Entorn d’una fossa buida

Quan els voltors s enlairen, senyal que la nit està a punt d’acabar —m’havia dit el meu pare. I jo sentia com les pesants ales batien en l’aire, i veia com la seva ombra enfosquia les verdes estrelles. Era un vol pesat, que trigava a allunyar-se del terra, de l’ombra de les mates: com si només en volar, les plomes es convencessin que eren plomes i no fulles espinades. Després que les rapinyaires havien desaparegut, les estrelles reapareixien, grises, i el cel, verd. Era l’alba, i jo cavalcava pels camins deserts en direcció al poble d’Oquedal.

—Nacho —havia dit el meu pare—, així que em mori, agafa el meu cavall, la meva carrabina i queviures per a tres dies, i remunta el torrent sec, per la muntanya de San Ireneo, fins que vegis el fum de les xemeneies d’Oquedal.

—Per què a Oquedal? —li vaig preguntar—. Qui hi ha a Oquedal? Qui hi hauré de buscar?

La veu del meu pare es feia cada vegada més feble i lenta, i el seu rostre, més violat. —He de revelar-te un secret que he guardat durant molts anys… És una llarga història…

El meu pare consumia amb aquelles paraules el darrer alè de la seva agonia, i jo, que coneixia la seva tendència a divagar, a carregar les seves explicacions amb digressions i parèntesis, tenia por que no arribés mai a comunicar-me l’essencial. —Vinga, pare: digueu-me el nom de la persona que he de buscar quan arribi a Oquedal…

—La teva mare… La teva mare, que no coneixes, viu a Oquedal… La teva mare, que no t’ha vist més d’ençà que duies bolquers…

Sabia que abans de morir em parlaria de la meva mare. M’ho devia, després d’haver-me fet viure tota la infantesa i l’adolescència sense saber quin rostre tenia ni quin nom duia la dona que m’havia parit, ni per què ell m’havia arrencat d’aquell pit quan encara en xuclava la llet per arrossegar-me amb ell en la seva vida de vagabund i de pròfug. —Qui és la meva mare? Digueu-me’n el nom! —Sobre la meva mare m’havia contat moltes històries, en aquells temps en què jo mai no parava de preguntar-li’n; però eren històries, invencions, que es contradeien l’una amb l’altra: tan aviat era una pobra pidolaire com una senyora estrangera que viatjava amb un automòbil vermell, a voltes era una monja de clausura i altres una amazona de circ, adés havia mort en donar-me a llum, adés havia desaparegut en un terratrèmol. Així, doncs, un dia vaig decidir de no fer-li més preguntes i d’esperar que fos ell qui me’n parlés. Feia poc que havia fet els setze anys, quan la febre groga atacà el meu pare.

—Deixa’m explicar-t’ho des del principi —esbufegava—. Quan hagis arribat a Oquedal i hagis dit: «Sóc Nacho, el fill de Don Anastasio Zamora», hauràs d’escoltar moltes coses de mi, històries no veritables, maldiences, calúmnies. Vull que sàpigues…

—El nom, el nom de la meva mare, vinga!

—Ara. Ha arribat el moment que sàpigues…

No. Aquell moment no va arribar. Després d’haver-se estès en vans preàmbuls, la verborrea del meu pare es va esvair en una ranera i es va acabar per sempre. El jove que ara cavalcava a les fosques pels costeruts camins de San Irineo continuava ignorant a quins orígens estava a punt de retornar.

Havia agafat el camí que voreja el torrent sec i domina des de dalt la profunda gorja. L’alba, suspesa sobre els contorns retallats de la selva, semblava obrir-me no a un nou dia, sinó a un dia que arribava abans que tots els altres dies: un dia nou, en el sentit d’aquell temps en què els dies eren encara nous, com el primer dia en què els homes van entendre què era un dia.

I quan va ser suficientment de dia per veure l’altra banda del torrent, em vaig adonar que també allà hi havia un camí i que un home a cavall hi avançava paral·lelament a mi en la mateixa direcció, amb un fusell de guerra de canó llarg penjat a l’espatlla.

