LA SUTURA DEL MARIT

(Si llegeixes aquest conte en veu alta, fes servir les veus següents, sisplau:

LA MEVA: de nena, aguda, no gens particular; de dona, igual.

LA DEL NOI QUE ES FARÀ HOME I SERÀ EL MEU MARIT: amb cos i serendipitat.

LA DEL MEU PARE: amable, fragorosa; com la del teu pare, o la de l’home que hauries volgut que fos el teu pare.

LA DEL MEU FILL: de petit, dolça, amb un lleu sigmatisme; d’home, com la del meu marit.

LA DE TOTES LES ALTRES DONES: intercanviable amb la meva).

Al principi, sé que el desitjo abans que ell a mi. No és així com es fan les coses, però és així com les faré. Soc en una festa a la casa del costat, amb els meus pares, i tinc disset anys. Em bec mig got de vi blanc a la cuina, amb la filla adolescent dels veïns. Mon pare no se n’adona. Tot és flonjo, com en un quadre pintat a l’oli que encara és fresc.

Tinc el noi d’esquena. Li veig els músculs del coll i de l’espatlla, que empenyen per sortir de sota la camisa ajustada, com un jornaler engalanat per anar a un ball, i em poso calenta. I això que puc triar i remenar. Soc guapa. Tinc una boca bonica. Els pits em tiben sota els vestits amb una turgència que sembla perversa i innocent a la vegada. Soc una bona noia, de bona família. Però ell és una mica brusc, com de vegades són els homes, i en tinc ganes. I fa pinta que ell també.

Una vegada em van explicar la història d’una noia que va demanar una cosa tan sòrdida al seu amant que ell ho va confessar a la família i la van acabar tancant en un manicomi. No sé pas quina mena de plaer depravat anhelava, tot i que m’encantaria saber-ho. Què redimonis pots arribar a desitjar tan desesperadament perquè, només per això, t’apartin de tot el teu món?

El noi es fixa en mi. Sembla dolç i atordit. Em diu hola i em demana com em dic.

Sempre he volgut triar el meu moment, i és aquest el moment que trio.

Quan som al porxo, li faig un petó. Ell me’l torna, primer amb suavitat però després amb més força; fins i tot empeny una mica amb la llengua per obrir-me la boca, cosa que em sorprèn i penso que potser a ell també. De nit, al llit, m’he imaginat tota mena de coses, sota l’edredó vell i feixuc, però no pas això, i ara gemego. Quan s’aparta, sembla sorprès. Els ulls li ballen amunt i avall un moment, fins que es fixen en el meu coll.

—Què és això? —em demana.

—Això? —Em toco la cinta, al clatell—. Ah, només és una cinta.

Passo els dits per la punta del llaç, verda i brillant, i després els poso al nus que l’estreny, a la part del davant. Ell estira el braç, però jo el paro i l’hi aparto.

—No m’hauries de tocar la cinta —li dic—. No pots, de fet.

Abans que tornem a entrar a la casa em demana de veure’ns un altre dia. Li responc que m’agradaria. Aquella nit, abans d’adormir-me, me l’imagino un altre cop, obrint-me la boca amb la llengua, i els dits em llisquen cos avall i me l’imagino allà, tot ell músculs i ganes de donar plaer, i soc conscient que ens casarem.

I ho fem. Ho farem, vull dir. Però primer em porta en cotxe, de nit, fins a la vora pantanosa i solitària d’un llac. Em fa petons i m’engrapa els pits amb les mans, i els mugrons se m’ericen sota els seus dits.

No estic segura del que farà fins que ja ho ha fet. És fort i atractiu i una mica sec i fa olor de pa, i quan m’esquinça crido i m’hi aferro com si surés perduda enmig de l’oceà. Entrecuixem i ell empeny i empeny i empeny, i abans que acabem s’enretira i s’escorre mentre la meva sang li regalima cos avall. Em fascina i m’excita el ritme, la percepció exacta del seu desig, la precisió de la descàrrega. Després s’eixancarra al seient, i sento els sons de l’estany: grills i calàbries, i alguna cosa que em recorda a un banjo. El vent esvalota l’aigua i em refreda el cos.

No sé què fer, ara. Em sento els batecs del cor entre les cuixes. Fa mal, però m’imagino que em pot arribar a agradar. Em passo la mà pel cos i noto un desig compassat que ve de molt lluny. La seva respiració s’encalma, i m’adono que em mira. La pell em brilla sota la llum de la lluna que entra per la finestra. Quan veig que em mira, sé que puc aferrar-me a aquest desig com si amb la punta dels dits pincés el cap del cordill d’un globus que està a punt d’escapar-se volant. Empenyo i gemego i arribo al clímax i m’hi mantinc, a poc a poc i amb regularitat, mentre em mossego la llengua.

—En vull més —diu, però no s’incorpora per fer res—. Mira per la finestra, i jo li segueixo la mirada. «Allà fora, en la fosca, podria haver-hi qualsevol cosa», penso. Un home amb una mà de ganxo. Un autoestopista fantasmagòric repetint eternament el mateix trajecte. Una vella arrancada de la pau del mirall pels cants d’uns nens. Tothom en sap, d’històries d’aquestes —és a dir, tothom n’explica, fins i tot sense saber-les bé del tot—, però ningú no en fa mai cas.

Passeja els ulls per la superfície de l’aigua fins que es gira cap a mi.

—Explica’m això de la cinta —em diu.

—No hi ha res a explicar. És la meva cinta.

—Te la puc tocar?

—No.

—Però és que te la vull tocar —diu. Crispa una mica els dits, i jo tanco les cames i m’assec ben dreta.

—No.

Alguna cosa del llac salta i fa una giragonsa fora de l’aigua, després se submergeix de nou amb una esquitxada. Ell es gira cap al soroll.

—Un peix —diu.

—Algun dia —li responc— t’explicaré llegendes sobre el llac i les criatures que hi viuen.

Em somriu i es frega la mandíbula. Té una mica de sang meva a la pell, però no se n’adona i jo tampoc no n’hi dic res.

—M’encantaria —contesta.

—Porta’m a casa —li demano. I ell, tot un cavaller, m’hi porta.

Aquella nit, em rento de dalt a baix. Quan em frego entre les cuixes l’escuma es torna del color del rovell, i també en fa l’olor, però jo em sento més nova que mai.

Els meus pares l’aprecien molt. És un bon xicot, diuen. Serà un bon home. Li pregunten per la feina, les aficions, la família. Encaixa amb mon pare amb fermesa, i afalaga ma mare amb comentaris que fan que s’esvaloti i es posi vermella com una joveneta. Passa per casa un parell de cops a la setmana, de vegades tres. Ma mare el convida a sopar, i mentre mengem li clavo les ungles al tou de la cuixa. Quan només queda un cul de gelat desfet al bol, dic als pares que ell i jo sortim a estirar una mica les cames. Ens endinsem en la fosca, donant-nos les mans innocentment fins que perdem de vista la casa. Llavors l’empenyo entre els arbres, i quan trobem una clariana m’acoto, m’abaixo les mitges i me li ofereixo de quatre grapes.

