LA RESIDENT

Dos mesos després de rebre la carta d’admissió a Devil’s Throat, em vaig acomiadar de la meva dona amb un petó. Vaig deixar enrere la ciutat i vaig conduir cap al nord, cap a les muntanyes P…, on havia anat de campaments amb les noies escoltes quan era jove.

La carta reposava al meu costat, al seient del copilot; hi havia deixat la cartera a sobre perquè no volés. El paper era gruixut, quasi com de tela, i no voleiava —com sí que hauria passat si fos d’un gramatge més lleuger i barat—; només tremolava de tant en tant amb el vent. A la capçalera, hi havia gravada en pa d’or la silueta d’un falcó amb un peix acabat de caçar, retorçant-se de dolor, al bec. «Benvolguda Sra. M…», començava.

—Benvolguda Sra. M…, —vaig murmurar mentre conduïa.

El paisatge va canviar. Vaig passar d’urbanitzacions i centres comercials a extensions d’arbres i petits turons; després vaig ficar-me per un túnel banyat de llum fluorescent i vaig encetar una pujada lenta i serpentina. Les muntanyes eren realment a prop, només a dues hores i quart de casa, però llavors hi anava en comptades ocasions.

Els arbres cada cop eren més escassos, i vaig deixar enrere un rètol que deia: «BENVINGUTS A Y…! ENS AGRADA QUE SIGUEU AQUÍ». El poble era gris i ruïnós, com qualsevol dels petits nuclis urbans dedicats al carbó i el metall que s’espargien per l’estat. Es podria dir que les cases que resseguien el carrer major eren tronades, però és que tronades suggereix una mena d’encant que realment no tenien. Un semàfor oscil·lava sobre l’únic encreuament de carrers que hi havia i, tret d’un gat que en veure el cotxe es va escapolir rere un cubell d’escombraries, no vaig detectar cap mena de moviment.

Em vaig parar en una gasolinera que tenia uns preus ben bé vuitanta centaus per sobre de la mitjana estatal —ho havia consultat abans de sortir de casa—. Vaig entrar a la botiga per pagar la benzina i vaig agafar una ampolla d’aigua.

—Dos per u —va dir el noi d’aspecte taciturn de darrere la caixa. Del sostre en penjava un televisor minúscul; hi emetien un programa que no vaig saber reconèixer.

—Què? —vaig fer jo.

—Que si vol pot agafar una altra ampolla, que és gratis —em va contestar. Una constel·lació de barbs se li estenia per les barres, dibuixant-li la forma el·líptica de la galàxia d’Andròmeda. Cada granet estava coronat d’un cim groc verdós. Com s’ho feia per resistir-se a petar-se’ls? Tot un misteri.

—És que no en vull cap més —vaig dir, desplaçant els diners per sobre el taulell.

Em va mirar confús, però va agafar els bitllets.

—Que va cap a dalt de la muntanya? —em va demanar.

—Sí —vaig contestar, alleujada que m’ho hagués preguntat—. A la residència de Devil’s Throat.

Els dits li van vacil·lar sobre el teclat de la màquina enregistradora, i va crispar la mà com si li fes mal alguna cosa. Es va fregar la mandíbula, va alçar el cap i em va mirar amb una expressió indesxifrable; se li havia rebentat un dels granets i li havia deixat un rastre de pus, com la cua d’un cometa, per sobre la pell de la cara.

Quan estava a punt de preguntar-li si havia estat mai per aquella zona de les muntanyes, de cop es va sentir una melodia que venia del televisor que teníem a sobre. A la pantalla s’hi veia una dona jove vestida amb camisola, dreta i descalça entre uns arbres, que de mica en mica anava aixecant els braços en creu, amassant l’aire, i després començava a batre’ls dèbilment, com un ocellet atordit que acabés de picar contra un vidre. Obria la boca com si volgués demanar auxili, però tot seguit la tornava a tancar sense emetre cap so; semblava un malalt a punt d’explicar un secret al llit de mort.

Llavors la càmera va enfocar cap a darrere els arbres, on un grup de noies contemplava com aquella pobra dona feia ara un pas, ara un altre, tentinejant. Una d’elles, inclinant-se cap a la que tenia al costat, li va dir a cau d’orella: «No tothom està fet per a això, suposo».

I tot de cop un esclafit de riure enllaunat va tallar el vídeo; després el jove va deixar anar una riallada i va tornar a maltractar les tecles de la màquina enregistradora.

—Què és això? —vaig mormolar, torbada.

—Bah, programes repetits —va rondinar. Em va tornar el canvi, els bitllets estaven humits de suor. A fora, em vaig tocar la cara i em vaig quedar parada de descobrir-m’hi unes llàgrimes calentes com la sang.

Ben aviat el cotxe ja tornava a enfilar cap amunt, cap a les muntanyes.

D’adolescent, cada tardor tenia l’obligació ineludible d’anar a passar un cap de setmana de campaments amb les noies escoltes. Com que sortíem just després de les classes, i l’excursió queia sempre cap a final d’octubre, en endinsar-nos en les muntanyes ja ens assetjava una negror espessa, tintada. Quan hi arribàvem ja havíem fet molta estona de carretera, i les noies, assegudes als seients del darrere de la furgoneta de la Sra. Z…, havien esgotat els temes de conversa abans i tot de deixar enrere la civilització, i una rere l’altra s’anaven sumint totes en un silenci ensonyat. Després de l’incident, jo seia sempre al lloc del copilot. I ja m’estava bé, perquè preferia la companyia dels adults més que no pas la de les meves companyes.

Dins del cotxe, l’única llum que hi havia era la resplendor lluminosa del quadre de comandament. La Sra. Z… mirava fixament cap endavant, i la seva filla —amb qui érem enemigues, tot i que era una noia bufona, espigada i amb una bona cabellera de color castany— de ben segur que dormia al seient del darrere, amb el cap que li tustava el vidre cada vegada que el cotxe feia un sotrac, tot i que això no la desvetllava mai. Les altres noies, assegudes al seu cantó, intentaven veure alguna cosa a mitja distància, o potser també descansaven la vista. A fora, els llums llargs del cotxe foradaven la nit i il·luminaven una pel·lícula de carretera plena de revolts, branques caigudes i fulles que voleiaven; de tant en tant també s’hi intuïa l’esquitxada de carn i vermellor d’un cérvol mort en l’última temporada de pluges.

La Sra. Z… s’anava girant per donar-me un cop d’ull, treia aire pel nas i murmurava alguna cosa genèrica. («I què, com va l’escola?» era tot un clàssic). Sabia que parlava fluixet per no despertar la seva filla, o perquè ella no sabés que parlava amb mi, així que jo feia el mateix i li contestava alguna cosa genèrica. («Molt bé, les classes d’anglès m’agraden molt»). No tenia cap possibilitat d’explicar-li, concretament a ella, que l’escola estava bé per aprendre-hi però que era terrible per a tota la resta, i que la seva dolça filleta (sí, la que ella havia parit, pujat, alimentat i estimat durant una bona colla d’anys) tenia un paper molt important en tota aquella desgràcia. Després d’allò, restàvem de nou en silenci, mentre el bosc s’estenia i s’estenia.

A l’un costat i a l’altre de la carretera els troncs blancs dels arbres s’il·luminaven només fins a cert punt; eren sols una visió fugaç, com la que congelen els flaixos de les càmeres a plena nit. No aconseguia veure-hi més enllà de dos arbres; després s’obria una negror opaca i inquietant. La tardor és la pitjor època per anar per aquestes muntanyes, vaig dir-me. Endinsar-se en una natura que es retorçava i braolava per culpa del vent semblava una bona ximpleria.

Vaig apagar l’aire condicionat. Tant de bo tota aquella colla de noies em poguessin veure ara: una dona adulta, casada, que assolia el que es proposava.

Havia sintonitzat una emissora de música clàssica i sonava una peça bonica i vivaç, de moviments irregulars, que s’inflava i es contreia mentre jo avançava pels revolts. Tot plegat era com el començament d’una pel·lícula antiga: els crèdits de lletres blanques i, al darrere, la imatge d’un cotxe serpentejant per una carretera per arribar a destí. Quan els crèdits s’acabessin, jo aparcaria l’automòbil davant d’una granja antiga i en baixaria desfent-me el nus d’un mocador blanc que duria lligat als cabells i cridant el nom de la meva vella amiga. Ella apareixeria saludant amb la mà, i l’alegria i la complicitat amb què pujaríem les maletes cap a la casa no farien preveure, ni de bon tros, la trama espantosa que tot just aleshores començaria a girar, com una roda.

«La peça era d’Isaac Albéniz», va anunciar el locutor, «concretament, de la Rapsòdia espanyola». Al cap d’una estona les parets angostes de les muntanyes van començar a rosegar la música, i a trams la reduïen a pura interferència. Vaig apagar la ràdio, vaig abaixar el vidre de la finestra i vaig descansar el braç a l’ampit de plàstic. Em sentia satisfeta.

Aleshores vaig adonar-me que tenia un cotxe al darrere: un mastodont blanc que em rondava massa a prop. Vaig notar-me un remolí estrany rere el melic, la mena d’espiral xucladora que precedeix la por o l’excitació. I de cop hi va haver un canvi, el vaig percebre abans d’entendre’l. Una llum blava i vermella va banyar l’interior del cotxe.

L’agent de policia va estar-se dos minuts ben bons assegut al vehicle, rere meu, abans d’obrir la porta i acostar-se’m, fent cruixir la sorra del camí a cada pas.

—Bon vespre —em va dir. Tenia uns ulls petits però estranyament amables, i una taca vermellosa a la comissura dels llavis: una pansa, a punt de brostar.

—Bon vespre —li vaig contestar.

—Que sap per què l’he feta parar? —em va demanar.

—Doncs la veritat és que no —vaig respondre.

—Corria massa —va anunciar—. Anava a cinquanta-set en un tram en què la velocitat màxima permesa és de quaranta-cinc.

—Ah —vaig fer.

—Cap a on va? —em va preguntar.

Mentre parlàvem semblava que la pansa hagués notat la meva presència i s’estengués, com una ameba a punt de reproduir-se. Duia anell de casat, o sigui que, si no hi havia hagut cap tragèdia recent, hi devia haver una dona que aquell mateix matí havia vist la taca. Me la vaig imaginar (que atrevida que ets, em direu, d’assumir que el cònjuge era una dona, ateses les teves circumstàncies; però és que hi havia alguna cosa en la seva manera de fer que em suggeria que no havia tocat mai cap home si no era amb fúria, força o angoixa; en aquell moment, a més, la manera en què es palpava inconscientment l’anell amb el dit gros insinuava afecte, o potser fins i tot un record eròtic) com una dona totalment diferent de mi, és a dir, com una dona que no tenia por de contagiar-se. La vaig veure fentli un petó als llavis, potser fins i tot remenant una panera plena de tot tipus de cremes, traient-ne un pot diminut i dient-li alguna cosa tranquil·litzadora —«No pateixis, estic segura que no s’hi fixarà ningú»— mentre li pessigava afectuosament l’espatlla. Potser en realitat només n’hi havia una, de pansa, i se l’anaven encomanant l’un a l’altra com si s’anessin passant una criatura.

Quan vaig sortir d’aquell entotsolament ja no hi havia ni rastre del cotxe de policia. Vaig mirar el paper que m’havia lliurat: una nota d’avís. «Condueixi a poc a poc i arribarà bé. Agent M…», havia escrit, en una lletra trista i compacta, a la capçalera.

Ben aviat vaig arribar a una bifurcació en la qual, segons indicava el rètol, calia trencar a l’esquerra per anar cap a Devil’s Throat. L’altre sentit m’hauria dut cap al passat, cap a aquell campament desballestat en què les coses havien anat tan malament, i alhora tan bé.

Aquell darrer tram era la part més bonica del viatge. Els arbres inclinaven les capçades cap a la carretera, com si fessin reverències a la calor primerenca. Les fulles brillaven, atapeïdes, i em tapaven el cel. Sentia la bonior de les cigales, la trobava reconfortant. Mentre m’endinsava per aquells paratges em notava del tot renovada… me n’anava al paradís! I per acabar-hi una novel·la! M’havia passat la vida imaginant el moment en què, en comptes de dependre de la generositat dels altres, podria subsistir tota sola com a artista, parlar de la meva primera novel·la publicada —que hauria rebut unes crítiques contingudes, però positives… tampoc no era tan superba per creure que enlluernaria el món—, impartir classes on volgués, i fer xerrades modestes però respectables per quantitats de diners modestes però respectables. En aquell moment em semblava que tot allò era possible, que ho tenia a l’abast.

Un ésser viu es va precipitar sota les rodes del cotxe.

Vaig virar i frenar amb tanta força que vaig notar els xerrics de protesta del vehicle i el cop sec del metall contra el cos. Si la carretera hagués estat gelada, o si hagués estat plovent, de ben segur m’hauria matat, estampada contra un arbre. Tal com estava, però, tot va acabar amb una frenada abrupta al bell mig de la carretera.

Vaig mirar pel retrovisor, aterrida de descobrir què jeia al mig del camí.

No hi havia res.

