Quina historia allà baix espera la seva fi?

Caminant per la gran Perspectiva de la nostra ciutat, esborro mentalment els elements que he decidit de no prendre en consideració. Passo pel costat de l’edifici d’un ministeri, la façana del qual abunda en cariàtides, columnes, balustres, plints, mènsules, mètopes, i sento la necessitat de reduir-la a una llisa superfície vertical, a una placa de vidre opac, a un diafragma que delimiti l’espai sense imposar-se a la vista. Però, fins i tot simplificant-lo tant, l’edifici continua pesant-me de manera opriment: decideixo d’abolir-lo completament; al seu lloc un cel lletós s’aixeca per damunt de la terra nua. De la mateixa manera, esborro uns altres cinc ministeris, tres bancs i un parell de gratacels de grans societats. El món és tan complicat, embullat i sobrecarregat que per veure-hi una mica clar cal esbrossar, esbrossar.

En el trànsit de la Perspectiva trobo contínuament persones la vista de les quals em resulta per diferents motius desagradable: els meus superiors jeràrquics perquè em recorden la meva condició de subordinat, els meus subordinats perquè detesto de sentir-me investit d’una autoritat que considero mesquina, com són mesquins l’enveja, el servilisme i el rancor que suscita. Esborro els uns i els altres, sense vacil·lar; de reüll veig com s’afinen i s’esvaeixen en un lleuger cadars de boira.

En aquesta operació he d’anar amb compte a estalviar els transeünts, els estranys, els desconeguts que mai no m’han destorbat: ans al contrari, les cares d’alguns, en observar-les sense cap partit pres, em semblen dignes d’un interès sincer. Però, si del món que m’envolta no queda més que una multitud d’estranys, no trigo a notar una sensació de solitud i de desplaçament: millor, per tant, que els esborri també a ells, en bloc, i que no hi pensi més.

En un món simplificat tinc més probabilitats de trobar les poques persones que em fa goig de trobar, per exemple Franziska. Franziska és una amiga que quan s escau que la trobo sento una gran alegria. Ens diem coses enginyoses, riem, ens contem fets trivials que potser no contaríem a altres persones i que, en canvi, comentant-los entre nosaltres, es revelen interessants per a ambdós, i abans d’acomiadar-nos ens diem que, sigui com sigui, hem de fer per reveure’ns al més aviat possible. Després passen mesos i mesos fins que no ens trobem una altra vegada pel carrer per casualitat; aclamacions festives, rialles, promeses de reveure’ns, però ni jo ni ella no fem mai res per provocar un encontre; potser perquè sabem que ja no fóra igual. Ara, en un món simplificat i reduït, en el qual s’hagi desembarassat el camp de totes aquelles situacions preestablertes per les quals el fet que jo i Franziska ens veiéssim més sovint implicaria una relació entre nosaltres que seria d’alguna manera definida, potser de cara a un matrimoni o bé a considerar-nos una parella, pressuposant un lligam extensible a les respectives famílies, a les parenteles ascendents i descendents i a les germandats i cosinatges, i un lligam entre ambients de la vida de relació i implicacions en l’esfera dels rèdits i dels béns patrimonials, un cop desapareguts tots aquests condicionaments que planen silenciosament sobre els nostres diàlegs i fan que no durin més que alguns minuts, trobar Franziska hauria de ser encara més bonic i agradable. És natural, per tant, que jo miri de crear les condicions més favorables per a les ocasions de coincidència dels nostres recorreguts, inclosa l’abolició de totes les dones joves que porten una pell clara com la que ella portava la darrera vegada, de manera que, veient-la de lluny, pogués estar segur que és ella sense exposar-me a equívocs ni decepcions, i l’abolició de tots els joves que tenen l’aspecte de poder ser amics de Franziska i no és descartable que estiguin a punt de trobar-la potser intencionadament i de retenir-la en una conversa plaent en el moment en què hauria de ser jo qui la trobés, per atzar.

