12

Al gimnàs, els nois van rondar una estona al voltant d’ell abans de gosar abordar-lo. Efectivament, se’ls veu la caixa toràcica i els guants semblen massa grans al capdavall d’uns braços que són com llumins, amb el radi i el cúbit l’un al costat de l’altre. Es venten uns cops matussers i es fan mal, tot i que porten casc. No es pot dir que López els entreni. De tant en tant treu el cap per la porta del despatx, comprova que les castanyes no degenerin i deixa anar algun consell si el que pega és Karim.

Karim és el seu campió. Encara massa prim, encara massa feréstec, ho va veure a la primera ullada, però té una mena de gràcia i de rapidesa naturals a les cames, una desimboltura, de vegades, en els jabs, que anuncien alguna cosa. Cal una mica d’olfacte per veure una promesa en ell. I a més s’entrena cada tarda, amb una ràbia freda que ell coneix bé, ha passat pel mateix.

Pegues el teu pare, pegues el director de l’escola, pegues el mestre. És poca cosa. És enfrontar-se amb les aparences, amb els turmells de la vida. Vet aquí que un dia s’esdevé el detonant. Per què? Com? Saps que acabes de pegar pel damunt del cinturó, cal cultivar-ho. Allà, en aquella passarel·la on has vist el sol i l’esperança, hi ha hagut com un raig de mel. No l’anomenaries esport, o estil, o talent. Diries: sinceritat o, igual que un jutge, la teva íntima convicció. Tant se val la partida que hagis triat jugar —però cal que sigui arriscada, torero, boxador, actor de teatre— arriba un dia, un moment —però per quins set sous?— que veus allà baix, al fons de tot, aquesta íntima convicció, aquesta depuració del que fas. El seu pinyol dur.

Deixa que els altres ho anomenin talent! Pel que fa a tu, només intentaràs estrènyer al més fort possible aquest instant sense mentida, sense un cop de massa, sense un gest inútil.

Al seu parer, Karim ja havia entrevist aquest moment. Que continués en aquest gimnàs només demostrava que l’havia deixat passar. Acontentar-se de ser el millor aquí, sense combatre, encara era una forma de mentida.

Ell es va alegrar que anessin a trobar-lo, una tarda en què eren més nombrosos que de costum, Karim anava al capdavant, «hola, Mestre», «hola, nois».

«Digues una cosa, Mestre, ens preguntàvem», no era Karim qui parlava, sinó un dels més escanyolits, amb una tècnica demostrada, això l’hauria fet somriure en qualsevol altre ocasió, però va decidir prendre-se’ls seriosament, «sempre et quedes als sacs, no puges mai allà dalt», assenyalava les cordes, «no deus haver vingut per veure homes, potser?».

Ell va mirar Karim, i Karim es posava vermell. Era imperceptible. S’havien creuat sovint al vespre, tots dos sols, perquè tenien les claus. Karim no s’havia privat davant d’ell dels seus encadenaments esquerra-dreta als sacs. Esperava que ell veiés el seu joc de cames, que repetia dalt del ring, aixecant polseguera —per descomptat que l’havia vist, i que feia veure que no.

«Molt bé», va dir ell, «ja ho he entès. Una condició: que algú s’ocupi de López al despatx. Ah, i a més, els cascos!».

«Que tens por?», va preguntar el petit amb un somriure burleta.

«Estic mort de cangueli. Però mira, tu que ets tan espavilat, et pots ocupar de López».

Els altres el van empènyer rient fins al despatx.

Karim va començar massa fort, massa violent dins els guants. Malgrat això, ell li va somriure en constatar que no podia col·locar-ne cap. Això va fer que girés a dreta, a esquerra, encara més a l’esquerra. Mestre tenia els braços més llargs i deu quilos més. Cap dels dos no portava protector de mandíbules. Mestre va col·locar un directe al casc, prop de la templa, com una advertència desproveïda d’ironia. Va fintar, al seu torn.

Karim estava enrabiat. Ell li va bloquejar el camí. En va rebre una entre les dues orelleres. Mestre ho havia fet per reflex. «Perdó», va dir.