Vaig baixar i vaig treure el cap per sota el xassís; allà, els ulls negres i exànimes d’un conill van trobar-se amb els meus. Li faltava la meitat inferior del cos; el tall era tan net que semblava un full de paper partit en dos. Em vaig aixecar i vaig caminar al voltant del cotxe, buscant-ne l’altra meitat. Fins i tot em vaig tornar a agenollar i vaig escrutar el laberint de la part de sota del vehicle. Ni rastre.

—Em sap greu —vaig dir, adreçant-me als ulls inerts de l’animaló—. Et mereixies alguna cosa millor. Millor que jo.

Vaig asseure’m apesaradament al seient del conductor; als texans hi tenia dues taques de terra idèntiques, com a record d’aquell tràngol. L’angoixa em va pujar pel cos com una glopada de vòmit. Vaig desitjar que allò no fos alguna mena de presagi.

Davant meu hi havia un cartell blau amb una fletxa que assenyalava cap a la dreta. «DEVIL’S THROAT», hi deia. Un destí demoníac… Poca broma.

Mentre vorejava la propietat amb el cotxe vaig adonar-me que durant l’estada només n’arribaria a veure una petita part. S’estenia quilòmetres i quilòmetres enllà, per terrenys en bona part selvàtics. En algun moment Devil’s Throat havia estat un complex turístic al costat d’un llac, destí de multimilionaris novaiorquesos, però els propietaris van estirar més el braç que la màniga i al final l’empresa va fer fallida durant la Gran Depressió. En l’actualitat pertanyia a una organització que oferia beques d’estada per a artistes i escriptors. La residència, segons vaig interpretar en el mapa que m’havien enviat poc després de la carta d’admissió, ocupava l’extrem més meridional del complex turístic: una col·lecció d’estudis i un edifici principal que anys enrere havia estat un sumptuós hotel. Els estudis en qüestió resseguien la vora del llac, i temps ençà els havien ocupat els residents més adinerats del complex, que s’hi passaven l’estiu sencer, ajaçats mandrosament sota la calor humida.

Vaig seguir la carretera fins que al final els arbres van separar-se. L’edifici que havia estat un hotel emergia de terra com una infecció, una interrupció enutjosa del bosc. En una altra època havia estat, clarament, una estructura majestuosa, amb un disseny arriscat; el tipus d’obra projectada per arquitectes joves i ambiciosos a qui els anys d’anonimat i plànols inacabats encara no han fet migrar.

Hi havia dos cotxes —un d’antic, de color blau, ben brut, i un altre de vermell que lluïa al sol— aparcats de qualsevol manera al cantó de l’hotel. Vaig estacionar el meu al costat del vermell, i després, nerviosa, el vaig canviar de lloc i el vaig deixar a la vora del blau. De cop vaig ser conscient de la quantitat de coses que havia dut, apilades al maleter i als seients de darrere. Per descarregar-les em caldria fer ben bé mitja dotzena de viatges.

Vaig baixar del cotxe i ho vaig deixar tot enrere.

La planta baixa de l’hotel era força normal, però elegant; recoberta de pedra grisa amb morter negre i interrompuda de tant en tant per unes finestres estilitzades que mostraven detalls concrets de l’interior: vellut vermell, panells de fusta a les parets, una tassa de cafè abandonada, fumejant sobre una tauleta. El primer pis, en canvi, feia pensar en una gominola gegant, deformada i estireganyada fins a adquirir proporcions descomunals. Les parets estaven esquitxades de finestres que prenien, en aquella planta, unes formes anguloses i estranyes, desfigurades respecte de les seves cosines de l’altre pis. Des d’algunes podies veure més terra que cel, i en altres casos era just al revés: més cel que terra. Una de les ales de l’edifici es corbava tan a la vora dels arbres que hi havia una branca doblegada pressionant contra la finestra; el vent la devia haver empès en aquell sentit. A dalt, el sostre pujava i pujava fins que en un punt prenia forma d’espiral, com la punta cargolada i flonja d’un cucurutxo de nata. I a dalt de tot hi havia una gran esfera de vidre.

Les escales que duien a la porta principal eren molt amples; tant, que si et posaves al mig no arribaves a tocar les baranes. Hi vaig pujar pel cantó dret, recolzant-me en el passamà, fins que em vaig clavar una estella al palmell. Vaig aixecar la mà per examinar-me-la; l’inxa se m’havia enfonsat entre la línia de la vida i la de l’enteniment. Vaig pessigar el cap de fusta que sobresortia i el vaig tibar; la pell del voltant de la ferida es va tensar, però no va sagnar. Vaig acabar de pujar els darrers esglaons fins a l’accés principal.

Un cop allà vaig quedar-me dreta, titubejant davant d’aquella entrada ampul·losa: no m’agradava com la fusta es corbava en rulls orgànics que s’estenien fins a abraçar els porticons, com un pop que emergís de l’amagatall mostrant primer les potes i les ventoses. La meva dona sempre es reia de les sensacions i les intuïcions que expressava, de les coses que tot d’una odiava o estimava per motius que només era capaç d’explicar racionalment al cap de mesos de donar-hi tombs. Vaig restar palplantada, vacillant, durant deu minuts ben bons, fins que la porta es va obrir i va aparèixer un home molt guapo amb mocassins de pell. Semblava sorprès de veure’m.

—Hola —em va dir. Per la manera de parlar es notava que havia begut, i probablement era homosexual. Em va agradar de seguida—. Que… que volies entrar, potser? —Es va fer cap a un costat, i quasi va desaparèixer rere la porta.

—Mmm… sí —vaig fer, travessant el llindar. Li vaig dir com em deia.

—Ah, sí! Crec que… —Es va girar cap a l’espai buit que tenia al darrere—. Crec que ens pensàvem que venies demà, pot ser? No ho devíem entendre bé.

Per la porta de la sala del costat s’escorria un flux de remor; vaig adonar-me que l’home havia estat enraonant amb tres dones que hi havia just al límit del meu camp visual: una noia pàl·lida i esquelètica que duia un vestit folgat amb un estampat fractal que li dibuixava tot de forats al tors, cosa que immediatament em va generar ansietat; una dona alta amb un monyo fet de rastes i un somriure generós, i una tercera dona que vaig reconèixer, tot i que sabia del cert que no l’havia vista mai.

La dona amb el vestit enervant es va presentar: es deia Lydia i era «poeta i compositora». Anava descalça i duia els peus brutíssims, com si volgués demostrar a tothom que era una bohèmia incorregible. La dona alta va dir que es deia Anele i que era fotògrafa. I la dona que havia i no havia reconegut va presentar-se amb un nom que vaig oblidar immediatament. No és que no hi parés atenció, al contrari: va dir com es deia i vaig encerclar la paraula amb la ment, però a l’últim moment se’m va esmunyir, com s’esmuny el mercuri entre els dits balbs.

L’home que havia obert la porta va dir:

—És pintora.

Ell era en Benjamin i treballava, deia, d’escultor.

—I com és que no sou cadascú al seu estudi? —els vaig demanar, penedint-me de la pregunta imprudent tan bon punt em va haver sortit de la boca.

—Oh, l’avorriment de migdia —va respondre l’Anele.

—Més aviat l’avorriment de ser a mitja residència —va puntualitzar la Lydia—. Els més sociables —va dir, assenyalant la gent que l’envoltava— de tant en tant dinem aquí, al menjador principal, per no tornar-nos bojos.

—Tot just ara acabàvem —va dir en Benjamin—. De fet, jo ja me’n tornava. Però segur que si treus el cap per la cuina encara hi enxamparàs l’Edna i et farà alguna cosa per dinar.

—T’hi acompanyo —va dir l’Anele. Em va agafar de bracet i va endur-se’m d’allà.

Mentre travessàvem el rebedor vaig notar una foguerada de por en pensar en la dona de qui no recordava el nom.

—La pintora… —vaig començar, esperant que l’Anele em revelés la informació desitjada.

—Sí? —em va respondre.

—Se la veu… molt maca.

—Sí que ho és, sí —va convenir ella, empenyent els dos batents d’una porta—. Edna!

Hi havia una dona nerviüda corbada sobre la pica, escrutant-ne, semblava, les profunditats sabonoses. Es va dreçar per mirar-me. Tenia els cabells d’un roig incendiat, i els duia recollits amb una cinta de vellut negra.

—Oh! —va exclamar en veure’m—. Ja has arribat!

—Jo… Sí, sí —li vaig confirmar.

—Soc l’Edna —va dir—, la directora de la residència.

Es va treure els guants de plàstic grocs, em va allargar la mà i jo l’hi vaig estrènyer. La tenia fresca i humida, com un fregall acabat d’escórrer.

—Arribes abans d’hora —va continuar—, un dia abans.

—Dec haver llegit malament la carta que em vau enviar —vaig dir amb un fil de veu. Vaig enrojolar-me; sentia la rialla franca de la meva dona i la meva torbació desplegant-se amb tota l’esplendor.

—No passa res —va dir—. Cap problema. T’acompanyaré a l’habitació. Potser encara no hi ha els llençols posats…

Quan vam sortir novament al rebedor vam trobar-nos en Benjamin, que m’havia dut totes les coses: les maletes, el cabàs i fins i tot la motxilla de recanvi, que no pretenia treure del maleter.

—Que he deixat el cotxe obert? —li vaig demanar.

—I per què l’hauries de tancar, aquí? —em va preguntar, enriolat—. Au, som-hi.

Es va ajupir i va agafar les maletes; jo vaig prendre el cabàs. L’Edna va fer el gest de carregar la motxilla, però li vaig dir:

—No cal, no —i es va fer enrere. Vam enfilar les escales.

Em vaig despertar quan el sol ja se n’havia anat, mentre les darreres escorrialles de claror s’escolaven del cel. Em notava desorientada, com un nen petit quan s’adorm en una festa i es desvetlla vestit de carrer a l’habitació de convidats. Instintivament vaig allargar el braç, buscant la meva dona, però només vaig palpar uns llençols de cotó gruixut i un coixí boterut.

Vaig asseure’m. El paper de paret era fosc, clapejat de dibuixos d’hortènsies. Sentia els sorolls que pujaven de la planta baixa —una xerrameca llunyana, el dring afectuós de la coberteria i la porcellana—. Tenia bocassa i em notava la bufeta plena. Si m’havia pogut asseure, també podia arribar fins al vàter. Si podia anar al vàter, llavors també podia obrir el llum. Si obria el llum, podria buscar el collutori bucal que duia a la maleta i desempallegar-me d’aquella sensació rància. I si me n’aconseguia oblidar, finalment podria baixar a sopar amb tothom.

Mentre m’incorporava i treia una cama del llit, vaig tenir una visió monstruosa: una mà que s’escapolia de sota els faldons de la vànova, m’engrapava el turmell i m’arrossegava cap avall, mentre el xivarri alegre del menjador s’empassava els meus xiscles aterrits. Al cap d’un moment, però, ja m’havia passat. Vaig posar l’altre peu a terra, vaig aixecar-me i vaig caminar a poc a poc cap al lavabo, a les fosques.

Mentre feia pipí vaig pensar en la novel·la, en el que era en aquell moment —és a dir, una pila de notes i paperots entaforats dins d’una llibreta—. Vaig pensar en la Lucille, i en tots els seus problemes. En tenia molts.

Mentre baixava cap al menjador notava les restes del col·lutori cremant-me entre les dents. Hi havia una taula de fusta fosca —de cirerer, o potser de castanyer; el cas és que era d’un carmesí pujat— parada per a set. Els meus companys de residència s’havien aplegat als racons de la sala, xerrant mentre feien una copa de vi.

En Benjamin em va cridar i em va fer gestos amb la mà amb què aguantava la copa. L’Anele va alçar el cap i va somriure. La Lydia, en canvi, va continuar parlant animadament amb un home prim i guapo que tenia els dits tacats d’alguna cosa fosca —tinta, vaig suposar—; l’home em va somriure amb timidesa, però no em va dir res.

En Benjamin em va allargar una copa de vi negre abans que tingués temps de dir-li que no bevia.

—Gràcies —li vaig dir, en comptes de «no, gràcies». Vaig sentir la veu calmosa de la meva dona, com si fos al meu costat, parlant-me a cau d’orella: «Pren-t’ho amb calma». Estava convençuda que m’estimava tal com era, però amb el temps també havia arribat a la conclusió que segur que hauria preferit una versió més relaxada de mi.

—Ja t’has instal·lat? —em va preguntar ell—. O potser descansaves?

—He reposat una mica —vaig dir, fent un glop de vi. El contrast amb la menta li donava un gust amargant, i me’l vaig empassar de seguida—. Estava una mica cansada del viatge.

—Sí, és que el trajecte fins aquí és terrible, tant li fa d’on vinguis —va convenir l’Anele.

La porta de la cuina va obrir-se i va aparèixer l’Edna amb una plata de pernil a la mà. La va deixar al bell mig de la taula, i llavors tothom va deixar estar la conversa i va dirigir-se cap a les cadires.

—Has pogut instal·lar-te? —em va preguntar la directora.

Vaig fer que sí amb el cap, i tots vam seure. L’home dels dits tacats em va allargar la mà des de l’altra banda de la taula i vam fer una encaixada flonja.

—Soc en Diego.

—I què, com porteu la feina, tots? —va fer la Lydia.

Tothom va acotar el cap per evitar de respondre. Vaig servir-me un tall de pernil i una cullerada de patates.

