2

Per tenir cura de Muriel calia dos vetlladors que se succeïen per torn. Marie, malgrat el que havia dit Muriel, ja feia tres anys que hi era.

Quan ell va anar a començar el seu servei, Marie li va ensenyar la seva habitació. Hi havia un llit i un matalàs al terra. «Aquest vespre», va dir ella, «em quedaré amb vostè. Pari molta atenció en el que li ensenyaré. Demà caldrà que s’espavili tot sol». Va afegir: «He comptat que vostè és la persona número trenta-u que jo instrueixo. Normalment, es tracta de noies estudiants. Quin acudit tan curiós, haver llogat un home, ara».

Ella va arronsar les espatlles. Potser li servirà de lliçó.

També li va ensenyar la cuina i els llocs on es guardaven els estris, els aliments, el rebost. Hi havia etiquetes als calaixos on deia «coberts», «petits electrodomèstics». Als prestatges, els objectes eren lluny els uns dels altres, amb buits entremig, com a les cases de lloguer a la costa. Darrera la nevera i als racons hi havia brutícia.

Muriel va cridar Marie. Ell va calcular el temps que aquesta trigava a arribar a la cambra. Havia localitzat una ampolla de rom al rebost. La va obrir i en va beure la meitat abans de desar-la en un altre lloc, entre els condiments i altres botelles que servien per cuinar. Marie ja tornava.

Muriel havia demanat que ell anés al jardí. Encara quedaven una hora o dues de claror; com que Marie era allí, potser ell hi trobaria alguna cosa per fer.

Era un quadrat de gespa semblant a tots els del carrer. L’herba estava segada de feia poc. Unes tuies nanes el tancaven per dos costats, el tercer era format per rosers esquifits, mal podats, amb les fulles que s’esgrogueïen. Donava directament a la cambra de Muriel, a la part del darrera de la casa. S’hi accedia per una vidriera.

Ell va anar a picar-hi. «Entri», diu Muriel. Li havien posat un llibre sobre una mena de faristol que feia pont sobre el llit. Llegia amb ajuda d’una vareta que premia amb les dents i amb la qual girava els fulls. En aquell moment l’aguantava amb un angle de la boca, com una cigarreta llarga, per poder parlar. «Sí?», pregunta.

«Miri… He pensat… En fi, al jardí no hi ha feina. Però potser no aniria malament preparar una platabanda rodona, al mig de la gespa. Encara és època de plantar. Des de la seva finestra, podria veure… Però com vostè vulgui».

Ella va fer un moviment brusc amb el cap apuntant amb la vareta cap al jardí, «m’hi podria posar flors aquesta tarda?».

«No, això no. Cal treure l’herba, demà cal remenar la terra. Potser fins i tot demà passat. Les flors, d’aquí quatre o cinc dies».

Ella havia tornat al llibre, ja no l’escoltava. «Deixem-ho córrer», diu. «Em refio de vostè per remoure la terra. Quan sigui hora de plantar, vostè ja no serà aquí. No tinc ganes de tenir un túmul enmig del jardí».

Ell ignorava el sentit de la paraula «túmul». S’estava repenjat a la vidriera, amb les mans a les butxaques dels pantalons, les espatlles arronsades.

«Si no sap què fer, vagi a birbar els rosers. I maleït sia, li ho prego, no passi més per la porta-finestra».

Ella el va veure creuar el jardí amb un càvec que semblava massa petit per a ell, o massa fràgil. Envestia la terra de sota els rosers amb massa violència, amb els llavis premuts, i quan trobava un obstacle, aquest li arrencava un «ah!» que se sentia des de la casa. De seguida es va quedar en mànigues de camisa.

Ella havia abandonat el llibre i mirava com se li ressaltava l’esquena amb l’esforç, com se li posaven tibants les cames en la vertical. Va cridar Marie, i li va demanar que li anés a portar una cervesa freda. La va veure com creuava el jardí en un sentit, després en l’altre. Ell va esperar que Marie hagués marxat per beure-se-la.

Ell li donava l’esquena, una esquena que ara es retallava fosca sobre un cel pàl·lid. Estava palplantat, amb els peus separats i una mà damunt el maluc, i mirava ella no sabia què, més enllà dels rosers. De tant en tant, sense deixar l’ampolla, passava el dors de l’altra mà pel front. Ella contemplava aquell moment precís en què, amb el moviment, la màniga doblegada de la camisa lliscava al llarg de l’avantbraç per arribar al colze.

Ell va preparar el sopar. Marie l’hi va donar, mentre ella mirava la televisió. A ell li hauria agradat saber si li agradava com cuinava. Però ella no en va fer cap comentari.