M’han explicat tota mena d’històries sobre noies com jo, i no em fa por afegir-ne de noves. Sento la fressa metàllica de la sivella i els pantalons que cauen a terra, i noto com comença a enravenar-se amb el frec. Jo li suplico «No juguis més!», i ell em fa cas. Gemego i empenyo enrere, i cardem en aquella clariana, els meus gemecs de plaer i els seus gemecs de felicitat mesclant-se i esvanint-se en la nit. N’estem aprenent, tant ell com jo.

Tenim dues normes: no se’m pot escórrer a dintre, i no em pot tocar la cinta verda. Ejacula sobre el fang, fent un xim-xim-xim com de quan comença a ploure. Vull tocar-me però tinc els dits molt bruts perquè els he enfonyat en la terra. M’apujo les calces i les mitges, però amb un grunyit ell m’assenyala els genolls i m’adono que, per sota el niló, encara es veuen del tot empastifats. M’abaixo les mitges, me’ls frego i me les torno a apujar. M’alliso la faldilla i em refaig el pentinat. A ell se li ha escapat un sol ris dels cabells —els duu pentinats cap enrere, ben fixats— i jo l’hi col·loco bé, amb tots els altres. Anem cap al rierol i fico les mans a l’aigua fins que tornen a estar netes.

Desfem el camí, castament agafats de bracet. A casa la mare ha fet cafè, i seiem a taula mentre ell respon a les preguntes del pare, que li demana pel negoci.

(Si llegeixes aquesta història en veu alta, la millor manera de reproduir els sons que hem fet a la clariana és agafant una bona alenada d’aire i aguantant-la tant com puguis. Després, deixa anar tot l’aire de cop i fes que el pit se’t desplomi com si fos una torre que s’ensorra. Fes-ho una vegada i una altra, escurçant cada cop més el temps entre el moment d’inspirar i el d’expirar).

Sempre he estat una bona rondallaire. Una vegada, quan era petita, ma mare em va haver d’arrossegar fora d’un supermercat perquè jo cridava no sé què d’uns dits del peu que havia vist a la secció de fruita i verdura. Hi havia tot de dones que ens miraven amoïnades mentre jo espernegava i colpejava l’esquena esvelta de ma mare.

—Eren patates —em va corregir quan vam arribar a casa—, no pas dits del peu!^[2]

I em va fer seure a la cadira —una cadireta per a nens petits, que havien fet expressament per a mi— fins que va arribar el pare. Però no era veritat, jo havia vist dits del peu, tot de monyonets pàl·lids i sangonosos barrejats amb els tubercles vermells. N’hi havia un, el que havia tocat amb la punta de l’índex, que era fred com el gel, i amb el contacte amb la pell s’havia rebentat com una butllofa. Quan ho vaig explicar a la mare, vaig notar-li un esquitx de por rere les aigües dels ulls, com un gat quan s’espanta.

—Queda’t quieta aquí —em va dir.

Al vespre, quan el pare va arribar de la feina, vaig explicar-li la història fil per randa.

—Has vist el senyor Barns, oi? —em va preguntar, referint-se al propietari del supermercat, un senyor gran.

L’havia vist una vegada, sí, i l’hi vaig dir. Tenia els cabells blancs com el cel abans d’una nevada, i una dona que s’encarregava d’escriure les ofertes al vidre de la botiga.

—Per què hauria de vendre dits del peu, el senyor Barns? —em va dir el pare—. I d’on vols que els tregui?

Petita com era, i sense coneixements sobre cementiris ni dipòsits de cadàvers, no vaig saber què contestar-li.

—I, fins i tot si n’hagués aconseguit d’algun lloc —va continuar el pare—, què en trauria, de vendre’ls barrejats amb patates?

Però és que hi eren, els dits del peu. Jo els havia vist. A la llum de la lògica del pare, però, els dubtes florien.

—I, encara més important —va dir ell, coronant triomfal el cim de l’evidència—, com és que només te n’has adonat tu, que hi havia dits del peu?

Com a adulta li hauria respost que al món hi ha coses vertaderes que només un parell d’ulls són capaços d’observar. Com a nena, però, vaig acceptar la seva versió de la història, i vaig esclafir a riure quan em va alçar de la cadira per fer-me un petó i aviar-me.

No és normal que una noia instrueixi el seu xicot, però és que jo només li ensenyo què vull, què em passa per darrere les parpelles quan m’adormo. Ell ja sap com em canvia l’expressió de la cara quan un desig em travessa, i jo no li amago res. Quan em diu que vol la meva boca, tota la meva gorja, m’esforço per no escanyar-me i ficarme-la tota a dintre, gemegant entre la salabror. Quan em demana que li confessi el meu secret més fosc, li explico que un professor em va tancar en un armari fins que els altres nens se’n van haver anat i després em va manar que l’hi toqués, i que un cop a casa em vaig rentar les mans amb un fregall metàl·lic fins que em van sagnar. Ho comparteixo amb ell encara que després, com que el record ha avivat la brasa de la vergonya i de la ràbia, tinc malsons durant un mes. I quan em demana de casar-nos, pocs dies abans de fer els divuit, li dic que sí, sí, sisplau, sí, i me li assec a la falda, al banc d’aquell parc, i desplego la faldilla tot al voltant nostre perquè ningú no pugui veure què hi passa a sota.

—És com si ja conegués moltes parts de tu —em diu, obrint-me amb els dits i intentant no gemegar—. I ara les coneixeré totes.

Hi ha la història d’aquella noia a qui els col·legues van desafiar a entrar de nit al cementiri del poble. L’error va ser aquest: quan li van dir que si de nit t’estàs sobre la tomba d’algú el mort s’alça i t’arrossega cap a dins, ella se’n va mofar. Ser mofeta és la primera equivocació que pot cometre una dona.

—La vida és massa curta per tenir por de les coses —va dir ella—, i ara us ho demostraré.

Ser orgullosa, la segona.

Va insistir que s’atrevia a fer-ho, i que segur que no faria pas aquella fi. I ells li van donar un ganivet perquè el clavés a la terra glaçada i els provés que hi havia estat i que tenia raó.

Va anar al cementiri. N’hi ha que diuen que va escollir una tomba a l’atzar, però jo crec que no, que va triar-ne una de molt vella, guiada per la inseguretat i per la vaga creença que, si al final resultava que estava equivocada, la carn i els músculs d’un mort recent segurament serien més perillosos que els d’un de centenari.

Es va agenollar sobre la tomba i va enfonsar la fulla del ganivet en la terra. Quan es va aixecar per sortir corrents —aleshores no hi havia ningú i no havia de dissimular que tenia por—, va adonar-se que no podia fugir. Alguna cosa li aferrava la roba. Va xisclar i va caure a terra.