—Demà al matí marxo —va dir l’Edna—, i no tornaré fins a final de setmana. Teniu menjar a la nevera, esclar. Algú necessita res de la civilització?

Un rosari de nos va desgranar-se al voltant de la taula. Jo vaig ficar-me la mà a la butxaca de darrere dels pantalons i en vaig treure una carta per a la meva dona; l’havia escrita, segellada i datada amb antelació, per fer-li saber que havia arribat bé.

—Que podries tirar-ho a la bústia? —vaig demanar. L’Edna va assentir i va desar la carta a la bossa de mà que tenia a l’entrada.

La Lydia mastegava amb la boca oberta. Va treure’s una cosa que li havia quedat enfonyada entre els queixals —un cartílag—, va passar-se la llengua per les dents i va fer un altre glop de vi.

En Benjamin em va reomplir la copa. No recordava que me l’hagués acabada, però esclar, ho devia haver fet. Em sentia les dents blanes dins les genives, com si estiguessin encoixinades amb vellut.

Tothom va començar a parlar d’aquella manera flonja i descordada que el vi atia. En Diego era il·lustrador de llibres infantils, vaig saber, i en aquell moment treballava en una novel·la gràfica. Era d’Espanya, va dir, tot i que havia passat bona part de la vida adulta entre Sud-àfrica i els Estats Units. Després va dedicar-se a flirtejar una mica amb la Lydia, cosa que va fer baixar la consideració en què els tenia. L’Anele va explicar una anècdota graciosa sobre una trobada incòmoda que havia tingut amb un reconegut novel·lista, tot i que jo no sabia qui era. En Benjamin ens va descriure la seva última escultura: un Ícar amb les ales fetes de vidres trencats. La Lydia va dir que s’havia passat el dia «maltractant el piano».

—No he pas molestat a ningú, oi que no? —va dir, amb una veu que suggeria que en realitat tant se li’n fumia. Va continuar parlant i ens va explicar que treballava en la composició d’un «poema-cançó», i que en aquell moment es trobava en la part musical del procés.

L’Edna li va assegurar que les parets estaven aïllades. Podrien assassinar-t’hi, dins l’estudi, que ningú no sentiria ben res.

La Lydia va girar-se cap a mi amb un esguard de profunda satisfacció.

—Saps com en deien, d’aquest lloc, tots aquells rics del cagar que hi venien, abans que tot plegat se n’anés en orris?

—Angel’s Mouth —li vaig respondre—. Quan era petita era escolta, i cada any veníem aquí de campaments. Me’n recordo, del cartell que hi havia.

—Angel’s Mouth! —va xisclar ella, com si jo no hagués dit res.

Picava la taula amb la mà, cargolant-se de riure. Semblava que tingués les dents corcades, totes tacades de color cirera. L’odiava, vaig constatar amb espant. No havia odiat mai ningú, jo, abans. És clar que hi havia persones que m’incomodaven i em feien desitjar que la terra se m’empassés, però l’odi era una cosa tota nova per a mi, nova i agra. I irritant. I, a més, anava beguda.

—I què hi fèieu, als campaments de noies escoltes? —em va demanar en Benjamin—. Nedar, fer excursions?

—Cardar les unes amb les altres? —va suggerir en Diego. La Lydia li va ventar un bolet al braç, fent broma.

Vaig fer un xarrup de vi; realment ja no podia beure’n més.

—Fèiem manualitats, intentàvem guanyar ensenyes.^[26] Fèiem un foc de camp i hi cuinàvem. Ens explicàvem contes —aquella era la part que més m’agradava—. Com que solíem venir-hi a la tardor, no ens banyàvem perquè feia massa fred —vaig afegir—. Però sí que passejàvem per la vora del llac, i quan érem al moll ens desafiàvem a fer coses absurdes, a veure qui era la més valenta.

—Ah, i és per això que has vingut a aquesta residència en concret? —em va preguntar l’Anele—. Perquè ja coneixies el territori d’abans?

—No —li vaig contestar—. Ha estat pura coincidència.

Vaig deixar la copa a la taula i de poc que no la vesso.

Llavors la Lydia va deixar anar una d’aquelles horribles riallades de boja. En Diego li havia enfonsat la cara entre els cabells i li xiuxiuejava algun secret a cau d’orella. Ella em va mirar i va tornar a riure. Se’m van encendre les galtes i vaig decidir concentrar-me en el menjar.

L’Anele va acabar-se el vi, i quan en Diego es disposava a servir-n’hi més, ella va tapar la copa amb la mà. Es va girar cap a mi.

—Aquí, a la residència, he començat a treballar en un projecte titulat Els artistes —em va dir—. Et faria res que una tarda et fes una sessió de fotos? Sense compromís, esclar.

Vaig sentir que ella em collava una mica, però potser també era que em notava una mica obnubilada, i que l’Anele m’havia agradat des del primer moment, d’aquella manera en què algunes persones m’agradaven —semblava tan ben intencionada, i era, no calia negar-ho, tan increïblement guapa…— Vaig adonar-me que em mirava amb expectació, i que jo li somreia sense motiu aparent. Vaig fregar-me la cara endormiscada amb els palmells de les mans.

—I tant, amb molt de gust —li vaig respondre, queixalant-me la cara interna de les galtes. La boca se’m va omplir d’un sabor metàl·lic.

L’endemà al matí el fred havia baixat de les muntanyes P…, i el tros de terra que es veia des de la finestra de la cuina era cobert de boira.

—Que beus cafè? —em va demanar l’Anele darrere meu.

Vaig fer que sí amb el cap, quasi imperceptiblement, i em va plantar una tassa grossa i calenta a les mans. Vaig xarrupar-la sense mirar-ne el contingut.

—Si vols, t’acompanyo fins als estudis —va dir—. No em fa res, de debò. És que és difícil arribar-hi si no saps el camí, fins i tot quan no hi ha aquesta boira tan espessa. Has dormit bé?

Vaig tornar a assentir. Dins del meu cap, un animaló saltironejava intentant que reaccionés —vocalitza i dona les gràcies a l’Anele per totes les molèsties que es pren!—, però jo no aconseguia apartar la vista de la blancor que s’escampava a l’altra banda de la finestra, de la senzillesa amb què ho arrasava tot.

Quan la porta principal es va tancar rere nostre, vaig fer un bot. Des dels esglaons només podia entreveure la silueta dels arbres, i per arribar a la riba del llac havíem de travessar-los. L’Anele va començar a caminar pel bosc, obrint camí. Va saltar gràcilment per sobre d’un tronc caigut i va esquivar una estesa de bolets molsuts i relluents. En un moment determinat del trajecte vam passar pel cantó d’un banc blanc i estret; pel disseny i les dimensions vaig pensar que no l’havien fabricat perquè la gent s’hi assegués a descansar. L’Anele el va assenyalar, sense girar-se:

—Aquest banc és a mig camí entre el llac i l’hotel, et servirà de referència.

Quan vam haver deixat enrere els arbres vaig intuir la forma borrosa d’uns edificis. N’hi havia un que es dreçava just davant meu, i per primer cop des que havíem sortit vaig deixar de seguir l’Anele i me n’hi vaig anar de dret, confiada que com més a prop hi fos, més clar m’hi veuria.

—Ostres, vigila! —va exclamar l’Anele, tibant-me la nansa de la bossa i fent-me tornar enrere—. Ves amb compte, gairebé et fiques de cap al llac!

Davant meu, l’aire semblava llet —i no hi havia ni rastre de cap edifici.

Va assenyalar a la dreta, on uns esglaons s’enfilaven cap a una ombra.

—Aquest és el teu estudi. És el que es diu «La tórtora», oi?

—Sí —vaig respondre enèrgicament—. Gràcies per haver-me ensenyat com s’hi arriba.

—Ves amb compte —em va dir—. I si has de tornar… —va assenyalar el punt des d’on havíem vingut. Entre la boira es distingia una petita esfera de llum—. Allò és l’hotel. El llum és encès tota la nit, i també quan fa mal temps. Així sempre sabràs com tornar a casa. Que escriguis de gust!

La boira es va empassar l’Anele, tot i que vaig continuar sentint el trepig de pedretes dels seus passos encara una bona estona.

La caseta que m’havia tocat era un edifici de dimensions generoses, amb un despatx que tenia unes bones vistes del llac —o que les tindria, més tard, quan la boira es dissipés—. Fins i tot hi havia un petit porxo, per treballar-hi els dies de poc sol o de poca pluja, o per relaxar-s’hi i contemplar el paisatge. Tot i que era vella, la construcció es veia ferrenya, i això em tranquil·litzava. Vaig deambular per les habitacions, apuntalant-me a les juntures i a les baranes, provant de bellugar-les per veure si hi havia res podrint-se o si em quedava amb alguna cosa a la mà, com una extremitat leprosa. Tot semblava prou sòlid.

A dintre, vaig descobrir una sèrie de taulons de fusta que descansaven en una lleixa, sobre l’escriptori. A primer cop d’ull em van semblar les taules de la llei de Moisès, però en enfilar-me dalt d’una cadira i examinar-los vaig descobrir que eren llistes i llistes de noms —alguns de molt clars, altres d’il·legibles— d’antics residents. Els noms, les dates i les bromes corrien seguits, com en un poema dadaista.

«Solomon Sayer, escriptor de ficció. Undine Le Forge, pintora, juny 19… Ella Smythe “L’estiu de l’amor!”. C…».

Vaig arrufar el front. Algú amb el meu mateix nom —una antiga resident— havia estat en aquell estudi, molts anys enrere. Vaig passar el dit per sobre el meu nom —el seu— i després me’l vaig netejar als texans.

Quin terme més curiós, resident. Al principi semblava fortuït, com una pedra, però si hi donaves unes quantes voltes borbollejava de vida. Un resident viu en algun lloc. Un és resident en un poble, o en una casa. Allà eres resident d’aquell espai, sí —bé, no exactament, esclar; n’eres només un visitant, però mentre que dir-ne visitant suggeria que a la nit te n’anaves, conduint en la fosca, si eres resident encenies el bullidor elèctric i t’hi quedaves una temporadeta—, però també eres resident dels teus propis pensaments. Havies de trobar-los, d’estar a l’aguait, i un cop localitzats no te n’havies d’allunyar mai més.

Sobre l’escriptori hi havia una carta que em donava la benvinguda a l’estudi «La tórtora» i em convidava a afegir el meu nom a la tauleta de fusta més nova. Asseguda a la cadira del despatx podia veure la meitat del porxo, i a partir d’allà l’opacitat de la boira devorava la barana i tot el que hi havia al darrere.

Vaig desfer la bossa i vaig col·locar la llibreta al costat de l’ordinador; la imatge em va semblar un auguri poderós. La novel·la. La meva novel·la.

Vaig començar a treballar. Havia decidit que resumiria el llibre en petites cartolines, perquè allò em facilitaria moure’m per la trama. La paret era tota de suro, de manera que les vaig clavar totes amb xinxetes, fent una graella, fixant les temptatives i els encerts de la Lucille perquè els pogués anar ressituant fàcilment.

Hi havia un centpeus que s’arrossegava per la paret, i vaig esclafar-lo amb la cartolina que deia: «La Lucille s’adona que tota la seva infantesa ha estat un terrible engany, de dalt a baix». Les potetes de la bestiola continuaven agitant-se després d’haver tacat el guix amb les seves entranyes. Vaig fer una fitxa nova i vaig llençar l’altra a les escombraries. La que deia «La Lucille descobreix la seva sexualitat a la riba d’un llac, en plena tardor» estava fixada just al centre, perquè era el punt en què la trama se m’havia estroncat abruptament. Vaig escanejar les targetes amb la mirada. «En Baxter s’escapa i l’atropella un cotxe». «La xicota de la Lucille la deixa perquè és una persona, li diu, “difícil a les festes”». «La Lucille presenta una obra al festival d’art». Estava satisfeta dels progressos que havia fet, però també una mica preocupada perquè no veia clar com m’ho faria per subratllar el patiment de la protagonista. No n’hi havia prou que no guanyés el primer premi del festival d’art, probablement. Vaig fer-me una tassa de te, vaig asseure’m a la cadira i vaig quedar-me contemplant les fitxes fins a l’hora de sopar.

Vaig despertar-me a trenc d’alba, amb un gust apegalós rere els queixals. Vaig regirar-me una estona dins del llit, i quan al final vaig aixecar-me per anar al lavabo, vaig caure de genolls, amb els filaments dels somnis encara enganxats, i un rot sonor va anticipar el que estava a punt de venir.

Havia estat malalta en altres ocasions, però mai d’aquella manera. Vaig vomitar amb tanta virulència que vaig arrencar la tapa del vàter de les juntes que la collaven, amb un crac espantós. Després vaig descansar el cap sobre la fredor de les rajoles, fins que em va semblar que ho veia tot més clar i que em trobava la mar de bé. Vaig incorporar-me i vaig tornar a treure, més, encara més; em semblava increïble que tot allò pogués sortir-me del cos. Per refrescar-me una mica, vaig gatejar fins a la banyera. Quan em vaig mirar el telèfon de la dutxa, uns segons abans que m’alleugés amb un raig d’aigua gelada, vaig veure que era fosc i estava encerclat de restes de calç, com el llavi xuclador d’una anguila. Vaig tornar a vomitar. Quan vaig estar del tot convençuda que ja no em quedava res a dintre, vaig arrossegar-me fins al llit, vaig tapar-me de dalt a baix i em vaig replegar sota el pes de l’edredó.

