RÈMORES

—Pare, per què hem vingut aquí?

El pare va decantar el cap. Va avançar uns passos i es va aturar per mirar les cases del carrer. Al davant d’una merceria, hi havia una dona que duia un tros de paper a la mà, es va acostar a la porta i l’hi va enganxar; després, va tancar i se’n va anar. Més avall, una àvia menuda, que duia un mocador al cap, caminava a poc a poc: el terra va tremolar com si cada pas de la dona fos el d’un paquiderm. D’una cantonada va sortir un camió que, a tota velocitat, va travessar el carrer i va fer una sorollosa frenada abans de perdre’s en un canvi de rasant. Els va arribar una xerricada que provenia de la vorera del costat. Allà, uns homes que duien granotes blaves feien anar una corria i amuntegaven mobles. Trastos que semblava que havien estat dissenyats per l’últim artesà d’una generació d’ineptes; els amos, però, se’ls miraven i vigilaven l’operació com si es tractés d’un mobiliari exquisit. Aquella mudança feia llàstima. Haver de marxar era una qüestió difícil per a molta gent, però fer-ho enduent-se un carregament de fòtils era molt pitjor, perquè significava endur-se la pròpia misèria a l’esquena.

On es pensaven que anaven? Aquella gent no marxaven, sinó que fugien, i el més trist era que no n’eren conscients. Al seu destí ningú no els rebria amb els braços oberts ni els faria cap festa de benvinguda; s’haurien d’instal·lar gairebé d’incògnit. Els esperava una vida gairebé clandestina. Pocs veïns trobarien agradable visitar-los per asseure’s en un cau on se sentirien tan incòmodes com a casa seva. El pare ho sabia molt bé, tot això, Perquè també havia viscut les misèries del nomadisme urbà: haver de traslladar-se sense l’esperança d’una millora. Anar d’un barri a un altre per descobrir que la ciutat estava circumval·lada per infinitat de sordideses i calamitats que ningú no era capaç d’evitar. Per sort ell havia pogut sortir d’aquell podrimener i havia aconseguit treballar a l’administració.

Una dona els va passar pel davant; no era cap adolescent, però retenia una bellesa que la feia atractiva, i a mesura que s’allunyava, semblava que es convertia en una altra persona, en una de més jove. Aquest petit llampec, el pare el va considerar ofensiu, gairebé obscè, perquè no s’adeia amb l’entorn. L’home considerava que la presència de la bellesa en una zona degradada trastocava l’ordre de les coses.

El nen va entrar en una botiga a comprar xiclets.

Va passar un cotxe patrulla i el pare va saludar, tot i que no coneixia els policies que hi anaven. Per la seva feina, respectava la gent uniformada: els veia com col·legues. Feia anys que treballava de bidell a l’ajuntament i sempre s’havia comportat amb rectitud —la fidelitat era important. Per això, quan li havien encarregat feines de sotamà que els envejosos consideraven paralegals, com la que aviat hauria de dur a terme al barri, les havia acceptat sense manies.

El fill va tornar.

—Pare, els xiclets tenen mal gust.

—Llença’ls, doncs.

—Ecs! —va escopir—. La dona dels xiclets és molt rara: sembla la tia, però fa més pudor.

—Que també és paralítica?

—Sí, i no sé què m’explicava, però m’ha fet venir por.

—Vaja, i què deia?

—Que van matar un nen i van trobar una ampolla d’aigua amb gas plena de sang —va mirar el carrer amb recel—. Marxem d’aquí?

El pare li va fer un gest, indicant-li que el seguís. Havent deixat enrere la cruïlla del Doctor Sinclair, van entrar al carrer trenta-dos i van continuar fins al final. Es van aturar a la balconada.

—Pare, tinc set.

L’home es va plegar de braços i, amb lentitud, va observar l’entorn. Eren al punt concret on hauria de fer la feina. Va fer cara de satisfacció: un cop hagués complert, tindria els diners que li faltaven per enviar definitivament la tia a una llar de jubilats. Al final se’n desempallegaria i podrien viure sense la seva presència parasitària. Va acabar de voltar sobre si mateix i va dir:

—Anem al cafè.

Es van asseure a la terrassa, al costat d’uns homes que jugaven a escacs. Van demanar. El pare va acostar la cadira a la taula i es va adreçar al fill, que s’havia fixat en la partida:

—Escolta’m, i no t’encantis. Saps per què t’he portat aquí? Perquè et vull donar una lliçó que no has d’oblidar. Veus aquest barri? Mira’l, mira’l bé i aprèn. En la vida passen les coses que passen perquè hi ha barris com aquest on la gent no són ningú. Són llocs tan desastrosos que no hi han fet res que pagui la pena veure. Oi que no hi hem trobat res que ens hagi agradat i els xiclets eren un fàstic? —va fer movent un braç com un ventall—. Tot això ho has de tenir present, perquè quan siguis gran sàpigues estar al lloc que et correspon. De moment has d’anar a estudi i fer coses de profit, però pensa que m’estic preocupant perquè quan sigui l’hora puguis tenir una feina com la meva, o millor. Bé, el fet és que no t’has de deixar endur per l’ambició. Que m’escoltes? Nano, m’escoltes? Et dic que l’ambició no és bona, i que l’únic que importa és tenir seguretat. Si tens una feina segura, i fixa’t que això és important, si compleixes el que et diuen i ets una persona recta, els que manen t’ho agraeixen i llavors prosperes, com jo ho he fet… Mira: tot et sembla molt fàcil, tens el que vols i vius sense preocupacions, perquè amb la teva mare ens preocupem de tu, però si un altre dia, pel que fos, et faltéssim, tot seria diferent… —el va assenyalar amb el dit—. En la vida trobaràs que hi ha gent de tota mena, alguns intentaran embolicar-te i t’explicaran mentides, i tu ho has de saber, això. No et preocupis, que jo t’ensenyaré a descobrir-los: ho fan per malícia i per emplenar-te el cap de pardals —la partida d’escacs es va acabar, els jugadors van guardar les fitxes i se’n van anar—. En aquesta vida, ningú no et regala res! Escolta el que et dic i fica-t’ho al cap: si vols continuar vivint com ara, i no en un barri com aquest, no t’escoltis mai ningú que no sigui jo, preocupa’t només de les teves coses i sigues obedient… Perquè els que manen saben què fan i moltes vegades, encara que no t’ho sembli, quan manen, manen pel teu bé. Ho has entès?

—Sí, però…

—Hi ha un «però»!?

—Hauré de ser bidell? —va dir el nen desfigurant-se la cara amb una ganyota que implorava clemència.

—És massa aviat per saber-ho, però ja et dic ara que no ho descartis, perquè la gent no sempre pot fer el que vol. Llavors es torna envejosa. Un acaba convertint-se en un delinqüent o en un criminal quan no pot fer les coses que ha imaginat. I tu no deus pas voler anar a la presó, oi?

—No…

—Així m’agrada, que ho tinguis clar des del principi.

El pare va cridar el cambrer, va pagar i va passar el braç per l’espatlla del fill. Es van allunyar carrer avall, en direcció a l’avinguda.