13

Això és el que l’havia afectat més que cap altra cosa, i ara se n’adonava amb tota claredat: que ell s’hagués trobat incòmode, o que s’hagués avorrit a la llibreria, i després al saló de te.

S’havia fet de nit. Ara que ell ja se n’havia anat, i que Marie el substituïa, ella feia balanç de la jornada, estirada, amb el llençol brodat fins al coll, tornant invariablement al fet que ell s’havia sentit fora de lloc, i que això havia tingut més importància, per a ella, que tornar a veure la ciutat, que tornar a beure un refresc en una terrassa, o que comprar uns llibres precisament allà. Ella havia tingut por d’aquell dia, o potser s’hi havia preparat com si es tractés d’una festa, ja no ho sabia. El que ara la sobtava, és que ja no pensés en ella, sinó en ell. Tanmateix, hauria hagut de ser EL SEU dia. Però el record que en conservava era que ell li havia dit a la beata que s’esfumés, que ell havia fet aquell gest amb les espatlles tota l’estona i, maleït sia, ella no tenia més remei que reconèixer de cop i volta que li agradava quan ell estava amoïnat. I després ell havia posat aquella ampolla en aquella paperera. I després aquells tipus l’havien reconegut. Pitjor: ella es recordava que l’havia tutejat.

Pensava en tot plegat amb una mena d’esbalaïment, un astorament de Muriel davant Muriel. Va tancar els ulls. Sentia com Marie feinejava per la cuina, després per la cambra de bany. El bellugueig alegre de Gos al costat de Marie, quelcom d’imperceptible, la cua que tamborinava en un armari… Gos… Ell… Ella premia les parpelles amb força. Retrobava la sensació de velocitat que tenia quan ell l’empenyia pel carrer, pel jardí, per la ciutat. «Déu és testimoni que jo no ho he volgut, això», es va dir. I tot seguit: «Què són totes aquestes ximpleries?».

Havia escoltat el trajecte de Marie fins a l’habitació. Va tornar a obrir els ulls, s’estava repenjada al bastiment de la porta, «vol que li encengui la tele? Una infusió?». També Gos, amb la llengua penjant, esperava ordres. Sabia Marie, per exemple, què feia ell a la nit? Ell havia dit que vivia en una habitació a la ciutat, res més. Li feia la pregunta a Marie? No m’he fixat mai en ningú, ni tan sols en ella. Ja m’imagino què passarà, si li demano informació sobre què fa ell fora d’hores de servei. Tant se val el to, ella replicaria: i jo? Que m’ha mirat, a mi? Per afegitó, el sarcasme.

Així que se la va mirar. Marie era una mica cepada, pàl·lida, amb els porus de la pell massa grossos. Però tenia els ulls de color blau porcellana. Una cabellera negra i espessa. Muriel es va preguntar si Marie havia estat bonica als divuit anys o si en seria més endavant, als quaranta.

Continuava repenjada al bastiment, amb les celles arquejades, sorpresa per allò que prenia, amb tota la raó, com una mostra d’interès, aquella mirada deferent de Muriel cap a ella… L’efecte del xut va començar a disminuir. Va dir una mica estúpidament: «ei, cucut, tot va bé?», tot agitant la mà. Li hauria agradat poder dir: què passa? Què ha passat avui? Era la primera vegada des de feia molt temps que la veia tan tranquil·la, tan serena. L’àcid li feia la sensació que Muriel, sí, s’esmunyia. Era exactament el sentiment que experimentava ella mateixa. Déu és testimoni que jo no ho he volgut, després treia Déu, es quedava amb que ella no ho havia volgut per por del pendent. Acabava de saltar un forrellat, i el que més l’esfereïa era que no tenia gens ni mica de ganes de tornar enrera.

«M’agradaria només un dels seus cigarrets», va demanar ella. Fumar estava molt bé. Per què se n’havia amagat fins llavors? De qui? Com aquelles passejades pel jardí… Era idiota i inútil. Va prendre la decisió de fer les coses obertament des de l’endemà mateix. I un cop presa, en va sentir un secret orgull.

Tanmateix, tota la nit va somniar que la seva cadira baixava corrent pels carrers sense fre.

L’endemà era diumenge. En certa manera, des de la seva arribada ell havia reblat el clau. El sol dalt del cel pur de núvols permetia presagiar el mateix temps que el dia abans. «He tingut una idea», va dir ell descorrent les cortines, «miri, ja em dirà què en pensa, conec un bon restaurant a Marsella, hi anirem a omplir el pap, tots dos, convido jo».

Dins d’ella, alguna cosa es resistia encara a deixar-se anar. Va objectar que Marsella era a trenta quilòmetres.

«I què? Els taxis existeixen per alguna cosa…».

