El catalanisme durant la Segona República^[64]

Per començar a tractar el tema del catalanisme als anys de la República, cal tenir presents algunes coses. En primer lloc, que ens trobem en el moment de màxima pluralitat de la vida política catalana i del catalanisme, és a dir, que hi haurà una notable diferenciació de grups i de tendències en el món del catalanisme com mai fins llavors no hi havia hagut. I que, per altra banda, el món polític estarà dividit en dos eixos: l’eix que contraposa conservadors i progressistes, les dretes i les esquerres; i l’eix identitari o de la catalanitat, el que posa major o menor èmfasi en plantejaments catalanistes, i fins i tot nacionalistes. Hi ha, així, un ventall amplíssim, una gran pluralitat d’opcions que, per exemple, no existiran en aquells moments ni al mateix País Basc. Allà el nacionalisme estava més centrat en una sola formació, el Partit Nacionalista Basc, de la qual començaran a sortir algunes escissions, però el moviment encara està molt monopolitzat per aquest partit. Ara bé, el mapa polític català dels anys trenta exclourà, en la pràctica, formacions polítiques de disciplina espanyola que a Catalunya seran força marginals.^[65]

Un altre aspecte previ és que ens trobem en els moments de màxima modernització dels comportaments polítics, de renovació de les formes de fer política i del tipus de partits polítics. És allò que els politicòlegs qualifiquen com la «irrupció de la política de masses», d’exaltació de la democràcia, de la participació, de la pressió per participar en la vida política i que aquesta no sigui una cosa ja exclusiva de minories. És un moment de politització creixent, d’aparició del que podríem anomenar una molt influent opinió pública que s’expressarà en l’existència, per exemple, d’una premsa de masses, que tira molts milers d’exemplars, en una gran quantitat de revistes, i en l’aparició d’un fet de comunicació nou, com serà la ràdio. La ràdio traslladarà la informació política arreu del país, sense les limitacions que fins aleshores tenien les publicacions impreses. És el moment de l’aparició dels partits de masses, amb dotzenes de milers d’afiliats, amb centres i casals per barriades i ciutats, amb publicacions polítiques especialitzades i amb organitzacions de joves i de dones. No hi haurà cap partit important sense la seva organització juvenil i la femenina. Seran organitzacions amb una vida molt activa, amb congressos i actes de propaganda freqüents, que reflectiran un fenomen polític molt important, que és típic dels anys trenta: la incorporació dels joves i, en menor mesura, de les dones a la vida política. Fins llavors, la política era elitista i restrictiva i havia estat en mans dels homes d’una certa edat. Ara, als anys de la República i de la Guerra Civil, es produeix la irrupció de la gent jove, fins i tot molt jove, alguns no tenen fets ni els vint anys. La vida política i la sindical estaran molt marcades per l’activisme d’unes minories que cada cop són més àmplies i tot això en el marc de l’eclosió d’una cultura de la mobilització ciutadana. La gent surt al carrer, proliferen els mítings, les concentracions i les manifestacions. Mai com ara no hi havia hagut tants actes públics de masses al carrer. És a dir, hi ha una ocupació dels espais públics per part de la militància política i sindical. I tot comença amb un gran entusiasme, atès que se sortia d’una dictadura, la de Primo de Rivera, i d’una monarquia caduca, la d’Alfons XIII. Eren moments d’eufòria, d’entusiasme, d’afany de llibertats i d’opcions polítiques i socials molt radicalitzades, ja que, per a alguns, semblava gairebé que tot era possible.

Ara bé, també hi havia un factor general que anava en contra de tot això; el moment polític internacional, sobretot europeu, no era precisament favorable als processos democratitzadors, atès que s’estava en ple procés d’involució autoritària. Molts règims parlamentaris liberals estaven en crisi i la greu situació política s’agreujà a causa dels efectes de la crisi econòmica internacional: atur, conflictivitat social, tensions i la violència. Tot això feia que molts sistemes democràtics, alguns nascuts després de la Primera Guerra Mundial, l’any 1918, fossin molt febles i inestables. La temptació autoritària, com a recurs de les classes més conservadores, començava a ser una opció comuna, però no tan sols es tractava de dictadures de tipus tradicional, com ara règims militars o cops d’estat fets des del mateix poder, sinó que ara hi havia l’emergència d’unes forces autoritàries de nous tipus, com eren els moviments feixistes. Els feixismes no volien establir simplement uns règims d’excepció de caràcter provisional, sinó uns règims totalitaris de nou tipus, és a dir, trencar i acabar violentament amb totes les tradicions democràtiques i liberals anteriors. Per tant, el moment europeu era poc favorable a la consolidació d’un nou regim democràtic com el que neix l’abril del 1931 a Espanya i Catalunya.

Hi havia, a més, fenòmens generals força preocupants: per exemple, la gran divisió de les dretes. Les dretes europees estaven llavors molt enfrontades, entre opcions que defensaven polítiques molt conservadores, de defensa social, i que no acceptaven canvis econòmics i socials. Sectors que, en el fons, tenien por als efectes de la democràcia, a perdre les eleccions. Però també hi havia altres corrents de dretes i de centre més disposats a acceptar i a impulsar reformes de tipus polític i social, sempre que es fessin des de la legalitat. Començava, per tant, a haver-hi una fractura entre forces burgeses respecte a aquesta situació: hi havia sectors més autoritaris i sectors més democràtics i reformistes.

Però també hi havia una notable divisió en el món de les esquerres i del moviment obrer. Una fractura entre els reformistes, els que volien actuar dins del marc de la legalitat democràtica, i un obrerisme revolucionari, disposat a utilitzar la violència, que desitjava impulsar canvis radicals de la societat, fos per una via de caràcter llibertari, fos per una via d’inspiració comunista. Aquesta era la realitat de tot Europa i també serà la d’Espanya i la de Catalunya.

Les esquerres catalanistes al front de la Generalitat republicana

El catalanisme d’esquerres tindrà la seva gran oportunitat política en convertir-se, entre el 1927 i el 1931, en una mena de lloc de trobada de tota l’oposició a la Dictadura de Primo de Rivera i a la monarquia d’Alfons XIII. Hi confluiran republicans, nacionalistes més o menys radicals, obreristes, sindicalistes, tots units contra la dictadura i contra la monarquia. I tots, també, bastant disposats que el cas català trobi aviat la seva solució política, i molts d’ells ho fan amb plantejaments força radicals. Hi ha un polític comunista de l’època, Joaquim Maurín, que parlant de la Dictadura de Primo de Rivera, deia: «Qui no és separatista davant d’una dictadura?». És a dir, davant d’una dictadura tan autoritària i anticatalana com aquella, el més oposat era ser separatista, com Francesc Macià. Així, podem dir que hi havia eufòria, i fins i tot una mena de moda política «separatista» a la Catalunya del final dels anys vint i començament dels trenta.

Igualment hi havia llavors una clara voluntat de construir un nou espai polític de les esquerres, però perquè quallés calia enfrontar-se amb un triple repte polític. Primer, s’havia de republicanitzar el catalanisme, és a dir, acabar amb l’hegemonia de la Lliga Regionalista, força conservadora i monàrquica. Aquest procés ja havia començat els anys vint, amb la constitució d’Acció Catalana, però ara, cap als anys 1928-1930, es produeix un fenomen nou i força interessant: la republicanització dels intel·lectuals catalanistes. La intel·lectualitat catalana es fa republicana, abandona massivament la causa de la Lliga i de la monarquia. L’any 1930, a Barcelona, quasi ningú no s’atreveix a parlar bé i a defensar la monarquia d’Alfons XIII.

El segon repte era catalanitzar el republicanisme històric de Catalunya, atès que encara tenia influència el radicalisme d’Alexandre Lerroux i les seves posicions anticatalanistes. Es tractava, per tant, de marginar els corrents republicans més anticatalanistes.

La tercera línia d’actuació consistia a plantejar-se com es podia polititzar i catalanitzar el moviment obrer. Hom considerava que l’obrerisme català estava massa influït per la Confederació Nacional del Treball, la CNT, i, per tant, calia intentar que abandonés les actituds apolítiques, que configurés una mena de partit laborista i que acabés amb la seva inhibició respecte al plet nacional català. Per tant, eren aquests el tres grans reptes, les línies estratègiques que conflueixen en aquest moment: republicanitzar el catalanisme, catalanitzar els republicans i polititzar i catalanitzar l’obrerisme.

