POMPEU FABRA

(1868-1948)

Pompeu Fabra s’extingí a Prada (Conflent) l’any 1948.

La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d’anys, que no s’havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeu una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra.

El país, però, ha sobreviscut i no sembla pas perceptible ja l’existència d’algun símptoma específicament mortífer. Davant aquesta realitat, la vida obliga a reaccionar, i un principi d’higiene social elemental porta fatalment a negligir, a tractar d’oblidar el desastre apocalíptic, sobretot quan de la situació immediata, no se n’escapa ningú. La vida porta al mateix temps a exaltar, a valorar el que quedat dempeus, perquè en el que ha quedat dempeus hi ha l’arrel de l’esperança i del futur. L’obra de Fabra és l’obra general i pública de més transcendència perquè suscita una esperança i és un recomençament.

«Pompeu Fabra —llegia fa un moment— és l’únic català que tots els catalans han obeït plenament. Ell és l’únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l’únic que a l’hora suprema haurà pogut dir: del meu treball, res no ha estat debades». Observació exacta, d’un impressionant —i per contrast emocionant— to verídic.

Potser seria d’algun interès examinar com era Fabra i parlar una mica —fins on sigui possible— de l’aventura de la seva vida. No podria pas assegurar si vaig arribar a ser amic seu. Conegut, certament. Un dels meus grans honors és haver-lo tractat, haver passat amb ell una determinada quantitat d’hores, sense fer exactament res de particular, és a dir, convivint i conversant, i no pas precisament d’ortografia o de sintaxi, sinó de tot el que s’anava presentant a cada moment. Una relació produïda, doncs, en un terreny absolutament intranscendent, amb les deformacions mínimes.

D’entrada, semblava un senyor d’una normalitat absoluta —un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d’ulls blavissos però intensos, d’una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb el blau marí quan es mudava, d’un acolliment amable però caut i circumspecte, d’una total simplicitat, desproveït de gesticulació, mancat de pintoresc, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava la pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir.

Llavors vivia a Badalona. Els dies feiners venia a Barcelona amb el tramvia. Dedicava una determinada quantitat d’hores a les seves obligacions —l’Institut, les lliçons, etc.— i cap al tard es deixava caure a l’Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure —un torterol de fum fidel i mandrós darrera l’orella— un d’aquells curtíssims, prodigiosos papers que publicava, amb gran èxit, en un diari del matí titulats genèricament «Converses filològiques». Després baixava a la penya i s’asseia amb l’evident satisfacció de l’home una mica fatigat que pot reposar una estona. Com que ja era tard, la tertúlia no solia pas ser nombrosa. Fins els desavagats purs havien desaparegut, perquè aquesta és l’hora del dia que aquesta curiosa classe de persones tenen una o altra cosa a fer. Quedàvem alguns periodistes que, treballant a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d’aquests, vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d’una cervesa, fumant una pipa, esperava l’hora de tornar a agafar el tramvia.

Al cap d’unes quantes vegades de parlar-hi, us adonàveu d’una cosa: de l’atracció que Fabra tenia. No era pas que entre Fabra i el seu interlocutor es trenqués cap forma de glaç. No. La relació es mantenia sempre igual, com el primer dia: circumspecta, cauta, una mica distant. Era simplement que, a mesura que l’anàveu tractant, us sentíeu, al seu costat, cada vegada més bé. Era el tracte agradable, confortable, net, clar, precís, que Fabra tenia, que us anava guanyant lentament. Com que la seva dialèctica social no disposava de cap element de pintoresc ni de cap escarafall anímic, hauria estat difícil de dir que era un home simpàtic a la moda del país. Però tampoc no es pot dir que no fos assequible. Era simplement que la seva simpatia tenia un altre origen. Era la seva calma, la seva activa lentitud, la invariabilitat del seu humor, l’absoluta seguretat que donava que tot el que deia ho hauria pogut fonamentar, el que feia que de la seva persona irradiés una sensació de benestar gairebé físic. Jo us asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d’infatigables tabalots, de tristos frenètics, d’improvisats sense pes, trobar un home com Fabra, un home que no parlava mai del que no sabia, feia un gran efecte. En aquest punt, la seva figura era tan singular, que a mesura que el diàleg anava durant arribàveu a tenir la percepció que Fabra us estalviaria absolutament que us arribés de la seva part un qualsevol estirabot impensat o una qualsevol ximpleria. En aquest sentit, el seu tracte era deliciós com una convalescència. Era tranquil·litzador, segur, positiu. I era, encara, un contacte a través del qual sempre s’aprenia. Tot el que deia no solament suscitava curiositat, sinó interès. Els seus mitjans d’expressió no vaig veure mai que es moguessin del to col·loquial. Fent de professor dalt d’una tarima no se separava mai d’aquest to. Donant una conferència, el to era sempre el mateix. En la discussió, el seu impàvid to menor era permanent. I no seré pas jo qui us descobreixi Fabra com a escriptor. Atès que pot ser tan útil escriure una bona gramàtica com una bona novel·la, no costa pas gaire de veure que Fabra va ésser un dels escriptors més clars, més precisos, d’una naturalitat més decisiva i meravellosa del seu temps —potser el millor de tots, al meu modest entendre. Ara bé: tot això era perceptible en el seu tracte, baldament fos en una conversa sense transcendència, tinguda per passar simplement una estona en l’instant més crepuscular d’una tertúlia de l’Ateneu.

Essent un home tan normal i corrent, és de tota obvietat que les seves reaccions es presentaven d’una o altra manera segons les de l’interlocutor. No el vaig veure mai interessat a fingir. No tenia pas tendència a interrogar ningú: més aviat esperava que l’interroguessin. I llavors passava del seu aire absent, la mirada dispersa, amb tendència a mirar sempre més enllà que més ençà, un o altre joc mental a aclarir sempre present en les seves faccions, a escoltar el que se li deia. Vet aquí una altra virtut de Fabra: saber escoltar i saber escoltar bé. La practicava posant-se en una actitud atenta però una mira defensiva, amb una certa reserva, com si hagués de comptar necessàriament amb la producció de la inevitable atzagaiada. Per mica mica, però, que l’atzagaiada es fes esperar, Fabra es tranquil·litzava, s’animava, parava l’orella amb un inici de brillantor als ulls, dibuixava un petit somriure com si s’anés meravellant de la sorpresa. Si tot s’acabava bé, les faccions se li estergien de satisfacció i es creaven les condicions d’un interès que de la part de Fabra difícilment s’afebliria. Sovint, però, malgrat les esperances inicials, es produïa l’inevitable. Llavors, després d’un moment en què no sabia què fer dels braços i de mirar un instant amb els ulls atònits, tornava a la mirada absent i allunyada i, després d’haver carregat i encès la pipa, s’esborrava dins del fum perfumat de mel i figues seques del tabac anglès. La descripció d’aquesta petita escena podrà fer pensar que Fabra era un home monolític, d’escassa ductilitat en la discussió. Però no és pas de la discussió en forma que estic parlant en aquest moment. Parlo d’una qualsevol conversa. Fabra estimava la discussió mentre ho fos realment. La discussió l’apassionava. Era un excel·lent dialèctic. En realitat s’havia passat la vida discutint la fixació de la llengua. Recordo la que tingué amb Pujols quan aquest senyor li digué que havia fet una llengua massa gòtica. Memorable polèmica —acatada en taules, si la memòria no em traeix. El que no acceptava Fabra era la discussió frívola, improvisada, sense coneixements —com no acceptava una conversa de la mateixa categoria. S’estimava més, llavors, recloure’s en els seus pensaments i mirar al lluny, que és el que solia fer gairebé sempre.

Hi havia, doncs, en el contacte amb Fabra, una inicial constatació agradable: una sensació de sopluig ordenat i còmode. Hom sentia que era un home que sabia el que es deia, que darrera de les seves paraules hi havia una gran reserva de coneixements mantinguts amb un sentit de la responsabilitat permanent. Amb això queda entès que Fabra no era allò que la gent en diu un polígraf. Aquest ofici, que la Península ha prodigat, li feia horror. Fabra parlava del que sabia, i si parlava d’alguna cosa més que no estava en relació amb la seva activitat habitual —de matemàtiques, per exemple, o de química— era perquè també ho sabia.

