JOAN CREXELLS

(1896-1926)

Amb la mort de Joan Crexells (desembre 1926) perdérem una de les nostres més grans esperances. Era potser el més bo, el més cultivat, el més complet, una de les naturaleses d’home jove (joveníssim) més riques que respirava l’aire d’aquest país. El seu afany de saber el decantava sempre cap a la veritat; vull dir que dintre de la relativitat humana no era ni un frívol ni un pervers. Aquesta vegada la sort ens fou realment adversa i va quedar destruïda una part del nostre esperit. Per a la nostra generació la pèrdua fou molt gran. Les generacions existeixen, i quan se’n perd un element decisiu tots els altres que en formen part se’n ressenten. Tot s’entrelliga, tout se tient. Si Crexells hagués viscut, tots nosaltres, potser, hauríem estat lleugerament o radicalment diferents.

Era un d’aquells homes que fan enveja. Per mi era el contemporani immediat que havia fet el viatge de l’alta cultura. Ara n’havia tot just començat a donar els tresors del retorn. A trenta anys s’havia construït una amplíssima i sòlida base. La seva curiositat, la seva capacitat de lectura, d’absorció, d’integració, havia estat fortíssima. De tots els meus amics, havia estat el menys autodidacte. Havia estat un dels primers a beneficiar-se del considerable sistema cultural creat per Prat de la Riba. Així, havia perdut la mínima quantitat possible de temps. Era ja un home d’una escola normativa i positiva. Coneixia l’estat a què havien arribat els coneixements reals en el seu temps. Tenia una vocació filosòfica molt ben construïda, un contacte directe amb els textos com poques persones de la seva fornada tingueren. Es pot dir que el drama de la joventut de Crexells fou aquest precisament: un cert desequilibri entre els coneixements i els anys, una velocitat d’absorció superior al temps que tenia. Es considerava obligat a dissimular aquest fet, cosa insòlita atesa la temeritat de la joventut, però aquest era el seny que tenia.

Parlo amb una certa experiència. Li vaig sentir donar als Estudis Normals de la Mancomunitat (a la Universitat Industrial) conferències de Filosofia i d’Estètica amb una seguretat tan gran i un tan graciós domini de la matèria, amb tanta preparació, amb tant gust de la novetat i tanta sensibilitat de comprensió, que el seu esforç més constant i visible era eliminar-se sistemàticament, prendre un aire tímid i flotant que, contrastant amb la seva joventut, li donava un charme deliciós.

No era pas un professor de la lletra, sinó de la sensibilitat i de l’esperit. Una tal sorprenent aparició havia sobretot d’impressionar els estudiants universitaris, esmaperduts i allomats pel volum de pedanteria fossilitzada imperant generalment en la Universitat de l’època.

No conec pas Carles Riba com a professor. En tinc només referències d’alguns dels seus deixebles trobats en els llocs més impensats i en les circumstàncies més dominades per l’atzar. Se sol dir que aquest país és incapaç de sentir una qualsevol deliberada admiració per res ni per ningú. Un moment! Acceptada l’afirmació peremptòriament, jo faria dues excepcions exigides per la correcció i reiteradament constatables per tothom que es proposi informar-se’n convenientment: l’admiració que el doctor Riba té de les persones que han estat o són els seus deixebles i el sentiment del mateix ordre que pel doctor Vicens Vives senten les persones que han treballat o treballaren amb ell. Com que aquestes dues polaritzacions, que no presento pas amb caràcter exclusiu, perquè n’hi deu haver algunes altres com per exemple les dels professors Jordi Rubió, Agustí Duran i Sanpere, entre les vagament conegudes per mi, presenten un gran interès, vaig demanar un dia a un deixeble del doctor Riba si em podria esquematitzar el seu sentiment admiratiu. La resposta vingué de seguida. La insòlita qualitat del doctor Riba com a professor prové, primer, del seu rigor i de la seva serietat professional en el literal sentit europeu; després, de la seva intel·ligibilitat en l’exposició de les qüestions; de l’emoció, de la sensibilitat donada a la professió.

M’he servit d’aquest circumloqui per a dibuixar la figura de Joan Crexells com a professor. Nosaltres veiem Crexells de la mateixa manera que el deixeble del doctor Riba veu el seu mestre. És un cas de paral·lelisme sorprenent —un cas de paral·lelisme que probablement explica el fet que hagi estat Carles Riba qui hagi mantingut amb una més persistent vivacitat la memòria de Joan Crexells.

Ara: la timidesa de Crexells no enganyava ningú. Recordo el viatge que férem plegats a Madrid i Salamanca. Al paranimf de la Universitat salmantina donà una conferència sobre els últims corrents de la filosofia alemanya, que és el document que en certa manera resumeix els treballs de la seva primera etapa passada a Berlín, i en realitat els de la seva primera joventut. El professor Unamuno, que seia al primer banc de l’aula, entre l’inoblidable professor Noguera i el qui escriu aquestes ratlles, em demanà de baix en baix, al cap de deu minuts d’escoltar la seva lenta, pausada, lleugerament premiosa exposició:

—Quina edat té Crexells?

—No crec que tingui vint-i-quatre anys…

—Vint-i-quatre anys? Com és possible? —digué el Rector, sorprès.

—És un fet.

En la mirada intensa que em dirigia Unamuno hi havia no solament una gran curiositat, sinó el goig que li produïa escoltar Crexells.

—És prodigiós… —digué.

La finalitat del viatge de Crexells a Madrid era fer el doctorat d’allò tan divertit que en deien Filosofia i Lletres. La frase «fer el doctorat» llavors m’intrigava molt. Es podia comprendre amb una relativa facilitat que es pogués fer un nen a una senyoreta o que una gallina fes un ou, o que la casa Vídua de Carles Tolrà fes uns llençols magnífics. Ara: fer un doctorat, fer un o altre doctorat, es mantenia, per mi, en una obscuritat total. Què devia voler dir? No podia comprendre que els doctors es poguessin fer com els llençols, els espàrrecs o les pulmonies. I encara menys que els doctors es poguessin fer passant uns exàmens en un casalot del carrer de San Bernardo, que era on hi havia llavors la Universitat Central.

—Expliqueu-me, si us plau, amic Crexells, què és això de fer el doctorat… —jo li deia tornant de Salamanca amb el tren—. En deveu saber alguna cosa, des del moment que m’han dit que l’esteu fent. Realment el feu?

—Sí, sí, el faig, realment i perfectament… —digué, fent un esforç per parlar seriosament.

—Però llavors, en què consisteix?

—Per ara, consisteix a perdre una mica més de temps. La locució, en tot cas, és divertida. Suposo que ve de Rabelais. És una frase dels sorbonagres, una reminiscència enquistada en la terminologia universitària. Fa temps que no heu llegit Rabelais?

—El llegeixo sempre que tinc un moment…

—Quin escriptor, Déu meu!

El doctorat de Crexells fou en tot cas molt rabelaisià, en el sentit que contingué alguns elements molt divertits.

A Madrid, s’allotjà a casa d’una seva tia que tenia la carrera de mestra d’escola i era molt monàrquica, fanàticament addicta a la Casa Reial. La senyora presentava un panorama de concentració de cursileria nacional dels més importants que he pogut presenciar en la meva vida. Davant dels espectacles que, per abreujar, anomenarem extremistes, i tant els d’un cantó com de l’altre, Crexells es divertia com una criatura posada en un circ. Li semblava trobar-se en un altre món, en un lloc on representessin ficcions inaudites. Es mirava aquella productora de pedagogia amb un aire tan astorat, que fàcilment donava a entendre com si hagués confós una tia amb una altra, com si s’hagués equivocat de parentela.