—Ep! —vaig cridar—. Som molt lluny d’Oquedal?

Ni tan sols es va girar; és a dir, pitjor que això: si per un moment la meva veu li va fer girar el cap (altrament hauria cregut que era sord), de seguida va tornar a mirar endavant i va continuar cavalcant sense dignar-se a respondre’m ni a fer-me cap salutació.

—Ep! Us estic parlant! O és que sou sord? O sou mut? —cridava jo, mentre ell continuava balancejant-se sobre la sella al pas del seu cavall negre.

Qui sap quant de temps portàvem avançant així aparellats en la nit, separats per l’abrupta gorja del torrent. El que m’havia semblat Teco irregular de les ferradures de la meva cavalcadura, que es deixava sentir en l’accidentada roca calcària de l’altra banda, era en realitat la fressa d’aquells passos que m’acompanyaven.

Es tractava d’un jove, tot esquena i tot coll, amb un esfilagarsat barret de palla. Ofès pel seu comportament inhospitalari, vaig esperonar la meva cavalcadura per deixar-lo enrere i perdre’l de vista. Tot just l’havia avançat, quan, no sé per quin pressentiment, vaig girar el cap per mirar-lo. S’havia tret el fusell de l’espatlla i l’aixecava com per apuntar-me. Vaig abaixar ràpidament la mà cap a la culata de la meva carrabina, encaixada en la funda de la sella. Ell va tornar a posar-se el fusell a l’espatlla, com si res no hagués passat. A partir d’aleshores vam avançar al mateix pas, a una i altra banda de la gorja, tot vigilant-nos i mirant de no donar-nos l’esquena. Com si hagués entès de què es tractava, la meva mateixa cavalcadura ajustava el seu pas al del cavall negre.

És la narració que ajusta el seu pas a l’avançar lent de les ferradures costa amunt cap a un lloc que enclogui el secret del passat i del futur, que enclogui el temps enrotllat sobre si mateix, talment com un llaç que penja del pom de la sella. Ja sé que el llarg camí que em porta a Oquedal és menys llarg que aquell que em restarà per fer un cop hagi arribat a aquest darrer poble dels confins de la terra, dels confins del temps de la meva vida.

—Sóc Nacho, el fill de Don Anastasio Zamora —he dit al vell indi que seia arrupit contra el mur de l’església—. On és la casa?

«Potser ell ho sap», pensava.

El vell ha aixecat les seves parpelles, vermelles i arrugades com les dels galls dindis. Un dit —un dit sec com les palletes amb què hom encén el foc— ha aparegut per sota del poncho i ha apuntat cap al palau dels Alvarado, l’únic palau d’aquest munt de fang assecat que és el poble d’Oquedal: una façana barroca que sembla perduda allà per equivocació, com un tros d’escenari teatral abandonat. Algú, fa segles i segles, devia haver cregut que això era la terra de l’or; i quan es va adonar de Terror, per al palau amb prou feines aixecat començava el lent destí de les ruïnes.

Seguint el servent que s’ha encarregat de custodiar el meu cavall, recorro una sèrie de llocs que haurien de ser cada cop més interiors, mentre que em trobo cada cop més a fora: d’un pati passo a un altre pati, com si en aquest palau les portes només servissin per a sortir. La narració hauria de donar la sensació d’estranyesa d’uns llocs que veig per primera vegada, però que també són uns llocs que han deixat en la memòria no un record, sinó un buit. Ara, les imatges proven de tornar a ocupar aquests buits; però només aconsegueixen de tenyir-se, també elles, del color d’uns somnis que hom oblida en el mateix moment que apareixen.

Se succeeixen un pati, amb catifes esteses per ser espolsades (vaig buscant en la meva memòria records d’un bressol en una mansió fastuosa), un segon pati, ple de sacs d’alfals (provo de desvetllar records de la meva primera infantesa, en una hisenda agrícola), i un tercer pati, envoltat de quadres (¿vaig néixer al bell mig d’unes establies?). Hauria de ser ple dia i, tanmateix, l’ombra que envolta la narració no sembla que hagi d’esvair-se, no deixa passar cap missatge que la imaginació visual pugui traduir en figures ben delineades, ni recull paraules acabades, sinó només veus confuses, cants esmorteïts.