«No és res greu», va fer Karim desequilibrant-se, però sí, era greu, no n’havia rebut cap de semblant aquí, en aquell gimnàs. Hi va tornar a posar al coll. Només tocava els guants, un colze. «Has de preparar», deia Mestre tan fluix que els altres no el devien sentir, «el teu jab amb l’esquerra». Karim va aconseguir acostar-se, i quan va llançar el seu jab, va creure que arribaria a la barbeta. Al fons de tot, allà baix, hi havia com un raig de mel. Va encaixar el ganxo de ple a la mandíbula. En el temps que va trigar a recular, va comprendre que hauria pogut entomar-ne un segon, un tercer, i que Mestre no els hi havia engegat expressament. El petit ja tornava. «Cagada, López!».

Era una trampa. López no va aparèixer. «Ens tornarem a veure», va dir Karim, però ja començava a deslligar-se els guants. Llavors aquell que ells anomenaven Mestre el va agafar per l’espatlla: «No et demano submissió. Et demano només que m’escoltis».

Els va fer un efecte estrany, a tots dos, tancar la porta amb clau al seu darrera. Aquella porta que mai no estava tancada.

Semblava que se n’haguessin d’anar de viatge, i no portaven maletes.

Havien decidit esperar el taxi a la vorera. Ell li havia posat uns pantalons blancs, una brusa que a ell li agradava molt, el coll i els punys amb puntes frunzides, una mica passada de moda, amb un toc de l’altre segle. Ella portava ulleres de sol. Era el començament d’una bonica tarda de maig, càlida sense ser asfixiant. «Tinc por», va dir ella. «O potser és que dec estar excitada, no ho sé». Uns bedolls, regularment col·locats, feien la rateta amb les fulles verd tendre al sol i sota el vent. «Què fot, aquest taxi?».

Per fi el van veure arribar per un extrem del carrer. Era un break acostumat a aquesta mena de transports. Mentre el conductor ficava la butaca al portaequipatges, ell la va instal·lar al darrera, creuant-li pel damunt uns cinturons especials, bloquejant-li els peus amb la seva cama. El conductor en devia haver vist d’altres, i tanmateix estava impressionat, això es traduïa en el seu silenci i en les seves freqüents ullades al retrovisor. «Condueixi menys de pressa», li deia ella. Darrera de les ulleres fumades, els ulls llepaven les avingudes que portaven al centre, després l’aigua clara que brollava de les fonts, els alts plàtans que projectaven l’ombra damunt dels patis, els palauets amb cariàtides al porxo. Es van fer deixar a la plaça del Palau de Justícia. Uns escombriaires acabaven d’escombrar les restes d’un mercat. El rec automàtic refrescava les avingudes. Havien quedat que es trobarien amb el taxi al mateix indret, tres hores més tard.

Ell l’empenyia pels carrers que l’hora de dinar deixava encara deserts. Ella deia a la dreta, a l’esquerra, amb un plànol de la ciutat que dins seu s’havia quedat intacte. I afegia: «Com ha canviat tot plegat!».

«Aquí comprava els discos. Ara hi ha una botiga de roba».

«Però si vostè no escolta mai música».

«La música», deia ella, «el meu cos ja no suporta la música». Ho deia sense amargor, al contrari, amb una mena d’alegria ferotge.

Es van aturar a la terrassa d’un cafè, en una plaça. Uns arbres immensos feien de para-sols i desplaçaven, damunt la taula, unes monedes grogues entre els retalls de l’ombra. Ella va prendre una llimonada amb menta amb una palla. Ell va demanar un Ricard doble. «Txin», va dir ell fent xocar tots dos gots l’un contra l’altre. Els carrers s’omplien de passants. Alguns alentien la marxa quan ell allargava la beguda a Muriel, cenyida a la seva butaca, amb els tacs de fusta sota les rodetes. Una dona s’hi va acostar, amb el cap inclinat cap endavant, com si no ho hagués vist bé sense ulleres. Duia penjada una cadena d’or per sobre la brusa.

«Toca el dos», li va dir ell quan va ser massa prop.

«Sisplau, senyor!».

«Que toquis el dos, et dic».

Muriel havia observat l’escena pel damunt de les ulleres fumades, mentre la palla escurava amb insolència el fons del got buit. Quan la dona va haver marxat: «M’agrada tant quan els parles d’aquesta manera», va dir ella.

Antigament, ella tenia el costum d’arribar-se a tal llibreria, i en acabat a tal saló de te. Les botigues tornaven a obrir.

«Està segura que?».