M’he allargat en detalls d’ordre personal, però això no ha de fer creure que en els meus esborraments em moguin principalment interessos individuals immediats, quan per contra, jo miro d’actuar en interès de tot el conjunt (i, per tant, també de mi mateix, però indirectament). Si per començar he fet desaparèixer totes les oficines públiques que sorgien al meu pas, i no només els edificis, amb les seves escalinates i les entrades amb columnes i els corredors i les antesales, i fitxers, circulars i dossiers, sinó també els caps de secció, els directors generals, els sots-inspectors, els suplents, els empleats fixos i els eventuals, ho he fet perquè crec que la seva existència és nociva o supèrflua per a l’harmonia del conjunt.

És l’hora en què la multitud del personal empleat deixa les oficines sobreescalfades, es corda els abrics de coll de pell sintètica i puja als autobusos. Cloc les parpelles i han desaparegut: només alguns vianants es distingeixen lluny pels carrers deserts, dels quals ja m’he encarregat d’eliminar els cotxes, els camions i els autobusos. M’agrada veure la calçada buida i llisa com la pista d’un bowling.

Després aboleixo casernes, cossos de guàrdia, comissariats; totes les persones uniformades es fan fonedisses com si no haguessin existit mai. Potser se m’ha escapat la mà; m’adono que pateixen la mateixa sort els bombers, els carters, els escombriaires municipals i altres categories que podien amb raó aspirar a un tracte divers; però ara ja està fet: no pots anar sempre mirant prim. Per no crear inconvenients, m’afanyo a abolir els incendis, les escombraries i també la correspondència, que, al capdavall, no porten més que maldecaps.

Verifico que no hagin quedat hospitals, clíniques, hospicis: esborrar metges, infermers, malalts, em sembla l’única salut possible. Després els tribunals amb tots els magistrats, advocats, imputats i parts perjudicades; les presons amb els presos i els guardians a dins. Després esborro la universitat amb tot el cos acadèmic, l’acadèmia de ciències, lletres i arts, el museu, la biblioteca, els monuments amb la vigilància pertinent, el teatre, el cinema, la televisió, els diaris. Si creuen de poder-me aturar amb el respecte a la cultura, s’equivoquen.

Després és el torn de les estructures econòmiques que des de fa massa temps continuen imposant les seves desmesurades pretensions de determinar les nostres vides. Què s’han cregut? Dissolc una a una les botigues, començant per les de gèneres de primera necessitat i acabant per les de productes luxosos i superflus: primer despullo els aparadors de mercaderies, després esborro els taulells, els prestatges, les dependentes, les caixeres, els caps de repartiment. La clientela es queda esmaperduda, estirant les mans vers el buit, veient com es volatilitzen els carros de la compra; després també ella és engolida pel no-res. Del consum em remunto a la producció: aboleixo la indústria, lleugera i pesant, extingeixo les primeres matèries i les fonts d’energia. I l’agricultura? Fora també! I perquè no sigui dit que tendeixo a regressar a les societats primitives, excloc també la caça i la pesca.

La natura… Ha, ha!, no us penseu que no hagi entès que això de la natura és també una bona impostura: mori! N’hi ha prou que quedi un estrat de crosta terrestre bastant sòlida sota els peus i el buit tot a l’entorn.

Continuo el meu passeig per la Perspectiva, que ara ja no es distingeix més de la il·limitada planúria deserta i glaçada. Ja no hi ha murs, en tot el que allarga la vista, i ni tan sols muntanyes o turons; ni un riu, ni un llac, ni un mar: només una extensió plana i grisa de glaç, compacte com basalt. Renunciar a les coses és menys difícil del que es creu: tot és començar. Un cop que has aconseguit de prescindir d’alguna cosa que consideraves essencial, t’adones que pots estar-te d’alguna altra, després de moltes altres. Vet-me aquí, doncs, recorrent aquesta superfície buida que és el món. Passa un vent arran de terra que arrossega amb ràfegues d’aiguaneu els últims residus del món desaparegut: un carràs de raïm madur que sembla acabat de collir de la sarment, una sabateta de llana per a nadó, una junta de Cardan ben untada, una pàgina arrencada, sembla, d’una novel·la en llengua espanyola amb un nom de dona: Amaranta. ¿Fa pocs segons o molts anys que tot ha deixat d’existir? He perdut la noció del temps.