La sensació de sopluig segur i agradable que produïa el seu tracte era més o menys apreciat per la gent. Per a les persones situades —com jo mateix— en el desordre i la confusió, aquesta era la primera projecció positiva que la seva presència —per contrast— irradiava. Les persones més construïdes no eren pas susceptibles de sentir-ho amb la mateixa intensitat. Ja es comprèn. De tota manera, quan Fabra parlava dels problemes de la llengua la reacció d’uns i altres era la mateixa: hom sentia la meravellosa delícia d’aprendre d’un bon mestre. No fa pas gaires dies que el professor Vicens Vives em descrivia una constatació que en aquests últims anys ha pogut fer: la vivíssima, inalterable fidelitat que per Pompeu Fabra guarden tots els seus deixebles. «Tots, ¿compreneu? —em deia Vicens—. No he constatat ni una discrepància, ni un sol contraopinant, en la llista». No m’estranya gens. Després del que porto escrit, seria la situació contrària el que m’hauria sorprès. Fabra era un mestre exigent, però al seu costat, s’hi estava bé. La seva radiant claredat, la seva tendència a la difícil simplificació, el seu ordre de construcció, feien, en el pensament receptor, un gran bé.

Hi havia encara un altre element que contribuïa a acostar-lo a la gent: la seva persona física. Malgrat la sonsònia irònica dels seus comentaris de pince-sans-rire que de vegades es considerava obligat a fer, i que d’entrada sorprenien una mica (i més endavant eren trobats naturalíssims), Fabra tenia una presència simpatiquíssima. Fabra feia cara de bona persona, d’home net, simple, correcte, i el torrat fresc de la seva pell, els ulls directes i plens de vida, reforçaven aquesta primera impressió. ¿En què pot consistir —dirà potser algun lector— fer cara de bona persona? M’explicaré. Les persones que havent conegut personalment Fabra han tingut ocasió de veure el bust de Voltaire per Houdon, que es troba en el lloc d’honor del vestíbul del Teatre de la Comèdia Francesa, a París, hauran quedat sorpresos de la semblança que de cop i volta s’estableix entre el bust de referència i les faccions del nostre amic. De primer cop d’ull, en efecte, la semblança és fulminant, instantània. Després, però, passa una cosa curiosa: a mesura que aneu comparant fredament unes i altres faccions, la semblança tendeix a esvair-se. I ¿per què tendeix a esvair-se? La primera vegada que vaig veure el bust, Fabra devia trobar-se pels voltants de la cinquantena. El retrat de Voltaire representa un home molt més vell i molt més flac que aleshores el nostre filòleg. El bust representa, en efecte, un home de molts anys, molt corbat, xuclat de galtes, indescriptiblement sec, amb l’esperit de l’agudesa, exactament de la fourberie, de la murrieria, inscrit en els ulls de fura, prodigiosament penetrants i inquisitius. Per a explicar la dissemblança que aneu constatant i que us va d’augment, la primera cosa que se us acudeix és explicar-la per la diferència d’edat i d’inflor de faccions que separa les dues figures notòriament. Noteu, però, que en aquests aspectes aquestes diferències no són pas decisives. Després, entrant en els detalls, es presenten, en la comparació, matisos molt variats. La construcció del crani és molt semblant, el front té la mateixa puresa de línies, el cartílag del nas, idèntica prominència, la finor del clatell, l’orella dreta, l’aire despert són els mateixos; de seguida veieu, però, que el sarcasme que Voltaire té a la boca ja no hi és, que l’esperit de penetració de la mirada és en l’un i l’altre diferent. Són dos ulls que ni espiritualment ni materialment no tenen cap semblança. Voltaire mira de dalt a baix, es posa terra a terra amb un gust del detall a inquirir tan torbador i concret que els set ulls són els del llop davant de la presa dominada fresca. Fabra mira de baix a dalt, a l’horitzó, en la llunyania, la mirada absent i dispersa (com ja deia), que de vegades la intuïció em portava a suposar si no era un visionari, un constructor de castells interiors, un degustador de somnis incerts. I, ja posats sobre la pista de les diferències, descobrireu fàcilment l’element decisiu de dissemblança. Aquell séc de fourberie, de murrieria, que constitueix l’estructura interna de l’esperit de les faccions de Voltaire, es feia impossible de trobar en les de Fabra. I era aquest detall importantíssim el que us aclaria tota la qüestió. Vèieu la causa que dues figures humanes que tenien tants de detalls secundaris semblants podien ser tan diferents. Hem hagut de fer una mica de marrada per contestar la pregunta: ¿en què pot consistir fer cara de bona persona? Pot consistir, simplement, a fer la cara que feia Fabra en relació a la del bust de Voltaire, per Houdon, que és al vestíbul del Teatre de la Comèdia Francesa.

Quan vaig conèixer Fabra, ja feia anys que no era un element actiu de l’escalafó de les Escoles d’Enginyers Industrials. Anys enrera havia estat catedràtic de Química de l’Escola d’Enginyers de Bilbao. Amb Fabra havia passat una cosa curiosa: durant molt de temps els seus amics es pensaren que era un químic amb el derivatiu de la filologia com a violí d’Ingres. De fet, però, resultà totalment al revés: al capdavall resultà un filòleg que havia hagut d’utilitzar el derivatiu de la Química per a afrontar els primers anys de la seva vida independent. Fabra tenia molt bon record de Bilbao i de la seva activitat com catedràtic de Química. M’havia dit moltes vegades, pensant en les diferències que es poden establir entre la Química i la Filologia, que no creia pas que els seus estudis oficials li haguessin fet cap mal en el moment de formular i d’ensenyar Filologia. Potser la claredat que tenia d’exposició i de presentació de les seves idees provenia de la seva formació positivament científica. Malgrat tenir una gràcia única en l’art de saber presentar els seus principis en forma de suggestions, era un home d’una gran disciplina mental, de principis rígids i construïts, i això potser era una conseqüència de la seva activitat pedagògica en el camp positiu.

Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra. Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar a entendre la seva ironia de pince-sans-rire. Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l’orde dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja és prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com afirmaven els autors del XVII, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:

—Fíjese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos… ¡Qué finura, que raza, qué inteligencia!

I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n’hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n’hi havia alguns que presentaven un aire d’espesseïment molt visible.

—¿Vostè creu, pare rector —preguntà amb això Unamuno assenyalant-ne un d’aquells darrers—, que aquest xicot té l’aire molt intel·ligent? No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences…

—Home… en efecte… potser… —digué el pare rector, notòriament empallegat.

Es produí una pausa lleugerament incòmoda.

—És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina… —digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del qui torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.

Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d’un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.

La inauguració dels Estudis Universitaris Catalans es produí en el curs 1904-1905. El Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que presidí el senyor Rubió i Lluch, és de 1906. La creació de l’Institut d’Estudis Catalans, de 1907. Les Normes Ortogràfiques de l’Institut, de 1913. El Diccionari Ortogràfic, de 1918. El Diccionari General de la Llengua Catalana, de 1932.

Quan es produí el Congrés de la Llengua, Fabra encara era professor de Química a Bilbao. Dels tres mil congressistes inscrits (hi assistiren molts erudits estrangers) en fou un dels més actius. La seva posició filològica radical, extremista, li donà un nombre de partidaris molt superior al que hom havia suposat. Fabra havia començat la seva activitat lingüística anys abans del referit congrés movent-se dins el grup o colla de L’Avenç, quan Casas li féu el retrat al carbó de barret de copa alta i barba. D’aquest grup de L’Avenç, Sagarra, en les seves Memòries, n’ha deixat una pintura plena de vida, que és un dels millors fragments que conté aquest llibre escrit amb la preocupació d’espaterrar. Fabra trobà en el grup un element favorable a les seves inquietuds: el senya Jaume Massó i Torrents, que, essent un especialista de la nostra llengua i literatura medieval, comprengué de seguida la finalitat que es proposava. L’Avenç, que representà una innovació en totes les qüestions que plantejà, adoptà, en l’ortografia, les idees radicals de Fabra.

