V
En aquest punt s’obre la discussió. S’aparten fets, personatges, ambients, sensacions per deixar pas als conceptes generals.
—El desig polimorf-pervers…
—Les lleis de l’economia de mercat…
—Les homologies de les estructures significants…
—La desviació i les institucions…
—La castració…
Només tu t’has quedat penjat, tu i Ludmilla, mentre que ningú més no pensa a prosseguir la lectura.
T’acostes a Lotaria, allargues una mà cap als papers que té estesos davant seu, preguntes: —Em permets? —mires d’apoderar-te de la novel·la. Però no és un llibre, és un quintem arrencat. I la resta?
—Perdona, buscava les altres pàgines, la continuació —dius.
—La continuació?… Oh!, aquí ja hi ha matèria de discussió per un mes. No en tens prou?
—No era per discutir, era per llegir… —fas tu.
—Mira, els grups d’estudi són molts; la biblioteca de l’Institut hèrulo-altaic tenia solament un exemplar; aleshores ens l’hem dividit: ha estat un repartiment un xic polèmic, el llibre ha quedat reduït a trossos, però crec ben bé d’haver aconseguit el tros millor.
Asseguts a la taula d’un cafè, feu el balanç de la situació, tu i Ludmilla. —Resumint: Sense témer el vent ni el vertigen no és Abocant-se per la costa espadada, que, al seu torn, no és Fora de la població de Malbork, novel·la que no té res a veure amb Si una nit d’hivern un viatger. No ens queda més que remuntar-nos fins als orígens de tota aquesta confusió.
—Sí. És l’editorial que ens ha sotmès a aquestes frustracions i, per tant, és l’editorial que ens deu un desgreuge. Cal que els ho anem a demanar.
—Si Ahti i Viljandi són la mateixa persona?
—Abans que tot, demanar per Si una nit d’hivern un viatger, fer-nos-en donar un exemplar complet, i igualment un exemplar complet de Fora de la població de Malbork. Vull dir: de les novel·les que hem començat a llegir creient que tenien aquells títols; si després els veritables títols i autors són uns altres, que ens ho diguin i que ens expliquin quin misteri hi ha rere aquestes pàgines que passen d’un volum a l’altre.
—I seguint aquest camí —afegeixes tu—, potser trobarem la pista que ens condueixi a Abocant-se per la costa espadada, ja sigui inacabada o completa…
—No puc negar —diu Ludmilla— que amb la notícia del retrobament de la continuació m’havia fet il·lusions.
—… i a Sense témer el vent ni el vertigen, que és la que ara més m’urgeix de continuar…
—Sí, a mi també, tot i que haig de dir que no és la meva novel·la ideal…
Apa, ja hi som! Tan bon punt et sembla d’anar pel bon camí, vet aquí que et trobes bloquejat per una interrupció o per un revolt: en les lectures, en la recerca del llibre perdut, en la determinació dels gustos de Ludmilla.
—La novel·la que ara més desitjaria llegir —explica Ludmilla— hauria de tenir com a força motriu només les ganes de relatar, d’acumular una història rere l’altra, sense pretendre d’imposar-te una visió del món, sinó únicament de fer-te assistir a la pròpia creixença, com una planta, un progressiu embolcallament de branques i de fulles…
En això de seguida hi estàs d’acord: deixant enrere les pàgines lacerades per les anàlisis intel·lectuals, somies de retrobar una condició de lectura natural, innocent, primitiva…
—Cal retrobar el fil que hem perdut —dius—. Anem ara mateix a l’editorial.
I ella: —No és necessari que hi anem tots dos. Hi aniràs tu i després m’informaràs.
No ho encaixes. Aquesta recerca t’apassiona perquè la fas juntament amb ella, perquè podeu viure-la junts i comentaria mentre la viviu. Just ara que et semblava haver arribat a una entesa, a una confiança, no tant pel fet que ara també vosaltres us tracteu de tu, sinó perquè us sentiu com còmplices en una empresa que potser ningú més no pot entendre.
—I per què no hi vols venir tu?
—Per principi.
—Què vols dir?