Després de tot això, encara vaig estar més malalta. La febre em pujava i em pujava, i l’aire que m’envoltava fumejava com l’asfalt calent. En algun moment em vaig dir que em convenia anar a l’hospital, i que el cervell, com la resta del cos, se’m fregia, però aquell pensament era només un branquilló surant a la deriva entre les onades del diluvi universal. Tan aviat em congelava i em refugiava sota les mantes com em rostia en vida i em treia tota la roba, amb gotes de suor que em perlejaven pel cos. En el pitjor moment de tots vaig allargar la mà fins a l’altre cantó del llit per poder sentir el contorn de la meva pròpia cara. Crec que vaig cridar la meva dona moltes vegades, però el volum de veu amb què ho vaig fer —si és que realment ho vaig arribar a fer— és una cosa que no sabré mai del cert. Devia ploure, perquè a l’altra banda de la finestra alguna cosa molla fuetejava el vidre a ràfegues. En el punt àlgid de la febrada vaig pensar que allò devia ser el soroll de la marea, i que m’enfonsava sota la superfície del mar, deixant un rastre lleuger d’escalfor i llum i aire. Tenia set, però quan vaig intentar empassar-me una mica d’aigua amb les mans tremoloses vaig tornar a vomitar, amb els músculs garratibats per l’espasme dolorós de l’arcada. Em moro, vaig dir-me, em moro i això és tot.

Vaig despertar-me amb els primers compassos del dia; hi havia algú picant fluixet a la porta i repetint el meu nom. Era l’Anele.

—Ei, que estàs bé? —va preguntar a través de la fusta—. Estem preocupats per tu. Fa dos dies que no vens a sopar.

No em podia moure.

—Passa, passa —vaig dir.

La porta es va obrir, i vaig notar que s’aguantava la respiració. Després vaig entendre per què: l’ambient de l’habitació era calent i agre. Feia tuf de febre i de suor resseca, de vòmit i de plors.

—És que… —vaig dir— he estat malalta.

Va acostar-se al llit, cosa que em va semblar molt gentil, tenint en compte les possibilitats de contagi.

—Que… que vols que avisi l’Edna? —em va dir.

—Podries dur-me un got d’aigua? —li vaig demanar—. Em faries tot un favor.

Tot d’una va semblar que desapareixia, però al cap d’un moment tornava a ser allà, amb un got d’aigua a la mà. Vaig fer-ne un glop, i per primera vegada en tots aquells dies l’estómac no se’m va regirar, només va braolar de fam. Vaig beure’m el got sencer, i tot i que no em va calmar del tot la set, sí que vaig notar que em reviscolava.

—Un altre, sisplau —li vaig demanar, i ella em va reomplir el got.

Me’l vaig acabar i em vaig sentir renovada.

—No cal que avisem l’Edna —vaig dir.

—Com tu vulguis —va respondre—. Puc fer res més per tu?

—Que m’ha arribat alguna carta, potser? —li vaig demanar. M’hauria reconfortat saber alguna cosa de la meva dona.

—No, no t’ha arribat res —em va contestar.

Aquella mateixa tarda vaig començar a escriure. Em sentia les cames tremoloses, i tenia una sensació de raspor estranya al pit, però vaig dedicar-me a escriure a batzegades i em vaig trobar força bé. La Pintora va venir fins al meu estudi i va picar a la porta. La intrusió em va sobresaltar, però ella va mormolar no sé què i em va oferir una capsa de medicaments. No vaig allargar el braç per agafar-la. De què pretenia protegir-me, el meu cap, fent que oblidés tot el que ella em deia?

Va afegir alguna altra cosa, brandant-me la capseta de nou. L’hi vaig agafar. Després se’m va apropar i em va tocar la cara amb els dits, freds i secs. Jo vaig fer un salt, sobresaltada, i ella després es va girar, va baixar les escales i se’n va anar fins a la riba del riu, es va ajupir, va collir alguna cosa de la gespa i la va llançar a l’aigua.

Vaig treure una de les pastilles de l’embolcall de paper de plata del blíster i vaig examinar-la. Era oblonga, sense números ni lletres, d’un color taronja vermellós, però alhora també una mica morat i blavós, i si la feies girar era més aviat verda, i quan la miraves a contrallum era blanca com una aspirina. Vaig llençar la capsa de cartró a les escombraries i les pastilles al vàter; abans de desaparèixer pel forat van giravoltar dins l’aigua com capgrossos.

Quan em vaig sentir més forta vaig començar a fer passejades pels volts del llac. Era més gran del que semblava; de fet, el dia que vaig resseguir-ne la vora durant més d’una hora només vaig recórrer una petita part del perímetre. El tercer dia que feia aquestes sortides vaig caminar durant dues hores i vaig descobrir una mena de platja amb una canoa mig enfonsada, descansant enmig de la marea. El vaivé suau de les onades feia que es balancegés subtilment, i em va fer pensar en la fressa ondulant de les capçades dels arbres dels dies de campaments. Zim-zam, zim-zam.

Amb les noies escoltes havíem acampat a la vora d’un estany, també. Potser havia estat a l’altra banda d’aquell mateix llac? Si caminava prou lluny, aconseguiria trobar el moll en què les meves preferències havien agafat cos i s’havien vist ridiculitzades, durant aquella nit de tardor fresca i llunyana? Localitzaria aquell paratge idíl·lic, tan romàntic i tan terrible? No se m’havia acudit abans, aquella idea —sempre havia assumit que tot havia passat en un altre llac d’aquelles mateixes muntanyes—, però el ritme de l’aigua i el record dels arbres em van fer pensar que havia tornat a un lloc del passat.

Va ser aleshores que em va venir al cap: una vegada havia estat malalta durant els campaments. Com me’n podia haver oblidat? Aquest era un dels plaers tàcits de la residència, els surts que la memòria es permetia. Vaig recordar una de les monitores mirant si tenia febre i tocant l’ase en veure els graus que marcava el termòmetre. Vaig recordar, també, una sensació de desemparança. Ara, en aquella platja, el record era viu com mai, com si durant dècades hagués estat buscant el senyal adequat per tornar i ara ho fes amb la intensitat d’una torre de comunicacions.

Vaig caminar una mica més, fins que vaig advertir una cosa vermella entre les pedres de la platja. Em vaig ajupir i la vaig collir: era una boleta de vidre petita i vermella, semblava aquella granadura amb què fèiem braçalets durant els campaments. Potser s’havia estat molt de temps a l’aigua, i s’havia arrossegat fins a la riba només per a mi.

Me la vaig desar a la butxaca i me’n vaig tornar a l’estudi.

Aquella nit, quan em despullava per anar-me’n a dormir, em vaig trobar un petit bony a la cara interna de la cuixa. Vaig pessigar-lo, i una ràfega de dolor em va travessar la cama. Quan va haver passat vaig adonar-me que era flonjo, com si tingués líquid o gelea a dintre. Vaig notar-me el desig de rebentar-lo al capciró dels dits, però me’n vaig estar. L’endemà, però, me’n vaig trobar un altre, i un altre, i un altre. Se m’apinyaven a les cuixes, em florien sota els pits. Estava alarmada. Potser hi havia algun insecte estrany que no coneixia… no eren paparres ni mosquits. Potser una mena d’aranya verinosa? Però després vaig pensar en com havia dormit aquells dies, i en el tipus de pijama que duia, i no vaig ser capaç d’explicar-me com podien haver-me picat. Les butllofes no coïen, però les notava inflades i plenes, i jo també m’hi sentia, com si necessités alliberar-me.

Vaig recolzar-me a la banyera i vaig passar la flama d’un encenedor per una agulla imperdible. El metall s’enfosquia a poc a poc; vaig agafar-lo per un extrem i vaig comprovar-ne l’escalfor amb la punta d’un dit, per assegurar-me que fos prou fred i que estigués ben esterilitzat. Satisfeta, vaig enfonsar-lo en la primera butllofa, que va resistir-se només una mica —els punys a la defensiva durant un breu segon, després ja rendint-se— abans de rebentar-se. Un doll de pus i sang va enfilar-se per l’agulla abans de desequilibrar-se amb el propi pes i esllavissar-se’m cuixa avall, com una menstruació imprevista. Vaig xopar ben bé mig rotlle de paper de vàter —del barat, però déu-n’hido— amb tot de sang, rebentant-me totes les butllofes, una rere l’altra. En acabat sentia un dolor plaent i purificador. Vaig cobrir-me les petites ferides amb una punta de pomada i una tireta.

Un dia, a última hora de la tarda, l’Anele em va venir a buscar a la caseta per fer-me la sessió de fotos que li havia promès. Se la veia entresuada i exultant; duia la tira de la bossa de la càmera creuada al pit, en bandolera. Vaig donar una ullada al paisatge que s’obria rere seu i vaig veure una nuvolada fosca en la llunyania. Una tempesta?

—Encara és força lluny —va dir, com si m’hagués llegit el pensament—. A un parell d’hores ben bones. No ens hi estarem gaire, t’ho prometo.

Vam caminar cap a l’hotel i després vam trencar en direcció a un prat que hi havia a tot just un quilòmetre. L’herba es feia cada cop més alta, fins a fregar-nos la cintura, i en més d’una ocasió em vaig haver d’acotar per netejar-me les cuixes i el tou de les cames amb les mans i evitar que les paparres em piquessin. Després de fer-ho per tercer cop, em vaig incorporar i vaig veure que l’Anele s’havia aturat i m’observava. Em va somriure i va tornar a caminar.

—T’agradava ser escolta? —em va demanar—. Quant de temps ho vas ser?

—De follet a raier.^[27] Pràcticament tota la infantesa.

La paraula follet se’m va desprendre de la boca com una cosa apegalosa i rància, i vaig escopir a terra.

—No fas gaire pinta d’haver estat escolta —em va dir.

—Què vols dir? —li vaig demanar.

—No ho sé, és que se’t veu tan… etèria. Suposo que sempre m’he imaginat les escoltes com nenes vigoroses que saltironegen felices pel camp.

—Es pot ser totes dues coses alhora.

Vaig aturar-me i em vaig mirar les cames; la punta d’una tireta treia el cap per sota dels pantalons curts. L’Anele no havia parat de caminar, així que vaig haver d’encalçar-la. El prat d’herba s’acabava sobtadament i desembocava en un om molt gros. Davant del tronc hi havia una cadira de ferro forjat pintada de blanc.

—Oh, just a temps —va dir l’Anele—. Quina llum!

Jo no era fotògrafa —no n’havia sabut mai, de convertir les percepcions visuals en material de feina; només aconseguia treure profit de les teories que n’elaborava, dels problemes de perspectiva i dels impulsos narratius—, però no va caldre que digués res més. El sol era baix i una llum melosa ho xopava tot, també la meva pell. Rere l’arbre la tempesta s’acostava enfosquint el cel, i nosaltres ens hi encaminàvem de dret: una fotografia feta des del retrovisor d’un cotxe hauria mostrat un passat lluminós i un futur ben fosc.

L’Anele em va allargar un llençol blanc.

—Pots posar-te això? —em va preguntar—. Voldria que només portessis això, embolicat pel cos, de la manera que et vagi més bé.

Va girar-se i va començar a preparar la càmera.

—Parla’m dels follets —em va demanar.

—Oh —vaig dir—. El grup dels follets érem nenes petites; de parvulari, pràcticament. El nom ve d’aquells follets domèstics, diminuts, que se suposa que viuen a les cases de la gent i hi fan feines a canvi de regals. De fet, hi ha un conte que en parla: explica la història de dos germans, nen i nena, que eren molt trapelles i sempre volien jugar en comptes d’ajudar son pare a netejar la casa.

Em vaig desbotonar la brusa i em vaig descordar els sostenidors.

—I llavors, un dia, l’àvia els diu que per allà a la vora hi viu una òliba molt vella, molt vella, que sap on poden trobar aquells follets tan murris. La dona ho conta a tots dos nens, però la petita arrenca a córrer per anar a trobar l’animal…

Vaig cenyir-me el llençol al pit, ben ajustat, com el duria una amant discreta d’aquestes que surten a les pel·lis que fan a mitja tarda.

—Ja estic a punt —vaig dir.

L’Anele es va girar, se’m va acostar i va començar a acaronar-me els cabells.

—I al final, què? Troba l’òliba, la nena?

Vaig intentar arrufar una mica el front, però ella m’estava pintant els llavis amb una barreta tova i gomosa com un polze.

—Sí —li vaig dir—. Al final ho aconsegueix, i l’òliba li diu que si vol saber on són els follets, primer ha de resoldre una endevinalla.

—Casumdena —va mormolar. Va pressionar-me el contorn dels llavis amb el dit, fent-lo lliscar per damunt la pintura viscosa—. Perdona, se m’ha escampat la pintura per aquí, a la comissura.

Va tornar a començar.

—I quina era, l’endevinalla sobre els follets?

Llavors tot se’m va fer fosc, i per un instant vaig creure que un d’aquells llamps llunyans s’havia acostat i m’havia caigut a sobre com el dit acusador d’un déu.