Quan es va fer de dia, els seus amics van arribar al cementiri. La van trobar morta sobre la tomba; la fulla del ganivet li havia enganxat a terra la llana espessa de la faldilla. Morta de por o de fred, tant se valia: quina importància tindria, aquell detall, quan els pares se n’assabentessin? Ella tenia raó, però ja era ben igual. Al capdavall, tothom creia que la noia volia morir, quan en realitat havia mort demostrant que volia viure.

Com es pot veure, doncs, la tercera equivocació que va cometre, i la més greu de totes, va ser tenir raó.

Els meus pares n’estan contents, del casament. La mare diu que, tot i que avui en dia les noies tendeixen a casar-se més tard, ella es va casar amb el pare quan en tenia dinou, i s’alegra d’haver-ho fet.

Quan trio el vestit de núvia, em ve al cap el conte d’aquella jove que volia anar a un ball amb el seu xicot, però no tenia prou diners per a un vestit nou. Finalment se’n va comprar un de blanc, molt bonic, en una botiga de segona mà, i al cap d’un temps va emmalaltir i va passar a l’altra vida. El doctor que li va fer l’autòpsia va descobrir que havia mort per contacte amb líquid d’embalsamar: resulta que un enterramorts desaprensiu havia robat el vestit del cadàver d’una núvia.

La lliçó d’aquesta història és, penso, que ser pobre pot matar. Em gasto més diners que no voldria en el vestit, però és molt bonic, i sempre val més que estar morta. Quan el deso en un bagul amb la resta de l’aixovar, penso en la núvia que el dia del casament, jugant a fet i amagar, va esmunyir-se fins a l’àtic i es va ficar dins d’un bagul molt vell que es va tancar de cop i ja no es podia obrir. Va quedar-hi atrapada i es va morir. La gent es va pensar que s’havia escapat, fins que, anys més tard, una criada va trobar l’esquelet, amb el vestit posat, encaixonat en aquell cofre fosc. Als contes les núvies no acaben mai bé. Els contes poden detectar la felicitat i apagar-la com si fos el ble d’una espelma.

Ens casem a l’abril, en un dia massa fred per a l’època. Ell em veu abans del casament, un cop vestida, i insisteix a besar-me ardorosament i tocar-me per sota el cosset. Es posa calent, i jo li dic que faci el que vulgui amb el meu cos. Em salto la meva primera norma, atesa l’ocasió. M’encasta a la paret, i recolza la mà a la rajola, a tocar de la meva gola, per mantenir l’equilibri. El dit gros em frega la cinta. No mou la mà, i mentre se m’escorre a dintre em diu «t’estimo, t’estimo, t’estimo». No sé si soc la primera dona que ha enfilat el passadís de l’església de St. George amb un fil de semen regalimant-li cuixa avall, però m’agrada pensar que sí.

De lluna de mel ens n’anem de viatge a Europa. No som rics, però ens en sortim. Europa és un continent ple de llegendes i, entre consumació i consumació, les vaig aprenent. Passem de ciutats atapeïdes i antigues a poblets tranquils i a refugis alpins, i després tornem a començar; xarrupem licors i escurem trossos de carn rostida amb les dents, mengem Spätzle^[3] i olives i raviolis i una mena de cereal espès que no identifico però que em cruspiria cada matí. No ens podem permetre un vagó llit al tren, però el meu marit suborna un revisor perquè ens deixi passar una hora en un cotxe buit, i d’aquesta manera acabem fent l’amor sobre el Rin; ell m’encasta contra el somier atrotinat mentre udola com si portés a dins alguna cosa més primigènia que les muntanyes que travessem. És clar que això no és el món sencer, però és la primera part que en veig. I aquest món de possibilitats m’extasia.

(Si llegeixes aquesta història en veu alta, fes el soroll del llit sotmès al moviment del tren i de la passió amorosa pressionant les juntures d’una cadira plegable de metall. Quan ja no puguis més, cantusseja la lletra mig oblidada d’alguna cançó antiga a la persona que tinguis més a la vora, com si fos una cançó de bressol).

Deixo de tenir la regla quan tornem del viatge. Un vespre, esgotats i ajaçats sobre el llit, l’hi dic, i a ell se li illumina la cara de l’emoció.

—Una criatura —diu. Està estirat amb els braços plegats rere el cap—. Una criatura.

S’està tanta estona en silenci que em penso que s’ha adormit, però quan me’l miro veig que té els ulls oberts, clavats al sostre. Es gira de costat i em fita.

—I també durà una cinta?

Se’m tensa la mandíbula i inconscientment m’acaricio el llaç amb la mà. Salto mentalment d’una resposta a una altra, fins que em decanto per la que em resulta menys enfadosa.

—Encara no es pot saber —responc finalment.

Llavors m’espanto, perquè tot d’una em passa la mà pel coll. L’hi agafo amb les meves perquè pari, però té molta força i mentre amb una mà m’engrapa els canells amb l’altra em toca la cinta. N’acaricia la punta sedosa amb el dit gros. La toca amb molta delicadesa, com si em fes un massatge al sexe.

—Sisplau, no ho facis —li suplico—. Sisplau, no.

No sembla que m’escolti.

—Sisplau —repeteixo més fort, però la veu se m’esqueixa.

Podria haver-ho fet, podria haver desfet el nus, si hagués volgut. Però em deixa anar i es gira d’esquena, com si res. Em fan mal els canells, i me’ls frego.

—Necessito un got d’aigua —dic.

M’aixeco i vaig al lavabo. Obro l’aixeta i, amb llàgrimes als ulls, em palpo la cinta per assegurar-me que estigui del tot bé. El nus encara és fort.

Hi ha una llegenda que m’encanta sobre un matrimoni de pioners devorats pels llops. Els veïns en van trobar els cossos esventrats i escampats per la cabana minúscula, però no van localitzar mai la filla, que encara era una criatura, ni viva ni morta. La gent deia que se l’havia vist corrent amb una llopada, trotant per la comarca, salvatge i ferotge com qualsevol altra bèstia.

Les noves sobre la criatura s’escampaven de poble en poble cada cop que algú la veia. Deien que en ple hivern un caçador l’havia topada i ella li havia plantat cara —tot i que potser, més que sentir-se amenaçat, l’home devia quedar parat davant d’aquella noieta, esquifida i despullada, que li ensenyava les dents i udolava amb una cruesa estremidora—. Corria la brama que havien vist una dona jove, casadora, intentant fer caure un cavall. I també deien que l’havien vista esventrant una gallina, en un esclat de plomes.

Molts anys més tard, va arribar la notícia que l’havien trobada ajaçada entre els joncs a la riba d’un riu, alletant dos llobatons. M’agrada pensar que els havia parit ella, l’estirp dels llops ocasionalment tacada d’humanitat. Segur que els cadells li ferien els pits, però a ella li devia ser igual perquè les criatures eren seves i només seves. Segur que quan li enfonsaven el musell i les dents en la carn se sentia com una mena de santuari, i amb una pau que no hauria trobat enlloc més. Segur que allà, amb ells, estava més bé que en qualsevol altre lloc. D’això n’estic ben convençuda.