—Hi ha una línia divisòria: en-una banda hi ha els qui fan els llibres, en l’altra, els qui els llegeixen. Jo vull continuar essent una d’aquells qui els llegeixen i per això vaig alerta a mantenir-me sempre ençà de la línia. Si no, el plaer desinteressat de llegir acaba, o com a mínim es transforma en una altra cosa, que no és el que jo vull. És una línia divisòria aproximativa, que tendeix a esborrar-se: el món dels qui tenen relació professional amb els llibres és cada cop més poblat i tendeix a identificar-se amb el món dels lectors. Certament, també els lectors són més nombrosos, però sembla com si els qui usen els llibres per produir altres llibres creixessin més que no pas els qui, els llibres, volen llegir-los i prou. Sé que si traspasso aquell límit, encara que només sigui ocasionalment, per casualitat, perillo de confondre’m amb aquesta marea que avança; per això em nego a posar els peus en una editorial, ni que sigui per pocs minuts.
—I jo, aleshores? —objectes.
—Tu no ho sé. Tu mateix. Cadascú té una forma de reaccionar.
No hi ha manera de fer-li canviar d’idea, a aquesta dona. Realitzaràs tot sol la teva expedició i us tornareu a trobar aquí, en aquest cafè, a les sis.
—Vostè ha vingut pel manuscrit? L’estem llegint, no, m’equivocava, l’hem llegit amb interès, i tant que me’n recordo!: notable barreja lingüística, denúncia tolerada… No l’ha rebuda, la carta? Lamentem, tanmateix, haver-li d’anunciar… A la carta li ho expliquem tot; ja fa dies que l’hem enviada, el correu sempre triga, per descomptat que la rebrà. Els programes editorials massa carregats, la conjuntura no favorable. Ho veu, com l’ha rebuda? I què més deia? Agraint-li d’haver-nos-el fet llegir, procedirem a retornar-l’hi immediatament. Ah!, vostè venia per endur-se el manuscrit? No, no l’hem trobat; tingui encara una mica de paciència, sortirà, no pateixi, aquí no es perd mai res: precisament ara hem trobat uns manuscrits que feia deu anys que buscàvem. Oh, no!, no d’aquí a deu anys; el seu, el trobarem abans que això, si més no esperem-ho, en tenim tants, de manuscrits: munts així d’alts; si vol, li ho ensenyem. Sí, és clar, naturalment que vostè vol el seu i no un altre, només faltaria. Volia dir que tenim guardats tants manuscrits que no ens interessen que afigurem-nos si llençarem el seu, que tant ens importa! No, no per publicar-lo, ens importa per tornar-l’hi.
Qui parla així és un homenet ressec i geperut que sembla assecar-se i corbar-se encara més cada vegada que algú el crida, l’estira d’una màniga, li consulta un problema, li descarrega als braços una pila de proves: «Senyor Cavedagna!», «Escolti, senyor Cavedagna!», «Preguntem-ho al senyor Cavedagna!», i ell cada vegada es concentra en la consulta de l’últim interlocutor, amb els ulls fixos, la barbeta que vibra, el coll que cedeix sota l’esforç de mantenir en suspens i en evidència totes les altres qüestions no resoltes, amb la paciència desconsolada de les persones massa nervioses i el nerviosisme ultra-sònic de les persones massa pacients.
Quan has entrat a la seu de l’editorial i has exposat als conserges el problema dels volums mal paginats que voldries canviar, t’han dit de primer d’adreçar-te al departament comercial; després, com que has afegit que no era només el canvi dels volums que t’interessava, sinó una explicació dels fets, t’han indicat que et dirigissis al departament tècnic; i quan has precisat que allò que t’importa és la continuació de les novel·les que s’interrompen: —Aleshores és millor que vostè parli amb el senyor Cavedagna —han acabat dient—. Passi a l’antesala; hi ha d’altres persones que esperen; vindrà el seu torn.
Així, obrint-te pas entre les visites, has sentit com el senyor Cavedagna recomençava diverses vegades la conversa sobre el manuscrit esbarriat, adreçant-se cada cop a persones diferents, tu inclòs, cada cop interromput, abans d’adonar-se de l’equívoc, per visitants o per altres redactors o empleats. Comprens de seguida que el senyor Cavedagna és aquell personatge indispensable en tota plantilla empresarial sobre les espatlles del qual els col·legues tendeixen instintivament a descarregar tots els encàrrecs més complicats i espinosos. Quan estàs a punt de parlar-li, arriba algú que li porta el pla de treball dels pròxims cinc anys que cal actualitzar, o un índex de noms al qual cal canviar tots els números de les pàgines, o una edició de Dostoyevsky que cal recompondre de cap a peus, perquè cada vegada que hi ha escrit Maria ara s’hi ha d’escriure Mar’ja i cada vegada que hi ha escrit Pjotr s’ha de corregir per Pëtr. Ell atén a tothom, malgrat l’angoixa que li provoca el pensament d’haver deixat a mitges la conversa amb un altre postulant, i tan aviat com pot mira de calmar els més impacients tot assegurant-los que no els ha oblidats, que té present el seu problema: —Hem vivament apreciat l’atmosfera fantàstica… (—Com? —exclama un historiador de les escissions trotskistes a Nova Zelanda). —Potser hauria d’atenuar les imatges escatològiques… (—Però què diu! —protesta un estudiós de macroeconomia dels oligopolis).
