VUIT MOSSEGADES

Quan m’adormen, la boca se m’omple de pols lunar. Primer em fa l’efecte que m’ennuegaré amb el llim, però en comptes d’això em va amunt i avall, amunt i avall, i, no sé com, aleno.

Alguna vegada he somiat que respiro sota l’aigua, i això d’ara s’hi assembla molt: primer, pànic; després, acceptació, i al final, eufòria. Em moriré; no, no em moro; faig una cosa que no havia imaginat mai que podria fer.

De nou a la Terra, la Dra. U és dins meu. Em té les mans al tronc, i hi furga amb els dits. Separa la carn de la pel·lícula que la recobreix i la remou per on li convé, tot parlant amb una infermera sobre les vacances a Xile.

—En principi havíem d’anar a l’Antàrtida —diu ella—, el que passa és que els vols eren massa cars.

—Però, i els pingüins? —diu la infermera.

—Més endavant —contesta la Dra. U.

Abans que tot això passés era gener, l’inici d’un nou any. Jo m’obria pas per un carrer silenciós amb tres pams de neu quan vaig topar amb l’aparador d’una botiga. Rere el vidre penjaven, mudes, tot de campanetes de vent i uns mòbils, encordats amb fils de pescar, amb figuretes de sirenes i tronquets de fusta i dues petxines massa relluents. S’estaven allà, estàtics, perquè no hi passava ni un bri d’aire.

El poble estava ben mort; tenia un aspecte molt diferent del que té a final de temporada, esquitxat pertot de botigues obertes per als que han vingut a fer una escapada o per als que volen estalviar-se uns quants diners. Els propietaris ja havien fugit cap a Boston o Nova York o, amb una mica de sort, encara més cap al sud. Els negocis havien abaixat la persiana un cop acabada l’estació i havien deixat les mercaderies exposades a l’aparador, a tall d’esquer. Rere tota aquesta aparença, però, floria un nou poble, familiar i estrany alhora. Cada any passava el mateix. Els bars i els restaurants feien horaris especials per als habitants de Cape Cod, els de tota la vida, que sobrevivien, ferrenys, hivern rere hivern. Qualsevol nit et podies trobar alçant el cap del plat per veure una tossa arrodonida travessant el llindar de la porta; només quan es desfeia de les capes de roba veies qui s’amagava a sota. Encara que els coneguessis de l’estiu, tots resultaven més o menys estranys sota aquella llum artificial, i els notaves sempre sols, fins i tot quan estaven envoltats de gent.

Aquell carrer concret, però, semblava d’un altre planeta. Ni les senyores que es torren a la platja com llangardaixos ni els marxants d’art deuen haver vist mai el poble així, vaig pensar, amb els carrers tan foscos i aquest fred viscós escampant-se per escletxes i carrerons. El soroll i el silenci s’escometien, però no s’arribaven a barrejar mai; érem just a l’extrem oposat del caos feliç i tòrrid de les nits d’estiu. Amb aquell temps es feia difícil aturar-se a les entrades de les cases, però si ho feies podies sentir la vida esquerdant la quietud: la remor de veus dels parroquians d’una taverna; el vent escolant-se per entre els edificis, de vegades fins i tot la trobada sobtada amb una bestiola en algun carreró. Por o plaer, en realitat tot feia la mateixa fressa.

De nit, les guineus s’esmunyien pels carrers. N’hi havia una de blanca, gràcil i veloç, que semblava el fantasma de les altres.

No era la primera de la família que passava per allò. Les meves tres germanes s’hi havien sotmès, l’una rere l’altra, al llarg dels anys, però no me n’havien dit res fins que un bon dia havien comparegut a casa de visita. Veure-les tot d’una esveltes, després d’anys observant-les créixer orgànicament, com jo havia fet, era com si et clavessin un mastegot al nas: molt més dolorós del que d’entrada t’imaginaries. Amb la meva germana gran, res, directament em vaig pensar que s’estava morint, escanyada per la genètica. I, com que érem germanes, vaig pensar que potser era que totes ens moriríem així, escanyades per la genètica. Quan es va veure acorralada per la meva ansietat —«Quina malaltia està serrant aquesta branca de l’arbre genealògic?», li vaig demanar, amb la veu escapolint-se’m octaves a través, com un cranc—, va respondre: una operació.

Després hi van anar passant totes; les meves germanes, un cor de beates. Cirurgia. Una operació. Tan fàcil com quan de petita et trencaves un braç i t’hi havien de posar una barra de ferro —potser fins i tot més senzill que això—. Una banda ajustable, una mànega, i au, un budell recollocat. «Recol·locat a on?». Però les seves explicacions —«és que es fon, simplement desapareix»— tenien sempre aquell aire dels dies primaverals, quan entre l’alegria solar i el tremolor només hi ha una veta d’ombra.