Com que era alumne lliure, abans dels exercicis i per seguir la tradició, hagué de fer les visites als catedràtics que l’havien d’examinar. Examinar! Quina altra paraula més sorprenent de trobar-la en aquests ambients! En el curs d’aquestes visites, confirmà una observació que li havia fet moltes vegades, que havia recollit en la vida de Madrid i que, trobant-la excessivament irrisòria, no acabava de creure. Això és, que els grans catedràtics, dotats de vasta anomenada, vull dir els que coneixien més o menys una llengua estrangera, posseïen un llibre misteriós tancat a la tauleta de nit, la repetició del qual els permetia donar un to de gran modernitat a les seves explicacions, de donar entenent que tot el que deien era original i inoït i de presentar-se davant de l’élite intel·lectual ascendent amb les característiques si no del geni almenys del que s’hi assemblava més. Aquest llibre reservat solia ésser alemany, cosa que els assegurava la impunitat d’una manera gairebé absoluta i el lliure exercici de l’originalitat més radiant. Perquè, com és natural, la immensa majoria dels estudiants no coneixien el llibre de la tauleta de nit.

Però, és clar, també podia succeir que hi hagués en la població escolar algun rar element no totalment tancat a la misteriosa i novíssima cultura, coneixedor del llibre reservat i sibil·lí —aquest fou el cas de Crexells—, i llavors els treballs consistien (si l’alumne era hàbil) a donar entenent al catedràtic que, del llibre, ni tan sols n’havien sentit parlar, per tal d’evitar que la ruptura del vel del misteri disgustés el pontífex. Dir que aquesta situació donava origen a escenes molieresques seria ben poca cosa; les escenes eren rabelaisianes i divertidíssimes.

Al vespre, Crexells em contava les seves aventures acadèmiques, i rèiem d’una manera sorollosa i impia.

—Els heu pogut demostrar que no sabeu res de res, que sou un ase absolut? —li preguntava.

—Em sembla que ho he aconseguit.

—Els heu pogut donar entenent que no sabeu ni un borrall d’alemany?

—És gairebé segur.

—Llavors, no tingueu por, no us hi amoïneu. Us donaran sobresaliente, i si badeu, matrícula de honor.

—Matrícula d’honor? I per què la matrícula d’honor?

—Sí, home! Matrícula d’honor de la ignorància.

Quin món, Déu meu, quan hi penso!

Donava gust de veure’l riure. La pell de la cara se li rosava, s’emplenava la boca amb el mocador per evitar alguna manifestació extemporània, es corbava, el cos se li torcia imperceptiblement.

Era un xicot alt, esvelt, esprimatxat, de molt bon color, amb un tel de gravetat a la cara. Jo no he conegut un altre cas de joventut intel·lectual (en el meu temps, en aquest país) més plena, més sensible a la més vasta curiositat, més envejable, més notòriament abassegadora —sense fer cap esforç per arribar-hi; exactament, fent tots els esforços contraris.

He pogut llegir, a les necrologies que li dedicaren els diaris, que era un humanista. És cert. Els seus coneixements dels antics començaven de ser tan complets com els que tenia dels moderns. Les seves traduccions de Plató, a la Fundació Bernat Metge, són notables. No les féu pas pensant en la filologia, sinó en la filosofia —tot i que coneixia molt bé el grec. El cert és, però, que era un humanista que a penes ho semblava. No era pas un humanista de reflex i de segona mà, un humanista com els que sol donar el país, de bona butaca, copetes de licor clerical, formulador de sentències òbvies, creador d’intrigues permanents i mantenidor d’odis africans. No era pas un esperit acadèmic, tot i que considerés que l’acadèmia de vegades no és cap mal ineluctable. Era un esperit crític de fonaments reals, antitòpic, que en el curs de la seva curta vida no s’abandonà mai a la peresa mental. La peresa mental! Crexells fou un home desproveït d’aquest vici, despert, obert, dominat d’una inquietud permanent, incapaç d’acceptar criteris d’autoritat marginals a les qüestions plantejades. Estava, doncs, predisposat a comprendre Europa i tot el món occidental com a creació del principi del lliure examen. Així, descobrí ràpidament que el matís que ens separa més essencialment d’aquest món és una difusa peresa mental que a conseqüència d’una pressió multisecular ha esdevingut habitual. Aquesta pressió ha estat exercida a través dels anys amb una impressionant tenacitat per les successives classes intel·lectuals, pel sistema governant. Un dia li vaig dir que el català sol ésser un home disposat a treballar infatigablement amb tots els òrgans del seu cos, mentre pugui tenir el cap distret i reposat —com a màxim obsessionat amb obscures combinacions crematístiques i comercials. L’observació li féu gràcia, però anys després encara se’n recordava.

—Quines són, al vostre entendre, les conseqüències de la peresa mental sobre un determinat nucli social? —em preguntà, pocs mesos abans de morir, quan ens trobàrem a Milà.

—Són claríssimes. Un país dominat per aquest vici es troba en la impossibilitat de tenir una qualsevol deliberada sòlida personalitat. No pot ser ni revolucionari ni conservador. S’ha de mantenir fatalment en una indiferent mediocritat, alternada amb vel·leïtats de redempció gratuïtes, provinents d’un qualsevol aventurer irresponsable. És a dir, la peresa mental no permet de plantejar les coses més enllà del sentimentalisme més lacrimogen i tronat. Per a un home com jo, i suposo que per a un home com vós, que no tenim sensibilitat per a l’aventura inconscient i manicomial, és realment molt trist haver de viure permanentment en aquesta alternació de desori enfollit i de policíaca immobilitat.

Crexells tingué la sort de no viure la guerra de 1936, però visqué la revolució de 1909, el desori de 1917 i l’explosió acratoburgesa situada immediatament després de la primera guerra mundial. La seva documentació era, doncs, bàsica i molt vasta.

Sí. Era un esperit crític. Acceptava la situació conservadora quan no en tenia cap altra de més plausible. L’important és que era sistemàticament un home de solucions, que era insoluble en l’energumenisme d’una gran part de l’indigenat. Malgrat l’esforç que en aquest país es fa —tan comprensible!— per desacreditar el liberalisme, s’ha de dir, entre altres raons perquè no es pot disposar d’una qualsevol altra paraula, que fou un liberal autèntic, permanent i positiu —absolut en el camp intel·lectual i més temperat en el camp social. Per això li agradava més Grècia que Roma, i Anglaterra més que França. (Alemanya li interessava per altres raons, com veurem més endavant). El cànon de la cultura francesa, potser el trobava d’un racionalisme massa pueril; però, com que no era exclusivista ni tancat a cap fet, defensava el variat panorama de la cultura europea com una construcció molt ben lligada. Ara, és clar: tenia les seves preferències —preferències que sobretot es manifesten en el seu estil. En aquest estil es pot constatar un esforç constant per donar a les frases un punt de vaguetat graciosa i movible, aquell moviment de cua de peix nedant en l’aigua, que els anglesos han practicat, que és una de les característiques dels estils que duren, en contra dels estils de ciment armat. L’estil dels llatins l’aclaparava una mica. El sabor dels grecs, la seva gràcia alada, el mantenien en una admiració inesgotable, permanent.

Els atzars de la vida ens havien col·locat costat per costat —cosa que no vol dir pas en el mateix nivell— diverses vegades. Condeixebles al pati de Dret de la Universitat, entràrem a La Publicidad, encara castellana, sota la direcció del benèvol senyor Romà Jori, el mateix dia. Marxàrem a l’estranger amb molt pocs dies d’interval. Férem el viatge a Madrid plegats. Després, anant d’una banda a l’altra, ens havíem creuat casualment en alguna ciutat llunyana. També ens veiérem molt a l’Ateneu Barcelonès, on, a la tertúlia de Quim Borralleres, Crexells trobà una evasió en el pintoresc i de vegades en altres camps que el divertiren i el completaren. La gràcia que li feia Francesc Pujols era considerable.