Aquests objectius els tindran presents les dues opcions polítiques que aspiraven a dirigir el catalanisme d’esquerres. Però només una triomfarà, tot i que relativament, mentre que l’altra fracassarà. La que fracassà primer va ser la que tothom pensava que s’imposaria, el Partit Catalanista Republicà (PRC), els hereus d’Acció Catalana. Eren gent que havien sortit de la Lliga Regionalista —els deien la «lligueta» mig de broma— i que ara se situaven en una posició ja més d’esquerres. Tenien uns dirigents prou coneguts i prestigiosos, com ara Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili. Però era una opció elitista, força muntada des de dalt per uns polítics coneguts que intentaven ara esdevenir el nou «pal de paller» del catalanisme. El que abans havia estat la Lliga Regionalista, l’eix de la política catalana, ara ho pretenia ser el Partit Catalanista Republicà. L’altra opció s’improvisà a corre-cuita al març del 1931, tres setmanes abans de les eleccions. Fou Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un grup molt heterogeni i variat, però format des de la base per la pressió popular, i no muntat des de dalt. A Esquerra, hi confluirà gent de procedències molt diverses: els nacionalistes radicals de Francesc Macià, d’Estat Català, que era un petit partit dirigit per aquest conegut activista nacionalista de més de setanta anys i que comptava amb una militància que de mitjana quasi no arribava a vint anys. És a dir, que eren dues generacions dins d’un mateix grup. Estat Català tenia un discurs separatista —llavors se’n deia així, no pas independentista. També hi havia, dins ERC, gent procedent del republicanisme més tradicional i històric, com ara Lluís Companys o Marcel·lí Domingo, amb bona relació amb els republicans espanyols. I també nous joves republicans catalanistes que havien aparegut en aquests moments del final de la dictadura, com el grup creat al voltant de la revista L’Opinió, dirigida per Joan Casanelles i Joaquim Lluhí. I un element important i diferenciador serà la notable presència dins ERC de grups republicans i catalanistes de nombroses comarques de Catalunya. Hi seran presents els dirigents de molts casals i ateneus republicans d’arreu del país: de Sant Feliu de Guíxols, de la Bisbal, de Figueres, de Girona, de Reus, de Lleida, de Sabadell, de Manresa, és a dir, tota una àmplia xarxa popular republicana, federal, catalanista, que en aquest moment volia trobar un lloc polític comú on acollir-se. I també participaven en el nou partit dirigents d’algunes organitzacions pageses, sobretot de la Unió de Rabassaires, i gent que venia d’organitzacions força actives com el Centre Autonomista de Dependents de la Indústria del Comerç (el CADCI). Fins i tot hi haurà alguns antics militants de la CNT. Tots aquests conflueixen en una formació tan heterogènia i improvisada com serà l’Esquerra Republicana, sota el lideratge clar de Francesc Macià.

Cal dir que el sistema polític català de llavors serà un sistema molt fragmentat, molt ple de partits i capelletes, i amb molta tendència a fer escissions. Hi haurà un moment, per exemple, l’any 1932, en què hi ha quatre formacions que es diuen Estat Català, amb diferents adjectius afegits, però totes quatre s’anomenen Estat Català, i també n’hi ha set que empren la paraula «socialista». Ara bé, la nova llei electoral republicana castigarà molt la proliferació de candidatures, de manera que els grups minoritaris no aconseguiran mai estar representats i, per tant, això forçarà a constituir grans coalicions electorals de vegades força heterogènies, si hom vol obtenir algun diputat o regidor.

L’èxit electoral d’Esquerra Republicana a les eleccions del diumenge 12 d’abril de 1931 a Barcelona tindrà un efecte multiplicador vers el conjunt de Catalunya. Ara bé, cal recordar que a la resta de Catalunya no guanyà Esquerra Republicana, sinó normalment coalicions molt variades, amb molt pes del Partit Catalanista Republicà i també d’Esquerra. Eren coalicions electorals de caire local, integrades per representants dels republicans d’aquella ciutat o poble, i per això adoptaven denominacions molt diferents. Ara bé, l’impacte d’aquesta victòria i l’audàcia de Francesc Macià proclamant la República Catalana des de la plaça de Sant Jaume seran decisius. Sobretot perquè Macià havia imposat l’existència d’un govern català com un fet irreversible i vinculat al canvi de règim. I això fa d’Esquerra Republicana el partit del nou règim, de la República i del govern català. Són ells els qui han portat la República i el govern català, i d’aquesta manera, la Generalitat provisional, reconeguda pel govern republicà a Madrid, estarà ocupada per gent d’Esquerra Republicana. Macià, acceptat per Madrid com a president, serà qui nomenarà el seu primer govern amb gent d’ERC i amb alguns independents.

Així, l’abril del 1931, aquest jove partit que era Esquerra Republicana esdevingué la formació que controlava en exclusiva el nou poder autonòmic català. Aquest fet va fer de Macià i el seu partit uns elements consubstancials amb la nova situació política. Així, a les eleccions generals de les Corts Constituents, del mes de juny de l’any 1931, la victòria de les candidatures d’Esquerra Republicana serà aclaparadora arreu de Catalunya. Esquerra i els seus aliats s’emportaran quaranta-set dels cinquanta-quatre diputats que s’escolliren a Catalunya, mentre que la Lliga Regionalista només en traurà tres. Aquelles eleccions foren un plebiscit de suport a Macià i al partit que havia portat l’autonomia, la Generalitat i la República. ERC es converteix en el partit del poder i en un partit hegemònic. I també en un partit de masses, atès que en dos anys multiplica per quatre els seus afiliats. Esquerra Republicana tenia un sistema de filiació indirecta, és a dir, la gent no estava afiliada directament al partit, sinó a un casal, a un ateneu o a un centre d’una determinada ciutat, poble o barri que estava adherit a Esquerra Republicana. L’afiliació, així, anava per la via del barri o de la localitat. D’aquesta manera, l’any 1933, ERC tenia uns setanta mil afiliats a tot Catalunya i més d’un miler d’entitats adherides. Era, de fet, una gran xarxa associativa i també un partit de masses. A Espanya només el PSOE, el Partit Socialista, tenia una organització similar. Ara bé, Esquerra Republicana tindrà dos problemes polítics greus: en primer lloc, la manca de dirigents amb prou experiència i prestigi per gestionar el nombrós poder que els havia caigut a sobre. De la gent que havia fundat Esquerra Republicana, només uns pocs sabien el que era fer política a Madrid, perquè havien estat diputats, o gestionar un ajuntament, perquè havien estat alcaldes o regidors. I, evidentment, cap d’ells no havia gestionat un govern autonòmic. Per tant, es tractava de gent jove, amb poca experiència política i administrativa. El segon problema polític era la gairebé escassa influència sobre les organitzacions obreres catalanes. Esquerra Republicana no tenia cap sindicat vinculat, com, per exemple, el PSOE respecte de la UGT. Només tenia una certa influència entre la pagesia, gràcies a la Unió de Rabassaires.

Els reptes i les prioritats d’aquests homes, que s’havien trobat gairebé amb el poder a les mans, a causa de l’audàcia de Macià i l’enfonsament de la monarquia, eren realment molt notables l’any 1931. En primer lloc havien de construir i consolidar un règim autènticament democràtic, que establís un sistema de llibertats polítiques i civils, que promulgués lleis que consolidessin la convivència ciutadana, creessin un sistema representatiu i asseguressin un funcionament plenament lliure. El segon repte era intentar lluitar per una societat menys desequilibrada, amb una major igualtat econòmica i social, amb lleis més justes, amb drets laborals per als treballadors del camp i de la ciutat, amb polítiques públiques sobre la salut, l’accés de tothom a un ensenyament públic gratuït i laic, amb el foment de la cultura catalana, etc. I també s’havien de plantejar intervenir decisivament en la reforma de l’Estat espanyol. Consideraven que calia fer una reforma de l’Estat espanyol, com a mínim, en tres àmbits.