—No me’n recordo —vaig dir amb un fil de veu. L’Anele va deixar de fixar la mirada en la meva boca i va escrutar-me sencera durant un segon llarg i intens; després va cargolar el tub de pintallavis i el va tapar.

—Que bonica que ets —va dir, amb un to de veu que no vaig saber si era d’admiració o per fer-me agafar confiança. Em va fer seure a la cadira i se’n va tornar allà on havia instal·lat la càmera. La calor em feia perlejar la pell; un mosquit va brunzir-me a l’orella i em va picar abans que tingués temps de reaccionar i espantar-lo. No va ser fins aquell moment que vaig fixar-me en la càmera, que ella devia haver muntat mentre jo em canviava de roba. Es veia que era un aparell antic; per fer la foto l’Anele s’havia d’acotar, amagar-se rere una tela gruixuda i prémer el botó que hi havia a la punta d’un cable. No sabia que aquella mena de càmeres encara existien.

Va veure que em fixava en l’aparell.

—S’en diu càmera de gran format. Els negatius són de la mida d’una mà, més o menys.

Va apujar-me la barbeta.

—Ara… —em va dir— necessito que perdis l’equilibri i caiguis.

—Que faci què? —li vaig preguntar. Un tro va fer fimbrar l’esquelet de la cadira. Aquell detallet no me l’havia dit, no, quan m’havia fet la proposta; n’estava convençuda.

—Que ara voldria que caiguessis de la cadira —em va contestar—. I, caiguis com caiguis, queda’t en aquella posició, amb els ulls oberts i ben quieta.

—Però…

—Com més aviat ho enllestim, menys probabilitats tindrem que ens enganxi el ruixat —va dir amb veu jovial i ferma. Després va somriure generosament i va desaparèixer rere la caputxa de la càmera.

Dubtava. Vaig mirar a terra: les herbes brillaven, banyades per la llum de la posta, però també hi havia fang i pedrotes. No volia prendre mal. De fet, és que ni tan sols volia embrutar-me.

L’Anele va treure el cap de sota la caputxa.

—Que va tot bé? —em va demanar.

Vaig mirar-la a la cara i després vaig tornar a mirar a terra. I em vaig deixar caure.

Les sorpreses van arribar totes de cop: primer, que el terra no era tan dur com m’havia pensat; havia cedit sota el meu pes com si fos fang. El sol, que abans no veia perquè el cos de l’Anele me’l tapava, ara li brillava entre les cames com en una mena d’aparició mítica. Vaig sentir el clic sec de l’obturador, el so d’algun insecte que em volia picar. I de cop un llamp clar i distint va travessar el cel, zigzaguejant en la llunyania, sobre l’hotel. Tot plegat, massa presagis. Em sentia estranyament a gust, allà, ajaçada a terra; sentia que m’hi hauria pogut passar hores, escoltant el cant de les cigales i veient com la llum canviava lentament i al final s’esvaïa.

I tot de cop l’Anele ja era allà, agenollada, ajudant-me a dreçar-me sobre la cadira.

—Ens hem d’afanyar! —va dir, i qualsevol sentiment de ràbia o d’estranyesa que pogués haver sentit va quedar aplacat per la feminitat de la crida.

Va llançar-me la roba i va acotar-se per plegar la càmera. Just en aquell moment les darreres escorrialles d’escalfor del dia es van dissipar, com escolades per la pica, i va substituir-les una fresca que preludiava la tempesta. L’Anele va arrencar a córrer i jo vaig seguir-la, amb la roba premuda contra el pit i el llençol onejant al vent. Em sentia alleugerida, plena d’aire. Vaig deixar anar una riallada. No em vaig girar en cap moment a mirar el cel, però me l’imaginava amb tanta claredat que era com si ho hagués fet: els núvols arremolinant-se sobre nostre com homes en un bar, tèrbols i sufocants, i nosaltres fugint-ne entre rialles. Aleshores vaig sentir la pluja, el soroll d’alguna cosa que s’estripa, i al cap de pocs segons vam arribar al porxo. Quan em vaig girar, la filera llunyana d’arbres i el cel i fins i tot els nostres cotxes havien desaparegut rere la cortina d’aigua. Anava xopa de cap a peus. El llençol s’havia tacat de mala manera, i em penjava, brut i mig transparent, com un condó. Em notava exultant, feliç com no havia estat des de feia mesos. Anys i tot, potser.

Era amistat, allò? Era d’aquella manera, doncs, que se suposava que havien d’anar les coses? Ho vivia així, sentia que havia topat extasiadament amb la felicitat sense buscar-ho, i em semblava que tot anava bé, que tot era correcte. L’Anele estava molt bonica, amb els cabells una mica esbullats. Em va somriure.

—Gràcies per l’ajuda —em va dir, i va desaparèixer dins l’hotel.

La novel·la avançava. Em va fer l’efecte que les targetes de la paret no feien sinó entorpir el procés d’escriptura, així que vaig optar per aferrar-me al teclat i escriure a ràfegues, fins que emergia de l’estat de trànsit en què em sumia. De vegades seia al porxo i concedia entrevistes imaginàries a personalitats de la Ràdio Pública Nacional.^[28]

—Quan escric, entro un estat gairebé hipnòtic —deia a Terry Gross.

—En aquell moment vaig prendre consciència que tot estava a punt de canviar —explicava a Ira Glass.

—Tot el que sigui envinagrat, i els llagostins —responia a Lynne Rossetto Kasper.

De tant en tant coincidia amb els altres companys a l’hora d’esmorzar. Un matí, en Diego em va explicar els esdeveniments socials del dia anterior —que jo havia declinat en favor dels de la Lucille, a punt d’arribar al moment àlgid de la novel·la—, i en fer-ho va emprar una paraula que em va resultar curiosa: colonitzador.

—Colonitzadors? —li vaig demanar.

—Som en una colònia d’artistes —va dir—, així que devem ser-ne els colonitzadors, suposo. Com Cristòfor Colom.

Després va acabar-se el suc de taronja i va aixecar-se de taula.

Crec que ho deia per fer-se el graciós, però a mi em va horroritzar. Resident m’havia semblat un terme fecund i adequat, un paraigua sota el qual m’havia aixoplugat amb gust al llarg d’aquells dies. Però en aquell moment la paraula colonitzador se’m va instal·lar al costat, ensenyant-me les dents. Què era el que colonitzàvem? Ens colonitzàvem l’espai els uns als altres? Colonitzàvem territoris verges? O potser ens colonitzàvem la pròpia ment? Aquesta darrera idea em va semblar perillosa, a pesar que no era gaire diferent de la meva concepció de ser un resident dels propis pensaments. La paraula resident fa pensar en una trapa al cervell, travada amb un tascó de fusta per permetre’t la introspecció; quan finalment hi entres, topes amb tot d’objectes que feia temps que havies oblidat. «Ja me’n recordo, d’això!», diràs, subjectant una granoteta de fusta, o una nina de drap flonja i sense cara, o un llibre il·lustrat amb uns dibuixos que et desfermaran un torrent de records mentre gires els fulls… o un bolet de sargir roba amb el barret mig trencat; una ràfega lluminosa de fulles de tardor; una brisa d’estiu que bufa entre núvols de cotó fluix. En canvi, el mot colonitzador és monstruós, com si tiressis a terra la trapa del cervell i a dins hi trobessis una família de desconeguts a mig sopar.

A partir d’aleshores, cada cop que començava a treballar notava l’estranyesa de travessar el llindar de la pròpia interioritat. Potser era una invasora que hi entrava carregada de mantes contaminades de verola^[29] i mentides? Quins misteris i quins secrets s’hi amagaven, allà dintre?

Encara em sentia dèbil. Vaig pensar que en realitat potser havia mort en aquella caseta, rere aquelles cortines de tela feixugament penjades de barres metàl·liques, i que el jo que es doblegava sobre el teclat dia rere dia era un fantasma eternament lligat a la feina, a pesar dels enganys i les vicissituds passades.

Recordo que de cop vaig percebre uns gemecs. Era a dalt de tot de les escales, descalça i en pijama. El monyo, mig desfet, em penjava fins al clatell. Vaig adonar-me dels panells de fusta que hi havia al passadís, del clar de lluna que s’escolava per les finestres del voltant de la porta. Feia anys que no caminava somnàmbula, però allà em teníeu, palplantada en un lloc estrany.

Els vaig tornar a percebre. Havia sentit aquella mena de sons en altres ocasions, com quan era nena i el gat s’havia cruspit una barra de pa sencera: era un soroll de golafreria penedida, de rabeig en el propi excés. Vaig avançar sigil·losament, descalça sobre el parquet.

El passadís estava sumit en la penombra. Els raigs de lluna entraven per la finestra i dibuixaven tres franges platejades sobre els panells de fusta. En arribar al final vaig baixar les escales, seguint el soroll, cap al menjador. Des del cancell vaig poder veure en Diego, que recolzava l’esquena contra la taula. La Lydia li cenyia la pelvis, vestida amb una camisa de dormir de color verd marí que s’havia arremangat fins als malucs. Li veia perfectament la planta dels peus, ennegrides de brutícia, encarades cap a mi.

Em vaig fixar que rere la Lydia les clapes de claror apareixien i desapareixien, sotmeses a l’ombra que les seccionava compassadament. El meu cervell, ensonyat, va començar a girar feixugament, com una maquinària mal greixada, i després es va engegar. Mentrestant, ell li havia engrapat les cuixes per poder entrar i sortir de dins seu. El ritme era orgànic, com el del vent quan aixeca les onades.

No semblava que s’haguessin adonat de la meva presència. La Lydia estava girada d’esquena, i en Diego premia els ulls amb força, com si obrir-los hagués de fer-li perdre una mica de plaer.

El clar de lluna era aclaparador, absolut, i il·luminava detalls impossibles: l’evanescència d’en Diego, la tela lleugera que embolcallava la carn de la Lydia com una aurèola. Sabia que m’havia de moure —havia de tornar a la meva habitació, potser desempallegar-me d’aquella glopada creixent d’horror i plaer i després tornar-me a adormir—, però no me’n sortia. Semblava que fessin l’amor sense aturall, sense arribar mai al clímax, solcant i solcant a un ritme increïblement constant.

Al cap d’una estona vaig deixar-los allà on eren i vaig marxar. De nou a l’habitació, vaig tocar-me —feia tant que no ho feia!—, i em sentia el cap ple d’una energia estàtica. Vaig pensar en la meva dona, en l’esquitx fosc dels seus mugrons, en la seva boca oberta alliberant una espiral de gemecs enllaçats.

L’endemà va tornar la boira. Quan em vaig despertar s’arremolinava a la finestra oberta de l’habitació, com un esperit sol·lícit que volgués dir-me alguna cosa. La vaig tancar amb un cop tan sec que el marc va trontollar. Tenia un record vague de la nit anterior. Potser havia de ferlos algun comentari? Demanar-los que fossin més discrets, per exemple? O potser era problema meu i prou, si els havia vist sense voler? Vaig trobar-me la Lydia a la cuina, posant una cafetera al foc, però no vam coincidir amb la mirada.

Un cop a l’estudi, vaig intentar concentrar-me amb totes les forces. Vaig estar-me una estona al balcó, dreta, provant sense èxit de distingir el llac. Esgotada pel clima, em vaig estirar a terra i vaig constatar que, des d’allà, l’habitació canviava del tot. Em sentia enganxada al sostre per l’acció d’una força semblant a la gravetat, però exactament inversa. Des d’on era podia veure els detalls que s’ocultaven entre els mobles: un cau de ratolins; una cartolina de paper d’algun desconegut; un botó de color os, solitari, recolzat de biaix en una paret.

Per enèsima vegada vaig pensar en la noció d’estranyament de Víktor Xklovski: acostar-se tant i tant a una cosa, observar-la tan a poc a poc que comenci a deformar-se, a canviar, a prendre un nou significat. Quan vaig començar a experimentar aquest fenomen era massa petita per entendre què passava; definitivament massa petita per consultar-ho en algun manual. El primer cop m’havia estirat a terra per examinar una de les potes de ferro i cautxú de la nevera de casa, que acumulava pols i cabells, i des d’aquell punt de referència tot havia començat a canviar. La pota, en comptes de ser una insignificança, una de quatre i prou, de cop havia passat a ser-ho tot: una caseta estoica a la falda d’una muntanya gegantina, i s’hi podia veure una petita columna de fum i tot de finestres que brillaven, illuminades; una caseta de la qual en algun moment en sortiria un heroi. Cada petita osca a la pota era un balcó o una porta. El detritus acumulat sota la nevera s’havia convertit en un paisatge devastat i sinistre; la vastitud de les rajoles de la cuina, en un regne intricat a l’espera de la salvació. Ma mare em va trobar en aquest estat: fitant la pota de la nevera tan intensament que quasi mirava guerxo, ben arraulida, movent imperceptiblement els llavis. No val la pena explicar amb detall el segon cop que vaig tenir aquesta sensació, tot i que va ser el motiu que va empènyer la filla de la Sra. Z… a canviar-se de grup a les classes d’anglès a secundària, on coincidíem; finalment, quan em va passar per tercera vegada —era adulta, aleshores—, ja havia aconseguit entendre amb exactitud què era el que feia, així que vaig començar a practicar-ho de manera més conscient. Aquest procediment m’ha estat útil a l’hora d’escriure —de fet, crec que tot el talent que pugui tenir no em ve de cap mena de musa o esperit creatiu, sinó de l’habilitat per manipular les proporcions, i hores de feina—, però ha estat una càrrega en les relacions amb els altres. Encara me’n faig creus, que la meva dona es volgués casar amb mi.

