Els reptes de la generació del 1931: reflexions setanta-cinc anys després^[55]

Excel·lentíssim senyor alcalde, senyores i senyors regidors, autoritats, senyores i senyors, em sento profundament honorat per haver estat convidat a pronunciar unes paraules en aquesta històrica sala del Consell de Cent, tan estretament vinculada a les tradicions representatives i democràtiques dels barcelonins.

Aquesta distinció em satisfà notablement atès que em sento barceloní pels quatre costats. Penso que no son gaires els conciutadans nostres que poden enorgullir-se avui pel fet que tant els seus pares com els seus quatre avis tots han nascut a la Ciutat Comtal, i que també ho van fer cinc dels seus vuit besavis.

Avui, però, he estat convidat no per parlar-vos de l’11 de setembre, tot i ser aquest esdeveniment el que justifica el present acte. No, avui m’han demanat que parli d’una altra situació històrica, d’un moment força diferent, ple d’esperances i d’il·lusions que es produí ara fa setanta-cinc anys. Vull evocar en aquest acte les dones i els homes del que podem anomenar la generació de l’any 1931, la generació republicana. Amb les meves reflexions vull recordar bàsicament l’enorme esforç que esmerçà aquella generació per tal d’afrontar els nombrosos i greus reptes amb els quals es trobà després de l’esperançador 14 d’abril.

El canvi polític del 14 d’abril de 1931 fou ben sobtat. Només passaren dos dies entre l’esclatant victòria electoral de les candidatures republicanes i la proclamació de la República. El 12 d’abril s’havia produït una amplíssima participació ciutadana que desbordà totes les previsions. Arreu de Catalunya hi hagué una mobilització electoral mai vista des dels temps de la Solidaritat Catalana, l’any 1907. La mateixa campanya electoral ja havia estat força emotiva. Hi hagué una participació massiva als mítings i per primer cop s’utilitzaren moderns procediments de propaganda, com ara la ràdio o el llançament de fulls des d’avions, un fet insòlit en aquells moments.

Els resultats foren un autèntic plebiscit en favor de les candidatures republicanes no sols a Barcelona sinó arreu de Catalunya. Catalunya fou l’únic territori de l’Estat on el nombre de regidors republicans electes triplicà al dels monàrquics. El sentiment antimonàrquic s’havia ampliat notablement des dels anys finals de la Dictadura de Primo de Rivera. Carles Pi i Sunyer, que després seria batlle d’aquesta ciutat, recorda aquella «onada emocional que portà a la República».

I com es prou sabut, aquesta casa, la casa de la ciutat, fou l’escenari privilegiat de dues de les tres proclamacions del nou règim que tingueren lloc aquell 14 d’abril a la nostra ciutat. En efecte, cal recordar que primerament Lluís Companys, a dos quarts de dues, proclamà la República des del balcó d’aquesta casa. Barcelona fou així la primera ciutat, després d’Eibar, on els representants elegits pels ciutadans trencaven públicament amb la monarquia. Poc després, a un quart de tres, era Francesc Macià qui, també des del balcó de l’Ajuntament, feia la seva primera proclamació de l’Estat Català sota el règim d’una República Catalana integrada dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques. I mitja hora més tard, un ampli seguici de republicans travessava la plaça de Sant Jaume, ja plena de gom a gom, i des del balcó del palau de la Generalitat, i davant els micròfons de Ràdio Barcelona, Francesc Macià tornava a ratificar la proclamació de la República Catalana, ara com a integrant de la Federació Ibèrica. I tot això tenia lloc molt abans que a Madrid s’hagués anunciat la dimissió del govern i l’abdicació del rei.

La República Catalana havia estat proclamada quan encara no hi havia a Madrid un govern provisional republicà. Aquest, després, hagué d’acceptar l’existència del govern català de Macià com un fet consumat. No hi cap dubte que sense aquells actes d’audàcia política d’en Macià i d’en Companys, sense aquella decisió d’avançar-se als esdeveniments, ni la República s’hagués constituït tan fàcilment a tot Espanya, ni menys encara el nou govern català hauria estat una realitat des del primer moment. Mercè a aquelles valentes accions, l’autogovern català esdevingué una realitat política consubstancial al nou règim republicà.

Aquell 14 d’abril, amb el seu ambient de festa popular, d’eufòria en favor de les llibertats, va motivar que molta gent jove decidís d’incorporar-se de manera entusiasta a l’acció política, a l’acció cultural i a l’activisme sindical o cívic. Fou aquell un d’aquells moments especials de la història, un moment excepcional i màgic, ple d’alegria, d’optimisme, de llibertat i d’esperança. A la tarda, l’ocupació popular dels carrers arreu de Catalunya anà acompanyada de bandes de música que animaven l’entusiasme popular tocant, sobretot La Marsellesa i Els Segadors, molt més coneguts que no pas l’himne de Riego, que esdevindria l’himne oficial de la República. Era tal l’entusiasme, la festa popular, que aquella tarda, a Barcelona, ningú pagà el bitllet del tramvia.

El fet d’haver viscut un canvi polític tan radical, tan ràpid i tan pacífic donà a molts la impressió que llavors tot, o quasi tot, era possible. Que, malgrat que gairebé tot estava per fer, per primer cop en molt de temps, la possibilitat de canviar les coses esdevenia una realitat. Que s’obrien unes expectatives de transformar aquella societat endarrerida i injusta. Que per primer cop s’obria als republicans la possibilitat de governar de debò, de legislar i d’intervenir en la transformació de la societat.

Allò era un canvi polític profund, un autèntic capgirament de la situació, que afectava totes les institucions polítiques i que el mateixos republicans no dubtaren a qualificar de «revolució». Una revolució, però, sense sang i alegre. Fou aquell un episodi excepcional, que donà la sensació a tots els que el visqueren d’estar protagonitzant un moment històric transcendental. D’estar vivint un d’aquells moments, d’aquelles oportunitats, que es donen només un cop a la vida.

