MARES

Mi-te-la, allà, al porxo, amb els cabells ressecs i les articulacions entumides i una clivella que li travessa el llavi com si fos brutícia que no ha entomat mai la pluja. Duu un nadó en braços: tant pot ser nen o nena, tot rosadet, i no fa cap mena de soroll.

—Bad —li dic.

Ella fa un petó a l’orella de la criatura i després me la lliura. Quan estén els braços per donar-me-la faig un bot, sobresaltada, però l’agafo igualment.

Els nadons pesen més del que sembla.

—És teva —diu la Bad.

Acoto el cap per mirar-me-la, la nena em fita amb uns ulls grossos i brillants com escarabats japonesos. Enrosca els dits com si agafés flocs de cabells invisibles, i es clava les ungletes esmolades a la pell. M’envaeix una mena de sensació…, la sensació d’haver-me begut la birra d’un glop, de tenir els peus encallats dins d’una trampa. Torno a mirar la Bad.

—Què vol dir que és meva?

La Bad em mira com si jo fos increïblement estúpida, o com si li estigués prenent el pèl, o totes dues coses alhora.

—Estava embarassada. I ara, guaita, una criatura. És teva.

Repasso mentalment la frase. Fa mesos que em noto el cap molt espès. Se m’acumula el correu sobre la taula de la cuina, i al terra de casa, abans impol·lut, ara s’hi apila vertiginosament la roba. La matriu protesta i se’m contrau, confusa.

—Mira —respon la Bad—. Tot té un límit. No puc ferhi gaire res més, jo. Entesos?

Hi estic d’acord, però hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar en el seu raonament. És perillós.

—Qui fa el que pot no està obligat a més —li contesto, de totes maneres.

—Molt bé —diu ella—. Quan la criatura plori, pot ser que tingui gana o set o mala lluna o febre o paranoia o gelosia o que hagi planejat alguna cosa que després s’hagi torçat. I, quan això passi, te n’hauràs de fer càrrec.

Abaixo el cap i miro la nena, que ara no plora. Pestanyeja endormiscada, i de cop em pregunto si els dinosaures també ho feien, això, abans que es convertissin en pols. La criatura es relaxa —descansa el pes encara més del que creia possible— i m’enfonsa el cap al pit. Fins i tot arrodoneix una mica els llavis, com si cregués que podrà mamar.

—No soc la teva mare, petita —li dic—. No et puc donar el pit.

Estic tan fascinada amb la nena que no m’adono dels passos que es desfan, del cop sec de la porta del cotxe. Però aleshores la Bad ja se n’ha anat i, per primer cop després de tot plegat, no estic sola.

Un cop dins de casa m’adono que ni tan sols sé com es diu la criatura. A terra hi ha una petita bossa de roba que no recordo com ha arribat aquí. Vaig a la cuina i m’assec en una cadira de vímet una mica ensotada. M’imagino que el seient cedeix sota meu i caic amb la nena en braços; m’aixeco i em recolzo al marbre.

—Hola, petita —dic a la nena.

Torna a obrir les parpelles i fixa la mirada en el meu rostre.

—Hola, petita. Com et dius?

La petita no respon, però tampoc no plora, i això em sorprèn. Soc una desconeguda, no m’havia vist mai fins ara. De raons perquè plori, com seria previsible, no n’hi falten. Què significa que no plori? Que té por? No sembla espantada. Potser els nadons no senten el terror.

Ella, mentrestant, sembla que estigui lligant caps.

Fa olor de net, però d’un net químic. I, rere aquesta olor, un punt de llet, de pell i d’agror, com d’una cosa deixada perdre. El nas li goteja una mica, però no es mou per eixugar-se’l.

Se sent un estrèpit i, tot seguit, un xiscle agut. Faig un bot. La nena ha estirat el braç, ha agafat un plàtan de la fruitera, i mitja dotzena de peres s’han esllavissat. Les més dures han rodolat, les toves s’han rebentat. La criatura sembla aterrida i udola, ara sí. Li faig un petó a la zona tova del caparronet i me l’emporto a l’habitació del costat.

—Xxxxxt, petita.

Té una boca que és com un pou sense fons: la llum, els pensaments i els sons hi davallen i no en tornen mai més.

—Xxxxxt, petita.

Com és que la Bad no m’ha dit com es diu?

—Xxxxxt, coseta, xxxxxt.

El cap em palpita per culpa dels crits. Li llisquen dues llàgrimes idèntiques per cada galta, cap a les orelles, com el dibuix d’un nen petit que plora i que ja no és tan petit.

—Xxxxxt, coseta, xxxxxt.

A fora, un corrent d’aire fresc aixeca núvols de pols, i de cop la porta de vidre peta. Jo faig un bot i ella xiscla.

