19

Ells li deien, «vinga, Mestre, no facis aquest posat, hem guanyat, te n’adones?», el periodista que els havia acompanyat acabava de deixar la seva taula, Vietti no parava d’ensenyar les dents podrides, i tant que se n’adona.

Havien marxat de la sala, tots quatre, sense veure l’últim combat. Havien agafat una taula al millor restaurant de la ciutat, convidava Vietti. Era Le Provençal qui, en reunir-se amb ells, els havia informat dels resultats. El campió de França continuava sent el campió de França, per punts. Però, deia mentre engolia el segon Martini —argumentava que el xampany li feia agafar mal de cap— tothom havia entès que el combat de Karim havia estat el plat fort de l’espectacle. Era una xamba tenir Mestre a mà. La seva entrevista donaria més pes al paper. Hi parlarien sobretot del noi.

I durant tota l’estona que va durar aquesta entrevista, havia sentit que la trampa s’estrenyia, aquesta vegada definitivament. Karim era el seu protegit? «Sí, em sembla que sí, però no més que el de López» (preocupat en aquell moment per escollir el menys car de la carta, angoixat amb la idea de confondre la copa de vi amb la de l’aigua). Després d’una victòria d’aquesta mena, què tenien previst per a ell? I va ser Vietti qui va respondre, Vietti, a qui el noi havia començat a dir, també ell, senyor, «doncs el màxim, tot, França, els campionats d’Europa, i per què no els del món? Hi estàs d’acord, Karim?» (riure). «Sí, senyor, encantat, senyor», havia demanat llamàntol, semblava que arrencava del restaurant, d’una en una, les taules, després les aranyes, el brollador d’aigua, al bell mig, per emportar-se’ls a casa, rampinyant amb els ulls la vaixella de plata, els tornassols de les joies de les senyores, el de les ampolles que presentava el sommelier, i fins la delicada contrició que aquest darrer adoptava en enunciar els vins de marca. Acabaven d’entrar quatre persones que ell ja havia vist vestides d’una altra manera, en uns altres llocs, i que eren conduïdes a la taula que tenien reservada. Ah, sí! els turistes d’aquesta tarda… Una de les dones portava una faldilla llarga, amb un tall fins al capdamunt de la cuixa, i el que s’hi veia, malgrat l’edat, o a causa d’ella, era més daurat, més llaminer que el restaurant sencer. Mira aquell noi, es deia ella tot reconeixent-lo també. El petit apòsit, al pòmul, li afegia encant. Mira aquell bergant, que a més s’esbatussa. En asseure’s va parar esment a recollir just el que calia del tros de faldilla que havia lliscat.

«I vostè?», interrogava ara el periodista. «Vostè va desaparèixer de la circulació de sobte. Què va passar? Quins projectes té?». Era un altre cop Vietti qui responia, «de moment no podem dir-li’n res, tanmateix, una exclusiva per als seus lectors, a la tardor, un gran esdeveniment…».

En quin moment li havia ficat el sobre al coll obert de la camisa, com a una puta? Devia haver estat quan el periodista els va proposar que es fessin una foto. Havien demanat al director de l’establiment que s’afegís a ells, al peu de la foto es llegiria: Karim i el seu entrenador han celebrat la victòria al restaurant Tal. Vietti i Mestre van voler quedar a part, sí, devia haver estat en aquell moment quan li havia donat el sobre tot dient, «faig el negoci de la meva vida, et tinc a tu i al noi. Encara que em costi els meus pesos. Els pesos serveixen per poder veure-les venir de cara».

«Prou, Mestre, prou de fer aquest posat, coi!», insistia López, i no era veritat, no era un regal, era la mantega que tapava el ganivet, perquè si refusava, ell, Mestre, el noi no tornaria a pujar mai més dalt d’un ring, Vietti tenia els mitjans per fer-ho, no sempre elegants, de vegades perillosos. I era igual de fals que ell fes mala cara, era en un altre lloc, senzillament, havia estat mirant gairebé de bon grat, tot i que el sobre el feria, sota la camisa, més enllà de la pell, fins a l’ànima, la sessió de fotos. L’alegria de Karim i de López era indescriptible. Els clients havien parat de menjar per aplaudir esportivament, el director havia anunciat el combat que havia tingut lloc aquell vespre, i ho acompanyava amb una prima inesperada que oferia al jove vencedor.

Ell tenia la sensació que s’allunyava, que se n’anava com hom se’n va amb un veler, la riba i la taula esdevenien llunyanes de mica en mica, a penes podia dir-se que tot estava dat i beneït, que era inútil tornar-hi a pensar. Això li esbossava una mena de somriure. Veia de cua d’ull com aquella dona passava a la vora de la seva taula abans d’arribar als lavabos. El minut següent, Karim pretextava una necessitat urgent. Devia ser l’únic que s’adonava de la maniobra, però des de tan lluny, com des de dalt…

No havia tocat el plat i bevia molt de vi, encara que no li agradava el vi, preferia les begudes fortes. López i Vietti no paraven de mofar-se de Jeff McCoy, per tota l’eternitat aquest tindria aquella mirada estupefacta empassant-se l’uppercut del quart assalt. Aquella dona sortia primer, més maca encara, més embriagadora, gràcies als ulls brillants, al foc de les seves galtes, i a aquell no sé què, als malucs, que recordava una satisfacció de felí. Karim, per la seva banda, tornava al seu lloc sense que se li notés en res la seva bona sort.

