IX

Et cordes el cinturó. L avió està a punt d’aterrar. Volar és el contrari del viatge: travesses una discontinuïtat de l’espai, desapareixes en el buit, acceptes de no ser en cap lloc per una durada que és també un buit en el temps; després reapareixes, en un lloc i en un moment sense relació amb l’on i el quan en què havies desaparegut. Mentrestant, què fas? ¿Com ocupes aquesta absència teva del món i del món de tu? Llegeixes; no apartes els ulls del llibre d’un aeroport a l’altre, perquè més enllà de la pàgina hi ha el buit, l’anonimat de les escales aèries, de l’úter metàl·lic que et conté i et nodreix, de la multitud passatgera sempre diferent i sempre igual. Tant és que t’agafis a aquesta altra abstracció de recorregut, duta a terme a través de l’anònima uniformitat dels caràcters tipogràfics: també aquí és el poder d’evocació dels noms que et persuadeix que sobrevoles quelcom i no el no-res. T’adones que cal una bona dosi d’inconsciència per confiar-se a aparells insegurs, aproximadament conduïts; o potser això prova una incontenible tendència a la passivitat, a la regressió, a la dependència infantil. (Però, reflexiones sobre el viatge aeri o sobre la lectura?).

L’aparell aterra: no has aconseguit d’acabar la novel·la Sobre la catifa de fulles il·luminades perla lluna de Takakumi Ikoka. Continues llegint tot baixant per l’escaleta, a l’autobús que travessa la pista, a la cua del control de passaports i a la duana. Avances tot portant el llibre obert davant els ulls, quan algú te’l pren dels dits, i com si s’alcés un teló, veus arrenglerats davant teu policies amb bandoleres de cuir, amb armes automàtiques, daurats amb àguiles i xarreteres.

—Però el meu llibre… —gemegues, estirant amb gest d’infant una mà inerme vers aquella autoritzada barrera de botons lluents i boques de foc.

—Segrestat, senyor. Aquest llibre no pot entrar a Ataguitània. És un llibre prohibit.

—Però, com és possible…? Un llibre sobre les fulles de tardor…? Però, amb quin dret…?

—És a la llista dels llibres que han de ser segrestats. La nostra llei és aquesta. Vol ensenyar-nos a nosaltres? —Ràpidament, d’un mot a l’altre, d’una síl·laba a l’altra, el to passa de sec a brusc, de brusc a intimidatori, d’intimidatori a amenaçador.

—Però jo… Em faltava poc per acabar-lo…

—Deixa-ho estar —murmura una veu rere teu—. No t’hi emboliquis, amb aquests. Pel llibre no et preocupis, en tinc un exemplar, parlarem després…

És una viatgera d’aspecte segur, una llargaruda amb pantalons, grans ulleres, carregada de paquets, que passa els controls amb molta naturalitat, com un costum. La coneixes? Encara que t’ho sembli, fes com si res: és evident que no vol que la vegin parlant amb tu. T’ha indicat que la segueixis: no la perdis de vista. Fora de l’aeroport puja dalt d’un taxi i et fa senyal d’agafar el que ve darrere. En ple camp s’atura el seu taxi, ella baixa amb tots els seus paquets i puja al teu. Si no fos pels cabells tan curts i les enormes ulleres, diries que s’assembla a Lotaria.

Proves de dir: —Però tu ets…?

—Corinna, digue’m Corinna.

Després d’haver remenat les seves bosses, Corinna en treu un llibre i te’l dóna.

—Però no és aquest —dius, veient a la coberta un títol i un nom d’autor desconeguts: Entorn d’una fossa buida, de Calixto Bandera—. És un llibre d’Ikoka el que m’han segrestat!

—És el que t’he donat. A Ataguitània els llibres només poden circular amb cobertes falses.

Mentre el taxi s’endinsa a tota velocitat en una polsegosa perifèria, tu no pots resistir la temptació d’obrir el llibre per verificar si Corinna ha dit la veritat. Pots comptar! És un llibre que veus per primera vegada i que no té gens l’aspecte d’una novel·la nipona: comença amb un home que cavalca per un altiplà entre les atzavares i veu volar ocells rapinyaires anomenats zopilotes.