De cop i volta, el senyor Cavedagna desapareix. Els corredors de l’editorial són plens d’emboscades: hi volten col·lectius teatrals d’hospitals psiquiàtrics, grups dedicats a la psicoanàlisi de grup, comandos de feministes. El senyor Cavedagna corre el risc a cada pas de ser capturat, assetjat, engolit.
Has arribat aquí en un moment en què gravitant al voltant de les editorials no hi ha ja, com temps enrere, sobretot els aspirants a poetes o novel·listes, les candidates a poetesses o a escriptores; aquest és el moment (en la història de la cultura occidental) en què els qui cerquen la pròpia realització sobre el paper no són tant els individus isolats com les col·lectivitats: seminaris d’estudi, grups operatius, equips de recerca, com si el treball intel·lectual fos massa desolador per ser afrontat en solitari. La figura de l’autor ha esdevingut múltiple i es desplaça sempre en grup, perquè ningú no pot ser delegat per representar ningú: quatre ex-presos dels quals un és evadit, tres ex-internats amb l’infermer i el manuscrit de l’infermer. O bé hi ha parelles, no necessàriament però preponderantment marit i muller, com si la vida en parella no tingués millor compensació que la producció de manuscrits.
Cadascun d’aquests personatges ha demanat per parlar amb el responsable d’un determinat sector o el competent d’una determinada branca, però tots acaben essent rebuts pel senyor Cavedagna. Onades de dissertacions en les quals aflueixen els lèxics de les disciplines i de les escoles de pensament més especialitzades rompen contra aquest vell redactor que en un primer cop d’ull has definit com a «homenet ressec i geperut», no perquè sigui més homenet, més ressec, més geperut que tants altres, ni perquè els mots «homenet ressec i geperut» formin part de la seva manera d’expressar-se, sinó perquè sembla vingut d’un món en què encara —no: sembla sortit d’un llibre en què encara es troben…—… sí: sembla vingut d’un món en què encara es llegeixen llibres on es troben «homenets ressecs i geperuts».
Procurant de no atabalar-se, deixa que les problemàtiques llisquin per la seva calvície, sacseja el cap i mira de delimitar la qüestió en els seus aspectes més pràctics: —I no podria pas, vostè perdoni’m, les notes a peu de pàgina fer-les entrar totes en el text, i el text concentrar-lo una miqueta, i tal vegada, decideixi-ho vostè mateix, introduir-lo com a nota a peu de pàgina?
—Jo sóc un lector, simplement un lector, no un autor —t’afanyes a declarar, com qui es llança a socórrer algú que està a punt de fer una passa en fals.
—Ah sí? Molt bé, molt bé, estic realment content! —I el cop d’ull que t’adreça és en veritat de simpatia i de gratitud—. Em plau de conèixer-lo. De lectors de debò, jo cada dia en trobo menys…
Una vena confidencial s’apodera d’ell; es deixa transportar; oblida les altres obligacions; et crida a part: —Fa tants anys que treballo a l’editorial…, em passen per les mans tants llibres…, però puc dir que llegeixo? No és a això que jo dic llegir… Al meu poble hi havia pocs llibres, però jo llegia, llavors sí que llegia… Penso sempre que quan em jubilaré tornaré al meu poble i em posaré a llegir com abans. De tant en tant aparto algun llibre; aquest me’l llegiré quan em jubili, em dic, però després penso que no serà el mateix… Aquesta nit he tingut un somni: era al meu poble, al galliner de casa, buscava, buscava alguna cosa al galliner, a la panera on les gallines ponen els ous, i què he trobat? Un llibre, un dels llibres que vaig llegir de petit, una edició popular, amb les pàgines totes estripades, els gravats en blanc i negre pintats per mi, amb els pastels… Sap? De noi, per llegir m’amagava al galliner…
Proves d’explicar-li el motiu de la teva visita. El caça al vol, tant és així que no et deixa ni tan sols continuar: —Vostè també, vostè també, els setzens barrejats, prou que ho sabem, els llibres que comencen i no continuen; tota la darrera producció està capgirada, ho entén, vostè? Nosaltres ja no entenem res de res, benvolgut senyor.
