FRANCESC D’A. GALÍ
(1880-1965)
A mitjan tarda d’un dia de finals d’estiu de l’any 1952, o del 1953, em passejava per la riba de Cadaqués, poble on llavors passava llargues temporades. En arribar al rastell del Baluard —més aviat estret— vaig veure que venia, contra direcció, un senyor extremament mudat; no vull pas dir mudat en el sentit de l’afectació, sinó, simplement, que anava vestit de ciutat d’una manera molt engavanyada. Era un senyor petit, sec, fibrós, molt àgil malgrat els anys que representava. Era Francesc d’A. Galí. Ens saludàrem. Feia molts anys —molts— que no l’havia vist. De Galí, n’he sentit parlar tota la vida, començant per Francesc (Xicu) Vayreda, que ja me’l descrivia el 19l8; però de fet, ¿quantes vegades ens devem haver vist? Em demanà, molt amable, si tenia alguna cosa urgent a fer, i, com que el meu desvagament era total, em pregà que l’acompanyés.
—Fa tants anys de la meva darrera estada a Cadaqués —em digué— que no recordo cap detall. He vingut expressament per veure el poble. En els anys d’exili que he passat a Anglaterra l’he recordat sovint. És per això que m’heu trobat. Veig que el conjunt està igual…
—Està igual de cara, és a dir, vist des del mar, el que en diuen la primera línia. L’interior és una altra cosa: s’ha començat a construir…
—No sembla pas que el vulguin capgirar…
—No. Però una cosa o altra deurà caure.
—Quina llàstima! Era un poble tan agradable!
—Encara ho és, sobretot a l’hivern, quan no hi ha ningú.
—… A més, penseu que si Xènius no va escriure a Cadaqués La Ben Plantada, almenys la imaginà en aquests paratges. Jo sóc de l’època de La Ben Plantada…
—En efecte. Tot el que esteu pensant ocorregué en aquella casa de la riba del Poal —li vaig dir assenyalant-li una casa de l’altra banda de la platja. El pis que hi ocupa avui l’autoritat de Marina era tingut llavors per Lídia i el seu marit, pescador d’ofici, dels quals el Pantarca fou dispeser. Lídia fou una gran cuinera. Més tard es tornà boja: es pensava que la Ben Plantada era ella.
—Sí. És molt desagradable —digué Galí—. Xènius fou un vanitós insuportable. De tota manera, pensar que Xènius, que es passà anys predicant l’ordre, el mètode i la regla i combatent el desordre passional, fou el pretext de l’embogiment d’una dona és realment torbador…
—Excuseu-me! Torbador, per què? ¿Perquè la regla no funcionà? No em feu riure… ¿És que davant la realitat coneixeu alguna norma, algun manament absolutament vàlid i infal·lible?
Galí donà l’esquena a la riba del Poal i es posà a mirar el mar amb un aire d’encisamet. Li vaig demanar si volia veure alguna cosa concreta, per exemple l’altar major barroc de l’església —un dels pocs que s’han salvat de la darrera crema en aquest país—, i, com que em digué que no, començàrem a caminar cap a Port Alguer i el Llaner, lentament, ara un pas ara un altre.
—Com beu trobat el país a la vostra arribada? —li vaig demanar.
—Molt desfet i, sobretot, molt incert… Però no feu pas cas del que jo us pogués dir, perquè no sé gairebé res. Visc molt isolat. No surto mai de casa. M’ha semblat comprendre, de tota manera, que el residu del que ha quedat, s’hi pot observar una certa crítica del noucentisme molt amarga.
—Sí, és cert. I, si em permetéssiu, us diria que vosaltres, que en definitiva representeu el noucentisme, en teniu la culpa principal. Encara no heu fet un llibre llegible i clar sobre el senyor Prat! És enorme! ¿Què hauria estat el noucentisme sense el senyor Prat i la Mancomunitat?
—Teniu raó! Hi he pensat moltes vegades. És imperdonable. El que dieu és absolutament exacte.