Quan en David i la Ruth es van casar, van fer una missa llatina completa. A la Ruth el vel li cobria la cara, i la vora del vestit li fregava el terra mentre avançava pel passadís. Un mar de barrets i vels cobria els pentinats de les dones, d’acord amb el protocol que la parella havia establert. La cerimònia va ser bonica i antiga, de tradició mil·lenària.

Al convit em va passar pel davant una dona amb una faixa d’home; mentre la veia caminar em vaig adonar de la manera exacta en què estava mastegant, jo. Quasi no m’hi havia fixat; enmig de la gernació de parents i amics, l’havia presa per un home esprimatxat, però no, la traïen els pòmuls marcats i aquella manera tan femenina de creuar les cames en caminar, fent-les passar d’un costat a l’altre d’una línia recta imaginària. La vaig estar observant mentre la festa avançava —durant els brindis, durant el ball dels ocellets i durant l’escàndol que va fer la cosina de dotze anys de la Ruth remenant el cul, amb la corresponent emprenyada del pare—, i quan la pista de ball es va haver buidat una mica vaig veure-la aparèixer sota els llums de Nadal blancs embolicats amb mussolina, descordar-se el coll de la camisa, arromangar-se les mànigues emmidonades i posar-se a ballar.

Sempre havia sentit a dir que als casaments les dones es posen calentes, i per primer cop ho vaig entendre. Es movia amb un aire monolític, masculí, molt segura de si mateixa, i de cop em vaig adonar que no podia treure-li els ulls de sobre. Em notava xopa. I incòmoda, massa acalorada i inexplicablement afamada.

Quan se’m va acostar, vaig notar que se’m glaçava el cor. Em va fer girar, com un bon ballarí de swing —ferma, segura—. Em vaig deixar anar i vaig riure involuntàriament. La gravetat no existia.

—Tens les mans més boniques que hagi vist mai —em va dir.

Dos dies més tard li vaig telefonar: no havia cregut mai amb tanta fermesa en l’amor a primera vista, en el destí. Quan va riure a l’altra banda del fil vaig sentir que se m’obria alguna cosa dins del cor, i vaig deixar que hi entrés.

El cap de la criatura em preocupa, perquè és com una peça de fruita macada. Ara, enmig d’aquesta allau de sorolls, ho he entès. És com aquell punt tou dels préssecs en què pots enfonsar el polze, sense preàmbuls ni preguntes, o sense anar gaire més enllà d’un «ei, com vas». No ho faré, però me’n venen ganes, i l’ànsia es torna tan viva que acabo deixant un moment la nena. Crida més. La torno a agafar i l’estrenyo entre els braços, xiuxiuejant «t’estimo, petita, i no et faré mal»; però la primera afirmació és mentida i la segona potser també, no n’estic segura. Hauria de sentir la necessitat de protegir-la, però no puc parar de pensar en aquella blanesa, aquell punt en què si ho intentés podria fer-li mal; si ho volgués, podria.

Un mes després que ens coneguéssim, la Bad preparava una pipa de vidre, encaixada sobre meu, prement delicadament l’herba amb el dit. Quan va apropar l’encenedor a la cassoleta i va inhalar, va estremir-se, com si amb el cos resseguís una corba invisible, i el fum li anava sortint a poc a poc, com un animal de la cova.

—No ho he fet mai, això —li vaig dir.

Em va allargar la pipa, va envoltar la cassoleta amb la mà i va encendre-la. Vaig inhalar, se’m va escolar alguna cosa per la tràquea i vaig començar a tossir tan i tan fort que estava convençuda que escopiria sang.

—Intentem-ho així —va dir. Va fer una pipada, em va acostar els llavis i em va omplir els pulmons d’un fum boirós. Me’l vaig empassar tot, i el desig em va travessar. Vaig notar com em perdia i el cervell se’m replegava en algun punt proper a l’orella esquerra.

Em va ensenyar el barri on vivia abans, i jo anava tan col·locada que vaig deixar que m’agafés la mà i em portés com si fos una nena petita, i tot d’una érem al Museu de Brooklyn, i hi havia una taula llarguíssima que semblava que no s’acabava mai, i plats amb representacions florides i suggeridores dedicats a la deessa primigènia i a Virginia Woolf.^[5] Després érem en algun punt de Little Russia, i després en una farmàcia, i després a la platja, i jo només notava la seva mà i l’abraçada càlida de la sorra als peus.

—Vull ensenyar-te una cosa —em va dir, i em va portar pel pont de Brooklyn mentre es ponia el sol.

Vam agafar-nos uns quants dies de vacances. Vam pujar al cotxe i vam tirar fins a Wisconsin per veure en Jellyman,^[6] però va resultar que era mort. Vam girar cua i vam anar cap al mar, cap a una illa prop de la costa de Geòrgia. Suràvem enmig d’una aigua calenta com una sopa. L’aguantava en braços i, en la lleugeresa de l’aigua, ella m’aguantava a mi.