Sempre vaig suposar que Crexells acabaria essent professor d’Universitat o d’un organisme qualsevol d’aquesta naturalesa —que era, per altra part, el que la seva família desitjava. (Havia nascut a la Rambla i la seva família posseïa la coneguda botiga titulada encara avui «El espejo catalán»). Així, durant els primers temps de la nostra relació, vaig tenir la recança de pensar que un dia abandonaria la nostra professió i ens deixaria en la intempèrie. Sense prejutjar, però, el que hauria decidit si hagués viscut més temps, el cert és que em vaig equivocar. Quan tot feia pensar que deixaria la professió, s’ho agafà amb calma. Probablement estimava l’ofici. En tot cas, fou un llegidor de diaris avidíssim. Estàvem avesats a una premsa mediocre, però sí que hauria pogut donar un bon diari utilitzant elements dispersos, creant un equip. Crexells sabia l’enorme importància que tenen en el món els deu o dotze diaris responsables, independents i impertinents que hi apareixen. Estava fascinat pel Times de Londres, la Frankfurter Zeitung, el Corriere della Sera. Més que qualsevol altra institució intel·lectual, aquests i alguns, pocs, altres papers mantenien en el món el sentit del ridícul i aquell escàs però real nivell moral que entre els homes es pot aconseguir. Havíem observat les seves respectives fórmules professionals, que a cada país difereixen. Quantes vegades parlàvem de fer un paper no justificat simplement pel fet de sortir cada dia, sinó un diari per al país, per a un país modest i petit però lligat amb els seus interessos bàsics més que amb les persones de cada moment, independent, positiu i objectiu! De fet, s’afeccionà tant a aquesta professió, que ens ha deixat, entre l’acabament de la primera guerra mundial i l’any de la seva mort, un dels millors trossos de periodisme que a Barcelona es portaven a cap. Em refereixo, principalment, als seus articles, que firmava «Observen» i publicava a La Publicitat sobre economia, sociologia i finances. Es produïren llavors dos tipus de comentaris marginals de positiva categoria: les crítiques d’art de Joan Sacs i els curts i lúcids articles de Crexells. Si s’exceptuen els escrits de Joan Sacs, tan enyorats en aquests últims anys, no es féu res, en aquest ram, en la Barcelona d’aquella època, tan ple de doctrina i de bon sentit, tan just, tan equilibrat i tan agradable com aquells petits articles que sortien a la pàgina d’economia. És natural que fos així: Crexells tenia una gran preparació teòrica, coneixia perfectament bé els clàssics de la seva especialitat i els moderns. Fou el primer que féu referència a l’escola econòmica de Cambridge (a Pigou, a Marshall, a J. M. Keynes) i a l’escola d’Estocolm sobre la moneda. I, a més a més, coneixia la pràctica microscòpica de l’economia perquè en definitiva era fill de botiguer. Així, podia parlar d’aquestes coses amb claredat, perquè en coneixia no solament els fonaments, sinó la seva observació científica.

Quan es produí la ruptura de la nostra generació amb el Pantarca, o sia amb Eugeni d’Ors, ruptura que capitanejà i manipulà Joan Estelrich i tingué per origen un empatx indigerible de vedetisme escandalós (en definitiva fou una imposició del sentit del ridícul), Crexells en fou un dels elements més actius. Quan Xènius comprengué, a través de les deplorables escenes ocorregudes a Lisboa en el viatge que hi féu amb Estelrich, que havia quedat reduït a la professió de pastor sense ramat, quedà desarmat definitivament i la seva influència s’extingí. Encara intentà, a través dels articles anarquistoides que publicà velografiats després de la seva sortida de La Veu, mantenir un cert mestratge sobre persones que ell considerà addictes, com Josep Maria Capdevila i Crexells. El «no!» d’aquest darrer fou, però, rotund i definitiu. Això portà d’Ors a abandonar definitivament el camp i a inscriure’s en el barroquisme oficial castellà més banal i manerista. Però el curiós fou que Crexells, que abandonà el mestre amb tanta vivacitat, era potser l’element de la generació que havia absorbit amb més profit el que el noucentisme tenia de més positiu i el que mantingué aquestes idees durant més temps. Però se n’anà desprenent… Durant la seva etapa noucentista, posà, com és natural, l’accent sobre el gust; després considerà que sobre el gust hi havia el pensament. Per això Josep Maria Capdevila pogué escriure, en la nota necrològica que li dedicà: «Abans era més sincer en el gust, però després ho fou en el pensament».

El que realment distragué Crexells, sense realment absorbir-lo dels seus estudis, diríem teòrics, fou el problema social català. Vaig poder adonar-me del canvi que s’havia produït en el seu pensament l’any 1923. Ens trobàrem en un hotel dels voltants de l’estació central de Milà i parlàrem vuit o nou hores seguides. Venia d’Alemanya (de Munic), on havia estudiat estadística amb una beca del Foment del Treball Nacional, si no vaig errat. Ho havia fet impel·lit pel dolor que sentia davant de les formes salvatges a què havia arribat a Barcelona i a la zona industrial el problema obrer. Tan tràgica i horrible com l’acció directa de l’anarquisme, considerava l’aparició intermitent, en els carrers de Barcelona, de la burgesia armada del sometent. Entre les coses horripilants que en efecte ens ha tocat de viure figura la situació que tingué aquest país immediatament després de la primera guerra mundial, caracteritzada per una falta total d’autoritat, per una pura i simple bancarrota de la funció social de l’Estat. Quan Crexells es disposà a examinar aquesta situació d’una manera objectiva i amb l’intent d’ajudar a una solució, es trobà davant de la realitat econòmica i social, completament a les fosques, sense cap informació, sense cap notícia. Pràcticament no se’n coneixia cap detall amb claredat, i així la visió general no podia ésser més que nul·la i inexistent. L’arcaisme de les corporacions proposades a dirigir, a imposar una solució justa i objectiva era total i semblava definitiu. Crexells volia proposar una base permanent de diàleg social creant un laboratori d’estadística per fixar el paral·lelisme de preus i salaris. Volia simplement fer el que després s’ha instituït i perfeccionat a tot arreu —i que llavors començava a organitzar-se seriosament. Crexells coneixia l’utillatge pràctic de l’organisme de conciliació i els resultats obtinguts pel seu funcionament. Gràcies a l’establiment del paral·lelisme salaris-preus, hom havia desplaçat la qüestió social, perillosament agitada després de la primera gran guerra, sobretot en els països que l’havien perduda, de la bestialitat de les passions polítiques i s’havia convertit en un problema susceptible d’ésser dialogat i discutit. Amb la seva oficina d’estadística —s’entén, d’estadística vertadera, no de falsa, frívola o inconscient documentació— Crexells volia crear un organisme de direcció i de crítica social objectiva.

La gent, és clar, era, com sempre, escèptica. La peresa mental cobria fins i tot les més bones intencions. Se sentia dir pertot arreu:

—Voleu anar massa enllà… El vostre projecte suposa la transformació del material humà, i aquesta és una pretensió impossible. Els homes sempre seran els mateixos. Així ho hem trobat i així ho deixarem…

Era una explosió barrejada de comoditat i de cretinisme. La gent trobava més natural que la gent es matés per les cantonades que crear un organisme de direcció respectable, desapassionat, fort. Però, enfront d’aquesta aberració, era el jove i desconegut investigador el qui tenia raó. Tenia raó sobretot quan donava per segura la possibilitat d’una transformació de la gent, i encara en tenia més quan creia que en aquest país es podria treballar, com a tot arreu, d’una manera eficient, honrada i seriosa. En tot cas, les idees que Crexells aportà a la qüestió es veieren plenament confirmades a tots els països, i avui la clau del problema social a tot el món —però encara no en aquestes latituds— és el paral·lelisme estadístic entre salaris i preus.

Crexells féu estudis científics d’estadística a Alemanya i Itàlia. Estudià també al Galton Laboratory de Londres, amb els professors Elderton, Pearson i Irving. Els mesos que passà a Londres foren decisius per a la seva formació.

En tot cas, Crexells s’afeccionà intensament als problemes de la realitat més habitual i pràctica, i el fet, per mi, era meravellosament interessant. De la posició que havia adoptat a la política —prenent ara aquesta paraula en un sentit elevat— no hi havia més que un pas. I en escriure aquesta frase no vull pas dir que Crexells portés la més lleu vel·leïtat d’ambició política darrere del cap. Vull dir simplement que per la seva formació hauria pogut ésser de gran utilitat a la política, als interessos generals. Després de la mort de Prat de la Riba, la confusió política fou molt gran. En els anys de què parlo, la situació arribà a ésser tan primparada que el poeta Josep Carner, valent-se de la pura fascinació personal sobre alguns intel·lectuals, esmicolà els darrers esforços de Francesc Cambó. Per la formació que anava adquirint, Crexells caminava fatalment devers la formació d’un home de consell orgànic, eficient i pràctic. Hauria estat perfectament possible que hagués arribat a ésser un excel·lent alt funcionari. En tenia les millors característiques: era un esperit decantat a la veritat, no arrossegava cap rèmora de vedetisme, no sentia la fascinació crematística com a única finalitat de la vida, com sol ésser tan corrent; la seva formació era profundament moral.

