INVENTARI

Una noia. Jaiem l’una al costat de l’altra sobre una catifa que fa pudor d’humitat, al soterrani de casa seva. Els seus pares eren a dalt; els havíem dit que miraríem Jurassic Park. «Jo soc el papa i tu, la mama», em va dir. Em vaig apujar la samarreta, ella es va apujar la seva i vam quedar-nos així, mirant-nos l’una a l’altra. El cor em bategava sota el melic, però estava preocupada per les aranyes i per si els seus pares ens enxampaven. Encara no he vist Jurassic Park. I suposo que ara ja no ho faré.

Un noi, una noia. Amics meus. Bevíem sangria robada a la meva habitació, en la vasta amplitud del meu llit. Rèiem i xerràvem i ens passàvem el cartó. «El que m’agrada de tu», va dir ella, «són les teves reaccions. Et comportes d’una manera tan graciosa davant de qualsevol cosa… Com si tot fos molt intens». Ell va assentir amb el cap; ella em va enfonsar la cara al coll i va mormolar «com ara», tocant-me la pell. Vaig riure. Estava nerviosa i excitada. Em sentia com si fos una guitarra i algú m’estigués enroscant les clavilles i les cordes se’m tensessin cada cop més. Em feien pessigolles amb les pestanyes per tota la pell, i em respiraven a cau d’orella. Vaig gemegar i em vaig retorçar, al caire de l’orgasme, durant uns quants minuts, encara que no em va tocar ningú, ni tan sols jo mateixa.

Dos nois, una noia. Un d’ells, el meu xicot. Els seus pares eren fora, així que vam decidir fer una festa a casa seva. Vam veure llimonada amb vodka i ell em va incitar a embolicar-me amb la xicota del seu amic. Ens vam fer uns quants petons vacil·lants i prou. Els nois s’estaven magrejant i ens els vam quedar mirant una bona estona, avorrides però massa borratxes per aixecar-nos. Ens vam adormir a l’habitació de convidats. Quan em vaig despertar, la bufeta em tibava com un puny. Vaig anar de puntetes fins al rebedor, vaig veure que algú havia tombat un got de vodka amb llimonada i vaig intentar netejar-ho. La beguda havia tacat els acabats de marbre. Setmanes més tard la mare del meu xicot va trobar roba interior meva rere el llit i l’hi va allargar amb la mà, un cop neta, sense dir ni mitja paraula. Se’m fa estrany pensar com enyoro aquella olor floral, química, de la roba acabada de rentar. Ara no puc deixar de pensar en suavitzant.

Un home. Alt i esvelt. Tan prim que se li marcaven els ossos de la pelvis, cosa que se’m feia estranyament excitant. Ulls grisos. Somriure burleta. Feia gairebé un any que el coneixia, des de l’octubre anterior; ens havíem conegut en una festa de Halloween. (Jo no anava disfressada; ell anava de Barbarella). Vam fer una copa al seu pis. Ell estava nerviós i em va fer un massatge. Jo estava nerviosa i vaig deixar que me’l fes. Va fer-me fregues a l’esquena molta estona, i després va dir: «Se m’estan cansant les mans». Jo vaig dir «oh», i em vaig girar cap a ell. Em va fer un petó, i recordo que la barba de dos dies em rascava la cara. Feia una olor com de llevat, i de les darreres notes d’alguna colònia cara. Se’m va posar a sobre i ens vam petonejar una bona estona. Sentia fiblades de plaer per tot el cos. Em va preguntar si em podia tocar els pits, i jo li vaig agafar la mà i n’hi vaig fer engrapar un. Em vaig treure la samarreta, i em va semblar com si una gota d’aigua em travessés la carcanada. Després vaig adonar-me que tot plegat era real, que estava passant. Ens vam despullar. Es va enfundar el condó i se’m va posar a sobre. Vaig veure les estrelles, res no m’havia fet mai tant de mal. Ell es va escórrer i jo no. Quan va sortir, el preservatiu estava tot banyat de sang; se’l va treure i el va llençar. Tot el cos em fiblava per dins. Vam dormir en un llit massa esquifit. L’endemà va insistir a portar-me en cotxe fins a la residència d’estudiants. Un cop a l’habitació, em vaig despullar i vaig embolicar-me amb una tovallola. Encara feia olor d’ell, olor de nosaltres dos, i en volia més. Em sentia bé, com una dona adulta que de tant en tant té relacions sexuals i una vida, també. La meva companya d’habitació em va preguntar com era i em va abraçar.

Un home. Érem parella. No li agradaven els condons, em va preguntar si prenia la pastilla, va acabar fent la marxa enrere. Una empastifada.