—La mar —va dir— és lèsbica. Ho sé. Ho noto.

—Sí, però ahistòrica —vaig apuntar.

—I tant —va afegir—. Dins l’espai i el temps.

Hi vaig rumiar. Vam entrecuixar dins l’aigua. Tenia els llavis salats.

—Sí —vaig concloure.

En la llunyania, tot de gepes grisoses sobresortien de la superfície de l’aigua. Vaig pensar en taurons, i en els nostres cossos fets carn picada.

—Dofins —va xiuxiuejar, i així va ser.

Vam fer aigües. Ella era molt més gran que jo, però rarament m’ho feia notar. Em passava la mà per les mitges, cuixes amunt, en llocs públics; em va demanar que li expliqués la meva història més fosca i ella em va confessar la seva. La sentia enclavada per sempre en la meva línia del temps, inalterable com Pompeia.

M’havia empès contra el llit i s’havia dreçat sobre meu, aguantant-se’m damunt la pelvis. I jo havia deixat que hi fos, havia volgut que hi fos, havia volgut sentir el seu pes sobre meu, la serenitat que m’envaïa. Ens havíem desprès de la roba perquè entre nosaltres no hi cabia. Li havia admirat la pell fina i pàl·lida, el rosa sobtat dels llavis de la vagina, li havia fet petons a la boca com sismes fracturant-me l’escorça i havia pensat «gràcies a déu que no podem fer un fill». Perquè m’havia arrencat una cosa de dintre que em transportava directament del seu llit, els seus llavis, el seu cony i els seus racons i els seus xiuxiuejos a la nostra primera fantasia domèstica, la primera que compartíem: ella i jo a l’Uptown Café de Kirkwood, eixugant tot de bocins de nyoquis estovats de la barbeta baladrera d’una criatura, la nostra criatura. Fèiem broma i li dèiem Mara, parlàvem de les primeres paraules que diria i dels seus cabells esbullats i dels seus mals costums. La Mara, una nena. La Mara, la nostra nena.

De nou al llit de la Bad, el bon llit, ella em va ficar la mà a dintre i jo vaig empènyer i ella va cedir i jo em vaig obrir i ella es va escórrer sense ni tocar-se i jo em vaig quedar muda i vaig pensar «gràcies a déu que no podem fer un fill». Podem cardar sense sentit i sense aturall i escorre’ns l’una dins de l’altra sense condons ni pastilles ni por ni càlculs de dies del mes i sense haver-se d’eixarrancar al lavabo, amb aquell trasto blanc a la mà, esperant-ne el veredicte, «gràcies a déu que no podem fer un fill». I quan va dir «escorre’t per mi, escorre’t dins meu», vaig pensar «gràcies a déu que no podem fer un fill».

I vam fer un fill. Mi-te-la.

Estàvem enamorades, i jo somiava en el nostre futur. La casa enmig dels boscos d’Indiana. Una antiga capella que anys enrere havia estat un convent de monges, monges que pregaven amb les espatlles enganxades les unes contra les altres, monges que havien fet vots i es deien «germana» les unes a les altres. Amb les parets exteriors de pedra, fetes de calç contreta i humida. Amb corriols serpentejant entre vells jardins, i un jardí nou en què remouríem la terra i hi ficaríem tot de coses, coses que creixerien si en teníem cura. I una gran rosassa de vidre de colors, alta com jo, amb el dibuix d’un cor sangonós fet amb rivets de vidre glaçat rosat, i amb dos dels vitralls escantonats pels anys.

I després una cuina amb armaris de fusta fosca que quan s’obren exhibeixen copes de vi esveltes, caixes de tec plenes de coberteria de plata envellida, uns fogons a vessar de paelles i olles de mida industrial, una col·lecció de cinquanta mil tasses que hem trobat boniques o iròniques al cap dels anys, muntanyes de plats escrostonats, i una vaixella bona per als convidats que no tindrem mai. A la vora, una tauleta amb una cistella de vímet buida, un assortit de cadires robustes i descolorides i, capturant la llum de la finestra, una col·lecció de pots de vidre amb les etiquetes arrencades per un dit persistent que n’ha gratat la cola per poder reutilitzar-los.