Quan sortíem elles demanaven quantitats copioses de menjar, i després deien «no m’hi veig amb cor». Sempre ho havien dit, això, sempre aquesta insistència decorosa en el fet que «no s’hi veien amb cor», però aleshores, per primer cop, ho deien de debò —una mentida pudorosa convertida en veritat mitjançant una intervenció mèdica—. Agafaven els coberts, tallaven porcions increïblement menudes de menjar —bocins de síndria per a la boqueta d’una nina, un brot de pèsol escarransit o el crostó d’un entrepà, com si haguessin d’alimentar la gernació del miracle dels pans i els peixos amb aquella única enforquillada d’amanida de pollastre— i se les empassaven com si fos qui sap quin luxe.

«Em sento tan bé», deien totes. Cada cop que parlava amb elles, aquesta era l’única frase que els sortia de la boca; en realitat potser eren només una boca, una boca que en algun moment havia menjat i que ara sols deia: «Em sento tan i tan bé…».

No sé d’on els havíem tret, però, aquells cossos que necessitaven cirurgia. No ens venien pas de la mare, que sempre havia tingut un físic prou normal: ni rabassuda, ni grassoneta, ni treta d’un quadre de Rubens, ni de l’Oest Mitjà dels Estats Units,^[24] ni voluptuosa; senzillament normal. Ella sempre deia que amb vuit mossades n’hi havia prou per notar tot el sabor del que menjaves. Si bé no les comptava mai en veu alta, jo les notava, aquelles vuit mossades, amb tanta claredat com si el públic d’un programa televisiu fes un compte enrere, amb cridòria i entusiasme; després de l’u!, ella indefectiblement deixava els coberts sobre el plat, encara que hi quedés menjar. No el potinejava mai. Ni escampant el que quedava pel plat, ni res per l’estil. Una voluntat de ferro, una cintureta de vespa. Amb vuit tastets en tenia prou per fer compliments sobre el menjar als amfitrions. Vuit bocades que li folraven l’estómac com capes d’aïllant tèrmic recobrint les parets de casa. M’hauria agradat que encara fos viva, perquè pogués veure la mena de dones en què les seves filles s’havien convertit.

I de cop, un dia, poc temps després que la meva tercera germana se n’hagués anat de casa saltironejant, amb el pas més lleuger i primaveral que mai, vaig fer vuit mossos del que havia cuinat i després em vaig aturar. Vaig deixar la forquilla al cantó del plat, amb un gest més brusc del que hauria volgut, i sense voler vaig escrostonar-lo una mica. Vaig prémer el dit contra el bocinet de ceràmica que havia saltat i el vaig anar a llençar a les escombraries. Em vaig girar i vaig contemplar el plat, que m’havia omplert fins al capdamunt i encara es veia atapeït; amb prou feines havia obert una petita clariana en aquell bosc desmesurat de pasta i verdura.

Vaig tornar a seure, vaig agafar els coberts i vaig fer vuit enforquillades més. No s’hi veia gaire diferència, encara era només una petita clariana, tot i que ja era el doble del que calia. Però és que les fulles d’enciam regalimaven d’oli i vinagre, i els fideus portaven llimona i pebre molt, i tot plegat era tan bonic, i jo encara tenia tanta gana que vaig fer vuit mossegades més. Quan vaig haver escurat tot el que quedava a la paella estava tan emprenyada que vaig arrencar a plorar.

No recordo quan em vaig engreixar. De petita no era grassa, ni d’adolescent tampoc; les meves fotos de jove es poden ensenyar, i si no, és per alguna bona raó. Mira aquí que jove que era! Guaita com anava vestida! Sabates de swing… a qui se li acut? Uau, malles d’aquelles que s’agafaven al taló amb una goma! Em prens el pèl, oi? Passadors en forma d’esquirol? De debò? Fixa’t en aquestes ulleres, i en aquesta cara: posant per a la càmera. Fixa’t en aquesta expressió: posant per al jo del futur que es mirarà aquestes fotos febrós de nostàlgia. Fins i tot quan em pensava que era grassa en realitat no ho era; l’adolescent que hi veig és molt bonica, melangiosament bonica.

Però després vaig tenir una filla. Després vaig tenir la Cal —tan difícil i esmolada, que no m’ha clissat mai ni la meitat del que jo l’he sabut clissar a ella— i vaig quedar feta un Cristo, com si ella fos una estrella del rock que hagués destrossat l’habitació abans de deixar l’hotel. I la meva panxa seria, aquí, el televisor que hauria llançat daltabaix de la finestra. Ara ella era una dona adulta, allunyada de mi en tots els sentits possibles, però les proves encara em penjaven del cos. No tornaria mai a ser el mateix.

Dreta davant dels fogons, amb la paella buida, em vaig sentir cansada. Cansada de les dones escardalenques de l’església que xiuxiuejaven rere meu i es donaven copets de colze i em deien que tenia la pell tan bonica, i cansada d’haver-me de posar de través per passar pels llocs, com quan a la fila de butaques del cinema gairebé m’havia d’abraonar sobre algú. Estava cansada de la llum vertical i implacable dels emprovadors; cansada de mirar-me al mirall, engrapar-me tot el que no m’agradava i fer-ho pujar, aferrant-ho amb força, i després deixar-ho caure i que tot em fes mal. Les meves germanes havien fugit de tot això i m’havien deixat enrere, i jo, com sempre, no volia sinó seguir el corrent.