Allò era també el resultat de la conquesta dels espais públics ciutadans per part dels republicans, d’haver guanyat la batalla de l’opinió pública a la premsa, de la progressiva republicanització dels intel·lectuals, de la mesocràcia, de les classes mitjanes i populars. Era el fruit de les aspiracions acumulades al llarg de decennis. I també significava el refús de la proposta política dels qui, com la Lliga Regionalista, encara defensaven que el plet català era resoluble dins d’aquella desprestigiada i esgotada monarquia.

El 14 d’abril significà l’inici d’una oportunitat històrica excepcional. Implicava que, finalment, hi havia la possibilitat de donar satisfacció i resposta a les demandes ciutadanes. Hi havia la consciència que allò no era un simple canvi de govern, o la desaparició del sobirà. No es tractava d’una simple substitució de persones. Hi havia una clara sensació que, per primer cop en molt de temps, una generació progressista podria refer l’Estat, reformar la societat i repensar la nació. Realment ben pocs d’aquells joves entusiastes podien preveure que cinc anys i uns mesos després molts d’ells haurien de jugar-se la vida en defensa de la democràcia republicana i l’autogovern català.

Els homes i les dones d’aquella generació, de la generació republicana del 1931, eren conscients que havien d’afrontar un seguit de grans reptes que requerien solucions urgents i fins i tot radicals. Els problemes que llavors atenyien la societat catalana i espanyola eren molts i de natura ben diversa.

S’havien obert grans esperances de justícia social, de participació efectiva en la vida pública i calia fer ràpides millores sustentades en una legislació social avançada. Però era precís no sols reformar, sinó també regenerar, convèncer, fer partícips, cercar la solidaritat i el suport dels ciutadans. Les reformes polítiques i socials havien de permetre la formació de ciutadans lliures. S’encetava, de fet, una etapa d’autèntic aprenentatge de ciutadania. Així, hom creia que el nou règim republicà seria molt més que un instrument de progrés polític, atès que esdevindria l’eina que faria possible la justícia social i el reconeixement jurídic i polític del fet nacional català.

L’any 1946, Luis Jiménez de Asúa, un prestigiós jurista i polític socialista que es trobava exiliat a l’Argentina i que havia estat el principal inspirador de la Constitució republicana del 1931, va escriure un interessant llibre sobre l’experiència històrica de la Segona República Espanyola, on indicava que, al seu parer, els principals problemes amb què s’enfrontà el nou règim eren bàsicament quatre: la qüestió militar, que necessitava una reforma tècnica; la qüestió religiosa, que precisava d’una reforma liberal; el problema agrari, que implicava ja una tardana reforma social, i, finalment, la qüestió regional, que implicava una reforma patriòtica.^[56]

Penso que, amb el temps passat i des de l’actual perspectiva dels estudis històrics, podem matisar notablement l’anàlisi de Jiménez de Asúa. No crec que la reforma militar fos una qüestió essencialment tècnica, sinó més aviat política. No es tractava sols de disminuir el nombre d’oficials, de revisar i de retallar els pressupostos, sinó d’acabar amb la nefasta tradició intervencionista dels militars espanyols, d’acabar amb l’existència d’un poder militar autònom i de fer que el civilisme s’imposés definitivament a les temptacions militaristes. Cal recordar que se sortia d’una dictadura militar, la de Primo de Rivera, que havia durat més de sis anys. Es tractava, de fet, de «civilitzar» l’exèrcit, en el doble sentit de la paraula.

La qüestió religiosa era quelcom més que una reforma liberal pendent. El gran repte llavors era construir i consolidar un Estat no confessional, separar l’Església de l’Estat, i potenciar la creació d’una societat realment secularitzada dins la qual les diferents creences religioses, entre elles la catòlica, hi trobessin el seu autèntic lloc.

El problema agrari era un dels aspectes més punyents de la notable injustícia social de l’Espanya dels anys trenta, un país on les diferències econòmiques i socials eren paleses i la desprotecció jurídica i econòmica dels assalariats, tant al camp com a les ciutats, era també ostensible.

Pel que fa al problema dit regional, el gran repte dels republicans l’any 1931 era superar el vell plet identitari tot reconeixent la pluralitat existent dins del marc hispànic i, lògicament, donar una solució política i administrativa a la qüestió de l’encaix de Catalunya, el País Basc i Galícia dins la nova democràcia republicana.

Ara bé, penso que a aquests quatre reptes esmentats per Jiménez de Asúa cal afegir-ne un altre de força important. Aquest era, al meu parer, la construcció i consolidació d’un règim i d’unes institucions que garantissin l’ús de les llibertats polítiques i civils, que establissin unes relacions polítiques realment democràtiques. Fer que funcionés efectivament la democràcia i predominessin els valors de la cultura cívica de la tolerància, del respecte i de l’acceptació de l’adversari polític.

Deixeu-me fer unes breus reflexions sobre aquestes cinc qüestions, tot començant per aquesta darrera. Realment, la generació republicana del 1931 es trobà amb uns importants i greus desafiaments. Hi havia moltes qüestions urgents que requerien elaborar projectes polítics clars i ambiciosos i constituir uns governs forts que els portessin a terme.

Malgrat l’entusiasme popular, les grans esperances posades en el nou règim i el notable suport del que gaudia la República, la situació internacional no era llavors gens favorable a aquest tipus d’experiències polítiques. Era un moment de greu crisi econòmica, de contracció de les relacions comercials i financeres, de creixement de l’atur i d’increment de les tensions socials i laborals. A més, Europa passava per un moment de gran inestabilitat política, atès que moltes de les joves democràcies, nascudes després del 1918, durant la segona onada democratitzadora, estaven en crisi. Realment, construir un règim democràtic a Espanya als anys trenta era un autèntic repte, atès que els sistemes liberals democràtics es trobaven en una situació de retrocés davant l’impuls dels règims totalitaris. L’any 1931, per exemple, sobre un total de vint-i-vuit estats europeus, sis tenien règims autoritaris; el 1936, ja eren tretze i l’any 1939 les dictadures a Europa serien disset, mentre que les democràcies només onze. L’Europa d’aquells anys era realment la de les dictadures, i no pas la de les democràcies, i la República Espanyola semblava anar a contracorrent. Aquell era, realment, un mal moment per construir una nova democràcia.