Quan ell va haver acabat de fregar els plats i quan va haver escombrat la cuina, va tornar a trobar-se sense res a fer. S’havia acabat el que quedava de rom, i havia amagat l’ampolla buida al fons de la galleda, sota les escombraries. Va vagarejar per la casa. La porta de Muriel era oberta, mirava una pel·lícula i Marie seia al llit al seu costat. Ell també va entrar, es va repenjar fent el menys soroll possible a la vidriera, de la qual havien corregut les cortines. El televisor estava fixat sobre una plataforma elevada, collada a la paret, com a l’hospital. Era una pel·lícula americana. «Què hi fa vostè aquí?», va preguntar Muriel. Ell va tornar a la cuina.

Ell havia ocupat el matalàs del terra. La llum ja era apagada quan Marie va entrar a l’habitació. Ell va sentir el soroll de les sabates, que ella va deixar caure en treure-se-les, el del somier quan ella es va estirar. «Que dorm?», va preguntar ella, i va afegir, sense esperar la resposta: «hi ha una percussió a les tres, he posat el despertador perquè soni deu minuts abans, perquè estigui preparat». Ell es va adormir somiant situacions que havia fet néixer aquesta estranya paraula: percussió.

«No prengui apunts», diu ella, «no serveix de res. N’he conegut que es pensaven que feien un curset. O potser és que no podien aprendre res d’una altra manera».

Ella havia enretirat el llençol i el cobrellit que cobrien Muriel, només li va deixar la samarreta que portava per dormir. La hi va arremangar sense miraments fins al pit.

«No se sap si dorm. I això cada nit, des de fa quatre anys… És en un estat indefinit. Em sent i no em sent. Passi’m el gibrell».

La llum violenta il·luminava unes cames massa primes, uns malucs massa grossos. Els pèls púbics eren entercs i espaiats, com arrenglerats els uns al costat dels altres. Quan Marie va deslligar les corretges, els genolls, en una reacció involuntària, es van plegar sobre el ventre; els braços es van elevar en direcció al sostre i les mans van començar a papallonejar.

«Vostè agafa la ròtula i la desplaça cap a l’exterior. Amb els peus igual: agafa el taló, pressiona la mà contra la planta redreçant-la, vint vegades. Després ha de fer lliscar el gibrell sota els malucs».

Ella havia acostat una cadira i, asseguda a la vora del llit, amb dos dits, ara començava a picar amb copets repetits sobre l’engonal. El ventre, que feia de tambor, retornava el so apagat d’un metrònom.

La llum era massa blanca. O potser és que ell no tenia costum de ser eficient en plena nit. O potser era l’olor dolçassa que flotava a l’habitació, i aquella temperatura, a tota la casa. S’havia arrambat a la paret, sota la pantalla del televisor apagat, havia estat a punt de desmaiar-se. S’havia adonat, però, que Marie l’observava de cua d’ull.

«Ja ve», va dir ella. «Quan ve, ha de fer pressió sobre la bufeta. Fluix, però amb fermesa».

Ell havia girat la vista, sense poder evitar-ho, en direcció a la vidriera, com si pogués veure alguna cosa a través de les cortines tirades. Ara n’estava segur, Muriel no dormia.

Marie li havia donat el gibrell perquè el netegés amb una solució de Septivon que estava preparada a la cambra de bany. Remenant pels prestatges va trobar el que buscava. L’alcohol estava diluït a setanta graus. Això atenuaria el xoc, al paladar.

Quan va tornar a la seva habitació, Marie ja hi era. Havia obert la finestra; una cigarreta s’envermellia en l’obscuritat.

Ell es va estirar i va mirar com disminuïa la burilla. Ella expirava el fum amb voluptuositat. «Li sembla que podria fer la propera percussió?», va preguntar. «Sí».

A ell li va semblar, per la manera en què va prendre alè, que ella anava a dir alguna altra cosa, després que hi renunciava. Ella va fer dues xuclades ràpides, seguides l’una de l’altra, i va aixafar la burilla en un cendrer que es devia haver posat damunt la panxa. Va notar que ella tornava a dubtar. «Bona nit», va acabar dient.

L’endemà, ella havia desaparegut. Eren els crits de Muriel el que l’havia despertat.

«Però què està fotent?», va bramar quan ell es va precipitar a l’habitació. Estava vermella de tant esgargamellar-se. «Les cortines, la puta! L’esmorzar! Sap quina hora és?».

Ell es va rentar la cara ràpidament a la pica de la cuina, mentre preparava el te, les torrades, la melmelada, i es va passar una mà mullada pels cabells, a manera de pinta.

Abans de donar-li el menjar, quan ja havia posat la safata a la taula i havia acostat la cadira al llit, va notar que les mans li començaven a tremolar. En aquell estat, ho sabia prou bé, hauria estat incapaç de servir el te. «Un segon», va dir, «m’he descuidat el sucre».

