JOAQUIM RUYRA

(UNA PETITA AVENTURA LITERÀRIA)

(1858-1939)

Després d’una pila de setmanes d’absència de la meva cambra de Londres (1925), hi trobo, en arribar, el correu de l’estiu, diaris, revistes i altres papers. Els he llegits, naturalment, amb atenció i he quedat astorat. Mai no m’hauria pensat que el meu darrer llibre —Llanterna màgica, que no serà mai més reeditat— provoqués tanta unànime hostilitat ni tanta abundància de crispats comentaris. Davant d’aquest fet no m’ha pas passat pel cap de creure que els crítics estan completament equivocats. Més aviat he tractat de comprendre una mica a tothom i he meditat. Els resultats d’aquesta meditació són les ratlles que segueixen. No són pas una defensa dels meus punts de vista. Són, més aviat, un capítol de confessions sinceres, absolutament desinteressades, sobre la manera de treballar d’un literat del nostre temps, sobre les seves idees, els seus instints, sentiments, etcètera. Parlem primer dels retrats. A la tardor de 1924 vaig rebre una carta del senyor Rovira i Virgili demanant-me dotze retrats de dotze escriptors catalans per publicar en un almanac. Em vaig posar a la feina de seguida i vaig veure, al cap de mitja hora de treballar, que l’encàrrec presentava innombrables dificultats. Altres vegades ho hauria deixat, desanimat. Un atzar estrany, probablement la mateixa dificultat, féu que en lloc d’abandonar tractés d’arribar, costés el que costés, a un resultat. Sortiren els dotze retrats de Coses vistes, després d’una quinzena d’esforços indescriptibles, de treballs i provatures innombrables. Aquells retrats no estan pas bé, són fluixos i desenfocats. Per a mi tenen, però, el suprem valor d’haver estat el pretext que m’encarà d’una manera total davant del fenomen literari.

Només conec una mena de persones que escriguin amb facilitat: els poetes i els prosistes obscurs i complicats. La nostra llengua és de si mateixa, per altra part, una cosa tan poc treballada, que costa Déu i ajuda no escriure en vers i donar a les coses un punt d’insípida vaguetat. Els moments lamentables que vaig passar per servir l’encàrrec de l’almanac em feren meditar llargues estones sobre el gènere literari «retrat». Vaig considerar, potser equivocadament, que totes les dificultats naturals d’aquest ofici formidable s’agombolaven i s’aguditzaven davant d’aquest gènere aparentment modest i primitiu. Posar en una quartilla de bloc de notes una semblança física, una semblança moral i una apreciació de l’obra de la persona que teniu sota el vostre objectiu —vet aquí, vaig dir-me, la màxima dificultat. Dosificar aquests tres elements de manera que el conjunt quedi una cosa lligada, viva, àgil, suggestiva, suggestionadora i versemblant, vet aquí, vaig dir encara, el trencacolls, el veritable nus de l’entrellat.

Aviat vaig fer un descobriment curiós: vaig descobrir que era més difícil fer un retrat d’una persona de carn i ossos que el d’un personatge inventat. Vaig veure que l’exercici era especialment útil per a crear posteriorment personatges de ficció. Em vaig tirar de cap a la feina, li vaig donar voltes i més voltes pensant que l’esforç anava ben orientat. Fruit d’aquests esforços i d’aquestes meditacions són els retrats de la Llanterna màgica. No són pas res de l’altre món, però són més clars que els primers. N’hi ha algun com el de «Roque Guinart», o sigui el de mossèn Llorenç Riber, que potser té una certa qualitat.

Mentre treballava en els darrers es produí un fet completament natural. A mesura que sentia que la matèria se’m feia coneguda, vaig tractar de jugar amb les mateixes dificultats. Fins llavors totes les persones que havia dibuixat eren per a mi completament conegudes. Amb algunes, fins i tot hi tenia una positiva amistat. Empès per la fantasia vaig decidir de fer una filigrana: retratar una persona de carn i ossos que no hagués vist mai. Per a fer-ho, em vaig valer de referències reculades —una conversa amb Josep Carner tinguda a Gènova ja feia alguns anys i una carta d’un amic estrany a aquestes feines literàries. Sortí el retrat del venerable escriptor Joaquim Ruyra. Joaquim Ruyra, jo no l’he vist mai, no sé com és, ni com vesteix, ni el que fa, ni el que diu, ni si és alt, ni si és baix. Així i tot, n’he fet una semblança i fins els qui no admeten el treball per raons extraliteràries han confessat que «no està malament». El retrat, però, és dolent. És massa violent i poc natural. Aquesta violència és, però, un fet purament involuntari. Faltat de la llum del coneixement, vaig haver de donar més exposició. En vaig donar massa i em vaig equivocar pel cap alt. És tan cert el que dic i tan veritat el fet que el retrat no val res, que estic disposat a reconèixer-ho davant de totes les persones que s’hagin pogut indignar. Les meves explicacions en aquest punt són totals, i no al·lego per descarregar-me ni el fet de no contenir els meus escrits cap element de clandestinitat. Joaquim Ruyra, que sap la qualitat enorme d’elements inconscients que hi ha en els escrits més rebuscats, es deu haver fet càrrec de les coses i em deu haver perdonat.

El que, a més a més, és cert és que el retrat de Joaquim Ruyra, que és un home que, repeteixo, no he vist mai, representa la dificultat més forta que he hagut de resoldre en el curs de la meva feina literària. El procés de cristal·lització d’aquesta semblança pot, em sembla, fins a cert punt, tenir un interès. Hom hi troba, en aquest procés, tots aquells elements inductius i tots aquells processos de deducció que hom necessita per a donar vida a un personatge de ficció, inventat. Però, primer de tot, donarem el retrat.

El retrat de Joaquim Ruyra

«Ave Maria Puríssima…».

A la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, quan el veuen entrar, petit, encorbat, grasset, amb aquella expressió tan desolada d’home abandonat, tothom tremola. Els plecs de l’armilla plens de cendra i de llumins apagats, el barret espès de tinya sobre una cara mal afaitada, plena de barbs, les calces com dues boques de canó a la funerala, la corbata a tres quarts de quinze, les ungles vellutadament negres, els ulls mullats d’humors rogencs damunt d’unes bossetes de color de rosa, el bigoti torrat i caigut com una cortina esfilagarsada… Ruyra s’asseu davant la taula. Al mig, hi acaben de posar una plata de dolços. Ruyra és llaminer i es complau, abans d’engolir el producte delicat, de palpar-lo, de constatar la densitat de la crema, de digitejar sobre les gracioses flaqueses de la confitura, de cercar el punt més suau de la crosta de xocolata.

—Que no mengen? Són una delícia… —fa sense alçar el cap, embarassat per les sol·licitacions amables de la plata, el virtuosisme digital exercint-se de ple sobre els punts més tendres, les ungles il·lustrades amb engrunes daurades. Els filòlegs se’l miren i es miren desolats tot passant-se el «ja patirem!» d’aspecte més irreparable.

Naturalment, ningú no menja. Quins treballs, però, per a fer-li entendre, amb la discreció exigida pel respecte, el desmenjament absolut que de cop i volta s’ha apoderat de la filologia oficial. Carner es troba una mica destemprat. Fabra s’inventa una diabetis ràpidament. Griera parla d’una prescripció facultativa. Esgotades les malalties, el darrer filòleg s’ha de defensar amb una qüestió de principis. D’aquesta manera la deixadesa domèstica i cristiana de Ruyra queda íntegrament respectada i l’autor de Pinya de Rosa, amb una esborronadora innocència, es pot menjar els dolços de la Secció Filològica davant d’un auditori de llaminers notòriament desenfrenats. Després, assegut beatíficament, encén el caliquenyo.

Té fama d’ésser un home entès en aquesta classe de tabacs i com a bon col·leccionista li agrada d’imposar els seus principis. Pompeu Fabra tingué un dia la debilitat d’acceptar-li’n un, i el present es repeteix cada vegada que es troben. El pobre Fabra, que fuma tabac anglès, no pot defugir sovint d’encendre’l davant del generós donant. Llavors es pot veure, indefectiblement, Fabra situat en el camí de caure en basca mentre Ruyra fa l’elogi de la mercaderia.