—Si és falsa la coberta —observes—, serà fals també el text.

—I què esperaves? —diu Corinna—. El procés de falsificació, un cop engegat, ja no s’atura. Som en un país en què tot el que és falsificable ha estat falsificat: els quadres dels museus, els lingots d’or, els bitllets dels autobusos… La contrarevolució i la revolució combaten entre elles a força de falsificacions; el resultat és que ningú no pot estar segur del que és veritable i del que és fals; la policia política simula accions revolucionàries i els revolucionaris es disfressen de policies.

—I qui hi surt guanyant, al final?

—És aviat per dir-ho. Cal veure qui sap servir-se millor de les falsificacions pròpies i dels altres: si la policia o la nostra organització.

El conductor del taxi para l’orella. Fas un senyal a Corinna com per frenar-la de dir frases imprudents.

Però ella: —No tinguis por. Aquest taxi és un taxi fals. El que m’alarma és més aviat que hi ha un altre taxi que ens segueix.

—Fals o veritable?

—Fals, és clar, però no sé si és de la policia o dels nostres.

Mires de reüll cap enrere, a la carretera. —Però —exclames—, hi ha un tercer taxi que segueix el segon…

—Podrien ser els nostres que controlen els moviments de la policia, però també podria ser la policia que va rere la pista dels nostres…

El segon taxi us passa davant, s’atura, en surten homes armats que us fan baixar del vostre taxi. —Policia! Esteu detinguts! —Us emmanillen tots tres i us fan pujar al segon taxi: a tu, Corinna i el vostre conductor.

Corinna, tranquil·la i somrient, saluda els agents: —Sóc Gertrude. Aquest és un amic. Porteu-nos a la comandància.

T’has quedat bocabadat? Corinna-Gertrude et murmura, en la teva llengua: —No tinguis por. Són falsos policies: en realitat, són dels nostres.

Tot just heu reprès la marxa, quan el tercer taxi bloca el segon. En surten altres homes armats, amb la cara tapada; desarmen els policies, us treuen les manilles a tu i a Corinna-Gertrude, emmanillen els policies i us aixafen a tots dins el seu taxi.

Corinna-Gertrude sembla indiferent: —Gràcies, amics —diu—. Sóc Ingrid i aquest és un dels nostres. ¿Ens porteu al quarter general?

—Calla, tu! —diu un que sembla el cap—. No us feu els llestos! Ara hem d’embenar-vos. Sou els nostres ostatges.

Ja no saps què pensar, amb més raó perquè a Corinna-Gertrude-Ingrid se l’han enduta amb l’altre taxi. Quan et permeten de readquirir l’ús dels teus membres i dels teus ulls, et trobes en una oficina d’un comissariat de policia o d’una caserna. Graduats amb uniforme et fotografien de cara i de perfil, et prenen les empremtes digitals. Un oficial crida: —Alfonsina!

Veus entrar Gertrude-Ingrid-Corinna, amb uniforme també, que porta a l’oficial una carpeta de documents per firmar.

Tu, mentrestant, segueixes la rutina de passar d’un escriptori a l’altre: un agent rep en dipòsit els teus documents, un altre els diners, un tercer els teus vestits, i a canvi reps un uniforme de pres.

—Però quina trampa és aquesta? —aconsegueixes de demanar a Ingrid-Gertrude-Alfonsina, que se t’ha acostat en un moment en què els guàrdies es giren d’esquena.

—Entre els revolucionaris hi ha contrarevolucionaris infiltrats que ens han fet caure en una emboscada de la policia. Però, per sort, a la policia hi ha molts revolucionaris infiltrats que han fingit de reconèixer-me com una funcionària d’aquesta comandància. Pel que fa a tu, et portaran en una falsa presó, o sigui, en una veritable presó d’Estat que, no obstant això, és controlada no per ells sinó per nosaltres.

No pots evitar de pensar en Marana. Qui si no ell pot haver inventat una maquinació semblant?

—Em sembla de reconèixer l’estil del vostre cap —dius a Alfonsina.