Aquest país deu contenir un ferment soterrat de preocupacions lingüístiques i filològiques. Abans que Fabra aparegués a la superfície de la discussió, ja s’havia plantejat el problema de com s’havien de fer els plurals, si amb as o amb es. D’aquesta primera discussió, que fou molt apassionada, com solen ésser en el nostre país aquesta classe de polèmiques, en data, probablement, la reforma i la fixació del nostre llenguatge. Més endavant Fabra plantejà les coses amb una amplitud total. En tot cas, segons afirmà el professor Badia Margarit en la seva introducció de la seva Gramàtica Històrica, pel que s’ha fet en aquest país en els últims decennis, no solament en la nostra àrea específica, sinó en la intricada selva dels estudis romànics, s’ha de reconèixer que no s’ha pas perdut totalment el temps, com s’ha perdut en altres aspectes d’una manera inexorable. Així Fabra plantejà la reforma lingüística d’una manera general, que fou patrocinada per L’Avenç, i per això el cos de la seva doctrina és anomenat la reforma de L’Avenç, tot i ésser exclusivament de Fabra, perquè els altres elements de la tertúlia d’aquella revista —si se n’exceptua el senyor Massó i Torrents, que reforçà la posició del filòleg amb la seva considerable documentació medieval— ben poca cosa hi aportaren. Més aviat la pertorbaren amb bizantinismes i pèrdues de temps constants. S’ha de reconèixer que el senyor Casas Carbó, com a especialista en el plantejament de qüestions inútils i innecessàries, fou un as.

Plantejada per Fabra la reforma ortogràfica i la fixació de la llengua, s’armà de seguida una polseguera fenomenal. No vaig pas viure directament l’apassionada crepitació a què donà lloc aquesta polèmica, només en conec les escorrialles, perquè quan vaig arribar a Barcelona el 1913 encara a la Universitat es discutia si la conjunció copulativa era la y o la i. A les darreries de la discussió, les coses s’havien esquematitzat pintorescament entre partidaris de la y i partidaris de la i, però abans d’arribar en aquesta situació calgué passar per un llarg procés, en el curs del qual Fabra fou el protagonista essencial.

Dèiem que el Congrés de la Llengua Catalana tingué lloc l’any 1906 i que l’Institut d’Estudis Catalans fou fundat per Prat de la Riba l’any 1907. La intervenció de Fabra en el Congrés, que fou molt remarcada, li donà accés a la secció filològica de l’Institut, i fou llavors que pogué començar la seva tasca i desplaçar-la del recolzament en un nucli limitat i merament particular com era L’Avenç a una fonamentació molt més sòlida, general i eficaç com era l’acadèmia que s’acabava de fundar. Les publicacions de l’Institut donaren a aquest organisme, tot just nascut, un gran prestigi internacional, que repercutí, és clar, reforçant considerablement la posició de Fabra. En la nostra història de la cultura contemporània, la creació de l’Institut és una obra importantíssima, decisiva, perquè representa el primer esforç fet en aquest país per organitzar el treball intel·lectual sobre bases europees serioses, científiques i positives, i per bandejar la improvisació, el pintoresc i la inanitat de la ignorància. Aquestes afirmacions, que poden demostrar-se amb testimonis de l’activitat acadèmica internacional, són vàlides per a totes les activitats que l’Institut fins ara ha portat a cap, enmig, en aquests últims anys, de dificultats inenarrables.

A Fabra, li fou relativament fàcil d’obtenir que L’Avenç patrocinés les seves idees filològiques i ortogràfiques. Era un nucli d’innovadors, d’inquiets i d’antiimmobilistes, i tot el que fos donar una impressió de vitalitat els agradava. A la secció filològica de l’Institut, les coses presentaren moltes més dificultats, perquè alguns membres de la secció es mostraren frenèticament reacis a les idees de Fabra. L’element més violent i més pintoresc d’aquesta reacció fou mossèn Alcover, canonge de Mallorca, filòleg de calaixera i de trabuc, gros personatge de reaccions rústiques i primàries. Com a escriptor de «rondaies», el clergue fon excel·lent i féu un gran bé a la posició de la llengua a les Balears. Respecte de les seves altres activitats, només cal comparar, en el Diccionari Alcover-Moll, l’esperit imperant en la part que fou dirigida pel mossèn i la part de què F. de B. Moll ha tingut la responsabilitat. Es podrà dir que aquest diccionari es troba trencat per un llarg període d’immobilitat. Durant aquest període s’imposà la reforma de Fabra —de l’Institut. ¿Com seria, però, aquest diccionari si hagués estat fet totalment amb les idees del canonge de Palma? Aquest document fa especialment visible el que fou la reforma de Fabra, el que contingué d’esperit, d’ordre, de realitat autèntica i d’eficàcia.

¿Què és el que pretengué Fabra amb la seva activitat? Ell mateix ens ho digué en un text molt conegut: «L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera». És una aspiració perfectament precisa, presentada amb aquella concisió i aquella claredat històrica tan típica de l’esperit de Fabra. No es presenta pas com l’estudiós erudit de la Filologia —un Jud, un Joan Coromines, un Spitzer, un Meyer-Lübke, un Von Wartburg— que pretén fer una mica de llum en l’agafatosa pul·lulació verbal, densa com una jungla, de la Romània. El seu ideal fou molt més concret: posar una llengua que per raons que no cal repetir havia quedat anquilosada, corrompuda i inepta, al servei del grau d’evolució de la societat que la utilitza com a mitjà d’expressió natural. És a dir: el que en qualsevol llengua europea no sotmesa a cap vel·leïtat política han fet a cada moviment, per servir-se’n, la societat, la conversació, la literatura, l’acadèmia, la gramàtica, l’erudició, el bon gust, etc. Fabra ho volgué forçar en nom del sentit comú, de la utilitat i de la més plausible naturalitat. Darrera d’aquesta voluntat del nostre amic hi ha una observació bàsica: que el dia que aquest país perdi la llengua passarà a ser una massa traduïda, sense personalitat, negligible, nul·la de dalt a baix.

No ens trobem, doncs, davant de l’erudit que aspira a trobar una forma o altra de felicitat obrint camí en la selva verge, en les delícies inextricables del magma expressiu romànic. Fabra es troba amb una llengua inservible —inservible per a l’escola, per a la comunicació normal, per a l’administració, per a la vida moderna— i la vol acordar a la societat del seu temps, a les seves necessitats reals. Creu que la llengua no és més que un instrument de la societat. Aspira, basant-se en la Filologia científica, a fixar-la gramaticalment, a desprendre’n els enquistaments corromputs i residuals, a tornar-li les formes del seu esperit natural. Aspira, en fi, a donar facilitats. El seu principi és que sempre és més confortable un ordre fonamentat i positiu que l’anarquia desfermada i confusionària, arrelada en els estirabots personals.

Un dia em descriví el panorama davant del qual es considerà obligat a reaccionar. Primer, la llengua medieval, els nostres clàssics, una llengua admirablement construïda, d’una riquesa prodigiosa, d’una homogeneïtat perfecta, amb solucions per a totes les dificultats, però arcaica. Arcaica en el sentit que, havent estat afectada per pressions marginals polítiques, es trobà en la impossibilitat de transformar-se paral·lelament a la marxa de la societat, i així quedà aturada en l’obscuritat dels seus testimonis escrits. Segon, el que la gent en diu el català que ara es parla, és a dir, la llengua sorgida per activitat merament espontània i popular de la llengua medieval. El català que ara es parla és un complex de dialectes d’una gran riquesa lexicogràfica però d’aspecte molt irregular i d’utilització perfectament anàrquica. Tercer, el català que ara s’escriu, o sia una expressió precària com correspon a la tradició de la decadència, voluntàriament acastellanada.

El que s’anomena el moviment renaixentista, el romanticisme primer i el que vingué més tard, es trobà davant d’aquest panorama i no resolgué res per manca de coneixements per a enfrontar-s’hi amb eficàcia. El renaixentisme fou un corrent d’espontaneïtat lingüística i d’anarquia gràfica. Compreneu? Allò que se’n diu ploure sobre mullat.

—Nosaltres —diu sempre Fabra— proposàrem una solució del problema, la que consideràrem més adient amb el geni de la llengua. És a dir: formar la llengua moderna que hauria sortit, segons l’experiència filològica, de la llengua medieval si hagués estat lliurement i plenament cultivada. Aquesta idea implica tenir del llenguatge una concepció viva, compatible amb totes les transformacions imaginables. Això vol dir que, posats a donar solucions, haguérem de tenir presents les transaccions indispensables. No vaig pas anar a la composició de mala gana, perquè hi havia una qüestió urgentíssima a resoldre: aturar, frenar la descomposició general. Una vegada atès el més urgent, la gent dirà —els literats— si l’instrument que els ha estat donat els és més fàcil i de més utilitat.