—Què li sembla? Això és fumar…

Ruyra té una cara de simi que es trobés més enllà del libidinós, de la xerrameca i de la gesticulació —de simi reposat, familiar i tranquil. El caliquenyo pren, a la seva boca, la màxima intensitat. El fum blavenc li entela el color cardíac de la carn de la cara, i tot plegat compon una atmosfera —amb les mans que li tremolen— una mica esborrada i malenconiosa. Se’l veu a dins del seu pis pobret d’un carreró de Gràcia, passant llargues temporades de l’any malalt, llegint les assecades floretes de sant Francesc, rebent la visita del frare de Pompeia amb el sac a sota la capa, que ha baixat del cel per arreglar el seu testament. Quina tristesa, quina terrible mansuetud, quina aclaparadora atonia vital! Com és possible de compaginar aquesta ascètica indiferència amb l’ardent sensualitat que implica la febre de perfecció, d’atenció, d’obsessió, que Ruyra ha posat en la seva creació literària? En la seva vida hi ha un misteri que potser algun dia s’aclarirà.

Per altra part, és impossible no veure en la persona de Ruyra —sobretot en la seva personalitat moral— alguna cosa de minuciós i de llepat com el que escriu. Algú té interès a presentar-me com un enemic personal de la tendència literària de Ruyra. Pobre de mi! Sempre he considerat que és el més gran prosista català d’avui i d’ahir, en el sentit que és l’escriptor que deixa les coses més reeixides, més ben fetes, més escrites. Com és possible d’oposar-me a una tendència que es confon amb el desig professional de tot escriptor que sap el que té entre mans? La meva admiració és forta, precisament perquè tinc la plena consciència d’unes limitacions insuperables.

«Ave Maria Puríssima…».

Confessions

Aquest retrat fou trobat inacceptable per la seva duresa, però algunes persones conegudes de Ruyra em digueren que era plausible des del punt de vista de l’exactitud. Ara, el primer de quedar sorprès i estranyat de la part verídica del retrat he estat jo. Fer un retrat realista —servint-se gairebé exclusivament de la inducció i de la intuïció— d’un home real que hom no ha vist mai és potser una cosa curiosa.

Posat a destriar els elements que m’ajudaren en la cristal·lització de la imatge, diré que em vaig servir gairebé exclusivament de la meva taula de valors convencionals. El procés és clar: les sensacions que em produí la lectura d’El rem de trenta-quatre, associaren a dintre meu la persona de l’autor del llibre amb un home perfectament conegut, el senyor T… Si el senyor T… fos escriptor —vaig dir-me en el moment de fer el retrat—, quines característiques físiques i morals tindria? Per contestar aquesta pregunta no vaig fer més que aplicar la meva taula de valors al senyor T… Tothom té la seva taula de valors. La taula de valors d’un gran novel·lista es diferencia de la d’un home corrent per la seva riquesa i la seva complexitat. Davant de la cara d’una dona, un home corrent diria: «Vet aquí una cara agradable». Un novel·lista dirà: «Aquesta cara és agradable, però alhora és lúbrica, ansiosa, voluptuosa, trèmula, covada, obscura, insaciable». Relacionarà els elements purament físics de la cara amb tot un sistema de sentiments i de sensacions. Deduirà una cosa de l’altra. Aquest és el treball essencial de la creació novel·lesca.

La meva taula de valors és gairebé microscòpica i no és pas més forta que la d’un home corrent. Faltaria, però, a la veritat si no deia que me’n serveixo en els meus treballs vagament literaris. He passat llargues hores imaginant com deu ésser, tenint en compte la cara d’una persona, la seva vida sentimental o moral. Això és una vocació com una altra, però certament menys productiva que certes vocacions. És un exercici especialment interessant quan es tracta d’aclarir la falsedat del que hom té davant: vull dir quan les faccions indiquen sentiments absolutament contraris als de la realitat del personatge. No és pas solament amb les paraules que l’home es falsifica: amb les faccions es falsifica, s’amaga, s’escamoteja de la mateixa manera que es descobreix, és clar. A casa nostra la gent cultiva poc aquesta feina. En altres llocs, fer retrats és un joc de societat. La senyora Margot Asquith diu en la seva biografia que, essent joveneta, es dedicava a fer retrats de les persones que el seu pare convidava a passar dies al seu castell d’Escòcia. Pel castell, hi passaven personatges d’Anglaterra, i els retrats que en feia la senyora Asquith, si, potser a causa de l’edat, no tenien res de particular, li serviren per a arribar a sentir d’una manera apassionada aquesta cosa tan important que s’anomena la vida.

Una taula de valors, doncs. Arribar a tenir una taula de valors que serveixi per a estirar, com aquell qui estira cireres d’un cistell, el que la gent porta a dins. Aquest és el gran problema dels creadors de ficcions (novel·listes) i dels creadors de realitats (polítics, homes de negocis, etcètera). Saber descobrir en un mot el que vol dir la cara de la gent, saber-hi veure la màxima quantitat de coses que hi són amagades i que potser són coses inconscients per a l’home que les porta.

Naturalment, aquest sistema, com tots els sistemes, de vegades dóna resultats, de vegades no porta enlloc. En el terreny científic, el resultat que hom cerca i el camí per a arribar-hi són dues coses que es poden gairebé sempre deslligar. Per això la història de la ciència només constata els grans triomfs i desconeix els fracassos. En literatura, el resultat i el camí són dues coses tan lligades que difícilment es pot dir on comença l’una i on acaba l’altra. Per això la seva història és plena d’esforços mancats i de desastres.

Gairebé sempre una obra literària no reeixida causa la impressió —parlo, ben entès, suposant a l’obra un mínimum de sentit comú literari— de falta d’humanitat. Aquesta falta d’humanitat, hom la carrega al passiu de l’autor i hom l’acusa d’encruelir-se amb una violència inútil en els seus personatges. En general, però, en tot això hi ha més pa que formatge. Un escriptor és un home essencialment humà. És, a més, un càndid —perquè es necessita una gran candidesa per a apassionar-se per les coses dels altres sense cap profit real i assegurat. Però el cert és que la naturalesa produeix aquesta classe d’innocents, i si l’escriptor no visqués apassionat per les coses dels homes no trobaria gust en l’ofici i es dedicaria a altres coses més agradables. En literatura es donen, certament, sovint, els casos d’inversió de sentiments. Aquestes inversions estan regides, però, per la llei del mínim esforç i es pot dir que aquesta llei les corregeix. Si un escriptor, en lloc de descriure un paisatge real, l’inventa de dalt a baix, és que per a ell és més fàcil inventar que descriure. Si un escriptor afirma no estar interessat en les coses de la vida i malgrat tot escriu, és que li costa menys el desinterès que l’interès. Un escriptor és un ésser humà. El que és una cosa absolutament inhumana i terriblement inflexible i enigmàtica són les lleis de la feina reeixida.

El que diem és ben clar, sobretot en la pintura que es fa avui. Fer-se fer un retrat per un pintor a la moda és un drama, perquè tothom queda malament. Recordem les pàgines que escriví Anatole France comentant el retrat que li féu Van Dongen. Anatole France quedà com un monstre brut de color. Ara bé, el que jo sostinc és que Anatole France quedà molt malament, primer perquè el pintor era dolent, i després perquè Anatole France era, com tots els homes, un monstre. La figura humana és monstruosa sempre.

Hi ha, en efecte, dues maneres de veure la gent: la manera acadèmica consisteix a tocar sempre la corda alta, fer grans elogis i veure només la noblesa, la virtut, la bellesa i la intel·ligència dels homes i de les dones. Les biblioteques són plenes de tones de paper imprès que contenen aquestes inútils temptatives. A mi m’agrada més l’altre sistema, i crec que té més esdevenidor veure la gent tal com és. Això em recorda una anècdota coneguda. Un periodista demanà una vegada a un aviador anglès que acabava d’arribar a París i no en coneixia més que la part de dalt les seves impressions sobre la meravellosa ciutat.

—Oh, París! —digué l’anglès sense treure’s la pipa de la boca—. Barrets i teulats…

L’endemà un núvol de cartes caigueren sobre l’aviador insolent. On s’és vist? —cridà tothom—. Tenir la barra de parlar amb aquesta lleugeresa de la ciutat de l’Arc de l’Estrella i de la Concòrdia, de les Tulleries i dels Camps Elisis…, etcètera. Què voleu? A mi la contesta m’agrada. Trobo que, tractant-se d’un aviador, més malament hauria pogut anar.