—Qui és el cap no té importància. Podria ser un fals cap, que fingeix de treballar per la revolució amb la sola finalitat d’afavorir la contrarevolució, o que treballa obertament per la contrarevolució, convençut que així obrirà el camí a la revolució.

—I tu col·labores amb ell?

—El meu cas és diferent. Jo sóc una infiltrada, una revolucionària veritable infiltrada en el camp dels revolucionaris falsos. Però perquè no em descobreixin he de fingir ser una contrarevolucionària infiltrada entre els revolucionaris de debò. I de fet ho sóc, per tal com estic a les ordres de la policia; però no de la veritable, perquè depenc dels revolucionaris infiltrats entre els infiltradors contrarevolucionaris.

—Si ho he entès bé, aquí tots són infiltrats: a la policia i a la revolució. Però, com us ho feu per distingir-vos els uns dels altres?

—Amb cada persona cal veure qui són els infiltradors que l’han feta infiltrar. I, abans que res, cal saber qui ha infiltrat els infiltradors.

—I continueu lluitant fins a la mort, tot i saber que ningú no és el qui diu ser?

—Què hi té a veure? Cadascú ha de jugar el seu paper fins al final.

—I a mi quin paper em correspon de jugar?

—Estigues tranquil i espera. Continua llegint el teu llibre.

—Vatua l’olla! L’he perdut quan m’han alliberat, no, detingut…

—És igual. La presó on ara aniràs és una presó model, amb una biblioteca fornida amb les últimes novetats.

—També hi són els llibres prohibits?

—¿I on s’haurien de trobar, els llibres prohibits, si no és a la presó?

(Has vingut fins aquí, a Ataguitània, per atrapar un falsificador de novel·les i et trobes presoner d’un sistema en el qual cada fet de la vida és una falsificació. O bé: estaves decidit a endinsar-te per les selves, per les prades, pels altiplans, per les serralades, rere la pista de l’explorador Marana, que s’ha perdut tot buscant les fonts de les novel·les-riu, però topes amb les reixes de la societat carcerària, que s’estenen pel planeta ofegant l’aventura en els seus corredors mesquins i sempre iguals… ¿Vols dir que és encara la teva història, aquesta, Lector? L’itinerari que has emprès per amor a Ludmilla t’ha portat tan lluny d’ella que l’has perduda de vista: si ella no et guia, no et queda sinó confiar-te a la seva imatge especularment oposada, Lotaria…

Però realment és Lotaria? —No sé què et passa. Dius noms que no conec —t’ha respost cada vegada que has intentat de fer referència a episodis passats. ¿Deu ser la regla de la clandestinitat que li ho imposa? El cert és que no estàs gens segur de la identificació… ¿Deu ser una falsa Corinna o una falsa Lotaria? L’únic que saps amb certesa és que la seva funció en la teva història és similar a la de Lotaria; per tant, el nom que li pertoca és Lotaria i no sabries anomenar-la d’una altra manera.

—Vols negar que tens una germana?

—Tinc una germana, però no entenc què hi pinta.

—¿Una germana que prefereix les novel·les amb personatges de psicologia inquietant i complicada?

—La meva germana diu sempre que li agraden les novel·les en què se sent una força elemental, primordial, tel·lúrica. Ho diu exactament així: tel·lúrica).

—Vostè ha presentat una reclamació a la biblioteca de la presó per un volum incomplet —diu l’alt oficial assegut rere un alt escriptori.

Respires alleujat. D’ençà que un guàrdia ha vingut a buscar-te a la teva cel·la i t’ha fet travessar corredors, baixar escales, recórrer passatges subterranis, pujar escales, travessar antesales i oficines, l’aprensió et provocava tremolors i flamarades de febre. En canvi, volien simplement respondre a la teva reclamació per Entorn d’una fossa buida de Calixto Bandera! Al lloc de l’ànsia, es reviscola en tu la contrarietat que has sentit en veure’t a les mans una coberta desencolada que contenia alguns quinterns desfilats i gastats.

—Naturalment que he reclamat! —contestes—. Us vanteu tant de la biblioteca model de la presó model, i després, quan hom demana un volum regularment fitxat al catàleg, es troba amb un plec de fulls desfets! Em demano com podeu proposar-vos la reeducació dels detinguts amb aquests sistemes!