Si no podia fer que les vuit mossades s’ajustessin al meu cos, faria que el meu cos s’ajustés a les vuit mossades.

La Dra. U rebia visites dos cops per setmana en una consulta a mitja hora en cotxe cap al sud de Cape. Vaig agafar una ruta lenta, que feia marrada. Havia estat nevant a batzegades durant dies, i els tous de neu que reposaven als troncs dels arbres i a les palissades de fusta semblaven peces d’una bugada que s’hagués endut el vent. Em sabia el camí perquè ja havia passat per davant de la consulta en alguna altra ocasió —sovint després que alguna de les meves germanes n’hagués sortit—, i aquell cop, mentre m’hi acostava, fantasiejava amb la idea de comprar roba a les botigues del poble, de gastar-me massa diners en algun vestidet d’estiu tret directament del maniquí, arrapant-me’l al cos sota la llum de la tarda mentre el maniquí es quedava allà, dret, menys afortunat que jo.

I tot de cop ja era a la consulta, trepitjant una moqueta de tons neutres i amb una recepcionista que m’obria la porta i em feia passar al despatx. La doctora no era com me l’havia imaginada. Havia suposat que, pel rigor de les seves conviccions —que el tipus de feina que havia escollit provaven—, devia tractar-se d’una dona esvelta: algú amb un autocontrol excessiu o bé una ànima caritativa que també s’havia fet recol·locar les entranyes per emmotllar-se a la visió que tenia de si mateixa. Però no, era una dona tendrament rodanxona —per què m’havia saltat jo la fase en què era arrodonida i inofensiva com un panda, però igual de bufona? Em va brindar un somriure ample, ensenyant totes les dents. Què caram feia, aviant-me per un camí que ni ella mateixa no havia emprès mai?

Em va convidar a seure amb un gest.

Hi havia dos pomerànies belluguejant pel despatx. Mentre estaven separats —l’un arraulit als peus de la Dra. U, l’altre fent caca decorosament al passadís—, semblaven idèntics però inofensius; en canvi, quan s’ajuntaven eren esgarrifosos, amb aquells caparrons que es movien sincrònicament, com si fossin les dues meitats d’un tot. La doctora es va adonar de la muntanyeta que hi havia al passadís i va cridar la recepcionista. La porta es va tancar.

—Sé per què ha vingut fins aquí —em va dir, abans que jo pogués badar boca—. Ja s’ha informat bé sobre la cirurgia bariàtrica?

—Sí —li vaig respondre—. M’interessa l’operació que és irreversible.

—Admiro les dones de conviccions fermes —va replicar.

Va començar a treure carpetes d’un calaix.

—Haurà de fer uns quants tràmits: concertar una visita amb un psiquiatre i algun altre doctor, assistir a grups de teràpia… en fi, tot de burocràcia absurda d’aquella que fa perdre molt de temps. Però li asseguro que d’ara endavant tot serà diferent —em va prometre, apuntant-me amb un dit i fent un somriure acusador i tendre—. Serà dolorós, i no serà gens fàcil. Però un cop hagi passat tot, li asseguro que serà la dona més feliç del món.

Les meves germanes van arribar uns quants dies abans de l’operació. Van distribuir-se per les habitacions buides de la casa, ocupant les tauletes de nit amb tot de locions corporals i quaderns de mots encreuats. Les sentia moure’s pel pis de dalt, em semblaven pardalets, cadascuna diferent de les altres i alhora totes lluminosament corals.

Els vaig dir que sortia a fer el darrer àpat.

—Venim amb tu —va afanyar-se la gran.

—Sí, així et fem companyia —va fer la mitjana.

—I et fem costat —va afegir la petita.

—No —els vaig respondre—. Hi aniré tota sola. Necessito estar sola.

Vaig encaminar-me cap al Salt, el meu restaurant preferit. No sempre havia tingut aquest nom ni aquesta ànima, però. Durant una temporada s’havia dit Linda’s, després va ser el Family Diner i, en un altre moment, The Table. L’edifici era sempre el mateix, però el local cada cop era nou i millor que l’anterior.

Mentre m’asseia en una taula apartada, vaig pensar en el darrer àpat dels condemnats a mort. I, per tercer cop en aquella setmana, em vaig preocupar pels meus principis —o més aviat perquè em semblava que no en tenia—. No és el mateix, em vaig dir mentre desplegava el tovalló i me’l posava sobre la falda. No són coses comparables. Ells fan aquest àpat abans de morir, tu el fas abans de començar una nova vida. «Ets una persona horrible», em vaig dir, col·locant-me la carta davant la cara, més amunt del que caldria.

Vaig demanar una platada d’ostres. La majoria les havien tallades com calia i em lliscaven gola avall fàcilment, lleugeres com l’aigua, com l’oceà, com si res; n’hi va haver una, però, que se’m va resistir: una frontissa de carn obstinada, aferrada amb força a la conquilla. S’amotinava, era l’encarnació de la resistència. De cop vaig ser conscient que les ostres estan vives. No són sinó pur múscul, no tenen cervell ni entranyes pròpiament dits, però tot i així estan vives. Si el món fos just, aquella ostra m’hauria engrapat la llengua fins a escanyar-me del tot.