Totes aquestes reflexions, que considero sostenibles i naturals, no endolciren pas, però, la indignació que produïren els retrats. Diferents esperits alçaren un rengle d’adjectius terribles contra les meves insanitats. Altres els consideraren com una segregació d’alguna passió inconfessable. De fet, els retrats no foren res més que un pur exercici literari —que jo sóc el primer de considerar fallat. Però, ja ho he dit fa un moment: el camp de la literatura és empedrat de desastres. Se n’han de patir molts, probablement, per a arribar a algun resultat. Els retrats resultaren fallats, però de tota manera estan més bé que el que havia escrit abans. Així, vaig arribar en aquest resultat: quan em pensava haver-me acostat una mica a l’essència de les coses de l’ofici, l’opinió general de la crítica fou que havia reculat. Resultat singular…

Prossegueixen les confessions

Tornem al retrat de Joaquim Ruyra.

Essent, com és, la meva semblança de l’escriptor el retrat d’un home que jo no he vist mai, explicar-me el procés de cristal·lització podria tenir, potser, algun interès. Em vaig servir, per a fer-la, ultra de la conversa amb Josep Carner a què he fet referència i d’una carta d’un amic estrany a la literatura, com deia també fa un moment, de la impressió que em produí, fa molts anys, la lectura d’El rem de trenta-quatre. Aquesta formidable descripció és l’única cosa que he llegit fins ara de Joaquim Ruyra. La vaig llegir quan tenia quinze anys, en el curs d’una convalescència i en un dels moments que més estava enderiat per la mar. El paper m’entusiasmà, però vaig considerar que la visió que el senyor Ruyra donava de la mar era massa realista i fotogràfica. Jo llavors escrivia, sobre el mateix tema, unes coses terriblement líriques, obscures, sensacionals i complicades. El meu amic Josep Maria Junoy posseeix —si no ha tingut la caritat de cremar-lo— un manuscrit de les meves notes sobre la mar, d’aquella època, que demostren el que dic.

El que jo pensava de l’obra de Ruyra era evidentment absurd. Ell era un escriptor madur, en possessió de tot el virtuosisme. Jo era, en canvi, com sóc ara mateix, un pobre diable d’escriptor, i no podia fer un pas sense fer una ganyota o donar una trompada. Ell, a més, és d’una generació, i jo d’una altra. La seva formació, les seves idees, la seva retina, són completament diferents de les meves, i jutjar sense tenir presents aquestes diversitats fonamentals no té sentit de cap classe. La joventut, però, és això: la lleugeresa al servei de l’absurditat.

Hi havia, però, una cosa que encara avui no he arribat a comprendre. Les meves notes sobre la mar havien estat escrites respectant tots els cànons de l’escriptor realista. M’havia posat davant del natural amb un paper i un llapis a la mà i havia tractat de traslladar damunt del paper, amb la màxima fidelitat, els colors, els moviments, les formes de la mar, en un moment determinat. L’escrit de Ruyra feia l’efecte que havia estat elaborat seguint el mateix procediment. La diferència de resultats era enorme. A què era degut?

Era degut simplement —al meu modest entendre— al fet que en literatura i en art es produeix una anomalia fabulosa. Aquests són oficis que no tenen res a veure amb el sentiment, amb el buf personal, amb la inspiració, amb un estat de temperatura íntima, sigui quina sigui. Recordaré, a aquest efecte, el que em deia el senyor Unamuno a Salamanca el 1921, reportat en el meu llibre Madrid. Segons ell, Pereda, un home que escriví els paisatges que més entusiasmaren la gent del seu temps, confessava (confessava de viva veu a Unamuno) que odiava la naturalesa. És un fet que en l’activitat literària, que, en poesia, es produeixen sovint aquestes inversions estranyes i monstruoses, fins a l’extrem que, ben mirades les coses, si em fessin dir quin és l’element essencial de la inspiració d’un artista, diria que és l’ofici mateix, o sigui aquella barreja endimoniada de coneixements, de trampa, de malícia. La majoria de les emocions literàries que el públic s’empassa a llàgrima viva o que li enforteix la calma de les bones digestions, nasqueren per atzar, foren exposades en fred, s’aprofitaren de totes les habilitats d’una experiència —d’una experiència generalment basada en el cinisme del joc fred (cinisme que de cap manera no ho és, atès que tothom té dret a guanyar-se, com pugui, la vida). La branca artística on és més fàcil de produir aquestes contundències d’emocions és segurament la de les arts plàstiques. En pintura, un home d’una certa habilitat pot fer, impunement, una obra a base de considerar que els seus clients són uns cretins.

El cert és que, a quinze o setze anys, vaig concretar la impressió que la lectura de Ruyra m’havia fet, dient aproximadament: «La seva visió de la mar és més forta i més formulada, però essencialment és la mateixa que la del senyor T…».

El senyor T… era un senyor de la costa de Llevant que tenia una balandra una mica anacrònica, amb la qual anava cada any a Cap de Creus. De vinguda o d’anada s’aturava a Calella de Palafrugell —lloc d’estiueig de la meva família— i feia unes visites cerimonioses i una mica vagues a diverses famílies amigues. El vaig sentir, llavors, parlar de les seves excursions i li vaig escoltar descripcions i anècdotes de la mar. Quan vaig llegir El rem de trenta-quatre la imatge del senyor T… em vingué inconscientment a la memòria. La seva imatge es barrejà amb les sensacions que m’havia produït el llibre, i tot plegat es fongué d’una manera molt viva en els meus records. Avui encara llegeixo el nom Ruyra, i la imatge del senyor T… es presenta claríssima davant dels meus ulls, o penso en el senyor T… i em tornen a la pell les sensacions del Rem. És tan absurd com vulgueu. És absolutament cert.

Tenint en compte la meva pobresa de material de construcció, en el moment de fer el retrat de Ruyra, aquesta vulgar i absurda associació se’m presentà d’una manera especialment lúcida. No m’hi vaig pas pensar gens, i vaig decidir servir-me’n. Havia arribat al retrat empès pel gust del joc, pel gust, això és, de fer un retrat d’un home real completament desconegut. Em semblà que el procediment era prou absurd per a entrar sense dificultat en el sistema de la màxima arbitrarietat. Vaig tirar al dret. Vaig imaginar el senyor T… fent de literat, li vaig treure els pantalons blancs i la gorra marinera i el vaig col·locar en un ambient adequat. Vaig arrenglerar sobre el paper tot el que el cos del dit senyor em portava a pensar. Vaig titular el retrat a tot atzar: Joaquim Ruyra, i vaig esperar resignat que la crítica em tirés en cara l’absurda irrealitat del retrat. El resultat fou aquest: la immensa majoria de la gent negà l’existència del retrat, per raons extraliteràries —raons que s’han de respectar o que almenys jo respecto. Ara: els coneixedors del «problema» em digueren que el retrat estava bé i que si tenia algun defecte era que pecava d’excés de realisme. Em vaig trobar en una situació estranyíssima, insospitada.

Ruyra, escriptor capital

Després passà un cert temps, i aquestes mateixes perplexitats em portaren a llegir l’obra de Joaquim Ruyra. L’obra en prosa, s’entén. Primer vaig quedar sorprès. Després em vaig entusiasmar. Després, encara, m’agafà una fascinació morbosa per la seva escriptura. Aquesta fascinació era, en el meu interior, tant més estranya per tal com en l’obra de Ruyra no hi ha cap idea que em pugui interessar —a part de les idees que l’obra pugui contenir del Centre Catòlic de Blanes del final de segle. Res. Una habitualitat de la vida més mediocre del país. Malgrat aquesta falta del que jo considero la sal de la vida, de les idees en tant que síntesis, vaig quedar meravellat.

És per això que, espigolant en el gavadal de notes dels anys 1918-23, que constitueixen El quadern gris, hi trobo molts escrits relacionats amb l’efecte que em produí la lectura de l’obra de Ruyra. Hi trobo, per exemple, aquests papers:

«7 de juliol (1918). He llegit a la nit, Marines i boscatges, frenèticament, en l’edició de Joventut (l’actual Pinya de rosa), de Joaquim Ruyra.

»Lectura indescriptiblement fascinadora. En el llibre no hi ha cap idea ni rastre d’una idea. Hi ha la realitat pura. Un paper com “Jacobé”, que sembla que conté una tesi moralitzant, és el que m’ha interessat menys del llibre. La poesia d’aspecte literari, artificiosa, subratllada, no hi té a penes cap paper, hi és invisible. Però hi ha una cosa enlluernadora, en aquest llibre: l’adequació de l’adjectiu al substantiu és tan perfecta, exacta, precisa, que això hi crea una immensa poesia suspesa sobre la realitat mateixa.