Personalment era un jove molt alt, prim, espigat, de maneres voleiadisses i sil·labejants. Solia vestir de blau marí, camisa blanca i una corbata de llaç. Quan estudiàvem portava uns vidres muntats a l’aire, amb un cordonet negre penjant. El cordonet esdevingué més tard una subtil cadeneta d’or. Sempre el veig igual: les faccions, normalíssimes sobre el cabell curt tirat enrere, amb un imperceptible tel a la cara d’atenció, de reflexió —potser de dubitació—, de profunditat. Produïa la impressió de l’home plenament conscient (cosa no gaire habitual), de l’home que sap treballar, que sap estudiar, que sap escoltar, que se sap dominar —totes aquestes qualitats essent compatibles amb moments de gran jovialitat. Mai no em féu la impressió de deixar-se emportar per un moviment de frivolitat o d’instint, d’ofuscació momentània. Semblava pastat en reflexió, en ponderació i en equanimitat, però alhora era molt agut i molt donat al joc mental. L’agudesa el fascinava; no solament l’agudesa intuïtiva, sinó la reflexiva; l’agudesa poètica, sinó la dialèctica. Havia tingut en els diàlegs de Plató, que coneixia admirablement (cosa raríssima), una tècnica d’enriquiment mental extremament eficaç.

Així, la seva vida intel·lectual es movia naturalment en un pla deslliurat d’asfixiant mediocritat. En dóna fe la totalitat dels seus escrits, que no contenen ni rastre d’automatisme tòpic, de lloc comú mecànic. No crec que fos capaç d’escriure res que no fos exhaustivament documentat i pensat. Tot això feia que, enmig de l’arrauxament gairebé general de la nostra vida col·lectiva, Crexells aparegués com un cas insòlit i singular.

La frescor rogenca, una mica aspra, que tenia a la pell de la cara a l’època de la Universitat se li tornà, amb el temps, d’un rosa pàl·lid afinat. Aquests bons colors eren, però, perfectament compatibles amb aquell punt de febreta intel·lectual que semblava tenir i que aparentment el dominava —un punt d’entresuat real, un neguit trèmul i desdibuixat, com un punt d’angoixa secreta i dominada. Crexells caminava amb el cap alt, mirant sempre més enllà —a un horitzó invisible i inaferrable. Això li donava un aire distret (abstret) gairebé permanent que no era pas incompatible amb un accés obert i cordial.

La mort tan prematura de Joan Crexells fou tan sentida probablement perquè hom tingué la sensació que en els escassos anys que li tocà de viure no tingué temps d’arribar a la plena maduresa, a la completa formació de les seves facultats. Aquesta fou l’opinió general. Els resultats que presentava donaven perfectament a entendre el que haurien estat si la maduració s’hagués pogut produir amb normalitat. Després del que porto escrit, repetir una vegada més que Crexells era un home molt intel·ligent seria sobrer. Era un home molt cultivat, però de vegades era massa sensible a la lògica formal, massa impressionable, massa afectat per lectures, contactes i paraules que el portaven a fer afirmacions que sorprenien, que el portaven a xocar amb la societat que freqüentava i amb la qual tenia contactes permanents. Jo no tracto ara d’afirmar que la percepció de Crexells fallés davant d’alguna qüestió de fet. No. El que li fallava de vegades era la intuïció, el cop d’ull sintètic i exacte, la gràcia viva. De vegades sortia amb un estirabot estrany, amb un judici que deixava els seus interlocutors sorpresos i esbalaïts. No era pas una qüestió d’esnobisme i encara menys alguna tendència d’interès —ambdues coses essent molt comprensibles. No. Al meu modest entendre, era més aviat una tensió que portava encara de la primera joventut i de la qual no s’havia pogut totalment desprendre. Crexells havia estat un home d’escola. Havia estat un perfecte noucentista orsià, cosa que d’un cantó li havia fet molt de bé, però que, una vegada liquidada la qüestió, se li quedà enquistada durant massa temps. Les escoles són bones quan són útils, i el noucentisme fou útil fins a la mort de Prat de la Riba. Després, havent esdevingut d’Ors una medul·la incontrolada i capriciosa, d’una coqueteria i d’un preciosisme indescriptibles, calgué examinar les coses amb una mica més d’ironia. És trist haver de judicar les coses pels homes que les condicionen. Però no hi ha més remei. És indefugible.

Personalment, aquests clarobscurs de la manera d’ésser de Crexells m’interessaven vivament, perquè hi trobava reflexos que havia pogut constatar en el material humà del país. És molt difícil de donar una idea massa esquemàtica del català. És un home de marca i de frontera, pressionat a quatre vents, fatalment dubitatiu, ressentit, insatisfet, masoquista. En fi: hom ha de sortir del pas dient que la seva constitució és contradictòria i complexa. Ara bé: aquesta constitució es trobava, en Crexells, portada al punt més alt i es manifestava en tots els seus aspectes. Era un home habitualment intel·ligent en el qual es manifestaven esporàdicament alguns aspectes no madurats del tot. No cal dir que les discussions que hi vaig tenir sobre aquestes curioses sorpreses foren molt vives.

La temptativa de retrat que estic fent està empernada en una de les discussions a què faig referència. El lector judicarà si a través del que segueix pot treure una mica l’entrellat del complex de la personalitat del nostre admirat amic. Aquesta discussió s’ha de col·locar en el seu temps exacte, o sia el 1925-1926. És de joc net fer-ho, perquè la correcció exigeix situar les coses en el seu propi moment.

És evident que una de les coses més curioses i divertides d’aquest món és el problema de la veritat en la seva forma més humana, això és, el problema de tenir raó. «La qüestió és tenir raó!», escriví Crexells discutint amb mi a les planes d’un diari de l’època sobre no sé quin tòpic d’actualitat. I és cert que la qüestió és tenir raó. Però quan Joan Crexells tractà de demostrar-nos, acabat d’arribar d’Alemanya, el 1925, una tarda a l’Ateneu, que el poble alemany és el més elegant des de tots els punts de vista —des del punt de vista de la sastreria, de la moral, de la política—, tenia raó? Això és el que discutírem. Fou una discussió inoblidable. La majoria de les persones que l’escoltàvem érem, al seu costat, positivament inferiors, des de gairebé tots els punts de vista. En general érem uns simples aficionats, i el menys que es pot dir és que no hauríem pogut confegir sobre un paper les més elementals nocions de l’elegància i de l’estètica. Les nostres idees sobre els alemanys eren, per altra part, molt vagues. Eren idees de reflex, naturalment influïdes per la repugnància que ens causava la primera guerra i sobretot pel pànic que ens produïen els primers esclats del nacionalsocialisme de Hitler, naixent. La nostra posició dialèctica era, doncs, molt fluixa, perquè la nostra ignorància era molt vasta. És necessari dir, però, que aquella tarda Crexells estava equivocat i que els altres tenien raó? Quan ens trobàvem a Blanes alguns mesos després encara li sabia greu de recordar-se’n. Tothom es penedeix en general d’haver dit el que ha dit. Tothom té una segregació verbal inconscient que immediatament després de formulada li fa pena. La realitat de les coses és aquesta. Però Crexells es penedia d’alguna cosa més: d’haver formulat les coses que havien estat objecte de més meditació i de més atenció en el seu pensament. De coses que havia escrit. Això el feia ser un penedit intermitent.

