COARTADA

La pressió que durant anys havia fet l’associació de veïns havia comportat que l’ajuntament cedís i posés una placa al final del carrer trenta-sis i que el nom de «Balconada de Mestral» fos acceptat amb tots els honors. Va ser en el bateig institucional que en Sebastià va anar al barri i, admirat de trobar tanta gent al carrer, es va oblidar del seu objectiu i es va deixar emportar per l’eufòria popular. El carrer estava engalanat i els veïns havien tallat el trànsit i hi havien instal·lat unes taules llargues, amb estovalles de paper i plats i gots de plàstic, que estaven ben servides de menjar i beure.

El que va impressionar en Sebastià va ser que tanta gent s’hagués posat d’acord per realitzar un projecte en comú. Ell, abans d’instal·lar-se a la zona residencial on ara vivia, havia estat en diferents barriades de la ciutat, i no havia vist mai una comunió veïnal tan entranyable. Estava en un barri condemnat pel pla urbanístic municipal —tots els diaris ho deien— perquè havia quedat fora de la dinàmica urbana moderna. En entrar-hi, en Sebastià havia vist molts edificis buits i solars amb màquines que rosegaven parets enmig d’una gran polseguera. El centre encara es mantenia sencer, i tot i que les façanes tenien colors apagats i les cases manifestaven la decadència d’anys de descurança —a banda de l’església, no hi havia cap altre edifici que es pogués conservar, ho deien tots els diaris—, als balcons hi havia flors i roba estesa. En Sebastià també va aplaudir quan un home amb un frac negre que semblava un ambaixador va destapar la placa que estrenava la Balconada de Mestral. Acabats els discursos, s’hi va acostar i s’hi va recolzar: a baix, la riera, i lluny, escalonades en una infinitat de teulats que acabaven sota el perfil dels gratacels, les cases de la ciutat.

—Vostè és foraster —va sentir en Sebastià en una mena d’eco que el va fer girar.

Dos bessons el miraven.

—No, bé, no sóc del barri, si us referiu a això.

—El barri s’acaba —van dir els bessons alhora; i van mantenir un somriure mimètic.

—Sí, suposo que és llei de vida.

—Que fuma? —van preguntar tots dos traient cadascun un paquet de tabac.

—No, no, gràcies. —Sí que fumava, però es va sentir incapaç d’acceptar dos cigarrets al mateix temps.

Els bessons van decantar una mica el cap i es van fondre entre la multitud. Hi havia convidats que s’asseien a la taula, altres passejaven i picaven a peu dret. Des del fons, va arribar la música d’una orquestra. En Sebastià es va posar la mà a la butxaca per treure’n un cigarret, però es va aturar pensant que si els bessons el veien fumar ho considerarien una descortesia.

Es va acostar a la taula i va interpretar el diàleg mantingut amb els bessons com un visat que li permetia seure i disfrutar de la festa en companyia. Aleshores va veure la Marta. Estava uns metres més avall, reia i parlava amb un home que en Sebastià va intuir que era en Ramon. La va observar durant una estona. Estava prou lluny perquè ella no el veiés: no li va agradar la roba que portava; no l’havia vist mai vestida d’aquella manera. Era lògic que fos així: estava amb en Ramon i era a ell a qui havia d’acontentar.

En Sebastià havia ajudat la Marta a tapar l’absurda relliscada del petit desfalc que havia comès manipulant amb poca traça els comptes de l’editorial. La tarda que s’havia presentat amb les transparències a l’escot, en Sebastià, que havia contingut les ànsies de cometre un vesànic assetjament sexual, havia pogut expressar l’emoció que jornada laboral a jornada laboral la Marta li encenia i, convertits en còmplices, havien desfermat les passions com a amants.

Es va sentir incòmode: era evident que s’havia equivocat de dia, que allò que volia —parlar amb ella— no ho tindria fàcil en la circumstància en què l’havia descobert. La visita era un error: una cosa era tenir una amant casada, i l’altra contemplar-la en l’estricta quotidianitat i, a més, vestida d’una manera tan extravagant. El que l’anguniejava no era que ella s’ho passés d’allò més bé amb en Ramon —que es fessin gràcies i algun petó de tant en tant—; el que el revoltava era el quadre en general, aquella representació de felicitat ciutadana. Veure-la allà el feia sentir com el que era: un foraster. Era un intrús. Era un intrús al barri i en la vida de la Marta.