L’home de l’escriptori es treu lentament les ulleres. Sacseja el cap compungit. —No discuteixo el fonament de la seva reclamació. No és de la meva competència. La nostra oficina, tot i tenir relacions tant amb les presons com amb les biblioteques, s’ocupa de problemes més vastos. L’hem cridat, sabent que era lector de novel·les, perquè necessitem un assessorament. Les forces de l’ordre —exèrcit, policia, magistratura— han tingut sempre dificultats a l’hora de judicar si una novel·la s’ha de prohibir o tolerar: manca de temps per a lectures extenses, incertesa en els criteris estètics o filosòfics en què basar el judici… No, no es pensi que volem obligar-lo a assistir-nos en la nostra tasca de censura. La tecnologia moderna aviat ens posarà en condicions de dur a terme aquestes missions amb rapidesa i eficiència. Tenim màquines capaces de llegir, analitzar, judicar qualsevol text escrit. Però és precisament de la fiabilitat dels instruments que volem assegurar-nos. Vostè consta en els nostres fitxers com un lector de tipus mitjà i sabem que ha llegit, almenys en part, Entorn d’una fossa buida de Calixto Bandera. Ens sembla oportuna una confrontació de les seves impressions de lectura amb els resultats de la màquina lectora.

Et fa passar a la sala dels aparells. —Li presento la nostra programadora Sheila.

Davant teu, amb una bata blanca cordada fins al coll, veus Corinna-Gertrude-Alfonsina, que s’ocupa d’una bateria de mobles metàl·lics, semblants a rentaplats. —Aquestes són les unitats de memòria que han emmagatzemat tot el text de Entorn d’una fossa buida. El terminal és una unitat impressora que, com vostè veu, pot reproduir la novel·la mot a mot, del començament a la fi —diu l’oficial. Un llarg full es desenrotlla d’una mena de màquina d’escriure que amb rapidesa de metralladora el va recobrint de freds caràcters majúsculs.

—Aleshores, si em permet, aprofitaré l’ocasió per agafar els capítols que em queden per llegir —dius, tot passant una trèmula carícia pel riu d’escriptura en què reconeixes la prosa que ha acompanyat les teves hores de reclús.

—Faci com vulgui —diu l’oficial—, el deixo amb Sheila, que introduirà el programa que ens cal.

Lector, has retrobat el llibre que buscaves; ara podràs reprendre el fil interromput; el somriure torna als teus llavis. Però et sembla que pot continuar així, aquesta història? No, no la de la novel·la: la teva! ¿Fins quan continuaràs deixant-te arrossegar passivament per les circumstàncies? T’havies llançat a l’acció ple d’impuls aventurer: i després? La teva funció aviat s’ha reduït a la de qui enregistra situacions decidides per altres, pateix arbitrarietats, es veu implicat en esdeveniments que escapen del seu control. Llavors el teu paper de protagonista, de què et serveix? Si continues prestant-te a aquest joc vol dir que també tu ets còmplice de la mistificació general.

Agafes la noia per un canell. —Prou d’emmascaraments, Lotaria! ¿Fins quan continuaràs deixant-te manipular per un règim policial?

Aquest cop Sheila-Ingrid-Corinna no aconsegueix d’ocultar un cert torbament. S’allibera dels teus dits. —No entenc qui acuses, no sé res de les teves històries. Jo segueixo una estratègia molt clara. El contrapoder ha d’infiltrar-se en els mecanismes del poder per poder-lo destruir.

—I per reproduir-lo després tal qual! És inútil que et camuflis, Lotaria! Si descordes un uniforme, a sota hi ha sempre un altre uniforme!

Sheila et mira desafiadora. —Descordar…? Prova-ho…

Ara sí que estàs determinat a donar guerra, no pots fer-te enrere. Amb mà espasmòdica descordes la bata blanca de la programadora Sheila i descobreixes l’uniforme d’agent de policia d’Alfonsina, arrenques els botons d’or d’Alfonsina i trobes l’anorac de Corinna, abaixes la cremallera de Corinna i veus els distintius d’Ingrid…

És ella mateixa qui s’arrenca la roba que li resta: apareixen dues sines dures en forma de meló, un estómac lleugerament còncau, un melic aspirat, una panxa lleugerament convexa, dues anques plenes de greix, un pubis fer, dues cuixes sòlides i llargues.