Sovint li costava de comprendre els matisos. Davant de l’envestida que donà, a les planes de La Revista, al Concepte general de Pujols —envestida magistral, no cal dir-ho— en nom de la darrera filosofia alemanya, algunes poques persones tractaren de fer-li comprendre que potser li havia passat per alt algun aspecte important de la qüestió. Una d’aquestes persones fou Joaquim Folguera. Folguera el convencé. I, una vegada convençut, em deia:

—L’article de Folguera sobre el senyor Pujols és molt bo. Sí, sí. Folguera té raó. L’important del llibre de Pujols no són pas, és clar, les idees, sinó l’estil. En un país que disposa d’uns clàssics merament arqueològics, magatzems de fitxes d’erudició, les coses s’han de veure d’una altra manera. La funció que tenen els primitius i els clàssics en totes les literatures, que consisteix a donar una base de realitat, un fonament de realisme, al moviment literari, a constituir, diríem, el fons de reserva de la casa, a nosaltres ens falla. Imagineu-vos el que podria representar el senyor Pujols: podria ser el nostre Rabelais.

—En efecte —vaig respondre-li—. Podria ser el nostre Rabelais. Us sembla poc? En aquest país, sempre s’hi visqué discretament; políticament, en canvi, sempre fórem uns desgraciats. I, com que la literatura i la cultura depenen de la política, no arribàrem pas al resultat que ens hauria convingut. Per això, en la revifalla actual, l’aparició del Concepte és un símptoma positiu de possible good-luck, de bona sort. Pensem només que a l’època d’Aguiló, fa a penes tres quarts de segle, tot estava enrunat i destruït. Des de llavors, i malgrat la immensa peresa mental, la peresa física dels intel·lectuals i el salvatgisme econòmic exclusiu, alguna cosa s’ha fet. No gaire, és clar, però alguna cosa s’ha fet. En aquest sentit sóc partidari de no desaprofitar res. Al contrari. Sóc partidari d’utilitzar-ho tot, encara que la utilització només es pugui fer, per desgràcia, en un sol aspecte, fragmentàriament.

Amb motiu de la mort del nostre admirat amic, hom publicà en el número 32 de la Revista de Catalunya, l’excel·lent revista fundada per Rovira, i per obra de M. F., secretari de la casa, unes «dades per a una biografia». En aquest paper hi ha transcrita, en part, una carta de Crexells a Riba sobre els anglesos i Anglaterra. «Londres és una enredada», escriu Crexells. «És pobre, pobre, pobre. Quan un hom s’està a Londres una temporada s’adona de quin país ideal devia ser l’Alemanya d’abans de la guerra. Quina classe mitja poderosa i benestant tenia Alemanya abans del 14!».

Aquests judicis formen part, per natural, d’aquell ordre de coses que sabien greu, després, a Joan Crexells. És sempre el mateix: es fa difícil i delicat, per respecte, discutir fins les seves més impensades afirmacions. La seva cultura era dilatada; els seus coneixements, solidíssims; havia fet forts estudis. En canvi, la nostra ignorància no té límits. Resulta, però, que si la qualitat d’una tela es coneix amb el tacte, es fa impossible de conèixer la qualitat si el tacte no es té. Què hi farem, si gairebé sempre tenir un bon cop d’ull, o una disposició per a flairar un rastre, o un punt d’agudesa intuïtiva, o el sentit d’orientació que no donen mai els llibres, sinó la vida, pot ser d’una utilitat infinitament superior a tota la cultura amuntegada sobre una memòria concreta? En el camp polític, la insuficiència de la cultura pot arribar a tenir manifestacions gairebé dramàtiques, perquè, per més profunda que sigui la vostra experiència històrica donada per la lectura, mai no us arribarà a esbandir de la realitat aquell element indefinible, inaferrable, que té de cosa permanentment inèdita i nova. L’enunciació d’aquestes simples veritats no vol pas comportar una apologia sectària de la intuïció. De cap manera. Gosaríem afirmar que volen dir tot el contrari. En realitat, la cultura és un preservatiu contra les inevitables i tristes caigudes de l’arrauxament intuïtiu. La intuïció té un moment cru, primigeni, enlluernador, que pot ésser útil —quan no és catastròfica. Crexells no s’equivocà gairebé mai, per raó de la seva considerable cultura. Però, si així i tot s’equivocà, deduïm-ne la font inestroncable d’errors que pot ser la intuïció desfermada i deixada lliure. Aquesta franca declaració ens servirà potser d’excusa davant del pacient lector.

Londres, és una enredada? És curiós el que passa amb la immensa capital d’Anglaterra. És una ciutat que té admiradors delirants i enemics insubornables. La impossibilitat absoluta d’entendre’s que té la gent parlant de Londres és manifesta. A còpia de discutir i de sentir discutir els altres no hi ha altre remei que reconèixer la disparitat i acceptar els fets. Hom arriba a la conclusió que judicar Londres és com judicar les senyores: una qüestió de temperament. Dues persones de cultura mitjana s’entenen perfectament en dir: Viena és una ciutat agradable; París és una ciutat fascinadora; Berlín, una ciutat corrent; Florència, una ciutat bellíssima. Parlant de Londres, en canvi, l’acord és pràcticament impossible. Aquesta disparitat bàsica pot ajudar a explicar l’estrany judici de Crexells.

La meva opinió de Londres —sempre suposant que es pugui tenir una opinió d’aquest ordre de realitats— té ben poca importància, però l’escriuré, potser perquè és una opinió que em sembla raonable.

I bé: la primera vegada que, passat el canal, vaig prendre el tren a Dover, dues idees ocuparen el meu esperit: les dues idees que té tothom en semblants circumstàncies: primer, que Londres és una ciutat de més de vuit milions d’habitants; després, que és la capital de l’Imperi més vast de la Terra (encara avui ho és). Una certa disposició a fer col·lecció de ciutats m’ha portat, anant pel món, a posar molta aigua al vi, i encara de vegades les decepcions m’envaeixen. Però no seria sincer si no deia que jo esperava, de les dues idees que portava in mente —idees que portava convenientment il·lustrades amb el bagatge fotogràfic que tots tenim de les principals ciutats del món—, el Londres corresponent i en certa manera fatal. Quan l’endemà vaig veure Picadilly Circus i Trafalgar Square, vaig quedar positivament parat. Vaig veure que aquests dos centres, importantíssims, de Londres, no tenen cap correspondència ni amb la grandiositat que comporta la idea de l’Imperi ni amb la dilatació que sembla exigir un nucli de vuit milions d’homes i dones concentrats en un punt determinat de la Terra. «Això és Trafalgar Square?», he sentit dir, després, moltes vegades, davant de l’estàtua de Nelson a diverses persones que vaig acompanyar per Londres la primera vegada. El primer cop que ho vaig veure vaig dir el mateix tot pensant en l’il·lusionisme que pot contenir una fotografia, una xifra d’agombolament humà, una paraula. Tinc observat que els judicis negatius sobre Londres provenen d’aquest fet: vull dir que aquesta ciutat és des del punt de vista de la lògica un desengany absolut. Aquest desengany és del mateix ordre que el que es produiria en el cor d’un ciutadà de Palafrugell posat a Barcelona per primera vegada si descobrís que la plaça de Catalunya és més petita que la seva plaça Nova. I l’experiència ensenya això: que aquests desenganys són inguaribles.