—El noucentisme no fou pas una cosa limitada al Glosari de Xènius. Ors, que com a escriptor no fou pas gaire normatiu malgrat haver donat normes davant totes les coses hagudes i per haver, és un element important del noucentisme. Ara, la cosa decisiva d’aquest moviment foren les realitzacions pràctiques, les escoles, en les quals vós, si no vaig errat, tinguéreu tanta part. Però, sense el senyor Prat, aquestes realitzacions, haurien estat possibles?
—És clar que no! Quan, apareguda la Dictadura, la Mancomunitat fou destruïda, tot se n’anà a l’aigua…
—Us demano que em perdoneu… Si us dic tot això és perquè vós ho heu viscut directíssimament i sabeu com les coses s’han produït. Vós sou un testimoni excepcional d’aquest mig segle que acabem de passar.
—No serà tant… —digué Galí, que agafà de sobte un aire humil i franciscà—. No serà tant!
—Com vulgueu… La meva opinió, en tot cas, és que el que vós aportàreu al noucentisme té una supervivència assegurada. Així com l’obra d’Eugeni d’Ors ha passat a ésser, en aquest país, una mera curiositat cada vegada més limitada, la vostra contribució, sobretot en el terreny escolar, és molt considerable. Ja sé que en el vostre camp hi ha hagut moltes i considerables baixes, però no té pas el més lleu dubte: el vostre cercle, el que la gent sol anomenar els de can Galí, hi han fet conèixer els senyals. En aquest moment, per fer-ho curt, hi ha quatre homes del vostre grup: Miró, Llorens Artigas, Ricart. Domingo, que no són pas precisament mediocres. Ors no ha deixat cap deixeble. Ni un. Vós n’heu fets una gran quantitat i de molt importants. Em permeto dir-vos-ho, tot i que vós no heu estat mai un sant de la meva devoció. Però, què voleu!, sempre m’han agradat les coses tal com són i el respecte de l’objectivitat. Vós heu tingut una cosa que en aquest país no és gens corrent: heu tingut el do de l’ascendència humana. Amb la vostra curiosa barreja de…
—De què, de què?… —interrompé Galí, enriolat, però sense perdre l’aspecte modest i marginal.
—Haver vingut a Cadaqués a sentir-me discursejar no és pas gaire hospitalari.
—Com a hospitalitat, per ara no em puc queixar. Acabeu, si us plau, la frase!
—Us volia dir que, amb la vostra curiosa barreja d’orgull i d’autoritarisme i d’humilitat, heu aconseguit que els altres se us adherissin. Cosa rara! Quan parleu sembleu un orgullós; quan escolteu sembleu un pobre franciscà. La combinació és extraordinària: en aquest país, singularíssima, perquè gairebé tothom és d’una sola peça. Sospito que sou un home invulnerable…
—Són els anys, el simple pas dels anys. Us deia fa un moment que jo sóc contemporani de La Ben Plantada. En realitat, però, sóc molt més vell. Jo sóc un home dels IV Gats.
—Sí, en efecte. Vós sou un home dels IV Gats. Fabra m’ho havia contat. Quin parentiu tinguéreu amb Fabra?