Un dels factors bàsics de la crisi europea era la creixent fragmentació de les estratègies dels diferents sectors socials i polítics. Així, les opcions burgeses semblaven cada cop més dividides entre els corrents que optaven per privilegiar la defensa social, per no acceptar cap canvi que afectés els seus interessos i, per tant, per tendir a propiciar solucions autoritàries, i els sectors liberals que acceptaven el reformisme polític i social mentre es decidís amb procediments democràtics i dins la legalitat. Per la seva banda, també el món de les esquerres apareixia notablement dividit entre les tendències que apostaven per un reformisme progressista i democràtic, i uns importants sectors de l’obrerisme que defensaven un canvi social i polític revolucionari, com proposaven els anarcosindicalistes, els comunistes i, fins i tot, algunes tendències socialistes.

Ángel Ossorio y Gallardo, un liberal monàrquic que acceptà el nou règim republicà perquè el poble així ho havia volgut, que defensà la República fins al final i que acabà morint a l’exili, considerava el 1931 que el nou règim devia atacar el fons dels problemes, que calia acabar amb tot el que era vell i corcat i que això significava combinar les propostes radicals que feien els socialistes amb els procediments ordenats dels juristes. És a dir, que la política republicana havia d’ésser el fruit del maridatge de les propostes socialistes amb els procediments dels advocats. Per la seva banda, segons Manuel Azaña, el repte més difícil dels espanyols l’any 1931 era «ensenyar-los a governar en democràcia».

En efecte, bastir un règim polític democràtic és un procés realment complex i difícil. La democràcia no es fa per decret; és sempre el resultat d’un aprenentatge força llarg i ple de tensions, d’avenços i reculades. Els països europeus més estables políticament feia decennis que havien començat a construir un sistema de representació lliure i no s’havien estalviat crisis i tensions. Perquè no n’hi havia prou amb legislar en favor de la lliure competència política, sobre la representativitat de les institucions i sobre els drets civils i polítics. Calia, també, sanejar la vida política de les influències caciquils i acabar amb els intents de condicionar la voluntat popular i amb les constants intromissions de tots els poders, tant dels representatius com dels anomenats «fàctics». Era precís fer arrelar la cultura ciutadana de l’acceptació dels adversaris, del respecte de les minories, del saber guanyar i saber perdre unes eleccions. I aquesta cultura sols es crea practicant la democràcia i difonent discursos adreçats a l’opinió pública sobre la necessitat d’establir i respectar unes regles del joc polític que no beneficiessin uns en perjudici dels altres.

Els homes i les dones de la generació republicana del 1931 tenien un seguit d’idees prèvies, tot un sistema de valors propi que era distintiu de l’esquerra reformista: la llibertat, la igualtat i la democràcia concebuda com a pacte. De fet, entenien la democràcia bàsicament com una democràcia econòmica i social i com l’exercici autèntic de la ciutadania. Consideraven que el nou ordre polític i l’autoritat republicana havien d’estar basats en el respecte a les llibertats personals. Que l’estat social hauria de fonamentar-se en la fraternitat i que era una clara prioritat la lluita per la cultura i per la construcció de la ciutadania. Tenien el convenciment que el desordre moral i social estava encarnat en el règim caigut, en la tradicional conjunció entre la monarquia, l’Església, l’Exèrcit i la riquesa.

Consideraven també que calia anar cap a un règim i una societat laics, on es privilegiés la consolidació de la cultura cívica i es tingués especial interès per generalitzar i millorar tots els nivells de l’ensenyament públic. I a Catalunya tenien la ferma convicció que la nació era un projecte col·lectiu que havia d’estar assumit per la lliure voluntat dels seus homes i dones.

Totes aquestes idees constituïen un patrimoni cultural, cívic i polític que els republicans havien heretat i assumit. Significaven, de fet, el que avui denominaríem una visió moral de la societat, una «economia moral», una concepció de la ciutadania basada en un seguit de valors fonamentals. Consideraven el treball, i no pas el capital, com a principal font de dignitat humana. Exigien que les principals normes de promoció social fossin la capacitat, l’esforç personal, la dedicació, i no pas el privilegi o l’herència. Demanaven que s’establissin formes de representació que garantissin la presència del treball i de la cultura en la formulació i el desenvolupament de les polítiques públiques. Identificaven l’acció política republicana com l’establiment d’una avançada legislació social, laboral i econòmica. En definitiva, veien la República com la màxima expressió de l’accés del poble a la gestió dels seus propis destins, com el resultat d’un ampli impuls popular, que sempre hauria de gaudir del suport dels «treballadors de totes les classes», com proclamaria la Constitució republicana de desembre del 1931 en el seu article primer.

Davant els reptes abans esmentats, els republicans havien d’endegar iniciatives i projectes que miressin de modernitzar el país. Havien de lluitar contra el tradicional retard econòmic i cultural, dictar mesures que impliquessin millorar la capacitat de crear riquesa. I, sobretot, aprofundir en la perspectiva de la igualtat social. Millorar les condicions de vida, normalitzar jurídicament la vida laboral. I també crear les condicions perquè fossin exercits, al costat dels drets polítics, uns nous drets civils i socials.

Així, des de l’abril del 1931, a Madrid i a Barcelona, una classe política nova es trobà amb la possibilitat de gestionar i de fer actuacions d’ampli abast en els terrenys econòmic, social, cultural i polític. S’havia produït una renovació quasi total de la vida política, dels dirigents i dels partits. Era gent molt més jove. La majoria dels nous diputats, dels consellers de la Generalitat, dels alcaldes i dels regidors dels ajuntaments era gent amb poca experiència política anterior dins la monarquia. Però no eren inexperts. Molts d’ells tenien força experiència en la vida professional, havien estat dirigents de diferents entitats de la societat civil. Coneixien perfectament els problemes amb què s’enfrontaven. I ho feren amb gran entusiasme, amb una enorme voluntat de servei. La generació de la República fou, sobretot, una generació fornida de mestres, de professors, de metges, de periodistes, de menestrals, etc. I això tant a la nova administració catalana, la Generalitat, com a l’administració republicana espanyola.