És al tercer pati que les sensacions comencen de prendre forma. Primerament, les olors, les sabors; després, una llum de flama il·lumina els semblants sense edat dels indis reunits a la vasta cuina d’Anacleta Higueras, la seva pell glabra que podria ser vellíssima o adolescent; potser eren ja ancians en l’època en què el meu pare es trobava aquí, potser són fills dels seus coetanis i ara miren el seu fill com els seus pares el miraven a ell, foraster arribat un matí amb el seu cavall i la seva carrabina.

Sobre el fons de l’encesa negra llar destaca l’alta silueta de la dona, embolcada en una manta de ratlles ocre i rosa. Anacleta Higueras em prepara un plat de mandonguilles picants. —Menja, fill, que has caminat setze anys per tornar de nou a casa —fa ella, i jo em demano si «fill» és l’apel·latiu que una dona d’edat fa servir sempre que es dirigeix a un jove o si, més aviat, no vol dir el que vol dir la paraula. I els llavis em cremen, per les espècies picants amb què Anacleta ha adobat el seu plat, com si aquella sabor hagués de contenir totes les sabors portades a l’extrem, sabors que no sé distingir ni anomenar i que es barregen ara en el meu paladar com flamarades de foc. Em remunto a través de totes les sabors que he degustat en la meva vida per reconèixer aquesta sabor múltiple, i arribo a una sensació oposada, bé que potser equivalent: la de la llet per al nadó, en tant que primera sabor que conté en si mateixa tota sabor.

Miro el semblant d’Anacleta, el bell rostre indi que l’edat gairebé no ha espessit i en el qual no ha deixat ni una sola arruga; i miro el seu vast cos embolcat amb la manta i em demano si no és a l’alta terrassa del seu pit ara en declivi on, de nen, em vaig aferrar.

—Aleshores, heu conegut el meu pare, Anacleta?

—Tant de bo no l’hagués conegut, Nacho. No va ser un bon dia aquell en què va posar els peus a Oquedal…

—I per què, Anacleta?

—D’ell, només en van venir mals per a la gent índia… i tampoc no en va treure cap bé la gent blanca… Després, es va esfumar… Però ni el mateix dia que se’n va anar d’Oquedal va ser un bon dia…

Tots els ulls dels indis estaven fixos en mi: uns ulls que, com els dels infants, miren un etern present sense perdó.

Amaranta és la filla d’Anacleta Higueras. Té uns ulls de llarg tall oblic, el nas afilat i tens a les ales; i els llavis fins de disseny ondulat. Jo tinc ulls semblants als seus, nas igual i llavis idèntics. —No és veritat que ens assemblem, jo i Amaranta? —pregunto a Anacleta.

—Tots els qui han nascut a Oquedal s’assemblen. Indis i blancs tenen faccions que es confonen. Som un poble d’unes poques famílies, aïllat entre muntanyes. Fa segles que ens casem només entre nosaltres.

—El meu pare venia de fora…

—Precisament. Si no estimem els forasters, les nostres raons tenim.

Les boques dels indis s’obren en un lent sospir: boques de poques dents, sense genives, i d’una decrepitud corroïda, com d’esquelets.

Hi ha un retrat que he vist tot passant pel segon pati: és la fotografia de color d’oliva d’un jove, envoltada de corones de flors i il·luminada per una llàntia d’oli. —També el mort del retrat té l’aire de família… —dic a Anacleta.

—És Faustino Higueras, que Déu tingui a la glòria resplendent dels seus arcàngels! —diu Anacleta; i entre els indis s’aixeca un murmuri de pregàries.

—Era el vostre home, Anacleta? —pregunto.

—Era el meu germà, l’espasa i l’escut de la nostra casa i de la nostra gent, fins que l’enemic es va entravessar en el seu camí…

—Tenim els mateixos ulls —faig a Amaranta, tot apropant-m’hi entre els sacs del segon pati.