—De tota manera —vaig gosar-li dir—, la transacció que imposà la reforma no fou pas mirada per tothom amb la mateixa simpatia.

—És clar. És el que passa sempre. Crec, però, que, en aquest país especialment, les coses sòlides i durables tenen generalment un origen transaccional. La reforma de L’Avenç, en fi, era extremista. Vaig demanar la supressió de la h etimològica com en italià, que si s’hagués acceptat hauria fet molt bonic i la llengua hauria guanyat en personalitat: vaig suggerir l’ús del punt volat que els editors dels vells textos utilitzen. Vaig demanar molt per aconseguir una transacció positiva. No penseu pas que no em dolgués haver de desprendre’m de solucions que considerava útils i positives. Però no hi havia cap altre camí. Heu de pensar, d’altra banda, que la reforma fou adoptada per l’Institut. Una cosa són les suggestions d’un particular o d’un grup de particulars, per més importants que siguin, i una altra els acords d’una acadèmia, i d’una acadèmia, encara, que acabava tot just de néixer i que fatalment havia de mirar per la consolidació del seu prestigi. L’Institut no podia adoptar, almenys en aquell moment, solucions massa detonants, massa susceptibles de provocar una vociferació excessiva. Prou que se’n produïren, de crits! Massa, s’entén, des del punt de vista de l’acadèmia. A aquests organismes, els agrada la benignitat, i en la benignitat, el senyor Prat s’hi complaïa especialment. Des del punt de vista personal, la situació era diferent. Arribà un moment en què tot aquell enrenou terrible em divertí. Les hores que vaig passar llavors, sobretot amb Josep Carner, seguint els esdeveniments, foren d’una amenitat vivíssima. I això no vol pas dir, ben entès, que a mi no m’agradi la calma i la complexió pacífica de la vida acadèmica. Heu de pensar, d’altra banda, que la reforma per ella mateixa representava simplement l’inici d’un procés. Hauria pogut ser proposada, adoptada i fins i tot beneïda i no arribar a tenir cap virtualitat entre la gent i entre els literats especialment. Perquè no es tracta pas solament d’escriure i de parlar amb correcció gramatical. Es tracta d’escriure i de parlar el català correctament —cosa sensiblement distinta. La primera aspiració és important. La segona ho és molt més. És sobretot la més positiva, la d’efectes més reals i transcendents. La correcció gramatical és una qüestió de l’ordre de la higiene. L’altra és una qüestió del pensament. Les llengües tenen un esperit, un geni, que en condiciona la morfologia i la sintaxi. Si podem tornar a la construcció correcta i autèntica, apareixerà l’estil de la llengua.

—Aquesta deu ser principalment la finalitat que perseguiu escrivint les Converses filològiques…

—És clar. La intenció és general, però específicament la finalitat és aquesta.

El tros de conversa que acabo de reportar, una de les poques tingudes amb ell sobre la qüestió, que trobo en els meus vells papers, és de la primavera de 1920.

Algunes institucions consuetudinàries, una nombrosa quantitat de persones que s’haurien pogut qualificar d’immobilistes, si aquest adjectiu hagués tingut aleshores una circulació, s’oposaren a la reforma ortogràfica i a l’esforç de fixació de la llengua des del primer moment. No vaig pas tenir cap contacte directe amb la sorollosa qüestió que s’armà al volant de la proposta, i així m’abstindré de parlar-ne. És possible, però, que, encara que n’hagués tingut un esment més immediat, tampoc no hi faria cap referència, perquè mai no m’ha agradat de parlar de coses depriments i tristes. Només diré que els observadors del fet constaten unànimement que mai potser la discussió d’uns problemes de lingüística, en definitiva acadèmics, en aquest país no havien produït tant de renou, d’irascibilitat i de violència. Fou una espècie de delirant vociferació armada al voltant d’un home que en tot el curs de la polèmica mai no alçà el to de veu més del que habitualment feia per demanar un whisky o una cervesa al senyor Costa, conserge de l’Ateneu.

Fou una vociferació de llarguíssima durada. S’inicià quan Fabra començà a donar a conèixer les seves idees a L’Avenç i al Congrés de 1906, i arribà al seu punt àlgid quan l’Institut publicà, el 1913, les Normes Ortogràfiques. A partir d’aquest moment, però, el soroll anà de baixa, perquè, una vegada publicades les Normes, Prat de la Riba donà l’ordre d’adaptar-hi tota la paperassa administrativa de la Mancomunitat, totes les publicacions oficials i semioficials dependents de l’organisme, com així mateix donà l’ordre que tota la premsa lligada amb el Partit a què el president pertanyia —la Lliga Regionalista— s’atingués a l’ortografia acabada de formular. Gairebé tota la premsa d’altres matisos, amb algunes excepcions, seguí pel mateix camí, així com una bona part de l’edició de la capital i forana. El canvi fou agradablement fulminant. El senyor Prat estava lleugerament enervat de tants anys de sentir discutir les condicions de sublimitat que presentava la y sobre la i i altres insignificants collonades. La polèmica, doncs, s’anà decandint, i quan l’Institut publicà la Gramàtica de la llengua catalana (1912) de Fabra, i aparegué després el Diccionari Ortogràfic (1918), es pogué donar per extingida, almenys en el seu aspecte exterior i de més vistositat. Arribà un moment en què els contraris de les Normes no trobaren contradictor, perquè, havent-se passat gairebé tothom al partit de la reforma, la gent considerà que la cosa estava perfectament resolta i que la ulterior picabaralla era una pèrdua de temps que no es podia autoritzar.

Es posaren des del primer moment i frenèticament —l’adjectiu no és exagerat— en contra de la normalització els Jocs Florals, un bon paquet acadèmic de la Reial de Bones Lletres, la penya de l’Ateneu anomenada dels vells, que quan es desplaçava al Continental era anomenada la del Santo Sepulcro, l’erudició ressentida perquè no havia aconseguit l’accés a l’Institut i La Ilustració Catalana del senyor Francesc Matheu. Vist amb els ulls, naturalment apassionats, de la joventut, tot aquest món esvaït, que de tota manera contenia algunes persones d’una autèntica distinció, feia l’efecte d’un gavadal d’andròmines esgavellades i inconnexes. Pel seu voltant pul·lulaven les llengües viperines més esmolades del moment, el franc tirador establert pel seu compte, que sempre ha abundat en el país. La direcció científica, filològica del moviment, la portava el canonge de Mallorca. Els altres seguien, aportant-hi simplement l’embat polèmic, l’augment de confusió consegüent.

Ara, el problema consistia a saber per què seguien, quina fou la causa concreta de la seva vociferació llarguíssima i pertorbadora. La incompatibilitat del canonge Alcover respecte de Fabra és un fenomen absolutament normal, una reacció expulsiva, d’insolidaritat, que s’ha d’afegir a la llarguíssima sèrie de fets semblants que constata la història de la cultura, fets ocorreguts en les relacions entre teòlegs d’odium theologicum n’és la forma perfecta, arqueòlegs, erudits intemperants i deshumanitzats especialistes. El que ja costa més de comprendre és la passió que aportà a la disputa la gent, no sols per la data dels esdeveniments, sinó perquè a la majoria d’aquelles crispades persones, en definitiva, no els anava ni els venia.