I mai com llavors hi ha hagut tants catalans amb responsabilitats de govern a Madrid. En efecte, les esquerres catalanes donaren un suport total a la política reformista de les esquerres espanyoles i participaren en les responsabilitats de govern amb l’objectiu de consolidar el règim republicà. Mai com llavors hi ha hagut tants, i tan destacats, ministres catalans en els governs espanyols. Recordin que només en els dos anys i mig inicials del règim hi hagueren set ministres nascuts a Catalunya: Lluís Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo, Jaume Carner, Lluís Companys, Lluís de Zulueta, Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló.

El mateix Carles Pi i Sunyer, que ja l’any 1931 marxà a Madrid a ocupar un important càrrec ho explicà així:

Si trabajaba con tanto empeño en la Dirección General de Comercio era por creer que entregándome de lleno a la obra de la República contribuiría a facilitar la aprobación del Estatuto. Y los otros catalanes que ocuparon cargos de gobierno debían de sentir igualmente, gracias a nuestras voluntariosas tareas, que podríamos crear un clima de respeto y ofrecer un ejemplo de buen gobierno que habían de sernos favorables.^[57]

L’entesa entre republicans catalans i espanyols fou notable. Fou, de fet, una entesa històrica. No sense problemes certament, però cordial i sincera. Havien adquirit el ferm compromís d’anar plegats, de tenir el mateix interès a consolidar el nou règim. Tenien la consciència prou clara d’estar en una mateixa causa, que eren aliats, que tenien els mateixos adversaris, i uns problemes de govern similars.

Catalunya fou, sens dubte, durant aquests anys, l’àrea hispànica on es produí una major socialització política republicana, on es manifestà un major suport i acord amb el nou règim. Així, en els moments més crítics del bienni dretà 1934-1935, Catalunya serà batejada per les esquerres espanyoles del bastió o baluard de la República reformadora, d’ésser l’encarnació de l’esperit del 14 d’abril.

La consciència que no podien trair la confiança popular els va fer anar ràpid. Però la seva acció política es trobà entre dos pols contradictoris: la necessitat de donar satisfacció a les esperances creades i les notables limitacions imposades per l’ortodoxa política econòmica, pel manteniment de l’equilibri pressupostari i financer. Hi havia, a més, problemes de fons, com ara el fet que llavors no hi havia una comprensió moderna del que significava l’Estat com a administració pública complexa. I també una escassa reflexió sobre els costos de finançament dels serveis. Igualment hom pot apreciar que llavors hi havia una certa menysvaloració de totes les temàtiques macroeconòmiques.

Les reformes econòmiques i socials que van emprendre els republicans per tal d’avançar cap a una societat menys desigual, més igualitària i justa trobaren la dificultat inicial de la difícil situació econòmica d’Espanya. Malgrat tot, en poc temps, es procedí a la creació de les bases d’un sistema de prestacions laborals i socials, amb el reconeixement dels drets laborals i econòmics i una nova regulació de la vida i les relacions laborals. En un país amb molt escassa tradició de pactes i negociacions socials i amb poca cultura de transacció, sobretot en el món agrari, la política de les esquerres durant el bienni social-azañista pecà o bé d’excessivament prudent i lenta (llei de reforma agrària) o de poc adient en termes d’economia capitalista de mercat. Eren, però, reformes laborals ben moderades que no alteraven en absolut ni el sistema de mercat ni afectaven la propietat privada. Foren unes normatives que avui ens semblarien excessivament prudents, atès que només volien impedir la continuïtat del descontrol que afectava moltes activitats empresarials. Aquest era, a grans trets, el sentit de les lleis de contractes laborals, de jurats mixts, de col·locació obrera, d’intervenció obrera, d’associacions obreres i de cooperatives.

La situació escolar era realment crítica a Espanya, atès que llavors un 30 per cent dels adults eren analfabets i l’escola pública només podia acollir el 48 per cent de la teòrica població escolar. S’endegà, per tant, un pla de construccions escolars sense precedents. Fou aquest l’únic sector que no va ser hipotecat per les restriccions de l’equilibri pressupostari. Així es procedí a la construcció de set mil escoles i instituts el primer bienni, i també en tan sols dos anys es duplicà el nombre d’estudiants de batxillerat a Espanya, es reformaren les escoles normals de magisteri, es promulgaren nous plans docents. Es va procedir igualment a la introducció com a principis reguladors de tot el sistema escolar la generalització del dret a l’ensenyament, la gratuïtat, el laïcisme, la coeducació, el bilingüisme i la modernització dels procediments pedagògics i didàctics. A Catalunya, malgrat les reduïdes competències de la Generalitat en matèria educativa, s’impulsà la catalanització de l’ensenyament, es creà l’Institut Escola i també la Universitat Autònoma.

Una altra fita de l’obra republicana fou la incorporació de la dona a la ciutadania. Es dictaren llavors les primeres mesures orientades a lluitar contra les desigualtats i discriminacions existents per raó de sexe. Hom pot dir que, abans del 1931, les dones estaven totalment mancades de drets a Espanya. I a més estaven sotmeses a una greu discriminació educativa (només el 8 per cent dels estudiants universitaris eren dones), patien una gran discriminació laboral i una indigna subordinació legal als marits i als pares. Amb la República s’inicià una política que pretenia acabar aquesta situació tan injusta. Es dictaren les primeres mesures significatives, força limitades encara, però que tot i això despertaren les ires i la reprovació dels sectors més tradicionals. Foren fites bàsiques d’aquest canvi la concessió del sufragi femení, la llei del divorci del 1932 i la llei catalana del 19 de juny de 1933 sobre la capacitat jurídica de la dona i els cònjuges, que obrí pas a la igualtat jurídica, atès que suposà l’eliminació de la tradicional autoritat marital sobre la dona.