»Si en aquest país hi ha un anti-Rusiñol, aquest és, probablement, Joaquim Ruyra. El seu verisme, que ha estat comparat amb la pintura del vell Baixeras, les transcripcions que fa de les conversacions de la gent, m’exasperen pel seu fotografisme, per la cosa de calcografia que tenen. Calcografia i calcoideografia. Aquestes transcripcions, dificilíssimes de posar damunt del paper, produeixen la pena que fan els grans esforços reeixits però inútils.

»Però, dit això, resulta que Ruyra és un escriptor de monòleg permanentment conscient, en el sentit que tot el que escriu és deliberat, pensat, repensat, meditat i posat en el seu lloc d’una manera perfectament lúcida, clara i —perdó— freda. És en aquest punt concret que Ruyra és l’anti-Rusiñol. Tots dos tenen una gran pasta d’escriptors; Rusiñol potser —arribaria a dir— és més dotat naturalment que Ruyra, més artista. Resulta, però, que la llengua de Rusiñol és la d’un home somnambúlic i adormit, que escriu a si l’encerto l’endevino, mentre que la de Ruyra és la d’un home absolutament i tenaçment despert. Despert fins a l’extrem de refiar-se menys de la intuïció que de la filologia.

»Una antologia de Rusiñol elaborada amb intel·ligència, eliminant les repeticions, durarà molts anys. Ruyra durarà sempre. Les possibilitats de Rusiñol arrenquen d’ésser un representant molt acusat del que el seu temps pugui tenir de relativament permanent. Ruyra és intemporal, arrenca de la realitat mateixa.

»L’objectivitat de Ruyra és un fenomen tan considerable que de vegades sembla un Tolstoi en petit —un homèrida. Per un Tolstoi en petit entenc una temàtica petita, d’una complexitat limitada —limitada sobretot a la impossibilitat de poder donar una idea global, sintètica, de la vida.

»Sempre que en el meu esperit salta el nom de Ruyra —és curiós— penso en Tolstoi indefectiblement. Vaig llegir Tolstoi, de molt jove, en traduccions angleses i franceses, criminals, literalment infectes. Després, les versions milloraren una mica. Només m’agradaria saber algun borrall o molts borralls de rus —el saber no ocupa lloc— per llegir Tolstoi en la seva llengua. L’obra religiosa i messiànica de Tolstoi no m’ha suscitat mai gens d’interès. Guerra i pau, Anna Karènina, qualsevol altra novel·la d’aquest gegant de la realitat natural, m’han fascinat permanentment.

»Per a tota persona interessada en els problemes del seu mitjà d’expressió, Tolstoi és un fenomen impressionant, obsessionador. El tòpic universal sobre Tolstoi sembla ésser aquest: que és l’Homer de la prosa. Aquesta afirmació sembla, a primera vista, una obvietat d’escola, un recurs purament mnemotècnic. Pensant-hi bé, però, el tòpic resulta molt exacte, sobretot si s’arriba a comprendre que Tolstoi ha produït la prosa pura, absoluta, la prosa-prosa definitiva.

»En la prosa de Tolstoi no hi ha mai poesia —excepte la que es desprèn de la mateixa objectivitat de les coses. No hi ha mai música, ni ritme, ni qualsevol pàlpit musical artificiós —excepte la música que flota sobre la realitat de les coses. És una prosa desproveïda d’art artístic. No hi ha èmfasi ni hipèrbole (ni hipèrbole de sentit heroic ni de sentit vulgar); no hi ha ni faula ni fotografisme; ni profecia, ni enigma, ni enyorança; ni vertigen imaginatiu, ni ascetisme imaginatiu; ni egocentrisme líric en funció dominadora del món exterior; ni funció amb aquest món a través del deliqui panteístic. Tolstoi camina sempre amb un pas normal, mira, agafa, deixa, aprèn, descriu, amb els seus mitjans normalíssims, no es decanta mai ni cap a un extrem ni cap a l’extrem oposat. L’escriptor es manté impertorbable en la via del mig. En aquest camí central i equidistant, en la seva retina mitjana, s’hi entrecreuen tota l’experiència d’un home i tota la fantasia d’un home. El resultat és la seva prosa absoluta, objectiva, incontaminada de qualsevol desig, anhel o aspiració que no sigui l’objectivitat —la prosa-prosa decisiva.

»En literatura, aquesta impertorbabilitat potser no l’ha tinguda mai ningú, fora de Tolstoi. Es tracta, probablement, de l’esforç, de l’heroïcitat més sostinguda, més continuada, més enorme que ha produït un ésser humà amb una ploma a la mà. Al seu costat, gairebé tots els noms de la història de la literatura apareixen com una catèrvola de delirants, d’espasmòdics, de folls.

»Quan apareix, davant dels meus ulls, el vaixell Tolstoi no puc mai deixar-me de figurar la petita xalana que porta de remolc. Aquest remolc es diu Joaquim Ruyra. Jo veig Ruyra en la mateixa línia, en l’estela de Tolstoi. La mateixa objectivitat, la mateixa contenció, idèntic domini, idèntica necessitat de mantenir una lucidesa mitjana permanent. Ni depressió ni deliri. El substantiu, el verb, l’adjectiu precisos.

»La volada quantitativa de Ruyra, és clar, és més petita. No hi fa res. El sentit qualitatiu —tant de posició com d’ofici— és el mateix. L’interès humà de Ruyra és menor. En efecte. És considerablement menor. La complexitat psicològica de Ruyra no ultrapassà mai, aparentment, la d’un infant sense instints. No crec que hagués vist mai el món per un forat. M’han assegurat que és afeccionat a la geometria. Per fortuna —potser—, en canvi, la seva vida familiar ha estat trista i pintoresca. Però no ens desviem. Dins un marc literari més petit, Ruyra es troba en la mateixa línia de la prosa absoluta, definitiva, de la prosa-prosa de Tolstoi».

Alts i baixos

De tota manera, les admiracions, quan es converteixen en obsessions, són ondulants. Com l’amor, tenen alts i baixos, alces i depressions, caigudes i redreçaments. Quan l’atenció es projecta sobre una cosa —sobre una cosa que necessàriament ha d’ésser estimada, perquè, si no ho és, l’atenció és menor— és quan se’n veuen les falles. Així, en El quadern gris, al costat de notes de lectura ditiràmbiques —com la que acabem de transcriure— n’hi ha d’altres que no ho són tant. És l’ondulació de què parlava fa un moment.

«De tota manera, de vegades», diu una d’aquestes notes, «l’escriptura de Joaquim Ruyra té una insipidesa casolana-pairal-vilatana-beata-sagristanesca-petitburgesa-esporuguida-pseudofranciscana i nyeu-nyeu, literalment embafadora. El seu talent literari fou tan prodigiós que arribà a escriure un paper franciscà llegible i d’una gran qualitat. Les coses benignes és un escrit extraordinari, sense comparació amb qualsevol paper d’aquesta classe. Però aquest prodigi no desfà pas el que dèiem fa un moment, que continua essent vàlid. Començar els llibres i els reculls, per exemple, amb l’Ave Maria Puríssima, dit en un to trèmul i crepuscular de porteria de convent vigatà o gironí, em produeix l’efecte d’una escena d’òpera bufa —efecte que no prové pas de l’al·lusió a la Verge, sinó de la comèdia que solen exhalar aquestes escenes conventuals. Jo, que tinc per Ruyra un respecte immens, que el considero un escriptor prodigiós, malgrat no contenir cap complexitat, ni la més lleu inquietud, ni l’ombra d’una idea, que el tinc pel miracle de la nostra prosa, l’única cosa que li detesto és aquest ploricó».

Per fortuna, el que en l’obra de Ruyra durarà tant com duri la llengua —vull dir la seva prosa— n’està relativament exempt. En canvi, la seva poesia n’està infestada fins a la medul·la. No és pas solament una poesia mediocre; a més a més, és embafadora. En aquesta poesia, el ploricó sentimental-capellanesc es converteix en un manerisme d’ínfima categoria, en la dolçor asfixiant del barroc d’estampeta. Ara, el problema consistirà a explicar per quina raó l’home que ens ha deixat, en Pinya de rosa, tantes planes perfectes, insuperables, és el mateix que cultivà, en tantes altres, les formes i maneres literàries més ínfimes. Com que la sacarina del manerisme del barroc (que en la nostra llengua es descriu amb la paraula «nyeu-nyeu») sol estar tan relacionada amb tendències eròtiques més o menys secretes però vivíssimes, vaig sospitar anys enrere la possibilitat d’explicar aquesta literatura per aquesta relació. Vull dir que vaig arribar a pensar si aquest nyeu-nyeu resclosit i antihigiènic no podria ser una defensa per dissimular (sense sortir-se’n) unes tendències naturals insatisfetes, una espècie de gagaisme, no d’ancianitat, sinó de situacions que, malgrat la repressió, són incontenibles i es manifesten. «Toute littérature dérive du péché», segons Baudelaire.