Allà al fons de la llenca de no-res que continuo anomenant la Perspectiva, veig avançar una figura prima en una jaqueta de pell clara: és Franziska! Reconec el pas decidit de les altes botes, la manera com duu els braços recollits al manegot, la llarga bufanda de ratlles que oneja. L’aire gelat i el terreny esclarit garanteixen una bona visibilitat, però és inútil que gesticuli amb els braços: no pot reconèixer-me, som encara massa distants. Avanço amb grans camades, almenys m’ho penso, però em falten els punts de referència. Vet aquí que en la línia entre jo i Franziska es perfilen algunes ombres: són homes, homes amb l’abric i el capell. M’esperen. Qui poden ser?

Quan m’hi he atansat més, els reconec: són els de la Secció D. Com és que són allà? Què hi fan? Em pensava d’haver-los abolit quan he esborrat el personal de totes les oficines. Per què s’interposen entre jo i Franziska? «Ara els esborro!», penso, concentrant-me. Però ca! Són encara allà al mig.

—Benvingut! —em saluden—. També tu ets dels nostres? Fantàstic! Ens has donat un cop de mà com cal i ara tot és net.

—Però com? —exclamo—. També vosaltres esborràveu?

Ara m’explico la sensació que tenia d’haver arribat més lluny que altres vegades en l’exercici de fer desaparèixer el món que m’envolta.

—Però, digueu-me, vosaltres, no éreu els qui sempre parlaven d’incrementar, de potenciar, de multiplicar…?

—I què? No hi ha cap contradicció… Tot entra en la lògica de les previsions… La línia de desenvolupament torna a partir de zero… També tu t’havies adonat que la situació havia arribat a un punt mort, que es deteriorava… No hi havia més remei que secundar el procés… Tendencialment, el que pot figurar com un passiu a curt termini, després a llarg termini pot transformar-se en un incentiu…

—Però jo no pensava pas en això… El meu propòsit era un altre… Jo esborro d’una altra manera… —protesto i penso: «Si es pensen que em faran entrar en els seus plans, s’equivoquen!».

Només ansio fer marxa enrere, fer tornar a existir les coses del món, una a una o totes alhora, contraposar la seva bigarrada i tangible substància, com un mur compacte, als seus projectes de vanificació general. Tanco els ulls i els torno a obrir, segur de retrobar-me en la Perspectiva formiguejant de trànsit, amb els fanals que en aquesta hora han de ser encesos i l’última edició dels diaris que apareix a les posts dels quioscs. En canvi, res: al voltant el buit és més buit cada vegada, la silueta de Franziska a l’horitzó avança lentament, com si hagués de pujar la curvatura del globus terrestre. Som nosaltres els únics supervivents? Amb terror creixent començo a adonar-me de la veritat: el món que jo em pensava d’haver anul·lat per una decisió de la meva ment que podia revocar en qualsevol moment s’ha acabat de debò.

—Cal ser realistes —diuen els funcionaris de la Secció D—. Només cal mirar al voltant. És tot l’univers que és… diguem que és en fase de transformació… —i assenyalen el cel, on les constel·lacions ja no es reconeixen, aquí agrumollades, allà enrarides, el mapa celest tot alterat per estels que esclaten l’un rere l’altre, mentre altres desprenen l’últim raig i s’apaguen—. L’important és que, ara que arribaran els nous, trobin la Secció D en perfecta eficiència, amb la plantilla dels seus quadres completa, les estructures funcionals operants…

—I qui són aquests «nous»? Què fan? Què volen? —demano, i sobre la superfície gelada que em separa de Franziska veig una fissura fina que s’estén com una insídia misteriosa.

