ANTONI GAUDÍ

(1852-1926)

Antoni Gaudí i Cornet nasqué el 25 de juny de 1852 i morí el 10 de juny de 1926. No arribà a complir setanta-quatre anys per molt pocs dies.

És molt versemblant de pensar que Gaudí nasqué al mas de la Calderera, residència habitual del seu pare, que per tradició familiar era calderer, i que fou batejat a l’església parroquial de Sant Pere de Reus. Fou batejat a la parròquia de Reus perquè el mas de la Calderera era més a prop de Reus que de Riudoms. Aquest fet ha donat origen a la confusió —pintoresca— en la qüestió de saber si Gaudí nasqué en el terme de Riudoms o en el de Reus.

Sobre Gaudí hi ha una immensa quantitat de papers escrits. Cada dia en surten de nous, a tot arreu —en els països més allunyats de la terra. La glòria de Gaudí va en augment. Gaudí és el català del seu temps que, havent estat més entranyablement adherit primer a Catalunya i després al Mediterrani, té una dimensió universal més vasta, una volada d’arc d’obertura més llarguera.

Sobre Gaudí no tenim encara el llibre complet que necessitaríem —la seva vida i la seva obra—, la biografia global que en el món anglo-saxó es dedica als seus grans homes. Tenim en català tres excel·lents llibres sobre Gaudí: el de l’arquitecte Ràfols, el de l’arquitecte Martinell i el de l’arquitecte Bergós. Tots tres són apreciabilíssims —sobretot el de Bergós, sense que això vulgui dir que els altres dos no siguin molt notables. Falta, però, el gran llibre complet —fins a l’extrem on les coses humanes poden ser completes—, autèntic, sense escamotejar res, verídic. La veritat no pot fer cap mal a Gaudí —des de cap punt de vista. En la vida dels homes hi ha coses importants i altres menys. Sovint, però, aquestes darreres coses són les que expliquen les altres, les decisives. Tot és sempre més complex que no sembla de primer cop d’ull.

Mentre Gaudí es formava a l’Escola d’Arquitectura i en la vida de Barcelona, Ferdinand Brunetière era un dels pontífexs, social-literaris més importants i escoltats de la vida intel·lectual de París. Professor molt brillant de l’Escola Normal, era, a més a més, director de la Revue des deux Mondes, llavors d’una influència decisiva sobre la societat europea —Rússia inclosa. A Barcelona es llegien en aquell moment molts papers francesos, i l’enlluernament dels esnobs rics era la vida de París. En un moment determinat, monsieur Brunetière féu estampar el següent judici: «La catedral gòtica és idènticament la mateixa d’un cap a l’altre d’Europa; és una forma arquitectònica en la qual no se sent cap personalitat». La tradició francesa continuava, però amb un altre matís. Aixi com els homes del XVIII francès havien dit que gòtic és la salvatgeria obscurantista, ara Brunetière trobava que el gòtic no tenia prou personalitat, que no arribava en aquell punt de salvatgeria que potser el seu gust exigia.

Recollim aquesta opinió, no pas per l’interès intrínsec que pugui tenir, sinó perquè la seva mateixa singularitat en fa potser un dels eslògans, una d’aquelles frases de sentit impel·lent, que es troben en la base de tots els «ismes» —en aquest cas, en la base del modernisme. Tots els moviments d’avantguarda tenen, en la seva arrencada, escadaloses quintes essències despectives. Seria en tot cas interessant de saber si Gaudí la conegué directament o indirectament. Atesa la relació que tingué amb els intel·lectuals del temps més sensibles a les palpitacions de més enllà de les fronteres —amb Yxart, amb Toda, etc.—, el fet és possible. És un judici que es presta a treure’n deduccions que, servides per una vitalitat com la de Gaudí —vitalitat formidable—, han de produir grans conseqüències. Des de molts punts de vista, en tot cas, Gaudí és inseparable del moviment modernista; no pas inseparable del que podríem anomenar el credo modernista, sinó de les condicions de llibertat folgada, que feren possible el moviment. Gaudí, però, fou un modernista d’una personalitat tan enorme, que en fou una branca infinitament més important que la soca mateixa.

També em sembla correcte de situar Gaudí en el seu temps i de veure els tributs que hagué de pagar a la seva època. Atesa l’evolució posterior de Gaudí, aquesta és una qüestió accidental i desproveïda d’importància, en definitiva, però és una qüestió que no es pot negligir, perquè explica la passió que caracteritzà, en un sentit o en un altre, la mentalitat del gran arquitecte. Els collfreds solen ser immutables. Gaudí no fou mai un collfred, ni quan tingué, davant la religió, una posició ni quan tingué la contrària.

En la biografia del crític Feliu Elies (Joan Sacs) sobre el pintor Simó Gómez, llibre premiat i editat per l’antiga Junta d’Exposicions de Barcelona, s’hi troben (pàg. 109) les notícies següents:

«El cenacle del Cafè Pelayo tenia un apèndix interessant. Era una petita tertúlia… la dels anticlericals, els quals, segons es deia, es reunien allí solament per renegar en comú, com un ritu nocturn. Aquest cenacle, el formaven l’arquitecte Gaudí, un altre arquitecte anomenat Oliveres i un tal senyor Fargas. Gaudí, llavors debutant en l’arquitectura, era ple de talent i de bones iniciatives, col·laborant en la Construcció del Parc de la Ciutadella, projectant els bells fanals de la plaça Reial, etc. Era tan apassionadament anticatòlic, que no vacil·lava gens davant de les més baladreres manifestacions de l’anticlericalisme, aturant-se per exemple davant de la porta de les esglésies per esbroncar els fidels (que hi entraven o en sortien), amb el crit aleshores molt eloqüent de llanuts.

»En acabar la cerimònia renegaire, els contertulians se n’anaven amb la satisfacció del deure complert, excepte Gaudí, que es quedava uns minuts tot sol i després s’ajuntava a la tertúlia dels Guimerà, Yxart, Vilanova».

Com que la lectura d’aquestes notícies m’intrigà una mica, un dia que vaig trobar Feliu Elies —excel·lent amic— a la biblioteca de l’Ateneu em vaig permetre de fer-li’n una referència.

—El que heu escrit sobre la tertúlia del Cafè Pelayo i de Gaudí és sorprenent…

—I tal! —em contestà—. La informació és crua, però desgraciadament és certa. La tinc d’una persona que hi era, vull dir d’un dels assistents de més assiduïtat i de més relleu de la penya de Guimerà: de l’arquitecte Domènech i Montaner. Quan es tracta de coses personals, Domènech és un home biliós, groc i crispat, però sap moltes coses i parlant del seu temps és inesgotable, un arxiu vivent, i un arxiu de coses de primera mà, autèntiques. Sempre que em semblà necessari contrastar alguna notícia donada per ell resultà certa, confirmada plenament.

Quaranta anys després d’aquesta conversa, parlava de Gaudí a Lausana, amb Josep Pijoan.

—No conec pas el llibre de l’Apa sobre el pintor Simó Gómez —digué Pijoan—, però el que diu de Gaudí, que vós em reporteu, no m’estranya gens. Gaudí fou un home travessat de contradiccions fins a un grau indescriptible. En la seva joventut, sobretot, degué passar per moments d’una passió vehement. La seva crisi religiosa durà molts anys. La seva vida és plena de zones d’ombra, que ningú, potser, no es preocuparà d’aclarir. En el nostre país hi ha un interès excessiu a mantenir les ficcions, encara que de tant en tant es cremin unes quantes esglésies. Gaudí fou un català de fons tràgic, com el mateix Maragall.

I després d’una petita pausa:

—Ja sabeu que jo sostinc que, al català, li prova l’emigració, sobretot si és intel·ligent. A tota la Península, és el mateix. A l’estranger, s’hi enyora, certament; però, com que viu en una societat més autèntica, més oberta als mèrits positius, dóna un gran rendiment. En general, el rendiment del català a l’interior, si s’exceptua algun rar cas isolat, en l’erudició sobretot, no és gaire fort; és sobretot un treball desconnectat dels corrents del temps. Podreu dir-me, és clar, que el senyor Prat, Gaudí o Maragall no necessitaren pas exiliar-se per a fer alguna cosa realment positiva. Però potser es podria discutir. Sobre Maragall, certament, la profecia és difícil, molt difícil… Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l’home —l’únic home del món— capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l’últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l’arquitectura. Després d’ell hi ha hagut arquitectes excepcionals, extraordinaris constructors, dedicats, però, exclusivament, a fer coses pràctiques, obres posades al servei del benestar material d’enormes masses que només aspiren a viure bé. I no us dic pas tot això fent valer la meva carrera d’arquitecte i el coneixement personal que tinc dels meus col·legues. No. El que us dic, ho veu una criatura de bolquers. Gaudí fou un apassionat grandiós, i per això jo l’he defensat i el defenso sempre. Maragall també ho fou, però d’una altra manera. Gaudí fou un apassionat per concentració religiosa, per flamarada interna. La passió de Maragall era més complexa, es manifestava amb més cautela, utilitzant eufemismes que per mi no ho són, ja que per mi Maragall és claríssim, literal i explícit.

Mentre Pijoan em parlava en aquest to, es discutia a Barcelona, sobre les planes d’una revista, a quin poble Gaudí havia nascut exactament. Fins a la data, tothom es pensava que havia nascut a Reus, però resulta que Riudoms tenia també moltes probabilitats. Vaig pensar en la cançó antiga:

És una discussió sense sentit. La confusió s’explica simplement pel que dèiem al principi —que no és una opinió personal, sinó que prové directament de l’ambient que conserva l’esperit de Gaudí d’una manera més estricta. Però el fet és curiós perquè demostra que quan governen els uns la seva veritat és personal i, quan governen els altres, la veritat és diferent, és la d’ells. Algú tingué interès, atès que Riudoms, en relació a Reus, és un poblet d’antecedents enraonats, agraris i beatets, a fer-hi néixer Gaudí —que nasqué al mas al·ludit del terme de Riudoms i fou batejat a Reus. El problema és grotesc. De Riudoms a Reus hi ha una hora… a peu!

Tot el que fa referència a Gaudí té un gran interès. Al meu modest entendre, aquest interès és independent de les raons que hom pugui tenir per a afirmar una adhesió o un blasme a la seva obra, per a dir que li agrada o no li agrada —més o menys, Gaudí és una de les figures més altes de l’època que vivim. El volum d’aquesta figura creix cada dia dintre i fora de les fronteres— augmenta potser, més a fora que a dins. El creador de la Sagrada Família s’està convertint en un dels més grans arquitectes del seu temps. Tot el que sigui contribuir al coneixement d’aquesta figura, aportant la informació que hom tingui —per petita que sigui—, és un treball positiu. Les persones que el tractaren personalment són cada dia més escasses. El temps passa, la gent envelleix i se’n va avall inexorablement, amb una absoluta discreció, sense deixar el més lleu rastre manejable —escrit—, caminant de puntetes com és habitual en tots els temps. És per aquesta raó que un qualsevol testimoni directe és apreciable, per contribuir a la biografia que algun dia es farà de Gaudí.