Va anar de poc que no m’ennuegués, però finalment me la vaig poder empassar.

La meva germana petita se’m va asseure al davant. Lluïa una cabellera negra que em feia pensar en la de la mare: tan brillant i homogènia que quasi no semblava real, però ho era. Em va somriure amb gentilesa, com si estigués a punt de donar-me una mala notícia.

—Què hi fas, aquí? —li vaig preguntar.

—Et noto preocupada —va respondre.

S’agafava les mans d’una manera que li destacava les ungles, pintades de vermell i amb tantes capes d’esmalt que tenien gruix i tot, com una rosa atrapada en un vidre. Va començar a fer-les tamborinejar contra els ossos de la cara, i les feia lliscar per la pell subtilment. Després em va agafar el got d’aigua i se’l va beure tot, fins que el líquid es va haver escolat per entre els glaçons i els glaçons ja no eren sinó una fina pel·lícula aquosa; al final tot el gel acumulat al fons va patinar pel vidre i li va picar contra la cara, i llavors ella va alçar el got encara un xic més amunt i va començar a mastegar els bocins de glaç que li queien dins la boca.

—No malgastis l’espai de l’estómac amb aigua —va dir; se sentia el crec-crec que feia amb les dents—. Au, vinga. Què menges?

—Ostres —li vaig respondre, a pesar que ella veia perfectament la muntanya inestable de conquilles que havia apilat davant meu.

Va assentir amb el cap.

—I són bones? —em va demanar.

—I tant.

—Explica’m com són.

—Doncs són la suma de tot de coses saníssimes: aigua de mar, múscul i os —vaig dir—. Pura proteïna sense cervell. No senten dolor; no tenen pensaments, que se sàpiga; poquíssimes calories. Una indulgència però sense ser-ho del tot. Que en vols una?

No m’agradava que fos allà —de fet, hauria volgut que se n’anés—, però els ulls li guspirejaven febrosament. Va passar una ungla per la conquilla d’una ostra, amb delicadesa. La pila es va bellugar i va caure sota el seu propi pes.

—No —va dir, i va afegir—: Que n’has parlat amb la Cal, d’això de l’operació?

Em vaig mossegar el llavi.

—No —li vaig respondre—. Tu vas parlar amb la teva filla, abans d’operar-te?

—Sí, esclar. Es va alegrar molt per mi, i em va enviar un ram de flors.

—La Cal segur que no se n’alegrarà —vaig replicar—. Hi ha moltes obligacions filials que la Cal no compleix, i aquesta segur que en serà una.

—Creus que a ella també li convé operar-se? És per això?

—No ho sé —vaig dir—. No he entès mai les seves necessitats.

—O potser és que et sembla que malpensarà de tu?

—Tampoc no he entès mai les seves opinions —vaig reblar.

Va fer que sí amb el cap.

—Segur que no m’enviarà flors —vaig concloure, tot i que tot plegat segurament no calia.

Vaig demanar una ració de patates fregides amb tòfona que em van escaldar el paladar. No va ser fins després de la cremada que em vaig adonar de com enyoraria tot allò. Vaig començar a plorar, i ma germana em va agafar la mà. Jo envejava les ostres: no havien hagut de pensar mai en elles mateixes.

Un cop a casa, vaig telefonar a la Cal per explicar-l’hi. Tenia la mandíbula tan tensa que quan va despenjar em va petar. A l’altra banda del fil se sentia, de fons, una veu de dona, una veu que un dit vertical davant d’uns llavis devien manar de callar; després es va sentir el somiqueig d’un gos.

—Una operació? —va repetir.

—Sí —vaig contestar.

—Mare de déu —va dir.

—No blasfemis —vaig saltar, encara que no soc religiosa.

—Què? Però si això no era cap blasfèmia, hòstia! —va xisclar—. Això sí que ha estat una puta blasfèmia. I això altre també. Però mare de déu no és cap blasfèmia, és només una expressió. I t’asseguro que si hi ha un moment que es presti a les blasfèmies és quan la teva mare et diu que es farà treure la meitat d’un dels òrgans més importants del cos sense cap motiu que ho justifiqui…

Encara parlava, i cada cop cridava més. Vaig allunyar-me de les paraules com si fossin abelles.

—… I resulta que no podràs tornar a menjar mai més com si fossis una persona normal…

—Però què tens? Què et passa? —li vaig preguntar, finalment.

—És que no entenc per què no estàs a gust sent com ets, mare. No ho has estat mai…

Continuava parlant i parlant. Vaig quedar-me fitant l’aparell. Quan havia estat que a la meva nena se li havia agrejat el caràcter d’aquella manera? No recordo el procés, el tomb de la dolçor a aquell ressentiment punxant. Sempre estava furiosa, sempre tenia a punt algun retret, i cada cop em parlava amb més superioritat moral. Pel que semblava, jo havia comès tota mena de pecats: Per què no li havia parlat de feminisme? Per què no entenia mai res? I això d’ara, això ja era la cirereta del pastís… no, no, no passis per alt el joc de paraules; la llengua és plena de referències al menjar, com tot, o si més no com tot hauria de ser. Estava tan enfadada que m’alegrava de no poder-li llegir els pensaments: segur que m’haurien trencat el cor.