Vaig acabar la jornada de feina que ja era negra nit. Cap al migdia la boira s’havia escampat, i els contorns de les coses eren nítids i esmolats. La lluna estava a punt de fer el ple i relluïa sobre les onades del llac, agitat pel vent. Vaig començar a caminar cap a la columna d’arbres; les pedretes de terra em cruixien sota els peus. Tot brillava amb una llum tènue i platejada. Vaig imaginar-me que era un gat, i que la visió nocturna em permetia veure els detalls amagats. L’hotel centellejava en la llunyania, com un far guiant-me cap a casa.

I tot de cop, davant meu, una ombra líquida va esquitxar el camí, com una glopada de negre sobre la negror. Vaig intentar veure-hi més enllà: si aconseguia arribar al banc, aconseguiria arribar a l’altre extrem del bosc. Però és que la llisor d’aquella ombra que planava sobre els arbres era horripilant. Em vaig estrènyer fort la bossa contra el costat.

«Ets beneita», em vaig dir. «Has estat llegint massa i t’has masegat el cervell. T’has submergit massa en els records. Pensa en la teva dona: sentiria vergonya, si sabés que has portat això fins a aquest extrem».

Però és que no podia apartar la mirada del banc. Semblava que la blancor hagués canviat, que ja no fos de fusta pintada, sinó d’os. Com si, centenars d’anys enrere, alguna criatura s’hagués arrossegat fora del llac i hagués triat aquell lloc exacte per morir-hi, com a presagi que un dia jo hi vindria. Els arbustos s’agitaven, empesos pel vent, i no vaig veure’n les espines fins que ja me’n vaig haver clavada una. Se’m va enfonsar en el dit índex, i vaig xuclar-me la ferida mentre continuava caminant. Potser aquella ofrena de sang mantenia a ratlla el que fos que em rondava. Vaig xuclar i xuclar, i llavors, a l’altra banda de les ombres, la llum de la lluna va tornar a aparèixer. No vaig girar-me a mirar enrere.

Un vespre, mentre sopàvem, l’Anele va suggerir que ens reuníssim tots per compartir els projectes en què treballàvem. Jo m’hi vaig oposar, però als altres els va entusiasmar la idea.

—I si ho fem ara, havent sopat? —va proposar la Lydia.

Vaig escampar el pollastre pel plat amb la forquilla, amb la intenció que algú constatés el meu disgust, però ningú no en va fer cabal.

I així, mentre paíem el menjar, vam contemplar els dibuixos d’en Diego: uns quants plafons amb imatges d’un món distòpic governat per zombis assedegats de coneixement. Després la Pintora ens va deixar entrar al seu estudi, però no ens va explicar res de la seva obra. Les parets estaven folrades, de dalt a baix, amb unes teles diminutes que mostraven sempre el mateix motiu vermell, delicat i torbador. Semblaven empremtes de mans, però tenien un dit de més i eren massa petites per ser humanes. Em feia molta por mirar-les de prop, comprovar si eren tan idèntiques com semblava.

Quan vam entrar a l’estudi d’en Benjamin, ens el vam trobar escombrant un racó de la sala perquè ens hi poguéssim estar.

—Aneu amb compte —va dir—, hi ha vidres per tot arreu.

Vaig quedar-me prop de la paret. Les escultures eren descomunals, fetes de fang i trossos de ceràmica i vidre. Majoritàriament eren figures mitològiques, però n’hi havia una de molt bonica que representava un home despullat amb un tros de vidre dentat entre les cames.

—Aquesta l’he titulada William —em va dir en veure que la contemplava.

A l’estudi de l’Anele hi havia les fotografies que ens havia fet.

—Aquestes són les de la darrera sèrie, que es diu Els artistes —ens va explicar. Tots ens vam afanyar a trobar la nostra, a absorbir-la amb avidesa abans de mirar la dels altres. La Lydia va riure, com si tot plegat li recordés un somni infantil alegre.

—M’encanta —va dir amb la veu ronca—. Són mig preparades, mig espontànies.

Cada fotografia era feta en un lloc diferent de la propietat. En Benjamin jeia al cantó del llac, enfangat i embolicat amb tires de llençols bruts, mutilat com una mosca atrapada en els fils de seda d’una teranyina. Tenia els ulls oberts, fixats en el cel, però vidriosos, i s’hi veia el reflex d’un sol ocell. En Diego estava plegat als peus de les escales de l’hotel, amb el cos desencaixat, estès de qualsevol manera, i amb els iris foscos i inflats, estrenyent-li les pupil·les. La fotografia de la Lydia la mostrava dreta, amb una soga al coll i enfilada al capdamunt d’una roca. Estava inclinada cap endavant i estenia els braços, somrient amb serenor. I la meva, bufff… la meva.

L’Anele se’m va col·locar al costat.

—Què en penses? —em va preguntar.

No recordava amb claredat aquella tarda —tot el que havia passat abans que arrenquéssim a córrer camp enllà com unes esperitades se’m feia bromós com una aquarella—, però és que en la imatge semblava morta, completament i irrevocablement morta. Se’m veia el cos afonat, igual que el d’en Diego; era com si m’hagués estat asseguda pudorosament a la cadira fins que m’haguessin disparat una bala al cor. S’entreveien unes quantes tiretes i mostrava un pit, que s’havia escapat de sota el llençol —aquell detall no el tenia gens present. I a dins dels ulls no hi tenia res. No, més greu encara: hi havia el no-res. No era l’absència d’una cosa, sinó la presència d’una no-cosa. Em va semblar una premonició de la meva mort o un record esfereïdor que hagués oblidat feia anys.

Com en tots els altres casos, la composició era bonica. Els colors estaven perfectament saturats.

No sabia què dir-li. Que era perfectament conscient que m’havia traït la confiança i que la nostra preciosa tarda se n’havia anat en orris? Que m’havia exposat d’una manera que jo no volia, i que hauria de sentir-se culpable d’aquella exhibició forçada, encara que era evident que no s’hi sentia gens? No podia ni mirar-la a la cara. Vaig seguir el grup en direcció a l’estudi de la Lydia, on ens va tocar una peça. Era rabiüdament bonica, la cançó, i evocava la imatge d’una noia aterrida que fugia d’una casa de camp perquè la perseguien; després es precipitava dins del bosc i quasi moria a la riba d’un torrent, però al final es transformava en un falcó. Després ens va parlar de la part «poètica» del projecte, en la qual una dona jove flotava per l’espai, reflexionant sobre els planetes i sobre la seva vida abans de l’accident que l’havia enviada fora de l’òrbita terrestre.

Quan em va tocar el torn vaig llegir-los, amb molta delicadesa, un breu passatge de l’escena en què la Lucille primer rebutjava el regal que li havia fet el seu antic professor de piano, però després irrompia a casa d’ell per recuperar-lo.

—Dreta davant d’aquell infern en flames —vaig concloure—, la Lucille es va adonar de dos fets terribles: que la seva infantesa havia estat terriblement solitària, i que, si és que era possible, la seva vellesa encara seria pitjor.

Tothom va aplaudir educadament, a peu dret. Després vam acostar-nos a la taula i vam obrir unes quantes ampolles de vi.

La Lydia va omplir-me la copa fins a dalt de tot.

—I no et preocupa —em va preguntar— això de convertir-te en la boja del terrat?

—Com? —vaig fer jo.

—Que si no et fa por, això d’escriure la historieta de la boja del terrat, dic.

—Ara m’he perdut, em sap greu.

—Sí, dona, aquell lloc comú. Escriure un conte en què la protagonista estigui tocada del bolet. És que tot plegat potser és una mica avorridot i passat de moda, i bé, en qualsevol cas, ja està molt gastat —en aquell moment gesticulava amb tanta teatralitat que va esquitxar les tovalles amb unes quantes gotetes roges de vi—, no trobes? I la figura de la lesbiana histèrica, vols dir que no és un clixé, també? Potser hauries de pensar-hi una mica, en tot això. Però bé, jo no soc lesbi, parlo per parlar.

El silenci era espès. Tothom escrutava la seva copa de prop, i en Diego va enfonsar-hi el dit per treure’n una brosseta invisible.

—Ni està tocada del bolet ni és una histèrica —vaig dir, finalment—. Només és que… només és que té un caràcter molt ansiós.

—Doncs t’asseguro que jo no he conegut mai ningú com ella —em va respondre.

—Soc jo —vaig aclarir—. Més o menys. El que li passa és que viu massa ficada dins seu.

La Lydia va arronsar les espatlles.

—Doncs potser no hauries d’escriure sobre tu mateixa.

—O sigui que els homes poden escriure autobiografies encobertes, però jo no? Soc una egocèntrica si ho faig?

L’Anele va bellugar el cap.

—Cal esforçar-se molt. L’ego només porta problemes.

—Sí, però és que sense ego —va dir en Diego— el que escrius són nomes gargots en un diari. El teu art són purs gargots. L’ego t’empeny a considerar que el que fas és prou important perquè et paguin diners a canvi.

Va assenyalar al voltant nostre.

—Diu al món que el que fas és prou important per publicar-se o exposar-se.

La Pintora va arrufar el front i va dir alguna cosa que, naturalment, no vaig arribar a captar; després tothom va fer un bon glop de vi.

Aquella nit vaig sentir la Lydia passant per davant de la meva habitació. Li vaig veure els peus per l’escletxa de la porta, els arrossegava pel parquet. Es va treure la camisa de dormir a mig passadís, i quan va arribar a l’habitació d’en Diego la seva nuesa era com la d’una fulla de ganivet desenfundada.

Alguna cosa estranya se’m bellugava per dins. Una vegada, de petita, vaig anar a visitar el meu avi i vaig descobrir una serp de garrotera que s’havia escapolit de la gespa; l’animal va precipitar-se tan ràpidament cap a la seguretat que li oferia un feix de llenya ben apilada que el cos, malleable, se li va enrigidir de cop, instants abans que la fosca el xuclés. Jo tenia aquella sensació, aleshores, com si em precipités tan de pressa cap a algun lloc que em sentís el cos fora de control. Vaig regirar-me dins del llit i vaig tenir un somni.

En el somni seia davant de la meva dona, que anava despullada, embolcallada amb una tela transparent. Duia un portanotes a la mà, i semblava que ratllés punts d’una llista amb un llapis.

—On ets? —em deia.

—A Devil’s Throat —feia jo.

—I què hi fas?

—Travesso el bosc amb un cistell.

—I què hi duus, dins el cistell?

Jo acotava el cap i allà les tenia: quatre esferes magnífiques.

—Dos ous —comptava— i dues figues.

—N’estàs segura, d’això?

No ho tornava a comprovar, per por que la resposta canviés.

—Sí.

—I què hi ha, enmig del bosc?
—No ho sé.
—I què hi ha, enmig del bosc?
—No n’estic segura.
—I què hi ha, enmig del bosc?
—No t’ho puc dir.
—I què hi ha, enmig del bosc?
—No me’n recordo.
—I què hi ha, enmig del bosc?
Vaig despertar-me abans que l’hi pogués contestar.

Em van tornar a sortir butllofes. N’hi havia més que la primera vegada, i se’m van escampar per l’estómac i les aixelles. Es feien grosses, i cada una tenia més d’una protuberància a dintre, de manera que quan les punxava s’enfonsaven una rere l’altra, com si fossin les cambres d’un temple ruïnós del qual un aventurer intenta fugir cames ajudeu-me. Me les notava per dintre. Cruixien com sidral. Les sentia. Vaig recordar que a les classes de ciència, feia molts anys, ens havien explicat que els estels vells, abans de desaparèixer, creixen i s’inflen fins a explotar i collapsar-se en una hipernova. Hipernova. Així és com em sentia: com si tingués un sistema solar a dintre i se m’estigués morint. Vaig estar-me en remull a la banyera força estona.

Aquell mateix dia, la ment se’m va obrir i van aflorar unes quantes escenes dels dies de campaments. Vaig recordar-me d’un cop que havia recollit un núvol de sucre torrat que m’havia caigut a la cendra de la foguera i me l’havia menjat igualment; el sucre cremat i les pedretes feien un cruixit semblant. Vaig recordar que una vegada havia compartit amb les companyes una llista de curiositats que havia après: que la majoria dels gossos blancs són sords; que no s’ha de despertar els somnàmbuls, però que sí que es pot mirar d’acompanyar fins al llit, amb cura, la massa somnolenta que són; que els anacards són de la mateixa família que l’heura metzinosa. Vaig recordar un cop que m’havia menjat totes les galetes que una monitora havia amagat al fons dels cubells dels queviures; quan ens havia preguntat qui havia estat, jo no havia badat boca. També vaig recordar, molt més clarament, els dies en què havia estat malalta: me’ls havia passat estirada dins la cabanya, dormint i sentint els ocells i els crits llunyans de les companyes. La idea que passaven tot de coses en què no podia participar —totes les activitats i la joia compartida de què estava físicament al marge— em feia patir fora mida. Per això m’havia volgut convèncer a mi mateixa que ja estava més bé, però en provar d’alçar-me m’havia marejat tant que m’havia desplomat sobre la tela tibant del sac. Em sentia com si fos un personatge secundari de l’obra de teatre d’algú altre: la trama exigia que em quedés allà on era en aquell moment, i tant hi feia fins on fos capaç d’aguantar. Potser era allò, el que em feia patir tant.