Per una altra banda, la política hisendística fou excessivament ortodoxa, atès que significà l’aplicació del dogma clàssic que donava prioritat a la contenció de la despesa i a eixugar el gran dèficit heretat de la Dictadura de Primo de Rivera. Això va implicar una política de restriccions en les despeses públiques que impedí donar satisfacció a les nombrosos demandes socials existents. Tal vegada els republicans d’esquerres no s’adonaren que el dèficit públic era un problema menor comparat amb les grans necessitats de serveis i polítiques socials que tenia el país. És clar que seria massa demanar-los que fossin uns keynessians avant la lettre. El resultat de la seva gestió en aquests aspectes fou limitat: las reticències de la classe empresarial es concretaren en un dràstica disminució de les inversions i en una negativa a contreure pactes socials; i dins dels treballadors s’anà imposant l’obrerisme més radical, que fou el gran beneficiari de les decepcions provocades en veure parcialment frustrades les expectatives de grans i ràpides millores en les condicions de vida i de treball.

La generació republicana del 1931 havia de procedir també a una profunda reforma de l’Estat i de les administracions públiques heretades de la monarquia centralista. En primer lloc havia de dur a terme la separació de l’Església de l’Estat i impulsar la secularització de la societat, i des dels poders públics desenvolupar polítiques favorables a la laïcitat. I també havia de plantejar-se la descentralització de l’Estat, per tal de resoldre el ja llarg plet català i basc.

Respecte de la qüestió de la descentralització política, certament l’encaix de Catalunya dins el nou règim democràtic adquirí una prioritat notable. No fou gens fàcil, però, bastir jurídicament una Catalunya nacional. Realment era difícil cercar l’acomodació de Catalunya dins d’una Espanya que havia estat definida en exclusiva com «la nació» a la Constitució aprovada el desembre del 1931. Després de llargues negociacions i de discussions parlamentaries, durant les quals fou retallat notablement el projecte sobiranista i federalitzant elaborat l’any 1931 a Núria, finalment s’aprovà l’Estatut del 1932, que donava parcial satisfacció a les històriques demandes autonòmiques i simbolitzà el pacte entre les esquerres catalanes i espanyoles perseguit per Azaña. Les reticències respecte de l’autonomia basca i la postergació del cas gallec mostren com, de fet, fou el pragmatisme, les circumstàncies i les correlacions de forces, i no pas la convicció, el que marcà el ritme de la política autonòmica republicana. La «conllevancia» insinuada per Ortega y Gasset, i la «oportunidad política y la satisfacción histórica», proclamades per Azaña foren els principis inspiradors d’una política pragmàtica, però força escèptica en el fons, sobre la realitat d’una Espanya plural. Ara bé, l’Estatut aprovat el 13 de setembre de 1932 possibilità la creació de la primera institució de govern de Catalunya després de més de dos segles de centralisme. Per primer cop hi hagué la possibilitat de redefinir les relacions Catalunya-Espanya no basant-se en el sotmetement, sinó en el pacte. Un pacte desigual, certament, però consensuat i acordat entre ambdós. L’autonomia catalana era, així, el fruit del pacte polític entre les esquerres espanyoles i les catalanes, i va provocar la total oposició de les dretes espanyoles, que van fer de la qüestió catalana un element clau de la seva acció antirepublicana.

Els dirigents de la Generalitat de Catalunya mostraren un lògic interès per institucionalitzar i consolidar ràpidament l’autonomia i per impulsar sobretot la política cultural i de reforma social. Eren conscients de la necessitat de donar resposta immediata a les demandes i aspiracions populars d’accés a la cultura i al benestar. Les principals lleis aprovades pel Parlament català, en el seu curt període de funcionament efectiu i normal, poc més de dos anys, foren l’Estatut interior, la Llei municipal i la Llei de contractes de conreu.

Per alta banda fou lent i molt problemàtic el procés de traspàs dels serveis a la Generalitat, que, a més, es veia força hipotecada per les limitacions de les competències i del finançament. L’administració catalana hagué de recórrer a emprèstits per fer front a les inversions més peremptòries. Realment, els seus recursos econòmics eren força migrats. Així, el primer pressupost propi de la Generalitat, el de l’any 1933, equivalia aproximadament al de les quatre antigues diputacions juntes, i era inferior al de l’Ajuntament de Barcelona.

A més, els dirigents de la Generalitat hagueren de patir la desestabilització provocada per la pressió de l’obrerisme més impacient, més insatisfet i radical. Els republicans d’esquerres no aconseguiren mantenir unes relacions estables amb els sectors obrers més influïts per l’apolicitisme àcrata que volgueren distanciar-se del sistema republicà i impulsaren una dinàmica de tensions socials protagonitzant diversos intents insurreccionals. Aquesta conflictivitat va recaure directament sobre la Generalitat des del moment que va assumir les competències de treball, ordre públic i justícia.

El seu reformisme social incipient no aconseguí fer minvar les tensions socials ni a les ciutats ni al camp, malgrat que, entre el 1931 i el 1933, s’havia procedit a importants increments salarials i a la reducció de la jornada, cosa que implicava l’inici de tot un projecte tendent a la redistribució de rendes. Algunes propostes de moderat reformisme social agrari, com la Llei de contractes de conreu, foren radicalment refusades per la dreta política i per les organitzacions dels grans propietaris.

D’altra banda, la Constitució republicana de 1931 topà amb la total oposició de la jerarquia catòlica que no acceptà de bon grat el laïcisme. Els republicans intentaren la construcció d’una societat secularitzada, acabar amb un Estat i una vida pública confessional, amb les imposicions i privilegis de la religió catòlica. Igualment pretenien acabar amb les coaccions religioses respecte les normes de conducta dels ciutadans. Els catòlics més conservadors cridaren a la mobilització i protesta i van fer de la qüestió religiosa una bandera política contra el sistema republicà.

