REMOR

—Ha caigut una casa del carrer vint-i-tres! Ha caigut una casa del carrer vint-i-tres! —cridava un home al carrer. La gent va sortir als balcons i el va mirar mentre corria en direcció a l’església.

—Mare de Déu senyor! —va dir una vella persignant-se.

—Que Ell ens agafi confessats! —va dir una altra de la casa del davant.

—Que Déu ens empari! —va cridar la que estava al costat de la primera.

—Que sigui el que Déu vulgui! —va dir una des d’un balcó de dalt.

Les frases es repetien en un eco que moria al final del carrer.

—On diu que ha estat? —va preguntar una.

—Al carrer vint-i-tres, sembla —va respondre una altra.

—A la casa de qui? —va preguntar la de més enllà.

—Que hi ha hagut morts? —va preguntar la que estava més lluny de la primera.

—Deuen haver-n’hi, perquè han anat a buscar el mossèn —va dir una de dalt.

—Poca cosa hi podrà fer, si ja són tots morts —va dir la de més amunt.

—Que hi havia nens? —va preguntar una des d’un àtic.

—No ho he sentit, però jo diria que sí —va fer la que acabava de sortir.

—Que n’han dit res a la tele? —va preguntar una de baix que anava en bata.

—Sort que el meu nét es va canviar de casa; abans vivia allà —va exclamar la que havia parlat primer.

—Per sort jo ja no hi tinc ningú, al barri —va fer una que regava les plantes.

—Quin dia els enterren? —va preguntar la que es mullava a sota.

—Estic tan aixafada, que no hi podré anar —va lamentar-se la que havia preguntat si hi havia nens.

—Què diu? Que els enterraran aquí? —va preguntar una que s’havia assegut en una cadira.

—Si són del barri, segur que mossèn Ros se’n farà càrrec. Pobres nens… —va dir una mentre treia fulles mortes d’una planta.

—Com és que no han tingut temps de sortir? —va preguntar la que havia dit que el seu nét no vivia al carrer vint-i-tres.

—Es veu que dormien, pobres angelets —va dir una que enrotllava una persiana.

—Que no hi ha escola, avui? —va preguntar la que estava asseguda.

—No, fa dies que el mestre fa vaga —va dir la que esporgava les plantes.

—Quin càrrec de consciència!, la canalla ha mort per culpa seva. Això amb la mestra no passava: la Mercè era molt complidora —va afirmar una que duia monyo.

—No, no passava! Però a ella també li caurà la casa a sobre. Sort que és soltera —va dir la que acabava d’enrotllar la persiana.

—Vaig a vestir-me, que si l’enterrament ha de passar per aquí… —va fer la que duia bata.

—Ja fa dies que ho deia, jo, això —va dir la que feia poc que havia sortit.

—Tothom, ho deia! —va cridar la del balcó de sobre.

—I tant! Amb aquella mare, què vols que fessin els nens —va dir una que es rascava la cuixa amb una agulla de fer mitja.

—Jo els hi hauria pres! —va exclamar amb rotunditat la que remenava una ràdio.

—Es veu que el pare no girava gaire rodó —va comentar una que s’havia recolzat a la barana.

—Diuen que bevia —va dir la que havia demanat que Déu els emparés.

—Doncs, ja li està bé! —va sentenciar una que estirava un fil ple de banderoles del dia de la festa.

—Quina barra! I a ell no li ha passat res! —va dir una que no es recordava del que havia dit abans.

—Els haurien de tancar tots dos perquè els servis de lliçó! —va fer una que tirava engrunes als coloms.

—Ella sembla jove: encara en podrà tenir més, de fills —va dir la que esperava que fos el que Déu volgués.

—Mossèn Ros ha dit que la missa no serà obligatòria —va explicar la que havia enrotllat la persiana.

—Si els volen incinerar, hauran de celebrar-la en una altra parròquia, perquè poc que tenim forn —va comentar la de l’àtic.

—Serà una llàstima, pobres nens —va lamentar-se la que havia dit que el pare bevia.

—Ahir els vaig veure, i semblava que tenien tanta salut —es va plànyer una mentre es col·locava bé els rul·los.

—Un dia toca a un i un altre dia, a un altre —va dir la que havia regat.

—Que no han mort tots dos junts? —va preguntar la que s’havia mullat.

—Els petits, sí; el gran s’ha salvat perquè havia anat a comprar el pa —va dir una que feia visera amb la mà per tapar-se del sol.

—Deixa’m baixar a comprar flors —va dir la que feia estona que s’havia compadit del mestre.

—La policia no l’ha pas trobat, a ella: vés a saber on para —va dir una que estava a l’ombra.

—Es veu que el germà gran s’havia de cuidar de tot —va fer una que tenia reuma des de jove.

—Tan petit i ja feia els llits i escombrava. Si no, aquella casa hauria sigut pitjor que una cort —va dir una que mirava el prospecte d’una medecina.

—Diu que el pare els picava, per això un era sord d’una orella —va fer la més jove.

—Es veu que ella també rebia, que l’home l’adobava de valent —va dir la de l’àtic, abans que li quedés la mirada fixada al carrer.

—Doncs encara ha rebut poc! —va diagnosticar una que ensenyava la combinació per sota la bata.

—Si incineren els nens, no aniran pas al cel —va dir la que havia donat engrunes als coloms.

—No n’hi ha anat mai cap —va confirmar la que s’havia vestit per a l’enterrament.

—Escolteu! Que algú m’escolti! —va cridar la de l’àtic.

—Sense l’extremunció no es pot anar enlloc —va fer una que tenia una berruga amb dos pèls.

—Escolteu! Escolteu! —continuava cridant la de l’àtic.

—Si hi ha funeral, no podré anar a comprar al súper amb la jove —va dir la que dubtava de l’efectivitat de la incineració.

—Ajudeu-me! Que algú m’ajudi! —va esgargamellar-se la de l’àtic, que s’havia doblegat damunt de la barana després d’haver sentit un «crec» amortit a l’esquena. No es podia moure i sentia més allunyada la remor del carrer. El crit de socors es va afeblir i, al capvespre, no se sentia res.

Una gavina es va posar al seu costat i, decantant el cap, la va mirar com si veiés una cosa extraordinària.