Aguanta amb els braços una pila de proves; la deixa damunt la taula amb delicadesa, com si la mínima oscil·lació pogués alterar l’ordre dels caràcters tipogràfics. —Una editorial és un organisme fràgil, estimat senyor —diu—; només cal que en un punt qualsevol alguna cosa no rutlli i el desordre s’estén, el caos s’obre sota els nostres peus. Ja em perdonarà, però és que quan hi penso el cap em roda. —I es tapa els ulls, com perseguit per la visió de bilions de pàgines, de línies, de mots que s’arremolinen convertits en polsina.
—Ànim, ànim, senyor Cavedagna, no s’ho agafi així! —Vet aquí que et toca a tu de consolar-lo—. La meva era una simple curiositat de lector, però si vostè no em pot dir res…
—El que sé, li ho diré amb molt de gust —diu el redactor—. Pari atenció. Tot va començar quan es va presentar a l’editorial un xicot que deia ser traductor del dallonses, del com es diu…
—Polonès?
—No, ben lluny d’això! Una llengua difícil, que no n’hi ha gaires que la sàpiguen…
—Cimmeri?
—No, no pas cimmeri, més enllà, com es diu? Aquest es feia passar per un poliglot extraordinari, no hi havia llengua que no conegués, fins i tot el daixonses, el címbric, ara!, el címbric. Ens porta un llibre escrit en aquesta llengua, una novel·la gruixuda, atapeïda, el com es diu, el Viatger, no: el Viatger és d’aquell altre, el Fora de la població…
—De Tazio Bazakbal?
—No, Bazakbal no, aquest era la Costa espadada, del daixò…
—Ahti?
—Exacte, just aquest, Ukko Ahti.
—Però, perdoni’m, Ukko Ahti no és un autor cimmeri?
—Bé, se sap que de primer era cimmeri, l’Ahti; però ja sap què va passar a la guerra, després de la guerra, els ajustaments dels límits, la cortina de ferro… El fet és que on abans hi havia la Cimmèria ara hi ha la Címbria, i la Cimmèria ha estat desplaçada més enllà. De la mateixa manera també la literatura cimmèria se l’han apropiada els cimbres en els desgreuges de guerra…
—Aquesta és la tesi del professor Galligani que el professor Uzzi-Tuzii desmenteix…
—Però afiguri’s vostè, a la Universitat, les rivalitats entre instituts, dues càtedres en concurrència, dos professors que no es poden veure, imagini’s si l’Uzzi-Tuzii admetrà que l’obra mestra de la seva llengua s’ha d’anar a llegir en la llengua del col·lega…
—Queda el fet —insisteixes— que Abocant-se per la costa espadada és una novel·la inacabada, millor dit, tot just començada… He vist l’original…
—Abocant-se… Ara no em faci confondre, és un títol que s’hi assembla, però no és aquest, és alguna cosa del Vertigen, sí, és el Vertigen del Viljandi.
—Sense témer el vent ni el vertigen? Digui’m: ¿Ha estat traduït? L’heu publicat?
—Esperi. El traductor, un tal Ermes Marana, semblava tenir tots els papers en regla: ens passa una mostra de traducció, nosaltres inscrivim ja el títol en el programa, ell és puntual a lliurar-nos les pàgines de la traducció, cent cada vegada, s’embutxaca els avançaments, nosaltres comencem a passar la traducció a la tipografia, a fer compondre, per no perdre temps… I vet aquí que a l’hora de corregir les proves observem contrasentits, rareses… Cridem en Marana, li fem algunes preguntes, ell es confon, es contradiu… El posem entre l’espasa i la paret, li obrim el text original davant els ulls i li demanem de traduir-nos-en un fragment de viva veu… Confessa que, de címbric, no en sap un borrall!
—I la traducció que us havia portat?
—Els noms propis els havia posats en címbric, no: en cimmeri, ja no ho sé, però el text l’havia traduït d’una altra novel·la…
—Quina novel·la?
—«Quina novel·la?», li demanem. I ell: «Una novel·la polonesa —ara surt la polonesa!—, de Tazio Bazakbal…».