—No, els meus són més grans —diu.

—En prendrem les mides —i apropo el meu rostre al seu rostre, de manera que els arcs de les celles coincideixin; després, premo una cella meva contra una altra seva i giro la cara, de manera que s’adhereixin polsos i pòmuls—. Mira, els angles dels nostres ulls acaben al mateix punt.

—Jo no veig res —diu Amaran ta, però sense separar la cara.

—I els nassos… —dic, mentre poso el meu nas contra el seu, un xic de biaix, tot mirant de fer coincidir els nostres perfils— i els llavis… —remugo amb la boca tancada, perquè també els nostres llavis es troben ara junts, o més exactament: la meitat de la meva boca amb la meitat de la seva.

—Em fas mal! —diu Amaran ta mentre jo l’estrenyo amb tot el cos contra els sacs i sento la poncella d’uns pits que despunten i el lliscament del ventre.

—Canalla! Animal! Per a això has vingut a Oquedal! Igual que el teu pare! —trona la veu d’Anacleta a les meves orelles, i les seves mans m’agafen pels cabells i em copegen contra els pilastrons, mentre Amaranta, que ha estat bufetejada d’un revés, gemega tombada sobre els sacs—. Aquesta meva filla, tu no la toques ni la tocaràs mai en ta vida!

—Per què mai en la meva vida? Què hi ha que pugui impedir-nos-ho? —protesto jo—. Jo sóc un home, i ella, una dona… Si el destí volgués que ens agradéssim, no avui, sinó algun dia, vés a saber! Per què no podria demanar-la com a muller?

—Maldició! —udola Anacleta—. És impossible! És impossible fins de pensar-ho, ho entens?

«Aleshores és la meva germana? —em pregunto—. Què espera per admetre que és la meva mare?», i li faig: —Per què crideu tant, Anacleta? ¿Que potser hi ha lligams de sang entre nosaltres?

—De sang? —Anacleta s’asserena; les vores de la manta s’aixequen fins a tapar-li el ulls—. El teu pare venia de lluny… Quins lligams de sang pots tenir amb nosaltres?

—Però jo vaig néixer a Oquedal… d’una dona d’aquí…

—Els teus lligams de sang, te’ls busques en un altre lloc, no entre nosaltres, pobres indis… No t’ho va dir, el teu pare?

—Mai no me’n va dir res, Anacleta, us ho juro. Jo no sé qui és la meva mare…

Anacleta aixeca una mà i assenyala cap al primer pati. —Per què la mestressa no ha volgut rebre’t? Per què t’ha fet allotjar aquí, amb els servents? És a ella a qui el teu pare t’ha enviat, no a nosaltres. Vés-hi i presenta’t a Dona Jazmina; digues-li: «Sóc Nacho Zamora y Alvarado; el meu pare m’ha enviat a agenollar-me als vostres peus».

Aquí, la narració hauria de representar el meu ànim sotragat com per un huracà davant la revelació que la meitat del meu nom que m’havia estat amagada era dels senyors d’Oquedal i que hisendes vastes com províncies pertanyien a la meva família. En canvi, el meu viatge cap al passat només sembla abocar-me a un obscur remolí on els successius patis del palau Alvarado apareixen encaixats els uns en els altres, tots ells igualment familiars i estranys per a la meva memòria deserta. El primer pensament que se m’acut és el que engego a Anacleta, tot agafant la seva filla per una trena: —Aleshores, jo sóc el vostre amo, l’amo de la vostra filla… i la prendré quan vulgui!

—No! —crida Anacleta—. Abans que toquis l’Amaranta, us mato! —i Amaranta es fa enrere, amb una ganyota que en deixa veure les dents, no sé si en un gemec o en un somriure.