Més enllà de la taula hi ha un altar, amb espelmes enceses per a Billie Holiday i Willa Cather i Hipàtia i Patsy Cline. I, al costat, una mena de petit faristol que en algun moment havia sostingut una Bíblia i que ara apuntala un antic manual de química que hem reconvertit en el Llibre de Lilit.^[7] A les pàgines del volum hi ha el nostre santoral particular: santa Clementine i Tots els Errants; santa Lorena Hickok i santa Eleanor Roosevelt, amb una ofrena de nabius estivals que simbolitzen l’anell de safir;^[8] la vigília de santa Juliette, completada amb galetes de menta i xocolata negra;^[9] el Banquet dels Poetes, durant el qual es recita Mary Oliver sobre llits d’enciam, Kay Ryan sobre un plat d’oli amb vinagre, Audre Lorde sobre cogombres i Elizabeth Bishop sobre un manat de pastanagues; l’Exaltació de Patricia Highsmith, celebrada amb caragols bullits amb all i mantega i trames d’intriga contades a la vora d’un foc tardoral; l’Ascensió de Frida Kahlo, amb autoretrats i disfresses; la Presentació de Shirley Jackson, una festa d’hivern que comença a l’alba i acaba al crepuscle amb un joc d’apostes en què envidem dents de llet i pedretes. Algunes d’aquestes patrones tenen el seu propi llibre; són els arcans majors i menors de la nostra petita religió.

A la nevera: una pila de pots de vidre estriat amb cogombres envinagrats i mongeta tendra; dues lleteres plenes, una amb la llet agra i l’altra que encara està bé, i un envàs de cartó a punt de caducar; pastilles anticonceptives de quan encara existien els homes i que encara no he llençat; una albergínia quasi negra; un flascó de salsa de rave picant de la mida d’una pastilla de sabó; olives; pebrots italians durs com cors; salsa de soja; bistecs sangonosos embolicats amb paper parafinat, degotant sense manies; un pot amb boles de mozzarella fresca flotant en un brou d’aigua lletosa; un salami amb un budell blanc i polsós que, segons la Bad, fa olor de semen; porros mig podrits que acabarem llençant al compostatge; ceba confitada; escalunyes de la mida d’un puny. Al congelador, glaçoneres de plàstic amb cubs que han desbordat el motlle; pesto fet amb alfàbrega del jardí; massa per fer galetes que ens menjarem crua tot i els advertiments sanitaris. Als armaris, si els obres, hi ha un desgavell d’ampolles d’oli d’oliva verge extra, ben bé mitja dotzena, algunes plenes de fulles de romaní i cabeces d’all rodanxones; una ampolla d’oli de sèsam que, per més que la freguis, sembla que no es desprendrà mai de la pel·lícula greixosa del vidre; oli de coco amb un pòsit sòlid, com de cera, i la part de dalt que sembla plasma; llaunes de fesols i de sopa de bolets; bossetes d’ametlles; un saquet de pinyons crus d’agricultura ecològica; galetes salades amb gust d’ostra una mica remollides. Ous sobre el taulell, marrons i verd pàl·lid i tacats i de mides irregulars. (N’hi ha un de passat, però des de fora no hi ha manera de veure-ho; només es pot saber posant-lo dins d’un got d’aigua i comprovant si flota com les bruixes).

A l’habitació hi ha el llit de matrimoni, un rai enmig d’un gran mar de pedra. Hi ha una bombeta que rodola per sobre la calaixera i, si la sacseges prop de l’orella, notaràs que té un filament trencat que repica contra el vidre. Els collarets pengen d’antigues ampolles de vi com si les escanyessin, els taps de vidre glaçat silencien els flascons. La tauleta de nit, si l’obres, revela que… au, va, tanca això. Al lavabo, un mirall tacat de rímel de quan la Bad s’hi mira de molt a prop i el baf de l’alè s’estén i es contrau sobre la superfície. No hi vius mai, amb una dona: hi vius a dintre, vaig sentir que el pare deia al meu germà una vegada; és més, és com si, en mirar-te al mirall, et veiessis a través dels seus ulls maquillats.

I, rere la porta, la natura. La catedral del cel, corba i corprenedora, s’arqueja sobre els arbres, uns arbres que a la primavera s’inclinen amb tota l’exuberància i un verd llampant —primer capolls, després en flor—. Els ruixats arrenquen els brots més tendres i cobreixen la terra d’una catifa espessa i lluminosa. A les capçades, els pollets —grisos i rosats com gambes poc cuites, i amb uns ossets com espaguetis secs— xisclen perquè volen la mare.

Després arriba el zumzeig xardorós de l’estiu, i l’aire espetega i ressona. Les vespes cacen cigales desprevingudes: les immobilitzen amb l’agulló i arrosseguen el pes dels cossets i de les ales transparents amunt, i més amunt encara. Les cuques de llum enlluernen embriagadorament en la fosca. Les fulles són grasses, d’un verd que tira a fosc; els arbres, densos, s’entremesclen i secretegen, i només l’esgarip violent del tro i l’incendi àcid del llamp poden espargir l’arbreda.