A més, ella no suportava que la convidés. Ell era menys ric que ella.

«Jo visc sol. No tinc necessitats. He fet estalvis» (així, doncs, ell no sortia de nits?).

«Però en alguns establiments, els minusvàlids…».

«Fan nosa? És això? No es preocupi. Allà on la portaré ens tractaran bé. Què hi diu, doncs, que sí?».

Ell tenia una alegria inhabitual. Ella va pensar que potser hi havia un cert orgull en el fet que ell volgués ensenyar-li un indret en què tenia els seus hàbits, rivalitzant d’alguna manera amb aquella llibreria i aquell saló de te. «D’acord», va dir ella.

Van telefonar a la companyia de taxis que havien fet servir el dia abans. No era el mateix conductor. Aquest també es va commoure per l’estat de Muriel. A còpia de massa cordialitat, esdevenia xerraire i desencertat. Però quan, una mica abans de La Rose, ella li va demanar amablement que callés, perquè no aconseguia concentrar-se en un paisatge tan nou per a ella, ell es va enfonsar en un silenci ofès.

Per arribar poc després de la Comiche, allà on havien d’anar, haurien pogut continuar per les rondes. Va ser ell qui va demanar que passessin pel centre. París i Marsella havien estat els dos pols de la seva vida. A partir de la porta d’Aix, es va esforçar per no deixar veure que devorava les voreres amb els ulls. Mai no hauria gosat tornar aquí sense la lliçó que li havia donat Muriel el dia anterior.

Quan el conductor va entrar al carrer de Roma, va ser a punt d’indicar-li un altre itinerari. Ell hi havia viscut al capdavall, prop de la plaça Castellane. No es recordava de Marsella sense aquell sol. Havia mirat com desfilaven els edificis amb un temor creixent, i després, de cop i volta, va aparèixer el blindatge. No hi ha una altra paraula. De sobte li va semblar que els vidres del taxi s’havien tornat més gruixuts. Portava Muriel al restaurant. Allà baix, la trauria del cotxe després que el conductor li hagués desplegat la cadira. Aquest, com que l’havien fet passar pel centre malgrat el seu parer, trobava un plaer maliciós a enganxar-se darrera dels autobusos, a aturar-se amb el semàfor groc. Ell va pensar que a la tornada li encolomaria una propina de xavalla. Ja està, fet, ja tenien la plaça Castellane al darrera. Pel que fa al parc Chanot, que tenien al davant, i al seu palau de congressos, ja feia anys i panys que els havia posat una creu a sobre, una creu senzilla, i a més una làpida de ciment. Va tenir un pensament per Karim, i durant el temps que el va tenir, se’n va estranyar, i se’n va alegrar. Esperava que aquell noi el conegués algun dia, el parc Chanot.

Maurice en persona els va rebre a l’entrada del restaurant. És una mica aviat, la sala gran encara està deserta. Als seus peus, la Mediterrània li fa de catifa daurada, enserrellada de blanc pels encenalls d’escuma. «Vaja, quina merda!», va dir Maurice tot mirant-lo avançar amb la cadira. I, a continuació: «Cal que cridi la Gisèle». «Deixa-ho estar», contesta ell, «més tard… Se’m llançarà als braços ploriquejant. No en tinc ganes».

Maurice és baix, sec; porta ulleres per veure els números i uns mocassins de pell envernissada amb una sivella daurada, d’una moda ja passada. Ha dit «Bon dia, senyoreta» abans de fer la volta a la cadira. Ella ha notat que s’abraçaven darrera seu, una abraçada curta. Ell ha dit xiuxiuejant que no ha vingut aquí, «Entesos?». Maurice respon: «Entesos».

Ella ha comprès que aquell secretisme no anava dirigit contra ella, que, ben al contrari, la involucrava en la confidència. D’altra banda, Maurice ja no s’ocupa d’ella, hores d’ara. Els ha donat la millor taula, es veu tota la sala i les illes del davant, aquests blocs de terra encastats en l’espurneig del mar, com unes joies a l’inrevés. Ells estan asseguts l’un al costat de l’altre i Maurice que, al seu davant, retalla les seves espatlles primes i dures contra el cel tan blau, fa l’article, «senyoreta, un altre dia que no fos avui, li hauria agradat la bourride, la serveixo acompanyada d’una anchoïade sobre una coca d’oli que em faig portar de Castelet. Una aïgo-boulido, potser, una sopa senzilla amb aigua clara i all, amb la mida justa de sal marina i crostons, però l’aigua, sap hauria de ser la mateixa que davalla fins a les cales quan plou, i l’all, el traiem d’un hort que cultivo jo mateix.