Una dona. Una mena de xicota intermitent. Companya de classe a Organització de Sistemes Informàtics. Amb una cabellera castanya llarguíssima, que li arribava fins al cul. Més dolça del que em pensava. Volia menjar-li la figa, però ella estava massa nerviosa. Ens vam magrejar i em ficava la llengua a la boca, i quan se’n va haver anat, en la quietud freda del meu pis, em vaig masturbar dos cops. Dos anys més tard vam fer l’amor al terrat de grava de l’edifici de la meva feina. Quatre pisos per sota els nostres cossos, el sistema se m’actualitzava davant la cadira buida del despatx. Un cop vam haver acabat, vaig alçar la vista i vaig veure un home amb americana i corbata mirant-nos des de darrere una finestra del gratacels del davant, amb la mà ficada dins dels pantalons de pinça.

Una dona. Ulleres rodones, pèl-roja. No tinc clar on la vaig conèixer. Anàvem col·locades i sense voler em vaig adormir amb la mà ficada dintre seu. Ens vam despertar abans que es fes de dia i vam travessar el poble per arribar a una cafeteria oberta les vint-i-quatre hores. Plovisquejava i, com que anàvem amb sandàlies, quan hi vam arribar teníem els peus entumits pel fred. Vam menjar pancakes. Vam acabar-nos el cafè, vam buscar la cambrera amb la mirada i la vam trobar seguint les notícies, amb els ulls clavats al televisor atrotinat que penjava del sostre. Ella es mossegava el llavi, anava vessant la gerra de cafè sense voler i tot de gotetes marrons esquitxaven el linòleum. El presentador del telenotícies va desaparèixer rere la llista de símptomes d’un virus que havia començat a estendre’s un estat enllà, al nord de Califòrnia. Quan va reaparèixer, l’home va repetir que s’havien cancel·lat tots els vols, que havien tancat la frontera de l’estat i que semblava que havien aconseguit aïllar la malaltia. Quan la cambrera ens va atendre, semblava distreta. «Que hi tens gent, allà?», li vaig preguntar. Ella va assentir amb el cap i se li van negar els ulls. Em vaig sentir fatal d’haver-l’hi preguntat.

Un home. El vaig conèixer al bar de la cantonada de casa. Ens vam grapejar al meu llit. Feia olor de vi ranci, tot i que havia estat bevent vodka. Vam començar a ferho, però va destrempar i ens vam quedar a mitges. Ens vam fer uns quants petons més. Volia llepar-me el cony, però a mi no em venia de gust. Es va enfadar i va marxar clavant un cop tan fort amb la porta mosquitera que el prestatget de les espècies va saltar del clau i es va estavellar a terra. El meu gos va menjar-se tota la nou moscada a llepades, i vaig haver-lo de forçar a engolir sal per fer-lo vomitar. Amb la pujada d’adrenalina vaig fer una llista de tots els animals que havia tingut fins al moment —set, si compto els dos peixos batallaires, que van morir amb una setmana de diferència quan tenia nou anys— i una llista de les espècies que porta la sopa pho. Clau d’espècia, canyella, anís estrellat, coriandre, gingebre, tavelles de cardamom.

Un home. Quinze centímetres més baix que jo. Li vaig explicar que el web per al qual treballava perdia vendes perquè ningú no volia consells de fotografia estrafolaris durant una epidèmia, i que m’havien acomiadat aquell matí. Em va pagar el sopar. Vam fer l’amor al seu cotxe perquè ell tenia companys de pis i jo no podia anar a casa en aquell moment. Em va ficar la mà per dins dels sostenidors i tenia unes mans perfectes, refotudament perfectes, i després vam entaforar-nos al seient del darrere, que era clarament massa petit. Em vaig escórrer per primer cop en dos mesos. L’endemà li vaig trucar i li vaig deixar un missatge al contestador dient-li que m’ho havia passat molt bé i que m’agradaria tornar-lo a veure, però no en vaig saber mai més res.

Un home. Es guanyava la vida amb alguna mena de feina molt física. No recordo quina, exactament, però sé que duia una boa constrictora tatuada a l’esquena, amb una frase en llatí a sota, mal escrita. Era fort i podia alçar-me i encastar-me a la paret per cardar i, de fet, va ser l’experiència més excitant que hagi viscut mai. Vam trencar el marc d’uns quants quadres, així. M’hi va ficar els dits mentre jo li passava les ungles tot al llarg de l’esquena; quan em va demanar si m’escorreria per ell li vaig contestar que «sí, sí, sí que m’escorreré per tu, i tant».