Una vegada instal·lat, em vaig dir molts matins:

—Avui aniràs a descobrir el Londres monumental…

Però fou inútil: no vaig trobar mai res que correspongués a aquest ordre de coses sublims i elevades. No vaig trobar enlloc ni el gust de les perspectives grandioses, ni el plaer de proporcionar sensacions de cops de vista magnífics, ni la intenció d’explicar l’urbanisme com una solemnitat majestuosa. La casa del Parlament o, si voleu, les dues cases del Parlament, és, certament, un edifici inoblidable, sobretot si es té la paciència d’anar a veure la venerable massa gòtica des de la riba dreta —oposada— del Tàmesi, cosa que, per cert, ben poca gent fa. El Foreign Office, l’Almirallat, vistos des de Saint-James Park, formen els marcs d’un perfil d’arquitectura urbana que al meu modest entendre és de les coses més significatives d’aquest poble, per l’indefinible aspecte de tenacitat i de solidesa que presenten —de tenacitat en to menor, sense grandiloqüència inflada. Però no trobeu res que us impressioni desmesuradament; i és en va que cerqueu el corresponent londinenc del Ring de Viena, de la Newski Perspectiv de Leningrad, sense parlar, ben entès, del Louvre, la Concòrdia i els Camps Elisis de París, que constitueixen el punt insuperable del geni de la urbanització. Hi ha, certament, alguns edificis a Londres: la catedral de Sant Pau, la catedral catòlica de Westminster —que, per cert, és horrible arquitectònicament parlant—, el Palau Reial… Els dos primer edificis no es poden, però, veure bé d’enlloc, perquè estan posats entre carrers estrets i no els ajuda cap bona perspectiva. I Buckingham Palace, el Palau Reial, què és exactament? A Itàlia hi ha un reguitzell de palaus millors i molt més autentificats. En el curs d’aquestes meves passejades em venia sovint a la memòria l’obsessió de Dover i em demanava quina era la cosa que em demostrava que Londres és la capital de l’Imperi més vast de la Terra. Encara que aquest Imperi Britànic —em deia jo— sigui una de les coses que fan més nosa a molts anglesos, hi deu haver alguna cosa a Londres que demostri el que encara es pot veure avui a Roma, tot i presentar-se en forma de ruïnes: una característica de metròpolis. Inútil: no vaig trobar mai res que denunciés una intenció de posar l’estètica urbana al servei de la formidable construcció política. I vaig pensar en París moltes vegades, en el París que no conté ni una pedra que no tingui una intenció imperial, en el París del perenne to major, de la majestat i de la grandiositat petrificades, de l’orgull fred, raonat, enfollit. Pugeu a qualsevol hora del dia o de la nit, des del Louvre i la Concòrdia, Camps Elisis amunt, fins a l’Arc de l’Estrella, i sentireu, sense necessitat de recórrer a la Història, que els simples elements urbans tenen un inconfusible sentit de «superioritat». És una sensació indescriptible, perquè és massa clara. A Londres, seria inútil, potser, de cercar aquest complex intencional. I si en tot cas existeix saben perfectament dissimular-lo.

I encara: en allò de Londres que més us impressiona, per exemple el Parlament, l’Almirallat, el Foreign Office, es fa difícil de separar l’efecte que fan com a elements urbans del que representen des d’altres punts de vista de l’esperit humà. Qui pot estar-se, en efecte, davant de la casa del Parlament, de pensar en la significació històrica i política de les venerables pedres? Qui pot estar-se, davant de l’edifici, de meditar sobre el corrent de vida positiva i lliure que hi ha passat, sobre allò que hi ha nascut —els drets de la persona humana, l’habeas corpus— i s’ha escampat per tot el món, sobre el que representa el Parlament anglès per tota persona que no ha nascut amb sang blava? Aquesta meditació produeix una emoció profunda que ben pocs llocs del món poden proporcionar. Car, per més poca confiança que tingueu en vosaltres mateixos i en el vostre poble, per més urgent que se us presenti la necessitat de transmutar almenys en paternalisme benefactor i enraonat la infecta tendència al caprici personal, secret, arbitrari i inapel·lable, la contemplació de la casa del Parlament us dóna l’embriaguesa de l’orgull de sentir-vos simplement un home i el goig d’admirar un poble que ha fet el que ha pogut i sense amagar mai cap incentiu material, per fer sentir a tothom el gust de la llibertat. Les aigües tèrboles del riu, tornassolades a clapes d’oli mineral, amb els triangles blancs de les gavines volant sobre els remolins, passen davant de les pedres venerables i semblen les aigües del temps al peu de les torres dels treballs i de les esperances humanes.

Davant de l’Almirallat i del Foreign Office la impressió és també de reflex. Davant de l’Almirallat, coronat d’argolles de telegrafia sense fils, us ve a la memòria el vell i orgullós mot de la universitat d’aquest poble: «Great Britain, rules the waves» —la Gran Bretanya governa les onades—, mot que tant pot semblar un vers d’Homer com una entrada de racconto shakespearià. I el Foreign Office, la gran fornal dels treballs planetaris d’aquest poble, us porta a considerar la totalitat de la vida i de la Història en aquest moment, sobre una perspectiva d’imposant universalitat. Saint-James Park és potser el lloc més fi i vagarós de Londres. M’hi he passejat moltes vegades i sempre m’ha produït una sensació sedant i buatada. Sovint, a l’hivern, sota l’acció del desgavell de perspectives de la boira, he vist, entre els arbres fantasmals del parc, els edificis de què parlo, com a dins d’un somni, i m’han semblat, tot i presentar-se estrafets en l’aire esponjat, com dues importants columnes del món —columnes que es poden odiar, que es poden maleir: no tinc pas temps, ara, ni d’intentar l’enumeració dels problemes d’ordre moral que la simple contemplació d’aquests edificis suscita—, però que certament produeixen, tant si es miren amb els ulls de la crítica com amb una intenció apologètica, una absoluta sensació de respecte. Però tota aquesta presència, diríem paral·lela, no té pas gaire cosa a veure amb la ciutat estricta. Llevat del Parlament, ben poca cosa porten a l’arquitectura de Londres aquests edificis. La meditació que provoquen és un plaer que no forma part de les sensacions del turisme habitual; de fet és un plaer que poden apreciar sobretot aquells homes provinents dels països que no han arribat encara a viure, políticament parlant, amb una certa higiene. De la seva contemplació, no se’n podria pas deduir una intenció deliberada de representar l’Imperi. Però, així i tot, representen tantes coses, que impressionarien de la mateixa manera baldament tinguessin una decoració arquitectònica encara més mediocre —ínfima. I només per a veure això ja val la pena d’haver contemplat Londres.

És aquest sentit de transcendència el que ajuda a oblidar el que anomenava més amunt el desengany de la lògica a Londres. Jo, almenys, el vaig oblidar de seguida, i amb ben pocs esforços em vaig habituar a passar-me de la solemnitat i el to major. Qüestió de temperament —sens dubte. Ho vaig oblidar tant, que recordo l’efecte que em féu, al cap d’un parell de mesos d’ésser-hi, el descobriment de la catedral de Sant Pau. Rodant un dia a l’aventura per la complicadíssima xarxa de carrers de la City, vaig topar, com aquell qui diu de nassos, amb els panys de paret de la referida catedral. Malgrat que l’edifici no es pot veure bé d’enlloc, vaig trobar que les seves dimensions eren massa vastes, literalment revoltants. Trobo en el meu quadern una nota d’aquesta topada, que em permeto de copiar, tot demanant perdó per endavant:

«Malgrat que la tradició dels meus avantpassats m’ha acostumat a la fatxenderia llatina i a no saber exactament distingir la diferència que hi ha entre el que és palla i el que és gra, he trobat les dimensions del temple protestant horrorosament grans. A dins, les àguiles de l’Evangeli recorden un qualsevol perfil dels Alps d’una manera fotogràficament desagradable. Pel mer fet d’haver vist les parets de fora, aquesta nit somniaré i sentiré la buidor del vertigen de Sant Pere de Roma. Feia més d’un mes que només veia coses posades a la mida de l’home —els articles de fons del Times exceptuats— i la Catedral m’ha produït, per contrast, el mateix xoc desagradable que provoca en els museus d’Història Natural la visió dels animals —gairebé tots inventats— antediluvians. No puc comprendre la grandiositat en cap ordre de la vida, i no he cregut mai en la literalitat de cap virtut. Per això Londres m’agrada tant. Cal trobar un itinerari, per no topar més amb Sant Pau».