I després la tardor, la primera tardor, la nostra primera tardor, les primeres carabasses, els jerseis, la pudor de cremat del radiador, que difícil sortir de sota el pes de les mantes, el fil de fum que s’eleva i em recorda quan era escolta i tenia dotze anys i anava de campaments amb tot de nenes que m’odiaven. Les fulles prenen i amb el foc es desempalleguen del verd com d’una malaltia. Més pluja, una altra catifa de fulles, grogues com dents de lleó, roges com magranes, taronja com pastanagues. Són vespres estranys en què el sol es pon però la pluja continua, i el cel és d’or i albercocs i també gris i lila com un morat. Als matins una boirina prima acotxa els boscos; algunes nits, una lluna plena sangonosa s’aixeca a l’horitzó i taca els núvols com una matinada marciana.

I després la seca, corba i lenta arribada de la mort estenent-se a un radi de bilions de metres, la peristalsi perfecta de la bèstia hivernal, la terra més exposada del que ens pensàvem, els arbres tots sols, el plany udolant del vent, l’olor de la vinguda de la neu. La rufaga arriba en plena nit, i a fora, al bosc, no hi ha res que la il·lumini llevat de la claror de l’altra banda del vidre, que mostra com els flocs grassos davallen i s’esvaeixen abans d’arribar a terra. I, a dintre, la pell seca i irritada, i la crema hidratant ben escampada per l’esquena. Cardem, ofeguem els plors, ens sostenim l’una a l’altra en el cau càlid de sota l’edredó. I al matí obrim de cop la porta i som dos cossos embolicats que sospiren amb resignació abans de deixar-se endur per un món que no desitgen. Les piles de neu han convertit els matisos de la natura en bonys i ens recorden que cal mantenir la perspectiva, ens recorden que tot té el seu moment, ens recorden que el temps passa i nosaltres també, algun dia. I, a peu de clariana, les mitenes fan que les manetes de la Mara semblin dibuixades; duu una jaqueta gruixuda cordada fins al nassarró i un casquet de llana que li cobreix els cabells castanys, i tot d’una prenem consciència que estem vives, que ens estimem sempre, i que quasi sempre ens agradem, i que les dones podem portar nens al món com aquell qui respira. La Mara alça els braços cap a alguna cosa, no pas cap a nosaltres sinó cap a una presència inconeguda, una veu, l’ombra d’una antiga monja, prefantasmes d’una civilització futura que poblarà aquest bosc i hi aixecarà una ciutat molts anys després de la nostra mort. La Mara estira els braços, i nosaltres ens hi acostem i li donem la mà.

La nostra criatura plora. L’aixeco en braços. És massa petita per poder menjar, penso. Massa petita per… Recolzant-me-la al maluc, m’afanyo cap a la nevera mig buida i aparto tàpers amb deixies vellutades i una llauna embolicada amb paper d’alumini. Trobo un pot de compota de poma, però no tinc cap cullera prou petita per a la seva boqueta. Enfonso el dit al pot i l’hi ofereixo; la nena xucla amb avidesa. Li poso la mà a la coroneta i li beso la pell delicada, untada d’oli per a nadons. Ella flaira i somica, amb compota borbollant a la comissura dels llavis.

—I una mica d’ou? —li pregunto.

La nena esternuda.

—Una poma? Un gos? Una nena? Un nen?

Se m’assembla, i també s’assembla a la Bad —el nas punxegut, els cabells castanys i el rictus malhumorat són meus; les galtes arrodonides i els lòbuls una mica separats són seus—. La boca que udola, rodona…, això és de la Bad. Paro, i l’eco verinós de la broma encara em ressona al cervell, fins i tot sabent que la Bad no és aquí per sentir-me, no és aquí per parar de fer el que sigui que estigui fent i mirar-me alçant una cella, potser per renyar-me per haver dit aquesta mena de coses davant de la nostra filla, o fins i tot per tirar-me un got pel cap.

Amb la mà que tinc lliure em trec el telèfon de la butxaca i marco un número. La veu de la Bad ressona maquinalment a l’altra banda del fil i m’obre nous buits per dintre. Piiiiip. Deixo un missatge.

El que dic:

—Per què l’has deixada aquí amb mi?

El que voldria haver dit:

—Això gairebé em trenca, però al final no. M’ha fet més forta que abans. Tu m’has fet més bona persona del que era abans. Gràcies. Sempre t’estimaré.

N’esperava massa coses, d’ella. Li exigia massa.

—T’estimo —li murmurava quan dormia, quan estava desperta, als cabells, al coll.

—Sisplau, no em diguis això —li demanava—. Jo no et parlaria mai així.

—Jo només t’estimo a tu, t’ho prometo —li deia quan la paranoia se li enfilava per la veu com una infecció.