En primer lloc s’havia de separar l’Església i l’Estat. Acabar amb l’Estat confessional i amb els privilegis i les intromissions de l’Església catòlica, no solament en el funcionament de la vida oficial sinó també en la vida privada de la gent. I, per tant, calia impulsar una política de secularització de les creences per tal que tothom pogués creure el que volgués i que la fe religiosa fos una qüestió estrictament privada. I, a més, calia endegar, des del govern i des de les institucions públiques, una política laica que acabés amb la confessionalitat de l’Estat en tots els aspectes de la vida social. Aquesta fou una de les reformes que provocà més polèmiques i més tensions a causa de les notables resistències que, primer l’Església, acostumada a vint segles de privilegis, i després les agrupacions polítiques catòliques, hi oposaran. En segon lloc, l’Estat pretenia acabar amb el model polític i administratiu centralista i aconseguir resoldre el plet català per la via de l’autogovern. I en tercer lloc, un aspecte important en aquells moments que afectava l’estabilitat del règim republicà era també acabar amb el militarisme, amb les constants intromissions dels militars en la vida política i, per tant, impulsar unes reformes que aconseguissin finalment que l’exèrcit deixés de ser una amenaça per a la vida democràtica.

Aquests reptes els van assumir els republicans catalans sabent, clarament, que no eren fàcils de resoldre i molt menys a curt termini. Hi havia, certament, una gran pressió popular perquè aquestes mesures s’apliquessin ràpidament i que tinguessin resultats factibles en poc temps. Una de les primeres prioritats, ja s’ha dit, era aconseguir el màxim d’autogovern per a Catalunya.

La segona línia d’actuació dels catalanistes d’esquerres era mirar de consolidar el règim republicà. Les esquerres catalanes, al voltant d’Esquerra Republicana i els seus aliats, van establir una política de constant suport als governs d’esquerra espanyola, presidits per Manuel Azaña, el desembre del 1931. Els parlamentaris catalans votaran a favor del govern d’esquerres i donaran suport a les lleis que aquest presenti a les Corts, començant per la mateixa Constitució.^[66] I s’implicaran positivament en una política d’aliances amb les esquerres espanyoles. Aquesta aliança quedarà reflectida també en la quantitat de catalans que seran ministres en els governs Azaña d’aquesta època. En una primera etapa, Azaña tenia una certa reticència respecte d’Esquerra Republicana i per això va triar com a ministres polítics catalanistes d’esquerra independents, com Jaume Carner, o gent del Partit Republicà Català, com Lluís Nicolau d’Olwer, o un home de doble militància com era Marcel·lí Domingo, que era alhora militant d’Esquerra Republicana i també d’un partit espanyol, el Radical Socialista. Domingo, quan era a Madrid, era del Partit Radical Socialista, i quan venia a Catalunya, d’Esquerra Republicana. Evidentment, hi haurà un moment en què li diran que això no pot ser i Domingo triarà quedar-se al Partit Radical Socialista. Després, ja l’any 1933, Azaña nomenà com a ministres seus gent d’Esquerra Republicana: Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, i el gironí Miquel Santaló; era una mena de «quota catalana» en el govern d’esquerres espanyol.

Una altra de les prioritats lògiques era consolidar l’hegemonia d’esquerres. ERC disposava d’un poder immens i arriba un moment en què fins els costava fer les llistes electorals, perquè gairebé havien de repetir els mateixos noms, ja que els mancaven polítics experimentats. Quasi les mateixes persones que presentaven per a diputats a Madrid el juny del 1931 s’havien de tornar a incloure a les candidatures per al Parlament de Catalunya del novembre del 1932 i a les municipals del gener del 1934. Per tant, un dels reptes d’ERC era atreure dirigents de prestigi que estiguessin fora del partit. Francesc Macià farà el que es coneixerà com la «Crida de Lleida» de l’any 1932, la qual facilitarà que destacats independents d’esquerres i gent d’altres partits entrin a Esquerra i aviat ocupin llocs de responsabilitat. Serà el cas de Carles Pi i Sunyer, d’Antoni Rovira i Virgili, de Pere Coromines o de Josep Sunyol. També hi havia personalitats independents que sempre foren ben tractades pel partit, com és el cas de Jaume Carner o d’Amadeu Hurtado. Aquest atreure gent de prestigi reforçarà notablement el partit i això es veurà acompanyat del gran èxit electoral a les eleccions del primer Parlament de Catalunya. Pel novembre del 1932 van tenir lloc, ja aprovat l’Estatut, les primeres eleccions al Parlament, on, de nou, les candidatures d’Esquerra Republicana escombraran. S’emportaran cinquanta-sis diputats, mentre que les dretes, la Lliga i els seus aliats, només n’obtingueren disset. Llavors fou evident que les esquerres catalanistes, com també les espanyoles, reclamaven l’exclusivitat del projecte republicà, de l’autonomia catalana i de les lleis laiques i reformadores. I amb això intentaven negar a les dretes la condició de forces autènticament republicanes. En aquesta voluntat de monopolitzar el republicanisme, la gent d’ERC titllarà llavors la Lliga Catalana d’ésser una partit monarquitzant, regionalista, burgès i catòlic.

Més complicat serà l’intent d’influir sobre els sectors populars, en l’obrerisme sobretot. Cal dir que els primers mesos després de la proclamació de la República es produí una situació política curiosa, que algun dia s’hauria d’estudiar amb deteniment, però que no és fàcil de documentar: hi hagué contactes, acords i gestos d’una certa entesa entre la Generalitat i la CNT. I la CNT estava, inicialment, amb una actitud tranquil·la i pacífica; prova d’això són alguns dels gestos que fa la gent d’Esquerra Republicana per congraciar-se amb la CNT. Així, per exemple, en la votació que es fa a les Corts Constituents per elegir-ne el president, es va presentar, com a únic candidat de les esquerres, el socialista Julian Besteiro. Doncs bé, els diputats d’Esquerra Republicana no el voten. I no ho fan per no irritar la CNT, atès que Besteiro havia estat durant molts anys el president de la UGT, la gran rival de la CNT. Així, per no provocar els cenetistes, els diputats d’ERC no voten Besteiro i això provoca un enfrontament notable amb els socialistes i amb el mateix Azaña. En aquell moment, als dirigents de la Generalitat els interessava tenir tranquil·la la CNT i pactar-hi, i, per tant, calia no provocar-la. Aquest gest durarà ben poc, perquè aviat dins la CNT s’imposarà el sector FAI, el més radical, que trencarà l’entesa amb ERC i la Generalitat. D’aquesta manera, a partir del començament del 1932, la CNT impulsarà la via insurreccional a Catalunya, i també a Espanya, cosa que conduirà a constants enfrontaments amb les forces d’ordre públic. Aquest conflicte serà més greu a partir del febrer del 1933, quan es traspassin a la Generalitat totes les competències d’ordre públic i el comandament sobre la policia, la Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil passin a dependre del conseller de Governació. Així, si s’aixecava la CNT era la Generalitat qui havia de reprimir la revolta i d’enfrontar-se directament amb els insurrectes anarcosindicalistes. El comissari d’Ordre Públic serà un jove nacionalista radical, Miquel Badia, notori anticenetista, que engegarà una dura política de control i d’enfrontament contra els sectors més actius i violents de la CNT. D’aquesta manera es trenquen les relacions Generalitat-CNT, i, a partir d’aquest moment, per al cenetisme més radical, la Generalitat és «el seu enemic».

Molt més fàcil ho tindrà la gent d’Esquerra Republicana amb la Unió de Rabassaires, atès que aquesta gran organització pagesa s’implicarà molt clarament en el projecte d’Esquerra Republicana, sobretot a partir de la Llei de contractes de conreu, que més tard comentarem. La Unió de Rabassaires es convertirà en un aliat fidel d’Esquerra Republicana. Per altra banda, com hem dit abans, el gran creixement d’Esquerra Republicana és també el resultat d’un fenomen polític ben lògic: molta gent s’apunta al «cavall guanyador», a aquell partit que guanya i que governa. Ara bé, el partit continua essent força heterogeni, en el seu interior hi ha tendències molt diferents i sofreix un desgast en el poder, com també ho faran les esquerres espanyoles al llarg del 1933. Cada cop seran més paleses, sobretot a partir del final del 1933, les tensions entre els sectors més nacionalistes, els joves que segueixen el doctor Josep Dencàs, els de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, la JEREC, amb la direcció del partit. Aquests pressionen per fer una política més nacionalista, recullen el descontentament d’alguns sectors del partit davant el protagonisme que tenen els dirigents nouvinguts, els que han entrat de la mà de Macià amb la «Crida de Lleida», i ara ocupen càrrecs importants. Aquests, considerats més moderats i pragmàtics, ara resulta que són els més destacats consellers i diputats. A més, es produïren algunes picabaralles sonades entre la mateixa gent d’Esquerra. Per exemple, una discussió forta a l’Ajuntament de Barcelona al voltant de la gestió de l’alcalde Jaume Aiguader, que és atacat fins i tot per gent del seu partit. Això acabarà provocant escissions, com la que el mateix any 1933 protagonitzarà un grup de joves polítics, organitzats al voltant de la revista L’Opinió, Joaquim Lluhí, Joan Tarradellas, Joan Casanelles i altres que se’n van d’Esquerra i creen el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, i seran coneguts popularment com els «panarres».