—Fou oncle meu, però, molt més que oncle, un amic entranyable, com no n’hi ha. Fabra fou l’esca del pecat. Ell coneixia Rusiñol i Casas, que foren els autèntics creadors de la cerveseria que des d’un punt de vista artístic tingué tanta importància. Me’ls presentà i vaig ésser client dels IV Gats. Rusiñol i Casas eren rics i volien trencar motlles en les arts plàstiques. En aquella cerveseria, però, es formà un grup de persones, gairebé totes pobres, que tractaren de trencar uns motlles molt més importants. Us parlo del 1897, que fou l’any que l’establiment fou creat. Jo tenia disset anys. Vaig néixer l’any 1880, el mateix any, o gairebé, de Pijoan i Pujols. El grup de què ara mateix us parlava era format per persones més grans que nosaltres (Mir, Canals i Nonell, personatge ombrívol i apesarat) i xicots de la primera volada (Picasso, Ainaud, Sunyer…). Jo anava amb les larves de tots aquests personatges. Als IV Gats, vaig sentir parlar tant d’art, que m’hi vaig afeccionar. Vaig fer, espontàniament, el que es feia en aquell ambient, l’art naturalista, el realisme. Jo he estat un pintor realista. Us estranya? És inqüestionable. Rusiñol i Casas veieren les meves coses i digueren que els agradaven. Ells foren els qui decantaren la voluntat del meu pare a favor de la meva vocació cap a la pintura. A tretze anys, ja era batxiller. Al meu pare, li hauria agradat que jo fos arquitecte. Vaig començar aquesta carrera i la vaig deixar. Era molt indisciplinat i tendia a treballar de bursada. Quan el meu pare constatà que aquell noi que semblava tenir tanta disposició deixava l’arquitectura, es degué consolar una mica (sospito que no gaire) quan uns tipus tan impressionants com Casas i Rusiñol m’hi recomanaren i li asseguraren que faria el camí que el meu progenitor havia somniat. De manera que serà tan estrany com vulgueu, però és un fet que, sense la presència de Fabra en tot aquest embull, potser el meu camí hauria estat un altre.
—Portàreu la pintura realista molt enllà?
—Sí, sí, molt enllà. En aquest punt, us diré una cosa que us costarà de creure. L’any 1899, a dinou anys, vaig fer una exposició personal, perfectament personal, a la Sala Parés. Féu una cara incrèdula… És absolutament veritat. Jo em pensava que aquells fums i aquelles vaporositats que per influència de Carrière jo posava en les meves teles n’augmentaven el realisme i sobretot li donaven aquell matís de malenconia modernista que llavors es considerava de la més absoluta eternitat. Mireu si vaig anar enllà… Però una cosa us voldria dir: el que es feia, el que es pintava, tenia molta menys importància que el que teníem al cap. El cap ens bullia, cadascú el tenia ple de les coses més insospitades, concretament no sabíem res de res, ens trobàvem en una situació en què hauria estat molt difícil de destriar el que en nosaltres hi havia de somni i el que hi havia de voluntat. La importància dels IV Gats fou aquesta: fou una enorme rebullida humana, mental, sensible i sentimental. El que sortí, en forma d’objecte, d’aquell ambient tingué en algun raríssim cas un pes real; generalment parlant, no en tingué gens. Ara, el que hi sortí de realitats sense formulació visible, però ineluctable, això ja tingué més transcendència.
—Potser sabeu el que us ocorregué en el vostre cas…
—Ara sí, que ho sé. Llavors no n’hauria pogut articular res clar. Heu de partir de la idea que vivíem en un país adotzenat. Lamentable, provincià (provincià d’ínfima classe). La nostra aversió contra aquesta situació, contra una societat que vivia, cama ací, cama allà, utilitzant un xaronisme que feia enrogir, era frenètica, total. La nostra inadaptabilitat era completa, absoluta. La societat reaccionà posant de manifest la irrisorietat numèrica del nostre grup (un grup format, com se sol dir, per quatre gats). Per a batejar la cerveseria, Rusiñol i Casas utilitzaren el nom que despectivament la societat ens projectava a sobre. La nostra actitud rebel ens portà, a unes quantes persones d’aquell ambient, a somniar, vull dir a crear, una altra societat. Per a crear aquesta nova societat arribàrem a la conclusió que l’únic camí factible era la substitució de la forma de cultura que existia, que era l’oficial, per la cultura autèntica: europea, nacional, científica i pràctica (i naturalment general, per a tothom, sense discriminacions de cap classe). La situació de Barcelona era horrible: no hi havia cap llibre modern, útil, eficaç; les escoles, la pedagogia, feien plorar; el to general era baixíssim, amb un sentit difús de l’empenta econòmica, però, molt apreciable. La paraula cultura és, però, una cosa molt vaga. Degué ésser potser per això mateix que jo, de molt jove, me’n vaig enamorar. És per mi una paraula obsessionant. Ho ha estat sempre. Encara ho és avui, més que en qualsevol altre instant. He pogut admirar una forma o altra de cultura personal, individual, però aquesta no és més que la conseqüència (generalment esporàdica) d’una altra forma de cultura, de la general. ¿És possible crear una cultura general autòctona i donar-la a un poble que n’havia pràcticament quedat despullat? No he estat mai un esperit donat a la dispersió com a element vital. La curiositat per la curiositat no m’ha interessat mai. Tenim, és clar, com a base una cultura mediterrània genèrica: grega, romana, israelita, que ens ha creat una sensibilitat, un Dret, un sentit religiós. Ara bé: jo crec que hi ha quatre grans creadors (Shakespeare, Bach, Goethe i Dostoievski) que han aprofundit el domini d’una realitat cultural. Potser en aquesta llista no trobareu adequat el nom de Bach… La meva idea és que la música és importantíssima. A can Galí, la música sempre fou un element decisiu de formació cultural. Jo he estat un element actuant en l’ambient musical barceloní i vaig ser un dels fundadors de l’Associació de Música de Càmera.