Crec en un món en què les coses impossibles passen. Un món en què l’amor pot vèncer la brutalitat, pot neutralitzar-la, com si no hagués existit mai, o pot transformar-la en una cosa nova i bonica. Un món en què l’amor pot millorar la natura.

La nena mama. No sé pas què. Però xucla igualment. Les genives s’enganxen i fa mal, però no vull que pari perquè soc la seva mare i ella necessita el que necessita encara que tot plegat no sigui de debò. Queixala i jo xisclo, però és tan petita que no goso deixar-la anar.

—Mara —xiuxiuejo.

Ella em mira directament als ulls, com si hagués reconegut el nom. Li faig un petó al front i la bressolo, d’un cantó a l’altre, bleixant a poc a poc i intentant agafar aire. És real, és real, em pesa als braços i fa olor de net i de nou. No és cap error. Encara no és una noia, ni un monstre ni res, només és un nadó. El nostre.

Munto un bressol encastant el llit a la paret i fent un mur amb tot de coixins brodats, i després hi estiro la nena.

Comença a cridar un altre cop. És un xiscle vingut del no-res, allargat fins a l’extenuació, regular com la ratlla de l’horitzó sobre el mar. No amaina, i la nena no para ni per agafar aire. Agita les mans i em toca la cara, me l’esgarrapa una mica. La torno a deixar sobre el llit.

—Mara —li dic—. Mara, sisplau, para.

Però ella no para, continua plorant. Em passo unes quantes hores regirant-me al llit, al seu cantó; el gemec ha omplert l’habitació i no puc fer com si no el sentís, i l’olor neta de nadó ha deixat pas a alguna cosa d’un roig encès, com quan crema una estufa elèctrica. Li toco els peuets i xiscla, i li faig pets a la panxa i xiscla, i hi ha alguna cosa que se’m trenca per dintre, soc un continent però no resistiré gaire més.

Una professora va sentir com la Bad em cridava per telèfon. Érem al lavabo, sabia que ella era al vàter del cantó perquè li havia vist les sabates de taló sobre les rajoles, l’havia sentida respirar en un moment que la Bad havia abaixat la veu, que s’escampava amb fredor a través de l’auricular com si fos gas. Va esperar-se allí fins que vaig haver marxat. Aquella mateixa tarda se’m va adreçar, incòmoda, joguinejant nerviosament amb el tap d’un bolígraf.

—Suposo —em va dir— que l’única cosa que et puc dir és que això no és normal. Estic amoïnada.

—Gràcies per preocupar-te per mi —vaig respondre.

—Només ho dic perquè, si sempre és així, per més que et sembli que allà encara hi ha alguna cosa, no hi ha res, de veritat. —Se li va escapar el tap, que va rodolar passadís enllà—. Si vols que avisi algú ja m’ho diràs, entesos?

Vaig assentir amb el cap, i ella se’n va anar. Quan va haver girat cantonada jo encara era allà, palplantada, fent que sí.

La Mara fa una pausa per respirar. Ha passat tanta estona que la llum de dins l’habitació ja taca el cel de fora la finestra. La nena em torna a demanar, tota jo dins dels seus ulls, tota la vergonya i el dolor i tota la veritat de les seves mares, tota la seva honesta veritat. Sento una batzegada, i és com si els secrets se m’escolessin, reticents. Després tornen els plors, però els puc suportar gràcies a aquest moment esplèndid, gràcies a aquesta petita pausa. La tolerància se’m renova, l’amor torna a ser fresc. Si em concedeix una estona com aquesta més o menys cada dia, me’n sortiré. Ho puc fer. Puc ser una bona mare.

Li passo el dit pels rissos dels cabells i li canto una cançó de quan era petita.

—La cabra d’en Bill Grogan estava contenta, es va menjar tres samarretes vermelles penjades a l’estenedor. En Bill va agafar el bastó, li va clavar una pallissa i la va lligar a la via de tren…^[10]

Se’m trenca la veu i callo. La nena espernega i udola; les orelles em xiulen, repto sobre el llit fins al seu costat i la seva veu engoleix les meves súpliques.

No vull sortir de l’habitació. No vull dormir. Tinc por que, si m’adormo, quan em desperti la Mara ja no hi sigui, i que amb el silenci l’entropia s’ensenyoreixi de tot, i que les cèl·lules se m’escampin i que l’aire i jo siguem u. Si aparto la mirada de la nena, encara que només sigui un segon, quan em giri només hi haurà una pila de coixins i mantes, el llit més buit que hagi vist mai. Si pestanyejo, les formes de la Mara se’m podrien fondre als dits, i aleshores tornaria a ser només jo: indigna, sola.