Quan vaig arribar a Barcelona en la segona desena del segle, Gaudí tenia una gran fama, però la seva obra avançava enmig d’una gran polèmica. En molts sectors de la vida intel·lectual de Barcelona era objecte d’una crítica permanent. En general, els llibertins, els anomenats «esperits forts», la majoria dels artistes, gairebé tots enamorats de la vida de París, les llengües viperines més acreditades, eren contra l’obra de Gaudí. La majoria d’aquesta gavella es considerava incompatible amb la sensibilitat religiosa de l’arquitecte. Carner feia l’habitual brometa. Els noucentistes eren nerviosament contraris a la concepció arquitectònica de Gaudí —sobretot Ors i Riba. Com que eren classicitzants, els engavanyava. De vegades, empipats, estrenyien les dents.

A favor de l’arquitecte hi havia, en la superfície almenys, el bisbe Torras i Bages, l’Acadèmia de Sant Lluc, Prat de la Riba, el P. Casanovas, S. I., el senyor Maragall, Cambó, Josep Pijoan, alguns, pocs arquitectes… i molt poca cosa més. Els cauts no deien res, feien el bocatancat, esperaven, com sempre, que les coses s’aclarissin. Els citats en primer terme dominaven les tertúlies i els diaris, eren l’escuma brillant de la Barcelona del moment. I la Sagrada Família s’anava fent, amb el ritme lent de les catedrals. Però s’anava fent.

La decisió de fundar l’«Asociación Espiritual de Devotos de San José» nasqué a Montserrat l’any 1866. L’acord fou portat a la pràctica pel senyor Josep Maria Bocabella i Verdaguer, llibrer amb botiga oberta al carrer de la Princesa. L’any que es produí la decisió és molt evocador. Temps d’intranquil·litat política. Els elements diríem avançats tenen totes les il·lusions posades en la figura que, sobretot a Catalunya, semblava encarnar el liberalisme: el general Prim. Els immobilistes passen un mal moment. A conseqüència del procés de la unitat italiana, el Pontificat entra en males aigües i la creació d’Itàlia, capital Roma, destrueix el poder temporal dels Papes. A la Península la revolució de setembre exilia Isabel II, instaura don Amadeu, que marxa amb les mans al cap després de pocs mesos, les Corts voten la primera República, es produeix la segona guerra civil —que és la quarta—, i Cánovas, amb el Foment del Treball Nacional, Duran i Bas i Mañé i Flaquer (del Brusi), restaura la casa de Borbó. Per als catòlics actius, el moment era realment crucial. L’«Asociación Espiritual de Devotos de San José» fou anomenada, per fer-ho curt, l’«Asociación Josefina» i tingué com a finalitat «alcanzar de Dios mediante la intercesión de San José el triunfo de la Iglesia en las difíciles y azarosas circunstancias que atraviesa el mundo en general y en particular nuestra católica España». Una de les seves primeres decisions fou publicar El Propagador de la Devoción a San José, inspirat en la revista que un hermano marista, Josep Huguet, publicava a Saint-Foy (Borgonya) titulat Propagateur de la Dévotion à Saint Joseph.

En les notes històriques contingudes en el catàleg de l’Exposició Gràfica del Temple Expiatori de la Sagrada Família, que se celebrà a Barcelona el 1940, hi ha prou coses a llegir, relacionades amb els promotors i la turbulència dels temps. Bocabella era tradicionalista, però vivint a Barcelona (ciutat en gran part liberal) no tingué més remei que enrolar-se en la Milícia Nacional i, com que accentuà tot el possible el seu temperament pacifista, entrà a formar part de la banda de música, simulant que sabia tocar la flauta. Bocabella —ha escrit el seu contemporani Francesc Arenas— «sentía horror por las combinaciones y extranjerismos, no confiaba poco ni mucho en los bancos ni compraba productos franceses que le recordasen la ocupación en Barcelona, ni siquiera comía lo que se decía ser de importación extranjera».

L’Associació Josefina decidí construir un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família, i, anunciat el projecte, foren recaptats, quasi secretament, en set anys, trenta mil duros, amb els quals fou comprat el solar del temple. Les bullangues i els estralls típics d’aquells anys obligaren a guardar els donatius sota els rajols que sostenien el taulell de la llibreria que Rocabella tenia al carrer de la Princesa. Abans de construir-se la cripta del temple, l’Associació celebrava els seus cultes a l’església de la Congregació de l’Esperança, carrer de la Palma de Sant Just.

A les cinc de la tarda del dia 19 de març de 1882 fou col·locada la primera pedra del temple, que fou beneïda pel bisbe Urquinaona amb assistència de les autoritats locals, una considerable multitud i la banda del regiment d’Enginyers. Com que l’emplaçament era una mica lluny del centre de la ciutat, molts assistents concorregueren a la cerimònia muntats a cavall o utilitzant tota classe de carruatges, i, així, en la gentada abundaven els cotxers, lacais, criats de totes les categories. Des dels primers moments formaren part del quadre d’honor de l’Associació Josefina el Papa Pius IX, la reina Cristina, el qui després fou Alfons XIII i el pare Antoni Maria Claret, santificat posteriorment.

El primer arquitecte del temple fou el senyor Villar —o del Villar—, arquitecte diocesà, que ha deixat un record inconsistent. El 1883, un any després de la primera pedra, Villar dimití la direcció. El 1884, l’arquitecte Antoni Gaudí és encarregat de la construcció de la capella absidal de l’altar de Sant Josep, i s’inicia el culte en aquest altar el 19 de marc de 1885. Aquest és l’any del començament real de la Sagrada Família.

En els seus anys primers l’Associació tingué molta empenta. El Propagador, que inicià la seva llarga vida (es publicà fins a l’any 1936) amb dos-cents subscriptors, en tenia, al cap de set anys, molts mils. Foren prodigades les funcions josefines. El Papa fou socorregut, en aquest espai de temps, amb 92.500 pessetes (bones): foren editats molts impresos, es repartiren 572.000 medalles, 392.000 cèdules d’agregació, 16.000 exemplars de la Devoció dels Set Diumenges i 71.000 de la Cort de Sant Josep. Amb motiu de la definició del dogma de la Immaculada Concepció fou regalat al Papa un grup del temple, de plata, que costà tres mil duros. La col·locació de la primera pedra donà la balançada favorable al josefinisme. La improvisació inicial fou substituïda per la construcció de diverses dependències indicadores d’una voluntat de persistència. Pel juliol de 1882 treballaven en la cripta cinquanta obrers i es disposaven de vuit carros. El projecte era contractar tres-cents obrers.

La construcció de la capella i de l’altar absidal de Sant Josep, primera realització de Gaudí en el que serà més tard la Sagrada Família, representà la integració de l’arquitecte en el petit món en augment dels josefins. Com fou possible aquest fet? Com fou possible que aquest petit món de la beateria més reaccionària passés de la mediocritat reconeguda i proclamada de l’arquitecte Villar al lliurament de la direcció arquitectònica al senyor Gaudí? No hi ha pas gaires precedents, de fets semblants, en la tradició del país. Parlant en general, l’arquitectura de Barcelona és el triomf gairebé permanent del client sobre l’arquitecte —suposant que l’arquitecte hagi tingut res a dir. El cas és que, posat en la direcció de les obres a penes iniciades, Gaudí abandonarà de seguida la sensibilitat tradicional, tots els complexos i les tendències del gust pietista de la petita burgesia barcelonina, i imposarà el seu criteri. Imposarà les seves idees sobre l’arquitectura religiosa en un petit món de mediocritat portada fins a les darreres conseqüències. Villar hauria d’haver estat l’arquitecte. Però no fou Villar. Fou Gaudí. Com s’explica aquest fet? L’obra de Gaudí podrà agradar molt o poc o gens. Però la qüestió no és pas aquesta. La qüestió consisteix a explicar per quina raó Gaudí fou l’arquitecte dels josefins. Fullegin una estona —no m’atreviria a demanar més— la col·lecció d’El Propagador de la Devoción a San José. Es trobaran, sense voler prescindir de l’inevitable pes de l’època, amb una de les concentracions d’inanitat, de frases fetes i de vulgaritat apologètica, de les més vastes i importants que s’han produït en aquest país! Però els fets són els fets: fou en el món del Propagador que Gaudí pogué portar a cap el que es proposava fer. És literalment inaudit.

En els últims anys de la seva llarga vida, Josep Pijoan no podia encara comprendre aquests fets, a pesar de la reflexió que hi havia projectat i de la documentació que en tenia.

—Com era Bocabella? —vaig preguntar-li, un dia, a Suïssa, dos anys abans de morir.

—Era un botiguer literal, que venia llibres, però és igual. Era un petit botiguer. No faig cap crítica! Dic simplement que com a sensibilitat, com a idees, com a concepció de les coses i com a profunditat religiosa, Bocabella era el més oposat al que era Gaudí.

—I com pot explicar-se el fet que s’entenguessin?

—S’entengueren per raons suprareals.

—Parla seriosament?

—A Barcelona es digué llavors, sobretot en el món dels josefins, que un familiar de Bocabella havia tingut la inspiració divina que l’arquitecte del temple en projecte tindria els ulls blaus. Quan els dirigents de l’Associació foren col·locats davant Gaudí, que tenia els ulls blaus (el fet ocorregué en el despatx de l’arquitecte Martorell, el de la façana neogòtica de la catedral pagada pel senyor Girona, i pel qual treballava Gaudí), Bocabella digué: «Aquest jove serà l’arquitecte de la Sagrada Família». I ho fou. Es tracta d’un món difícil de comprendre i que no pot ser explicat per esquemes racionals, sempre precaris i insuficients. La gent és la gent. Si es prescindeix d’aquesta explicació, quina pot tenir? Jo no en conec d’altra. Gaudí no fou mai ni un adulador ni un vanitós. Tingué el noble orgull de l’home superior, com és perfectament natural. Mai no pogueren influir-lo les misèries. Quan tinguem el llibre, documentat i autèntic, sobre la Sagrada Família i Gaudí, alguna cosa es deurà saber. Una cosa em sembla, en tot cas, certa: el que féu Gaudí amb els josefins una vegada posat en la direcció de l’obra, no ho hauria pogut realitzar ni a París, ni a Londres, ni a Berlín, i no diguem a Itàlia o als Estats Units, en la mateixa època, i això a causa de l’embat crític dels distingits catòlics de l’organisme que hauria hagut de patir. Quan els josefins de Barcelona es convenceren que Gaudí era l’ungit per Déu per a realitzar les obres de la Sagrada Família, li donaren carta blanca, no posaren cap obstacle insuperable a la seva prodigiosa creació. I així fou com s’inicià i es construí lentament el temple. Algunes vegades he pensat si algunes catedrals medievals no tingueren el mateix origen…

La progressió de les obres fou lenta. En els primers anys, els josefins es mogueren molt. En realitat, en cap moment no es disposà de diner abundant i suficient per a imprimir a l’obra un ritme ràpid. La mort —molt jove— de Bocabella hi influí positivament. El diner que hom anà gastant, poques vegades fou amollat espontàniament: en realitat, fou diner recaptat, recollit. Gaudí es passà la vida fent visites i demanant caritat. S’han de fer dues excepcions en aquesta trista història. En un moment determinat i a conseqüència d’uns articles publicats al Brusi pel senyor Martí Manlleu, gran amic de Gaudí, l’arquitecte rebé un xec de 800.000 pessetes d’origen desconegut per a les obres. Al cap de poc temps en rebé un altre de menor quantitat. Tots dos foren cobrats degudament i lliurats a la Junta diocesana del temple. El 1905, Maragall publicà el seu gran article «Una gràcia de caritat». El títol és prou clar. El 1906, publicà «En la Sagrada Família», sempre al Brusi, amb la mateixa finalitat. Maragall i Pijoan recolliren diners entre totes les classes de la societat, però sobretot entre la gent modesta. Alguns anys més tard, Joaquim Ruyra publicà una «crida» que fou estampada sobre un full volant i tingué molta difusió. Finalitat: sempre la mateixa: demanar caritat. En un moment precís, l’Ajuntament de Barcelona votà una quantitat per a la continuació de les obres. L’acord fou posteriorment combatut pels regidors lerrouxistes i s’arribà a un compromís: els diners servirien per a la formació d’una maqueta, mai per a la continuació de les obres. Gaudí, en morir, deixà per a les obres tot el capital que tenia: cinquanta o seixanta mil pessetes.