Va deixar d’espiar-la i es va posar a menjar la cuixa de xai que unes morisques havien rostit. Aquest canvi d’actitud el va predisposar a conversar amb la gent que tenia al costat. De veí tenia un home que es deia Maties, el qual es va interessar per la seva feina quan va saber que es dedicava al món de l’edició de llibres, i li va preguntar detalls sobre les noves tècniques d’impressió que es feien servir amb la informàtica. En Maties era un home de tracte agradable i a en Sebastià li costava endevinar-li l’edat. El que deia feia pensar que era més vell del que semblava. La conversa fluida i la creixent animació de la festa el van ajudar a oblidar-se d’ella; havia escurat una ampolla de vi, se sentia tranquil i cap ombra no l’importunava. Quan el corrent eufòric s’estenia i, a glopades, la música esdevenia més estrident i ballable, en Maties li va dir, com si passés un rosari misteriós:

—Segur que no sap una cosa, vostè: aquesta zona sempre ha tingut una particularitat; no es pensi que és res d’important, però a molts d’aquí ens fa gràcia. Sap què tenim? —Va fer un silenci, just per advertir curiositat en en Sebastià—. Una llegenda, això és el que tenim. No, no li explicaré res del jueu que feia unes arracades, un conte que no serveix ni per fer dormir la mainada; no, la llegenda, que és tan verdadera com que ara mateix jo parlo i vostè m’escolta, és la de l’assassí impotent. Posi’s un conyac i si no té pressa… Miri, aquesta zona no és diferent de les altres i, com de pertot, d’aquí n’han sortit fills de tota mena i, com arreu, aquí també hi ha hagut grans fills de puta. L’assassí era un jove que tenia un defecte capital: estava incapacitat per matar. Això, que sembla un contrasentit, no el va privar de convertir-se en el pitjor monstre que ha trepitjat mai aquests carrers. Com s’ho feia?, deu pensar. Ben fàcil: delegava. —En Maties va fer un altre silenci, i va continuar—: L’assassí tenia un do, tenia l’inusual do del convenciment, i amb això vull fer-li entendre que era capaç de convèncer a qui fos perquè actués com ell volia. I llavors, què passava? Doncs que era prou hàbil per transfigurar un honest veí, un xarcuter, per exemple, en un criminal. I no parlo d’un criminal qualsevol, sinó d’algú que, quan l’escoltava, quedava amb l’enteniment capgirat com un mitjó i era capaç d’esquarterar una dona o un nen i guardar-ne la sang en ampolles d’aigua mineral. Tal com ho sent. Eh? Què li sembla? No estic parlant de coses petites, jo. —Va moure un braç descrivint una paràbola—. En aquest barri no hi ha monuments remarcables, ni places que facin goig o cafès que els artistes hagin fet famosos. No, aquí només hi ha històries, i moltes, com la llegenda que li estic explicant, no estan escrites enlloc. —Es va acostar cap a ell, amb actitud confidencial—. El pòsit de la història d’aquesta zona és negre com el sutge. No, no miri les cases; aquí, un ha de mirar l’interior de la gent si vol comprendre algun aspecte del caràcter del barri i també… —En Maties va alçar el cap, abans de dir—: Escolti, em sembla que la Marta el crida. Vagi, vagi. Més tard, si ens lleu, li acabaré d’explicar la llegenda.

La Marta havia entrat en una portalada.

El capvespre s’havia dibuixat en unes fines línies ataronjades i malves. En Sebastià va deixar el carrer i va quedar sumit en un silenci sobtat. Ella es va desprendre de la foscor i se li va acostar. En Sebastià va sentir un pes a l’esquena i, encara distret per les paraules d’en Maties, va haver de fer un esforç per situar-se, per veure-la com l’havia vist a l’oficina, al llit i lluny d’aquell enrenou que la convertia en una presència mediocre. Buscava retrobar el sentiment que l’havia guiat al barri, les paraules que tenia pensat dir-li i el que estava disposat a prometre-li: marxar junts i estimar-se fent una vida regalada. Va balbucejar: veure-la amb aquell vestit vulgar l’havia fet emmudir, perquè la dona que no duia transparències, la que tenia al davant, era una desconeguda. Va abaixar el cap, es va girar de cop i va tornar al carrer.

Les cames li tremolaven anant avall i havia de fer esforços titànics per no girar-se, per mirar si ella també havia sortit del portal, si el seguia. Estava atrapat. Fugia com un traïdor que lluitava contra la temptació d’aturar-se per mirar enrere; tenia por de descobrir que, si s’aturava i ella no hi era, hauria de buscar els seus ulls amb impotència enmig d’un munt de cares desconegudes. Es va mantenir recte fins que el soroll de la festa es va fondre en el garbuix del trànsit de l’avinguda. I mentre filmava dins del cotxe i la ciutat l’engolia, es veia com un turista que tornava d’un lloc on no s’havien complert les expectatives que l’agència de viatges li havia promès.

A mesura que els carrers, les cruïlles i les aturades als semàfors el tornaven a situar en un entorn conegut, va veure que res no tornaria a ser igual, que deixaria la ciutat —sense la Marta, sense ningú que l’acompanyés—, i s’enduria el llast d’una traïció a les espatlles. Per damunt de tot, hi hauria una incomoditat: el vestit de l’adúltera, la imatge que l’havia pertorbat i l’havia arrossegat a l’acovardiment D’aquesta visió no se’n deslliuraria mai.