El menjador dels Alvarado està mal il·luminat per canelobres encrostats per la cera d’anys, potser perquè no es puguin veure els estucs escrostonats ni els esquinçalls de les cortines de randa. He estat convidat a sopar per la mestressa. El rostre de Dona Jazmina està cobert d’una capa de pólvores que sembla a punt de desenganxar-se i caure al plat. També ella és una índia, sota els cabells tenyits de coure i ondulats amb molls. Els pesants braçalets llambregen a cada cullerada. La seva filla Jacinta ha estat educada en un col·legi i porta un pul·lòver blanc de tennis, però en l’esguard i en el posat és igual a les joves índies.

—En aquesta sala hi havia en aquell temps les taules de joc —conta Dona Jazmina—. A aquesta hora començaven les partides, que arribaven a durar tota la nit. Hi ha qui va perdre-hi hisendes senceres. Don Anastasio Zamora s’havia establert aquí pel joc, no per altra cosa. Sempre guanyava, i entre nosaltres havia corregut la veu que era un tafurer.

—Però mai no va guanyar cap hisenda —em crec en el deure de precisar.

—El teu pare era un home que el que guanyava de nit ho havia perdut ja a la matinada. I a més a més, amb tots els seus embolics amb dones, poc calia per menjar-se el poc que li quedava.

—Va tenir embolics en aquesta casa, embolics amb dones…? —goso preguntar-li.

—Per allà, per allà, a l’altre pati, se’ls anava a buscar, de nit… —diu Dona Jazmina, assenyalant cap als allotjaments dels indis.

Jacinta esclafeix a riure, tot tapant-se la boca amb les mans. M adono aleshores que és clavada a Amaran ta, encara que vagi vestida i es pentini d’una manera diferent.

—Tots s’assemblen a Oquedal —dic—. Al segon pati hi ha un retrat que podria ser el retrat de tothom…

Em miren, un xic torbades. La mare diu: —Era Faustino Higueras. De sang, era només mig indi; pel que fa a l’altra meitat, era blanc. De tarannà, tanmateix, era tot indi. Estava amb ells, es posava de la seva part… i així va acabar.

—Per part de pare o de mare, era blanc?

—Vols saber massa coses…

—Són totes iguals, les històries d’Oquedal? —dic—. Blancs que van amb les índies, indis que van amb les blanques…

—A Oquedal, blancs i indis s’assemblen. La sang s’hi troba barrejada des dels temps de la Conquesta. Però els senyors no han d’apropar-se als servents. Podem fer tot el que vulguem, nosaltres, amb qualsevol de nosaltres, però això no, mai… Don Anastasio havia nascut en una família de propietaris, per bé que estava més escurat que un pelacanyes…

—I què hi pinta el meu pare, en tot això?

—Fes-te explicar la cançó que canten els indis: «… Després que passa Zamora… el compte resta rodó… Al bressol hi ha un nadó… i a la fossa cau un mort…».

—Has sentit el que ha dit la teva mare? —li faig a Jacinta tot just podem parlar tots dos sols—. Tu i jo podem fer el que vulguem.

—Si volguéssim. Però no volem.

—Jo podria voler alguna cosa.

—Alguna cosa?

—Sí, mossegar-te.

—Si la cosa va per aquí, et puc pelar com un os —i mostra les seves dents.

A la cambra hi ha un llit de llençols blancs, que no saps si està encara per fer o si està preparat per anar a dormir; l’encercla una atapeïda mosquitera que penja d’un baldaquí. Empenyo Jacinta entre els plecs del vel, mentre ella no sé si s’hi resisteix o m’hi arrossega; provo d’aixecar-li les faldilles; ella es defensa arrencant-me si velles i botons.

—Oh, també tu tens una piga aquí! Al mateix lloc que jo! Mira!

En aquell moment una pluja de cops de puny cau sobre el meu cap i sobre les meves espatlles. Dona Jazmina ens separa, feta una fúria: —Pareu ja, per l’amor de Déu! No feu això, no podeu! Pareu ja! No sabeu el que feu! Ets tan poca-vergonya com el teu pare!

Em recomponc tan bé com puc. —Però, per què, Dona Jaz-mina? Què voleu dir? Amb qui ho va fer, el meu pare? Amb vós?

—Groller! Vés-te’n amb els servents! No et volem veure més! Vés amb les serventes, com el teu pare! Toma amb la teva mare, vinga!