Tots els observadors, testimonis i escoliastes dels intríngulis de la Sagrada Família han estat conformes a proclamar que la història del temple és inseparable de la misèria econòmica, de la falta de diners. El fet que els diners de què en cada moment es pogué disposar no fos mai una quantitat prevista, sinó recollida a l’atzar de la mendicitat successiva, féu que no es pogués mai establir més que d’una manera vaga, i pendent dels esdeveniments imprevistos, un pla de construcció projectat sobre un temps determinat. Es produí una oscil·lació gairebé continuada entre la cessió de les obres, total o parcial, i la possibilitat, sempre aleatòria, de la represa. Gaudí deixà la sang i la vida en aquestes tràgiques oscil·lacions. Els qui volgueren donar a entendre, els qui proclamaren, que la Sagrada Família era la catedral dels pobres, inclogueren en diverses i òbvies raons aquest fet.

Així i tot, sempre s’anà fent alguna cosa —molt poc, certament. Només els llargs períodes de temps en permeteren la visibilitat. Es van escurçant els anys que falten per a la celebració del centenari de la primera pedra. Només l’enorme, indescriptible voluntat de Gaudí, pogué vèncer el llarg període de grisor que travessaren, en el curs de la seva existència, les obres del temple.

Sembla evident que aquesta aclaparadora lentitud tingué causes precises. El procés de la seva construcció ha estat i serà, en definitiva, el que han volgut i voldran que sigui els ciutadans d’aquest país i especialment els barcelonins. És possible, em sembla, de mantenir uns certs dubtes sobre si la Sagrada Família desperta un grau visible d’interès en la massa humana, en la generalitat de la ciutadania. És indubtable que el grup minoritari que s’apassionà des del primer moment per l’obra de Gaudí s’ha allargat considerablement, tant els qui la defensaven per raons religioses com per raons artístiques, com per totes dues raons, i aquest fou el cas del més gran admirador de l’arquitecte, un dels quals fou el meu vell i respectat amic el difunt arquitecte Ràfols, la memòria del qual és per a mi inoblidable i gratíssima. Quan vaig arribar a Barcelona, el 1913, per estudiar a la Universitat, vaig quedar sorprès de la indiferència dels estudiants —gairebé tots de família burgesa— davant l’obra. Després, i ja més o menys en contacte amb els medis intel·lectuals, afirmar que hi vaig trobar indiferència serà dir molt poc. Hi vaig constatar una oposició oberta, deliberada i conscient. Era el triomf del noucentisme. La bèstia negra d’Eugeni d’Ors fou Gaudí. No em puc aturar en aquestes coses —per altra part sabudes de molta gent. Només recordaré que l’únic intel·lectual totalment marginal a la societat catòlica i perfectament lliure que defensà Gaudí fou Francesc Pujols. El defensà amb la ploma i amb la paraula en un ambient de gran densitat hostil. Aquesta posició de Pujols davant el gran arquitecte és una de les claus de la generació postnoucentista que Pujols contribuí a formular i a mantenir, a pesar del seu entregent taujà i ben poc propici a la formació d’una jerarquia sense la qual els intel·lectuals no poden viure. Tot aquest munt de coses està per estudiar i sistematitzar —cosa que potser es farà algun dia. En tot cas, la generació postnoucentista mirà ja l’obra de Gaudí d’una altra manera, amb molta més llibertat i sense els prejudicis de la cultura grega passada pel XVIII franco-alemany, és a dir, per l’acadèmia en guix. De tota manera, totes aquestes històries influïren poc en la gent i el prestigi de Gaudí fou escàs. Gaudí concentrà la indiferència i l’oposició de la societat i dels intel·lectuals que podríem anomenar «distingits».

Però hi hagué altres causes de la lentitud de les obres. Des que l’Associació dels Josefins inicià els seus cultes a l’església del carrer de la Palma de Sant Just, tingué com a director espiritual el reverend doctor Josep Vendrell Porta, que fou el vertader representant del senyor bisbe els primers anys de la construcció de la Sagrada Família. Per decret episcopal de 20 de juliol de 1895, el bisbe Català nomenà una junta de direcció i administració que estigué formada pel reverend Frederic Millan, president, i com a vocals els senyors Martorell, Monteys, Àlvar C. Camín, J. Dalmases i de Riba, Nogués Taulat, Nogués Sagarra, Gil Llopart i el representant dels menors Bocabella-Dalmases. Amb el temps moriren alguns d’aquests senyors, el senyor Millan emmalaltí i el cardenal Casañas, successor del bisbe Català, nomenà president el doctor Cortès, bisbe auxiliar, i vocals els senyors Joan i Josep Llimona —grans gaudinistes com tot el Cercle de Sant Lluc—, el senyor Martorell (Bernardí) i el senyor Josep Mundó, i confirmà en els seus càrrecs els vocals en vida. Després moriren el doctor Cortès, el cardenal Casañas, i el bisbe que el substituí, o sigui Laguarda, nomenà president de la junta el doctor F. de P. Mas, que més tard fou nomenat bisbe de Girona.

Per les personalitats inserides en aquestes llistes, es pot veure de seguida l’interès que tingué el Bisbat en els primers anys de la Sagrada Família. En el curs d’aquest període no es produí cap dificultat entre les persones que d’una manera o altra intervingueren en la construcció. El 1907, davant el volum extraordinari que anava agafant la parròquia de Sant Martí de Provençals (30.000 ànimes), el cardenal Casañas tingué la idea d’establir en la Sagrada Família una tinença parroquial de Sant Martí, en el terme de la qual es construïa el temple. El cardenal tractà la qüestió amb una gran delicadesa. Envià un document a la junta en el qual deia literalment: «L’increment (de Sant Martí) porta l’Excm. Cardenal Casañas, bisbe de Barcelona, a demanar a l’Associació autorització perquè mentre no s’estableixi nova parròquia resideixi en el temple una tinença parroquial, amb el benentès que si creuen que pot perjudicar el temple en el més mínim ho diguin lliurement i ho solucionarà en una altra forma». Naturalment, el desig del cardenal, tan finament i objectivament manifestat, fou correspost.

El 1912, regint el bisbat el doctor Laguarda, es produí un intent de convertir la Sagrada Família en una parròquia més de Barcelona. La junta de construcció tingué la notícia de l’existència d’un decret, ja firmat en aquest sentit. Gaudí anà a veure el senyor Prat de la Riba, president de la Mancomunitat. Prat anà a veure Laguarda, i aquest no solament retirà el decret, sinó que donà paraula que la Sagrada Família no es convertiria en parròquia. Heus ací en quina forma —i sota el títol d’«¿En Gaudí deixa les obres de la Sagrada Família?»— Prat donà personalment la notícia en l’edició nocturna de La Veu del 21 de desembre de 1912:

«En un dels llocs freqüentats per artistes de la nostra terra es comentava acaloradament la notícia que en Gaudí deixés la direcció de la seva genial obra, el Temple Expiatori de la Sagrada Família, abans de presenciar el cop mortal que el temple rebria convertint-lo en una de tantes parròquies de la ciutat. Nosaltres, si bé ja vàrem creure que jamai nostre digníssim prelat voldria enxiquir aquesta nova Seu que amb noble orgull vesteix per Son Déu nostra terra, amb tot consideràrem un deure sagrat esbrinar què pogués haver-hi en assumpte de tanta transcendència per posar-ne al corrent els nostres lectors.

»Per persones que ens mereixen la més absoluta confiança i que poden estar ben informades de l’assumpte, ens consta que, fa temps, la Junta del Temple s’ocupà d’aquesta qüestió, havent manifestat son digníssim president als seus companys en nom del senyor Bisbe, amb qui va entrevistar-se, que podien estar segurs que el temple no es convertiria en parròquia. Com sigui que no podem dubtar de la sinceritat de les respectables persones que ens han informat i molt menys de les paraules respectabilíssimes de nostre Prelat, ens sembla poder assegurar que, per ara, no hi ha motiu d’alarma».

Si el 1912 el decret del bisbe Laguarda hagués prosperat, i la Sagrada Família s’hagués convertit en una parròquia més de Barcelona, no solament hauria estat desvirtuada la finalitat de la seva creació, sinó que la intervenció de Gaudí s’hauria acabat. Ja no s’hauria tractat de continuar el Temple Expiatori, sinó de donar diners a la nova parròquia amb la inevitable pèrdua dels llegats fets d’una manera específica i voluntària a la Sagrada Família per a unes determinades finalitats. Era la transformació, per no dir la destrucció total, d’aquestes finalitats. Més que indiferència s’hauria produït una prevenció immediata. La gestió del senyor Prat fou un salvament literal.

La paraula donada pel doctor Laguarda fou mantinguda pels seus successors, els bisbes Reig, Miralles i Guillamet, i tot feia suposar que faria el mateix el bisbe Irurita. En tot cas, el 20 de novembre de 1930, per carta del canonge canceller i secretari de cambra doctor Ramon Baucells al president de la junta constructora, canonge doctor Francesc Parés, es comunicà a la junta que vuit dies abans el bisbe Irurita havia firmat el decret convertint la Sagrada Família en parròquia de la diòcesi, desnaturalitzant així l’existència i dificultant la continuació del Temple Expiatori en benefici, és clar, de Sant Josep de la Muntanya, que era, en definitiva, el que es tractava de demostrar. Gaudí ja era mort. El petit món dels inicis del Temple havia passat avall. El decret del bisbe donava una idea ben estranya de la unitat catòlica en aquest bisbat!

El senyor Josep M. Dalmases-Bocabella, nét del fundador, féu gestions davant diverses personalitats amb la finalitat d’obtenir la derogació del decret. L’advocat Anguera de Sojo, que tenia una merescuda fama de ser gran coneixedor del dret canònic, entengué que, si s’elevava el recurs consegüent, la Santa Seu hauria de revocar-lo. ¿Quan es podria produir la revocació? Anguera no pogué precisar la data. «En general —digué el lletrat— la revocació es produeix després de la mort del prelat causant». Anguera cregué, en tot cas, que el bisbe es faria càrrec dels perjudicis irrogats. Tot fou inútil. Després de la frase d’Irurita: «Éstos no son tiempos de caledrales», se li féu observar que la Sagrada Família era un temple votiu, un temple expiatori. Contestà d’una manera displicent que «todos los templos son expiatorios e impetratorios». Visità el bisbe, dues vegades, el president de la junta, doctor Parés, canonge, vicari general i canonista. La segona visita durà un instant. Poques hores després, el doctor Parés dimití el càrrec. El 1932 morí el senyor Dalmases-Bocabella, obsessionat pel futur del temple. La pressió, però, encara continuà.