—No sabia res de tot això.
—És natural. Fa tants anys! Ara bé: una vegada em vaig haver fet la composició de lloc sobre la formació d’una cultura actuable, vaig arribar a la conclusió que l’ambient dels IV Gats no era pas el més adient per a portar-la a cap. En definitiva no era res més que una reunió d’artistes, una part dels quals sempre considerà que, tot i mantenir-s’hi un esperit anticonformista, era, en definitiva, un simple establiment de restauració pública; n’hi havia una altra part, la que tenia més interès, que posseïa més ambició, però era visible que la més gran part dels seus components acabarien essent el que realment eren: uns artistes amb tot el seu característic individualisme. Aquestes constatacions no pretenen pas ésser una crítica. No. Els IV Gats foren el que foren. En el seu moment àlgid, representaren potser, entre la joventut, un gran corrent contra l’escepticisme, contra la societat desballestada i provinciana, contra l’oficialisme. Per aquell absurd establiment, hi passaren persones que es mantingueren en la passió que defensàvem fins a l’hora de la mort. Però, és clar: no en podia sortir més que una petita minoria. Aquesta fou la seva funció. Probablement no en podia fer cap més. Si em trobeu pesat, digueu-m’ho!
—Al contrari. Té gran interès.
—A Barcelona hi havia un senyor que era profundament advers al sentit artístic dels IV Gats (sentit naturalista i realista). Era el senyor Alexandre de Riquer. El vaig conèixer el 1900. Aquest aristòcrata era ple de reminiscències medievals. Catalunya l’interessava pel fons gòtic que tenia. El que en aquell moment realitzava com a artista era considerat, en molts ambients de Barcelona, de gran categoria. Veig que feu una rialleta… És clar, penseu en les il·lustracions de Riquer per a La Ilustración Artística i les il·lustracions per als volums de Montaner i Simón i féu un somriure. Aquella Ilustración no us agrada, ni a mi tampoc, però les característiques del gust d’una època determinada, quan són portades fins a les últimes conseqüències (i Riquer era un impressionant apassionat), desagraden al qui ve després. Sempre ha passat així, i és natural que així sigui. Alexandre de Riquer tenia un frenètic horror a la mediocritat i creia que, del realisme dels IV Gats, no en podia sortir més que una grisor asfixiant i inoperant, que en definitiva era una posició com el que se’n diu avui l’immobilisme. Ens férem amics i no tinc cap inconvenient a dir-vos que la seva influència sobre mi tingué, en un moment decisiu, un gran pes. En aquell moment Riquer era un home de gust absolutament britanitzat. S’havia convertit en el promotor del simbolisme en aquest país. El simbolisme ja li sortia de dins, perquè com a bon goticista creia que l’art és crear símbols, però no té dubte que aquest simbolisme, inseparable de la seva naturalesa, se li havia reforçat pel contacte amb l’esteticisme britànic del moment, pels contactes amb Ruskin i els prerafaelites, amb Morris, per la superioritat que aquests amors donaven a l’art de Florència, de la Toscana i de l’Úmbria, sobre el barroc de Roma, de Bolonya i de Venècia. Per les mateixes raons, Riquer era un gran partidari de l’art del nord d’Europa, alemany, holandès i flamenc. Aquesta posició, en tot cas, no és gens risible, i el menys que es pot fer és no considerar-la una posició importantíssima. Una de les primeres coses que Riquer em demanà, i gairebé us diria que m’exigí, és que abandonés la temàtica naturalista i que treballés sobre Holbein, Van Eyck, Leonardo i Memling. Em vaig deixar emportar per les idees de Riquer. La sortida dels IV Gats m’havia