—I això? És un uniforme també? —exclama Sheila.

T’has quedat confós. —No, això no… —murmures.

—En canvi sí! —crida Sheila—. El cos és un uniforme! El cos és milícia armada! El cos és acció violenta! El cos és reivindicació de poder! El cos és en guerra! El cos s’afirma com a subjecte! El cos és un fi i no un mitjà! El cos significa! Comunica! Crida! Contesta! Subverteix!

Així parlant, Sheila-Alfonsina-Gertrude s’ha tirat al teu damunt, t’ha arrencat les robes de presoner, els vostres membres nus es barregen sota els armaris de les memòries electròniques.

Lector, què fas? No resisteixes? No escapes? Ah!, hi participes! Ah!, t’hi aboques també tu…! Ets el protagonista absolut d’aquest llibre, d’acord, però creus que això et dóna el dret de tenir relacions amb tots els personatges femenins? Així, sense cap preparació… ¿No era suficient la teva història amb Ludmilla per donar a la trama el caliu i la gràcia d’una novel·la d’amor? ¿Quina necessitat tens d’embolicar-te també amb la seva germana (o amb alguna que tu identifiques amb la seva germana), amb aquesta Lotaria-Corinna-Sheila que, si ho penses bé, mai no t’ha estat mínimament simpàtica…? És natural que vulguis revenjar-te, després d’haver seguit al llarg de pàgines i pàgines amb passiva resignació els esdeveniments, però et sembla que és aquesta la manera? Vols fer creure que també en aquesta situació et trobes enredat contra la teva voluntat? Saps prou bé que aquesta noia ho fa tot amb el cap, el que pensa en teoria ho porta a la pràctica fins a les últimes conseqüències… Era una demostració ideològica el que et volia fer, res més… Com és que aquesta vegada et deixes convèncer de seguida pels seus arguments? Vés amb compte, Lector, aquí res no és el que sembla, tot té doble cara…

La resplendor d’un flash i el clic repetit d’una màquina fotogràfica devoren la blancor de les vostres nueses convulses i sobreposades.

—Una altra vegada, Capità Alexandra, et deixes sorprendre nua entre els braços d’un presoner! —amonesta l’invisible fotògraf—. Aquestes instantànies enriquiran el teu dossier personal… —i la veu s’allunya rient sarcàsticament.

Alfonsina-Sheila-Alexandra s’aixeca, es tapa, amb expressió d’enuig. —No tinguis por que em deixin en pau ni un sol moment —esbufega—; treballar al mateix temps per a dos serveis secrets en lluita entre ells té aquest inconvenient: miren de fer-te xantatge contínuament tots dos.

Mires d’aixecar-te també tu i et trobes embolicat en rotlles picats per la impressora: l’inici de la novel·la roda per terra com un gat que vol jugar. Ara són les històries que vius que s’interrompen en el moment culminant: potser ara les novel·les que llegeixes podràs seguir-les fins al final…

Alexandra-Sheila-Corinna, preocupada, ha tornat a prémer tecles. Ha recobrat la seva aparença de noia diligent, que posa el coll en tot allò que fa. —Hi ha alguna cosa que no funciona —remuga—, a hores d’ara hauria d’haver sortit tot… Què hi ha que no rutlla?

Ja te n’havies adonat: es troba en un dia un xic agitat, avui, Gertrude-Alfonsina; deu haver premut alguna tecla equivocada. L’ordre de les paraules en el text de Calixto Bandera, retingut per la memòria electrònica per ser portat a la llum en qualsevol moment, ha estat esborrat en una instantània des-magnetització dels circuits. Els fils multicolors molen ara el polsim dels mots solts: el, el, el, el, de, de, de, de, a, a, a, a, que, que, que, que, afilerats segons les freqüències respectives. El llibre ha quedat esmicolat, dissolt, no recomponible, com una duna de sorra escampada pel vent.