Passen els mesos i la panxa em creix. Dins meu el nostre fill neda salvatgement, espeternegant i empenyent i esgarrapant. En públic, panteixo i faig tentines mentre m’agafo la panxa i li mormolo entre dents que sisplau, Petitó, perquè li dic així, sisplau para. Un dia empassego tot passejant pel parc, el mateix parc on el meu marit m’havia demanat matrimoni l’any anterior, i caic de genolls, respirant feixugament i a punt de plorar. Una dona que passa per allí m’ajuda a aixecar-me, m’ofereix una mica d’aigua i em diu que el primer embaràs sempre és el pitjor i que amb els que venen després la cosa millora.

I sí que és el pitjor, però per moltes raons al marge de la meva constitució alterada. M’empesco cançons per al meu fill, i penso molt en aquelles falòrnies de iaies sobre si la criatura està col·locada més amunt o més avall. Què hi porto, a dins? Un nen, a imatge del seu pare? O una nena, una filla que estovarà el caràcter dels fills que vinguin després? Soc filla única, però sé que les germanes grans amanseixen els germans i que, a canvi, ells les protegeixen dels perills del món —un pacte a què m’aferro com a un bot salvavides.

El cos em canvia de manera inesperada: tinc els pits grossos i calents, i em surten tot de franges blanquinoses a la panxa, com ratlles de tigre però a l’inrevés. Em sento monstruosa, però el meu marit sent un desig renovat per mi, com si la meva nova forma hagués ampliat la nostra llista de perversions. I el meu cos hi respon: a la cua del supermercat, o combregant a l’església, se’m desvetlla un desig nou, ingovernable, que em deixa llenegosa i entumida a la més mínima provocació. Cada dia, quan torna a casa, ha fet una llista mental de tot el que vol que li faci, i jo estic delerosa de satisfer-lo i d’anar encara més enllà: estic excitada, a punt d’escorre’m, pràcticament des que he sortit de bon matí a comprar pa i pastanagues.

—Soc l’home més afortunat del món —em diu, passant-me les mans pel ventre.

Als matins em fa petons i m’acarona, i de vegades fem l’amor abans i tot del cafè i les torrades. Se’n va cap a la feina a pas lleuger. En torna amb un ascens, i encara un altre.

—Més diners per a la família —diu—. Més diners perquè siguem feliços.

Trenco aigües en plena nit, i amb les contraccions cada centímetre del cos se’m retorça obscenament fins que arriba la calma. Crido com no havia cridat des de la nit del llac, però ara per raons contràries. Ara, el plaer de saber que el meu fill està arribant se m’ennuvola per culpa d’aquesta agonia constant.

El part dura vint hores. Gairebé li arrenco la mà al meu marit, mentre deixo anar un reguitzell d’obscenitats que no sembla que alterin gaire la infermera. El doctor és molt pacient i això m’irrita; em fica el cap entre les cuixes i només li veig les celles blanques enviant indesxifrables missatges en codi Morse front amunt.

—Què passa? —li demano.

—Respira —m’ordena.

Estic convençuda que, si això dura gaire més, de tant fer força m’esmicolaré les dents. Miro el meu marit, que em fa un petó al front i pregunta què passa al doctor.

—No estic segur que puguem fer un part natural —diu el doctor—. Potser haurem d’extreure la criatura quirúrgicament.

—No, sisplau —dic—. No ho vull, això.

—Si això continua sense moure’s, ho haurem de fer —em respon—. Serà el millor per a tothom.

Aixeca el cap i estic quasi segura que pica l’ullet al meu marit, però de vegades el dolor fa veure coses que no són.

Mentalment faig un pacte amb el Petitó. «Petitó», penso, «aquesta és l’última cosa que farem tu i jo sols. Sisplau, no facis que t’hagin d’arrencar de dintre meu».

I el Petitó neix al cap de vint minuts. Sí que m’han de fer un tall, però no pas a la panxa, com temia. En comptes d’això, el doctor se m’acosta amb l’escalpel i només sento una mena de tibantor, tot i que potser és per tot el que m’han donat. Quan em posen el nadó als braços me’l miro de cap a peus: un cos arrugat, del color d’una posta de sol, tot clapat de vermell.

Cap cinta. Un nen. Començo a plorar, i bresso aquell nadó sense marca. La infermera m’ensenya com li he de donar el pit, i estic contenta de notar com s’hi enganxa i de tocar-li un per un els ditets, encorbats com petites comes.

(Si llegeixes aquesta història en veu alta, dona un ganivet de serra als oients i demana’ls que et tallin la capa tendra de pell que tens entre el dit índex i el polze. Tot seguit, dona’ls les gràcies).

Hi ha el conte de la dona que va de part i el metge que l’atén està cansat. Hi ha el conte de la dona que va néixer, ella mateixa, abans d’hora. Hi ha el conte de la dona que s’aferrava tan fort al seu fill que van haver de fer-li un tall per separar-la’n. Hi ha el conte de la dona que sabia el conte de la dona que va infantar llobatons en secret. Si hi penses bé, els contes es mouen plegats, els uns amb els altres com gotes de pluja en un estany. Cada una neix d’un núvol diferent, però un cop s’ajunten ja no es poden separar mai més.

(Si llegeixes aquesta història en veu alta, descorre les cortines per il·lustrar aquest darrer punt als oients. Estarà plovent, t’ho prometo).

S’emporten la criatura per curar-me el tall. A través d’una màscara que em cobreix la boca i el nas, em subministren un medicament que em deixa ensonyada. El meu marit fa broma amb el doctor mentre m’agafa la mà.

—Quant costaria fer aquell punt de sutura extra? —demana—. Havia dit que era possible, oi?

—Sisplau —li dic. Però el mot em surt enfarfollat i fet una bola i probablement no és gaire res més que un gemec. Ni l’un ni l’altre es giren per mirar-me.

El doctor deixa anar una rialleta.

—No és el primer que…

M’enfonso pou avall i després pujo de nou, però recoberta d’alguna cosa pesada i fosca, com petroli. Tinc ganes de vomitar.

—… diuen que és com si…

—… com si fos ver…

I després ja estic desperta, ben desperta, i el meu marit no hi és i el metge tampoc. I la criatura, on se l’han…

La infermera treu el cap per la porta.

—El seu marit ha sortit a buscar un cafè —diu—, i el nen dorm al bressol.

El doctor entra rere seu, eixugant-se les mans amb una tovallola.

—Ja està ben cosida, no es preocupi —em diu—. Cosideta ben estreta, tothom content. La infermera li donarà instruccions per a la recuperació. Li caldrà fer repòs durant una temporada.

El nen es desperta. La infermera el treu de la manteta i me’l torna a posar als braços. És tan bonic que gairebé ni penso a respirar.