Serà en aquesta situació de tensions internes que tindran lloc les eleccions generals espanyoles del novembre del 1933, en què guanyaran les dretes a Espanya i també a Catalunya. Ací la desfeta de les esquerres no serà tan gran com l’espanyola, que fou aclaparadora. Llavors les esquerres espanyoles van passar de tenir més de tres-cents diputats a només uns cent vint. A Catalunya, Esquerra Republicana baixà de quaranta-set parlamentaris a vint-i-sis; és a dir, perdé gairebé la meitat dels diputats, mentre que la Lliga Catalana i els seus aliats n’aconseguiren vint-i-vuit. Hi ha una mena d’empat, però, de fet, és una desfeta per a les esquerres en bona part provocada perquè s’han presentat dividides en diferents candidatures i, com hem dit abans, la llei electoral castigava molt les divisions en diferents opcions. A partir d’aquest moment, al final de l’any 1933, la gent d’esquerres que gestiona la Generalitat es troba en una situació radicalment nova: el govern de Madrid ara és de centredreta, amb els radicals de Lerroux al front, i amb el necessari suport parlamentari de la CEDA de Gil Robles, un partit catòlic de dretes. Això volia dir que havien canviat molt les coses, que Esquerra ja no tenia uns aliats al govern de Madrid, sinó que ara manava gent hostil a l’autonomia catalana i a les lleis progressistes aprovades el bienni 1931-1933.

Per acabar-ho d’adobar, en aquestes difícils circumstàncies es produeix la mort de Francesc Macià, el dia de Nadal de l’any 1933. No serà gens fàcil l’elecció d’un successor seu, d’una persona que sigui alhora el líder màxim del partit i el president de la Generalitat. De nou tornen a aparèixer dins d’Esquerra Republicana unes tensions notables. En una sessió secreta dels diputats d’ERC al Parlament de Catalunya es produeix un resultat bastant preocupant: Lluís Companys és el que obté més vots, però només vint-i-tres; Humbert Torres, el dirigent lleidatà, al qual donen suport els sectors més nacionalistes, n’aconseguí onze, mentre que Carles Pi i Sunyer en tindrà un. Però, a més, resulta que un important sector, vint diputats, no han anat a votar. Això volia dir que la situació del partit era realment crítica, atès que Companys no havia tingut el suport ni de la meitat dels diputats d’ERC. Unes noves negociacions portaren que finalment s’acordés que el candidat seria Lluís Companys, el qual, el 31 de desembre de 1933, fou elegit pel Parlament de Catalunya com a nou president de la Generalitat per cinquanta-sis vots favorables i 6 abstencions. Els diputats de la Lliga es negaren a participar en la sessió. Companys, que també passava a ser el màxim dirigent del partit, era un veterà republicà que havia tingut molts càrrecs des de l’any 1931: havia estat el governador civil de Barcelona, diputat i cap de la minoria parlamentària catalana que havia negociat l’Estatut a Madrid, el primer president del Parlament de Catalunya i darrerament ministre de Marina en el govern d’Azaña. Era un polític força hàbil que tenia bones relacions amb les esquerres espanyoles, sobretot amb Azaña. Tal vegada Companys era, i serà, l’home d’Esquerra Republicana més ben vist per les esquerres espanyoles, i, a més, tenia el suport incondicional de la Unió de Rabassaires, del sector obrerista del partit i de moltes de les organitzacions de comarques. Però, en canvi, era vist amb reticències pels sectors d’Estat Català i de la JEREC, que el consideraven poc nacionalista.

Companys impulsarà una política de reagrupament de les esquerres, atès que creia que el pitjor que podien fer en aquell moment les esquerres catalanistes era anar dividides i que calia fer un govern unitari per anar junts a les eleccions municipals del gener del 1934. Les esquerres catalanes guanyaran aquestes eleccions i Companys formarà un govern de coalició amb gent de totes les tendències d’esquerres, i, a partir d’aquí, posarà èmfasi en la defensa de l’autogovern i en el fet d’impulsar la política social. Serà en aquesta situació nova, de govern d’esquerres català i de govern de centredreta a Madrid, quan es produirà la crisi política que culminarà en els Fets d’Octubre del 1934. Les esquerres de llavors cultivaran la imatge de Catalunya com el principal «baluard de la República» i la idea que el règim republicà sols podia ser governat per la gent d’esquerres. Les dretes eren acusades de no ser «sincerament» republicanes, de no acceptar les autonomies. Aquesta percepció serà, en part, verificada a causa de la política de rectificació de bona part de la legislació social, econòmica i laica del primer bienni 1931-1933, impulsada pels nous governs de centredreta.

La crisi de 6 d’octubre de 1934

Al principi del 1934, els diputats de la Lliga Catalana es retiraren del Parlament de Catalunya perquè volien forçar la seva dissolució i la convocatòria d’unes noves eleccions. Així, Esquerra es va veure obligada a aprovar lleis sense la presència de l’oposició de les dretes al Parlament. Fou en aquestes circumstàncies d’absència parlamentària voluntària de la Lliga que s’aprovaren algunes lleis força rellevants, com la de contractes de conreu, la Llei municipal i la Llei del Tribunal de Cassació de Catalunya. El gran conflicte el motivarà la Llei de contracte de conreus, una llei que, analitzada amb els ulls d’avui, gairebé sembla de dretes, atès que és ben moderada i garantista. La llei permetia l’accés a la propietat de la terra als pagesos que eren arrendataris, els rabassaires, mitjançant una indemnització al propietari. Si no hi havia acord mutu, la indemnització era fixada per un tribunal i el propietari sempre podia recórrer a instàncies judicials superiors. És a dir, hi havia garanties per als antics propietaris en aquest procés de permetre a aquells que portaven molts anys arrendant una terra esdevenir els nous propietaris. Però aquesta llei trobà l’oposició total de la principal organització dels grans propietaris de terra, de l’Institut Agrícola Català Sant Isidre.

Els dirigents dels isidres estaven absolutament en contra de la llei i pressionaven totes les formacions de dretes, sobretot la Lliga, per tal d’impedir que aquesta llei tirés endavant. Cal dir que en aquells moments els isidres estaven dirigits per Josep Cirera i Voltà, un home que tenia un currículum polític complicat. Cirera, que venia del carlisme, havia militat també a Unió Democràtica, i després havia passat a ser el màxim dirigent de la CEDA a Catalunya, formació que començava a rivalitzar amb la Lliga per veure qui dirigia políticament les dretes al país. Cirera havia guanyat les eleccions a la presidència dels isidres enfront del candidat de la Lliga Catalana, De la Riba. Cirera considerava que la Lliga estava en una posició massa conciliadora amb la Generalitat i les esquerres, i impulsà una línia política més dura. Atès que els isidres no tenien prou influència i força política a Catalunya, van recórrer al govern i a les Corts de Madrid perquè aturessin la llei catalana.

Amb el suport del govern radical de Madrid, i també dels parlamentaris de la Lliga Catalana, es presentà un recurs contra la Llei de contractes de conreu davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, l’equivalent a l’actual Tribunal Constitucional. Aquest tribunal, el 9 de juny de 1934, derogà aquesta llei que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya. Això creava un greu conflicte entre institucions sobre les competències autonòmiques catalanes. L’argument del tribunal espanyol era que aquella llei era una vulneració de les competències de legislació social i econòmica, reservades al govern central. Pocs dies després, però, el Parlament de Catalunya, sostenint que la Llei de contractes de conreu afectava bàsicament el dret civil català, sobre el qual tenia totes les competències, tornava a aprovar la mateixa llei.