—Fora de la població de Malbork…
—Àngela! Però esperi. Això ho deia ell, i nosaltres de moment el crèiem; el llibre ja era a la impremta. Ho fem parar tot, fem canviar el frontispici, la coberta. Era un dany gros, per a nosaltres, però de totes maneres, amb un títol o amb un altre, d’un autor o d’un altre, la novel·la hi era, traduïda, composta, impresa… No calculàvem que tot aquest treu i posa a tipografia, a enquadernació, la substitució de tots els primers setzens amb el frontispici fals pels que el tenien nou… en definitiva, n’ha sorgit una confusió que s’ha estès a totes les novetats que teníem en curs d’edició, tiratges sencers per enviar a la fàbrica de paper, volums ja distribuïts que cal retirar de les llibreries…
—No he entès una cosa: ara, vostè, de quina novel·la parla? La de l’estació o la del noi que marxa de la masoveria? O bé…
—No s’impacienti. El que li he contat no és res encara. Perquè, mentrestant, com pot comprendre, nosaltres, d’aquest senyor, ja no ens en fiàvem ni un pèl i volíem veure-hi clar, confrontar la traducció amb l’original. I què descobrim? No era ni tan sols el Bazakbal, era una novel·la traduïda del francès, d’un autor belga poc conegut, Bertrand Vandervelde, titulat… Esperi que la hi ensenyo.
Cavedagna s’allunya i quan apareix novament t’allarga un fascicle de fotocòpies: —Es diu Mira a baix on l’ombra es fa més densa. Tenim aquí el text francès de les primeres pàgines. Vegi-ho vostè mateix, pensi quina estafa! Ermes Marana traduïa aquesta novel·leta de dos rals, mot a mot, i ens la feia passar per cimmèria, per címbrica, per polonesa…
Fulleges les fotocòpies i des del primer cop d’ull t’adones que aquest Regarde en bas dans l’épaisseur des ombres de Bertrand Vandervelde no té res a veure amb cap de les quatre novel·les que has hagut d’interrompre. Voldries avisar de seguida en Cavedagna, però ara ell treu un full adjuntat al fascicle, el qual té molt d’interès a mostrar-te: —Vol veure què ha tingut el coratge de respondre en Marana quan li hem contestat les seves mistificacions? Aquí té la seva carta… —I t’indica un paràgraf perquè el llegeixis.
«Què importa el nom de l’autor a la coberta? Traslladem-nos amb el pensament d’aquí a tres mil anys. Qui sap quins llibres de la nostra època s’hauran salvat i qui sap de quins autors es recordarà encara el nom. Hi haurà llibres que perduraran famosos però que seran considerats obres anònimes, com és per a nosaltres l’epopeia de Gílgameŝ; hi haurà autors dels quals serà sempre famós el nom però de qui no quedarà cap obra, com ha passat amb Sòcrates; o potser tots els llibres supervivents s’atribuiran a un únic autor misteriós, com Ho-mer».
—Ha notat quin gran raonament? —exclama Cavedagna; després afegeix—: I podria tenir raó, això és el bo…
Fa anar el cap, com portat per un seu pensament; mig riu desganat, mig sospira. Aquest seu pensament potser tu, Lector, pots llegir-l’hi al front. Fa molts anys que el senyor Cavedagna s’està darrere els llibres mentre es fan, bocí a bocí; veu néixer i morir llibres cada dia, i tanmateix, els autèntics llibres són per a ell uns altres, els del temps en què els veia com a missatges d’altres mons. Igualment amb els autors: ell hi té relació cada dia, coneix les seves manies, incerteses, susceptibilitats, els seus egocentrismes, i no obstant això, els autèntics autors són els qui per a l’infant eren només un nom a la coberta, un mot que feia unitat amb el títol, autors que tenien la mateixa realitat dels seus personatges i dels llocs anomenats en els llibres, que existien i no existien alhora, com aquells personatges i aquells indrets. L’autor era un punt invisible del qual venien els llibres, un buit recorregut per fantasmes, un túnel subterrani que posava en comunicació els altres mons amb el galliner de la seva infantesa…
El criden. Dubta un moment si emportar-se les fotocòpies o deixar-te-les. —Miri que aquest és un document important, no pot sortir d’aquí, és el cos del delicte, pot derivar-ne un procés per plagi. Si vol examinar-lo, assegui’s aquí, en aquest escriptori, i després recordi’s de tornar-me’l, encara que jo me n’oblidi. Déu me’n guard si es perd!
Podries dir-li que és igual, que no és la novel·la que buscaves, però ja sigui perquè la proposta no et desplau, ja sigui perquè el senyor Cavedagna, cada vegada més preocupat, ha estat xuclat pel remolí de les seves activitats editorials, no et queda més que posar-te a llegir Mira a baix on l’ombra es fa més densa.