Cada dia que passa em recupero una mica més, però em moc a poc a poc i amb dolor. El meu home se m’acosta i jo me’l trec de sobre. Voldria recuperar la vida que fèiem, tot i que ara per ara no hi puc fer res; estic ocupada alimentant el nostre fill, pujant-lo amb el meu dolor.

Llavors un dia el masturbo, i després està tan satisfet que m’adono que el puc saciar encara que jo no hi quedi. Quan el nen té un any, estic prou curada per deixar que es torni a ficar al meu llit. Ploro d’alegria mentre em toca, mentre m’omple com feia tant temps que desitjava.

El meu fill és un bon nen. No para de créixer. Busquem el segon, però sospito que el Petitó em va destrossar tant per dintre que no puc allotjar-ne cap més.

—Vas ser un mal hoste, Petitó —li dic mentre li ensabono els cabells, castanys i fins—, i m’hauré de quedar la fiança.

I ell xipolleja a la pica, content i cargolant-se de riure.

El nen em toca la cinta, però no em fa por com ho fa. Es pensa que és part de mi, i no la distingeix d’una orella o d’un dit. Li fa gràcia però no la desitja, i això em tranquil·litza.

No sé si el meu marit està trist perquè no podem tenir més fills; es guarda la tristesa tan endins com enfora projecta el desig. És un bon pare, estima el seu fill. Quan torna de la feina, juguen plegats a empaitar-se i corren pel pati. El nen encara és massa petit per entomar una pilota, però el meu marit l’hi passa rodolant per la gespa, un cop i un altre, pacientment, i el nen l’agafa i la torna a deixar anar, i llavors el meu home em fa gestos i exclama:

—Mira, mira, que ho has vist? Aviat ja la sabrà llançar!

De tots els contes que sé sobre mares, aquest és el més real. Una joveneta americana és de viatge a París amb la seva mare, i la dona comença a trobar-se malament. Decideixen agafar-se una habitació d’hotel per a uns quants dies, perquè la mare pugui reposar com cal, i la filla telefona a un metge perquè se la miri.

Després d’una visita breu, el doctor diu a la noia que a la seva mare només li calen un parell de medicaments. L’home acompanya la filla a agafar un taxi, dona les indicacions al taxista en francès i diu a la noia que el conductor la portarà fins a casa seva, on la seva dona li tindrà a punt el remei que li fa falta. Condueixen sense parar durant molta estona, i quan finalment hi arriben la noia es desespera per la lentitud insuportable de la dona del metge, que barreja els granulats del medicament i els fica dins les càpsules, una per una, amb una meticulositat exasperant. Després torna al taxi, però aleshores el conductor deambula pels carrers, i de vegades fins i tot passa dos cops per la mateixa avinguda. Frustrada, la noia baixa del cotxe decidida a tornar-se’n a peu a l’hotel. Quan finalment hi arriba, el recepcionista li diu que no la coneix de res. Ella puja corrents a l’habitació on hi ha la seva mare, però descobreix que la cambra té les parets d’un altre color, que els mobles no són els mateixos i que no hi ha ni rastre de la dona.

Aquest conte té molts desenllaços possibles. En un dels finals la noia és extraordinàriament tossuda i decidida; lloga un pis a la vora de l’hotel per poder-lo vigilar des de fora i fins i tot sedueix un noiet que hi fa feina a la bugaderia, i al final descobreix la veritat: que la seva mare havia mort d’una malaltia letal i molt contagiosa, poc després que ella marxés en taxi per indicació del metge. Per evitar que el pànic s’escampés per la ciutat, els treballadors de l’hotel s’havien endut el cos i l’havien enterrat, havien repintat i redecorat l’habitació i havien subornat tots els implicats perquè neguessin haver vist mai aquelles dones.

En una altra versió de la història, la noia vagareja pels carrers de París durant anys, convençuda que és boja i que, presa del deliri, s’ha inventat la seva mare i la vida que havien dut abans. Va d’un hotel a un altre, confosa i afligida, sense saber explicar els motius de la seva pena. Cada cop que la fan fora d’un d’aquells vestíbuls ostentosos es lamenta per alguna cosa que ha perdut. La seva mare és morta i ella no ho sap. No ho sabrà, de fet, fins que ella mateixa també mori —tot això, esclar, assumint que creguis en el paradís.

No cal que t’expliqui quina és la lliçó del conte. Em sembla que la saps de sobres.

El nostre fill comença a anar a escola als cinc anys. Recordo la seva mestra del dia del parc, quan es va acotar per ajudar-me i em va predir futurs embarassos més senzills. Ella també em té present, i intercanviem quatre paraules al passadís. Li dic que no hem tingut cap més fill i que, ara que el nen ha començat les classes, els dies se’m faran avorrits i mandrosos. És amable. Em diu que si m’interessa estar ocupada amb alguna cosa, a l’institut que hi ha al barri hi fan unes classes de pintura artística per a dones molt recomanables.

Aquella nit, quan el nen ja dorm, el meu marit fa lliscar la mà pel sofà i l’enfila per entre les meves cuixes.

—Vine cap aquí —em diu, i jo sento una fiblada de plaer. Em deixo caure del sofà, m’alliso la faldilla amb coqueteria i m’arrossego cap a ell, de genollons. Li faig petons a les cames i faig pujar la mà fins al cinturó per alliberar-lo del tot, i després l’engolo fins al fons. Ell em passa la mà pels cabells i m’acarona el cap, gemegant i empenyent, i no m’adono que m’ha posat la mà al clatell fins que noto com intenta cargolar la cinta amb els dits. Xisclo entretalladament i amb la pressa d’enretirar-me caic d’esquena i em palpo frenèticament el llaç. Ell encara seu, xop de saliva meva.

—Torna cap aquí —diu.

—No —li contesto—, que em tocaràs la cinta.

S’aixeca, s’apuja els pantalons i se’ls corda.

—Una dona —diu— no hauria de tenir secrets per al seu marit.

—No tinc secrets —li responc.

—La cinta.

—Però la cinta no és cap secret, és meva i prou.

—Que potser la duies posada, quan vas néixer? I per què la duus al coll? I com és que és verda?

No contesto.

Ell calla ben bé durant un minut. I després:

—Una dona no hauria de tenir secrets per al seu marit.

El nas se m’envermelleix; no vull arrencar a plorar.

—T’he donat sempre tot el que m’has demanat —li dic—. No puc quedar-me això, només?

—Ho vull saber.

—Et penses que ho vols saber —contesto— però en realitat no.

—Per què m’ho amagues?

—No t’amago res. És només que no et pertany.

S’ajup i se m’acosta molt, i jo m’aparto del seu alè de bourbon. Se sent un cruixit; tots dos aixequem la vista i veiem el peu del nostre fill esquitllant-se al capdamunt de l’escala.

Aquella nit, quan el meu marit se’n va a dormir, es fica al llit amb una ràbia febrosa i encesa a la cara que s’esvaeix tan bon punt s’adorm profundament. Jo estic desperta una bona estona, encara, sentint com respira i pensant que potser en realitat els homes tenen cintes que no semblen cintes. Potser tots tenim una marca o altra, encara que no es pugui veure.