—És aviat per dir-ho. Per dir-ho nosaltres, amb paraules nostres. Per ara no aconseguim ni tan sols de veure’ls. Que hi són, és segur, i d’altra banda estàvem ja informats, que estaven a punt d’arribar… Però hi som també nosaltres, i ells no poden no saber-ho, nosaltres que representem la sola continuïtat possible amb el que hi havia abans… Ens necessiten, no poden prescindir de recórrer a nosaltres, de confiar-nos la direcció pràctica del que resta… El món recomençarà tal com nosaltres el volem…

No, penso, el món que voldria que recomencés a existir al voltant de mi i de Franziska no pot ser el vostre; voldria concentrar-me per pensar un lloc amb tots els detalls, un ambient on m’agradaria de trobar-me amb Franziska en aquest moment, per exemple un cafè ple de miralls en el quals es reflecteixen lampadaris de cristall i una orquestra toca valsos i els acords dels violins onegen per sobre de les taules de marbre amb les tasses fumejants i les pastes de nata. Mentre, fora, a l’altra banda dels vidres entelats, el món ple de persones i de coses faria sentir la seva presència: la presència del món amic i hostil, les coses de què alegrar-se i contra què combatre… Ho penso amb totes les meves forces, però ara ja sé que no són suficients per fer-lo existir: el no-res és més fort i ha ocupat tota la terra.

—Entrar en relació amb ells no serà fàcil —prossegueixen els de la Secció D—, i caldrà anar alerta a no cometre errors i a no deixar-nos posar fora de joc. Hem pensat en tu per guanyar-nos la confiança dels nous. Has demostrat ser competent en la fase de la liquidació i ets el menys compromès de tots amb la vella administració. Hauràs de presentar-te, explicar què és la Secció D, com pot ser utilitzada per ells, per a missions indispensables, urgents… Bé, tu mateix veuràs com conduir les coses de la millor manera…

—Aleshores vaig, vaig a buscar-los… —m’afanyo a dir, perquè comprenc que si no escapo ara, si no vaig a trobar de seguida Franziska per salvar-la, d’aquí a un minut serà massa tard, la trampa està a punt de disparar-se. M’allunyo corrents, abans que els de la Secció D no em retinguin per fer-me preguntes i donar-me instruccions; avanço per damunt de la crosta gelada cap a ella. El món s’ha reduït a un full de paper on no es poden escriure més que paraules abstractes, com si tots els noms concrets s’haguessin acabat; fóra suficient d’arribar a escriure el mot «pot» perquè fos possible d’escriure també «paella», «salsa», «canó de xemeneia», però el caire estilístic del text no ho permet.

En el terra que em separa de Franziska veig com s’obren fissures, solcs, esquerdes; a cada moment un peu meu està a punt de ser engolit per una trapa: els intersticis s’eixamplen, aviat entre jo i Franziska s’interposarà un barranc, un abisme! Salto d’una riba a l’altra, i a baix no veig cap fons sinó únicament el no-res, que continua avall fins a l’infinit; corro per trossos de món escampats en el buit; el món s’esmicola… Els de la Secció D em criden, fan gestos desesperats perquè reculi, perquè no vagi més enllà… Franziska! Au, un últim salt i sóc amb tu!

És aquí, davant meu, somrient, amb l’espurneig daurat dels ulls, la seva petita cara un xic envermellida pel fred. —Oh, si ets tu! Cada vegada que passo per la Perspectiva et trobo! No em faràs creure que et passes el dia passejant! Escolta, conec un cafè a la cantonada, ple de miralls, amb una orquestra que toca valsos: m’hi convides?