El conflicte polític s’incrementà fins al punt que l’extrema dreta catalana i els isidres emplaçaren de nou el govern de Madrid perquè actués. Per la seva banda, en senyal de protesta per la política governamental, el 12 de juny, els diputats d’ERC i els seus aliats electorals, i també els del PNB, es retiraren de les Corts republicanes. El 8 de setembre de 1934 la dreta catalana va contraatacar: hi va haver una gran manifestació dels isidres a la capital d’Espanya. Arribats en trens especials, en autocars i vehicles particulars, uns cinc mil propietaris catalans, tots ells membres dels isidres, van desfilar davant les Corts republicanes demanant al govern de Madrid que es fes càrrec de les competències de justícia, ordre públic i legislació laboral i social que tenia la Generalitat. És a dir, demanaven que es vulnerés l’Estatut de Catalunya i que es traguessin a la Generalitat les atribucions que tenia en matèria de justícia, d’ordre públic i de legislació laboral i social. S’estava creant així un evident antagonisme entre els governs i els parlaments de Barcelona i de Madrid, en bona part a causa de les pressions i les maniobres de l’extrema dreta catalana.

A la fi de setembre, però, va semblar que el conflicte podia entrar en unes vies de solució, perquè fins i tot la Lliga Catalana estava disposada a negociar amb el govern de Madrid —que presidia el radical Samper— i amb el govern Companys, una possible entesa sobre l’aplicació de la llei. Però llavors la CEDA s’hi oposà radicalment. La CEDA estava totalment en contra de pactar la Llei de contractes de conreu i tenia prou força parlamentària —cent diputats— per condicionar la política dels radicals. Així, els parlamentaris de la CEDA deixaren en minoria el govern del radical Samper, el feren dimitir i exigiren entrar en un nou govern. Era l’1 d’octubre de l’any 1934.

Respecte de la coneguda crisi d’octubre, cal assenyalar, en primer lloc, que es tracta d’una crisi espanyola, que també tindrà greus repercussions a Catalunya. És una crisi provocada pel gran enfrontament que hi havia entre les esquerres i les dretes espanyoles. El punt culminant fou la formació del nou govern, presidit per Alejandro Lerroux, percebut com una clara involució dretana. Per primer cop entraven en el govern tres membres de la CEDA, un partit que, per a les esquerres espanyoles i catalanes, era una formació «no republicana», clarament contrària al règim. Des de feia uns quants mesos hi havia un compromís secret entre les esquerres espanyoles i les catalanes, entre Azaña, els socialistes Prieto i Largo Caballero, i el mateix Companys, de no acceptar el fet que la CEDA pogués accedir al govern. Consideraven que l’accés al poder d’aquest partit seria un perill per a la República i per a la democràcia. Cal tenir present que la situació internacional de llavors serveix força per valorar aquestes actuacions. Així, és pertinent recordar que, la tardor del 1934, ja s’havia consolidat la dictadura d’Adolf Hitler a Alemanya que, en un any, havia passat de guanyar les eleccions a prohibir tots els partits polítics, a tancar el Reichstag, declarar el Partit Nacional-Socialista com el partit únic i a començar a empresonar els dirigents de l’oposició. A França hi havia una dura ofensiva de les lligues feixistes, les quals fins i tot havien intentat un cop d’estat, el gener de l’any 1934. Igualment, feia pocs mesos que s’havia produït una autèntica guerra civil a Àustria, que havia conduït a la dictadura catòlica del canceller Dollfuss. És a dir, aquella era una conjuntura marcada per la crisi i l’assalt dels feixismes a les democràcies. Que la CEDA fos feixista tal vegada era una exageració molt pròpia del llenguatge que utilitzaven les esquerres de l’època. Ara bé, no deixava d’ésser preocupant que un partit que no amagava les seves simpaties pels règims autoritaris feixistes, que el seu dirigent màxim, José María Gil Robles, anés com a convidat especial al Congrés del Partit Nacional-Socialista a Nuremberg, i que no havia volgut proclamar la seva fidelitat al règim republicà, entrés al govern. Per això, les esquerres van considerar un perill greu que les institucions republicanes estiguessin en mans dels «enemics de la República».

Així, quan Lerroux forma un govern nou amb tres ministres de la CEDA, les esquerres espanyoles intentaran fer una vaga general, tot exigint la dissolució de les Corts i la convocatòria d’unes noves eleccions. Això fracassà en l’àmbit espanyol i només reeixí a Catalunya i a Astúries. A Catalunya, el govern Companys estava compromès amb les esquerres espanyoles a fer alguna cosa contra el perill de l’accés de la CEDA al poder. Però aquest era un govern feble que es trobava dividit. D’una banda, hi havia els sectors que pressionaven per actuar ràpidament contra el govern de Madrid: era la gent d’Estat Català, el mateix Josep Dencàs, conseller de Governació, i també els rabassaires. Els sindicats obrers, llevat de la CNT, que havien constituït l’Aliança Obrera, també pressionaven el govern Companys perquè fes front al perill del «feixisme espanyol» que s’havia apoderat del govern de Madrid. Altres dirigents d’Esquerra tenien una actitud més prudent i recomanaren a Companys no precipitar-se. Per la seva banda, la CNT es va inhibir, tot afirmant que no col·laborava amb la «Generalitat repressora» i que aquest era un afer que a ells no els afectava, que tant se li’n donava qui hi havia al govern de Madrid.

En aquestes circumstàncies tan complexes tindrà lloc l’arriscada decisió de Companys del 6 d’octubre de 1934: proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, cridant al mateix temps als «germans de les esquerres espanyoles» a unir-se contra un govern que considerava que estava ocupat, com dirà textualment, per «les forces monarquitzants i feixistes». Així, la pugna entre les dretes i les esquerres espanyoles també prenia l’aparença d’ésser un enfrontament entre Espanya i Catalunya. Evidentment l’acció de Companys era un cop contra la legalitat, malgrat la sospita, real o exagerada, sobre què podia fer aquell govern, però aquell era el govern legítim. Ara bé, el que havia proclamat Companys no era la independència de Catalunya, no era la separació, sinó un desafiament directe al govern de Madrid. I, a més, cridava a la solidaritat de totes les esquerres i intentava reunir prou forces per enderrocar aquell govern. Però era ben clar que s’havia sortit de la legalitat. La seva crida no fou obeïda per la majoria de les forces d’ordre públic, ni de les forces armades, i així la rebel·lió de la Generalitat tan sols durà deu hores i acabà en un fracàs total.

La repercussió per a les esquerres catalanes dels Fets del 6 d’Octubre serà molt gran. Per una banda, la suspensió de l’Estatut, la detenció del govern de la Generalitat i de molts dels dirigents d’esquerres, i el cessament de la majoria de les autoritats (alcaldes i regidors) que havien donat suport a l’acció de Companys. Ara bé, el que hauria d’haver estat un cert debat autocrític dins d’ERC sobre què havia passat no arribà a produir-se. La repressió governamental va anar molt més enllà del previst i fou molt més àmplia i arbitrària del que hom s’esperava, i això posterga la discussió sobre les responsabilitats polítiques dins les esquerres. A més, va produir una notable irritació el fet que la Lliga Catalana s’aprofités de la situació per ocupar els llocs de responsabilitat que mai no havia aconseguit per la via de les eleccions, atès que ara era el govern de Madrid qui nomenava els responsables de gestionar la Generalitat i els ajuntaments. Per altra banda, preocupava la notable involució dretana del govern de Madrid. Per tant, tot i que dins les esquerres hi havia hagut moltes crítiques pel fracàs del 6 d’octubre, per l’actuació de Companys i el seu govern, aquesta discussió, de fet, no es realitzà amb profunditat, atès que consideraven prioritari denunciar i oposar-se a la política repressiva del govern de Madrid. Perquè la repressió governamental fou aclaparadora, desproporcionada, indiscriminada i, en molts aspectes, gratuïta. S’arribaren a clausurar centres excursionistes, ateneus i casals culturals, és a dir, no sols partits i revistes d’esquerres. Hi havia milers de detinguts: polítics, dirigents sindicals, pagesos, etc. Hi havia una clara política de revenja dels propietaris contra els rabassaires i de les dretes contra les esquerres. I la Lliga quedava també implicada com a còmplice d’aquesta política de revenja. Tot aquest ambient va fer que la gent d’Esquerra fes un discurs que minimitzava el tema de si l’opció del 6 d’octubre havia estat legal o no, per centrar-se sobretot a denunciar l’actuació repressiva del govern. Aquesta política va acabar per identificar els «homes del 6 d’octubre» com els autèntics republicans i nacionalistes. S’aprofitava l’impacte emotiu de denunciar la repressió per evitar entrar a fons en el tema de les responsabilitats polítiques pels Fets d’Octubre. El resultat fou ben curiós: per un costat, «el bateig catalanista» de Companys i el seu govern, qualificats aviat com els «herois del 6 d’octubre», i la condemna política del sector ultranacionalista de Josep Dencàs, per no haver volgut assumir les responsabilitats de la crisi, després d’haver-la provocada. I així, al llarg de l’any 1935, aconseguiren influir notablement l’opinió pública a Catalunya. Començaren a acusar la Lliga Catalana de ser una aliada dels governs de dretes de Madrid, d’aquells qui havien suspès l’Estatut i que fins i tot volien liquidar-lo. Un dels més coneguts diaris d’esquerra de llavors, La Publicitat, va escriure el següent: «Si avui en dia les esquerres es troben amb el patrimoni moral de Catalunya a les seves mans, la culpa és dels altres». És a dir, les dretes havien deixat en mans de les esquerres la defensa de la catalanitat a causa d’haver-se aliat amb el govern de Madrid.