Tot d’una es va tallar la línia. M’havia penjat. Vaig tornar l’aparell a lloc i em vaig adonar que les meves germanes m’havien estat observant des del llindar de la porta; dues semblaven commogudes, l’altra, una mica altiva.

Em vaig girar d’esquena. Per què no ho entenia, la Cal? Ella tenia un cos imperfecte, també, però encara era fresc i flexible. Podia evitar els meus errors; tenia la possibilitat de començar de zero. Jo, en canvi, no tenia cap mena d’autocontrol, però l’endemà renunciaria a controlar res i així tot tornaria a lloc.

El telèfon va sonar. Potser era la Cal, qui trucava? No, era la meva neboda. Venia jocs de ganivets, perquè així, deia, podria tornar a estudiar i convertir-se en una… bé, tant és, en aquell punt em vaig distreure, però a ella li pagaven per parlar-me dels ganivets, de manera que em vaig deixar aconsellar, pas per pas, i n’hi vaig comprar un d’especial que tenia una forma dissenyada expressament per tallar formatges. «Així no passa allò que el formatge es queda tot enganxat a la fulla, m’explico?», em va dir.

A la sala d’operacions estava exposada al món. No d’aquella altra manera d’exposar-se al món, no encara, perquè encara ho tenia tot col·locadet per dintre, però sí que estava despullada, coberta només amb una bata de tela prima que amb prou feines m’embolicava el cos sencer.

—Esperi un moment —vaig dir. Em vaig tocar el maluc amb la mà i me’l vaig pessigar una mica. Tremolava, tot i que no sabia per què. M’havien posat anestèsia intravenosa i se suposava que allò m’havia de relaxar; ben aviat seria molt i molt lluny.

La Dra. U em fitava des de darrere la màscara. No hi havia ni rastre de la dolçor del dia de la consulta; la mirada li havia canviat totalment. Era gèlida.

—Ha llegit mai aquell conte il·lustrat sobre l’ànec Ping?^[25] —li vaig demanar.

—No —em va contestar.

—A l’ànec Ping el castigaven molt perquè sempre era l’últim d’arribar a casa. Li ventaven uns bons cops de bastó al cul, i ell, allò, ho odiava; així que va decidir escapar-se. Un dia, quan ja havia fugit, va topar amb uns ocells pescaires que duien uns collarets metàl·lics cenyits al coll. Pescaven per als seus amos, i no es podien empassar sencers els peixos que caçaven per culpa d’aquells collarets tan estrets. Cada vegada que lliuraven una presa, els amos els recompensaven amb trossets diminuts de peix que sí que podien engolir. Eren obedients, no tenien altre remei que serho. Però l’ànec Ping, com que no tenia collaret, sempre arribava l’últim, i se sentia ben perdut. No recordo ben bé com acabava, el conte. Però m’ha semblat que era un llibre que li convindria llegir.

La doctora es va col·locar bé la màscara.

—No em faci tallar-li la llengua, també —em va contestar.

—Estic a punt —li vaig dir.

Vaig veure que la màscara s’atansava i de cop ja era a la lluna.

Després dormo i dormo. Feia molt de temps que no estava tan quieta. M’estic al sofà perquè les escales, ai, les escales són impracticables. En la llum tènue del matí, les volves de pols dansen en l’aire com si fossin plàncton. No havia vist mai el menjador tan d’hora; tot un altre món.

Faig xarrups tremolosos del brou que em duu la meva germana gran, que, retallada a contrallum davant la finestra, té una silueta com la d’una branca que el vent hagi arrencat de l’arbre. La mitjana ve molt sovint a la sala a veure com estic, i obre estrepitosament la finestra a pesar del fred —perquè entri aire fresc, diu dolçament—. No diu que la casa fa pudor de resclosit, com la mort, però l’hi veig als ulls mentre obre i tanca la porta per ventilar la sala, pacient com una mare quan el fill ha vomitat. Li veig els ossos de les galtes, ferms i tibants com cireres, i li somric tant com puc.

La petita em vetlla de nit, asseguda en una cadira a prop del sofà, des d’on de tant en tant alça la vista del llibre per vigilar-me, corrugant i relaxant el front amb preocupació. Parla amb la seva filla —que l’estima sense jutjar-la, n’estic convençuda— des de la cuina, i generalment amb prou feines la sento, però de tant en tant es distreu i deixa anar una riallada sonora per alguna broma que s’han fet. Em pregunto si la meva neboda deu haver venut gaire ganivets més.

M’he transformat, però encara no del tot, no exactament. El canvi ha començat —hi ha aquest dolor, aquest calvari que és part del procés—, però no s’acabarà fins… bé, suposo que no sé exactament quan s’acabarà. En algun moment hauré canviat del tot i podré conjugar-ho en passat? O la transformació durarà per sempre, i aniré millorant fins que em mori?