Ruyra s’haurà d’explicar algun dia en la seva totalitat —en la seva complexitat, vull dir. Potser aquest filó podrà donar algun resultat als estudiosos de demà. Ruyra no és pas un home fàcil d’explicar, no és pas un escriptor senzill. La perfecció de les seves pàgines més deliberades indica un doll de sensualitat, exactament una predisposició per la voluptuositat, lenta i continguda (sobretot en la retina), extremament viva. Aquesta predisposició és tan més sorprenent per tal com tot sembla indicar que la gent d’aquest país és sempre més donada al desordre sensual que a l’ordre de la voluptuositat, intencionada i calmosa.

Potser també ajudaran a comprendre Ruyra les sorpreses que tingué en la vida. En tingué algunes; una de les més importants fou constatar el triomf del noucentisme, constatació que es troba sobretot en el seu discurs sobre l’obra de Prat de la Riba. Ruyra fa examen de consciència. Compara la passivitat, la desídia, la parauleria de la gent del seu temps i l’entusiasme i l’eficàcia dels col·laboradors de Prat. No li costa gens de constatar la superioritat. El que ni tan sols se li acudeix és de preguntar-se quina podria ser la causa d’aquesta diferència. La causa és òbvia, però ni tan sols se li ocorre de plantejar el problema. L’esforç que Ruyra féu per negar la llibertat del seu examen el portà a eludir aspectes d’algunes coses d’una importància decisiva.

Els fets

Dono per acceptades les afirmacions que fa Manuel de Montoliu en el vast i admirable pròleg de les Obres completes de Ruyra sobre la genealogia de l’escriptor. És a dir, que els Ruyra vingueren amb els exiliats reaccionaris de la Revolució Francesa, que s’establiren a Hostalric i que després s’arrelaren definitivament a Blanes. De tota manera, hi ha persones que tingueren amb Ruyra un tracte molt íntim, coneixedors, a més a més, del país, que m’asseguren que els Ruyra eren a Blanes abans de l’exili dels monàrquics i reaccionaris francesos. No tinc pas manera, avui per avui, d’establir la versemblança d’unes afirmacions o altres.

Personalment puc aportar uns detalls inèdits —em sembla— sobre la branca materna de l’escriptor, és a dir, la branca que prové de la Gavarra, exactament de Montnegre. Aquests detalls tenen la seva importància perquè dibuixen la figura de l’escriptor com el que fou en realitat: vull dir com un considerable propietari rural. El patrimoni que posseí Joaquim Ruyra, l’heretà de la seva branca materna i consistí bàsicament en la propietat de Montnegre (unes sis-centes vessanes de suredes repartides en dos masos existents: la Casa Gran i el Mas Sàbat, a part de dos masos debolits, les ruïnes d’un dels quals s’anomenen encara el Mas Cremat) i els dos masos que posseí a sota el castell de Palafolls, que són dues bones propietats. Posseí, a més a més, una horta a Blanes i unes peces a Hostalric, però aquestes terres li degueren provenir de la branca paterna del seu llinatge. Ruyra fou la conjunció de gent de la Gavarra i de gent de la Marina (la seva literatura explica prodigiosament aquesta conjunció). Aquest enllaç es produí a conseqüència d’un fet molt dramàtic.

Un dia, el besavi matern de Ruyra féu ensellar la mula amb la intenció d’anar a Girona amb el mosso de peu del mas. En el curs del viatge, aquest mosso de peu tirà al seu amo una escopetada a l’esquena que al cap de poques hores es demostrà mortal. No conec pas la causa d’aquest fet de violència. Quan el meu amic el doctor Pompeu Pascual de Girona i els seus col·laboradors publiquin l’estudi que estan elaborant sobre la Gavarra, potser sabrem alguna cosa d’aquestes muntanyes desconegudes i misterioses si n’hi ha. Jo només puc dir, basant-me en notícies del meu temps, que en determinats masos de la Gavarra hi ha hagut, per tradició, una barreja de pobresa i de relaxació molt singular. Amb la bala a l’esquena, el besavi del senyor Ruyra pogué arribar a Can Valls de Montnegre, i en aquesta masia féu un testament que començà amb aquestes paraules: «Moro d’una escopetada del mosso de peu del mas, que es diu tal i tal (el nom del criminal)». I després d’una agonia dolorosa, udolant, morí a Can Valls.

El mosso de peu pogué fer-se escàpol a França, on després de diverses aventures de violència, fou guillotinat. El senyor Ruyra explicava aquest final amb una evident satisfacció, com si es tractés d’un argument definitiu sobre l’existència, en aquest món, d’una providència justa i favorable.

El besavi del senyor Ruyra morí sense descendència masculina, de manera que el patrimoni passà a la pubilla de la casa, encara soltera en el moment de l’assassinat. Ara, a aquesta senyoreta, la mort del seu pare li produí una tal por, un pànic tan extraordinari, que decidí abandonar les masies de la Gavarra i traslladar-se a la Marina, als masos de Palafolls, terra de més seguretat. (No hi ha cap vella família del país que no pugui afegir un fet d’aquest ordre al dossier de l’enquesta suggerida per mi, des de fa tants anys, sobre «Catalunya, país sense autoritat»).

Desplaçada a les terres de Palafolls, aquesta pubilla Creus es casà amb un Ruyra de Blanes, i d’aquesta manera s’ajuntaren els dos patrimonis —que en definitiva foren els que l’escriptor administrà. D’aquest enllaç nasqué el pare del senyor Ruyra, un senyor que tingué la carrera d’advocat, que exercí a Blanes i a la ciutat de Girona —exactament en un pis del número 7 del carrer de Ciutadans. Aquest senyor no ha pas deixat, fora de la seva família, cap record apreciable. Vistos de prop els ambients en què visqué, i que probablement creà, degué ser un carca recalcitrant i un home arcaic. Ruyra, de petit, passà moltes temporades a Girona. Fou un apassionat d’aquesta ciutat, que visità innombrables vegades en el curs de la seva llarga vida. De Girona, li agradà sobretot el rodal eclesiàstic, les pedres del barri de la catedral. Els papers que Ruyra ha escrit sobre Girona són importants. S’hi troba l’esperit de la vella ciutat. Si s’hagués conservat el llibre que Joaquim Ruyra escriví, per encàrrec d’una associació professional, sobre el seu company d’infantesa Ramon Turró —que era de Malgrat—, sabríem avui moltes notícies sobre la joventut de l’escriptor, sobre el procés intel·lectual de la seva formació. Però aquest llibre, del qual s’escriviren almenys els primers capítols amb seguretat, s’ha totalment perdut i així hem quedat in albis. En aquest país, els documents importants tenen una tendència a perdre’s que fa esborronar. La iniciativa de fer escriure a Ruyra, home d’un catolicisme granític, un llibre sobre Ramon Turró, que fou un inquiet molt turmentat, és molt posada a la raó. El contrast hauria pogut ser molt fèrtil, sobretot en un país en què les posicions d’uniformitat han arribat a una esterilitat total.

En el pròleg del senyor Montoliu a les Obres completes de Ruyra, el lector hi trobarà totes les notícies referents a la vida de l’escriptor, notícies que han d’ésser considerades —parlant objectivament— insignificants. En aquestes notícies no hi ha la mínima al·lusió a la vida familiar de Ruyra, al seu matrimoni amb la senyora Teresa de Llinàs, filla del marquès de Llinàs, que fou un immens desastre, una autèntica tragèdia que l’escriptor suportà amb una paciència infinita, exactament com el que fou sempre: un sant.