produït un estat de misticisme poètic que fou notòriament favorable a aquesta influència. En realitat, Riquer (que no tenia pas gaires deixebles, perquè la passió dels artistes del moment era París) tingué una nodria satisfacció quan Ricard Opisso i jo ens acostàrem a les seves idees. Cregué que l’un i l’altre podríem arribar a ésser dos notables artistes simbolistes. L’art simbolista havia de vivificar la mediocritat realista de l’art català, mitjançant la utilització dels somnis i de les idees i revestint-lo de les formes decoratives més esplèndides. Ja sé que, a vós, els simbolistes us engavanyen una mica, els símbols en el terreny de l’art, perquè no us heu pas estat d’escriure-ho…
—En efecte, ho he escrit molt sovint. La paraula, en tot cas, em produeix una mica de pell de gallina.
—Doncs us diré que jo vaig acceptar el simbolisme i el vaig acceptar sobretot en un sentit. L’escriptura de les idees són les formes. Jo demanava, cercava, furgava per convertir aquest poble en un poble de cultura. Fou Riquer el qui contribuí més positivament a donar-me aquest mètode. Un ambient cultural només es pot crear quan s’han trobat unes formes precises. Aquestes formes, calia establir-les, que és el que més endavant férem. El 1901 vaig donar una conferència sobre la doctrina de Ruskin a l’escola Art i Pàtria, del carrer de la Freneria. Ens trobàvem en ple moment simbolista. Aquesta conferència fou l’inici de la meva labor d’irradiació cultural i social. En la conferència, hi vaig exposar aquestes idees. Així, calia trobar les formes que expressessin les nostres idees. Calia trobar un estil. I la pregunta es presentà de seguida: ¿quines són les formes d’un estil, d’un pensament català autèntic? Aquesta pregunta, és molt més fàcil de formular-la que de contestar-la d’una manera plausible. El 1901, per altra part, ¿què sabíem exactament del nostre país? Tot estava per fer. No teníem ni la més lleu idea del que fou el nostre art antic. Sobre el que en el curs dels segles els catalans han escrit, ¿què en podríem saber? De la nostra història mateixa, del pensament (petit o gros) que hem tingut, del que han estat les nostres formes materials de vida, ¿què en podríem saber? La llengua era un desori de desordre, de corrupció i de misèria; la societat era d’un xaronisme i d’un provincianisme que n’excloïen tot possible accés; una qualsevol manifestació de voluntat de millorament intel·lectual o material era, en el millor dels casos, vista amb gran recel. Anàvem a les palpentes. No sabíem res concret del país que trepitjàvem i respiràvem. Però calia veure el que hi havia…
—Moment interessant, d’una intensitat única…
—Sí, d’un cantó sí, del més gran interès; però ¿voleu res més tràgic, al mateix temps, que constatar d’una manera conscient la subjecció, la misèria, la incúria a què havíem arribat? El fons fou aquest (vull dir el fons del que més endavant fou anomenat el noucentisme). El noucentisme fou una recerca, una promoció d’estudis sobre el país. Per això Prat anomenà l’organisme superior encarregat d’aquesta recerca Institut d’Estudis Catalans. En aquell moment vaig trobar tres persones adelerades pels mateixos problemes que jo m’hauria plantejat. Aquestes persones foren Eugeni d’Ors, Joaquim Folch i Torres i Torres Garcia. No té dubte que les idees d’aquests homes (llavors joveníssims) contribuïren a crear la nebulosa que més tard fou el noucentisme. En la labor de recerca es produïren dos moviments paral·lels. El moviment de l’alta cultura estava destinat fatalment a recollir-se en un organisme, que més endavant fou l’Institut. Per a un país, la formació de l’alta