4

Havia trobat la samarreta damunt la taula de la sala, embolicada amb un plàstic transparent i precintada amb una cinta adhesiva. «On la deso?», havia cridat en direcció a l’habitació.

Com que ella no responia, ell es va acostar a la porta, amb l’escombra a la mà. El mentó d’ella contrastava sobre el llençol de fil brodat amb dibuixos alegres. «És per a vostè», va dir ella per fi.

És per a mi. Havia tornat a la taula, l’havia treta del plàstic. Era de cotó blanc, amb un motiu petit brodat damunt del pit. Potser una mica massa gran per a ell.

«Jo…».

«No cal que m’ho agraeixi. Marie ha anat a comprar, estava d’oferta. Posi-se-la, per veure-la».

Es va treure un pany de camisa fora dels pantalons, després s’hi va repensar. «Ja vinc», diu. Se la va emprovar a la sala.

«Giri’s», diu ella quan ell torna. Maria havia escollit la talla més gran. Tot i que la cisa li queia una mica, les espatlles es dibuixaven sota el teixit. El blanc li ressaltava la morenor dels braços i del clatell. A sota, el trapezi, que naixia ben amunt, tibava lleugerament el coll de la samarreta. Hi havia quelcom de suau, de flonjo, en aquest plec que el teixit marcava sobre el múscul. «A mi em sembla que li queda bé», diu ella. «Però en fi, sempre la pot canviar».

Una vegada per setmana, el dijous al matí, el fisioterapeuta li feia fregues damunt d’una post inclinada, per prevenir les escares. Era un home jovial, que mai no es descuidava de comentar l’última xafarderia de la ciutat. Quan estava cuidant Muriel, la sentia riure des de la cuina. Eren les úniques ocasions en què la sentia riure.

Un dia, va comprar un diari regional i el va llegir atentament. L’endemà li tocava el servei de dia. Va esperar fins després del dinar per repetir-li una història que havia desentrellat a la secció de successos, la història d’una dona gelosa i assassina, era del mateix departament. «Per què m’explica això?», va preguntar ella. «Què significa tota aquesta història?».

Alguna vegada ella sortia al jardí. Per a això, calia ser almenys dues persones. Marie la percudia i la vestia, mentre que ell preparava la cadira de rodes. Després feien lliscar Muriel per un pla inclinat que el seu pare havia fabricat expressament, i aterrava a la butaca, només quedava cenyir-la amb les corretges. Tot plegat necessitava una hora.

Costava molt fer passar la butaca, sobre la qual calia repenjar-se a fi que el cap no pengés cap endavant, pel forat de la vidriera. Marie l’alçava amb dificultat des de les rodetes del davant. Quant a Muriel, quan arribava al jardí ja estava esgotada. Prenia deu minuts d’aire fresc embolcallada amb mantes, i de vegades s’adormia abans que tinguessin temps de tornar-la al llit.

Una tarda en què miraven plegats un programa de televisió —a ella no li havia quedat més remei que acceptar que s’estigués al seu costat, a causa del comandament— «és idiota», va dir ell. «Què és el que és idiota?». «El pla inclinat. Passar per la vidriera. Tot».

«No l’entenc».

«Doncs és ben senzill, jo poso la butaca a fora, la percudeixo, la vesteixo, la porto. No necessitem ser dos. Estic segur que guanyaríem mitja hora».

«Peso gairebé vuitanta quilos». Ella s’havia girat cap a ell, que continuava interessat en el programa. «Vuitanta quilos per menys d’un metre setanta. Vostè m’escolta quan li parlo de les meves mesures?».

«Això és una rucada».

«Què diu?».

«Que és una rucada: vostè deu estar al voltant de setanta quilos. Com a màxim, setanta-un, setanta-dos… I ho podria rebaixar. Menys plats amb salsa». «Però vostè què es pensa?», va explotar ella. «Què es pensa que em queda, a part d’això?».

«La qüestió és», diu ell, «la qüestió és: vostè té ganes que ho provem, sí o no?».

Havia plogut durant la nit i a les nou del matí unes tires de boira s’aferraven encara als rosers, que havien perdut les fulles prematurament. «Li ho prego», deia ella, «com a mínim caldria telefonar al meu pare». Per la vidriera es veia la butaca col·locada a lloc. Una mica de rosada en perlejava els braços.

«Què vol que hi faci, el seu pare?». Li havia posat uns pantalons de llana marró, un jersei que ella no havia tingut mai ocasió de posar-se, un jersei de mariner.

«Ja està, Marie, telefonarem a Marie». Quan ell la va agafar per sota les aixelles i per sota els genolls, un dels braços havia arrencat el vol. Ell el va bloquejar amb un moviment de cap ràpid. «Maleït sia, avisem Marie». Ell ja havia fet lliscar la porta amb la punta del colze. Menys de deu minuts més tard, ella ja estava instal·lada al seu seient.

«No ho hauria cregut mai. Jo». Tanta rapidesa l’havia atordida. L’atabalament li provocava un somriure pàl·lid. «Sap el que aniria bé?», va preguntar ella amb una veu que ell no li coneixia, «aniria bé que preparés un te. Ens el beuríem a fora».

Quan ell va tornar amb la safata, ella tenia els ulls closos. «No dormo», va dir sense obrir-los. «Estic prenent una engruna de sol».

Al jardí veí se sentien els lladrucs d’un gos que els seus propietaris havien encadenat. «Quina colla de desgraciats», va dir ella, i va afegir: «Que li podria llançar uns terrossos de sucre per sobre la tanca?».

«Jo no hi estic d’acord», havia dit el pare. «Però, com és habitual, el meu parer no compta per a res. S’imagina el que passaria si agafés ni que fos un refredat?».

Ella ja sortia gairebé cada dia, quan no plovia. Prendre el te a fora havia esdevingut una mena de costum. Havien decidit que Marie, que era incapaç de portar-la sola, d’ara endavant faria el torn de nit.

Marie no s’havia queixat. Un dia que ell va arribar una mica abans de l’hora, l’havia sorpresa mentre es punxava a la cambra de bany. Ella li va dirigir una mirada breu abans de deslligar-se sense pressa el torniquet. «Puc comptar amb vostè?». Ell va arronsar les espatlles. Ella abastia el bar cada setmana.

En una altra ocasió, mentre es creuaven a l’entrada, ella que se n’anava i ell que arribava: «Sense això», va dir ella, «sense això, no es podria suportar. Qui pot suportar això?». I després ella li va tocar l’espatlla, amb un moviment de cap falaguer. «Potser podríem… Tots dos…». Ell va refusar sense duresa.