Una dona. Rossa, de veu impetuosa, amiga d’una amiga. Ens vam casar. A hores d’ara encara no sé si estava amb ella perquè volia o perquè em feia por tot el que passava al nostre entorn, al món. Al cap d’un any se n’havia anat tot en orris. Cridàvem més que no pas fèiem l’amor, o fins i tot més que no pas parlàvem. Una nit ens vam barallar i va fer que em saltessin les llàgrimes. Després em va preguntar si volia cardar, i abans que hagués respost ja s’havia despullat. L’hauria fotut daltabaix de la finestra. Vam fer l’amor i vaig començar a plorar. Quan vam haver acabat i ella era a la dutxa, vaig fer la maleta, la vaig ficar dins del cotxe i vaig arrencar.

Un home. Sis mesos més tard, en plena boira postdivorci. El vaig conèixer a l’enterrament del darrer membre de la seva família. Jo estava afligida i ell també. Vam fer l’amor a la casa buida que havia estat del seu germà, la seva dona i els seus fills, tots morts. Vam cardar a totes les habitacions, fins i tot al passadís, tot i que se’m feia difícil corbar bé la pelvis sobre el parquet dur, i l’hi vaig pelar davant l’armari dels llençols, que era buit del tot. A l’habitació de matrimoni, mentre el muntava, vaig veure’m el reflex al mirall del tocador; els llums estaven apagats i la lluna ens platejava la pell i quan se’m va escórrer a dintre va dir «ho sento, ho sento». Una setmana més tard era mort, s’havia suïcidat. Me’n vaig anar de la ciutat, cap al nord.

Un home. El dels ulls grisos, un altre cop. No l’havia vist de feia molts anys. Em va demanar com anava, i jo li vaig explicar algunes coses i algunes altres, no. No volia plorar davant l’home a qui havia lliurat la virginitat. Sentia que d’alguna manera hauria estat fora de lloc. Em va demanar quanta gent havia perdut, i jo li vaig dir que «la meva mare i la meva companya d’habitació de la residència universitària». No vaig esmentar-li que havia trobat la meva mare morta; ni que durant els tres dies següents tot de doctors ansiosos m’havien estat escrutant els ulls a la recerca del més lleu indici de la malaltia; ni que al final vaig aconseguir escapar-me de la zona de quarantena. «Quan et vaig conèixer», em va dir, «hòstia, eres tan jove». El seu cos m’era familiar i aliè a la vegada. Havia millorat, i jo també. Quan va sortir de dintre meu gairebé m’esperava que hi hagués sang però, esclar, no n’hi va haver. S’havia fet més guapo, amb els anys, i més considerat. Em va sobtar que m’agafés per plorar al bany, recolzada a la pica. Vaig obrir l’aixeta perquè no em sentís.

Una dona. Morena. Havia treballat al Departament de Control de Plagues. La vaig conèixer en una xerrada al barri en què ens van ensenyar a emmagatzemar menjar i a gestionar els primers brots si el virus aconseguia superar el tallafoc. No me n’havia anat al llit amb una dona des de la meva ex, i mentre s’apujava la samarreta em vaig adonar com havia arribat a enyorar els pits, la humitat, els llavis suaus. Ella tenia ganes de polla i jo la vaig complaure. Quan vam haver acabat, mentre em resseguia amb les mans les marques que l’arnès m’havia deixat a la pell, em va confessar que fins al moment ningú no havia aconseguit trobar una vacuna. «Aquesta merda només es contagia per contacte físic», va dir. «Si la gent sabés estar-se quieta…». Va guardar silenci. Se’m va arrupir al costat i ens vam quedar adormides. Quan em vaig despertar la vaig trobar entretenint-se amb el vibrador, i vaig fer veure que encara dormia.

Un home. Érem a casa i em va fer el sopar. Al meu hort no hi quedaven gaire verdures, però va fer el que va poder. Em va intentar péixer amb una cullera, però en vaig agafar el mànec. El menjar era potable. Se’n va anar la llum per quarta vegada en aquella setmana, així que vam haver de menjar amb espelmes; aquell ambient romàntic involuntari em va molestar. Mentre cardàvem em va tocar les galtes amb els dits i em va dir que era bonica, i jo vaig girar una mica la cara. Quan hi va tornar per segon cop, li vaig agafar la barbeta amb la mà i li vaig dir que callés. Es va escórrer immediatament. Em va trucar uns quants cops, però no l’hi vaig agafar. Quan van dir a la ràdio que el virus havia aconseguit estendre’s fins a Nebraska vaig pensar que me n’havia d’anar cap a l’est, i tal dit, tal fet. Deixava enrere el jardí, el prat on havia enterrat el gos, la taula de pi on havia fet ansiosament tantes llistes —arbres que comencen amb ema: mimosa, mata, mirabolà, morera, macaleu, manglar, murta; estats on he viscut: Iowa, Indiana, Pennsilvània, Virgínia, Nova York— i havia gravat un batibull de lletres il·legible sobre la fusta tendra. Vaig endur-me els estalvis i vaig llogar una finca prop del mar. Al cap d’uns quants mesos el propietari, que vivia a Kansas, va deixar de cobrar-me els xecs.