Quan em desperto encara hi és. Sembla un senyal. Si a la nit ha plorat, no l’he pas sentida. He fet una d’aquelles dormides en què, quan et lleves, saps que no t’has estat regirant com un coi de peix que ha picat l’ham, que no t’has passat tota la puta nit en blanc fent el ploricó entre somnis, per l’amor de déu, perquè sabies que estaves bé i quietona. Em noto les articulacions com si fossin gomes de plàstic d’aquelles de relligar bròcoli, i tinc marques a la cara d’haver dormit estúpidament esclafada contra les costures de la vànova de patchwork. La Mara no plora. Bomba braços i cames com si fossin pistons. Obre i tanca els ulls: campànules amb els capolls ben enroscats sota el sol de migdia, dionees badallant, badades a la calor i les vibracions.

M’aixeco i em costa acabar d’obrir els ulls per la claror del dia. La Mara fa un carrisqueig i l’agafo en braços. Sembla que pesi més que ahir. Pot ser?

Tan bon punt sortim de l’habitació, arrenca a bramar un altre cop.

Agafem l’autobús fins a Indianapolis, un trajecte que ens deixa atuïdes. La nena dorm entre els meus braços i no s’agita gens, excepte quan plora i els decibels dels crits engoleixen qualsevol mena de pensament racional. Els cossos que m’envolten, vells i arrugats, no reaccionen amb gratitud quan la nena calla ni amb enuig quan brama, cosa que agraeixo.

Quan baixem de l’autobús a Bloomington, m’adono —recordo— que és primavera. Pujo al cotxe d’una dona molt amable que em fa pensar en algú que ja no recordo. Conduïm per l’autopista fins que li demano que pari.

—Però si aquí no hi ha res —diu ella. El seu llenguatge corporal sembla intencionadament relaxat. Les fulles dels arbres remoregen, a tall de resposta.

—Ja us acosto al centre —diu—. O vols que avisi algú?
Baixo del cotxe amb la Mara a la sofraja del braç.

Fa poc que ha plogut. A cada passa se m’enfanguen més les vambes. Camino com un monstre colossal a punt d’esclafar una ciutat.

I allà, al cim del turó, una casa. Casa nostra. Reconec els vitralls, el fum de la xemeneia que es caragola enlaire i es nua entre el fullatge. La taula de pícnic necessita una bona mà de pintura. Un pastor alemany vell, tot pell i ossos, jau en un racó del porxo, i quan veu que ens acostem remena la cua alegrement.

—Otto —li dic, i es deixa acariciar el clatell. Em refrega les galtes contra el palmell de la mà i després me’l llepa.

La porta no està tancada amb clau perquè la Bad i jo ens fiem dels nostres veïns, els ocells. Dins de casa els terres són de pedra.

Reconec els armaris, el llit. La Mara reposa en silenci entre els meus braços. Ni tan sols es regira. Potser fins ara ha plorat tant perquè no era a casa; ara hi és i està calmada. Sec en una taula i faig rodar un bolígraf per sobre la fusta. Passo els dits pels lloms dels llibres alineats a la paret. Rere la llibreria hi ha una esquerda que zigzagueja en el guix, i no s’ha fet pas sola. La toco amb la punta dels dits i la ressegueixo cap amunt, fins més amunt meu. Hi ha una part de mi que vol moure la llibreria per veure què hi ha al darrere, però no cal. Ja ho sé, el que hi ha.

Desembolico el salmó fumat que hi ha a la nevera i l’examino. La carn s’ha separat de les antigues espines com s’enretira la geniva malalta de les dents. Enfonso el dit en la polpa i una part de mi se sent satisfeta.

Premo una galta contra el vidre irregular de la finestra. L’Otto ens ha seguit fins aquí i em ve al darrere, enfonsant el nas fred als peus de la Mara. Agafo un llibre de receptes del prestatge i l’obro. La tapa pica la taula amb un soroll sord. «Amanida de mongetes de la tieta Júlia», llegeixo. Massa anet.

La nostra darrera nit, la Bad em va empènyer contra la paret. Tant de bo recordés per què. Suposo que el context és important. Ella era ara tot ossos i músculs i pell i llum i rialles, ara un tornado, amb una ombra travessant-li la cara com un eclipsi solar. Vaig picar amb el cap contra el guix, i vaig veure tot de llumetes.

—Tu, mala puta —va xisclar—. T’odio. T’odio, collons. Sempre t’he odiat.