La Junta havia tingut notícies segons les quals el canonge Baucells havia afirmat que el bisbe Irurita «havia ordenat al nou ecònom de la Sagrada Família que procurés trobar un local que arrendat o comprat pogués servir d’església parroquial». El senyor Damià Mateu, membre de la junta constructora, agafà el pretext d’aquesta notícia per visitar el bisbe i oferir-li un local suficientment adequat per parròquia, en el que havien estat dipòsits de la casa Maristany, molt pròxims a la Sagrada Família. Irurita considerà la proposició destempradament i el canonge Baucells afirmà que s’havia disgustat. Era un resultat precari, però era un resultat. La gestió del senyor Mateu havia estat normal i equànime.

Mentrestant, el secretari de la junta, senyor Martí Manlleu, s’atingué a la conducta correcta d’un gran apassionat de l’obra de Gaudí i especialment de la Sagrada Família —conducta que l’esmentat senyor explica en el seu fullet «Carta abierta al señor obispo de Barcelona». Aquest fullet —cada dia més difícil de trobar— és indispensable per a conèixer tota aquesta lamentable història. És un document filial, equànime, correcte, però d’una absoluta objectivitat. El 30 de setembre de 1935, el senyor Martí Manlleu fou destituït del seu càrrec i poc després el canonge Baucells demanà als periodistes encarregats de la informació a Palau que no publiquessin res que fes referència a la Sagrada Família que no hagués explícitament autoritzat.

El senyor Martí Manlleu tractà que les entitats artístiques de Barcelona i que el congrés d’arquitectes que per aquelles dates es reuní a Tarragona s’ocupessin del que passava. Les entitats artístiques s’inhibiren. El congrés dels arquitectes donà la gestió per no feta i es tancà en un mutisme total.

Mentrestant les donacions per al temple passaven cada dia més altes i els subscriptors del Propagador de la Devoción a San José s’anaven donant de baixa. Aquest moviment s’accentuà quan fou nomenat, pel bisbe, director de la revista un tal reverend Rodríguez de Robles, que portava dos anys de residència a Barcelona i no sabia res de la Sagrada Família ni de qui l’havia creada. La revista quedà pràcticament en quadre i la prevenció popular s’accentuà com s’havia pronosticat des del primer moment i era perfectament natural. El reverend Rodríguez fou substituït en la direcció del Propagador per un redactor del Correo Catalán, també de l’estament eclesiàstic. Aquest darrer senyor no en pogué fer més que dos números, perquè la guerra civil de 1936 havia estat posada en marxa.

Tothom sap que en el curs d’aquells tràgics esdeveniments es produïren a la Sagrada Família estralls fenomenals.

Foren destruïdes moltes coses, i la tomba de Gaudí fou violada. Algunes persones s’han demanat, però, què és el que hauria succeït si s’hagués pogut continuar parlant del temple com a obra d’art, si s’hagués pogut fomentar el seu popularisme i la seva autèntica exemplaritat. És imaginable, en tot cas, que pel juliol de 1936 aquesta dialèctica hauria pogut servir de parallamps. El fet de ser una parròquia, és a dir, en definitiva un establiment eclesiàstic burocràtic, no féu cap efecte a les masses desbocades. També és versemblant que si s’hagués pogut construir el Pavelló Gaudí en el lloc que calgué respectar perquè l’ecònom de la parròquia de la Sagrada Família hi enterrés les escombraries de la casa, potser s’hauria pogut salvar el projecte plàstic i el projecte gràfic del Temple i el llegat professional de Gaudí o almenys el Museu Gaudí que en el Pavelló s’havia projectat. Tot fou destruït d’una manera bestial. S’hauria d’haver salvat l’herència creadora, arquitectònica i genial del gran arquitecte. ¿Com s’hauria pogut salvar abandonada en una dependència inextricable d’una parròquia suburbial?

La història petita, i la gran de la Sagrada Família, inseparable de la vida de Gaudí, és cosa molt llarga i no gaire edificant. Tots els testimonis, observadors i escoliastes de l’obra coincideixen en el fet que l’etapa parroquial de la Sagrada Família fou caracteritzada per la pèrdua tràgica de la serenitat més elemental en persones que havien de mantenir-la d’una manera obligada.

Proposada pel senyor Bocabella al senyor Villar —arquitecte diocesà, exactament Villar Lozano— la construcció del temple josefí, aquest senyor projectà una estructura neogòtica absolutament vulgar, i de seguida començaren les obres de la cripta. En un moment determinat, l’arquitecte Martorell, que era assessor de Rocabella en la construcció iniciada, discrepà de Villar per raons tècniques, i aquest dimití el càrrec. Martorell, proposat a substituir-lo, no acceptà per delicadesa. Cregué que, havent intervingut en la dimissió de Villar, s’havia de quedar al marge. Proposà el seu col·laborador, que fou acceptat. Era Gaudí.

Rebut l’encàrrec, Gaudí passà per una primera etapa en què anà molt a les palpentes. Aquesta etapa no fou pas curta. Estimà el projecte de Villar, però hi projectà de seguida unes modificacions en els aspectes accidentals. Abandonà de seguida els motlluratges clàssics i els vestí amb formes directament tretes de la naturalesa cercant estructures noves. «D’aquest procés —ha escrit l’arquitecte Quintana en el seu estudi “Les formes guerxes del temple de la Sagrada Família”, indispensable per a comprendre el procés de l’evolució de Gaudí—, va sortir-ne el projecte d’estil gòtic mediterrani, o sia gòtic vestit que podríem dir-ne emprant denominacions escaients degudes al gran mestre». (Ja veurem més endavant com s’ha de prendre la paraula gòtic en l’obra de Gaudí).

Aquesta primera etapa plena de perplexitats en la direcció de la Sagrada Família coincidí amb els grans encàrrecs civils i eclesiàstics que li foren oferts —els del senyor Eusebi Güell, els d’Astorga i León, etcètera—, encàrrecs alguns dels quals foren realitzats, altres menys o gens. En un dels encàrrecs del senyor Eusebi Güell es produí l’espectacle prodigiós de veure aparèixer i descloure’s l’aportació de Gaudí a l’arquitectura, la demostració del seu geni. El 1908 li és encarregada la construcció de l’església de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló. Per desgràcia, només se n’arribà a construir la cripta, però és evident que en els estudis i el model per a fer aquesta església hi ha ab ovo la Sagrada Família. En l’evolució de Gaudí, Santa Coloma de Cervelló és la fita bàsica, l’essència d’on posteriorment sortirà tot. A la Sagrada Família aquesta evolució es pot veure amb els ulls comparant la cripta amb l’absis i l’absis amb la façana del Naixement. Molt millor que jo fixarà la importància del fet l’arquitecte Quintana en l’assaig al·ludit:

«En l’estudi i la realització de l’església de la Colònia Güell fou on Gaudí, deslligat de tota llei de traves, lliure de tot prejudici, compenetrat amb el senyor comte i sota el seu mecenatge, projectà el temple objecte de l’encàrrec amb tota l’originalitat del seu geni poderós i d’una manera integralment plàstica, ja que els plans eren formats per un modelet obtingut amb les corbes de les pressions que regien l’estabilitat de l’obra. Desgraciadament, només s’arribà a bastir la cripta: fou suficient, tanmateix, aquest part d’aquell estudi perquè determinés d’una manera definitiva les formes que decididament havien de bastir el temple de la Sagrada Família.

»Amb el seu formidable sentit mecànic i la seva meravellosa percepció de les formes en l’espai, amb les formes guerxes aconseguí uns resultats tan sorprenents en aplicar-les desembarassadament a les columnes i a les voltes de la dita cripta, que no pogué resistir-se d’aplicar la seva gran ductilitat i la seva riquesa lluminosa a les formes del gran temple, l’obra mestra de la seva fantasia poderosa. L’església de la Colònia Güell fou, doncs, com una mena d’assaig del temple de la Sagrada Família.

»Així fou com Gaudí, deixant de banda tota reminiscència gòtica, passà a projectar un temple només amb paraboloides hiperbòlics… Per a les columnes, la solució amb paraboloides el portà de seguida a l’ús dels helicoides: una altra forma guerxa de possibilitats grans».

En la copiosa bibliografia de Gaudí hi ha alguns textos capitals, escrits, generalment, per col·laboradors immediats. Un d’aquests textos és l’estudi de l’arquitecte Quintana; també són importants «El temple de la Sagrada Família», de Puig Boada; «Disposició estàtica del temple de la Sagrada Família», de Domènec Sugranyes, i els escrits i les conferències del senyor Bonet Garí. En l’assaig del senyor Sugranyes que acabem d’al·ludir hi ha elements que es poden complementar amb el del senyor Quintana.

La disposició actual de la Sagrada Família ha estat la conseqüència d’una sèrie d’atzars. Primer de tot de la llibertat de Gaudí. Si com demanava el bisbe Morgades s’haguessin hagut de presentar a curt termini els plans complets de l’obra, la llibertat de Gaudí hauria quedat travada. La mort del bisbe evità el compromís. En segon lloc, l’esllanguiment i la pobresa de la realització permeteren d’estudiar a fons l’obra projectada. L’obra de Santa Coloma de Cervelló produí un assaig concret de gran eficàcia.

El senyor Sugranyes ha escrit: «L’evolució de les idees de Gaudí sobre la Sagrada Família representa una successiva evasió de la tècnica de la catedral gòtica. Des dels primers tempteigs fou de modificar la disposició gòtica. En el primer estudi complet de l’estructura del temple, resolt cap allà a l’any 1898 —coincidint amb l’encàrrec de Santa Coloma—, si bé l’estructura era gòtica, puix que s’hi mantenia la verticalitat de les columnes, suprimia tanmateix els boterells i peraltava els aristons de les naus centrals i laterals per tal de disminuir les reaccions horitzontals i sobretot aconseguir que la corba de pressions de la nau central vingués a compondre’s amb les de les naus laterals sense ajut dels boterells a l’arrencada dels arcs d’aquestes naus. Una vintena d’anys després d’aquest estudi complet se’n féu una revisió, que és l’actualment projectada, que tornà el temple a la simplicitat basilical, amb les radicals diferències, però, que, així com la basílica era coberta amb fusta, la Sagrada Família, tant interiorment com exteriorment, serà coberta amb pedra.

»En la Sagrada Família cada columna suporta la part coberta que li correspon, amb independència de les altres, i de manera que l’enorme pes de la nau central, igual que el de les naus laterals, va directament a terra sense necessitat de recórrer el llarg i complicat camí a través d’arcbotants i contraforts, que és la característica del tipus gòtic, i poden pet tant ésser suprimits aquests elements.