Potser la vivacitat d’aquesta nota s’explica perquè la City m’havia encantat. Hi havia arribat, tot prenent el camí a cullerades. Havia començat per Soho. Soho és un barri de persones d’extracció barrejada i hi ha molts continentals. És un barri de teatres i de music halls, de botigues italianes, de restaurants francesos, d’antiquaris, de negocis israelites, d’hotels de pas i d’aparadors de rutilants fugacitats, de botigues fosques que venen ocells dissecats i peixos de colors, de llibreters de vell que amaguen postals pornogràfiques entre les planes dels llibres de teologia, de tendes que lloguen robes militars i civils i de senyores velles amb un vel a la cara que proposen la venda de condecoracions; de gent que vingué a Londres fa vint anys per una setmana i encara no n’ha marxat i d’altres desembarcats de fresc per estar-s’hi molt de temps que marxaran demà passat; de belgues amb cara de bebè; de grecs xerraires esmolats i fins; de turcs mig adormits; de prínceps russos que badallen de gana, de negres, de joqueis retirats, de còmics, de boxadors, de fracassats, de genis, de fantàstics i de portuguesos. Soho no és pas Dickens. És Defoe. Soho és una trituradora humana que treballa de nits i de dies, el barri de la màgia humana i els jocs de mans fascinadors, un laberint ple de monstres humans i d’inefabilitats angèliques. A Soho hi ha les olors de les coses més remotes del món barrejades amb les olors de Londres i del riu —carbó, quitrà, fum de tabac, espècies—; hi ha espècimens extractats d’humanitat i extracte d’anglès pur; hi ha això que cerquen fa tants anys els investigadors: l’essència de la moral i la immoralitat químicament pura. Soho no és ni un barri alt ni un barri baix; ni un barri elegant ni un barri inelegant; ni un barri de pobres ni un barri de rics; ni del passat, ni del present, ni de l’esdevenidor. És la relativitat pura. Fa l’efecte que no hi neix ni hi mor ningú; que tothom hi arriba ja de gran, en plena edat d’afaitar-se i de viure amb plena vigoria, a l’època de prendre el te o d’intoxicar-se, de fer el milionari o de xuclar les extremitats buides, els angles de les llagostes ja utilitzades en els restaurants. Soho és un espectacle de la vida humana dels més bons que existeixen, un rar exemplar.

El Strand em produeix una sensació de cosmopolitisme que cap altra ciutat —de les que conec— no m’havia produït abans. Podeu fer la prova a París: instal·leu-vos als grans boulevards —al Café Napolitain, per exemple—, i al cap de quinze dies coneixereu de vista tothom. Veureu passar, a la mateixa hora de cada dia, la mateixa gent i podreu assaborir —cosa delicada— la cara més aviat trista que fan els homes i les dones anant als seus famosos rendez-vous galants. La riuada humana del Strand, però, és indiscernible, variadíssima, perennement renovada, i ni les cares més exòtiques hi fan un paper detonant ni hi ha manera humana que el carrer se us transformi en una cosa típica. Després, a Fleet Street, hi vaig sentir el primer contacte, diríem físic, amb l’Imperi, aquell contacte que havia cercat, sense resultat, a l’arquitectura. Fleet Street, el carrer dels diaris, és un dels carrers més inoblidables de Londres i una institució única probablement al món.

És en aquest carrer bigarrat sobre un color de xocolata, que hom comença d’aprendre la geografia llunyana, en els títols, en les oficines, en els fulls dels diaris de les terres antípodes, transoceàniques, reculadíssimes. Una mica més enllà, la City us acaba de donar una idea vivent de l’Imperi pel simple fet de passar-hi pels carrers, de llegir el nom de les cases comercials, de veure les oficines petites, modestes, de vegades una mica tronades, sempre aquilotades pels anys. No res de particular, ben entès, cap monumentalitat. Hom demana a la City que sigui sòlida, i no sembla pas que hi hagi, sobre això, el mínim dubte. És quan hom parteix d’aquesta primera base de coherència que s’arriba a comprendre el seu interès general. Per altra part —i l’afirmació tampoc no és nova—, la solidesa de la City se sap fer perdonar. Vull dir que en aquest important rodal no hi ha cap símptoma extern visible de megalomania ni cap manifestació d’aquella tendència que ha tingut sovint el diner de presentar-se en forma operística i escenogràfica —ahir, pensant en l’òpera italiana; avui, en la simfònica monstruositat de l’arquitectura bancària alemanya. A Londres us desenganyeu de fer descobriments impensats: no hi ha manera de fer-ne cap. Així, a la City de Londres, jo pensava sovint: «No hi ha manera de trobar enlloc el més petit símptoma que demostri que el diner ha fet tornar ximple aquesta gent».

Després hi ha el Londres situat més enllà del seu centre, milles i milles quadrades de carrers per a viure-hi, adorables, d’una deliciosa habitualitat, barris que de vegades són rics, altres més corrents, altres pobres, com correspon a la societat creada pel capitalisme imperant. No crec que en aquest punt Londres difereixi de totes les altres ciutats.

Però heus aquí que Crexells ens diu: «Londres és una enredada. És pobre, pobre, pobre». Quedeu parat. Imagineu la quantitat de dicteris de tot ordre que aquesta ciutat ha provocat. Ja he fet remarcar que és impossible l’existència de dues persones que es posin d’acord sobre aquesta ciutat. El que és absolutament segur, però, és que aquest dicteri no l’havia formulat encara ningú, mai. És absolutament original, únic, exclusiu, patentat. Quedeu en un estat de perplexitat, d’astorament, de desesma. Per més que sigui l’enginy de què disposeu, no podeu arribar a comprendre la sorprenent qualitat d’esforços que s’han de fer per no veure —simplement per no veure— el que hom té davant.

Després d’haver desenrotllat, amb exemples, el judici de l’enredada, Crexells degué considerar que, de tota manera, Anglaterra no és ben bé una enredada —aquestes correccions solen ésser habituals—, i escriví una mica més avall: «Però, amic, lleveu-vos el capell davant de l’home que ha estat alumne d’Oxford. He tingut ocasió de conèixer-ne dos o tres i realment són la gent més fina i distingida que us trobeu anant pel món. Realment, la minoria que mana a Anglaterra és la més selecta del món. Un tipus com el professor Pearson, per exemple, és una cosa divina. El professor Pearson és matemàtic i biòleg eminent. Però en entrar al seu despatx la primera cosa que es veu és un gravat de Miquel Àngel. I en sortir us adoneu que hi ha els instruments del golf en un racó. I treballa tot el dia com un desesperat en coses de matemàtiques i d’estadística, però això no li fa perdre l’humor ni l’eixarreeix gens ni mica. Per mi tot això ho dóna Oxford. És el concepte esportiu de l’educació i de la ciència».

Jo no ho sé pas. Aquest professor que Crexells descriu amb tanta vivacitat serà un producte d’Oxford o de Cambridge, del concepte esportiu de l’educació o del que vulgueu. El que dic, simplement, és que aquest retrat, quan hom el relaciona amb el judici de l’enredada, és d’una puerilitat sorprenent. Com és possible que d’un país que és una enredada en pugui sortir un home semblant? D’on ha tret Crexells que es pugui produir una minoria selecta sense el suport d’una massa? Com no veié que en un país tot és interdependent i tot està lligat? És que potser creia que a Anglaterra hi ha una màquina per a fer homes de primera i una altra màquina per a fer homes vulgars i adotzenats? Parlant de la City, escrivíem fa un moment: no hi ha manera de trobar enlloc el més lleu símptoma que demostri que el diner ha fet tornar ximple aquesta gent. I si el diner no ha fet tornar ximples els comerciants, per quina raó la cultura havia de convertir els savis, professors i homes cultivats, en uns ximples acabats? I, si aquesta és la realitat observable en el món dels comerciants i en el dels professors, per què no s’ha de produir el mateix en el món dels obrers, dels policies, dels polítics o dels capellans? Anglaterra és un país construït, és un país lligat per una interdependència política, cultural, social i humana. Si no fos així, ja no seria Anglaterra; seria una altra cosa, seria, si voleu, una cosa com Espanya. Com s’explica que Crexells no veiés aquestes coses tan elementals? La seva teoria d’Anglaterra com una enredada, però en possessió de la minoria més selecta del món, és una delirant bufonada.

Però encara no som allà on anem; tot d’una surt amb aquest judici: «Quan hom s’està a Londres una temporada, s’adona de quin país ideal devia ésser l’Alemanya d’abans de la guerra. Quina classe mitja tan poderosa i benestant tenia Alemanya abans del 14!».