Així, la consolidació de la democràcia fou difícil, atès que si bé alguns republicans d’esquerres no saberen legislar i governar prou bé per a tots els ciutadans, cal recordar també que molts dels polítics de dretes es comportaren molt més com enemics de la República, que no pas com adversaris del govern, i actuaren de fet, com una autèntica «oposició deslleial» al règim republicà. En efecte, des d’un primer moment, hi hagueren importants sectors polítics i socials radicalment oposats al reformisme republicà, hostils al nou règim, llançats a la desestabilització del sistema polític, a la intriga i a la conspiració, que van practicar polítiques d’obstrucció per impedir el funcionament normal de les institucions de la República. I aviat ressorgí entre les dretes la incitació als militars perquè empressin el recurs habitual de la insurrecció i de la violència com a camí per recuperar el poder.

Al seu torn, bona part de les esquerres de llavors tenien unes certes limitacions ideològiques. Així, per exemple, tenien una visió, heretada del republicanisme del segle XIX, de la democràcia com a instrument que bàsicament havia d’afavorir les classes desposseïdes, i per tant la concebien molt associada a l’igualitarisme social. Això relegava la concepció de la democràcia com a procediment, com a conjunt de normes per garantir l’ús dels drets dels ciutadans i la lliure i igual participació de tothom, amb independència dels resultats, és a dir, al marge de qui guanyés les eleccions. Aquesta concepció tancada feia que la República fos considerada també com l’única encarnació de la democràcia i de la sobirania popular. Era l’única instància per fer política realment lliure, igualitària i autònoma dels poders fàctics. Hom considerava que fora de la República no hi podia haver llibertats, ni progrés social. L’antirepublicanisme era concebut, per tant, com el retorn al passat, al vell ordre polític, social i moral.

Les forces socials i polítiques desplaçades del poder l’any 1931 no van desaparèixer. Marginades inicialment, es reorganitzaren notablement entre els anys 1932 i 1933 i s’enfrontaren durament a les esquerres governants. Realment eren ben difícils i tenses les relacions entre els defensors de la nova cultura política republicana i els hereus de les cultures polítiques anteriors. Hi havia grans diferències sobre la concepció del món i sobre els valors que calia fer prevaler a la societat. La dreta de llavors no havia incorporat la democràcia com a un valor substancial del seu ideari, la subordinava clarament al manteniment del seu model d’ordre social, als seus valors tradicionals. Per això foren notables les discrepàncies sobre la manera que els republicans abordaren la qüestió religiosa, la qüestió social, la qüestió laboral, la qüestió militar i la qüestió catalana.

I les discrepàncies portaren a conflictes, fins i tot, violents. En diferents ocasions hi hagué qui va recórrer a la força per fer front a una legalitat que no reconeixia. Així, les dretes, amb el general Sanjurjo, ho intentaren a l’agost del 1932, com també ho assajarien amb insurreccions els anarcosindicalistes en diferents ocasions els anys 1932 i 1933. El viratge conservador espanyol, a final del 1933, coincidí a Europa amb l’avenç del totalitarisme antidemocràtic a països com Alemanya i Àustria. Aquesta situació despertà una dinàmica defensiva en les esquerres davant el perill, real o exagerat, que també a Espanya el règim republicà pogués ser desnaturalitzat des del poder per les forces conservadores. I així, fins i tot els socialistes i el govern de la Generalitat, a l’octubre del 1934, van caure en el parany de deixar-se provocar, de sentir-se amenaçats per un nou govern de dretes, i també van desafiar la legalitat. Però aquesta acabà sempre imposant-se, atès que els aparells de l’Estat controlaren la situació. Les forces d’ordre públic i l’exèrcit obeïren llavors al govern i es mantingueren fidels al règim republicà. Aquesta actuació lleial de les forces armades només es trencà al juliol del 1936.

Un altre punt de conflicte era la qüestió catalana, atès que l’extrema dreta espanyola semblava tenir una malaltissa obsessió contra l’Estatut català i en general contra les autonomies. El mateix líder de la dreta catalanista, Francesc Cambó, reconeixia, no sense amargor, que l’autonomia catalana havia avançat molt més quan a Barcelona i a Madrid hi havia governs d’esquerres, atès que les dretes espanyoles havien fet de la seva hostilitat a l’autonomia catalana una de les seves principals banderes polítiques. El gran problema de llavors, i sembla que de sempre, era el seu notable refús del catalanisme polític. I això ho reconeixia el mateix Cambó en una carta a Joan Ventosa escrita l’any 1936:

Infinites vegades, desde fà molts anys, hem comentat tú i jo, la situació difícil que’ns crea el fet de ser, a l’hora, catalanistes i conservadors…, quan els conservadors d’Espanya son anti-catalanistes. Aquesta posició incomfortable, que tenim de molts anys, s’es agreujada, desde l’adveniment de la República, pel fet de que les dretes espanyoles son més anti-catalanistes que mai, mentre les esquerres —pels movils que sigui, que aixó no vé al cas!— tenen per Catalunya unes atencions que fà molts segles no havíen rebut els catalans de cap govern espanyol. […] Nosaltres estarém desplaçats dins la política espanyola mentre les dretes siguin anti-autonomistes i, especialment, anti-catalanistes.^[58]

Precisament perquè les diferents mesures polítiques, socials i culturals del republicans estaven començant a canviar la societat, perquè s’estava encetant un procés de transformació que posava en qüestió els interessos i els privilegis dels de sempre, aquests van reaccionar amb la intenció d’aturar-ho tot, van fer tot el possible per liquidar la República. Així, Carles Pi i Sunyer considerava que l’agressió a la República del juliol del 1936 era el resultat de la confluència del tradicional militarisme antidemocràtic i dels sectors més egoistes de la societat espanyola, dels més oposats a tota evolució progressiva i justa. En efecte, uns perquè tenien por a la mateixa democràcia, perquè refusaven el sistema de representació popular, reaccionaren amb violència per tal d’establir un règim dictatorial. El mateix general Mola, en les seves instruccions secretes als conspiradors de la Unión Militar Española, ho deixava ben clar, fins i tot mesos abans de les eleccions de febrer del 1936. Aquests eren els seus objectius:

Hay que evitar las elecciones, de las cuales sacarían algunos partidos de izquierda argumentos para intervenir en el Gobierno […] Nada de turnos ni transacciones: un corte definitivo, un ataque contrarrevolucionario a fondo es lo que se impone, […] la destrucción del régimen político actualmente imperante en España. […] En el porvenir, nunca debe volverse a fundamentar el estado ni sobre las bases del sufragio inorgánico, ni sobre el sistema de partidos […] , ni sobre el parlamentarismo infecundo.^[59]

Els altres, els privilegiats de sempre, també reaccionaren indignats davant el moderat reformisme republicà. Pedro Sainz Rodríguez, un conspirador monàrquic que arribaria a ser ministre d’Instrucción Pública del primer govern de Franco, el 1938, manifestava explícitament la seva indignació davant unes mesures polítiques que considerava del tot inacceptables:

Se obligaba a los terratenientes a roturar y cultivar sus tierras baldías, se protegía al trabajador de la agricultura tanto com al de la industria, se creaban escuelas laicas, se introducía el divorcio, se secularizaban cementerios, pasaban los hospitales a depender directamente del Estado […]^[60]

Després de la desfeta electoral de febrer del 1936, l’extrema dreta es llançà clarament a provocar la desestabilització del règim republicà, començà a incitar i a justificar la conspiració militar per tal que es produís un cop d’estat que acabés amb el govern legítim. I van aprofitar-se que el sistema polític estava poc consolidat per divulgar profusament idees en contra de la democràcia i en favor de solucions autoritàries.

La República Espanyola tenia, com hem dit, molts problemes, però la situació política no era tan greu com alguns deien. Hi havia llavors, i hi haurà després, una tendència interessada a exagerar aquests problemes per tal de justificar la rebel·lió militar. Hom pretendrà presentar la situació del 1936 com la d’una total divisió social i política. Com la d’un país totalment fracturat, abocat a un quasi inevitable enfrontament entre les tòpiques «dues Espanyes». Res més lluny de la realitat.

El 1936, realment, la situació política era ben diferent de la del 1931, hi havia més tensions socials i més fragmentació política, i la convivència no era fàcil, atès que hi havia posicions molt apassionades. Ara bé, que hi haguessin problemes de funcionament polític no significava que la situació hagués de conduir necessàriament a un enfrontament social generalitzat i violent que expliqués la necessitat d’un cop d’autoritat. A més, a Catalunya, la situació, durant la primavera del 1936, no era especialment més conflictiva que en d’altres ocasions. Fins i tot un comentarista polític conservador de llavors, Manuel Brunet, parlà, tal vegada un xic exageradament, de l’existència d’un «oasi polític català». En efecte, a Catalunya, les dretes més reaccionàries estaven llavors totalment marginades i la Lliga Catalana havia emprès un viratge cap a la moderació i el centrisme. De fet, a Catalunya ningú no qüestionava la validesa dels resultats de febrer del 1936. Tampoc no hi havia una premsa que incités els militars a rebel·lar-se contra el govern. La mateixa trama insurreccional gairebé no tenia cap suport polític, ni tampoc comptava amb importants sectors empresarials disposats a finançar-la. A més, tampoc a Catalunya no s’havien produït incidents anticlericals remarcables. L’únic acte violent de rellevància fou l’assassinat dels germans Badia, militants d’Estat Català, per uns pistolers de la FAI. A la primavera del 1936, a Catalunya, de fet, ni la CNT, ni ningú, preparava cap revolució. No hi ha cap document, ni cap testimoni fiable, que així ho manifesti.

La insurrecció militar, per tant, comptà a Catalunya amb un molt escàs suport polític i social. La «Causa General», elaborada pel govern franquista l’any 1940, constata que foren ben pocs els homes de negocis catalans que donaren suport econòmic a la conspiració militar del 19 de juliol i que només uns centenars de carlins i unes dotzenes de falangistes hi participaren com a civils. La gran majoria de la gent de dretes de Catalunya no solament no donà cap suport a la rebel·lió militar, sinó que no creia oportuna, ni convenient, aquella opció tan arriscada.

La localització de la correspondència privada de Francesc Cambó amb qui era llavors el seu màxim col·laborador polític, Joan Ventosa i Calvell, relativa als anys de la Guerra Civil, ens ha permès de conèixer quina era realment l’opinió del líder de la dreta catalanista sobre la situació política el 18 de juliol a Catalunya i a Espanya. Hi ha dues cartes de Cambó a Ventosa del mateix 18 juliol de 1936, que, donada la confiança existent entre ambdós i la sinceritat que sempre hi ha en aquest tipus de text privat, reflecteixen prou clarament les seves idees. Escriu Cambó:

Crec que’l pitjor que podria passar avui a Espanya, fora que una militarada o una reacció dretista prematura llencés del poder als homes del Front Popular abans de que aquests s’hagin desacreditat davant dels seus i s’hagin posat en front a la massa neutra que els hi donà’l vot el 16 de Febrer […] Crec que convé que’l govern del Front Popular duri. […] Creuria molt pitjor una Dictadura, que’ns duria, ràpidament, a la més espantosa anarquia, que la continuació de la situació actual.^[61]

Per a Francesc Cambó, un cop militar llavors no sols no era convenient, sinó que tampoc no hi havia cap justificació, ni cap motiu polític, per fer-lo. La situació no era tan greu per dur a terme una actuació d’aquest tipus, que significava trencar radicalment amb la legalitat democràtica:

Ni la crisi econòmica, ni les dificultats financeres i monetaries, ni l’estat de pertorbació en que viuen moltes províncies espanyoles son motius suficients per a que lo actual no pugui durar […] , una inmediata reacció de dretes, que jo creuria extemporànea, prematura i pertorbadora.^[62]

Així, contra la voluntat de la gran majoria dels catalans, fins i tot contra l’opinió dels més destacats dirigents de la dreta catalanista, es produí la rebel·lió militar que pretenia amb un ràpid cop d’estat acabar amb el govern legítim. Però el cop va resultar fallit a causa de la resistència de les autoritats, especialment de la Generalitat, per l’actuació de les forces d’ordre públic i perquè el poble sortí a oposar-se al cop militar i a defensar la legalitat democràtica com mai no ho havia fet. Fou llavors, després del 19 de juliol de 1936, quan el frustrat cop militar esdevingué una guerra civil, episodi que no pertoca, ara i ací, tractar amb aprofundiment.