»La supressió dels boterells i contraforts s’ha aconseguit senzillament a la Sagrada Família donant a la columna la inclinació de la resultant de la composició dels pesos que damunt d’ella graviten; és exactament el que fa el tronc d’un arbre corpulent que s’inclina segons les masses de fullatge que les branques han de sostenir. En tots els estils arquitectònics, la columna s’ha lligat amb la idea de l’arbre i s’ha comparat una catedral gòtica amb els boscos, en els quals els arbres entrellacen llurs brancades; aquestes comparacions tenen, però, només un valor literari, perquè en el gòtic, les columnes i voltes no tenen res a veure amb els arbres. Els arbres tenen una individualitat que subsisteix independentment dels altres que el circumden, puix té en la seva disposició tots els elements d’equilibri, sense necessitat d’ajuts ni puntals, tot el contrari del que passa en els pilars i voltes d’una catedral gòtica».

L’arbre autèntic, real i individual apareix per primera vegada en arquitectura, en la construcció de Gaudí.

A la Sagrada Família, la columna és una individualitat independent que agrupa els elements que la componen i els disposa de manera que s’equilibrin per ells mateixos. L’arbre, en tant que columna, hi té una realitat justa. De manera que la disposició adoptada, si és nova en arquitectura, no ho és dintre la Naturalesa, ja que aquesta —escriu Sugranyes— «existeix des del tercer dia de la creació».

«En la disposició gòtica —continua dient l’arquitecte— el complicat joc d’accions i reaccions que en constitueix l’essència tendeix a fer que les forces resultants passin per les columnes verticals que suporten les naus central i laterals, però no aconsegueix mai aquests resultats, puix que, mentre aquest és vertical, aquelles són sempre més o menys inclinades, cosa que vol dir que els centres de percussió no coincideixen amb el centre de gravetat de les seccions dels pilars i, per tant, que la distribució de compressions damunt d’aquestes seccions es fa d’una manera desigual i en detriment de la regular fatiga dels materials; aquest inconvenient queda salvat en la disposició de Gaudí, puix la coincidència de la direcció de l’eix de la columna amb la resultant de la composició dels pesos fa que la compressió es reparteixi d’una manera uniforme i s’obtingui així el màxim rendiment de la matèria del pilar i pugui per tant donar a aquest la secció estrictament necessària per a suportar la càrrega que ha de rebre.

»La comparació d’un diagrama de la Sagrada Família amb un diagrama d’una catedral gòtica ens declara immediatament la superioritat de la disposició estàtica del temple, puix el seu diagrama de forces causa una sensació de repòs i tranquil·litat que satisfà l’ànim; en canvi, en fixar la vista en la secció de la catedral gòtica, aquesta sensació de repòs desapareix, ja que la simplicitat d’aquell joc de forces es converteix en una complicació d’accions i reaccions i la naturalitat es torna artifici; el joc de les forces és una combinació enginyosa i rebuscada, però l’ànim se sent poc satisfet; és més: causa espant de considerar que la permanència del majestuós edifici depèn tan sols del fet que no es rompi un fil d’aquest complicat teixit de formes que constitueixen el seu organisme, i sobretot espanta pensar que la major part d’aquest teixit queda a l’exterior sense protecció».

El text del senyor Sugranyes s’ha de llegir íntegrament si es vol tenir una idea de la mecànica constructiva de Gaudí. Hem tractat de donar-ne una idea clara i mínima. Aquest text es troba en l’Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña (Barcelona, 1923). Ràfols, en el seu llibre, el reprodueix. És un document decisiu.

Així, doncs, l’entrada de Gaudí en la direcció, vull dir en la dedicació total, del Temple coincidí amb el seu període de més feina i dels seus més llargs desplaçaments. Aquesta feina pogué ser portada eficaçment en tots els fronts gràcies potser a la col·laboració del senyor Berenguer en l’obra de la Sagrada Família. Aquest senyor Berenguer, que no era arquitecte, és un cas de comprensió total de les idees de Gaudí —un cas d’adhesió activíssima. S’ha dit moltes vegades que Gaudí fou una de les primeres persones d’aquest país que treballà amb un equip. En realitat, però, hi ha moltes classes d’equips. En si mateix, un equip no és res; ara, quan tenen una força permanent de direcció són una cosa indispensable, importantíssima. L’equip de Gaudí, els seus equips successius, foren excel·lents, perquè al seu davant hi hagué Gaudí. No solament tingué una concepció global de les coses que portà a cap, sinó que intervingué en els detalls més mínims. Per exemple: l’arquitecte entenia prodigiosament sobre la sonoritat de les campanes.

Com que tots els testimoniatges directes sobre Gaudí tenen el màxim interès, em permetré de fer referència a una carta del senyor Vilaplana que em parla d’una estada de repòs que l’arquitecte féu a casa dels senyors Rocafiguera, a Vic, el 1910. En el curs d’aquesta estada, el senyor Vilaplana l’acompanyà a veure Vic i els seus voltants.

«En el curs d’aquests passeigs —em diu el senyor Vilaplana— sortírem naturalment a parlar de moltes coses i fins i tot de coses d’art i arqueologia. Sobre aquestes qüestions em semblà que Gaudí tenia idees molt singulars. Parlant de l’arquitectura gòtica em digué que era una arquitectura coixa i imperfecta, perquè una forma gòtica, per a aguantar-se, necessita les crosses dels contraforts i dels arcbotants. “La Sagrada Família —afegí— s’aguanta sense crosses, perquè jo no estic per crosses ni per caminadors d’artifici”».

Hi trobo també aquesta altra nota, que té el defecte de ser notòriament obscura: «Un dia em digué —diu el senyor Vilaplana— que anys enrera havia comprat un llibre d’un autor francès que tractava de les curioses i variades formes corbades i ondulades que la fusta agafa en assecar-se —de les guerxades de la fusta, en una paraula. Em semblà que donava molta importància a aquest llibre, fins a l’extrem que vaig suposar que les singularíssimes corbes que Gaudí fa donar a les seves voltes i als seus panys de paret són fetes pensant en les tumefaccions i ondulacions de la fusta guerxada».

Atesa la precarietat dels meus mitjans literaris davant la complexitat del tema, potser pot contribuir a emplenar la figura del gran arquitecte recordar alguns episodis de la seva vida.

Anant a Portugal, per carretera, via Galícia, m’he aturat algunes vegades a León i Astorga per veure les obres que en aquestes dues poblacions s’hi feren sota la direcció de Gaudí. El primer encàrrec fou el de la construcció del palau episcopal d’Astorga, perquè a Astorga, capital del país de los maragatos, hi ha bisbe, tot i ser una població molt petita. Ho diuen prou bé els naturals del país quan afirmen que «en Astorga, si no hubiera obispo, no habría nada». Totes aquestes històries se situen entre els anys 1889 i 1890. Nascut el 1852, Gaudí s’acostava als quaranta anys.

La Seu d’Astorga sembla haver estat propícia a tenir bisbes catalans. L’actual prelat és d’aquest país (1962). Fèlix Torres Amat, autor del Diccionario de autores catalanes, fou bisbe d’Astorga. A l’època de Gaudí, dirigí la diòcesi. J. B. Grau Vallespinós, que, a més de català, era de Reus, com l’arquitecte mateix. No crec pas, però, que la seva relació hagués estat originada pel paisatge natal. No es coneixien. Gaudí era l’arquitecte del senyor Eusebi Güell i Bacigalupi, fill del senyor Güell i Ferrer, el gran proteccionista, un dels homes que treballà més per la industrialització del país. El senyor Güell era cunyat del primer marquès de Comillas. Entre altres diverses activitats, els primers marquesos de Comillas tingueren molta importància en l’art piadós i diplomàtic de fer bisbes. En feren alguns que foren molt celebrats. Davant aquest panorama, ¿qui millor que Gaudí per a fer el palau episcopal d’Astorga? Per a acabar-ho d’arrodonir, resultà que el bisbe era de Reus. No es podia pas imaginar una composició més perfecta. És aquesta perfecció el que explica que l’arquitecte tingui insòlitament una obra a Astorga i una casa de pisos a León, que fou en realitat la torna de l’edifici eclesiàstic.

Tota aquesta petita informació no és pas de l’ordre de la fantasia. A Astorga vaig entrar en una confiteria per comprar unes mantecadas, que és el dolç més famós del país. És una bona pasta, tot i ser un producte típic. El confiter de la confiteria, home més aviat poc lacònic, em digué que el seu establiment és l’utilitzat per la mitra en cas de compromís major. S’entén per compromís major el que es produeix quan el convent de monges que forneix habitualment les llaminadures no pot donar l’abast a les necessitats socials de la casa. Aquest fet, en ell mateix insignificant, ha produït la inevitable conseqüència: el propietari de la confiteria és una deu inestroncable per a la informació local i concretament per a la xafarderia eclesiàstica, única que té gruix i dimensió positiva en la petita ciutat. El confiter és una esponja de notícies.

¿Fins a quin punt es pot dir que el palau episcopal d’Astorga, tal com es pot veure en l’actualitat, és una obra genuïna de l’esperit de Gaudí? El projecte de fer una residència del prelat i unes oficines burocràtiques, no tingué pas gaire sort. Hagué de passar, primer, a informe de l’Acadèmia de San Fernando, i, com que és de notorietat que no agradà, sofrí les primeres modificacions. Resoltes aquestes primeres dificultats, l’obra fou començada i tot anà com una seda fins al dia desgraciat que, trobant-se les coses a mig fer, morí el bisbe Grau. Davant els seus successors, primer l’administrador de la cúria i després el bisbe nou, el projecte de Gaudí caigué en desgràcia. Durant una pila d’anys, l’obra quedà empantanegada: exactament durant vint anys. A Barcelona, Gaudí deia apesarat: «Seran incapaços d’acabar-lo i tot quedarà interromput i desvirtuat…». No, no fou pas exactament així. Després de moltes i llargues provatures, el palau fou acabat, però fou acabat de mala gana, amb un esperit reticent, per no dir advers. És una obra de Gaudí, que porta la grapa de l’arquitecte, però és una obra escatimada, esquifida, precària —un esquelet d’ossos encavallats— i en definitiva desvirtuada. Així i tot, hi ha determinades arestes d’aquesta construcció que, sobretot tocades per una llum favorable, tenen un pàlpit d’espiritualitat.

En la vida de Gaudí, aquesta aventura d’Astorga té importància, més que pel palau episcopal mateix pel seu particular procés religiós. Sembla que es pot afirmar que els seus contactes amb el bisbe Grau el consolidaren definitivament en els dogmes de la religió catòlica, apostòlica i romana. El senyor Dalmases-Bocabella, del nucli fundacional de la Sagrada Família, escriví a El Propagador de la Devoción a San José que durant molts anys fou l’òrgan oficial de la casa, que a Astorga s’obriren «més amples horitzons a la seva ànima».

L’evolució de la sensibilitat i de la mentalitat religiosa de Gaudí, potser ja iniciada, refermada a través dels contactes amb el bisbe Grau, quedà potser tancada —la paraula en aquest cas és indispensable— a conseqüència de l’amistat que tingué, més tard, el 1904, amb el bisbe Campins, quan aquest senyor li encarregà algunes obres de restauració de la catedral de la Ciutat de Mallorca.