La Cal no em telefona. Quan ho faci, li parlaré del record preferit que tinc d’ella: quan la vaig enxampar posant-se crema per depilar al lavabo, a altes hores de la matinada, escampant-se-la pels bracets i les cametes i per sobre del llavi perquè el pèl moixí es fongués com la neu sota el sol. Sí, li explicaré això, quan em telefoni.

Al principi el canvi és imperceptible, tan insignificant que podria ser només un parany de la imaginació. Però llavors arriba el dia que em cordo uns pantalons i em cauen fins als turmells. Em meravella el que s’amaga a sota: un cos pre-Cal. Un cos pre-jo mateixa. Emergeix, com l’engany de la neu enretirant-se de la veritat del paisatge. Finalment les meves germanes se’n van de casa. Em fan un petó i em diuen que estic molt guapa.

Al cap d’un temps ja em trobo prou bé per anar a passejar per la platja. Ha fet tant de fred que hi ha clapes de gel sobre l’aigua, i les onades hi trenquen cremosament, com nata batuda. En faig una foto i l’envio a la Cal, tot i que sé que no em contestarà.

A casa, em preparo un pit de pollastre molt petit i el tallo a dauets, ben blancs. Compto les queixalades que faig, i quan arribo a la vuitena llenço el que queda del plat a les escombraries. M’estic dreta davant del cubell durant molta estona, flairant l’olor de sal i pebre del pollastre, que es barreja amb el marro del cafè i amb alguna cosa de fa dies, a punt de passar-se. Ruixo la brossa amb esprai netejavidres perquè el menjar sigui irrecuperable. Em sento una mica dèbil, però bé; digna, fins i tot. Abans hauria bramat, m’hauria enfilat per les parets, de tanta gana. Ara només em sento una mica buida, i del tot satisfeta.

Aquella nit em desperto perquè noto que hi ha alguna cosa dreta davant meu, alguna cosa petita, i abans de desvetllar-me del tot per un moment penso que deu ser la meva filla, que ha tingut un malson, o que potser ja és mig matí i m’he adormit, però llavors m’adono que sento un fred agullonador a les mans, que fa un moment eren sota l’escalfor de la manta, i que encara és molt fosc, i recordo que la meva filla en té vint-i-llargs i viu a Portland amb una companya de pis que, de fet, no és companya de pis, i que ella això no m’ho vol dir i no sé per què.

Però és que realment hi ha alguna cosa, allà, una foscor saturant la foscor, una mena d’esbós de persona. Seu sobre el llit, en noto el pes, i les molles del matalàs grinyolen i xerriquen amb un so metàl·lic. Em mira a mi? O mira cap a una altra banda? Pot veure-hi, de fet?

I tot de cop ja no hi ha res, i sec ben sola.

Mentre em vaig adaptant a la meva nova dieta —que, de fet, serà la meva dieta per sempre més, i morirà amb mi—, noto que hi ha alguna cosa que es belluga per casa. Al principi sospito que deu ser un ratolí; però no, és més gros, més autònom. Els ratolins s’apressen per les parets i s’esmunyen per forats imprevistos, i se’ls sent esgratinyar aterrits quan es desplomen rere els retrats dels nostres familiars. Aquesta cosa, en canvi, ocupa expressament les parts amagades de la casa, i si enganxo l’orella a la paret, la sento respirar amb tota claredat.

Al cap d’una setmana intento parlar-hi.

—Siguis el que siguis —li dic—, sisplau, surt. Et vull veure.

No res. No sé si tinc por o curiositat, o potser són totes dues coses alhora.

Telefono a les meves germanes.

—Deuen ser imaginacions meves —dic—, però tu també vas notar alguna cosa, just després de l’operació? Dins de casa? Una mena de presència?

—Sí —em respon la gran—. Era l’alegria, que dansava per les habitacions, i jo dansava amb ella. Quasi trenquem dos gerros, ballant així!

—Sí —m’assegura la mitjana—. Era la meva bellesa interior, que s’havia alliberat i s’estirava pels racons assolellats, com un gat, llepant-se i repolint-se.

—Sí —em contesta la petita—. Era la vergonya que sentia abans, que s’esquitllava d’ombra en ombra, com sempre hauria hagut de fer. D’aquí poc desapareixerà, però: ni te n’adonaràs, i un dia ja no hi serà.

Quan penjo el telèfon, intento pelar una aranja amb les mans, però no me’n surto. La pela s’aferra a la polpa, i entre l’una i l’altra hi ha una escorça intermèdia, gruixuda i molt difícil de separar de la carn. Al final agafo un ganivet, vaig traient trossos de pell i tallo la fruita en forma de cub; després la bado completament amb les mans. Em sento com si estigués esbadellant un cor humà. L’aranja és deliciosa i llefiscosa. Me n’empasso vuit mossos, i quan la fruita em toca els llavis per novè cop, me l’aparto i l’esclafo entre les mans com si arrugués una factura vella. En deso la meitat restant en un tàper. Tanco la nevera. Fins i tot ara noto la presència. Rere meu, sobre meu. Massa grossa per percebre-la, massa petita per veure-la.