Es va mirar al mirall de l’armari de la cambra de bany mentre buidava la resta del flascó. Els crits de Muriel havien recomençat amb més força. «El sucre és aquí!».

Al final de l’esmorzar, ella semblava calmada. Va reclamar el seu necesser. Ell va aprendre com havia de raspallar-li les dents sense ferir-li les genives, sense fer-li mal als llavis. La va pentinar, va notar que, sota els seus dits, s’assossegava. Era un moment privilegiat. El sol sortia per aquell costat de la casa, la rosada havia estat abundant, en quedaven encara unes perles grosses, enganxades als brins d’herba. Més enllà de les tuies i els rosers, se sentien lladrucs de gos.

Ell va perllongar aquella situació, començant un altre cop a pentinar-la per on havia passat per primera vegada el raspall. «M’agradaria tenir un gos», va dir ella al cap d’una estona. «Seria una bona idea», va respondre ell sense pensar-s’hi.

Després van callar. El raspall va quedar un instant immòbil a l’aire, aferrant alguns cabells que jugaven a la llum del sol. «Em sembla que ja n’hi ha prou», va afegir ella. «Porti’m el telèfon, he de fer dues trucades. Després d’això, farà la neteja de la casa. La propera percussió és a les deu».

Ell ha posat el gibrell a l’abast de la mà, s’ha arremangat les mànigues de la camisa. Ella el mira com es mou al voltant del llit. «Li prego», li va dir, «que no em faci caure. L’única cosa que em fa por és que em faci caure. En aquest llit no hi ha baranes. Amb compte».

Ell ha enretirat el llençol i les corretges, com ho va veure fer. Ha bloquejat els genolls, i els ha estirat cap enfora abans que s’aixequin. Als peus, els practica la mateixa torsió que aquesta nit. Els braços han recomençat la seva bellugadissa, amb aquella mena d’ocells embogits que van a voletejar a l’extrem, les mans. Quan ell l’interroga amb la mirada, «deixi estar», diu ella, «ja es posaran a lloc tot sols. Per què s’ha esquitllat Marie? Hauria de ser aquí per ajudar-lo. Merda puta».

«Què?».

«Tinc mal. Vostè em fa mal».

Ell ja ha començat a suar. Ella gemega. Un dels genolls, insuficientment subjectat, s’ha redreçat. Quan ell el torna a aferrar, s’adona que les mans li tremolen una altra vegada. «Pari», diu ell, amb les dents serrades. «Jo no hi puc fer res!», crida ella, a punt de tenir una crisi nerviosa.

«No és el que jo volia dir», ell ja ha dominat el genoll rebel, aquesta vegada eficaçment, «maleït sia, pari de ploriquejar».

«Però és que em fa mal!».

«No és veritat. No li pot fer mal. Fa anys que ja no sent res de res, ni el fred, ni la calor, ni el plaer ni el dolor».

Ell ha acostat la cadira al llit, ha fet lliscar el gibrell. Comença a percudir-la, amb dos dits. Ja no tremola. «Vostè intenta atabalar-me», afegeix ell, «això no funcionarà».

Ella ha tancat els ulls. Ara només se sent un soroll semblant al d’un metrònom, i que el ventre amplifica: tac tac, res, tac tac, res, tac tac.

Al cap d’una estona: «el dolor», diu ella, sense obrir els ulls. «Que sí, el dolor».

Però el cos està tranquil.

Marie no va venir a prendre el relleu fins a última hora de la tarda. «Estava segura que vostè encara hi seria», va dir ella traient-se la caçadora.

«I si jo hagués marxat?».

«S’ho hauria fet al damunt. S’hauria saltat un àpat. Ja ha passat altres vegades. Després, durant dos dies, hauria estat un àngel amb mi».

Ell va veure que ella tenia les pupil·les dilatades. Ell sabia interpretar aquesta mena de detalls. També va veure la lluentor que flotava en els seus ulls.

Ella havia portat una bossa de plàstic gran dins la qual balandrejaven unes ampolles.

«He tornat a omplir el bar. Whisky, vodka, sucs de fruita. No cal dir que se’n pot servir tant com vulgui». La lluentor li havia desaparegut de la mirada. Ja no s’hi podia llegir res.

Quan ell va sortir de la casa, es va quedar un moment immòbil a la vorera, encegat pel sol. Va passar un cotxe: es va quedar com a sorprès.

Caminava lentament. Als jardins hi havia criatures que, acabades de tornar de l’escola, aprofitaven el bon temps i es perseguien tot rient. Un home regava la gespa. Es va aturar per contemplar-lo.

Quan es va girar cap a ell, li van venir ganes de saludar-lo. D’acostar-se a les tuies, no gaire altes, de preguntar-li si l’herba creixia, igual que a un pescador se li pregunta si piquen.

Va continuar el seu camí.