Està bé, pensava ell. El noi està bé. Tot va bé.

«Jo també hi vaig», va dir aixecant-se feixuc. Però en arribar a l’entrada del tocador, es va desviar cap a l’esquerra, i va passar per davant d’una cortina de plantes verdes. Va saludar el porter abans de sortir del restaurant.

Era dissabte al vespre. Els bars eren a vessar. Va sentir parlar del combat en diverses ocasions. S’havia posat a beure whisky de malta.

Havia obert el sobre damunt de la barra del tercer bar. Contenia quatre o cinc bitllets de deu mil, no ho sabia exactament, no els havia volgut comptar davant de tothom. S’havia entaforat el paquet de bitllets a la butxaca del darrera dels pantalons i havia demanat una ronda per a tots. Es recordava que l’individu l’havia seguit a partir d’allí. Els cafès havien tancat un per un, quedaven les discoteques. Havia convidat en més d’una. Ell li parlava del soroll que fa la gent, del soroll que fan els homes a pesar seu, com si no tinguessin res a dins, com si a l’interior d’ells mateixos, no hi hagués hagut aquell blanc —havia dit blanc?, ara ja no n’estava segur— aquella pau immarcescible i cada dia marcida. Ja ho entenc, repetia aquell individu que no entenia res. Mmm, la pau, tot allò, tots som germans.

Ell estava indignat per no fer-se comprendre. Deia: «Li ensenyaré un lloc en què ho podrà tocar amb el dit, sense que calgui que jo li ho expliqui. Sense, sobretot, que vostè s’equivoqui». Ho deia remenant maquinalment la camisa en què faltaven dos botons. Maleït sia, on els havia perdut? Li calia fer un esforç per recordar-se del porter de la discoteca anterior, que no els havia volgut deixar entrar, i amb el qual havia arribat a les mans. «És absolutament indispensable que li ensenyi aquest lloc», insistia.

Després hi havia la visió d’un carreró en forma d’esquena d’ase, amb el fanal al mig, com un pont, com un vaixell il·luminat pel seu fanal dins l’espessor de la nit. L’individu s’havia eclipsat, se sap on van els homes, a la fosca? Són ombres inquietes, ànimes sense son que s’esmunyen al llarg de les parets i sota les porxades. Els passos els ressonen dins el cap. A ell li costava sortir de la llum.

Al cap d’un minut, hauria dit —però havia caminat molta estona i s’havia perdut més d’una vegada—, va retrobar el banc de l’estació d’autobusos. N’ocupava un dels extrems, com si li fes por asseure’s damunt del fantasma de Chibani. No hi havia lluna, les estrelles lluïen amb tanta força que projectaven, sobre el sostre dels autocars i dins els plàtans, uns esclats blancs. Es recordava d’una expressió que havia sentit, o llegit, i que l’havia marcat: «la música de les estrelles». Aquesta música, per fi la sentia, era semblant a la del vent quan passa entremig dels fils del telèfon, entre les drisses mal tibades, al llarg dels pals d’un vaixell. Dins els canyissars a la vora del mar.

Més tard, quan una cinta blau pàl·lid despuntava a l’horitzó, va tornar a tenir set. Es va posar dret i va anar a furgar dins la paperera. Hi havia deixat una ampolla dos dies abans. Va somriure en constatar que només contenia diaris i papers. El vell continuava recollint el lliurament de somnis a la llista de correus.

Quan va aconseguir arribar a la casa, ja s’havia fet completament de dia. No sabia què havia fotut del Lancia. Les cames començaven a fer-lo patir. Li semblava que havia caminat tota la nit.

Va empènyer la porta, que no estava tancada, com de costum, i va arribar a la cuina de puntetes. El rellotge de paret marcava les sis. El seu tic-tac delicat i, de tant en tant, la respiració ronca i regular de Marie, a l’habitació del costat, constituïen els únics sorolls de la casa. Va constatar amb satisfacció que els plats estaven rentats i la pica netejada. Es recolzava en aquesta amb la sensació de tornar d’un viatge llarg, molt, molt llarg. Deixava que les coses, i el lloc de cada cosa, entressin en ell. Aquí, la torradora de pa, i allà, a la dreta, l’esponja amb què recollia les molles. Va estirar l’agafador de la nevera i va anar directament al lloc on hi havia les cerveses, al calaix de les verdures. En va agafar una i va ser com si l’haguessin esperat, com si no hagués passat res, aquí ningú no bevia cervesa, excepte ell.

A la sala tot estava net. La llum del matí la repintava de nou. Va obrir silenciosament la porta del fons.

Ella s’afanyava a dormir, esprintava a l’última línia recta del seu son abans que el dia la tornés a reclamar, la percussió, l’esmorzar, la butaca, el dinar, el fisioterapeuta, el te, el sopar. Uns cabells aïllats, uns cabells que es podien comptar, se li enganxaven a les galtes. A la nit, de vegades, sense adonar-se’n, se’n bufava algun, que havia aterrat sobre la boca, o el nas. Ell es va adonar que la catifa de Gos era buida.

Merda, on ha anat a parar Gos?