cultura és importantíssima, però en aquell moment i ara i sempre hi havia també un altre problema, que era la cultura general de la gent corrent. No cal que us digui que fou cap aquest moviment que em semblà que ens havíem de dirigir. Jo continuava imbuït com el primer dia de la doctrina dels símbols de Riquer: amb les formes, escriure un pensament. Ara bé: els símbols que Riquer em suggeria em resultaren inservibles. Els símbols del món gòtic no deien res a la gent. Els segles no havien passat en va, i en definitiva, i a pesar de totes les falles, érem homes moderns. Havíem de trobar unes formes separades de la pura erudició que interessessin la gent. Els segles del barroc havien estat els de la nostra decadència, però el barroc era més intel·ligible que el gòtic, malgrat que el gòtic fos el temps nacional per excel·lència. No té cap dubte que el sentit d’aquesta preferència fou directament insinuat per Eugeni d’Ors, que m’ajudà a comprendre el sentit expressiu dels boixos populars i de les rajoles del país i destinat a valorar un barroquisme que em semblà ple de vida. La meva generació fou primer una obra de recerca, en un país en què tot havia estat oblidat; vingué de seguida una obra de valoració que, en un aspecte almenys, tingué gran importància: en l’aspecte de conservació de tot un món que estava fatalment destinat a desaparèixer sota la iconoclàstia de l’adulació provincialista. El que s’havia pogut conservar de l’enorme ruïna ho havia estat per un pur atzar: per l’atzar d’haver estat donat per mort per la gent mateixa i en el seu esperit. En aquest punt s’ha fet un cert canvi, la gent sap el que té, l’alegria de la destrucció sembla haver anat una mica de baixa, s’ha creat una certa sensibilitat per les coses del país i existeix una evident vigilància (que no passa de social, és clar) davant els possibles estralls, sempre interessats, de la salvatgeria. Aquest estat d’esperit havia fatalment de desembocar en una voluntat de projecció externa (que ha estat l’ideal de tota la meva vida) i de proselitisme. Fou el 1906 que vaig crear, al carrer de la Cucurulla, una escola d’art que almenys en un aspecte obtingué una certa unanimitat… el d’haver-se convertit en el focus d’irradiació del noucentisme.
—Voleu dir el que la gent anomenà can Galí…
—Exactament. Jo hauria volgut que l’anomenessin una escola, però resultà que en digueren can Galí… què hi farem…! Coincidí la creació d’aquesta escola amb el meu casament. I en aquest punt precís es col·loca una anècdota que s’ha explicat moltes vegades i que potser convindria de conservar exactament. Feia molts anys que a Barcelona els artistes tenien un gran problema plantejat que avui pot semblar d’una irrisorietat sorprenent: el del model, i sobretot el del model femení. Penseu que a Sant Lluc, per a arribar a tenir model masculí, el bisbe de Vic hagué de donar una magistral conferència. L’establiment, a final de segle, de model femení a l’Artístic produí una petita revolució en el món barceloní. Per mi, el problema era complex, perquè, si d’un cantó creia que construir una forma és més un problema de pensament que dels ulls, de l’altre estava convençut que els alumnes l’exigirien. Em vaig decidir per aquest darrer argument però no estant pas decisivament convençut. Vaig llogar una model. Resultà, però, que la meva dona (ens acabàvem de casar) em demanà amb les llàgrimes als ulls que hi renunciés. Ho vaig fer de seguida, no solament perquè les llàgrimes m’impressionaren, sinó perquè l’escola estava destinada, més que al realisme, al conceptualisme.
—¿Recordeu els noms dels alumnes que passaren per l’escola?