»Ara bé, avui…». (Hi ha les illes, al fons. Darrera el vidre, el mar fa pssst! a cada onada. De cua d’ull, ella veu que ell s’hi diverteix, atent com davant un espectacle. I Maurice, al davant, no s’enganya, però com més va més seriós…).

Avui…

«Aquesta nit la mar ha estat bona» (volia dir pròdiga, i, girant-se, l’assenyalava com si es tractés d’una deessa). «Ha donat rogers i escórpores. L’orada reial, una mica de congre. Molts sards». (Un silenci llarg sostingut).

Ella no sabia si calia interrompre’l. O dir que sí de seguida. Era el final del número? Es trobava bé, tenia ganes de riure. Ara entraven alguns clients, en grups petits, rebuts per un maître, i el que sorprenia de la seva actitud era una mena d’humilitat, igual que quan es traspassa el porxo de l’església. En girar-los l’esquena, semblava que Maurice li feia un regal. «Sap, el secret de la bullabessa, senyoreta, és coure els peixos per separat. Alguns no necessiten ni el temps que triga Gisèle a posar un fil d’anís. D’altres, uns quants bulls. Era un plat de pobres. I ella n’ha fet un requisit de rei. Ah! continuo acompanyant-lo amb un rosat que no el voldria ni una tavernota. Aspre i dur com un pedregar, que jo conservo en bótes de Draguignan. Però desvetlla el peix com pocs».

No hi havia llibreta de comandes, ni carta de vins. Quan Maurice es va haver allunyat i va començar el ballet de cambrers —un escalfaplats aquí, una cubell per al gel allà, sense una paraula, gairebé sense soroll—, «això et costarà un ull de la cara», va dir ella. «I vostè què n’ha de fer?». Ell havia col·locat el tovalló sobre els genolls lligats a la cadira; el seu, se l’havia nuat al voltant del coll. Alguns clients els miraven furtivament, no perquè ella fos diferent, sinó perquè tenien la millor taula.

Ella no s’havia fixat en la manera com ell anava vestit. Al cap d’una estona, es va adonar que la major part dels homes que entraven vestien de la mateixa manera. Els colors podien canviar força, però portaven les camises d’un tall semblant, impecablement planxades, fresques; els pantalons de pinces mostraven un plec ben recte pel davant; els cinturons eren generalment estrets i negres, alguns de pell envernissada, igual que els seus inevitables mocassins.

Ell li donava un tros, després se servia a si mateix. Ella el mirava de cua d’ull. Ell menjava en silenci, amb recolliment, consagrat a no deixar escapar cap gust de cada bocinada, «desvetllant-la» com havia dit Maurice, amb una mica de vi, i els homes, allà al fons, a la sala, no menjaven d’una altra manera, avars de paraules, evitant que res no els distragués. Les seves dones, en canvi, observaven el restaurant, o s’observaven entre elles, com feia ella mateixa. El plaer que havia sentit s’estava esvaint. Tenia ganes de dir, sobtadament, que no era bo, o que era massa salat, o qualsevol cosa, o de cantar.

I a més, que de tant en tant ell es podria posar uns texans, un mocador de coll, una samarreta virolada, uns mitjons cridaners. Més endavant, en el moment del compte —ell va pagar en efectiu, amb bitllets, molts bitllets— ella tindria la mateixa mena de reacció, indignada mentalment per la pila de llibres que hauria pogut comprar amb això, de llibres o de coses més intel·ligents. Encara més tard, com ara, no deixaria que se li notés gens, no diria res, igual que les altres dones, totes tan submises, i per ella, tan atònita de ser-ho, o més aviat, de tornar-se’n.

A les postres —un sorbet de figa amb fulles de menta, glaçat amb xampany— Gisèle es va reunir amb ells. Era un tros de bona dona, els cabells recollits dins d’un mocador, que portava un davantal d’una roba gruixuda i blava massa gran per a ella. El seu marit la devia haver avisada. Tanmateix, tenia els ulls envermellits, i no es va poder estar d’agafar-li la mà quan es va asseure al costat d’ell. «Ens pensàvem… Vas desaparèixer…».

«Doncs bé, sóc aquí». Ell s’havia girat cap al vidre i mirava el mar amb el posat d’estar tip. «Ei! No començaràs a plorar, ara!».

«No, no», deia ella a poc a poc, «ho veus?, no ploro». Ella el va deixar anar, la mà va passar per davant d’ell, va anar a col·locar-se damunt l’avantbraç de Muriel. Muriel no podia sentir-ne el contacte, tanmateix va tenir la impressió que la seva pell era llisa i sedosa. «Ho heu trobat bo?», va preguntar Gisèle esbossant un somriure. El que és ella, sí, i si ell escoltava, pitjor per ell, ella diria que mai no havia menjat tan bé. És el que va fer.