Es demostrà una vegada més, però, que tot intent de somoure, encara que fos amb el més bon sentit, les anquilosades comoditats mentals, els hàbits més arcaics i ineptes sobretot de les persones que tenen la generositat de considerar-se espècimens exemplars i progressius, equival a entrar en un esbarzer de molèsties. En aquest país es dóna un fenomen de confusió molt curiós: els qui són tinguts per més modèlics són sempre els qui ja han tornat de tot, els més escèptics. Aquestes importantíssimes i gairebé sempre pintoresques persones consideren, en nom del que representen, que és sempre el non plus ultra, que tota innovació és innecessària, que val més boig conegut que savi per conèixer (insigne estupidesa), que així ho hem trobat i així ho deixarem, i tot aquell enfilall de fórmules de l’anomenada filosofia o saviesa popular, que el país arrossega com una rèmora. Tots aquells bons senyors, que posats a fer d’energumen resultaren divertidíssims, estaven absolutament convençuts que no s’havia de tocar res, que les coses seguien el seu curs normal, que la situació de la llengua anava millorant lentament perquè el temps ho arregla tot si els seus obscurs designis són acceptats amb conformació i paciència. En cap moment no se’ls hauria acudit d’imaginar que algú pogués tenir l’ambició d’utilitzar la llengua com a instrument d’expressió normal (i únic científicament eficaç) en l’organització escolar i pedagògica del país. Aquesta hipòtesi era massa forta, no els cabia al cap, els desfeia la gira del llit, i la gira del llit era intocable, sagrada, incommovible. Representaven, sense pensar-s’ho, el punt més baix de la decadència, naturalment amagada sota la fraseologia —ja gairebé esbravada— d’una Renaixença de la qual si alguna cosa no tenien era l’esperit.

Però totes aquestes constatacions no podrien pas explicar, en la seva complexitat, l’elevada temperatura verbal que es produí. Potser s’hauria de tenir en compte que aquella sorollosa irascibilitat presentà totes les característiques dels xocs habituals entre vells i joves, de la irreductibilitat de les generacions i del gran paper que juga en aquests fenòmens la menopausa, el retour d’âge que es produeix en un moment determinat de la vida. Per a la generació anterior la discussió de les Normes representà la decrèpita revifalla juvenil, amb totes les seves característiques: passió desaforada, incontinència verbal, imaginació gratuïta, agitació morbosa. No sé pas si pot existir una explicació millor que aquesta per a explicar un fenomen tan estèril. Que la polèmica fou filològicament estèril, no crec pas que ho discuteixi ningú. Només en un aspecte es podria sostenir que fou positiva: en els errors sentimentals, que a l’època del retour d’âge solen ésser crematísticament salats, que degué evitar el derivatiu de la discussió de la y i de la i. Llevat d’això, en l’oposició a les Normes, no s’hi descobreix res de cert.

Però, de fet, què s’hi hauria pogut descobrir? Aquell desgavellat i sorollós cafarnaüm hauria pogut articular ben poca cosa davant el que Fabra proposava. El pes, la importància de la seva reforma, és que no era una improvisació. Però això era precisament el que no sabien: que Fabra fos un competentíssm estudiós. Aquest error, l’havien, però, fatalment de cometre, perquè ¿com haurien pogut contrastar els coneixements de Fabra si ells mateixos no podien presentar, en la qüestió que es debatia, més que pensades, acudits infatuats i estirabots remarcablement autèntics? En aquest sentit, la discussió de les Normes fou una d’aquelles polèmiques que sembla monopolitzar aquesta península, una d’aquelles explosions de beòcia temerària que apareixen sempre que sorgeix una iniciativa real, fonamentada i positiva, la protesta espontània que una qualsevol manifestació d’intel·ligència suscita inevitablement. La reforma de Fabra estava fonamentada en un sòlid coneixement de la Filologia romànica, d’una extrema distinció en els anys heroics d’aquests estudis; en una viva informació de la llengua medieval i dels autors que la formaren i construïren; en un domini de l’esperit i de la gramàtica del nostre medi d’expressió manifestat per un temperament d’una simplicitat i d’un bon gust infal·libles. En el moment que l’Institut adoptà la reforma filològica de Fabra, Prat de la Riba pronuncià unes paraules que donaren per resolta definitivament la qüestió: «Per a arribar a aquesta convenció —digué— els homes que formen l’Institut han hagut de renunciar a hàbits i amors de tota la vida; grans escriptors molts d’ells, en el moment solemnial de la renúncia de les formes ortogràfiques de què estan vestides les seves obres han sentit en el més íntim de la seva ànima el dolor de la ruptura amb la seva tradició personal i amb la tradició dels seus companys i la dels seus predecessors de la mateixa escola; però tots, patriòticament, han sacrificat aquesta unitat de l’obra personal i la unitat de l’escola per fondre’s en una unitat superior».

Però potser ens hem allargat una mica massa sobre les menudalles anecdòtiques que la reforma de Fabra suscità. Si ho hem fet, és perquè creiem que, d’experiència, mai no n’hi ha prou i que convé conèixer els fets. Jo sóc dels qui crec que si la reforma ortogràfica no hagués estat imposada per un organisme rector, certament incipient però real, avui encara discutiríem la sublimitat de la grafia de la conjunció i la llengua seria un centpeus ple de dificultats innecessàries i absurdes. L’oposició hauria col·lapsat la reforma per pura vanitat i gust de la reticència personal i avui ens trobaríem en condicions molt pitjors que no ens trobem, perquè, davant de l’embat que passem, el maneig d’una llengua anarquitzada i incòmoda no hauria interessat a la gent. En les qüestions bàsiques i integratives val més donar facilitats, perquè en aquests afers l’heroisme del detall no treu cap a res. Tothom té molta feina.

La reforma fou comentada, però, des d’altres punts de vista d’un interès més general. Francesc Pujols, per exemple, cregué que Fabra volia fer una llengua massa gòtica i massa enravenada. Pujols no podia creure altra cosa, essent com és un golós del pintoresc expressiu de la decadència —expressivitat importantíssima, certament. «Havent (Fabra) observat —escriu en el Concepte— que els primers escriptors de la llengua catalana moderna tenien moltes influències castellanes i que els que varen venir després, per reaccionar… anaven a parar a les franceses, com el qui surt del foc per caure en les brases, concebé la idea d’estudiar la llengua a la font de l’antiguitat… i descobrí que de les tres llengües que volten la nostra (castellana, francesa i italiana), la italiana hi té tantes semblances de forma com hi puguin tenir les altres dues, i, per consegüent, que el qui volgués seguir la llei del català antic hauria d’admetre les tres formes, sense fugir de les unes per caure en les altres i fent distincions molt importants… assenyalà les normes filològiques que calia seguir, restituint, endevinant i suplint, segons les conveniències del moment i trobant sempre la forma, que essent més nova tenia l’arrel més antiga, desenterrant paraules i formes que semblaven mortes i que si ho eren, retornant-les de mort a vida, retornaven la naturalesa a la nostra llengua… Però si el fi és bo, i molt bo, s’ha de confessar que els mitjans que li serveixen per a assolir-lo ja no ho són tant… perquè l’estudi del català gòtic tendeix a encomanar la forma gòtica al català que ara es parla, i això és degut al fet que Fabra fa cas omís de totes les riqueses literàries que van del segle XVI fins a principis del XIX, que és quan les llengües llatines maduren i quan s’acumulen les cançons populars i les imatges, les comparacions i les ponderacions, els adagis i les dites populars que usem avui en dia i que tenen sempre una humanitat i una llibertat que el llenguatge gòtic no tenia, perquè estava tancat en la precisió d’una llei hieràtica com les imatges dels retaules, que sembla que tenen les mans lligades, i per això, si posem qualsevol cançó popular dels segles XVII i XVIII al costat d’un document gòtic veurem de seguida que aquest document té una llei tan estreta i tancada que el lliga de peus i mans i no li deixa dir les coses amb la llibertat amb què les diu, per exemple, una cançó d’aquells segles… que és una llibertat de llenguatge que va madurar a la boca dels qui el parlaven i que no estava aturada i estancada com la lletra dels llibres medievals, que no cal dir que contenen lleis gòtiques… I precisament ara que parlem de lleis vindrà com l’anell al dit fer constar que essent els segles XVI, XVII i XVIII quan Catalunya es comença a presentar sense la capa gòtica que la vestia, com ho demostra el naixement de les nostres institucions jurídiques… és natural que el mateix que passà amb aquestes institucions passés amb la qüestió filològica, i així es pot suposar amb fonament que la parla catalana d’aquells segles agafa una forma més pròpia de la nostra manera d’ésser que la que tenia la parla medieval, i per això podem dir que estudiar el català en les fonts gòtiques per trobar-ne la vera forma és com si per trobar el secret de l’arquitectura catalana moderna li volguéssim imposar les lleis de l’arquitectura gòtica de darrers del XIII i de tota la primera part del XIV, que és la que correspon exactament a l’època de l’esplendor de la nostra literatura».

