Justícia per a Lluís Companys
El 15 d’octubre vinent farà setanta-cinc anys que el president de la Generalitat Lluís Companys va ser afusellat al castell de Montjuïc. Companys ha estat, i encara és, un personatge bastant polèmic, atès que la seva actuació, sobretot durant la Guerra Civil, ha estat objecte de discussions apassionades i no sempre molt rigoroses. Si, fins l’any 1936, les dretes catalana i espanyola havien manifestat un notable menyspreu cap a la seva persona, en acabar la guerra l’odiaven profundament en considerar-lo un còmplice dels assassinats de la rereguarda. Per a elles, Companys era un revolucionari més. Però també a la fi de la guerra, dins el món de les esquerres, Companys era una figura polèmica i alguns el censuraven per haver-se mostrat poc ferm davant els excessos de la Guerra Civil. La seva ignominiosa execució va servir, però, per rescatar la seva persona d’aquests debats apassionats i per col·locar-lo en un altre i menys discutit lloc: era l’autoritat republicana més destacada afusellada pel general Franco, era «el president màrtir» de Catalunya.
Lluís Companys va formar part d’aquella generació de l’esquerra catalana de començament del segle XX que es va enfrontar a un triple repte polític: catalanitzar el republicanisme, desvincular-lo de l’espanyolisme que representava el lerrouxisme; republicanitzar el catalanisme, davant la influència conservadora i monàrquica de la Lliga Regionalista; i polititzar l’obrerisme, fent-lo participar en la vida política i electoral. Tot i ser considerat poc catalanista pels sectors més nacionalistes, Companys va ser des d’abril del 1931 la segona autoritat de Catalunya. Va fer d’home pont amb Madrid, com a cap de la minoria parlamentària catalana que va defensar l’Estatut del 1932 i com efímer ministre de Marina del govern Azaña a mitjan 1933. I també es va reafirmar com a segon home del nou règim i d’Esquerra Republicana, convertint-se en el primer president del Parlament català i el successor de Francesc Macià a la presidència de la Generalitat.
Companys va ser el gran protagonista dels Fets d’Octubre del 1934, uns successos sovint mal interpretats. Allò no va ser un intent de secessió de Catalunya, sinó de regenerar la república, apel·lant a l’esperit del 14 d’abril de 1931. Va ser una revolta il·legal contra un govern legítim, certament. Però en ell hi eren les dretes antirepublicanes de José María Gil Robles, un polític que llavors mirava més cap a Dollfuss, Hitler o Mussolini que cap a Chamberlain o Deladier. Estudis recents sobre aquests fets assenyalen la necessitat de emmarcar-los en l’agitada Europa d’aleshores. És convenient recordar que, als sis mesos d’arribar democràticament al poder, Adolf Hitler ja actuava com un dictador.
Fracassada la revolta, Companys va ser jutjat, condemnat, empresonat al penal del Puerto de Santa María i alliberat gràcies a la victòria de les esquerres al febrer del 1936. El seu retorn triomfal a Barcelona va mostrar que era el polític català més popular fins i tot entre les esquerres espanyoles.
El 19 de juliol de 1936 va dirigir la defensa de la legalitat republicana davant els militars colpistes, però l’endemà es va veure desbordat pels esdeveniments i es va trobar amb una inesperada revolució social. Davant aquesta dramàtica cruïlla, el president Companys tenia tres opcions: abandonar el poder i deixar-ho tot en mans dels revolucionaris, per la qual cosa hauria passat a la història com un irresponsable; intentar desarmar els comitès, provocant un violent conflicte dins la mateixa Catalunya amb dubtoses possibilitats de guanyar; o buscar restablir la legalitat a còpia de pactar amb els revolucionaris. Crec que molta gent no ha considerat gaire aquest dramàtic dilema: què hauria fet vostè si hagués estat en el seu lloc? Quina de les opcions era la preferible, o la menys dolenta? Lluís Companys es va inclinar per defensar, per sobre de tot, la legalitat republicana, que era contra la qual anava la rebel·lió militar. Però això implicava, com a mal menor, haver de pactar amb els revolucionaris i acceptar moltes de les seves imposicions. Es va esforçar, com pocs, a frenar la violència gratuïta deslligada, va salvar un munt de vides, va haver de frenar alguns dels seus i va aconseguir recuperar de mica en mica el control de la situació. Foren ben pocs els que van comprendre llavors les dificultats i sacrificis que això va suposar. L’any 1939, ja a França com a president d’un govern derrotat, Companys va ser objecte de retrets fins i tot per part d’alguns dels seus col·laboradors. Es va negar a abandonar a la seva sort al seu fill malalt i no va voler fugir de la França ocupada pels nazis, que el van detenir i el van lliurar a les autoritats franquistes.
Segurament aquest any es publicaran més estudis sobre Companys i continuarà el debat sobre la seva actuació, esperem que en termes rigorosos i desapassionats. Ara bé, seria inacceptable que setanta-cinc anys després del seu ignominiós consell de guerra, la justícia espanyola continués negant-se a declarar nul·la aquella farsa. Aquesta és una qüestió de voluntat política, ja que els jutges estan obligats a aplicar les lleis, però resulta que Espanya, a diferència de la majoria dels països democràtics, segueix admetent-se que el marc jurídic en què van actuar els consells de guerra franquistes era legal. Si aquest any l’Estat espanyol, que és a qui li correspon, no anul·la el procés a Lluís Companys, serà una nova mostra de la baixa qualitat de la democràcia espanyola. Hauran de ser les institucions catalanes les que, per dignitat, ho facin quan tinguin atribucions?
La Vanguardia, 29 de gener de 2015