Vaig anar de quatre potes fins al lavabo i vaig passar el pestell. A l’altra banda de la porta plovien cops de puny com si pedregués; vaig obrir l’aixeta, em vaig despullar i em vaig ficar a la dutxa. Soc càncer: una criatura aquàtica, de sempre. I per un moment vaig ser allà, al bosc d’Indiana, la pluja tamborinejant sobre les fulles, el plugim suau d’un matí de diumenge ensonyat i nosaltres despertant-nos només quan una Mara encara mig adormida i preadolescent entra a l’habitació, somicant perquè ha tingut un malson, i se’ns arrauleix als braços. Això no durarà per sempre, un dia serà massa gran per a tot això i per a nosaltres, les seves velles mares. Després el no-record es va diluir com pintura fresca a mercè de la tempesta i tornava a ser allà, a la dutxa, tremolant, i ella era a fora, perdent-me, i no trobava la manera de dir-li que no. No trobava la manera de dir-li que ja quasi ho tenim, ara ja quasi ho tenim, no em facis això ara, hòstia, ara que ja quasi ho teníem.

—Què et sembla, Mara? —li dic, fent un parell de voltes abans de recolzar-me contra la paret. L’ajaço sobre la vànova antiquada que cobreix el llit. Un dia vull ensenyar-li a fer ganxet així, com en feia la seva àvia i com jo estic aprenent a fer-ne. Podríem començar amb coses petites. Vànoves per a nens petits. Segur que amb una nit ja la tindríem feta.

L’Otto lladra.

S’obre la porta i s’entreveu un bracet prim. Després una cara i una motxilla de color groc llampant. Una nena, de deu o onze anys, amb la trena mig desfeta. És la Mara, que ja és prou gran per caminar, prou gran per parlar. Prou gran perquè l’assetgin a escola i ella després s’hi torni. Prou gran per fer preguntes que no es poden respondre i tenir problemes que no es poden resoldre. I, rere seu, una altra criatura, un nen —el seu germà petit, en Tristan—. Recordo el dia que va néixer com si fos la setmana passada, com si fos ara mateix, era tot ell sang i espasmes, em clavava guitzes a les costelles i refusava l’ajuda de la comadrona. La panxa no m’ha tornat a ser mai més la mateixa després que n’obrissin les parets i les separessin. I el nen creixerà, i el nen ja ha crescut, seguint la Mara per tot arreu, seguint-la encara. Ella deia que ho odiava però en realitat li encantava, que el seu germà li fes cas. La Mara i en Tristan, nens de cabells castanys. Cabells castanys com els de… com els de l’àvia d’algú. Potser la meva.

I, rere ells, un home i una dona. Tots dos fitant-me.

La dona diu a la Mara que s’enretiri, l’home estreny el Tristan nadó entre els braços. Em demanen qui soc, i els responc. L’Otto lladra. La dona el crida però el gos no para de lladrar-nos, a ella i a mi, i no s’enretira.

Mara, te’n recordes, del dia que vas tirar sorra als ulls del nen dels veïns? Et vaig escridassar i vaig fer que anessis a demanar-li perdó vestida de vint-i-un botons, i aquella nit vaig plorar, tancada al lavabo, perquè ets tan filla de la Bad com meva. Te’n recordes, del dia que vas xocar contra el vidre de la finestra i et vas fer uns talls tan fondos als braços que vam haver de córrer amb la camioneta cap a l’hospital? I que, un cop ja havia passat tot, la Bad em va demanar que sisplau canviés els seients de darrere, que havien quedat xops de sang? O el dia que en Tristan ens va dir que volia convidar un noi al ball de graduació, i tu li vas passar el braç per l’espatlla, així? Te’n recordes, Mara? I dels teus propis fills? Del teu marit, amb aquella barba serrada de capità Ahab i les mans plenes de durícies, i de la casa que us vau comprar a Vermont? Mara? De com encara t’estimes el teu germà petit amb la ferotgia d’una estrella, amb un amor devastador que només s’acabarà quan un dels dos s’apagui? Dels dibuixos que ens fèieu quan éreu petits? Dels teus dibuixos de dracs, de les fotos de nines d’en Tristan, de les teves històries de ràbia, dels seus poemes d’àngels? Dels experiments científics que fèiem al pati, que ensutjaven la gespa brillant? De les vostres vides plenes i sòlides, estranyes però segures? Te’n recordes? Per què plores? Au, va, no ploris. De petita ploraves moltíssim però després has estat sempre molt estoica.

Dins meu, una veu: «No hi havia res que et lligués a ella i ho vas fer igualment, vas fer-los a ells igualment, feste fotre, els vas fer igualment».

A la Mara i al seu germà, els dic: pareu de córrer, que caureu; pareu de córrer, que prendreu mal; pareu de córrer, que la vostra mare us veurà, que ho veurà i s’enfadarà i es posarà feta una fúria i no podem, no podem, no puc.

Dic: No deixeu l’aixeta oberta. Inundareu la casa, no ho feu, vau prometre que no ho tornaríeu a fer. No inundeu la casa, que la factura…; no inundeu la casa, que les catifes…; no inundeu la casa, amors meus, que us perdríem a tots dos. Que hem estat molt males mares i no us hem ensenyat a nedar.