León és una capital de provincià de categoria, bastant gran, que té un clima molt fresc, amb animació i moltes ganes de viure. Les imatges tradicionals, levítiques, de León s’han esvaït. És una població simpàtica, oberta, que ha superat, en bona part, el punt aclaparador de la vida de provincià sense tenir massa desori i caotisme en la seva marxa ascendent. Tota la població es troba, però, posada sota els efectes de la seva immensa, impressionant, prodigiosa catedral gòtica. El seu volum és tan considerable que afecta la totalitat de l’urbanisme ciutadà. Després de la catedral —que, dit sigui de passada, presenta uns finestrals que són una meravella somniada—, fa l’efecte que tot el restant de León és secundari. La catedral ho esborra tot i fa l’efecte que tota la resta queda a la planta dels seus peus.

Davant una situació semblant no deu pas ser gaire divertit fer d’arquitecte a León. La ciutat conté, en efecte, una superabundància de carquinyolets arquitectònics extremament primets.

Gaudí rebé l’encàrrec de fer una casa molt a prop de la catedral de la part dels senyors Fernández-Andrés. Així fou construïda l’anomenada Casa de los Botines, com en deien en aquell país. No és pas una de les obres més gaudinianes de l’arquitecte, però té una personalitat inconfusible. Comparant-la amb l’arquitectura coetània o contemporània que s’ha fet a León, cal reconèixer que se’n sortí molt bé. La tendència de l’arquitecte a construir, sempre que estigué al seu abast, en pedra li donà, a León, de seguida una personalitat. És una casa que no s’assembla a cap altra casa de León, ni de l’antic regne de León ni de Castella la Vella. És una casa ferma, de pedra blanquinosa (el material no és gaire simpàtic), d’una punta de llapis absolutament sui generis. Gaudí no és mai un arquitecte de catàleg (antic o modern), com són una quantitat molt important d’arquitectes. Sempre és particularíssim, fins i tot quan a León li encarregaren una casa de pisos.

Era a l’estiu, darrers de juliol; feia molt bon dia, el cel era claríssim, i mentre contemplava, des de la terrassa d’un cafè, la Casa de los Botines, em semblava trobar-me en un país molt diferent, en un clima molt distint, molt més al nord, però molt més. La casa té un aspecte molt nòrdic i fou feta pensant en un clima inhòspit amb temperatures molt baixes i amb nevades abundants i persistents. El país de León és, certament, fred i els propietaris de la futura casa degueren insistir perquè l’arquitecte no oblidés en el seu projecte aquest fet. El bisbe Grau, d’Astorga, que li encarregà la construcció del palau episcopal, insistí també en la necessitat que no fos oblidada la calefacció, per l’amor de Déu (vegi’s la biografia de Gaudí de J. F. Ràfols). L’arquitecte, naturalment, ho tingué en compte i projectà pensant en l’hivern. És quan fa mal temps —només cal veure les postals que de la casa es veuen— que la seva visualitat dóna el màxim rendiment. Coberta de neu, fa pensar en alguna construcció que es pot veure a Finlàndia, però no pas de l’època que els russos hi construïen segons els motlles neoclàssics italians o francesos, sinó en construccions més modernes, sotmeses al pathos del clima hivernal sobre un país de boscos i d’aigües lívides.

—Si viera usted esta casa, en invierno, con mal tiempo, le tiritarían las entretelas… —em diu el cambrer del cafè.

És la reacció natural: pel sol fet de ser l’única casa de León feta pensant en l’hivern —o una de les poques—, la seva singularitat accentua, d’una manera, en certa mesura teatral, la frigidesa del clima. Gaudí, a la Casa de los Botines, es convertí en un arquitecte d’hivern —cosa que no li fa cap mal, em sembla.

En la carta del senyor Vilaplana, de Vic, a què he fet referència es troben les ratlles que van a continuació. Diuen:

«Vull afegir a aquestes notícies un episodi de la seva vida d’arquitecte que no és gaire conegut —almenys jo no he vist que hi facin cap referència les biografies més corrents que sobre d’ell circulen. En la vida dels homes, tot té la seva importància, els èxits i els fracassos. Ara que el nom de Gaudí està en plena, gloriosa ascensió, aquest episodi s’ha de recordar, entre altres raons perquè li produí un contratemps molt gran.

»En el moment de l’Exposició Universal de París de final de segle, tingué la curiosa pensada de portar-hi un testimoni del que considerà com la seva obra decisiva: la Sagrada Família. Amb l’ajuda pecuniària del seu protector i admirador, el senyor Eusebi Güell, féu construir diverses maquetes molt voluminoses del temple. La confecció d’aquests artefactes, la seva tramesa a París en enormes caixes, l’enrenou inherent, costà un grapat de mils de pessetes de l’època. A París calgué llogar una gran sala, en un dels palaus de l’Exposició, cosa que no fou pas fàcil, ni barata, precisament. Però ¿què és el que no hauria fet el senyor Güell pel seu arquitecte i gran amic? En el moment a què fem referència, Gaudí es trobava en el període de liquidació de la seva etapa de joventut, ja totalment lliurat, activament adherit (cosa que no fou pas fàcil) al dogmatisme catòlic. Aquell home que havia cultivat, amb una passió potser pueril, totes les formes de la vida exterior, que havia vestit tan bé, que havia menjat com un gourmet, a qui agradava d’alçar el cap quan passava, en cotxe, pel Passeig de Gràcia, que havia dedicat tantes hores a la conversa i a l’entregent, s’anava tornant cada dia més displicent, més marginal i més esquerp. L’últim lligam que l’unia amb el seu petit món antic era el senyor Güell…».

En fi, la pensada de l’Exposició Universal fou un fracàs complet. Ni el públic que passà per la sala, ni els tècnics, ni els crítics, no demostraren el més lleu interès per la tramesa de l’arquitecte. Tingué un gran desengany, a conseqüència del qual passà una llarga temporada afirmant en forma de martell i cara de pomes agres que els francesos eren uns ignorants, que no sabien el que és l’arquitectura, ni l’art, ni res. Els francesos havien de ser fatalment els últims d’interessar-se per l’obra de Gaudí, com en el país els últims d’interessar-se havien de ser Eugeni d’Ors i el noucentisme. Aquests, no solament perquè l’arquitecte del Pantarca fou sempre el Pal·ladi, sinó per afrancesament fins al moll de l’os, és a dir, perquè el Pal·ladi els agradava amb etiqueta francesa i amb l’esperit del XVIII francès, que era el que feia titil·lar Xènius —exactament les sobretaules i els salons de París del segle XVIII. Els francesos estrictes, ¿quin interès podien posar en l’obra de Gaudí? Imbuïts de racionalisme fins al moll de l’os, de neoclàssic glaçat, de simetrisme, amb tendències sensuals estilitzades en el rococó i la mignardise, no es podien interessar de cap manera. I, de fet, ni els catòlics francesos importants que han passat per Barcelona no s’interessaren mai per la Sagrada Família.

De tota manem, l’episodi de l’Exposició de París fou un error de data: una anticipació de mig segle. Feta la tramesa en aquests moments, ara que, als francesos, els comença d’agradar (segons diuen els papers, però jo en dubto) l’arquitectura funcional dels nostres dies, aquelles maquetes hagueren tingut, almenys per esnobisme, el que se sol anomenar un succès d’estime.

El 1905, és proposat per fer algunes restauracions arquitectònico-litúrgiques de la catedral de Palma —restauració que no fou íntegrament acabada. La proposta el posà en contacte amb el bisbe Campins, en el qual trobà una sensibilitat religiosa molt activa. El fet assenyala, probablement, el punt final del procés religiós, iniciat potser amb els contactes del bisbe Grau d’Astorga: l’acceptació total, absoluta, activa, dels dogmes de la religió catòlica. El 1905 rebé l’encàrrec, de part dels senyors Milà, de construir la casa del Passeig de Gràcia, que serà anomenada la Pedrera.

A partir d’aquest moment, Gaudí entrà en la dedicació completa a la Sagrada Família. No es pot pas donar d’aquest fet una data exacta. Cal situar-lo després del 1900. Fins en aquest moment, Gaudí ha guanyat un jornal —certament escàs, però real— en tot el que ha fet com a arquitecte, si s’exceptua, potser, la Sagrada Família. El 1906 compra el terreny on edificarà la seva casa del Parc Güell, paga un cens al senyor Güell, propietari del parc, i s’hi instal·la amb el seu pare, molt vell, i la seva neboda, Rosa Egea. El seu pare, el calderer de Riudoms, mor ràpidament. La seva neboda té cura de les coses personals de Gaudí, però aquesta persona —que visqué lleugerament llampada per l’alcohol— no durà pas gaire, de manera que en un moment determinat l’arquitecte es trobà completament sol i vern, sense cap mena de lligam familiar pròxim o remot. I, atès que sempre fou, davant de la vida pràctica, un indefens i un desvalgut, aquesta solitud li pesà molt. En el moment de morir el seu pare, Gaudí tenia cinquanta-quatre anys.

La dedicació total, absoluta, de Gaudí a la Sagrada Família el col·locà dins un sistema econòmic caracteritzat per un esllanguiment aclaparador. L’obra vivia de la caritat pública, i, encara que de vegades es veié afavorida per algun llegat d’alguna importància —sempre esporàdic i molt intermitent—, la seva característica gairebé permanent es mantingué en aquell estat angoixós situat entre la suspensió i l’anar tirant cada dia més amb comptagotes i més precàriament.

D’altra banda, l’escassa activitat en la construcció donava, a Gaudí i als seus col·laboradors més directes, més lleure per a estudiar-la i engrandir-la i enriquir-la —perquè la imaginació plàstica de l’arquitecte no tenia límits— i així, com més esquifits eren els mitjans, més enorme, fascinadora i rica s’anava tornant idealment la Sagrada Família. Sotmès absolutament als designis de la divina Providència, Gaudí cregué sempre que aquestes contradiccions eren absolutament normals i d’un ordre superior, d’un ordre que els mitjans normals de la raó humana no haurien pogut dilucidar, i, per tant, que aquestes contradiccions eren favorables, en definitiva, a la bona marxa del Temple.

En general es pot afirmar —en general i sempre fent les escasses excepcions de rigor— que la gent rica del país ha tingut un interès molt anèmic per la Sagrada Família. Gaudí donava la volta a aquest fet i afirmava que, en aquest espai, no hi ha gent rica. Considerava que els signes exteriors de riquesa observables a Barcelona i que impressionen els estrangers són, més que riquesa substancial, exhibicions de l’enginy. L’arquitecte Cèsar Martinell explica que una vegada un holandès que vingué a Barcelona a vendre caixes de cabals deia a l’arquitecte el gran efecte que li havia produït el luxe en el vestir, al carrer, de les senyores de Barcelona. «Aquest luxe —contestà Gaudí— no és prova d’una major riquesa. Aquí tenim bon clima, llum, sol, que convida a passejar, i les dones tenen ocasió de gastar i de vestir per l’exterior. En canvi, als països nuvolosos hom es veu obligat a fer vida de casa i de vegades convidant uns amics despenen en el dinar d’un sol dia tant com una senyora elegant del país en tota la temporada. ¿On són els diners, ací o a l’estranger? —li preguntava». Hom tractà de compensar la displicència de l’alta burgesia avivant la generositat de la gent més modesta, per no dir humil. Aquesta iniciativa fou molt del gust de Maragall i de Pijoan. Fou portada a la pràctica, però no fou pas —ni de bon tros— una solució definitiva. Gaudí declarà una vegada —estant-hi present Martinell— que en temps d’abundor, quan es podia dedicar a les obres tot el que calia, es gastaren quaranta mil duros en un any. Afegí que amb trenta-cinc mil n’hi hauria prou per a tirar folgadament. Quan Gaudí parlava d’aquesta manera, hom disposava de deu mil duros l’any, i el dèficit era de… (Martinell no dóna la xifra).