Quan en tenia vint-i-pocs vivia en una casa plena de cuques, i tenia aquesta mateixa sensació que hi havia coses invisibles que es movien, coordinades, en la fosca. Fins i tot quan encenia el llum de la cuina a les tantes de la matinada i no hi veia res, només calia esperar una mica. Al cap de poc els ulls s’hi acostumaven i llavors me n’adonava: una panerola que, en comptes d’esmunyir-se en dues dimensions pel badall d’una paret blanca, s’havia enfilat al cantell d’un armari, escrutant l’aire amb les antenes. La cuca sentia por i desig en tres dimensions. Era menys vulnerable així, i alhora, segons com, també ho era més, constatava jo llavors, mentre n’eixugava les vísceres esclafades del parquet.

D’una manera semblant, ara la casa és plena d’alguna cosa. Es mou sense descans. No diu res, però respira. Vull saber què és, però no sé per què.

—He estat investigant una mica sobre el tema —em diu la Cal.

La línia crepita com si fos en algun lloc amb poca cobertura, per tant, no em deu telefonar des de casa. Paro l’orella a veure si sento de fons la veu d’aquella dona que sempre hi és; no n’he sabut mai el nom.

—Caram, veig que has tornat —dic. Em controlo, per primer cop.

Li noto la veu entretallada, però després la suavitza. Pràcticament és com si sentís el seu terapeuta mormolant a través d’ella. És probable que estigui seguint punt per punt la llista que han escrit plegats. Sento una fuetada de ràbia.

—És que estic preocupada per… —diu, i després fa una pausa.

—Per…?

—De vegades hi ha tot de complicacions i…

—Ja està fet, Cal. Dat i beneït de fa mesos. Tot això no té cap sentit, ara.

—Però, i el meu cos? Tu l’odies, mama? —em demana. La veu se li trenca, dolorosament, com si estigués a punt de plorar—. Tu odiaves el teu, això ja m’ha quedat clar, però és que el meu s’hi assembla molt, i llavors deu ser que…

—Prou, Cal.

—Et penses que així seràs feliç, però és que no és veritat —em diu.

—T’estimo —li contesto.

—M’estimes tota sencera?

Ara soc jo qui li penja el telèfon; al cap d’un moment m’ho rumio més bé i desconnecto l’aparell. És probable que hagi tornat a telefonar, però així segur que no se’n sortirà. L’hi permetré, però quan jo estigui preparada.

Em desperto perquè sento un soroll, com d’un gerro que es trenca però al revés: milers de bocins de ceràmica arrossegant-se pel parquet com si volguessin reconstruir alguna forma. Des de l’habitació fa l’efecte que vingui del passadís. Des del passadís, en canvi, sembla que vingui de les escales. Cap avall, cap avall, passo el rebedor, el menjador, la sala d’estar, encara més avall, i de cop em trobo al capdamunt de les escales que baixen al soterrani.

Hi ha alguna cosa que s’arrossega per allà, en la fosca. Enrosco els dits al cordill que penja de la bombeta nua del sostre i el tibo.

És allà baix. Un cop el llum s’ha encès, veig com es rebolca per terra i es caragola, allunyant-se de mi.

S’assembla a la meva filla quan era petita; això és el primer que em passa pel cap. Té la forma d’un cos humà. Preadolescent, sense ossos. Tot plegat uns quaranta-cinc quilets que degoten, xops.

És que és exactament el que fa: degota.

Acabo de baixar del tot i noto que de més a prop fa una olor càlida, com de torrada. Sembla un d’aquells manyocs de roba farcits de palla que es col·loquen als porxos les nits de Halloween —un farcell vagament semblant a una persona, tot fet de coixins, ideal per si t’has d’escapar a plena nit i fer veure que encara dorms—. Tinc por de trepitjar-lo. M’hi passejo pel voltant, fent cercles, contemplant-me el reflex estrany de la cara a la superfície de la caldera d’aigua, mentre escolto els sorolls que fa: una mena d’esbufec, com un sanglot contingut.

M’hi agenollo al costat. És un cos, però sense res del que li cal per ser-ho: ni estómac ni ossos ni boca. Una silueta flonja, i prou. M’ajupo i li acarono l’espatlla, o el que em sembla que deu ser l’espatlla.

Es gira i em mira. No té ulls, però tot i així em mira. Ella em mira. És horrible però honesta; grotesca però real.

Remeno el cap.

—No sé per quins set sous t’he volgut trobar —dic—. M’ho hauria d’haver temut.

S’encongeix, una mica rígida. M’inclino una mica més i li xiuxiuejo a cau del que se suposa que és l’orella.

—No t’hi vull, aquí —dic. Un tremolor travessa la massa, com una onada.

No m’adono que li estic clavant coces fins que ja fa una mica que ho faig. No és res, i jo no noto res, però és com si a cada guitza, just abans que el peu la toqui, es tornés una mica més sòlida, de manera que cada cop és més plaent que l’anterior. Agafo una escombra i li burxo un múscul fent força i empenyent endavant i endarrere, endavant i endarrere, i el mànec de l’escombra se li trenca a dins, i m’acoto i arrenco trossos flonjos d’aquell cos i els llanço contra la paret i no m’assabento que estic xisclant fins que paro, per fi.