És molt possible que Ruyra, en les vel·leïtats lleugeres de la joventut, s’hagués acostat al connubi pensant fer un matrimoni de raó. Tant per tant —degué pensar—, val més trobar, en aquestes coses, alguna substància apreciable. Tractant-se de Ruyra, no s’ha d’oblidar que sempre fou un home molt provincial, tocat d’un ruralisme molt dens. En el seu casament, hi intervingueren naturalment els capellans, exactament un bisbe —no sé si el de Barcelona o el de Girona. És indiferent, perquè tots són iguals. Diré, tot passant, que la vida de Ruyra fou literalment saturada de capellans. Els capellans se li acostaren d’una manera diríem espontània i no el deixaren ni en sol ni en ombra, mai. Un dia que estava de bon humor digué a un seu íntim amic, home de la seva confiança:

—Vol creure que potser conec set o vuit-cents capellans?

En el moment de casar la filla, el marquès de Llinàs tingué la idea de donar-li la propietat d’uns terrenys situats en l’encreuament de la plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Ruyra quedà il·lusionat perquè en els inicis de l’Eixample de Barcelona n’hi havia per a estar-ho. El cert és, però, que l’operació no es portà mai a cap. El marquès de Llinàs donà a Teresita —així fou sempre anomenada familiarment la senyora Ruyra— la propietat de la casa situada al carrer de Bretón de los Herreros, a Gràcia. En aquesta casa, hi passà molts hiverns de la seva vida, tots menys els que per prescripció facultativa passà a Canàries i a Màlaga. Hom cregué que patia del cor i li foren aconsellats aquests climes més amables. Els estius, els passà sempre a Blanes. La casa del carrer de Bretón de los Herreros fou comprada per vuit mil duros bons com a màxim. És una quantitat important (per l’època, s’entén), però potser insuficient per a justificar les desaforades ínfules que la senyora agafà a la casa. Ruyra fou un propietari rural a l’antiga, d’una administració arcaica, però fou un home ric.

Sobre la senyora Teresita de Llinàs de Ruyra, s’ha produït una espècie d’impressionant unanimitat entre les persones que la conegueren o tan solament la tractaren una mica. Tothom diu el mateix: fou una senyora que no tingué res al cap, un exabrupte de la naturalesa posat en aquest món per produir molèsties. Com que el matrimoni durà molts anys i Ruyra no gosà mai trencar-lo, positivament esporuguit, el fenomen familiar quedà dissimulat per una cortina de fum de l’habitualitat, del ja està fet. L’hàbit fou creat per la paciència infinita de l’escriptor. Realment, si Ruyra cregué que la finalitat de la seva vida era demostrar que havia de ser la víctima més plausible d’un bútxara familiar unit a ell per un sagrament, aconseguí demostrar-ho amb escreix.

Ningú no ha parlat mai d’aquesta senyora, malgrat ésser la clau de la vida del gran escriptor i ésser, per tant, inseparable —des del punt de vista de la història literària— de la seva obra. Hi ha una tendència en aquest país a creure que l’escriptor és un aficionat de diumenge a la tarda a escriure (o cosa així) sobre papers de qualsevol classe. Els únics papers dignes d’ésser escrits en aquest ambient són els susceptibles d’ésser reintegrats convenientment. Els altres produeixen un pur diletantisme absolutament intranscendent. Així ha estat fàcil sempre de separar la vida privada de la de l’escriptor públic. No es podria pas negar que en el país hi ha una gran abundància d’escriptors de diumenge a la tarda —encara que cada dia menys. Ara, Ruyra no és pas un cas d’aquests. Ruyra és un escriptor absolutament professional, obsés, deliberat, autor de papers sensacionals, acabats, perfectes.

Hi ha hagut una altra raó per a respectar la cortina de fum: el respecte, sovint irònic, però militant, que inspira una de les més bàsiques institucions catolicoburgeses. La senyora Teresita fou un exemplar típic d’aquesta societat. No vull pas dir que el sistema no doni per a més. Sovint dóna molt més. Dic simplement que en fou un exemplar típic.

Hi ha persones que diuen que el fet de no haver adoptat Ruyra davant del seu matrimoni una posició contundent implica una adhesió explícita i, per tant, la necessitat de parlar d’aquestes coses amb la màxima discreció —o sigui la necessitat de no parlar-ne més. No ho crec pas així. Ruyra no prengué mai davant de la seva situació matrimonial una determinació contundent, però ningú no podrà negar que fou un evadit gairebé permanent del seu clima familiar. Fou un evadit de tipus taujà, amb tota la diplomàcia del seu fons rural, generalment esporuguit, sovint dramàticament deprimit i (la paraula és imprescindible) acollonit. Ruyra no estigué mai bé a casa seva. Sempre que pogué, decentment, fugir-ne, ho féu. No trobà a casa seva ni tan sols les formes més elementals d’un confort mínim. Hi menjà malament i desordenadament. Les condicions higièniques de la casa foren generalment equívoques.

Llevat de la curta temporada canicular, Joaquim Ruyra sempre patí fred. A Barcelona, aquell fred glacial dels pisets de Gràcia, sense foc, ni brasa, ni fum, i poca llum; el fred de Blanes a la tardor, el fred humit del vent de garbí. No és pas impossible que la malaltia de cor que li diagnosticaren els metges, necessàriament indoctes, del temps, no fos més que el malestar que produeix en els hipotensos la inadaptació al fred. Físicament, causà tota la vida la impressió de l’home martiritzat pel fred: tingué l’aspecte de l’home arronsat pel fred, corbat de fred, estamordit de fred. Patí la malaltia del país, que no mata però que molesta dolorosament tota la vida: el fred. Jo estic disposat a acceptar que Ruyra fou un home passablement avariciós, de diner escàs i curtet. Però potser fou un avariciós enyoradís de moltes coses que no pogué obtenir atesa la seva total indefensió. En tot cas, una situació semblant, projectada sobre un propietari de més de 1.200 vessanes de terra (més de 120 hectàrees) en un moment en què el suro (per més mediocre que fos el dels seus masos de Montnegre) arribà a la màxima cotització, només pot explicar-se, al meu modest entendre, per una falla total d’intimitat, de familiaritat i d’ordre domèstic.

Ruyra fou un home molt simple, d’una època en què tot era simple, però no ho fou pas tant per a no saber fer algunes distincions. Quan s’aturava a Caçà de la Selva, camí dels seus masos de la Gavarra, no anava pas a menjar a la fonda del poble, sinó a l’hostal de la carretera, un hostal de pagesos i de gent del país on, malgrat l’exigüitat de la cuina (només feien arròs i estofat), es trobava bé. S’hi trobava bé perquè a l’hostal es menjava millor que a la fonda insubstancial i pretensiosa. A Barcelona, delirava sovint per anar a sopar o a dinar al restaurant de l’hotel Colón; per justificar alguna d’aquestes evasions arribà algunes vegades a mentir —cosa que només feia, segons digué algun cop a les rares persones de la seva intimitat, quan li ho permetien les disposicions del Concili de Trento.

Pujava als seus masos de la Gavarra, amb el carro del masover de la casa Gran. Els camins eren dolents. El solia acompanyar l’administrador de les seves terres, excel·lent caçador que en el curs del viatge solia sempre matar algun conill. Les peces eren cuinades decentment a la cuina de la masia, i Ruyra s’hi regalava, pueril i satisfet. Estava content. Semblava un home lliure. Divagava per les suredes. Pujava al coll de Portell, per on passa el vell camí que posava algun dia en comunicació la Selva i l’Empordà Petit. No es cansava de mirar el paisatge des d’un lloc del coll que ell anomenà el balcó de l’Empordà. Panorama esplèndid, magnífic. A l’hora baixa, s’asseia a l’era de la casa i ensenyava a cantar cançons de l’antigor a les criatures dels masovers. No cantava pas gaire bé, però sabia la lletra. Les esquives criatures del mas acabaven mirant-se’l amb entendriment.

Arribava, però, el moment de donar per acabada l’estada a Montnegre. Llavors semblava que li queien les orelles. Hom retornava a Caçà per tal d’anar a Riudellots a agafar el tren. A Caçà, anava a la barberia: afaitar i tallar cabells. Es feia indefectiblement fer una fricció de quina que, tenint en compte l’estat d’abandó i de deixadesa que presentava, resultava detonant, irrisòria, gairebé grotesca. En el moment de pagar, deia al barber:

—Ja és hora que algú es cuidi de la meva persona. Us estic molt agraït.

En el moment d’acomiadar-se del seu administrador, aquest li deia:

—Ara deurà tornar aviat, no fa, senyor Ruyra?

