REHABILITACIÓ

Ha funcionat. Ja és la tercera vegada que passa i això em dóna esperances en el futur. El que necessitaria és que algú em rasqués el peu. Aquí, les coses van a un ritme que no m’hi acostumo. Aquest matí, quan ha vingut la monja, li he bavejat el rosari; m’he sentit valent i li he demanat que em portés tabac. Suposo que ha quedat de pedra, perquè durant una estona no ha dit res. He sentit com respirava; estava immòbil, però el seu cap devia estar fent el recorregut fins a la frontera de la seva compassió. Allà es deu haver perdut, perquè de seguida he sentit el soroll encartronat de l’uniforme i el llunyà remoreig de la seva veu. Se n’ha anat sense acomiadar-se com sempre: fent-me el senyal de la creu al front. Té uns dits tan arrugats que, cada vegada que me’l fa, em sembla que la mort em convida a un viatge espantós. De tan bé que em sento m’han vingut remordiments i m’he penedit d’haver-la posat en una situació conflictiva. Ara, sóc jo qui té compassió d’algú: d’aquesta presència apergaminada que em visita sense anunciar-se.

Quan torni —perquè tornarà—, arreglaré les coses i li comunicaré que no ha de tenir por de mi, perquè ja no penso ni drogar-la ni fer-li res que la ridiculitzi. Ha de tornar: fa el que fa per vocació, per guarir el dolor del món, i el dolor sóc jo. Segur que en visita molts més abans, que sempre està de visita. Les visites…

Em va costar dir-li-ho. La infermera no em va contestar i va continuar feinejant; arreglava els llençols, remenava el sèrum i anava d’un costat a l’altre. De sobte vaig descobrir en els seus moviments, que sempre són els mateixos, una ruta diferent, un neguit. I se’n va anar. L’endemà em va dir «d’acord» i em va posar el dit als llavis perquè no digués res. Quan el sol baixava va tornar, amb una puta. Com que les coses no eren clares, la infermera va dirigir l’operació. Després, la va pagar. Les altres dues vegades ella no hi ha assistit, ha deixat que la puta repetís les maniobres que li havia ensenyat. La meva opinió sobre la infermera ha canviat: la veig com una aliada —tot i que va declinar la invitació d’assotar una mica la puta, no li retrec res. Ho he aconseguit tot, d’ella, menys que m’obri la finestra.

Li he dit que el sèrum té un altre color. Se’l mira, però veig que no se n’adona: estic segur que dintre meu s’ha provocat una reacció química, que la sang ha conquerit el líquid invasor a través de l’agulla.

Veig més a prop la recuperació. No vull excitar-me i cantar victòria abans de temps. L’experiència em recomana ser prudent i estar a l’aguait. Potser tornaré a demanar-li que m’escrigui la carta. Això que per a ella és tan difícil, la monja potser ho farà sense problemes, encara que em costa imaginar que amb aquells dits pugui remenar un bolígraf amb desimboltura. M’agradaria enviar la carta i dir a en Richter que torno a ser el d’abans, que d’aquí a poc retrobaré la ruta.

Quan veig com les peces del trencaclosques s’ajusten on els pertoca, m’assalta la por que el temps passat aquí —temps mort— hagi fet de mi una altra persona, un desconegut que no governa les paranoies, un insuportable. Per això, quan me’n vagi, no vull guardar res —terra cremada.

He arribat tan lluny per tenir records, però no pas d’aquesta mena… No, aquests els detesto. I ara, el sostre. Des que ve la puta —encara que no li he vist la cara, asseguraria que sempre és la mateixa—, no miro la paret, i clavo els ulls a dalt, al sostre. A l’esquerra, arran de la bombeta, hi ha una ombra: una teranyina. És espessa i indica que hi ha una aranya. Vida!, he pensat quan l’he descobert, però de seguida m’han vingut al cap un seguit d’imatges esgarrifoses. La imagino baixant lentament i ficant-se’m a la boca. No m’espanta que m’entri a dins i que es converteixi en una altra visita, sinó la lentitud amb què pot baixar.

A estones m’agradaria no tenir ulls. Sense ulls no hi hauria la paret, desapareixeria la finestra i no existiria el sostre. L’aranya seria una altra visita. Si no fos que estic millorant, potser demanaria a la infermera, a la puta o a la monja que me’ls buidessin, els ulls. Tinc diners a l’armilla i podria pagar-m’ho. En parlaré amb la puta, li diré que se m’acosti a la cara, que la vull veure, li faré comandes. Potser li demanaré que se m’assegui sobre la cara, o que esteranyini el sostre. No sé què és prioritari, perquè tenir la capacitat d’aconseguir petits desitjos és una novetat. Calla! Tant la puta com la monja m’obeiran si els mano que obrin la finestra! Però, per què? Si quan arribi la infermera la tancarà. Val la pena intentar-ho? No. Això m’enemistaria amb ella i podria venjar-se’n i deixar-me sense drogues i, el que encara em fa més por, sense la puta. No estic en condicions d’arriscar-me, de perdre, per l’obertura d’una finestra, els privilegis que he obtingut.

M’adono que el pitjor que et pot passar és estar convalescent, transitar per l’estrany territori que porta a la sortida del mal. M’esperen temps de dubte, temps difícils en què hauré de prendre moltes decisions. La paciència ha de ser la meva divisa, sense ella no hauria arribat on sóc.

Paciència.