Allà, a Devil’s Throat, tot em feia sentir malament. La dramatització que feia de les coses em molestava, i havia intentat imaginar-me el contrari del que sentia: que aquell dolor, tan agut per a mi, no tenia cap mena d’importància, i que en realitat m’acoquinava per qualsevol minúcia. Per les comèdies i les tragèdies complicadíssimes dels insectes. Pels àtoms com dansen. Pel neutrí que en aquell moment trepanava la Terra.

Per esbargir els maldecaps, vaig decidir continuar explorant el llac. Vaig sortir de la caseta i em vaig encaminar cap al lloc on havia vist la canoa, que ja no hi era. Vaig reconèixer, però, la cadència de l’aigua, i que més enllà la riba feia una forma més corba. Vaig resseguir-la durant mitja hora, més o menys, examinant-ne les pedretes i la sorra i partint les branques dels arbres que sobresortien de la línia del bosc. Al final vaig anar a parar a un petit moll —tampoc no hi havia barques, però era quasi com si en sentís la fusta granulada i aspra al tou de les cuixes— i vaig veure una clapa entre els arbres, senyalitzada amb una cinta vermella i fina lligada a un tronc. Era un camí.

Vaig seguir-lo. Estava convençuda que s’hi anava per allà. De fet, abans d’agafar cada revolt m’adonava que ja el coneixia d’abans, però era com si fes el recorregut en sentit contrari. Potser havia carregat la canoa fins al llac. O potser només m’havia assegut al moll. I, al meu cantó… qui hi havia, al meu cantó?

Vaig sentir els esgarips d’una bestiola i em vaig aturar. Era un gemec de dolor, de por o d’aparellament, i era objectivament terrible. Què era? Una marta? O potser un os?

I, de sobte, allà la tenia: una nena —no devia tenir més de cinc o sis anys—, dreta al costat d’un arbre. Tenia els ulls inflats i humitejats, com si hagués estat plorant una estona però hagués parat de cop en sentir-me trotar pel bosc. Duia uns pantalonets curts, uns mitjons que li arribaven als genolls, vambes i una dessuadora de color verd fluorescent en què es llegia «Sí que puc / ser una gran venedora de galetes»^[30] en lletra de bombolla.

—Hola —li vaig dir—. Que estàs bé?

Va bellugar el cap.

—Que t’has perdut?

Va fer que sí.

M’hi vaig acostar i li vaig mostrar el palmell de la mà.

—Si vols em pots donar la mà, i anem plegades fins al campament. Ets una noia escolta, oi que sí?

Va tornar a fer que sí, i va posar la seva maneta flonja dins la meva. No m’esperava que tot anés tan rodat. Vam començar a caminar, i de cop vaig recordar la història dels follets que havia explicat a l’Anele; quina sort que havia tingut de topar amb una animeta que em podria resoldre l’enigma que jo no havia estat capaç d’endevinar.

—Que et puc preguntar una cosa? —li vaig dir.

Va fer que sí, molt seriosa i sense mirar-me als ulls. Finalment: una ànima bessona.

—Al grup dels follets diuen sempre una endevinalla, em sembla. Que te la saps?

Un calfred li va recórrer el cos, i en arribar-li a la maneta, càlida i enganxosa, me’l va passar a mi.

—Em sap greu —vaig afanyar-me—. No cal que me’l diguis.

Vam caminar una mica més. El camí era poc fressat, i no semblava gaire adequat per a un campament infantil.

—Belluga’m tot el cos, fes-me’l giravoltar —va començar la nena. Tenia la veu aflautada però forta, com un fil d’aram. Va titubejar, i jo no vaig insistir-hi més. Vam continuar caminant a bon pas, aturant-nos només per esquivar les mates d’heura verinosa, que brillaven sota la llum del sol.

—Belluga’m tot el cos, fes-me’l giravoltar, / i ensenya’m el follet, on té l’amagatall —va reprendre el rodolí—. Si mires dins de l’aigua ho hauràs endevinat: / acosta’t a la riba…

Va callar, i de cop i volta vaig recordar el final.

—… que et veuràs al mirall —vaig xiuxiuejar.^[31]

Era esfereïdor. Em semblava extremament grotesc… no m’estranyava, que el rodolí se me n’hagués anat del cap. Enviar una criatura a caçar un follet per poder-lo ensinistrar, i després proposar-li una endevinalla que —en cas que la nena no caigui a l’aigua i s’hi ofegui, o que no es perdi de nit pel bosc— li revelarà que ella mateixa, el seu reflex al mirall, és el follet domesticat? No pas el seu germà, no, fixem-nos en el detall, sinó ella? Tots els adults i els animals que parlaven en aquell conte eren sospitosos —bé perquè no havien tingut prou cura de la criatura, bé perquè l’havien aviada per aquell camí, que era una vall de llàgrimes.

—Ara ho he entès —vaig dir a la nena.

El camí es va fer més ample, i tot d’una va desembocar a l’extrem d’un campament. A la llunyania es veia una rotllana de tendes de campanya d’estil militar que encerclava les brases ennegrides d’un foc de camp. Al costat hi havia un feix de llenya tendra, cobert amb una lona blava; a l’esquerra hi teníem un edifici ample i baix, i al davant hi havia tot de noies, assegudes en grupets en un berenador. Els sons s’enfilaven per sobre seu com una columna de fum: les converses, la dringadissa dels jocs de coberts, el clinc del cullerot contra l’olla, el xerric dels bancs, les riallades. Una de les noies —magra i bronzejada, amb una samarreta folgada amb el dibuix d’un animal, un os— va fer un bot en veure’ns aparèixer per la clariana.

—Emily! —va dir—. Què coi…?

—Me l’he trobada deambulant pel bosc —vaig dir. M’imaginava que la noia em demanaria qui era, o d’on havia sortit, però no ho va fer. Va inclinar una mica el cap, i vaig percebre-li en els trets una certa expressió d’adulta, irònica i correcta. Potser s’esperava que li preguntés on eren els adults, i el cert era que no n’hi havia ni rastre, però no ho vaig fer. La pregunta quasi era sobrera, de fet. Si la nostra civilització s’acabés, aquelles nenes sobreviurien sense problema, amb els jocs de coberts i el foc de camp i els primers auxilis i tots els contes; tant li faria, on haguessin anat a parar els adults.

—Gràcies per haver-la acompanyat fins aquí —va dir, i va agafar la mà de l’Emily.

—Se’t veu molt contenta —vaig dir—, molt a gust.

Va somriure fugaçment, i als ulls li relluïa un acudit que no va arribar a fer.

—Gràcies per la conversa —vaig dir a l’Emily, que va pestanyejar i després va arrencar a córrer cap als bancs del berenador, on les veus de les noies més grans la victorejaven.

—Adeu —vaig dir a l’adolescent, i vaig girar cua cap als arbres.

Quan vaig desembocar a l’altra banda del bosc, la llum havia canviat. Vaig descalçar-me i vaig caminar fins a la riba del llac, i m’hi vaig endinsar. L’aigua em llepava els peus, m’assotava les cames.

—Belluga’m tot el cos, fes-me’l giravoltar —vaig murmurar, girant a poc a poc sobre mi mateixa, amb les pedres que se m’enfonsaven en el tou arquejat dels talons—. I ensenya’m el follet, on té l’amagatall. Si mires dins de l’aigua ho hauràs endevinat: acosta’t a la riba…

Quan em vaig abocar a la superfície del llac i em vaig buscar la cara, només hi vaig veure el reflex dels núvols al cel.

El primer dia d’agost, vaig obrir la porta de l’estudi i vaig trobar-me la meitat inferior d’un conill jaient a les escales del porxo. Rere meu, el cursor pampalluguejava al mig d’una frase inacabada: «La Lucille no sabia què hi havia a l’altre costat de la porta; fos el que fos, però, sabia que li revelaria…».

Vaig agenollar-me davant del pobre animaló. El vent li arremolinava el pelatge, i tenia les potes del darrere relaxades, com si dormís. Els òrgans, visibles, li brillaven com caramels, i feia una olor que recordava el coure.

—Em sap greu —vaig xiuxiuejar—. Et mereixies alguna cosa millor.

Quan em vaig haver asserenat, vaig embolicar-lo amb un drap i vaig portar-lo fins al menjador de l’hotel, on la Lydia, en Diego i en Benjamin reien asseguts al voltant d’unes tasses de cafè. Vaig deixar el farcell sobre la taula.

—Què és això? —va demanar la Lydia, amb veu ronca i juganera, mentre tibava la punta del drap. Se li va tallar la respiració i va saltar de la cadira, amb el pit enfonsat per la imminència d’una arcada.

—Què coi… —va començar en Diego, desembolicant una mica més el farcell—. Hòstia!

—Està com una puta cabra! —va bramar la Lydia.

—És que me l’he trobat —vaig dir—. A la porta de l’estudi.

—Deu haver estat una òliba, o alguna bèstia semblant —va dir en Benjamin—. N’he vist un fotimer, per aquí.

La Lydia va explotar.

—Déu meu, és que ja no puc més. Estàs boja, estàs com una cabra. No pares d’anar amunt i avall mormolant i mirant-ho tot fixament. Què coi et passa, quin problema tens? T’hauria de caure la cara de vergonya de ser com ets.

Vaig fer un pas cap a ella.

—Tinc tot el dret a viure dins meu, si vull, tot el dret del món —vaig dir—. Tinc dret a ser insociable i a incomodar quan hi soc. Tu t’has sentit mai a tu mateixa, t’has fixat en com parles? Això és una bogeria, allò altre també: per a tu tot ho és. Però qui estableix els barems? Doncs bé, sàpigues que tinc tot el dret del món a estar boja, com t’agrada tant dir, i no em fa gens de vergonya. He sentit tota mena de coses a la vida, però vergonya de ser qui soc t’asseguro que no n’he sentit mai.

Per mantenir el volum havia d’estar-me de puntetes; no recordava haver-me esgargamellat mai d’aquella manera.

—Potser et penses que et dec alguna cosa, però t’asseguro que el fet que les circumstàncies ens hagin arreplegat a tots aquí no ens uneix en cap sentit. No m’he sentit mai menys en deute amb ningú com em sento amb tu, tros de cridanera ordinària.

La Lydia es va desfer en plors. En Benjamin em va agafar per les espatlles i se me’n va endur a la força cap al vestíbul.

—Estàs bé? —em va preguntar. Vaig provar de respondre, però sentia que el cap em pesava ben bé cent quilos. Em vaig inclinar i li vaig recolzar la cabellera sobre la samarreta.

—Em trobo malament —vaig dir.

—Potser et convindria tornar a l’estudi i mirar de treballar una estona, o fer una migdiada, no ho sé.

Vaig notar que un tap de mocs es dissolia i em lliscava nas avall, i vaig eixugar-me’l amb la mà.

—Fas molt mala cara —em va dir.

Devia semblar disgustada, quan em va dir allò, perquè de seguida va rectificar:

—Vull dir que se’t veu capficada. Sí o no?

—Suposo que sí —li vaig respondre.

—Quant fa que no saps res de la teva dona?

Vaig tancar els ulls. Quantes cartes, enviades i caigudes en l’oblit. I per a mi, ni una.

—Ets molt amable, el més amable de tots —li vaig dir.

Al vespre, quan em vaig tornar a asseure davant l’escriptori de l’estudi, vaig pensar en el conill: en les boles de pèl que el vent havia arremolinat sobre la fusta, en la cova fosca que se li obria al tors. Vaig remenar l’aigua que m’havia servit en una copa.

Feia molts anys —la nit després que allà, al moll, hagués fet un petó a la boca a la filla de la Sra. Z…, tan espigada, i que hagués sentit que alguna cosa se m’obria per dins com al matí s’obren les campanetes blaves—, m’havia despertat enmig de la fosca.

Com podia haver-ho sabut, jo, que ella no havia compartit gens el meu èxtasi? Com podia haver-ho sabut, jo, que ella només havia sentit curiositat, primer, i després por?

Al principi la sensació no havia estat gaire diferent de la de despertar-se a l’habitació de convidats de casa l’àvia, o al terra tot empastifat d’algun soterrani, envoltada de companys de classe mig adormits. Però, a diferència d’aquells moments, en què després de la confusió venia la consciència endormiscada d’estar de vacances o en una festa de pijames, llavors aquella desorientació no s’havia resolt per si sola. Perquè aquella nit me n’havia anat a dormir embriagada de plaer, ficada dins del sac de niló com si fos dins d’un capoll i escoltant els xiuxiuejos secs i metàl·lics de les companyes de cabanya, un soroll reconfortant com el de la marea. I, en canvi, m’havia despertat dempeus, congelada i envoltada pel tipus de foscor que tot insomne anhela: un oblit opac, devorador.

Com podia haver-ho sabut, jo, que ens havien vist?