L’endemà el nostre fill em toca el coll, em fa preguntes sobre la cinta i intenta tibar-la. Encara que em dolgui, l’hi he de prohibir. Quan s’hi acosta sacsejo una llauna plena de centaus que fa un soroll desagradable, dissonant, i aleshores ell s’allunya somicant. Entre ell i jo s’ha trencat alguna cosa, i ja no la podré arreglar mai més.

(Si llegeixes aquesta història en veu alta, omple de monedes una llauna de refresc. Quan arribis en aquest punt, sacseja-la amb força a la cara de la persona que tinguis més a prop. Observa-li l’expressió: de sobresalt i espant, primer, i de desengany, després. Fixa’t que ja no et mirarà mai més de la mateixa manera).

M’apunto al curs de pintura artística per a dones. Quan el meu home és a la feina i el nen a escola, condueixo pel campus, ample i ple de verd, fins a l’edifici gris i baix on es fan les classes.

En principi no pintem nus masculins, se suposa que per guardar alguna mena de decòrum, però la classe té una energia particular —s’hi poden veure moltes coses, en les formes d’una desconeguda nua; es poden contemplar molts detalls, mentre descargoles el carbonet i barreges les pintures—. Observo més d’una dona que es mou endavant i enrere a la cadira per facilitar la circulació de la sang.

Hi ha una dona en concret que ve molts cops. En un dels turmells, molt prims, hi duu lligada una cinta vermella. Té la pell de color oliva, i una ombra de pèl fosc li baixa del melic al mont de Venus. Sé que no hauria de desitjar-la, no pas perquè sigui una dona ni perquè sigui una desconeguda, sinó perquè aquesta és la seva feina, despullar-se, i em fa vergonya aprofitar-me de la situació. No expresso ni el més lleu sentiment de culpa pels ulls, que observen delerosos, però mentre el llapis traça els seus contorns sobre el paper, en algun racó del cap les meves mans fan el mateix. No sé si mai podria arribar a passar una cosa així, però la simple possibilitat em fa embogir.

Una tarda, després de la classe, giro pel passadís i topo amb aquesta dona. Vestida, embolicada amb un impermeable. La seva mirada em torba, i des de tan a prop li puc veure la petita franja daurada que li ressegueix les pupil·les, com si als ulls hi tingués dos eclipsis solars bessons. Em saluda, i jo li torno la salutació.

Seiem plegades, l’una davant de l’altra, als bancs d’una cafeteria que hi ha allà prop, i de tant en tant els genolls topen casualment per sota la fòrmica. Ella pren un cafè curt, i això m’inquieta, tot i que no sé per què. Li demano si té fills. Em diu que sí: una filla, una nena preciosa d’onze anys.

—Els onze són terribles —diu—. D’abans de fer-los no me’n recordo gens, però des de llavors ho tinc tot ben present, amb pèls i senyals. Quina edat, tu —continua—, quin quadre.

Després és com si el rostre se li esvaís per un moment, enfonsat dins d’un llac, i quan torna a la superfície em parla una mica dels progressos de la seva filla en cant i música.

No parlem de les pors de pujar concretament una filla. La veritat és que em fa por de preguntar-l’hi. Tampoc no li demano si està casada, i ella no me’n diu res, però no porta cap anell. Parlem del meu fill, de les classes de pintura. Tinc moltíssimes ganes de saber quina necessitat l’ha portada a despullar-se davant nostre, però al final no ho pregunto, potser perquè la resposta seria, com l’adolescència, massa terrible per poder-la oblidar.

Aquesta dona em té fascinada, no ho puc dir de cap altra manera. Té un no sé què de fàcil, però no fàcil com era jo… com soc jo. És elàstica com la pasta d’amassar, com si les mans que la treballen n’ocultessin la fermesa, el potencial. Cada vegada que desvio la mirada i la torno a posar sobre seu, després és com si ella fos dos cops més alta que abans.

—Potser podem tornar a xerrar algun dia —li proposo—. Ha estat una tarda molt agradable.

Ella fa que sí amb el cap. Li pago el cafè.

No vull parlar-ne amb el meu marit, però ell em detecta algun desig ocult. Una nit em demana què és el que em torba, i l’hi confesso. Fins i tot m’entretinc amb els detalls de la seva cinta, cosa que fa encara més dur l’assot de la vergonya.

A ell li agrada tant aquesta història que comença a mussitar una fantasia molt elaborada i plena de detalls mentre es treu els pantalons i se’m fica a dintre; no la puc sentir sencera però m’imagino que, segons els seus paràmetres, ella i jo estem juntes, o potser totes dues estem amb ell.

Em sento com si, d’alguna manera, l’hagués traïda, i no torno mai més a les classes. Trobo altres maneres d’ocupar-me el dia.

(Si llegeixes aquesta història en veu alta, obliga un dels oients a revelar un secret desolador, després obre la finestra que tinguis més a prop i crida’l tan fort com puguis).

Un dels meus contes preferits parla d’una vella i del seu marit, un home dolent com la tinya, que la tenia amargada amb el seu caràcter violent i capriciós. L’única cosa que el feia estar content era la teca, perquè era un autèntic golafre. Un dia va comprar un bon fetge perquè la dona l’hi cuinés, i ella el va coure amb herbes i brou. Però l’oloreta que feia aquell plat que s’havia empescat la va temptar massa: després d’unes quantes pellucades van venir unes quantes queixalades, i tot d’un plegat del fetge no en quedava ni rastre. No tenia prou diners per comprar-ne un altre, i tenia molta por de la reacció del seu marit quan sabés que s’havia quedat sense sopar. Tota decidida, va acostar-se a l’església del cantó de casa, on feia poc havien portat el cos d’una dona. Es va atansar a la figura amortallada, va obrir-la amb unes tisores de tallar pollastre i li va robar el fetge.

Aquella nit el marit va sentenciar, eixugant-se la boca amb un tovalló, que aquell plat era la cosa més deliciosa que havia menjat mai. Quan se’n van anar a dormir, la vella va sentir que s’obria la porta de casa i que un gemec dèbil recorria les habitacions. «Algú m’ha pres el fetge! Algúúúúú m’ha pres el fetge!».

La vella sentia que la veu s’acostava a poc a poc a la cambra. Quan el pom va girar i la porta es va obrir es va fer el silenci. Després, la morta va tornar a fer la pregunta.

La vella va destapar el seu marit, que dormia tapat amb una manta.

—És ell que el té! —va exclamar, triomfal.

Després va veure la cara de la dona morta, i es va reconèixer els ulls i la boca. Va abaixar la vista cap al ventre, i de cop va recordar com s’havia obert la panxa. Va dessagnar-se a borbolls, estirada al llit, fins que es va morir, xiuxiuejant un cop i un altre una mateixa cosa, una cosa que ni tu ni jo no sabrem mai. Al seu cantó, mentre la sang es filtrava matalàs endins, el seu marit dormia com un soc.