Fou aquest tipus de discurs el que permetrà la recuperació política d’Esquerra Republicana i del catalanisme d’esquerres, en les eleccions generals del febrer del 1936. Llavors el Front d’Esquerres de Catalunya guanyà de manera aclaparadora, amb el 58 per cent dels vots, enfront del Front Català d’Ordre, de les dretes, que n’obtindran un 41 per cent. A ciutats com Barcelona, les esquerres arribaren al 62 per cent dels vots enfront de la candidatura encapçalada per la Lliga Catalana, que només tindrà un 36 per cent. És a dir, hi havia una diferència de gairebé dos a un, era veritablement un plebiscit que tornava a situar les esquerres a la direcció de la política catalana. La situació, a partir del febrer del 1936, canviarà ràpidament: restabliment de l’Estatut i del Parlament, i Lluís Companys, que havia sortit immediatament de la presó, va tornar a ser elegit president de la Generalitat.

S’ha parlat que la primavera del 1936 catalana fou bastant més tranquil·la que no pas la situació espanyola. Un conegut periodista de llavors, Manuel Brunet, va parlar a La Veu de Catalunya, el 4 de març, de l’existència d’un «oasi català»: Catalunya era un oasi de pau enfront d’una Espanya molt agitada. Tal vegada exagerava un xic, però certament hi havia alguns aspectes diferenciadors. A Catalunya no hi havia en aquell moment una dura guerra social, com per exemple hi havia hagut entre l’any 1919 i el 1923, ni tampoc hi havia un ambient tan enrarit com el de Madrid. A Catalunya ningú no qüestionava el resultat de les eleccions del 1936; a Catalunya no hi havia una premsa que incités els militars a rebel·lar-se, com feien l’ABC, El Debate o Informaciones, a Madrid. A Catalunya no hi havia una violència pistolera i provocadora com la de Falange. Hi havia, això sí, la violència social d’un altre signe, com la de la FAI que va assassinar els germans Badia el mes d’abril del 1936. A Catalunya les forces d’ordre públic no actuaven pel seu compte, ni assassinaven polítics com José Calvo Sotelo. Això, realment, no passava a Catalunya. A Catalunya no va haver-hi, en aquests moments, greus incidents anticlericals, ni antireligiosos, que sí que es van produir, per exemple, a Madrid o Andalusia. A Catalunya no hi havia cap grup de rellevància que conspirés amb els militars que preparaven el cop d’estat. Els seus còmplices eren formacions molt minoritàries, com els carlins, els falangistes o els monàrquics alfonsins de dreta de Catalunya. A Catalunya tampoc no hi havia cap grup obrer que preparés la revolució; llavors ni la CNT ni la FAI no parlaven d’iniciar cap revolució.

En aquella situació, la rebel·lió de tota la guarnició militar de Barcelona, el 19 de juliol de 1936, va significar un trencament brutal de la legalitat. Ara bé, gràcies a la ferma actitud del president Companys, a la fidelitat de les forces d’ordre públic i a la participació popular, la insurrecció va poder ser aixafada totalment. S’entrava, però, en la situació més dramàtica per al catalanisme d’esquerres: què havien de fer a partir d’aquest moment? Aquell fou, sens dubte, el repte més gran de Companys i els catalanistes d’esquerres: què calia fer en una situació tan inesperada i indesitjada, que els desbordava? Estaven obligats a prendre opcions en un moment en què no tenien capacitat de controlar l’ordre públic i que s’havia endegat a Catalunya, com a resposta al cop militar, un procés revolucionari espontani i una sagnant persecució contra gent de dretes. En aquest moment, Companys tenia tres opcions: d’una banda, reconèixer la seva impotència política, dir que no controlava l’ordre públic i donar per bona la nova situació, però això implicava abandonar-ho tot, renunciar a exercir el poder, acceptar el caos i fins i tot afavorir que el procés revolucionari encara fos més intens. Hi havia una altra opció, que alguns polítics d’esquerra, com Claudi Ametlla o Joan Casanovas, van defensar llavors: la Generalitat havia de recuperar immediatament el control de la situació, encara que això signifiqués enfrontar-se violentament amb la CNT. És a dir, donar un cop de força, malgrat que això impliqués organitzar una altra guerra civil dins la guerra civil. Però això fou totalment refusat per Companys. La tercera opció consistia a mirar de reconduir la situació pactant amb els revolucionaris, fer el que llavors s’anomenarà la fusió de les «dues legalitats», la institucional de la Generalitat i la que havien imposat els revolucionaris. I anar cap a un govern d’unitat de la Generalitat en què fossin presents tant els representants de les forces obreres revolucionàries com els dels partits d’esquerres, i intentant així constituir un «front antifeixista» el màxim d’unitari que s’enfrontés amb els militars rebels. Aquesta fou l’opció que Lluís Companys va defensar.

Les dretes catalanistes, durant la República

Pel que fa a les dretes catalanistes durant aquests anys cal recordar que la Lliga Regionalista havia donat suport a la monarquia fins a l’últim moment, fins al mateix 14 d’abril de 1931.^[67] A Francesc Cambó i a la gent de la Lliga els va mancar llavors audàcia per fer un salt cap a la política de masses, cap a la política republicana i desvincular-se totalment de la monarquia. Perquè, veritablement, l’any 1931, amb tot el que havia significat la Dictadura de Primo de Rivera i l’actuació del rei, era una contradicció presentar-se electoralment donant suport a la monarquia i dir que eren catalanistes. Llavors, veritablement, la causa de la catalanitat i l’autonomia ja estaven clarament en mans dels qui propiciaven un canvi de règim: la República. I això portarà la Lliga Regionalista a una desfeta electoral i política total el 12 d’abril de 1931. I, a més, els seus principals dirigents, Francesc Cambó i Joan Ventosa, van fugir d’Espanya el mateix 14 d’abril, deixant en quadre el seu partit. Fent una apassionada i simplista visió del que havia passat, Cambó considerava que en aquelles eleccions havien esclatat tots el odis, les rancúnies i les enveges, que allò era una «explosió de demagògia destructiva» i que per això es negava a viure en un país com aquell. Aquesta actitud li serà retreta per gent de la dreta intel·ligent com, per exemple, Agustí Calvet, «Gaziel» —director de La Vanguardia—, que escriví un article molt crític envers Cambó, en el qual deia que la seva fugida era inacceptable, que era un acte irresponsable, atès que deixava abandonada a la seva sort la dreta catalana en un moment polític tan transcendent com aquell.

