RODA

—Quina canalla més eixerida! —van dir els dos bessons alhora, i se’n van anar cap al fons.

La Glòria estava callada. Va mirar els nens i, després de clavar un clatellot al més gran, va continuar escodrinyant els prestatges de la llet. Cada vegada se li feia més feixuga la tria: semidesnatada, esterilitzada, natural, uperitzada, liofilitzada. A voltes s’estimaria més haver viscut dècades enrere, quan només hi havia un tipus de llet i un de carn i quatre verdures. Quan no s’havia d’escollir. Ara, els nens, quan creixien, es transformaven en uns éssers egoistes que amb la insistència i la voracitat d’unes llagastes decidien i manaven, perquè des de ben petits adquirien els coneixements i els vicis dels consumidors de l’època moderna. I faltava tant de temps, abans no se’n pogués separar legalment.

Aquell matí no estava a gust. Havia carregat massa de maquillatge la part esquerra del rostre i això, junt amb la incomoditat dels sostenidors balders, la feia posar de mal humor. La rentadora estava espatllada, i la bugada havia quedat a la pica. Quan tornés, l’hauria de buidar i hauria de posar la roba en un cossi i, també, recollir la que tenia estesa a la cambra de bany.

S’havia hagut de maquillar de pressa. Des que tenia fills, sempre ho havia de fer malament. Però s’havia entossudit a no perdre aquell costum, i encara que les dones la miressin de cua d’ull i amb sorna, perquè elles només es maquillaven en les comptades ocasions que els homes les treien de casa, per a ella era important mantenir viu el ritual. El maquillatge era l’únic vincle amb la dona que algun dia havia estat: guapa, sinuosa i exquisidament cilíndrica.

Culpabilitzava els fills, però era conscient que havia estat abans de tenir-los que el cos havia deixat de respondre-li. No podia determinar amb exactitud quan l’havia abandonat, l’harmonia. Emplenant el carretó, es preguntava quan es produïa la transformació indetectable d’una vida. No tenia cap resposta per a aquesta antiga pregunta. El fill gran va tornar a rebre quan una senyora que duia una permanent horrible va alabar-ne la bellesa. Va continuar triant: tocava iogurts. Es va girar i es va veure reflectida al vidre dels congelats. La seva arma, el maquillatge, primer havia estat una força seductora; després, una càrrega i, al final, com que sempre acabava mal pintada, una derrota. Havia descobert que excitava el seu marit perquè li recordava les putes que freqüentava. No era gaire discret, i ella no havia tingut cap problema per trobar proves de l’activitat extrafamiliar que practicava al club del final de l’avinguda, el Mefisto’s. No sentia pena per la infidelitat, si és que es podia considerar això l’ús que l’home feia d’unes pobres dones, sinó per la impossibilitat de governar el missatge que pretenia oferir maquillant-se cada dia.

Tomava a suar. D’aquí a poc, les taques s’estendrien a les aixelles i a la punta de l’escot. I anant bé es podria dutxar havent dinat. Abans hauria de recollir la roba estesa.

S’havia cansat de triar i agafava la primera pasta que trobava, sense mirar els preus i prescindint de les ofertes. De cop, es va aturar: al fons, al costat de la carnisseria, hi havia l’Stanley. Es va lamentar de la impossibilitat d’emmordassar i tancar la mainada a l’armari dels congelats per acostar-s’hi com feia antigament. No sabia com actuar. Va agafar llaunes i paquets sense mirar què eren, i s’hi va anar acostant. Quan hi era a prop, tot i que es movia amb cautela, va fer soroll en tirar una bossa al carretó i l’Stanley es va girar. S’havien vist moltes vegades, però ella es va sentir com si l’hagués descobert cometent una acció aberrant. Tot el que era ho tenia allà: la mainada, el carretó ple de coses que no servien de res i el pes íntim i inesborrable del maquillatge: el currículum d’un fracàs espectacular.

L’Stanley s’hi va acostar.

—Glòria!

El seu nom sorgit d’aquells llavis era un pecat. Tenia la sentor que desprenen les dolces flaqueses, allò que feia dècades que no olorava. Era l’olor d’ells dos, junts, quan s’escapaven de la vigilància de l’àvia i al rebost perdien el món de vista. Se’n recordava, ell, de la seva olor? O, com ella, necessitava fer esforços per mantenir viu el record de la joventut? Van parlar un moment. L’Stanley tenia pressa perquè havia de tornar al restaurant. A la Glòria li va agradar que no hagués fet cap festa als nens. Es va encarar de nou als prestatges i va remenar una estona abans no va agafar les olives farcides de pebrot i els calamarsets que cada diumenge posava a taula a l’hora del vermut.

La caixera, quan va haver cobrat, va somriure i li va dir que tenia uns fills molt macos. La Glòria els va donar un clatellot a l’acte. Gairebé se’n va haver de penedir perquè de poc els estaborneix.