Llavors m’adono que voldria que s’hi resistís, que es defensés, però no ho fa. En comptes d’això, sembla com si es desinflés. Se sent una mena de xiulet, un bleix de derrota.

M’aixeco i me’n vaig. Tanco la porta del soterrani i la deixo allà dintre fins que deixo de sentir-la.

Arriba la primavera, que posa fi a la llarga contracció hivernal.

Tothom es desvetlla. El primer dia que fa bo, quan amb una rebequeta n’hi ha prou per sortir de casa, els carrers comencen a brunzir. Pertot hi ha cossos que es mouen, prou àgils i somrients. De cop torno a reconèixer els veïns, després de mesos de veure’n només els perfils rebotits enmig de la fosca.

—Estàs guapíssima —em diu un.

—Que has perdut pes? —em demana un altre.

Jo els somric. Vaig a fer-me la manicura i em passejo repicant-me les galtes amb els dits, per presumir d’ungles. Vaig al Salt, que ara es diu The Peppercorn, i hi menjo tres ostres.

Soc una dona nova. Una dona nova que es fa millor amiga de les seves germanes. Una dona nova que riu a cor què vols, amb totes les dents. Una dona nova que no només s’ha desprès del seu jo d’abans, sinó que l’ha llançat ben lluny, amb ràbia.

Després arribarà l’estiu. Arribarà l’estiu i les onades seran gegantines, seran aquella mena d’onades que et miren com si et reptessin. Si ets prou valenta, deixaràs enrere el dia càlid i lluminós i et ficaràs dintre la turbulència escumosa del mar, i avançaràs fins allà on trenquen les onades, fins allà on les onades trenquen i també et poden trencar. Si ets prou valenta, entregaràs el cos a aquest mar que és quasi una bèstia, i que és molt més gros que tu.

De tant en tant, si sec molt i molt quieta, sento com clapoteja sota el parquet. Dorm al meu llit quan surto a fer la compra, i quan torno a casa i tanco la porta amb un cop sec hi ha tot de petjades dissimulades al sostre, sobre el meu cap. Sé que ronda per aquí, però no ens creuem mai. Em deixa regalets sobre la tauleta del cafè: agulles imperdibles, taps d’ampolles de xampany, caramels embolicats amb un estampat de maduixes. M’esbarria la roba bruta i fa un caminet de mitjons i sostenidors fins a la finestra oberta. Em desendreça els calaixos i agita l’aire. M’ordena les llaunes de sopa fent que totes les etiquetes mirin endavant i neteja les constel·lacions de gotetes de cafè espargides per les rajoles de la cuina. Els jocs de llençols fan olor d’ella. És pertot, encara que no és enlloc.

Després d’això, només la veuré un altre cop.

Em moriré el dia que en faci setanta-nou. Em despertaré d’hora perquè a fora hi haurà dues veïnes parlant en veu alta sobre les roses del jardí, i perquè la Cal i la seva filla vindran a fer-me la visita de cada any, i perquè tindré una mica de gana, i per una pressió intensa que notaré al pit. Mentre se’m contrau i se’m tensa, percebré tot el que passa sota la finestra de l’habitació: un ciclista que pedala sobre l’asfalt, una guineu blanca afuant-se pel bardissar, la remor llunyana de les onades. I pensaré: «És tal com les meves germanes m’havien dit». I pensaré: «Encara les enyoro». I pensaré: «Ara ve quan m’adono si ha valgut la pena o no, tot plegat». El dolor serà insuportable fins que ja no ho sigui gens, fins que afluixi i em senti més bé del que m’he sentit en molt de temps.

Hi haurà una gran calma, aleshores, que només alteraran les topades flonges d’una abella contra la tela mosquitera i un trepig sobre el parquet.

I hi haurà uns braços que m’aixecaran a pes del llit… seran els seus. Seran suaus i maternals, com una massa mare o com la molsa. En reconeixeré l’olor. I una torrentada de pena i vergonya se’m desbocarà per dins.

La miraré allà on se suposa que tindria els ulls. Obriré la boca per fer-li una pregunta, però llavors m’adonaré que la pregunta s’haurà respost tota sola: estimant-me a mi sense estimar-la a ella, abandonant-me a mi mateixa, l’he feta immortal. Em sobreviurà durant cent milions d’anys, o més i tot. Sobreviurà a la meva filla, i a la filla de la meva filla, i el món borbollarà, ple de figures com la seva, ple de formes indesxifrables i destins inconeguts.

Em tocarà la galta com jo solia fer a la Cal, fa molts i molts anys, i no hi haurà ressentiment en el gest. I ploraré mentre m’arrossega lluny de mi mateixa, cap a una porta oberta en el matí salabrós. Em corbaré dins seu, dins d’aquell cos que un dia va ser el meu però no el vaig saber cuidar bé, i me’n van prendre la custòdia.

—Em sap greu —li xiuxiuejaré mentre em duu cap al llindar de la porta.

—Em sap greu —li repetiré—. És que no ho sabia.