Dues dones. Refugiades dels estats de l’oest que havien conduït i conduït fins que el cotxe se’ls havia espatllat a un quilòmetre i mig de casa meva. Van trucar a la porta i van acabar quedant-se dues setmanes, mentre intentàvem que el motor tornés a arrencar. Una nit vam beure vi i vam parlar de la quarantena. Perquè el generador funcionés calia fer girar la manovella, i una d’elles es va oferir a fer-ho. L’altra se’m va asseure al costat i em va passar la mà per la cuixa, vam petonejar-nos i ens vam masturbar per separat. El generador va arrencar i va tornar la llum; després va comparèixer l’altra dona i vam acabar dormint totes tres al mateix llit. M’hauria agradat que es quedessin, però van dir que volien enfilar cap al Canadà, que havien sentit a dir que era més segur. Em van oferir d’apuntar-m’hi, però jo els vaig contestar, bromejant, que havia de quedar-me a guardar el fort dels Estats Units. «A quin estat som?», va demanar una, i jo vaig contestar «Maine». Em van fer un petó al front, primer l’una i després l’altra, i em van nomenar la guardiana de Maine. Després que marxessin vaig fer servir poc el generador, preferia estar-me a les fosques i utilitzar espelmes. L’antic propietari de la caseta en tenia un armari ple.

Un home. Un soldat de la Guàrdia Nacional. Quan va aparèixer per la porta vaig imaginar que venia a evacuar-me, però després va resultar que havia abandonat el càrrec. Li vaig oferir un lloc per passar la nit, i em va donar les gràcies. Em vaig despertar amb un ganivet a la gola i una mà al pit. Li vaig dir que tal com estava ajagut no em podria penetrar. Em va deixar aixecar, el vaig empènyer contra la llibreria i va caure a terra, inconscient. Vaig arrossegar el cos fins a la platja i el vaig fer rodolar fins a l’aigua. Va recuperar el coneixement i va sortir del mar escopint sorra. Vaig brandar el ganivet i li vaig dir que caminés, que no parés de caminar, i que si mirava enrere el mataria. Em va obeir, i em vaig quedar observant-lo fins que va ser només un punt fosc en la franja grisosa de la riba, i després no res. Fins al cap d’un any no vaig veure ningú més.

Una dona. Una líder religiosa, seguida d’una corrua de cinquanta persones vestides totes de blanc. Els vaig fer esperar en un extrem de la propietat durant tres dies, i després de revisar-los els ulls vaig deixar que es quedessin. Van acampar per tota la finca: a la gespa, a la platja. Tenien provisions i només els calia un lloc per tombar-se a descansar, em va dir la líder. Amb la roba que duia semblava una bruixa. Va caure la nit. Vam donar la volta al campament, descalces, i la llum de la foguera li dibuixava ombres a la cara. Vam caminar fins a la riba i jo vaig assenyalar un punt fosc davant nostre: era l’illot, que ella no distingia. Em va agafar la mà. Li vaig preparar una copa —«una mena de whisky casolà», li vaig dir, oferint-li el got— i vam seure a taula. A fora se sentia la gent rient i tocant instruments, i els nens empaitant-se per la platja. Ella semblava extenuada. Em vaig adonar que era més jove del que semblava, però la responsabilitat l’envellia. Va xarrupar la beguda i en tastar-la va fer mala cara. «Hem caminat moltíssim», va dir. «Vam parar una temporada, en algun lloc prop de Pennsilvània, però el virus ens va enxampar quan vam encreuar-nos amb un altre grup. Finalment ens en vam desempallegar, però ja s’havia endut dotze persones». Ens vam petonejar una bona estona, i sentia com el cor em martellejava al cony. Tenia gust de mel i de fum. Van quedar-se quatre dies, fins que un matí va dir que havia tingut una revelació entre somnis i que havien de marxar. Em va demanar si me’n volia anar amb ells. Vaig intentar imaginar-me amb ella, el seu ramat seguint-nos com si fossin criatures. Vaig declinar la proposta. Em va deixar un regal al coixí: un conillet de feltre petit com el meu polze.