Com és clarament visible, Pujols no fa cap argument contra les Normes, sinó que examina la reforma de Fabra des del punt de vista de la nostra manera de ser i de l’estètica del llenguatge. No era pas precisament amb Pujols amb qui Fabra no es complagués parlant d’aquestes coses. Potser Pujols donava massa importància a la gramàtica, suposava que les regles ofegarien l’esperit. No crec que mai l’autor de la reforma arribés tan enllà, tot i haver d’admetre fatalment una forma o altra de deformació professional. La reforma de Fabra conté en primer lloc unes lleis ineludibles que s’han d’obeir en nom de la intel·ligibilitat elemental. Però la reforma no s’atura pas aquí. Més enllà de les normes estrictes hi ha els consells, els preceptes potestatius que el gramàtic es permeté de donar en nom de l’interès general i del seu bon gust infal·lible, però que es poden seguir o no seguir a voluntat. I més enllà dels consells o de les suggestions hi ha la llibertat total. El que Fabra volia és que les Normes, la gramàtica, es fonguessin en el subconscient del país i una vegada convertits els seus principis en un sistema de reflexos automàtics fossin oblidats i la llibertat d’expressió esdevingués absolutament normal i sense traves. El gramàtic creia que la gramàtica era el «residu passiu de l’activitat creadora» (la frase és de Riba, que és el que creu exactament sobre aquestes normes tota persona que forma part d’una societat construïda, normalitzada i creadora).

La possibilitat que les Normes poguessin ofegar l’esperit donà origen a una elucubració copiosa. Es formulà la hipòtesi que l’obra uniformadora de l’Institut crearia un estil gris i uniforme, una monotonia de reaccions, i que el llenguatge perdria plasticitat, vivacitat, intenció, flexibilitat, relleu, llibertat. L’escriptor —deien— quedarà capiti-disminuït, travat i engavanyat i la producció literària se’n ressentirà. La literatura quedarà despersonalitzada, agafarà un aire mecànic, un aspecte de precària timidesa intranscendent i fada. Com que el pas del temps sol ésser l’encarregat d’aclarir i sospesar les hipòtesis que successivament es van formulant, l’avenir que ha tingut aquesta ha estat més aviat magre. No cal pas citar noms d’escriptors situats més ençà de les Normes per a veure-ho clar. Suposar que la gramàtica i el diccionari han frustrat alguna vocació literària, han tallat les ales d’algun escriptor, no disposa del més mínim element de versemblança. Més aviat un examen real de la situació fa suposar que si molts escriptors renaixentistes haguessin disposat d’un instrument d’expressió fixat i còmode, haurien arribat molt més enllà. Les situacions d’anarquia no han creat mai res: és un principi d’ordre el que ajuda a vèncer la tendència al mínim esforç, a la peresa mental i a l’esterilitat. Encara avui molts catalans escriuen el castellà perquè, havent-lo après a l’escola, els és més fàcil, però potser no s’havia d’esperar el pas del temps per a aclarir la hipòtesi que comentem. Un coneixement mínim de la creació literària i la naturalesa del llenguatge demostrava la seva irrealitat. La creació literària no ha estat mai afectada per les regles gramaticals, perquè comença allí on acaben els límits convencionals de la reglamentació filològica. Si l’escriptor té força creadora, la convenció gramatical no li és mai un obstacle ni un entrebanc; més aviat li és una facilitat. Si la força creadora no existeix, l’anarquia lingüística no li’n dóna pas; si la força és escassa, més aviat la falta d’un ordre l’abalteix i la fa encara més precària. En les societats construïdes, la gramàtica és un mecanisme inconscient —com el bon gust, com el tacte, com la cortesia, com la discreció— que no afecta per res la llibertat espiritual ni hi té cap relació.

Fabra considerà que el dialecte de la capital, el parlar de Barcelona, havia de ser el pern de la llengua fixada i reglamentada. La decisió donà origen a una altra polèmica memorable, polèmica que encara dura, larvada. En aquest país, en què el patriotisme local és tan viu —de vegades sembla que no n’hi ha d’altre—, existeix també el patriotisme dialectal, que sovint adopta formes d’un pintoresquisme molt accentuat. De vegades massa. Als contraris de la reforma, no els costà gens de demostrar que el llenguatge de Barcelona era un dels més corromputs de la nostra àrea lingüística. Aquesta corrupció és deguda a raons intrínseques agreujades pel fet de ser Barcelona una ciutat cosmopolita i, per tant, travessada d’influències estranyes constants. Però, si tots aquests fets són innegables, també ho és el fet que Barcelona ocupa una situació equidistant i, per tant, té condicions objectives —a part del seu volum— de capitalitat. Els dialectes de l’Empordà o de la Plana de Vic, del Camp de Tarragona o del Pallars, o de Menorca, o de Castelló, podran ser higiènicament més nets que el de Barcelona, però Barcelona té una funció capital. Contra el fet de la capitalitat hom al·lega la situació d’Itàlia, que té com a llenguatge nacional i de cultura no el dialecte romà, sinó el de la Toscana, i concretament el florentí. Tothom sap també, però, que el dialecte romà no esdevingué el llenguatge nacional a la península, primer perquè la perduració viva i permanent del llatí a la cort romana ho evità i després perquè el dialecte florentí havia estat convertit per les mans del Dant (en la poesia) i Boccaccio (en la prosa) en una convenció tàcita. També en aquest punt calgué reconèixer el bon sentit de la suggestió de Fabra, que l’Institut convertí en acord general. Una vegada presa la decisió i adoptat l’acord, el que vingué després fou una simple qüestió de tacte. Comentant l’aparició de les primeres publicacions de l’Institut, ja amb la llengua fixada i normalitzada, Carles Riba escriví: «La part més pura de cada nucli dialectal hi ha estat cridada a digna contribució; els elements corruptes del dialecte central han estat enèrgicament exclosos. Com dins l’exèrcit romà no s’admetien els esguerrats, ni dins el panteó les supersticions de l’urbs». (Carles Riba, Escolis, pàgina 80).

Hi hagué un moment que en aquest país existí una voluntat de fer les coses bé, amb seny, d’una manera sòlida, intel·ligent i ordenada. Aquest moment és inseparable de la figura del senyor Prat i de les seves dues màximes realitzacions: la creació de l’Institut i la fixació de l’idioma. Aquest moment —per desgràcia— fou d’una extrema fugacitat. De tota manera, aquestes dues obres han pogut ésser salvades: l’Institut, amb penes i treballs; la fixació i la depuració lingüística, d’una manera decisiva i total. Per a comprendre la transcendència enorme de l’obra de Fabra només cal veure l’immens progrés que s’ha fet, en la llengua escrita, sobre la difusa i vivíssima diversitat dialectal. Avui totes les persones de la nostra àrea lingüística que escriuen correctament la seva llengua escriuen la llengua que es proposà Pompeu Fabra. Joan Fuster i Xavier Casp, a València; Josep S. Pons i Edmon Brasés, al Rosselló: Francesc de B. Moll i Marian Villangómez, a les Balears, escriuen, com nosaltres, de la part central de l’àrea lingüística, la llengua proposada per Pompeu Fabra, o sia simplement el català.

Fabra és molt important. És l’home que portà el català modern de l’anàrquica descomposició dialectal a la categoria d’una llengua de cultura. Tota la resta, mirada a la distància que els nostres dies ofereixen, és —llevat de l’economia— anecdòtic i minúscul. Fabra ha estat l’home més eficaç aparegut en l’últim segle en aquest rodal que va de Maó al Cinca i de les Corberes a Alacant. I ho ha estat portant a cap una obra de sentit d’ordenació, antianàrquica. Ben mirades les coses a la llum del que hem viscut aquests anys, l’aventura és sensacional.

No havent estat en contacte amb Fabra en els últims vint anys de la seva vida —perquè no coincidírem en un lloc o altre—, les meves impressions tenen una certa llunyania, cosa que no vol pas dir que la seva figura se m’hagi lleugerament entelat, com tantes altres. Fou un home que, per poc contacte que s’hi hagués tingut, era difícilment esborradís. Sense que en cap moment s’ho proposés, feia una gran impressió —una impressió que creixia a mesura que augmentava la relació amb ell. A partir del primer contacte teníeu la sensació de trobar-vos davant d’una mentalitat construïda —en el sentit que a aquesta paraula dóna la cultura europea—, formada, feta.

