20

Ella s’ha despertat primer, és una sort.

De començament, ha pensat de seguida en Marie. La porta de l’habitació havia quedat oberta. Li agradaria, com rares vegades en la seva vida, poder-se aixecar, anar a tancar-la, fins i tot amb pany.

Després s’asserena. Aquest matí serà el moment, com li ha arribat el moment de fumar, o d’anar a la ciutat. És inútil amagar-se, és inútil amagar-ho. Ara ja ets una noia gran.

Val més concentrar-se en aquest cos que té al costat, estirat cap per amunt, robar encara uns grapats de minuts fins a l’instant en què entrarà Marie. El seu braç dret, que barra el pit d’ella, l’oprimeix una mica. Ell s’ha deixat les sabates posades, i és l’únic detall que realment l’empipa, es diu que se les hauria pogut treure abans de ficar-se al llit, embrutarà el llençol.

Ell fa olor. Amb una mica de distància, ella podria constatar que no fa bona olor. No ho aconsegueix, o potser és que per a ella no és veritat. Ell dorm amb la boca oberta, el seu alè tapa la colònia que fa servir habitualment. També hi ha aquesta olor que exhala la seva roba, no és de transpiració, ella diria que és de pols. L’olor de la nit, és evident que està borratxo. Es fixa, girant el cap tant com pot, que té la camisa entreoberta, li falten uns botons, apareixen uns pèls. Que vast pot arribar a ser, un home. I quant lloc ocupa.

Al tribunal invisible, davant d’ella, pledejaria perquè li deixessin una mica més. Mala sort si fa olor, mala sort si està borratxo, i mala sort si el braç continua pesant travessat damunt el pit. Al fiscal que objecta, allà al fons, que no es fa, això de dormir al llit de la persona que l’ha contractat, on s’és vist? —i vet aquí que ara comença a roncar, un soroll com de tro, tan inesperat que de bona gana riuria pels descosits— al fiscal, doncs, li respondria, jo faig el que vull, qui pot jutjar-ho? No li impediu ni tan sols de roncar, només retireu-li les sabates, que no embruti el llençol. Deu calçar un quaranta-dos. Ella té el trenta-sis. Mireu els nostres quatre peus l’un al costat de l’altre que sobresurten a la punta, dues coses grans negres, embetumades, cordades, formant un ventall insolent —mira, no porta mocassins—, dos peuets roses, una mica prims, plens de dits, i la corretja que els subjecta pel damunt.

El rostre endormiscat de Marie acaba d’emmarcar-se dins la porta oberta, «Uau!», murmura. «Sisplau», diu Muriel.

«I què fem?», xiuxiueja Marie.

«El deixem aquí», respon Muriel. «Intentem enretirar aquest braç del meu pit sense despertar-lo. Tanquem la porta. Telefonem al meu pare, li diem que avui no val la pena que vingui. Que ens deixin tranquil·les. Això és tot, em sembla».

Ell obre els ulls a les nou tocades. S’incorporà de cop. «On és Gos?», pregunta assegut al llit.

Ella veu la seva esquena, la camisa rebregada. Es grata el clatell. «Gos és a la clínica veterinària. No és res greu. Demà sortirà». Finalment, ella s’ha decidit a fer-li operar el maluc.

Ell diu: «Ja has esmorzat?».

Ella ha girat el cap. Mira la llum que passa entre les escletxes de la cortina, tot al llarg de la vidriera. S’adona que fa bon dia. El sol llueix des de fa dues setmanes, si no més, cada dia. S’adona que fa bon dia.

Ell diu a Marie que se’n pot anar. Ha trobat dins l’armari una samarreta massa gran que Muriel s’acostuma a posar per dormir, i que ara reemplaça la seva camisa. Li dóna el menjar, ella rosega la torrada, mentre ella mastega, ell la mossega pel darrera. Això cisella les marques de dues rengleres de dents, l’una al costat de l’altra, com un moment abans els seus peus, una de gran i una de petita.

Finalment ell es recorda del lloc on va aparcar el Lancia, i els bitllets, a la butxaca, li fan un bony dolorós, perquè hi ha dormit a sobre. No sap com dir-li-ho. Té por d’anar amb embuts. Ella ha acabat de beure el te. Ell no s’adona que fa un minut que la mira fixament. Ella arqueja una cella interrogadora.

Ell ho diu brutalment, tirant-se de cap a l’aigua, diu: «M’agradaria molt que ens n’anéssim de vacances, tots dos, de seguida. A les Landes, o a qualsevol altre lloc, com tu vulguis. Tinc calés».

Ell no ignora que quan una paralítica es desplaça primer té molta cura a informar-se en una associació per saber els llocs, els hotels, els establiments que li són accessibles. Després es tracta d’adquirir el material indispensable per dormir, per les necessitats diàries, que es podrà transportar i fer servir en qualsevol condició. Per acabar, i això com qualsevol altra persona, es prepara l’itinerari, es preveu l’equipatge, es compren alguns vestits d’estiu, un barret o una crema per protegir-se del sol, rodets per a la màquina de fotografiar. Es neteja la casa de dalt a baix. S’avisa a tothom, s’ajornen les visites del fisioterapeuta.

Les cames li comencen a tremolar sota les corretges. Aquesta vegada, ell se n’ha adonat. Ha enretirat el llençol, ha premut el genoll i s’ha repenjat sobre el peu. Mentre ho fa, ella diu dues coses, diu: «Cal que algú vagi a buscar Gos i que se’l quedi», i després, «que d’aquí a una hora haguem sortit». Ell somriu. Ella l’ha vist somriure ben poques vegades. Té allò que se’n diu un somriure carnisser, com si s’hagués de menjar un tros d’ella. Ell ja té una mà damunt del telèfon. «Una hora, una hora i mitja», diu. «El temps que trigo per anar a la ciutat a buscar el cotxe».

«Potser, de fet, una cosa més, si poguessis trobar-me llibres nous, ja no tinc res per llegir».

«Te’n compraré tants com vulguis», diu ell. «Encara que sigui diumenge».

«I cigarrets?».

«Sí, cigarrets».

Ell està marcant el número de Marie.

No he de plorar. Merda! Quants anys fa que ja no tinc ganes de plorar. D’alegria, de res? No he de plorar, eh. Sobretot no ploris.