«Que què?», va preguntar ella. «No, estic perfectament».

«Volia dir, la memòria…».

«Ja ho havia entès. No, no, estic molt contenta. Bé es deu notar, oi?».

Era veritat. Des que havien sortit del taxi, ella no havia parat de somriure. Aquell somriure era astut i maliciós, com si anés dirigit a algú que ell no podia veure —i de vegades, sí, a ell.

El que havia canviat a la llibreria era un dispositiu antirobatori a l’entrada, que no deixava passar la cadira. El botiguer l’havia reconeguda. Era un home madur, parlava xiuxiuejant, amb aquells silencis que agraden tant a la gent que ha conviscut molt de temps amb els llibres. Els va fer entrar pel darrera. Van passar tot al llarg d’un corredor amb uns lavabos sense porta i unes piles de llibres vells que no apareixien a la botiga. «Faig una mica de llibreter de vell», va explicar. «D’altra banda, si li interessava…». Però Muriel no era col·leccionista. Volia novel·les contemporànies i si fos possible, les més noves.

Ell es va recordar dels seus gustos. Com que a la botiga no hi havia ningú, la va orientar, la va aconsellar. Li allargava els llibres perquè ella mateixa pogués llegir-ne les quatre pàgines de la coberta. No era per vendre, era una amabilitat que hauria detestat ser expressada amb paraules. Tanmateix, Muriel li va comprar dues novel·les. Ell li va regalar una petita agenda que ja no era a la venda. Ella no hauria sabut quines cites anotar-hi però la trobava «bufona». Van tornar a passar pel corredor, els lavabos sense porta. Abans de sortir, «tornaré més sovint», va deixar anar ella.

Però tota l’estona que havien passat dins la llibreria, ella havia notat al seu darrera que ell estava incòmode. En un aparador del carrer, ella es va adonar que ell l’empenyia amb les espatlles cap amunt, amb aquella actitud que ella li coneixia bé. Això va continuar al saló de te.

L’indret, un dels més bonics de la ciutat, era en un pis. S’hi accedia des d’un rebedor de pedra vella, subratllat amb drapejats i bustos, d’on partia una escala de marbre. «No hi ha cap motiu per espantar-se», diu ella en entrar, i per relaxar-lo, «trenta francs un te, amb pastes, per tota aquesta pompa…».

Aquí també la van reconèixer, i no van fer més preguntes que el llibreter. Van proposar amb la mateixa veu esmorteïda que els ajudarien a pujar la cadira fins a dalt.

Quan ell va haver posat les falques sota les rodetes del davant, es va asseure enfront d’ella. Les finestres donaven a l’avinguda principal de la ciutat, la que havien enfilat en arribar, amb els plàtans i els palauets. Ell no va tocar cap pasta, ni el te, que ella li havia triat de Birmània. Quan ell es tancava d’aquella manera, ella no podia estar-se de mirar com la roba de la camisa es tibava per damunt del pectoral, fent un plec, sota l’aixella, que formava una pota de gall. Els ulls d’ell vagarejaven d’una pintura mural del segle XVII al sostre amb cassetons decorats. Quan en van sortir, ella va comprovar que encara els quedava mitja hora per l’hora convinguda amb el taxi. «Si has de comprar alguna cosa…», va dir ella. «Encara que sigui personal; tenim temps».

D’acord. La va fer esperar un minut davant d’un adroguer, amb la butaca inclinada gràcies a l’angle de la vorera, els frens bloquejats, només un moment per comprar una ampolla de whisky que van anar a entaforar —és a dir, que ell va anar a entaforar amb la seva companyia involuntària— en una paperera d’una estació d’autobusos que ella va trobar sòrdida, aprofitant el moment en què cap viatger no el veiés. Abans de tornar a la plaça del Palau de Justícia on els esperava el taxi, es van creuar amb uns nois àrabs que feien un tomb en colla. Miraven al voltant com si haguessin d’arrencar a córrer al primer senyal. El més alt, Karim, va ser el primer a reconèixer-lo.

«Hola, Mestre». La cadira de rodes els impressionava a tots.

«Bon dia, senyora». Ja no tenien por. Alguns, davant d’ella, es picaven damunt del pit. D’altres s’inclinaven lleugerament, com si assentissin. Ella va acollir l’homenatge sense dir res, igual que a l’estació d’autobusos, on no havia piulat.