—Qui és la meva mare?

—Anacleta Higueras, per bé que no ho vulgui reconèixer des que el Faustino va morir.

De nit, les cases d’Oquedal s’arronsen, com si sentissin a sobre el pes de la lluna baixa, envoltada de vapors malsans.

—Què és aquesta cançó que canten sobre el meu pare, Anacleta? —pregunto a la dona, quieta a l’obertura de la porta com una imatge en la fornícula d’una església—. S’hi parla d’un mort, d’una fossa…

Anacleta despenja el fanal. Junts, travessem els camps de blat de moro.

—En aquest camp, el teu pare i Faustino Higueras es van barallar —explica Anacleta— i van decidir que un dels dos sobrava al món, i van cavar una fossa junts. Des del moment que van decidir de lluitar a mort, va ser com si l’odi entre ells hagués desaparegut: van treballar de bon grat i de mutu acord excavant la fossa. Després es van posar l’un en un cantó i l’altre a l’altre, cadascun d’ells amb un ganivet a la mà dreta i amb el braç esquerre embolicat amb el poncho. Per torn, un d’ells saltava la fossa i atacava l’altre a ganivetades, i l’altre es defensava amb el poncho i provava de fer caure l’enemic a la fossa. Van lluitar així fins a l’alba i la terra entorn de la fossa era tan xopa de sang que hom ja no n’aixecava pols. Tots els indis d’Oquedal feien rotlle entorn de la fossa buida i dels dos joves panteixants i ensangonats, i romanien muts i immòbils per no torbar el judici de Déu, del qual depenia la sort de tots ells, no sols la de Faustino Higueras i la de Nacho Zamora.

—Però… si Nacho Zamora sóc jo!

—També al teu pare, en aquell temps, li deien Nacho.

—I qui va guanyar, Anacleta?

—Com pots preguntar-m’ho, noi? En Zamora va guanyar: ningú no pot jutjar els designis del Senyor. En Faustino fou enterrat en aquesta mateixa terra. Però per al teu pare va ser una amarga victòria, tan amarga que aquella mateixa nit va marxar i mai més no ha estat vist a Oquedal.

—Però què us empatolleu, Anacleta? Aquesta és una fossa buida!

—Als dies següents els indis dels pobles veïns i no tan veïns van venir-hi en processó, a la tomba de Faustino Higueras. Marxaven cap a la revolució i em demanaven relíquies per portar-les en capses d’or al front dels seus regiments en batalla: un floc de cabells, un bocí del poncho, una gleva de sang d’una ferida. Aleshores vam decidir d’obrir la fossa i desenterrar el cadàver. Però en Faust no hi era, la tomba era buida. Des d’aquell dia han nascut innombrables llegendes: hi ha qui diu haver-lo vist de nit corrent per la muntanya amb el seu cavall negre, tot vetllant el son dels indis; hi ha qui diu que només tornarà a deixar-se veure el dia que els indis baixin al pla i que aleshores ho farà cavalcant al capdavant de les columnes…

«Aleshores era ell! Jo l’he vist!», voldria dir, però estic massa trasbalsat per dir cap paraula.

Els indis, amb torxes, s’han anat apropant silenciosament i ara fan rotlle entorn de la fossa oberta.

D’entre ells s’avança un jove de coll llarg, amb un barret de palla esfilagarsat, trets semblants als de la majoria dels d’aquí, a Oquedal, vull dir: el tall dels ulls, la línia del nas i el dibuix dels llavis que s’assemblen als meus.

—Amb quin dret, Nacho Zamora, has posat la mà sobre la meva germana? —diu; i en la seva mà dreta brilla una fulla. El poncho embolica el seu braç esquerre i una de les seves vores arriba fins a terra.

De les boques dels indis brolla un so que no és cap murmuri, sinó més aviat un sospir truncat.

—Qui sou?

—Sóc Faustino Higueras. Defenseu-vos.

Em planto a l’altra banda de la fossa, embolico amb el poncho el meu braç esquerre i empunyo el ganivet.