Pensant aquests últims temps en la seva persona i en la sort que ha tingut l’obra de la seva vida, de vegades em sembla que Fabra tenia, per sobre de la seva discretíssima —per no dir grisa— presentació, alguna condició per a triomfar. Que fou, en aquest país, un dels homes de més ambició del seu temps en la finalitat concreta que emplenà la seva vida, no sembla pas que ofereixi el més petit dubte. Ara: tan certa com aquesta constatació és aquesta altra: ningú no s’hauria pensat que Fabra tingués una qualsevol forma d’ambició. Sempre que es parlava d’ell la reacció general era la mateixa:

—Fabra? És un bon senyor, molt distingit, que va fent…

Tingué la suprema habilitat que mai no li fos atribuïda una qualsevol operació considerada important o transcendent. Era un d’aquells homes que acceptaven les coses que successivament se li anaven presentant amb la mateixa idèntica impertorbabilitat, tant si eren favorables com si li posaven bastons a les rodes. Escoltava amb la màxima atenció. Contestava amb la seva naturalíssima, magistral claredat, sense subratllar mai la seva posició, sense sobrecarregar-la de raó o de sentimentalisme en cap moment, com si parlés de la cosa més indiferent; esperava el resultat sense forcejar, sense insistir, amb la natural curiositat, però d’una manera absolutament neutra. Mai no vaig veure que se li marqués un múscul de la cara. Ara bé: com que discutint de les coses que habitualment ocupaven la seva intel·ligència tenia molta superioritat, les diferències amb ell solien durar poc. Quedaven ràpidament aclarides. Mai no vaig veure, però, que amb la paraula o amb la seva escassíssima gesticulació —que havia reduït a l’expressió mínima— posés algun comentari, manifestés algun sentiment relacionat amb el que li acabava de passar. Poques persones he conegut interessades com ell a abstenir-se de donar al seu contraopinant, no ja una impressió de superioritat, sinó tan sols una sensació de presència. En aquest país no he conegut ningú que portés aquesta hàbil delicadesa tan enllà. Practicava els més imperceptibles matisos del fair play d’una manera permanent. De vegades, tement que la seva mateixa disciplina el portaria a tenir en el diàleg una posició massa freda i contundent, feia tots els esforços imaginables per accentuar el seu humor cordial i fins un punt de familiaritat, que en converses intranscendents i realment amicals rarament manifestava. Era precisament en la discussió on accentuava la manca de passió, d’incompatibilitat i de despit. Pretenia purament convèncer —però pretenia convèncer sense utilitzar la superioritat que dóna la tarima, mantenint les posicions a un nivell d’amable igualtat. Amb aquesta manera de pensar i d’actuar és natural que quinze mesos després d’haver-se iniciat la polèmica filològica i —cosa més greu encara— després d’haver imposat el seu criteri, Carles Riba pogués escriure: «Els enemics serà l’única cosa que mancarà a la glòria de Pompeu Fabra» (Escolis, pàg. 25). Utilitzem aquesta frase perquè conté la conclusió del que volíem demostrar, o sia que Fabra no tingué enemics. Ara, sobre l’esperit de la frase mateixa no és ni tan sols necessari dir que Fabra l’hauria rebutjada per inadequada, inservible. A l’època en què Riba l’escriví, la violència li sobreeixia.

Tampoc no produí mai Fabra la impressió d’ésser un home de voluntat i de tenacitat fermíssimes, que és el que realment fou en tot moment. («És un bon senyor que va fent…»). Externament era un home que tractava les coses amb una gran insouciance, sense afectar-s’hi massa, per no dir gens. En aquest punt era molt ben servit pel seu temperament calmós, lent, absolutament incompatible amb qualsevol moviment descompassat i fora de mida. Caminava a poc a poc, parlava amb calma, menjava, bevia, fumava —després d’haver carregat la pipa tal com Déu mana— amb una admirable lentitud. Tenia totes les característiques de l’home refinat i davant, almenys, dels petits plaers de la vida —la taula, la beguda— hi projectava la mateixa claredat mental que utilitzava en les qüestions filològiques, i així, si en un aspecte hagués estat difícil de sofisticar, en l’altre encara ho hauria estat més. Amb això queda entès que no era pas un home de foguerades, ni de rauxes nervioses, ni de canvis d’humor, ni d’aquells alts i baixos —exaltacions i depressions— que constitueixen, en aquest país, la vida gairebé habitual. En aquella cèlebre penya de l’Ateneu, que era la més densa concentració de persones susceptibles de patir de migranya per metre quadrat que he tingut ocasió de conèixer, no vaig sentir que es queixés mai de res ni de ningú. Si algun dia —per no ser diferent— també en sofrí, no es considerà pas obligat a demostrar-ho explícitament. Produir una qualsevol molèstia divulgant les petites misèries personals ho considerava un llibertinatge —i ho és òbviament. Així, encara que els altres popularitzessin els efectes que els ocasionava el vent del sud, no es considerava pas obligat a fer el mateix. La reacció de Fabra davant de les petites coses insòlites més típiques que oferia la societat de Barcelona del temps era sempre la mateixa: davant d’un crit excessiu, d’un estirabot aberrant, d’un gest esgavellat, davant, en fi, d’una qualsevol ruptura de l’ordre, feia uns ulls esbalaïts, totalment oberts, meravellats —que no feia pas seguir, però, de cap comentari. Els comentaris no solien formar part de la seva economia. Aquest gest de la mirada era el més acusat que li vaig veure fer. Tenia, en fi, totes les característiques de l’home volenterós i tenaç: era pacient, discret, callat, gris. Els focs d’encenalls esporàdics que tenen tant de prestigi i que són pura ornamentació no formaren mai part del seu temperament. No solia pas tenir caigudes en el puerilisme.

Tot aquest conjunt de característiques de la seva manera de ser originaren el lloc comú segons el qual Fabra semblava un anglès, un britànic. Ramiro de Maeztu, que havia estat molts anys corresponsal a Londres, era casat amb una senyora anglesa i que el 1919 passà una llarga temporada a Barcelona, venia a l’Ateneu i era amic del nostre filòleg (solien parlar de Bilbao), deia sovint que Fabra era el català més britanitzat que havia conegut. No sé pas en què es fundava per a dir-ho. Fabra coneixia admirablement l’anglès. No sé pas si havia anat a Anglaterra. No crec pas que es proposés en cap moment donar-se una aparença britànica. Si de cas, li havia sortit per qualitat. Hauria estat, em sembla, molt més just de dir que Fabra tenia una gran personalitat, que era inconfusiblement ell en tot moment, que era Pompeu Fabra, en fi.

Sigui en tot cas com vulgui, és molt versemblant de pensar que tingué condicions excepcionals per a fer triomfar la reforma lingüística. Fou un perfecte home de món, una persona admirablement dotada per a conviure en societat sense fer nosa, amb una presència lleugera, gairebé imperceptible, amable. Tingué l’art de saber-se despersonalitzar, de veure bé les coses sempre més enllà de les qüestions d’amor propi, de no complicar amb intromissions personals la ja prou complicada, inextricable densitat d’obstacles que espontàniament apareixen de seguida que es pretén portar una cosa —fins la més òbvia i necessària— a cap. Deixo a l’experiència del lector judicar la qualitat d’aquestes condicions. Al meu entendre, haurien estat excepcionals a tot arreu, i en el nostre país són, objectivament parlant, singularíssimes. Si a la passió que produí el projecte de fixació de la llengua, en els seus aspectes diríem tècnics, s’hi hagués pogut afegir la morbositat de les incompatibilitats personals cultivades, no sé pas si la reforma hauria estat factible. Hauria naufragat, com tantes iniciatives hem vist néixer esperant la reconciliació —el jubileu— de les ànimes. No era pas aquest el mètode de Fabra. Com que no havia ofès mai ningú, estava sempre disposat a reconciliar-se —millor dit, a conciliar-se. Fou un conciliador sistemàtic —s’entén, un conciliador disposat a no abandonar cap principi bàsic. Amb aquesta tàctica aconseguí, a la llarga, el que pretenia: una conciliació general sobre la seva reforma i sobre el seu nom, intel·ligentment desplaçats al sentit de continuació d’una acadèmia, a l’Institut d’Estudis Catalans.

