AUTÒPSIA
El venedor de fruita no va advertir que un codony iniciava un petit moviment, rodolava i queia a terra. Va quedar immòbil al costat d’un tros de paper rebregat, damunt d’una llàntia d’oli de cotxe. El codony va sofrir una convulsió interna que no va ser visible fins que una taca fosca es va estendre amb rapidesa per la pell. La taca va canviar de color i es va convertir en un arxipèlag verd i blanc, i el codony, que havia perdut les virtuts primàries d’una fruita desitjable i vitamínica als ulls dels humans que l’havien collit i traslladat a la parada, es va concentrar en si mateix.
La sinuositat del perfil era trencada per bonys i profunditats, l’essència de la vida es transmutava cap a la complexitat d’un univers devastador. Una matèria s’encadenava a una altra matèria. L’alquímia que el temps utilitzava amb l’estil d’un cirurgià descerebrat seguia una lògica implacable i, arran de terra, el trànsit d’un codony era un festí de mesura incalculable.
La voracitat d’aquells que només existien en el submón de les partícules invisibles, en la vida determinada i al revers de les successives plaques de què la naturalesa havia dotat el codony, era extrema, perquè l’amenaça del temps era definitiva i, abans de caure com una guillotinada, les cadenes genètiques entraven en una nova escala de valors.
Tot anava massa ràpid. Tots havien de complir el que el seu codi intern manava: desmembrar i fer desaparèixer la polpa. El dibuix que la forma va adquirir era extravagant i s’entreveia que no hi havia cap treva enlloc. Aviat no hi hauria res, potser una lleu presència que no es podria anomenar sense remetre al procés que l’havia canviat. Una ombra d’allò que alguna vegada havia estat: una font, un envellutament de plenitud nutritiva i un vers gastronòmic àcid i fibrós.
Els ulls dels humans que havien escollit el codony d’entre moltes altres fruites eren lluny, desconeixien per què havia estat subjugada aquella peça que, tot i ser original, era increïblement semblant a moltes altres. El fet era irreversible. Una jugada mestra que desmuntava un equilibri per crear la il·lusió que en sorgia un altre. Era un procés tancat. Després del festí, vindria el funeral: els nounats s’haurien d’acabar devorant entre ells; caiguts de la talaia, enfangats i confusos, seguirien l’únic camí possible: l’autodestrucció que duia al buit còsmic definitiu. Més enllà, potser hi havia altres paisatges —altres buits— o bé un remolí insadollable que engolia l’ànima dels codonys i la dipositava al cel o a l’infern, a l’abocador on descansa l’esperit de la fruita en general.
Aquest univers especulatiu, no hi havia ningú que el pogués confirmar, formava part dels deliris provocats per les llegendes, històries que s’alimentaven d’altres històries generades en moments de flaquesa mental i a partir d’unes cronologies que es donaven per certes perquè calien certeses; si no, res no tindria sentit.
La realitat transformada del codony era una bellesa perduda que no es podia avaluar perquè ningú no disposava de coordenades.
Aquest esdeveniment hauria tingut poca transcendència si no hagués estat que la capgirada d’una cartografia vegetal contenia la ràbia amb què la vida s’autoimmolava i deixava per a la posteritat —curta i poc atractiva— un bassal, una massa pastosa en què es perfilava la basca de la mort. I això, la bellesa inabastable, era pertot: estava en la gent que passejava i en les paraules que sentia i pronunciava, en els impulsos elèctrics que recorrien la crosta dels seus cervells i en l’alè dels nens i en l’instint dels gats mesquers, que, cada vegada amb més persistència, recorrien els carrers i inundaven el barri de miols esgarrifosos.