Resposta a Santos Juliá
Em sap greu escriure sobre l’article de Santos Juliá «Catalanismos: de la protección a la secesión», publicat a Babelia el 29 d’agost de 2015. Però en aquest text hi ha afirmacions que, tot i que les escrigui un amic i col·lega, no es poden deixar sense resposta. Sorprèn que en aquest article no es faci referència al fet que la construcció del catalanisme no es pugui entendre sense analitzar, en paral·lel, el nacionalisme espanyol. Tots dos es realimenten i es condicionen. És significatiu que l’espanyolisme sigui el gran absent del text de Juliá.
No val la pena atabalar el lector replicant els plantejaments simplistes que apareixen a l’article. És lamentable caricaturitzar un fenomen polític tan complex com el catalanisme amb arguments tan pobres. Potser n’hi hagi prou de recordar a Juliá que la tesi de Fontana sobre la identitat dels catalans està basada en les aportacions anteriors d’historiadors com Bisson, Freedman, Zimmermann, Bonnassie o Vilar, cap dels quals no es pot qualificar de «nacionalista romàntic».
Però deixem les tesis de Juliá sobre la història del catalanisme i centrem-nos en la qüestió que pretén tractar l’article: què ha passat a Catalunya els darrers anys perquè hi hagin arrelat tant els plantejaments independentistes? Sorprèn que Juliá no es pregunti com s’ha arribat a la situació actual. I no ho fa perquè ja té una fàcil resposta: tot plegat es deu a la gran operació de manipulació de l’opinió catalana impulsada per Mas i Junqueras. Aquests, gràcies a la utilització de les institucions i amb la complicitat dels mitjans de comunicació, han aconseguit embarcar els catalans en la perillosa via de la independència.
Juliá té tota la raó quan afirma que les narratives construïdes des del poder solen provocar silencis. En efecte, i el seu propi article n’és una mostra, ja que sorprèn el seu absolut silenci sobre els discursos i les polítiques utilitzats aquests darrers anys pels governs i els partits espanyols pel que fa a Catalunya. No hi ha en el seu text ni una sola referència al que ha passat en els últims deu anys. Res sobre com Zapatero i Guerra van liquidar el projecte de Maragall d’anar cap a una Espanya federalitzant i més plural; res sobre com es va passar el ribot a l’Estatut català del 2006 a les Corts; res sobre com Rajoy i el PP van organitzar una campanya contra l’Estatut català que va sembrar d’anticatalanisme tot Espanya; res sobre com el Tribunal Constitucional va retallar tot allò que hi havia de nou en aquell text autonòmic. Tampoc no s’hi esmenta la política centralitzadora i espanyolitzadora practicada pel govern de Rajoy ni el seu constant incompliment del que disposa l’Estatut. I, evidentment, no hi ha a l’article ni una sola al·lusió al sorgiment a Catalunya d’un amplíssim moviment ciutadà a favor del dret a decidir que va desbordar els mateixos partits nacionalistes. Tampoc no comenta per què no hi ha hagut en aquests anys cap oferta espanyola que pogués neutralitzar l’avenç independentista.
El seu article reflecteix no només una sorprenent pobresa argumental, en menysprear una anàlisi seriosa de les causes de la situació i aferrar-se a la tesi de la conspiració nacionalista, catalana és clar. També mostra ceguesa política: realment creu que el que passa a Catalunya és un muntatge d’una minoria perversa d’il·luminats que va aconseguir mobilitzar gairebé dos milions i mig de ciutadans el 9 de novembre passat?
Jo creia que Santos Juliá, un home assenyat i seriós, seria immune al nacionalisme espanyol més ranci i no es deixaria arrossegar per idees tan simplificadores. M’he equivocat. Potser sí que Josep Pla tenia raó quan afirmava que «el que s’assembla més a un espanyolista d’esquerres, és un espanyolista de dretes». És lamentable contemplar com intel·lectuals de referència poden arribar a escriure articles tan frívols i que repeteixen els tòpics més suats del vell lerrouxisme sobre una temàtica tan rellevant com aquesta.
El País, 21 de setembre de 2015