Gaudí entrà, doncs, en un sistema econòmic d’una precarietat indescriptible. El seu treball no fou mai pagat, cosa que trobà naturalíssima. És molt plausible de pensar que hi afegí diners. En un moment determinat no volgué tenir absolutament res. Donà el que tenia (per herència) a Riudoms, al seu poble, i el camp de futbol de la localitat ocupa un tros de terra que havia estat propietat de l’arquitecte. La casa del Parc Güell, la donà a l’obra de la Sagrada Família. Així, es quedà sol i, a més a més, pobre. Pobre de solemnitat, absolut i definitiu.

Una vegada morta Rosa, la seva neboda, tingueren cura de la seva caseta del Parc Güell unes germanes carmelites que s’hi presentaven una vegada la setmana per fer endreça. Una vegada la setmana! Sembla que alguna d’aquelles bones dones encara és viva —i que Déu la conservi! Gaudí fou un home molt net, pulcríssim; però, és clar, l’aire d’abandó i de negligència que agafà la seva vida fatalment es projectà sobre la seva persona, i així no solament fou un pobre autèntic, sinó que n’agafà l’aire, es conegué ostensiblement que ho era. En un moment determinat considerà que no valia la pena de perdre un sol moment pensant en el pel del cap i de la cara, i així el deixava créixer amb una total indiferència. Però, amb això, arribava un dia, després de molt de temps, que considerava que se l’havia de fer tallar una mica. Després de l’operació, Gaudí apareixia transformat, era un altre home. Aquest fenomen insòlit, però, era molt car de veure.

Gaudí, que de jove fou un home ros, amb un fons de color argilós, es tornà, amb els anys, d’una blancor de pèl molt intensa, després d’haver passat per un roig que s’anà tornant gris. Maragall parla de la seva barba rogenca. Fins a la maduresa avançada fou un home corpulent, per no dir rodanxó, i després s’aflaquí molt i semblà tornar-se, dins la seva estatura regular, més petit. En aquesta transformació, no hi tingué cap paper el seu canvi de vestuari. En els anys de la seva corpulència es pot dir que fou un home vestit amb una certa elaboració: després, a mesura que s’anà tornant pobre, anà vestit també de pobre. La reducció física fou del cos més que de l’efecte que pogués produir la roba que transportava —els pantalons una mica caiguts— amb una gran displicència. En tots aquests elements externs de la figura de Gaudí s’ha de fer remarcar, perquè aquests són els fets, que, en la seva adopció, no hi intervingué mai un qualsevol element de deliberació o de voluntarietat destinada, per una o altra raó, a impressionar, sinó que en fou la causa l’obsessió del seu esperit i el gust anticonvencional per la simplicitat i la modèstia que l’arquitecte portà fins als últims límits.

En la seva cara, de faccions normals dintre l’habitualitat pagesa (romana) del Camp de Tarragona, els ulls foren el que des del primer moment impressionava més. Els tenia blaus. Els ulls de Gaudí! Els seus ulls blaus eren gairebé desproveïts de mobilitat nerviosa, però la calma en què es mantenien era d’una singularíssima intensitat; no era pas una calma de tendència extasiada i blanca, sinó una calma plena de força, de passió i de vida. Totes les persones que tractaren Gaudí recorden els seus ulls com l’element impressionant, fascinador, de la imatge que en tenen. Semblava que amb els ulls s’emportava les coses i la gent; els ulls li donaven una presència constant. Aquesta presència excloïa tota possibilitat física d’humana bufoneria, que és la característica més genèrica de l’ésser humà i que en un o altre aspecte o moment tots presentem. No era pas una seriositat que, mantinguda amb enravenament i sense defallir, acaba fent riure. Més aviat era un candor insondable fos amb una tenacitat molt visible —una humanitat molt viril sense cap subratllat exterior, però tendra, encisada, flotant en una vida interior vastíssima, plena d’elements sensibles i d’una intel·ligència formulada, claríssima. La presència dels seus ulls era tan decisiva, que, encara que hagués fet un esforç més acusat per desdenyar la seva persona, no hauria aconseguit sinó augmentar-la, imposar-la. La veu l’acompanyava: absolutament àtona i cortesa en l’habitualitat de la vida, de vegades es manifestava amb una contundència tallant i clara.

Dèiem fa un moment que, dedicat ja totalment a la Sagrada Família, el seu treball no fou mai objecte de la mínima consideració remunerativa. Però potser no és ben bé exacte. De la precària economia de l’obra, l’arquitecte n’obtingué just una subsistència miserable. Mentre persistí, en vida de la neboda Rosa, la llar del Parc Güell, la seva subsistència anà a càrrec seu. Però, per evitar tantes anades i vingudes de la casa a l’obrador, li convingué menjar prop del seu treball, i així Gaudí passà a ser un dispeser intermitent de la portera del Temple, intermitència que es convertí en fixesa quan la neboda passà avall. Acabà, també, dormint en un racó de l’obrador, perquè a mesura que s’anà fent vell considerà necessari, en dies de mal temps primer i després cada dia, de quedar-s’hi. Aquestes successives adaptacions a les necessitats que s’anaven presentant no foren dirigides, en realitat, per cap deliberació anticipada, pensant aconseguir algun efecte determinat. La vida mateixa les creà. De fet, però, el sosteniment de Gaudí passà a ser un capítol invisible, microscòpic, del pressupost general de l’obra en construcció.

Aquest sosteniment es mantingué en els límits de la més absoluta exigüitat, entre altres raons perquè fou un practicant de les doctrines alimentàries i higièniques del sacerdot alemany Kneipp. Dormia amb la finestra oberta. Caminava molt. Era vegetarià. Un dia l’arquitecte Bonet Garí el trobà menjant enciam sucat amb llet. Estranya combinació! No cal dir que qualsevol forma d’alcohol o de tabac fou exclosa del seu recapte. Havent estat —sospito— un hipotens, resistí molt bé el fred dels hiverns de Barcelona, que és fenomenal per als qui no tenen cap defensa. Gaudí no en tingué mai cap. S’embenava les cames per mantenir una mica d’escalfor als peus. En definitiva, fou un home de molt bona fusta, que arribà sense dificultats grosses gairebé a setanta-quatre anys. La seva vitalitat física li permeté treballar, literalment, com un gegant. Quan hom pensa que, a part els altres importantíssims encàrrecs que realitzà, creà l’estructura de la Sagrada Família, no seguint les fórmules de l’arquitectura tradicional i concretament evadint-se de les fórmules de la catedral gòtica —creant, en una paraula, la catedral sense crosses i vestint aquesta estructura amb tota l’esplendor d’un simbolisme litúrgic, enormement ric i complicat, tenint cura fins dels detalls més petits—, l’obra de Gaudí fa una impressió única, esborronadora, sensacional. Com que cada persona és un món, és segur que, a Gaudí, l’ascetisme li provà. No fou, en cap cas, un destorb en la seva obra —al contrari, és factible d’imaginar que la seva concepció del món no fou en cap moment incompatible amb formes de la misèria molt acusada.

Quan es parla de la dedicació total de Gaudí a la Sagrada Família s’ha de prendre la paraula en el sentit literal. No solament en fou l’autor, sinó que arribà a l’extrem de recaptar diners per a l’obra. «Una vegada —escriu l’arquitecte Martinell—, demanant un donatiu, digué a la persona a qui el demanava: “Faci aquest sacrifici!” I com l’interpel·lat respongués: “Amb molt de gust, no és cap sacrifici…” Gaudí insistí perquè augmentés el donatiu fins a sacrificar-se, puix que la caritat que no té el sacrifici com a base no és veritable caritat i sí simple vanitat moltes vegades».

Aquesta dedicació a l’obra portà Gaudí a deslligar-se en realitat de tota relació social. Es concentrà exclusivament en el treball. El seu company d’anades i vingudes entre la seva casa del Parc Güell i la Sagrada Família fou un modelista del Temple, Matamala, que vivia en el seu veïnatge. La mort de Matamala contribuí probablement a facilitar l’abandó de la seva casa del Parc. «A l’edat madura —escriu l’arquitecte Ràfols—, si hom descompta algunes estones de penya a l’Ateneu, no cal pas creure’l concurrent a reunions: d’amistats ben íntimes, no en degué pas tenir altres que la que servà tota la vida amb el doctor Pere Santaló, el seu company de sempre, quan sortia els diumenges a passeig, arribant ben sovint fins a la mar, que a Barcelona es fa difícil veure». Sembla que li hauria agradat molt més de veure la marina de Tarragona que la de l’escullera de Barcelona, però no en tenia d’altra. Deia que el mar agermana els pobles, mentre les muntanyes els separen. En aquest sentit, considerava que el nostre país està molt més lligat, per naturalitat, amb Itàlia que no pas amb França.

Gairebé cada dia, quan es feia fosc, anava, generalment a peu, de l’obrador de la Sagrada Família fins a l’església de Sant Sever, al cor de la Barcelona vella, que era la que freqüentava. De retorn a casa —a la del Parc o al dormitori que enmig dels estris de l’ofici tenia a l’obrador—, agafava de vegades el tramvia. Aquesta llarga caminada a Sant Sever i la dominical fins a l’escullera amb el doctor Santaló foren potser les úniques distraccions de la seva vida madura. És innecessari dir que ningú no el veié mai en cap espectacle.

Jo no sé si es pot dir que Gaudí fou un home optimista. Era massa intel·ligent per a mantenir-se en posicions cofoies, òbvies i embadocades. No era pas un dispers: era un obsés. D’altra tanda, era un cristià absolut, total i, per tant, era d’un conformisme providencialista, explícit i clar. Limitant-nos, ara, a la vida material, les idees de Gaudí foren admirablement positives. Amb un cert atreviment, aquestes idees es podrien sintetitzar en tres eslògans (passi la paraula) molt comprensius. Quan volia donar a entendre que era un home arrelat en una terra, deia: «Els catalans tots són uns». Quan volia manifestar la fe que tenia en el seu país formulava aquest axioma: «El moment àlgid d’un poble és el moment del Temple». Quan parlava d’art sostenia que, del Mediterrani, n’ha sortit l’essència i la realitat. Deia: «Que no es vagi al Nord a cercar l’art i la bellesa; aquesta es troba a la Mediterrània, de les riberes de la qual —Egipte, Assíria, Grècia, Roma, Espanya, nord d’Àfrica— han sortit totes les obres d’art». Ampliant aquest concepte, deia a l’arquitecte Martinell: «Al nord i als Tròpics, no reben la llum a 45 graus, que és com millor il·lumina els objectes per a una visió perfecta; en haver-hi escassetat de llum o venir aquesta massa zenital, els objectes, amb il·luminació inadequada, apareixen deformats; més que l’objecte, veuen el fantasma de l’objecte; el cap se’ls omple de fantasmes, i en ells predomina la fantasia. Al Nord, la literatura és fantàstica i l’arquitectura gòtica també, el mateix que les obres d’art i els poemes de l’Índia. Els de la Mediterrània no tenim els ulls acostumats a fantasmes, sinó a imatges; som més imaginatius que fantàstics, i, per tant, més aptes per a les arts plàstiques».