I bé, no, absolutament no! Ni Crexells ni jo no coneguérem l’Alemanya d’abans de la guerra, tot i haver-la llegida i sospitada, però em sembla que es pot afirmar rodonament, amb l’experiència de la Història d’aquests últims anys, que l’Alemanya d’aquella època no fou un país ideal i encara menys que la seva classe mitjana fos poderosa o benestant, encara que tingués la calefacció central. El benestar d’aquesta classe depengué i estigué permanentment a les ordres de la casta militar més abjecta que recorda la Història. La seva força fou com un objecte de porcellana posat a les mans d’un emperador dement i arrauxat. Si el benestar i la força d’aquesta classe no pogueren fer-se palpables en res més que en la mort de tres milions de membres de la comunitat alemanya en la darrera guerra, s’ha de confessar que aquest benestar i aquesta força foren ben singulars.

Aquests judicis de simple bon sentit no poden pas ésser abaltits per simples agudeses ni arguments brillants, car hi ha una prova segura, decisiva, per a demostrar la força i el benestar real d’una determinada quantitat de material humà —no la força i el benestar d’escenografia—, que consisteix a prendre el pols de la seva classe política. El poble d’un país es pot passar el dia demostrant la seva felicitat en tots els ordres de la vida: ballant el fox-trot, fabricant botons de llauna, veient passar soldats o anant als enterraments. Si la classe política d’aquest país és literalment irresponsable —i aquest fou el cas d’Alemanya abans de 1914—, totes les formes populars de benestar i de força no són res, absolutament res, un mer foc d’encenalls, un carnaval inconscient, perquè si hom fa dependre aquesta força i aquest benestar d’un guillat qualsevol, la seguretat deixa d’existir i tot és misèria. Personalitzeu l’argument i recordeu, si en teniu ocasió, un home que ha fet la darrera guerra, que ha perdut fills i amics, que ha passat fam, que ha conegut la fantàstica inflació posterior…, recordeu-li la seva felicitat i la seva força anterior. Ja veurem el que us respondrà… Car el fet és aquest: no hi hagué cap tribu del centre de l’Àfrica que no visqués, abans del 1914, amb una seguretat i un passar més real que el que posseïren els alemanys a la mateixa època. Aquestes coses no tenen res a veure amb el progrés material. El problema no és de metropolitans, ni de tramvies, ni de cinematògrafs, ni d’estacions, i si he emprat el símil africà ha estat amb una preocupació de justesa. Amb el que es relacionen aquestes coses és amb la seguretat política i social, és a dir, amb la llibertat.

I és que, en els països realment construïts, élite i massa són la mateixa cosa, són la causa i l’efecte d’uns resultats determinats. No hi ha cap raó per a suposar que un país que té una prodigiosa élite com la que té Anglaterra, que té unes ruling classes, no posseeixi una massa de la mateixa qualitat en tant que massa. Aquest judici, que en el meu pensament, en arribar a Anglaterra, fou una hipòtesi, se’m convertí en una obvietat després d’haver seguit pas a pas el locaut miner d’aquests últims mesos (1926-1927). Em sembla veure en la massa d’homes i dones, vells i criatures de les mines angleses que aguantaren el cop impertorbablement, durant setmanes i setmanes, una tal quantitat de coratge, de serietat, de dignitat i de virtuts humanes que em seria molt fàcil de demostrar, amb la crònica social europea d’aquests últims anys a la mà, la inexistència d’un exemple semblant. Però, per què les virtuts que hom atribueix a l’élite s’han de negar a la massa, si tot és lligat i interdependent?

«El terme mitjà anglès és inferior des de tots els punts de vista al francès i a l’alemany», escriu Crexells en la carta a què fem referència pensant sobretot en els interiors alemanys d’abans del 14. Però aquests interiors no devien pas ésser gaire diferents dels que hem conegut en el curs de l’actual postguerra. Fins i tot em sembla haver-ne descrit algun en un o altre paper. Què hi havia en aquests interiors que fes tant d’efecte al nostre plorat amic? Hi havia, indefectiblement, el retrat del kàiser, el de l’emperadriu, el del kronprinz, el de Bismarck, de vegades el de Mozart, i, naturalment, el de Frederic el Gran tocant la flauta. Per poc important que fos la família, a la panòplia del passadís, es veia el quepis vermell del territorial francès fet presoner a la guerra del 70 —autèntic o comprat, n’he vistos de totes dues classes. El batec de la vida d’interior més sensible consistia en una sèrie de diàlegs successius, a la fi dels quals quedava sempre demostrat, com dos i dos fan quatre, que el kàiser era l’home més important del món, que Alemanya era el primer país de la Terra, que els alemanys monopolitzaven totes les formes de la intel·ligència i les alemanyes tota la innocència; que els francesos eren uns porcs i els anglesos uns pirates i uns pèrfids. Els filòsofs, els literats, els periodistes i els artistes es dedicaven a una dialèctica exactament igual que els petits burgesos als quals Crexells fa referència; la Universitat no féu altra cosa; però, com que la Universitat utilitzava un llenguatge convencional i enrevessat, gairebé tothom es pensà que segregava cultura. Però, de quina cultura es podia parlar si els prejudicis del junker —de l’élite separada— envaïen fins els més reservats aspectes de la personalitat?

Els interiors de les cases alemanyes eren escalfats —per seguir l’argument de Crexells— a base de la calefacció central. Els interiors de les cases angleses, en canvi, són escalfats per un foc de carbó a la llar. És que potser hi ha molta diferència entre una cosa i l’altra? Realment hi ha tanta diferència? No crec, per altra part, que sigui gaire elegant entrar en detalls. Els interiors alemanys foren el gust de la petita burgesia portat fins a un extrem de deliri, un bric-à-brac densíssim de la camelota més insubstancial, de l’agombolament més banal, l’arca de Noè més literal. És que en aquests panorames hi ha algun gust o alguna força especial? És que hi ha alguna potència d’intimitat llevat de l’encegament polític sistemàtic? Val, però, la pena de continuar? Llegiu, si us plau, alguna cosa real i autèntica sobre l’Alemanya de llavors —que pràcticament i exteriorment és com la d’ara—, i m’estalviareu feina. Ni tan sols val la pena de comparar un interior amb l’altre —l’interior anglès desproveït de qualsevol intenció política, sense la més lleu pretensió de superioritat, sense la més petita forma de monopoli de la intel·ligència.

Quina hauria estat la posició de Crexells si hagués viscut el desenvolupament fatal dels fets a partir del moment que abandonà Berlín? Entre les dues guerres, la classe mitja alemanya tingué també una gran força i un gran benestar aparent. Però és que Crexells hauria cregut en les delirants bufonades de Hitler? Jo crec que hauria canviat.

«L’únic que els salva», escriu Crexells en aquesta memorable carta a Carles Riba sobre Anglaterra i els anglesos, «és una petita animeta protestant que duen dins, que recobreix d’una emoció molt pura les coses de la vida corrent». Però aquestes paraules, tan profundes i tan ben formulades, saben el que representen? Jo em penso que en aquestes dues ratlles hi ha la invitació més cordial que per passar el canal s’ha escrit en la nostra llengua. Aquest llarguíssim paper —imperdonable— no és més que una llarga glossa, pesadíssima, d’aquestes paraules. No sé pas si he aconseguit suggerir res. És extremament difícil haver d’articular en arguments didàctics una sèrie de fenòmens d’un ordre certament lògic però impregnats d’una simpatia de la més autèntica procedència sentimental. Jo no tinc prou traça per a parlar-vos de la vida anglesa, per a fer filigranes sobre els temes de la psicologia, per a descriure-us l’estructura política, econòmica, esportiva, social o literària d’aquest país. Tampoc no tinc el buf literari suficient per a cantar-vos la superioritat dels barrets forts de la City, de les corbates, de les pipes, dels pots de tabac, dels partits de rugbi dels dissabtes o de les noies rosses. Menys encara podria afirmar que Anglaterra m’ha posat en situació de posar-me davant vostre i dir: jo estic en possessió de la veritat o, en tot cas, d’una cosa sublim que s’hi assembla. Més aviat Anglaterra m’ha ajudat a destruir tots els gèrmens de sublimitat gratuïts que com a llatí portava en el meu interior. I què voleu? Em sembla que aquest resultat val la pena. Jo, en tot cas, em considero llargament pagat.