Potser aquesta no és la versió del conte que sabies. Però és la que et cal saber, t’ho ben asseguro.

La nit de Halloween, el meu marit està estranyament exaltat. Agafo un dels seus abrics vells de llana i en faig una disfressa per al nostre fill, que sembla un professoret o una mena d’acadèmic avorrit. Fins i tot li dono una pipa perquè la rosegui, i ell se l’encaixa entre les dents d’una manera pertorbadorament adulta.

—Mama —em diu—, i tu, de què vas disfressada?

No porto cap disfressa, així que li responc que jo vaig de la seva mare.

Li cau la pipa de la boca menuda, i arrenca a bramar tan fort que soc incapaç de moure’m. El meu marit apareix ràpidament i l’agafa a coll, parlant molt a poc a poc i repetint el seu nom mentre ell sanglota.

Fins que el nen no torna a respirar amb normalitat no m’adono de l’error que he comès. No és prou gran per saber el conte de les nenes trapelles que volien un tambor de joguina i, de tan dolentes que van ser, la seva mare se’n va anar i la va substituir una altra dona —una que tenia els ulls de vidre i brandava amenaçadorament una cua de fusta.^[4] És massa petit per als contes i les veritats que amaguen, però sense voler n’hi acabo d’explicar un— la història del nen que, justament el dia de Halloween, va descobrir que la seva mare no era la seva mare, perquè aquell dia tothom anava disfressat. El penediment em crema la gola. Intento agafar-lo i abraçar-lo, però ell només vol sortir al carrer, on el sol s’ha enfonsat rere l’horitzó i un fred boirós fa denses les ombres.

Aquesta festa no em fa gaire el pes. No tinc ganes de portar el meu fill de casa en casa, ni de preparar boles de crispetes per quan els nens que volten pels carrers vinguin a demanar llaminadures. A pesar d’això, m’espero a dins amb una plata sencera de llepolies enganxifoses, i obro la porta a tot de princesetes i fantasmes. Penso en el meu fill. Quan se’n van, deixo la plata i m’aguanto el cap amb les mans.

El nen torna a casa rient i rosegant un tros de caramel que li ha deixat la boca fosca com una pruna. Estic enfadada amb el meu marit. Hauria volgut que s’esperés a tornar a casa abans de deixar-li menjar aquella llaminadura. Que no ha sentit mai les històries que n’expliquen? Parlen d’agulles enfonsades en les xocolatines, i de fulles d’afaitar clavades a les pomes. És típic d’ell, això de no entendre els perills d’aquest món, però tot i així estic enrabiada. Examino la boca del nen, i no hi veig cap ferro esmolat clavat al paladar. Riu i saltironeja per casa, desorientat i esverat per les llaminadures i l’excitació. Se m’abraça a les cames; sembla que l’incident d’abans ja està oblidat, i el perdó m’és més dolç que qualsevol llaminadura que et puguin donar en alguna porta. Quan se m’enfila a la falda, li canto cançons fins que s’adorm.

El nen no para de créixer. Té vuit anys, deu. Primer li explico contes de fades —els més antics, i n’aparto el dolor, la mort i els matrimonis forçosos com qui escombra fulles seques—. A les sirenes els creixen peus, i això fa molta gràcia. Els porcs malcriats aconsegueixen fugir del banquet, sans i estalvis i més ben educats. Les bruixes malèfiques abandonen el castell, se’n van a viure en cabanyes i es passen el dia pintant retrats de criatures del bosc.

A mesura que es fa gran, però, comença a fer massa preguntes. Per què no es mengen el porc, si tenien tanta gana i l’animal havia estat tan dolent? Com és que deixen anar la bruixa, després de totes les maleses que ha fet? I el fet que passar de tenir aletes a tenir peus pugui no ser dolorós, ho descarta rotundament el dia que es fa un tall a la mà amb unes tisores.

—Faguia molt de mal —diu, perquè les erres encara li costen.

Li dono la raó mentre li embeno la mà. Sí que en faria, sí. Per tant, començo a explicar-li contes més realistes: nens que s’extravien seguint una via, atrets pel so d’un tren fantasma cap a llocs inconeguts; una dona a qui se li apareix un gos negre a la porta de casa tres dies abans de morir; tres granotes que t’encalcen pel pantà i et diuen la bonaventura a canvi d’una penyora. Crec que el meu marit em prohibiria que li expliqués tots aquests contes, però el nen se’ls escolta amb solemnitat i no n’hi diu res.

A l’escola representen l’obra Little Buckle-Boy i ell n’és el protagonista, el noi de la sivella, i m’apunto a collaborar en el grup de mares que preparen les disfresses per als nens. Soc l’encarregada del vestuari, i treballo en una habitació plena de dones que cusen petits pètals de seda per als nens-flor i bombatxos menuts per als pirates. Una de les mares duu una cinta de color groc pàl·lid al dit, que constantment se li embolica amb el fil, i tota l’estona renega i es queixa. Un dia fins i tot he d’agafar les tisores de cosir per ajudar-la a tallar un embull de fils. Intento ser curosa, i ella belluga el cap mentre l’allibero de la peònia amb què s’havia quedat enredada.

—És ben empipador, oi? —fa ella. Faig que sí amb el cap.

Finestra enllà, els nens juguen, barallant-se pels gronxadors, bufant dents de lleó. L’obra de teatre va molt bé. El dia de l’estrena, el nostre fill enlluerna el públic amb el seu monòleg. Un to i una cadència perfectes. Ningú no ho ha fet mai tan bé com ell.

El nen té dotze anys. Un dia, em demana per la cinta a boca de canó. Li explico que tots som diferents, i que de vegades val més no fer preguntes. Li prometo que quan sigui gran ho entendrà. El distrec amb contes en què no surten llaços: àngels que volen ser humans, i fantasmes que no s’adonen que són morts, i nens que es tornen de cendra. Ha deixat de fer olor de criatura: la dolçor lletosa ha donat pas a una aroma penetrant i torrada, com de cabells cremant-se als fogons.

I ja en té tretze, i després catorze. Duu els cabells una mica massa llargs, però no els hi puc tallar. Quan se’n va cap a la feina, el meu marit sempre li despentina els rínxols amb la mà i a mi em fa un petó a la comissura dels llavis. El nostre fill sempre espera el nen dels veïns per anar a escola; és un noi que camina amb crosses i ell en sent una mena de compassió subtil. No té gens de tirada per la crueltat, com de vegades passa amb altres nens. «Al món ja hi ha prou abusananos», li he dit un cop i un altre. Aquest és l’any en què para de demanar-me contes.

I després en té quinze, i setze, i disset. És un noi brillant. Té mà esquerra amb la gent, com el seu pare, i un aire de misteri, com jo. Comença a festejar amb una noia molt maca, de somriure franc i aire tranquil, que va amb ell a l’institut. M’agrada coincidir-hi, però no insisteixo mai que els esperem desperts quan tornen a casa perquè tinc molt present la meva joventut.