A la primavera de 1910, Gaudí visqué tres setmanes a Vic. L’arquitecte es trotava, llavors, en una de les etapes més intenses, de feina més espessa, de fervor més nerviós, del procés de construcció de la Sagrada Família. Ja tenia una gran fama. La seva obra avançava enmig d’una gran polèmica. En molts sectors de la vida intel·lectual de Barcelona, aquesta obra era objecte d’una crítica permanent. Però seria un error de creure que tothom es manifestava d’una manera adversa. En general els llibertins, els anomenats «esperits forts», la majoria dels artistes, gairebé tots ells enamorats de la vida de París, eren contra Gaudí.

Ja donàrem el nom de les persones —les més importants— que el tingueren en gran consideració des del primer instant. En la llista, no s’hi troba cap llengua viperina.

El senyor Vilaplana i Pujolar, apotecari de Vic i membre de la Junta de Museus de la mateixa ciutat, m’envia una referència sobre l’estada que Gaudí hi féu l’any citat. Les persones que tractaren personalment Gaudí són cada dia més escasses. El temps passa i la gent envelleix, sense deixar el més lleu rastre manejable. És per això que quan apareix un testimoni directe és indispensable recollir-lo, per contribuir almenys a la biografia que algun dia es farà de Gaudí.

A l’hivern de 1910, el senyor Gaudí es posà malalt. El cos no el podia sostenir, el cap se li n’anava. Un gran amic de l’arquitecte, el pare Ignasi Casanovas de la Companyia de Jesús, sabedor de la notícia, home d’acció, decidí posar-se en moviment. El portà al despatx d’un metge especialista, el qual ordenà al malalt de passar una temporada fora de Barcelona, recollir-se en un lloc tranquil, fer un règim d’alimentació més substanciós i abstenir-se de tot treball intel·lectual. Si li hagués recomanat tot això un metge, per més eminent que hagués estat, Gaudí no n’hauria fet gens de cas, perquè no estigué mai per metges ni per res relacionat amb l’economia de la seva persona. Però, com que pel mig hi havia el pare Casanovas, obeí.

—El senyor Gaudí s’ha de cuidar, està molt flac, està una mica desnodrit… —deia el reverend pare jesuïta.

La crema de convents de l’any 1909 havia enfervorit algunes consciències, havia donat a entendre a algunes persones que les coses no anaven pas prou bé. És en aquests moments que se situa la projecció de la influència del pare Casanovas sobre el sector més intel·ligentment conservador de la classe dirigent. En definitiva, Gaudí en formava part.

El pare Casanovas tenia una gran amistat amb la família Rocafiguera, de Vic, i considerà que el millor, per a Gaudí, seria que es desplacés en aquella ciutat, que judicà ideal perquè l’arquitecte reposés i guanyés uns quants quilos, sobretot tenint en compte que la senyora Concepció Vila, vídua del senyor Josep Rocafiguera, havia ofert una hospitalitat magnífica brindant la seva pròpia casa per tot el temps que convingués al millorament del senyor Gaudí. Per precisar bé les coses es creuaren unes atentes cartes entre el pare Casanovas i la senyora Concepció plenes de compliments i d’exhalacions de generositat, indicadores de l’excel·lent acolliment que la proposta del pare Casanovas havia rebut per part de la família Rocafiguera. En tot aquest petit tripijoc el senyor Gaudí havia fet un paper absolutament passiu.

—El pobre senyor Gaudí s’ha de cuidar, està una mica flac… —anava dient el reverend pare jesuïta.

Un bon dia arribaren a Vic el pare Casanovas i l’arquitecte. El primer no hi féu pas una estada llarga: temps de fer les presentacions i de deixar-lo instal·lat a casa Rocafiguera. Gaudí fou un home esquerp, tancat, obsessionat, marginal a tota vida social possible. Tant la senyora vídua Rocafiguera com els seus fills el tractaren familiarment i feren tot l’imaginable per fer-li l’estada agradable i distreta. «La qüestió és que es distregui», havia dit el pare Casanovas en acomiadar-se de l’hospitalària família.

—Dos dies després d’haver arribat l’arquitecte —continua dient el senyor Vilaplana— em vingué a veure la senyora Concepció, parenta meva, i em digué:

»—Quimet, no sabem pas què fer amb aquest bon senyor. Parla molt poc, sembla molt trist, i, tot i que fem els possibles per complaure’l, em sembla que s’avorreix. No és pas car de mantenir, per altra part: no té gana, no menja res, no sabem què li podria venir de gust… Jo pensava que tu ens podries ajudar a sortir del compromís. ¿Què dirà el pare Casanovas si el senyor Gaudí no millora una mica? Potser tu series el més indicat per a treure’l una mica a passeig, per a acompanyar-lo a veure Vic i els voltants. Caminar potser el distrauria, tindria més gana, i l’anèmia li aniria passant.

»—Encantat! —vaig dir a la meva parenta—. Avui mateix vindré i farem un passeig.

»Aquella tarda, vaig anar a casa Rocafiguera, em presentaren Gaudí i sortírem al carrer. Caminava molt a poc a poc, estava molt desinflat i tenia un color a la cara malaltís i trencat.

»En el curs d’aquella i d’altres sortides visitàrem la catedral, el museu i el més notable de la ciutat. Ens arribàrem també als afores, el vaig portar a veure les esglésies romàniques de Sant Sixt i de Sant Fructuós, que són molt a prop de Vic, i fins i tot visitàrem alguna casa de pagès dels encontorns, les que em semblà que per una raó o altra mereixien l’atenció d’una visita.

»Parlàrem de moltes coses. Una de les seves obsessions —i dic obsessions per la quantitat de vegades que ho repetí— consistí a afirmar que l’art vertader s’havia produït en els voltants del Mediterrani i enlloc més. Vaig permetre’m tímidament objectar-li que alguna cosa s’havia fet també en altres llocs i que, limitant-nos a Europa, no es podien pas deixar de tenir en compte les magnífiques catedrals de l’Occident europeu, l’arquitectura urbana medieval de Flandes, Holanda i Alemanya, els magnífics palaus de la noblesa francesa i anglesa… Em contestà, destemprat, irritat, que el que jo deia no tenia res a veure amb l’art vertader, que tot allò havia estat tret de matrius més antigues i més autèntiques, l’origen de les quals se situava en el Mediterrani. Li vaig replicar que, en tot cas, artistes com Rembrandt, Van Eyck i Van Dyck, entre tants i tants altres, havien estat grans artistes i que l’Europa del nord havia donat vidriers, moblistes, tapissers, terrissers de primer ordre. Quan sentí aquestes afirmacions es crispà d’una manera molt accentuada.

»—Esteu fent referència —em digué— a artistes de menjador burgès, a decoradors de tercer ordre, que no tenen comparació possible amb els artistes que han treballat en els països mediterranis.

»Aviat em vaig adonar que les meves afirmacions, tot i ser formulades de la manera més amable al meu abast, l’irritaven de mala manera i sobretot d’una manera morbosa i agra. En vista d’això —exactament per prevenir un atac—, vaig decidir de no parlar més d’aquestes coses i eliminar de la conversa tot allò que, al meu modest entendre, el podria molestar. Discutir amb Gaudí no era pas agradable, i no pas precisament perquè us atabalés amb una gran profusió d’arguments. No era agradable, perquè discutia en forma de martellades.

»En el curs de les nostres conversacions sortírem a parlar raríssimes vegades de la Sagrada Família i en general de les seves obres arquitectòniques. Si Gaudí, sobretot discutint, era orgullós i peremptori, aquesta discreció davant la seva obra em demostrà que era un home sense vanitat.

»Una vegada li vaig preguntar si havia viatjat gaire. Em respongué que no havia viatjat gens, que els seus escassíssims desplaçaments havien estat molt curts i que mai no havia sentit el desig de viatjar. Afegí que molt de tant en tant es mirava alguna fotografia d’alguna cosa d’art i que pràcticament —segons ell— això era tot el que havia vist en aquest ram. De vegades produïa la impressió de ser un esnob de la humilitat, de la migradesa i de la precarietat. Hi ha gent que diuen que ho saben tot i no saben res: que afirmen haver-ho vist tot i no han vist res. Gaudí operava de la manera contrària, però en aquest punt no me’l vaig creure mai.

»Un dia que passàvem per la carretera de Vilatorta, descobrí a la llinda de la finestra baixa d’un molí una ingènua representació d’un calvari esculpit, feta probablement per algun rústec artesà, molt inhàbil en el coneixement del dibuix. Fou per aquesta raó, segons digué, que l’obra li féu gràcia.

»—Quina llàstima que l’amic Pujol no pugui veure aquest calvari! —va dir fent una cara trista—. Tant que li agradaria!

»Crec que el senyor Gaudí —diu per sintetitzar l’apotecari Vilaplana— fou un bon home, incapaç de fer mal a ningú, tossut com un marrà, un cristià senzill i d’una sobrietat impressionant».

Accidentat per un tramvia —sense que ningú s’adonés que la víctima era Gaudí—, morí a l’hospital, com un pobre, que és exactament el que li corresponia. La seva voluntat, en tot cas, fou sempre aquesta.

Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit. Sobre la seva figura i la seva obra s’està acumulant, provinent de tot el món, un tal interès, una tal curiositat, una massa tan enorme de bibliografia, que el seu cas tendeix a ser una repetició del de Ramon Llull. Ara bé: com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.

Vist Gaudí des del punt de vista de la nostra habitual mediocritat, sembla un arrauxat emportat per una idea de grandesa, un foll sense precaucions, però aquest foll i aquest arrauxat resulta paral·lelament un calculador, un matemàtic agudíssim, un constructor de la pura racionalitat. És el mateix cas de Ramon Llull en un altre terreny. No és l’arrauxat del no-res, el foll de la inanitat, com tantes vegades ha semblat la condició típica del país: és l’home que, evadint-se de les fórmules (empíriques) de la catedral gòtica, calcula racionalment, microgràficament, una immensa baluerna. Aquest fet, sensacional, únic, col·loca l’home al nivell de la seva idea de grandesa. I, com Llull, projecta sobre una sublim obsessió una dedicació total, hi aboca les últimes gotes de la pròpia misèria humana —en un país de gent titil·lant, embadocada davant el cèntim.

Però, a més a més d’un gran constructor, Gaudí fou un gran artista, un nerviós de la bellesa plàstica, un permanent meditatiu, ultrasensible de les formes i dels colors de la vida. Així vesteix les seves construccions essencials amb la simbologia de la litúrgia catòlica —un món prodigiós, immens—, però ho fa seguint la seva arrel terrestre, convertint les abstraccions simbòliques en símbols realitzats, és a dir, reals, realistes, per no dir naturalistes.