El resultat polític de la desfeta electoral i de la fugida de Cambó fou que la Lliga Regionalista viurà pràcticament un any i mig en plena confusió, en un total desconcert. No sabien què fer ni davant la República, ni davant la Generalitat gestionada per les esquerres, ni davant el projecte d’Estatut d’Autonomia. A més, una bona part del seus dirigents menyspreaven els dirigents d’esquerres, i, especialment, Macià. El consideraven un oportunista. Llegint la correspondència privada de Cambó de llavors, els insults a Macià i a Companys són constants: eren uns demagogs, uns indesitjables, uns incompetents, etc. La gent de la Lliga tenia una notable rancúnia, ja que no podia tolerar que l’autonomia catalana l’haguessin portada «aquella genteta», mentre que ells, els qui havien estat durant trenta anys al front del catalanisme, ara no pintaven res de res. I aquesta cega irritació, que durà gairebé dos anys, els va impedir fer una política sensata. Això es veu molt clarament en la correspondència entre Cambó, que s’estava a París, i els homes de la Lliga com Joan Estelrich, que era un dels tres diputats d’aquest partit a les Corts Constituents republicanes. Les consignes de Cambó eren absolutament negatives. D’una banda exigia la no-col·laboració política amb la gent d’Esquerra Republicana, cap pacte amb la Generalitat, cap participació en l’elaboració de l’Estatut. En canvi, proposava atacar i votar contra totes les lleis que signifiquessin reformes de tipus progressista o laic, tant en economia com en educació, i, evidentment, havien de votar contra la nova Constitució republicana. Joan Estelrich es trobava, així, en una situació ben compromesa, i replicava que si davant l’Estatut no podien ni defensar-lo, perquè això seria fer el joc a l’Esquerra, ni atacar-lo, com feien els espanyolistes, llavors què havien de fer?

L’actuació de la Lliga en les Corts republicanes el primer bienni passarà sense pena ni glòria. No acabaren de definir-se públicament en favor de l’Estatut, però tampoc no s’atrevien a votar-hi en contra. Aquesta actitud de recel enfront del nou règim republicà començarà a canviar cap al setembre del 1932, quan el mateix Cambó es vegi obligat a elogiar l’actitud d’Azaña defensant el projecte d’Estatut enfront dels atacs dels sectors espanyolistes. Després, al final del 1932, la recuperació política es produirà amb les eleccions del Parlament de Catalunya, on la Lliga, tot i perdre, aconseguirà uns resultats i una presència rellevants.

Serà a partir d’aquell moment, al començament del 1933, quan tindrà lloc una important discussió interna sobre si calia modernitzar el partit i adaptar-lo a la nova situació. Hi haurà alguns dirigents, entre els quals Estelrich, partidaris de refundar la Lliga, és a dir, de fer un partit pràcticament nou que acceptés clarament les premisses republicanes i que fes una política de caràcter democratacristià. Això fou refusat per Cambó, que si bé acceptava que es modifiqués el gloriós nom del partit —passaren a dir-se Lliga Catalana—, en canvi, considerava que els elements ideològics substancials no es podien variar. La Lliga Catalana, així, serà un partit conservador que defensarà fonamentalment l’ordre, la propietat, la família i la religió com a principis fonamentals. I, per tant, s’havia d’oposar a les reformes socials i al laïcisme dels republicans. També hi haurà un debat molt interessant dins la Lliga sobre si es posava més o menys èmfasi en l’aspecte nacionalista. Davant del fet que ara eren les esquerres les que dominaven en la panoràmica catalanista i governaven la Generalitat, què havien de fer els catalanistes conservadors? El debat acabarà amb la imposició de la tendència més moderada que considerava perillós incrementar el discurs nacionalista, atès que això els distanciaria de les dretes espanyoles. Per tant, la Lliga havia de moderar el seu catalanisme i jugar sobretot a ser un partit catòlic, antirevolucionari, antireformista i antiseparatista. Un jove polític de la Lliga, Ferran Valls i Taberner, publicarà llavors un famós llibre, En hores confuses, que plantejava aquest dilema. Segons Valls, la Lliga havia de renunciar a l’esperit fundacional nacionalista de Prat de la Riba per esdevenir un partit catalanista moderat i actuar conjuntament amb les dretes espanyoles contra les esquerres republicanes i laiques.

Aquest era un dels grans problemes de la Lliga. El mateix Cambó ho recordarà en una carta que he localitzat fa poc i que curiosament és del mateix 18 de juliol de 1936. En aquest escrit a Joan Ventosa, Cambó explicava clarament la contradicció en què es trobava des de feia temps el catalanisme conservador.

El gran problema era que els seus aliats naturals, les dretes espanyoles, eren ferotgement anticatalanistes, mentre que les esquerres espanyoles ara tenien una notable comprensió de la problemàtica autonòmica. Així, durant aquests anys, la política de la Lliga anirà variant en funció de les conjuntures. La seva política d’aliances electorals, tan necessària per assolir resultats bons, oscil·larà entre anar amb formacions centristes, com Unió Democràtica o els radicals, o bé tombar cap a la dreta i pactar amb carlins, cedistes i monàrquics, com passarà el 1936 amb el Front Català d’Ordre.

Quan es produeixen els Fets d’Octubre del 1934, Cambó i la gent de la Lliga Catalana voldran aprofitar el moment. Tot i que es trobaran en una situació difícil perquè les dretes espanyoles eren uns aliats molt incòmodes, atès que no solament demanaven la suspensió de l’Estatut, sinó fins i tot la seva supressió. Els diputats de la Lliga, amb Cambó al capdavant, volien revisar a fons l’Estatut. S’oposaran a la derogació de l’Estatut argumentant que el 6 d’octubre era l’obra d’uns falsos catalanistes, com Companys, que actuaven obeint els interessos de les esquerres espanyoles. Ara bé, l’actitud de la gent de la Lliga d’aprofitar-se de la situació política reforçà la seva vinculació i dependència de les dretes espanyoles i incrementà una simplificadora identificació de les esquerres amb els defensors de l’autonomia catalana, mentre que les dretes apareixien com extremament centralistes.

L’opció conservadora de l’any 1936 fou també bastant significativa. Llavors la Lliga, en comptes d’organitzar una coalició centralista, com va fer el Partit Nacionalista Basc a Euskadi, que no volia anar ni amb el Front Popular ni amb el Front de les Dretes, va optar per aliar-se amb totes les dretes: els radicals, la CEDA, els carlins i els monàrquics de dreta a Catalunya. És a dir, amb formacions que havien demanat la derogació de l’Estatut, de l’autonomia catalana i que, fins i tot, eren contràries al règim republicà. Era una opció extremista i incòmoda perquè el seu catalanisme quedava clarament hipotecat. En efecte, durant aquella campanya electoral, els polítics de la Lliga hauran d’empassar-se coses desagradables dites per gent que anava a la seva candidatura. Així, per exemple, José Calvo Sotelo, el líder dels monàrquics, afirmarà a Barcelona que «el que diga que la patria de los catalanes es Cataluña es un separatista» o «si ganamos las elecciones acabaremos con el Estatuto». I, per la seva banda, el mateix José María Valiente, el líder dels carlins, també sostindrà en un míting a Barcelona que «el objetivo de nuestra coalición es liquidar el Estatuto y revisar la República de arriba abajo».

La gent de la Lliga va anar a les eleccions amb uns aliats ben incòmodes. I ho va fer perquè havien donat prioritat al fet d’evitar que guanyessin les esquerres. I per aconseguir aquest objectiu estaven disposats a aliar-se amb qui fos. Però això tenia un alt cost polític: la pèrdua d’imatge com a força catalanista. Per això la desfeta electoral de la candidatura organitzada per la Lliga amb les dretes espanyoles el mes de febrer del 1936 serà molt considerable, com abans hem explicat.

Després de la desfeta, Cambó, amb aquell tacticisme que sempre l’havia caracteritzat, intentarà fer un viratge cap al centre i desmarcar-se de les dretes espanyoles. Cercarà d’apropar-se a Esquerra Republicana i mirar de pactar amb la Generalitat algunes qüestions importants: una nova llei electoral catalana i la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament. Però també comença a divulgar-se una crítica bastant dura a la seva actuació des del mateix món de les dretes catòliques catalanes. És molt interessant la col·lecció d’articles que el canonge Carles Cardó va escriure la primavera del 1936 a diferents periòdics i que després va recollir en un llibre intitulat La moral de la derrota. Cardó intentava explicar que la Lliga havia perdut les eleccions perquè havia deixat en mans de les esquerres totes les reivindicacions populars: les qüestions socials, les que afectaven els treballadors, la qüestió de l’amnistia, la defensa de l’Estatut, la defensa de l’autonomia i del mateix catalanisme, tot això ho havia deixat en mans de les esquerres. I per això havia perdut. Cardó censurava la Lliga per deixar-se arrossegar per unes dretes espanyoles molt radicalitzades sense adonar-se cap a on la portava això. I també serà Cardó qui, en uns articles sobre el tema dels catòlics i l’Església en la crisi del 1936, plantegi un parell de qüestions molt significatives. D’una banda, davant l’actitud bel·ligerant d’alguns bisbes espanyols. Afirmava rotundament que «l’Església catòlica pot ser còmplice d’una dictadura». I la segona qüestió, plantejada com un dilema, era quasi profètica: «Què és més preferible?: una Església perseguida o una Església empastifada?». Ell ho tenia ben clar: s’estimava més la primera opció, però percebia que molts catòlics, fins i tot bona part de la jerarquia, semblava que preferien arriscar-se i «empastifar» l’Església vinculant-la a opcions polítiques violentes i antidemocràtiques.