M’embolcallava no l’absència de so, no, sinó el so de l’absència: un silenci voluptuós que m’estrenyia els timpans. Llavors un fil de vent va provocar l’udol de les branques, i les fulles van titil·lar i fressejar. Em vaig estremir. Volia alçar el cap —buscar la lluna, les estrelles, alguna cosa que em pogués dir on era—, però estava petrificada del terror.

Com podia saber-ho, jo, que havien guiat el meu cos somnàmbul i confiat fora de la cabanya i per entre el bosc? Que s’havien amagat només uns quants metres enllà, per espiar aquella forma que era jo i que giravoltava en la clariana, suspesa en la negror com un satèl·lit errant?

Tenia tant de fred que em semblava que el cos se’m desdibuixava pels contorns, com si se m’erosionessin les platges. Sentia just el contrari del plaer que, com a tot mamífer, m’havia fet galopar la sang per les venes i m’havia escalfat el cos. Allà dreta, en canvi, era només pell, i després només múscul, i després només os. Em semblava que la columna em volia pujar fins al crani, em semblava que cada vèrtebra trescava espina amunt, com els vagons d’una muntanya russa enfilant-se a poc a poc per l’engranatge metàl·lic de la primera pujada, fent clic, clic, clic. I després ja era només un cervell erràtic, i després només una consciència que flotava, fràgil com una bombolla. I al final ja no era res.

Només llavors ho vaig entendre. Només llavors vaig ser capaç de veure el límit cristal·lí que separava el meu passat del meu futur, vaig ser capaç de concebre què hi havia, allà dalt (eixams incomptables d’estrelles, espai incalculable) i què hi havia, allà sota (quilòmetres i quilòmetres de terra absurda i pedra). Vaig entendre que el coneixement era una cosa que et consumia, que t’anul·lava i t’absorbia, i que posseir-lo causava gratitud i patiment a parts iguals. Jo era només una criatura insignificant, atrapada en una fissura qualsevol d’un univers displicent; però llavors ja ho sabia.

Vaig sentir un lleu crescendo de riure i uns peus que corrien. Volia cridar-los: «Us he vist, amigues meves, sé que sou aquí. Aquesta broma que ara us sembla tan divertida m’acabarà fent més forta, i per això us vull donar les gràcies, amigues meves… Amigues?», Però només vaig aconseguir deixar anar una exhalació llangorosa.

Alguna cosa va moure’s entre els matolls i va venir cap a mi. No era una nena, ni era una bestiola: era una cosa a mig camí. Vaig recuperar la consciència i vaig començar a xisclar.

I vaig xisclar i xisclar, i quan van arribar les monitores —els raigs de llum de les llanternes zigzaguejant com lluernes dements—, una d’elles va intentar evitar que espantés les altres nenes tapant-me la boca amb el palmell de la mà. Vaig combatre-la aferrissadament, tota jo feta un manyoc d’extremitats i coces, fins que el cos va abandonar-me. Van portar-me altre cop a la cabanya, i encara que els braços i les cames, entumits, amb prou feines notaven com em tocaven, vaig agrair les atencions.

L’endemà al matí les monitores em van explicar que havia deambulat somnàmbula per les profunditats del bosc. Em van deixar reposar, i quan em vaig tornar a despertar havia agafat febre. M’havia desvetllat tan abruptament que el cos m’havia fet una reacció immunològica: una turba d’anticossos que xocava amb tota aquesta informació nova amb la força d’una escomesa militar en una batalla medieval. Vaig estar-me a la cabanya, ajaguda, imaginant-me el guió de la conversa que les meves companyes devien haver seguit mentre jo m’endinsava més i més en el bosc. Vaig dormir i vaig somiar: era en una habitació plena de mussols que vomitaven boletes de pèl que, en obrirse, eren cranis de conill. Quan em vaig despertar, tenia tot d’esgarrinxades als braços. Les branques dels arbres? Jo mateixa, amb les ungles? No m’ho sabia dir ningú.

En un altre moment em vaig despertar i vaig veure el perfil d’un cos retallat contra la porta, il·luminat per la llum tènue de la tardor.

—Em sap greu —va dir ella—. Et mereixies alguna cosa millor. Millor que…

Rere seu es va sentir un murmuri de veus, i la porta es va tancar. Després vaig sentir les monitores a l’habitació del costat: discutien sobre la meva situació, i van acordar que no estava en disposició de continuar els campaments, com a mínim aquell any.

I l’endemà la Sra. Z… va baixar-me de les muntanyes, molt d’hora, cap a casa els pares. Vaig dormitar durant uns quants dies, i recordo que vaig insistir que volia fer-ho al terra de la meva habitació, dins del sac. I quan em va passar la febre, vaig alçar-me, tremolosa, davant del tocador, vaig fitar el reflex del mirall i per primer cop vaig descobrir-hi la persona que volia ser.

Quan vaig entrar al menjador per sopar, vaig veure que la Lydia no hi era. Ni tan sols havien parat taula per a ella.

—On és la Lydia? —vaig preguntar.

L’Anele va arrufar el front.

—Se n’ha anat —va respondre.

—De debò?

Em va semblar que intentava no ser desagradable amb mi.

—Crec que estava esgotada i que no s’acabava de trobar bé, així que ha marxat abans d’hora. Ha tornat cap a Brooklyn.

—I disgustada —va afegir en Diego—. També estava disgustada. Per allò del conill, saps?

La Pintora va tallar un tros del seu bistec de vedella, més cru del que semblava saludable de menjar.

—Vaja —va dir, amb una veu fonda i clara—, no tothom està fet per a això, suposo.

La copa de vi se m’havia vessat, tot i que no recordava com havia estat. La taca es va estendre estovalles enllà com si fos sang, previsiblement.

—Què has dit? —li vaig demanar.

Va alçar la vista de la forquilla, que punxava un tall suquejant i vermellós de carn.

—He dit que no tothom està fet per a això, suposo.

Era la primera frase que li sentia i que era capaç de retenir mentalment de manera normal. Va empènyer el tros de bistec entre els llavis i va començar a mastegar. Li sentia la força destructora i desficiosa de les barres tan clarament com si mastegués dins la meva pròpia boca. Un calfred em va recórrer l’esquena, com si m’hagués tornat a agafar una febrada.

—I per… per què ho dius, això? —li vaig demanar—. D’on ho has tret? Potser d’un programa o…?

Va deixar la forquilla sobre el plat i va empassar-se el menjar.

—No. Que potser m’acuses d’alguna cosa?

—No, no, només…

A les cares de la resta de companys hi lluïen arrugues de confusió i inquietud. Em vaig aixecar i em vaig apartar de la taula; quan vaig tornar la cadira a lloc, el xerric de les potes va fer esgarrifar a tothom.

—No tingueu por —els vaig dir—. Jo ja no en tinc.

Vaig sortir a cuitacorrents del menjador, vaig precipitar-me escales avall cap a l’entrada principal i vaig entrebancar-me amb la gespa. Rere meu sentia en Benjamin baixant els esglaons de dos en dos.

—Ei, ei, para! —va cridar-me—. Torna! Deixa que…

Em vaig girar i vaig arrencar a córrer cap als arbres.

En el regne del seny i la raó sembla lògic que una cosa tingui sentit sense justificació aparent (l’ordre natural) o que no en tingui per algun motiu (l’estudiada arquitectura de la decepció); en canvi, sembla pervers que hi hagi coses sense sentit i sense cap raó que ho justifiqui. Què passa si et colonitzes la ment i, quan hi entres, descobreixes que els mobles estan enganxats al sostre? O si toques els mobles i t’adones que són un decorat de cartó pedra, i que s’enfonsen sota la pressió dels dits? O si no hi ha mobles? O si hi entres i resulta que només hi ets tu, asseguda en una cadira, remenant els ous i les figues del cistell que tens a la falda i entonant una cançoneta? O si un cop hi ets t’adones que no hi ha res de res, i just després la trapa es tanca i t’hi quedes dins?

Què és pitjor: està atrapat fora de la ment o a dins?

Què és pitjor: escriure llocs comuns gastats o estar sola? I si ets més d’una persona?

Vaig entrar a l’estudi per darrera vegada i vaig afegir el meu nom a les tauletes que hi havia sobre l’escriptori. «C… M…», vaig gargotejar. «Resident colonitzadora i colonitzadora resident i boja del terrat, del seu propi terrat».

Vaig llançar els apunts de la novel·la i l’ordinador portàtil al llac. Després que l’aigua se’ls empassés amb un xof vellutat, em va semblar sentir les rialles de les noies. O potser eren només els ocells.

Me’n vaig anar de Devil’s Throat l’endemà al matí, abans que claregés. El cotxe lliscava veloç per aquella carretera que en un altre moment m’havia semblat tan agradable i suggeridora, i baixant de la muntanya sentia com si em rebobinessin fins al principi —no només de l’estiu, sinó també de la meva vida. Deixava enrere fileres d’arbres, els mateixos arbres que havia observat des del cotxe d’una dona de mitjana edat. En aquell moment també l’era, aquella dona, però el cotxe corria tant i els arbres passaven de llarg tan de pressa que em sentia mig marejada. No hi havia cap filla dormint tranquil·la al seient del darrere, ni cap adolescent difícil asseguda al meu cantó, agitada per pensaments espantosos. (I no és així que ens tornem tendres i vulnerables? Amb la flonjor dels pensaments marinats amb si mateixos, amb les arenes movedisses de la pròpia indulgència?).

Em calia tornar a casa. Em calia ser allà, amb la meva dona, a casa nostra, enmig de la civilització i lluny dels artistes, com a mínim de la mena d’artistes que s’apinyaven entre ells i s’apartaven de la resta del món. Professions moribundes, hotels decadents. Que beneita que havia estat.

Passat Y… vaig trobar un cartell en un costat de la carretera: «VELOCITAT MÀXIMA 45», hi deia. Al darrere, una pantalla digital fosca esperava el pas dels conductors, per condemnar-los (pampalluguejant) o beneir-los (mantenint-se fixa). Vaig acostar-m’hi esperant que registrés el meu pas amb el cotxe —anava a seixanta—, però el panell es va mantenir fosc. Després de passar-lo vaig tenir una sensació estranya, com si algú em pressionés una membrana fina contra el coll i m’impedís agafar aire. La impressió em va assaltar tan de sobte que gairebé vaig descarrilar. Em vaig prémer la gola amb els dits i em vaig notar el pols sota la pell. El cor m’anava ràpid, però almenys bategava. Estava viva, esclar.

Quant feia que havia deixat enrere la nostra petita llar, quant feia que no veia la cara de la meva dona? I si resultava que m’havia desviat del seu curs vital, que me l’havia passat de llarg? I si jo, Rip van Winkle,^[32] me n’havia allunyat irremeiablement amb un sol gest?

Vaig prémer el fre un cop i un altre, i rere meu la carretera fosca va inundar-se de vermell. La llum va illuminar un esbart de cérvols que es movien ingràvids sobre l’asfalt; els ulls els brillaven a cada batzegada.

Dues hores després vaig aparcar el cotxe al costat de la voravia. El carrer era ple de gent: els uns vagarejaven, els altres s’estaven palplantats al jardí. Em fitaven. No recordava si eren antics veïns; semblava que havia passat tota una vida des del darrer cop que havia vist les portes de casa seva, les reixes dels jardins. Vaig baixar del cotxe i vaig encaminar-me cap a casa: hi havia una figura, vestida de blau, agenollada a terra, amb una pamela que li cobria la cara. A la meva dona sempre li havia agradat ocupar-se del jardí a primera hora del dia, trobava que l’aire fresc i prim del matí era tonificant i saludable. Tenia un vestit com aquell, una pamela com aquella. Era ella? Les espatlles se li corbaven i se li encongien per l’edat avançada, o era només per l’esgotament d’estar casada amb algú com jo?

Vaig pujar a la vorera i vaig cridar-la.

La dona es va dreçar i va alçar el cap. El barret va inclinar-se, també, i jo esperava que de sota l’ala n’emergís el seu perfil: com un senyal que ella encara em necessitava, que jo encara hi era.

Ja sé el que penseu, lectors. Ara mateix penseu: i aquesta dona ja té prou fortalesa per entrar a la nostra residència, si va espifiar-la tan catastròficament en aquella altra? Segur que és massa fràgil, massa malaltissa, massa boja per menjar i dormir i fer feina entre altres artistes. O, si sou una mica menys generosos, potser penseu que soc un mer clixé: una coseta dèbil i tremolenca absurdament arrelada a un trauma adolescent, directament sortida d’una novel·la gòtica.

Però jo em demano, lectors: fins ara, en totes les vostres deliberacions com a jurat, heu topat amb algú que realment s’hagi trobat a si mateix? Algú o altre hi deu haver, esclar, però estic segura que no en són gaires. He conegut moltes persones al llarg de la vida, però només de tant en tant n’he trobada alguna que s’hagi enfonsat tan avall i s’hagi sentit migrada tan profundament que, en rebrotar, ho hagi fet amb més força i plenitud que abans.

Penso sincerament que aquella nit al bosc va ser un regal. De debò. Perquè hi ha molta gent que viu i mor sense haver plantat mai cara a la fosca. Preguem, doncs, perquè un dia, quan giravolteu al costat de la riba i us inclineu per veure la superfície de l’aigua, pugueu comptar-vos entre els afortunats.