Quan em diu que l’han acceptat en una universitat per estudiar enginyeria, estic exultant d’alegria. Anem amunt i avall per tota la casa, cantant i rient. Després arriba el meu marit i se suma a la nostra alegria, i acabem sopant en una marisqueria propera.

—Estem molt orgullosos de tu —li diu el meu marit amb el llenguado a taula. El nostre fill riu i diu que també ha decidit casar-se amb aquella noia. Ens agafem les mans i ens sentim encara més feliços. És tan bon noi. I quina vida més meravellosa que li espera.

Ni la dona més afortunada del món no ha sentit mai una felicitat com aquesta.

N’hi ha un de clàssic, un dels més clàssics, que encara no t’he explicat.

Un noi i una noia, xicot i xicota, se’n van anar a fer un volt amb el cotxe. N’hi ha que diuen que això vol dir que van anar a magrejar-se, però jo sé de bona tinta com va anar la història. Jo hi era. Estaven aparcats a la riba d’un llac i es rebolcaven al seient del darrere com si s’hagués d’acabar el món. Potser sí que s’acabava. Ella se li va oferir i ell la va prendre, i quan van haver acabat van engegar la ràdio.

El locutor informava que un assassí, amb una mà de ganxo, s’havia escapat del manicomi del poble. El noi va deixar anar una rialleta i va sintonitzar una emissora musical. Quan es va acabar la cançó, la noia va sentir un soroll agut i esgarrapós, com el d’un clip metàl·lic sobre un vidre. Va mirar el seu xicot; després es va passar el jersei per les espatlles nues i es va cobrir el pit amb el braç.

—Hauríem d’anar tirant —va dir ella.

—Nah —li va contestar el noi—. Tornem-ho a fer. Tenim tota la nit.

—Però, i si l’assassí ronda per aquí? —va preguntar ella—. El manicomi és molt a prop.

—No pateixis, nena —li va respondre ell—. Que no confies en mi?

La noia va assentir a contracor.

—Bé, doncs… —va dir ell, apagant la veu d’una manera que ella arribaria a conèixer molt bé. Ell li va agafar la mà, l’hi va treure de sobre el pit per posar-la sobre el seu, i ella finalment va apartar la mirada del llac. A fora, la lluna llambrejava sobre el ganxo d’acer. L’assassí la saludava, somrient.

Em sap greu. Ara he oblidat el final del conte.

La casa està molt quieta sense el nostre fill. La recorro de dalt a baix, passant la mà per les superfícies. Soc feliç, però hi ha alguna cosa dins meu que es mou cap a un lloc nou i estrany.

Aquella nit, el meu home em demana si vull estrenar les habitacions que han quedat buides. No havíem fet l’amor tan salvatgement des d’abans que nasqués el nostre fill. Corbada sobre la taula de la cuina, alguna cosa de fa temps se m’encén a dintre, i recordo com ens havíem arribat a desitjar, abans, com havíem embrutit d’amor totes les superfícies de casa, com es delectava en els meus racons més foscos. Crido salvatgement i m’és igual si els veïns em senten o si algú mira per la finestra amb les cortines descorregudes i veu com el meu marit se m’enfonsa dins la boca. Si m’ho demanés, sortiria al jardí i deixaria que m’ho fes per darrere davant de tot el veïnat. Podria haver-m’hi trobat molts altres nois, en aquella festa, quan tenia disset anys —nois estúpids o paradets o violents—. Nois religiosos que haurien fet que anés a viure a qualsevol país llunyà per convertir els habitants a la seva fe, o qualsevol altra bestiesa. Podria haver patit incomptables dissorts i insatisfaccions. Però quan m’encamello sobre seu, a terra, muntant-lo i xisclant, m’adono que no em vaig equivocar.

Ens adormim exhaustos, despullats i estirats sobre el llit de qualsevol manera. Quan em desperto el meu marit m’està fent petons al clatell, explorant-me la cinta amb la llengua. El cos s’hi rebel·la amb violència, amb el regust del plaer encara bategant i alhora enfurit per la traïció. El crido pel nom, i no em contesta. Hi torno, i em subjecta contra ell i continua. Li clavo els colzes en un costat, i quan em deixa anar, sorprès, m’assec i m’hi acaro. Sembla confós i dolgut, com el meu fill el dia que, de petit, li vaig sacsejar la llauna de monedes a la cara.

M’he quedat sense recursos. Em toco la cinta. Em miro el meu marit a la cara: té tots els seus desitjos, del primer a l’últim, marcats aquí. No és un mal home, i això, me n’adono de cop, és justament l’arrel del problema. No és un mal home, al capdavall. Descriure’l com un home malvat o mesquí o corrupte seria fer-li una injustícia molt grossa. I tot i així…

—Vols descordar-me la cinta? —li pregunto—. Després de tots aquests anys, és això el que vols de mi?

Li brilla la cara, primer alegre i després voraç, i em passa la mà pel tors i el pit nu.

—Sí —diu—. Sí.

No cal que el toqui per saber que, només de pensar-hi, s’ha excitat. Tanco els ulls. Recordo el noi de la festa, el que em va fer un petó i després em va esquinçar per dintre vora aquell llac, el que va fer amb mi el que jo volia que fes. El que em va donar un fill i el va ajudar a fer-se un home.

—Bé, doncs —li dic—, fes el que vulguis.

Amb els dits tremolosos, agafa un dels caps de la cinta. El nus es desfà, a poc a poc, i els extrems, de tant temps que han estat nuats, es corben cap endintre. El meu marit gemega, tot i que no crec que en sigui conscient. Enrosca el dit al darrer nus i el tiba. La cinta cau. Sura per l’aire i després es posa, feta un ris, sobre el llit, o això m’imagino, perquè no puc mirar avall per seguir-ne el descens.

El meu marit arrufa el front, i després el rostre se li comença a obrir amb una expressió nova —pena, o potser premonició de la pèrdua—. Veig com, davant meu, la mà em surt disparada cap enlaire —un acte reflex, per mantenir l’equilibri, o alguna futilitat semblant— i rere seu la imatge del meu marit desapareix.

—T’estimo —afirmo—, més del que et pots arribar a imaginar.

—No —diu ell, però no sé exactament a què respon.

Si estàs llegint aquesta història en veu alta, et deus preguntar si la franja que el llaç protegia estava clivellada i xopa de sang, o si era més aviat llisa i neutra, com la juntura que uneix les cames de les nines al tronc. Em temo que no t’ho sé dir, perquè no ho sé. Dispensa’m, sisplau, per totes les preguntes que no et puc contestar. El pes se’m desvia, i la gravetat s’apodera de mi. La cara del meu marit s’esvaeix, i després veig el sostre i la paret que tenia a l’esquena. Mentre el cap, tallat, se m’inclina cap endarrere i rodola per sobre el llit, em sento més sola que mai.