Un home. No en devia tenir ni vint. Cabells castanys, li queien sobre els ulls. Feia un mes que caminava. Tenia l’aspecte que era d’esperar: espantadís, desesperançat. Quan vam fer l’amor, va ser respectuós i massa amable. Després de netejar, vaig donar-li una llauna de sopa per menjar. Em va explicar que havia deambulat per Chicago, que de fet l’havia travessat, i que al cap d’un temps la gent ja ni tan sols es prenia la molèstia de desfer-se dels cadàvers. Va haver-se de tornar a omplir el got abans de continuar. «Després d’això», va dir, «he evitat les ciutats». Li vaig demanar a quina distància del virus ens trobàvem, i va dir que no ho sabia. «Que tranquil que és tot això», va dir, intentant canviar de tema. «No hi ha trànsit», vaig respondre, «ni turistes». Va arrencar a plorar i el vaig consolar fins que es va quedar adormit. L’endemà em vaig despertar i se n’havia anat.

Una dona. Molt més gran que jo. Mentre s’esperava els tres dies convinguts abans de poder entrar, es va dedicar a meditar asseguda a les dunes. Quan li vaig revisar els ulls, vaig fixar-me que eren verds com el vidre marí. Tenia les arrels dels cabells grisoses, i quan reia em feia davallar riuades de plaer escales avall del cor. Ens vam asseure en la penombra de la galeria i tot va anar molt lent. Es va eixarrancar sobre meu, i quan em va fer un petó el paisatge rere el vidre es va corbar i estrènyer. Vam beure i vam caminar al llarg de la platja, i a cada passa aixecàvem petits sospirs de sorra humida amb els peus. Em va parlar dels seus fills, de quan eren petits, de problemes d’adolescents, del gat que va haver de sacrificar l’endemà de traslladar-se a una nova ciutat. Jo li vaig explicar que m’havia trobat el cos de la meva mare, que havia fet una travessia molt perillosa entre Vermont i Nou Hampshire, que la marea no s’estava mai quieta, que tenia una exdona. «I què va passar?», em va demanar. «Que no va funcionar, senzillament», vaig respondre. Li vaig parlar de l’home de la casa buida, li vaig explicar que plorava i com li brillava l’escorreguda sobre la pell de la panxa, i que d’aquella casa en podria haver tret palades de desesperació a mans plenes. Vam recordar cançons d’anuncis de quan érem joves, també la d’una cadena italiana de gelats on anava a comprar-me un cornet cada vespre d’estiu, després d’un dia llarg i embotornat per la calor. No recordava la darrera vegada que havia somrigut tant. Es va quedar. Hi va haver més refugiats que van passar per la finca, a través nostre, l’última parada abans de la frontera, i nosaltres els alimentàvem i jugàvem amb la canalla. A poc a poc vam anar relaxant els hàbits. El dia que em vaig aixecar i l’aire era diferent, vaig adonar-me que feia molt de temps que això es gestava. Ella seia al sofà. A la nit s’havia llevat i havia preparat una mica de te, però la tassa s’havia vessat i el toll era fred, i vaig reconèixer els símptomes que explicaven els diaris i els telenotícies, primer, i després els pasquins i les retransmissions radiofòniques, i finalment les veus que murmuraven vora la foguera. Tenia la pell morada, com si li haguessin sortit blaus, i el blanc dels ulls tot encès de vermell, i un fil de sang li resseguia el contorn boirós de les ungles. No hi havia temps per a laments. Em vaig escrutar la cara al mirall, i encara tenia els ulls nítids. Vaig mirar la llista d’emergència i les provisions que tenia. Vaig agafar la bossa i la tenda, vaig pujar al bot salvavides i vaig remar fins a l’illot, fins a aquest illot, on havia estat guardant provisions des que vaig arribar a la finca. Vaig beure aigua, vaig muntar la tenda i vaig començar a fer llistes. Tots els mestres que he tingut, des de la llar d’infants. Totes les feines que he fet. Totes les cases on he viscut. Cada persona que m’he estimat. Cada persona que probablement m’ha estimat. La setmana entrant faré trenta anys. La sorra vola amb el vent i se’m fica a la boca, als cabells, al plec de la llibreta; el mar està agitat i tira a gris, i rere el mar veig la finca, una taqueta fosca en la llunyania de la riba. No paro d’imaginar-me el virus elevant-se en l’horitzó com si fos una sortida de sol. I m’adono que el món continuarà girant, fins i tot quan ja no hi hagi gent. Potser llavors anirà una mica més de pressa.