—Si puc venir jo sol —contestava abaixant la veu—, vindré aviat. Amb ella, mai més…

Ruyra no és pas un home, avui, físicament desconegut. Encara hi ha molta gent, en el país, que el conegueren i el tractaren, que en tenen reminiscències i records directes i concrets. Hi ha persones que veieren la seva persona, que posaren els ulls damunt de la seva silueta —el senyor Ruyra amb barret de palla o amb barret fort—, que contemplaren la seva total desídia vestimentària, física i higiènica. Creure que el dibuix que Junceda féu de l’escriptor és una caricatura és un error: és un retrat autèntic. Retrat terrible!

És quan es parteix d’aquest fet que es presenta amb tota la seva dolorosa absurditat la vida que donà la senyora Teresita al seu marit. Des del començament del matrimoni la senyora projectà sobre el seu marit una gelosia permanent, morbosa, subratllada en els més petits detalls, una inextricable sobreposició, substitució, de la realitat per la fantasia. Com en casos semblants —i no pas rars—, el pretext fou el servei domèstic, les criades de la casa, naturalment. En un moment determinat, la senyora Teresita arribà d’una manera absolutament gratuïta (en aquest punt tots els testimonis coincideixen) a la conclusió que en el seu esperit esdevingué incommovible i granítica, que Ruyra era un senyor Ramon que enganya les criades, una espècie de don Joan misteriós, però eficaç i rural, dedicat a produir deliqüescències amoroses en les cuineres i criades del servei. Des de molt aviat, la senyora prengué disposicions contundents per combatre les pecaminoses tendències del seu marit, i així les portes de la casa foren sistemàticament tancades a tota persona del servei domèstic que oferís, encara que només fos en forma de vestigi, alguna aparença de presentació exterior o de sociabilitat o de netedat. Vade retro! Les llogà sistemàticament i deliberadament horribles, deixades de la mà de Déu, revoltants, llastimoses. I sembla que hi arribà a entendre, perquè l’escriptor fou sempre servit per gairebé tots els monstres del sexe femení susceptibles de ser arreplegats per la senyora Teresita.

Es produí una situació irrisòria, una mena de farsa a la Goldoni, però pobra, manicomial, trista. La irrisorietat d’aquestes situacions no en salva pas, però, les molèsties que poden produir. Aquestes molèsties poden ésser insuportables si el tarannà dels protagonistes arriba a convertir la farsa en la realitat mateixa de la seva relació. La senyora tendí a produir aquesta transmutació. Hi tendí sorollosament, a través d’escenes d’histerisme frenètic, d’explosions de les quals, com de totes les explosions humanes, hom no sabé destriar l’autenticitat o la simulació teatral i fictícia. La senyora tingué el frenesí fàcil, l’espinguet fluent i la llambregada frenètica i reticent, de fàcil producció. Ruyra no fou pas un home per a aquestes escenes. Per temperament, formació i educació li feren sempre horror. L’espantaven, l’aterrien, li destruïen totes les reaccions possibles. Quedava estamordit, mut, desinflat, profundament adolorit. Aquestes escenes solien anar seguides de dies i dies de silenci glacial, asfixiant, obsessionant. Ruyra es tancava al seu despatx hores i hores; per no fer fressa, de vegades no gosava ni llegir ni escriure; restava llargues estones, sovint amb el barret posat, a l’extrem del sofà o assegut en una cadira. Si podia fer-se escàpol del pis de Barcelona o passar la porta de la seva casa de Blanes, feia un respir. A casa seva, no hi estigué mai bé. Sobre aquest punt, tots els testimonis semblen també unànimes i correctes.

A Barcelona, durant molts anys, Ruyra no tingué mai el dret de sortir de casa seva a la nit. En el curs d’un d’aquests altercats, li fou retirada la clau del pis, i així quedà reclòs durant molts anys. Aquest fet li produí un sentiment d’inferioritat morbós, agut i persistent.

Perquè és d’advertir que en el curs d’aquestes explosions monogràfiques, davant d’un home derrotat, astorat i passiu, la senyora Teresita es lliurà de vegades a la perpetració d’accions absolutament injustificables. Per exemple, quan en un impuls furiós estripà papers —exactament, textos literaris— del seu marit. El fet de tractar-se d’un exabrupte que es podria qualificar molt durament no permet pas dubtar de la seva certesa. Sobre la seva realitat, no hi ha pas, en efecte, discussió possible. Primer, la senyora Teresita fou gelosa del seu marit a conseqüència del servei domèstic. Aquest sentiment se li aguditzà en constatar-se l’esterilitat del matrimoni. Més tard, la senyora Teresita sentí una gran gelosia de la personalitat literària del seu marit. Un bon dia, amb gran sorpresa, el senyor Ruyra se sentí dir que tot el que era, el que havia escrit i el que escriuria es devia a ella, era una simple conseqüència de la presència d’ella en la seva vida. A mesura que, amb els anys, la seva personalitat literària s’engrandí, els sentiments de la seva senyora (d’aquesta tendència) augmentaren paral·lelament. Atesa la propensió de la senyora a substituir, en el seu esperit, la realitat per la pura i gratuïta fantasia, arribà un moment que s’ho cregué de bo de bo i es dedicà a fer-ne circular la notícia a tort i a dret, i ho arribà a comunicar no solament a persones totalment indiferents a les activitats del seu marit, sinó als seus amics i coneguts més íntims, molts d’ells perfectament conscients de la personalitat literària inalienable que la senyora negava o almenys discutia. Després del moment de sorpresa consegüent i davant de la reiteració d’aquests judicis, aquestes persones hagueren d’arribar a la conseqüència que la senyora Teresita no tenia res al cap. Aquesta opinió fou originada per una experiència absolutament pragmàtica, que a la llarga esdevingué monòtona i pesadíssima.

Aquests instints de la senyora Teresita produïren una situació molt desagradable que tingué també conseqüències en la vida dels fets. La senyora vigilà durant anys amb una tenacitat infatigable la correspondència del seu marit —amb una tenacitat que hauria estat més útil aplicada a la direcció i a l’administració de la casa—, cosa que portà la natural conseqüència: la interceptació i destrucció de totes aquelles cartes dirigides a l’escriptor que cregué necessari interceptar o destruir segons la seva esbojarrada i vanitosa fantasia. Un altre extrem de la mateixa tendència ha de quedar, també, fixat en aquest moment: la vigilància que la senyora exercí sobre les visites a l’escriptor, de què tant es dolgué amb els seus íntims. Aquest control de visites fou exercit amb una intenció extremament acusada i visible. Ruyra fou sempre assequible a les persones situades fora del seu ambient literari, indiferents a la personalitat que tingué en les lletres. Capellans, pagesos, simples coneguts passavolants tingueren sempre accés al seu despatx. Però les persones situades en el camp de l’autèntica personalitat de l’escriptor, persones que Ruyra hauria, en determinats moments, anhelat veure, no pogueren traspassar la seva porta i foren acomiadades —quan hi era— amb el conegut i fatídic «No hi és!».

Dèiem fa un moment que la vida íntima del senyor Ruyra creà una situació de farsa irrisòria i trista. Però aquest fou el primer moment —el del servei domèstic. Després la situació s’agreujà considerablement amb la producció d’un clima saturat de pèssima educació, flagrants incorreccions i intencions plenes de verí. Això creà una contradicció que moltes persones amigues hagueren de constatar piadosament. La senyora Teresita estigué sempre obsessionada per la blavor de la seva sang, per la importància dels seus pergamins, els seus quarters i els seus títols. En el seu paper d’escriure, no hi faltava mai l’escut dels Llinars. Li agradava fer-se passar, o que la prenguessin, per marquesa. Sobre aquestes debilitats, Ruyra hi projectava una brometa bondadosa i lleu:

—És una petita al·lucinació de la meva senyora —deia l’escriptor—. Marquesa, precisament marquesa, no ho és pas. És el seu papà i la seva mamà, que ho són, de marquesos.

Aquestes indispensables correccions aportades per Ruyra a la condició nobiliària de la seva esposa li ocasionaren les consegüents escenes de furor. Si davant de la capacitat de fantasia de la seva senyora, Ruyra es trobà sempre indefens i no tingué reacció visible, quan es tractà de la tergiversació de la realitat es considerà obligat a corregir-la. Es considerà obligat a fer-ho en nom del sentit del ridícul. «Es veu», digué un dia, «que li hauria estat indiferent de casar-se amb una persona desproveïda del sentit del ridícul».