Les condicions que per a la convivència social tingué Fabra es farien potser encara més clarament visibles si s’examinaven en els aspectes de la vida habitual, en l’art, per exemple, que tingué de conservar l’amistat de les persones que se li acostaven, fos quina fos la seva procedència, la seva posició o la seva posició. Mai no li vaig sentir parlar de res que el pogués separar de les persones que tenia al davant; no li vaig veure fer en cap moment la més petita al·lusió a qüestions religioses, ni filosòfiques, ni polítiques, ni socials, i estic segur que les persones que el tractaren molt més temps que jo ho confirmaran. Estava disposat a parlar sobre la qüestió del llenguatge i la necessitat de donar-li una forma, amb no importa qui i tanta estona com calgués. Aquest era el terreny de col·laboració positiva que tenia amb la gent, l’obra que valia la pena de realitzar. Les altres coses eren purament personals, sense transcendència fora del clos íntim i particular i, per tant, que calia evitar de projectar pel sentit separatiu que inevitablement tenen, pertorbador del sentit d’integració de l’obra que es porta a cap. Amb aquesta manera de fer, tan poc corrent en el país, Fabra aconseguí la col·laboració i l’adhesió a la seva reforma lingüística de persones situades en les més contràries posicions, en les més inconciliables maneres de pensar. Des de mossèn Clascar a Salvador Seguí, poseu-hi tota la gamma. Demostrà tenir un seny admirable. Convençut que la reforma no seria res si no era l’obra de tot un poble, fins i tot si fos reforçada per una decisió oficial, posà tots els seus cinc sentits, tota la seva finíssima cautela, a obtenir el que es proposava, i ho aconseguí.

La nota que potser resumiria tota la matisació del seu esperit i de la seva manera de fer seria potser una falta d’afectació en tots els aspectes, una simplicitat absoluta que mantenia no sols en les manifestacions més corrents de la vida habitual, sinó en totes les activitats, fossin quines fossin, de la seva gestió intel·lectual. Dèiem, planes enrera, que Fabra es mantenia sempre en el to col·loquial. En la conversació, en la lliçó, en l’obra escrita, en les formes de la seva activitat acadèmica, no es desvià mai ni un mil·límetre del to gris, absolutament desproveït de retòrica, familiar, planer. I dic mai perquè, ara que he tornat a passar els ulls sobre la seva obra escrita, no he pogut constatar ni una sola caiguda en les delícies de la improvisació dissimulada per l’enlluernament —de tota manera sempre momentani— d’una bella frase o d’un paràgraf rutilant. No he pogut constatar ni una sola utilització d’aquella vella enganyifa de la raça llatina —i d’altres races. En l’obra de Fabra, l’afectació és totalment esbandida —no és possible ni constatar-n’hi el rastre. ¿Es podria dir d’algun altre escriptor del seu temps, encara que es tractés no ja d’algun autor de manuals escolars, sinó d’algun novel·lista o poeta dedicat professionalment a torçar el coll a la retòrica, com solia dir-se en aquells anys? Haver aguantat aquest to —aquest to tan difícil— tota la vida sense la més lleu vacil·lació, en totes les manifestacions de la seva activitat proselitista i en contra no sols dels seus interessos materials, sinó del corrent general del seu temps, ajuda molt a comprendre la qualitat d’una obra i d’un home. No crec, en tot cas, que s’hagi de dir res més. La seva obra es troba a l’abast de tothom. Només cal acostar-s’hi.

La falta d’afectació, posada al servei de coneixements autèntics i d’un mínim de bon gust, tendeix a produir coses clares. Tots els mestres ho saben. Fabra tingué el do de simplificar les coses, d’ordenar-les, de seriar-les, de fer-les aconseguibles, no mutilant-les, sinó mantenint tota la complexitat que tenen en la pràctica. En tota la seva obra, s’hi pot observar l’obsessió permanent d’obtenir la curiositat del lector a través de la claredat. Jo no puc pas saber si el lector que ara té aquest llibre a la mà és afeccionat als plaers gramaticals i de les normes ortogràfiques. Pel que fa referència a mi, i sospito que a moltíssima altra gent, he de confessar que aquests plaers no han existit mai. Quan penso en les gramàtiques castellanes que vaig haver de passar i en altres gramàtiques d’altres llengües a les quals vaig haver d’acostar-me, se’m posa la pell de gallina i em ve una febre estranya. Si jo digués ara que Fabra aconseguí de fer agradables els estudis gramaticals, podria semblar un contrast escandalosament fàcil. Però el cas és que l’afirmació és certa i absolutament fonamentada. Ho podria fer simplement passant la ploma a la nombrosíssima quantitat de persones —deixebles directes o indirectes— que utilitzant la seva experiència ho podrien testimoniar. L’obra gramatical i etimològica de Fabra —fins i tot la seva gramàtica de la llengua francesa, llengua endimoniada— té una atracció evident perquè és clara, tot el que pot tenir de clara i fàcil una esquematització d’una aridesa tan acusada. Del conjunt d’aquesta obra, d’una qualitat uniforme molt elevada, triaria les Converses filològiques, aquests petits articles radiants de claredat, saturats de coneixement i d’una accentuada manera —com el seu nom indica— col·loquial. I els triaria, no perquè la seva escriptura sigui diferent del conjunt de l’obra, sinó perquè tenen una cosa de pàlpit indefinible que em suscita, d’una manera molt viva, el seu record físic, humà.

Moltes coses han passat avall en aquests últims anys. Serà possible, potser, de redreçar-ne alguna, de crear-ne d’altres, que tindran el mateix esperit, però que fatalment adoptaran formes distintes, perquè en la Història, si no varia el filó profund, la diversitat externa és canviant. Moltes coses que coneguérem es poden donar per definitivament extingides. En la realitat d’aquest panorama, en els presents moments, l’única cosa del passat immediat que ha afrontat totes les fortunes ha estat l’obra de Pompeu Fabra.

La seva figura de filòleg i de romanista es mantingué viva en els moments més obscurs de les concisions internacionals passades. En plena ocupació alemanya del continent europeu fou possible a Joan Coromines, llavors catedràtic a Mendoza de llengües romàniques (avui a Chicago), d’oferir al seu mestre la Miscel·lània Fabra: recull de treballs de filologia romànica i catalana, editada a Buenos Aires i en la qual col·laboraren notables especialistes estrangers i dels nostres parlars. La Universitat de Tolosa de Llenguadoc li atorgà el títol de doctor honoris causa i el recipiendari fou rebut per Josep S. Pons, a través d’un discurs d’una distinció que, tractant-se del gran poeta, hem de considerar habitual però realment extraordinària. Li fou també oferta una edició de bibliòfil de les Converses filològiques per part dels seus amics de Perpinyà. Totes aquestes mostres d’afecte, com la cordial hospitalitat de Pau Casals, li donaren forces per a endolcir una mica el seu estoïcisme infrangible.

Ja traspassat, la seva imatge s’anà reimposant en el pensament del país, cosa natural tractant-se d’una figura destinada a ocupar un dels llocs més elevats en la memòria històrica de la nostra àrea. La seva obra fou posada en circulació —era totalment introbable—, i el fet fou com un redescobriment. Fou reeditat el Diccionari General (amb pròleg de Carles Riba), la Gramàtica, les Converses filològiques i molts altres textos de la seva mà. En llenguatge editorial diuen que és un autor en franca puja, en ascens constant. És una simple manera de parlar… Fabra no puja ni baixa, es mantindrà sempre en el seu punt. Perquè mentre existeixi aquest nostre mitjà d’expressió la seva posició serà incommovible i d’una solidesa assegurada.

Hem volgut dibuixar fins on ens ha estat possible una silueta de Pompeu Fabra per incitar la joventut a l’estudi d’aquesta figura tan singular, tan susceptible de produir experiència —i en tot cas d’augmentar-la. Les condicions personals de Fabra, la seva intel·ligència aguda, ponderada i cauta, tingueren una decisiva influència en la seva obra de fixació de la llengua i en el triomf que obtingué aconseguint per a la seva reforma l’adhesió general i voluntària de les diverses gents de la comunitat.