Amb la rebel·lió militar del 19 de juliol de 1936, la generació republicana del 1931 es veié desbordada pels esdeveniments i hagué de sortir en defensa de la legalitat i de l’autonomia catalana. I es trobà amb un radical i inesperat procés revolucionari. Llavors hagué de lluitar davant el col·lapse institucional per tal d’evitar la desaparició de la Generalitat i els altres signes i símbols de la legalitat republicana. Les prioritats foren llavors primer, guanyar la guerra, però també acabar amb la violència indiscriminada, moderar el caràcter de les transformacions socials, retornar la legitimitat a les institucions republicanes.

No he pretès fer una lliçó acadèmica, sinó més aviat una reflexió cívica. I retre un petit homenatge a una generació avui quasi desapareguda, atès que tres quarts de segle és molt de temps per a una vida humana. He volgut recordar el que van fer, el que volien fer i el que no van poder fer.

La generació republicana del 1931 era una generació entusiasta, optimista, jove, il·lusa, arrauxada i generosa. Les aspiracions i les propostes dels homes i dones d’aquella generació no eren invents capritxosos, ni aspiracions agosarades elaborades per uns caps calents. No demanaven la lluna. Les seves aspiracions i reivindicacions eren ben normals i lògiques. Hi havia nombrosos precedents propers. Eren qüestions que molts altres països europeus havien abordat i, fins i tot, relativament resolt, ja feia decennis. Els homes i les dones de la generació del 1931 no volien res més que sortir d’aquella anormalitat històrica. Volien acabar amb el secular retard econòmic, social, polític, cultural i fins mental.

Pensaven, sens dubte, que tot seria molt més fàcil i que quasi tot era possible. Cregueren que sempre tindrien el suport popular. Minimitzaren el poder i la influència dels seus adversaris. Cometeren errades, unes per manca d’experiència, per excés d’improvisació, per poca maduració, i d’altres fins i tot per sectarisme. Però no ho tingueren gens fàcil, atès que tot va ser molt més difícil i complex del que es pensaven. I també perquè no els van deixar fer gaires coses.

D’aquella legalitat republicana del 1931 avui només ha sobreviscut la legitimitat de la Generalitat de Catalunya, aquella institució pactada l’abril del 1931 i reconeguda i restaurada pel setembre del 1977. Penso que aquesta continuïtat no és només simbòlica, ni tan sols sentimental, és també, en gran mesura, una herència moral d’aquella generació.

Aquella generació havia volgut ser una avançada a definir els principis d’una cultura de convivència i de tolerància. Com ha recordat l’historiador Àngel Duarte:

L’Europa de la qual Catalunya i Espanya es constitueixen en avançada és aquella que es defineix pels principis d’una cultura de convivència i tolerància, aquella que pot integrar la bellesa del passat culte amb les manifestacions populars, aquella que genera l’art d’avantguarda i que, al mateix temps, és capaç de dotar-se d’una legislació social més justa i progressista.^[63]

Malauradament, haurem d’esperar molts anys perquè bona part de les aspiracions d’aquelles dones i homes comencessin a ser una realitat. I molts d’ells no ho han pogut viure perquè van haver de passar, i de patir, una llarga dictadura, abans de començar a veure fets realitat alguns dels seus vells anhels.

El que hem parlat fins ara són uns fets que no són, que no han d’ésser, patrimoni exclusiu dels historiadors. No són uns esdeveniments llunyans, aliens i poc transcendents. Ben al contrari, malgrat els setanta-cinc anys que han passat, són uns fets ben propers i vius. Avui, però, no es tracta de celebrar res. Ni tampoc de commemorar. No. El que hem de fer és recordar, avaluar aquelles experiències per no oblidar-les mai.

No hem pretès ací vindicar el règim republicà, ni la seva obra de govern, ni menys el conjunt d’aquella etapa històrica. Ara bé, em sembla poc acceptable l’actitud dels qui avui defensen, amb l’argumentació que tot allò ja ha estat superat per la història, que el millor és no parlar-ne, que no és convenient de recordar-ho.

Al meu parer seria un error i una injustícia renunciar a recuperar l’herència republicana, per contradictòria que sigui. Perquè oblidar-la significaria, de fet, donar per bona la tesi dels guanyadors de la Guerra Civil, dels qui des del primer moment van intentar amagar i distorsionar el que havia significat la cultura republicana. Oblidar-la és refusar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis, com els de la democràcia, de la ciutadania, del reformisme social, de la secularització de la societat, de l’impuls a l’educació i a la cultura populars, del reconeixement dels drets de les dones i de la pluralitat identitària. I, és que aquests valors, que eren consubstancials a la vella cultura republicana, són uns valors que avui no estan vigents? És que no tenen res a veure amb els principis polítics que inspiren l’actual Constitució espanyola i l’Estatut català?

Voler amagar els valors de la cultura cívica republicana, torno a dir-ho, és acceptar la tesi dels guanyadors de la guerra, dels qui volien que s’oblidés totalment el règim republicà, amb tot el que havia suposat de canvi esperançador per a la major part de la ciutadania.

És per això que penso que avui és de justícia agrair el coratge, el talent i l’abnegació de tota una generació que es va comprometre i sacrificar per aquests ideals de llibertat i progrés social. Reivindicar la memòria moral d’aquesta generació de la República és un acte necessari avui. En canvi, propiciar el seu oblit ho seria d’injustícia.

Bé, amb aquesta xerrada no he pretès fer una lliçó acadèmica, sinó més aviat una reflexió cívica. No em resta més que, de nou, expressar el meu cordial agraïment al senyor alcalde i al senyor regidor de Cultura per la seva generosa invitació. És una confiança que sempre recordaré i que, com a barceloní, m’honora.