Els documents humans, quan tenen una base real, no solen pas exhalar gaire amenitat. Potser, per altra part, no cal insistir més. La discreció és sempre positiva. Endolceix la vida. Però aquesta relació de fets no es podria donar per acabada sense un petit comentari de caràcter general i sintètic. Aquest comentari és probablement factible. Hi ha un moment, en efecte, que la història de les aventures familiars de Joaquim Ruyra arriba al seu punt àlgid. Un dia el matrimoni passava —Ruyra davant i la senyora darrere— pel marge d’un rec ple d’aigua situat a la rodalia de Blanes. L’escriptor caminava arronsat i pansit. Ella semblava nerviosa i agitada —vull dir que es trobava dins del procés de l’altercat en perspectiva. Tot d’una la senyora Teresita avança ràpidament d’un pas i dóna una empenta al seu marit, el qual perd l’equilibri i cau al rec. Com que el rec no era profund, l’escriptor en pogué sortir moll, enfangat i —com sempre— desproveït de tota reacció possible. Ert.

Es tracta d’una anècdota, desproveïda en l’ànim del protagonista de tota intenció maligna. Almenys jo ho crec així. És un exabrupte més, una incorrecció comesa per una persona que mai no es distingí —malgrat la blavor de la seva sang— per la claredat de la seva educació. No crec que l’anècdota sobrepassi aquests límits. En aquest paper, hi hem constatat fets molt més greus. És una criaturada intolerable. Però no és res més.

Ara, com que l’anècdota és molt espectacular, crec que incita a treure’n, però, una conseqüència. En la vida íntima del senyor Ruyra, les formes de la gelosia de la seva senyora —les criades de servei, l’enveja de la personalitat, el prejudici nobiliari i tants altres sentiments que per evitar una excessiva llargada hem hagut de suprimir— no són més que fenòmens de superfície que tenen una causa molt més profunda. En definitiva, la senyora Ruyra i el seu marit foren dos il·lusos. Cregueren que eren casats, i no foren casats, ni un sol moment. Ni un sol moment —potser— en la seva llarga vida. La seva incompatibilitat fou radical, permanent, definitiva. Aquesta incompatibilitat no arribà a ésser rompuda (amb gran sorpresa de Ruyra, potser) per la virtualitat del sagrament. S’haurien pogut estalviar moltes coses desagradables, les reticències i el menyspreu que es portaven entre ells. Haurien pogut viure en pau i tranquil·litat, però llavors haurien contribuït —ella que era tan bona persona!— a desprestigiar el sagrament.

Les sorpreses

Seria d’un gran interès saber quina idea es féu Ruyra de la seva vida, de la seva amarga i aclaparadora vida íntima. Però potser no se’n féu cap, malgrat haver tingut molt de temps. Perquè el que se sol dir, que la vida de Ruyra fou envaïda en els seus últims anys per una desoladora misèria, és una manera de parlar absolutament gratuïta. Els administradors se li portaren, en els anys de la guerra civil, admirablement bé. I altres persones —situades en llocs oficials— li demostraren un gran i positiu interès. El procés de desgavellament familiar seguí, amb el pas dels anys, el seu curs ineluctable, però la causa del seu sentit ha estat explicada fa un moment.

Ruyra fou un gran bon home, un infant, la vida del qual consistí en un seguit de sorpreses. Moltes coses que li esdevingueren li van fer l’efecte d’una gran sorpresa —un efecte d’esbalaïment.

Un dia anà a Hostalric a cobrar els arrendaments de les seves peces. Acabada la feina, divagava per la població per esperar el tren. A plaça hi havia uns saltimbanquis ambulants, una espècie de còmics que corrien el món arrossegant la misèria. Ruyra quedà encantat davant d’una criatura que hi havia amb ells: una nena de set o vuit anys, preciosa, extremament bella. S’acostà al qui semblava el cap de la faràndula i assenyalant la criatura digué:

—Quina nena més maca!

—La vol? —contestà l’altre, ràpidament i amb un aire seriós.

—Home…, sí! —digué Ruyra, indecís, sorprès, en tot cas, de la voluntat que semblava contenir la pregunta del còmic.

—La nena és de vostè.

—Parleu seriosament?

—I tant si parlo seriosament! La nena és de vostè, li dic!

—Però…

—Res, home, res! La nena és seva, li torno a dir. No se n’ha de parlar més.

Al cap de pocs dies, la criatura passava a ser l’afillada del senyor Ruyra i era adoptada legalment. Com si haguessin anat a buscar una criatura de l’hospici —una cosa que es fa sovint. A la senyora Ruyra, l’aventura li semblà molt bé, li semblà una cosa caritativa i digna.

—A més —digué—, la criatura em farà companyia; estem tan sols, estic tan sola… (etcètera).

La nena passà a formar part de la família. Al Centre Catòlic de Blanes, la magnanimitat de don Joaquim fou molt celebrada —i amb tota justícia.

Com és de suposar, fou donada a la criatura una educació acurada i exquisida. Les hermanas. El sistema pedagògic més car i més seriós del país. La col·legiala semblà aplicada, entenimentada i plena de seny. Amb el pas dels anys —quan fou una mica més grandeta— se li manifestà potser una certa inclinació per la declamació i un interès pel teatre vivíssim. Aquestes estranyes vel·leïtats produïren a la casa una gran sorpresa, i hom féu tots els possibles per reprimir-les-hi. Semblà que hom arribava a resultats satisfactoris. Quan arribà l’hora, i sospesades que foren totes les coses, l’afillada entrà en relacions amb un facultatiu que vivia a la mateixa escala del senyor Ruyra, és a dir, a la casa del carrer de Bretón de los Herreros. Es casaren. Tingueren fills. Tot semblava seguir el seu curs normalment.

Però heus aquí que tot d’una, un bon dia, l’afillada del senyor Ruyra es féu fonedissa. On deu ser? On deu ser? I ningú no en sabé donar la més petita notícia. Es feren les indagacions naturals i, al cap de molt de temps, resultà que la senyora es trobava a l’Argentina o a l’Uruguai —no ho recordo ara exactament— treballant en una companyia de comèdies. Havia abandonat el marit, els fills i els seus pares putatius i es dedicava a la representació d’obres teatrals en escenaris de més o menys prestigi de l’Amèrica del Sud. Hom féu tota classe d’esforços per incitar-la a tornar a la llar. Feina perduda. Tot quedà trencat i destruït.

El senyor Ruyra en tingué un gran sentiment. Solia dir, comentant aquests fets:

—Quina sorpresa! Mai no m’hauria pensat que aquest món fos tan difícil i complex… Valga’m Déu! Arriba un moment que no sabeu pas per on agafar-ho, francament…

Passaren anys, i un altre bon dia la fugitiva es presentà a Barcelona. Venia a demanar perdó i oblit. Es dirigí a un administrador del senyor Ruyra i li demanà que li combinés una entrevista. Es posaren en contacte i se li concedí perdó i oblit.

No és pas necessari subratllar l’esbalaïment a què arribà el gran escriptor davant d’aquests darrers esdeveniments.

—Quines enormes sorpreses té la vida! —deia—. Valga’m Déu!

El senyor Ruyra anà de sorpresa en sorpresa. Com un infant, potser.

Forse che sì, forse che no

De vegades he discutit amb una persona que fou de la intimitat del senyor Ruyra el problema de saber quina hauria estat la seva literatura en el cas d’haver-la poguda produir a través d’una vida íntima diferent.

—Hauria escrit més i més bé —m’he sentit respondre sovint.

—Per què més i més bé?

—Perquè l’ofici vol tranquil·litat, pau, calma, eliminació d’obstacles externs.

—No sé… Que hauria escrit més és molt possible. Que hauria escrit millor, ho dubto.

—I per què ho dubteu? És absurd…

—Potser no tan absurd com sembla a primera vista. Potser la perfecció de l’escriptura de Ruyra no podrà mai explicar-se sense una evasió molt intensa i completa, sense una solitud, una separació profunda originada per la repulsió del seu entourage. Les coses perfectes no es fan pas badant, divagant, frivolejant amb el propi ambient. Exigeixen una gran concentració i, per tant, una gran separació. És clar que, en el cas de Ruyra, encara no hi ha prou informació per a formular un judici plausible. Sobre Ruyra en tant que home d’ofici, no sabem, pràcticament, res. La discreció exigeix una mica d’espera, deixar la qüestió en aquell forse che sì, forse che no…, que els italians utilitzen quan volen judicar una qüestió seriosament.