La situació catalana del juliol del 1936 és prou coneguda. Certament la gent de la Lliga ni participà en la conspiració, ni menys encara en la rebel·lió, sinó que fins i tot condemnà el cop militar. Hi ha una carta de Cambó, del mateix 18 de juliol de 1936, on diu clarament que, segons el seu parer, una revolta militar seria «extemporània, prematura i pertorbadora».^[68] I que li interessava que continués el govern del Front Popular fins que es desgastés. No volia de cap manera un cop militar de dretes, perquè considerava que seria pitjor el remei que la malaltia. D’altra banda, La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, en els editorials dels dies 18 i 19 de juliol, defensà que calia respectar la llei i ser fidels a les institucions que el poble s’havia donat. Ara bé, com sabem, el fracàs del cop d’estat militar va donar lloc, com a reacció, a un procés revolucionari i a una persecució massiva de gent de dretes. Llavors, l’opció serà molt clara. Cambó, que estava estiuejant en el seu iot, el Catalonia, en aigües de l’Adriàtic, considerà que la rebel·lió militar era el mal menor. Cambó va fer un plantejament simplificador del que era la guerra civil i ho expressà amb una frase força radical i maniquea: es tractava de l’enfrontament entre «la civilització i la barbàrie».

I ben aviat Francesc Cambó donarà suport econòmic als militars rebels. Així, ja el mateix mes d’agost del 1936, va donar un primer xec de 10.000 lliures esterlines (avui seria més d’un milió d’euros). Fou el seu primer xec, després en vindrien d’altres. I també organitzarà amb Joan Ventosa i Calvell una carta d’adhesió als militars que signaran la gran majoria dels dirigents de la Lliga. Mirant la correspondència de guerra entre Cambó i Ventosa es veu que la carta neix com a suggeriment del mateix Franco a Joan Ventosa, en una entrevista molt interessant que tenen tots dos a Burgos pel setembre del 1936. Ventosa, el número dos de la Lliga, visità el general Franco a Burgos per negociar amb ell les formes de suport a la causa dels militars i fou llavors quan Franco li digué que els catalans podien escriure una carta d’adhesió.^[69] Poc després, seguint aquest consell, Cambó redactarà la carta que signaran cent dinou polítics i empresaris catalans que havien aconseguit fugir del país.

Reflexions finals

Finalment, tres reflexions. La primera es refereix a les clares diferències que hi ha entre el catalanisme d’esquerres i el de dretes en aquests moments. El catalanisme d’esquerres ens apareix com una força entusiasta, jove, optimista i, tal vegada, inexperta. Els seus membres es troben en una situació política nova, davant un repte que és, sens dubte, la seva gran oportunitat. I es llançaran a intentar construir una autonomia catalana, cercant també mirar de fer un país i una societat diferent. Cometran, lògicament, errades. No resoldran alguns problemes, però la seva imatge serà la d’una força entusiasta, optimista, jove i de progrés.

En canvi, si mirem les dretes catalanistes, sobretot la Lliga, ens la trobem com una força pessimista, defensiva i envellida. Que té por i és incapaç de renovar-se, d’acceptar el repte de tot el que significa el nou règim republicà i de la nova societat que s’està construint. Una força política que té por a la democràcia mateixa, que la gent no els voti. I d’això vénen totes les actituds d’intransigència, de ràbia i d’hostilitat als canvis.

La segona reflexió és la gran diferència que hi haurà entre les esquerres catalanistes i les dretes catalanistes a l’hora de la seva relació amb els homòlegs espanyols. Les esquerres trobaran uns aliats espanyols relativament fidels, que estan d’acord amb l’autonomia catalana i amb bona part de la seva política social i laica. En canvi, les dretes catalanistes es trobaran amb unes dretes espanyoles cada cop més anticatalanistes, més antiautonomistes, com reconeixia el mateix Cambó. Amb aquestes forces la Lliga tindrà unes relacions difícils, perquè sempre hi haurà el perill de ser desbordada pel seu radicalisme. Finalment, quan esclata la guerra i els catalanistes de dreta optin per donar suport a la rebel·lió militar, això significarà la seva desaparició política en tant que força catalana. No podran actuar, com a catalanistes, dins el bàndol dels militars rebels. Hauran de donar un suport incondicional a Franco i callar.

La tercera reflexió parteix de la convicció que algun dia s’hauria de comparar l’actuació política de Lluís Companys i la de Francesc Cambó i fer una mena de vides paral·leles. És a dir, seguir l’itinerari polític de tots dos, des del començament de segle fins a la seva mort. Crec que contraposar-los seria força interessant, atès que són prou representatius i molt simbòlics del catalanisme d’esquerres i del catalanisme de dretes. L’esclat de la Guerra Civil els obligà a tots dos a fer una opció molt arriscada. Serà una tria molt lúcida per part de tots dos, i en cap moment no se’n penediran. Cambó s’estimava molt més l’ordre, la defensa del seu model de societat, i si per a això calia sacrificar l’autonomia i la democràcia, les sacrificarà. Ell ajudarà econòmicament Franco i organitzarà una activa oficina de propaganda política en favor dels militars, però també salvarà moltes vides de catalans. Un dia ho explicaré amb deteniment. Ara bé, en cap moment Cambó no denunciarà la violència dels militars, del bàndol a qui donava suport. Només denunciarà la violència dels altres, mai la pròpia. Tampoc no farà una crida perquè s’acabi la repressió, ni que s’acabi la guerra ràpidament. Cambó no voldrà cap armistici, ni cap final negociat de la guerra. De cap manera. Per a ell, la victòria de Franco havia de ser total i sense condicions.

L’altre, Companys, defensarà la legalitat republicana, la Generalitat, i intentarà conduir un procés revolucionari que l’ha desbordat. Per a Companys, la revolució era «el mal menor». S’oposarà a la violència desfermada i salvarà moltes vides. Tal vegada és el polític que salvarà més vides de tota la Guerra Civil espanyola. I condemnarà totes les violències, les del seu bàndol i les dels altres. I farà constants crides a aturar la repressió i que s’acabi la guerra.

Cambó i Companys, com sabem, tindran uns finals ben diferents. Companys serà un exiliat, un derrotat, i, finalment, detingut pels nazis i executat pels franquistes l’octubre de l’any 1940. Companys serà la més alta autoritat republicana executada per Franco. L’altre, Francesc Cambó, és un guanyador social de la guerra, encara que políticament no tingui res a fer dins del món del franquisme. S’autoexilia, no vol viure a l’Espanya de Franco, i, com que s’ho pot permetre, marxarà a Amèrica. Per l’octubre de l’any 1940, mentre Lluís Companys era executat al castell de Montjuïc, Francesc Cambó s’estava a Nova York. Vivia en una luxosa suite de l’hotel Plaza, visitava sovint el Metropolitan Museum i es passejava amb la seva família per Central Park. Molts dels seus amics vivien a Catalunya, però estaven resignats a acceptar aquella nova i dura situació política. I fins i tot alguns d’ells se n’aprofitaran i es convertiran en adherits al nou règim. Per contra, una bona part dels homes del catalanisme d’esquerres estaven a l’exili, a la presó o fins i tot eren afusellats, com Companys.

El 1939 s’iniciava una llarga i dura dictadura que tindrà grans repercussions per al món del catalanisme de dretes i d’esquerres. Ara bé, si llavors la gent del catalanisme polític ens apareix clarament dividida i enfrontada, la causa catalanista, la reivindicació de l’autonomia política, havia estat totalment derrotada per Franco. La derrota era col·lectiva, des del punt de vista identitari. La qüestió catalana no fou un element extern a la gran crisi política espanyola i als enfrontaments entre les seves dretes i esquerres. Era un dels elements clau de la crisi del 1936, perquè la sort de la Catalunya autònoma estava fermament vinculada a la de la causa republicana, democràtica i esquerrana.