—No pas de tots, d’alguns. Amb els anys, la memòria s’aprima. Els primers alumnes, si no vaig errat, foren Vilàs (germà de Darius Vilàs), el mexicà Goitia i Lluís Plandiura, sí, el qui més endavant fou el considerable col·leccionista. Després hi aparegueren l’escultor Monegal, el pintor Mallol, el pintor i ceramista Aragay, doctrinari d’elevada categoria. Més tard, els arquitectes Nicolau Rubió, Cèsar Martinell, Antoni i Ramon Puig Gairalt, Bergós, Raventós, Quintana i els pintors Vayreda, Jaume Mercadé, Vilàs, Rafael Benet, E. C. Ricart, Joan Miró, Espinalt, Mirambell… La darrera formació estigué constituïda per Llorens i Artigas i Francesc Domingo… No us parlo pas de tots, naturalment. Els dos últims noms que us he citat no foren pròpiament alumnes de can Galí, perquè ja s’havia creat l’Escola dels Bells Ofiçis, i és en aquest organisme que es formaren. Ja comprendreu que no em toca pas a mi, des de cap punt de vista, de donar una valoració qualsevol d’aquests noms. Tols ells han arribat, en un o altre sentit, a deixar alguna cosa feta, més o menys important, és clar, com és natural que sigui així.
Amb això, arribàrem a la platja del Llaner, que és un dels extrems de l’urbanisme de la població. Era el moment d’emprendre el camí a la inversa; però, com que el senyor Galí em digué que no estava gens cansat, pujàrem el corriol costerut que porta a la finca de la família Pitxot. Quan fórem a dalt, aparegué la vista clàssica de Cadaqués. La tarda havia girat i el sol queia sobre la Perafita. Un lleugeríssim color d’ombra flotava en l’aire claríssim. La tramuntaneta havia mancat. El cel era d’una nuesa mineral. El mar, en calma, semblava un vidre. Tota la riba nord de la població es reflectia sobre l’immòbil mirall líquid amb una precisió fascinadora: tots els colors semblaven més nets, més vius, el vidre semblava donar-los una densitat que no tenien, vistos directament. La projecció es mantenia sense riells trèmuls o informes, sinó amb un vigor de dibuix que arribava al detallisme. Ens asseguérem al marge del corriol, sobre una fulla plana de llécol.
—És massa bonic… —em digué Galí tornant ara a l’aire arraulit i franciscà, després d’haver mirat una estona el panorama. A mesura que se l’anava mirant, semblava que s’anava tornant petit.
Vaig demanar-li llavors si em podia dir alguna cosa d’aquella famosa escola que fundà al carrer de la Cucurulla i que tanta influència tingué a l’època del noucentisme i anys després. Em respongué que li semblava que no era pas el més indicat per a parlar-ne en qualsevol aspecte, cosa que em semblà plausible, però el curiós és que, deu o dotze anys després (1963), el conegut crític d’art senyor Cirici Pellicer donà, en una revista, un escrit que conté un judici de l’escola presentat com si fos del crític, tot i que és producte d’una o diverses converses Galí-Cirici. Com que té aquest origen, l’autenticitat del qual és indiscutible, m’ha semblat que l’havia d’aprofitar per a emplenar el buit que en aquest punt el present diàleg ofereix. Al text, hi afegiré algunes notícies de la meva procedència.
«L’Escola posà en circulació —escriu el crític— una idea de la Catalunya Mediterrània, un xic grega, molt florentina i fortament pagesa i marinera, amb un concepte de la plàstica entre Cézanne i Signorelli, una gramàtica de les formes closes, més de Modigliani que no d’Ingres, uns tres passos cubistes i una temàtica de noies de poble i vailets, de càntirs i atzavares, d’orenetes i cistells de fruita, de velers i campanars, d’un barroquisme que s’anava afinant, fent-se esvelt, en un deliciós manerisme franc i ple de salut.
»El predomini del dibuix —segons el programa de Riquer— s’havia realitzat, però s’associava, com a les imatges d’Épinal, amb un colorisme vivíssim, carregat d’alegria fauve.
»La idea-clau de l’Escola era de creure que l’art no es pot ensenyar. Galí confiava en un esforç total per millorar l’home, no pas per aprendre un ofici en sí. Per això l’ensenyament es basava en les humanitats, en la lectura comentada de Shakespeare, de Goethe, de Dostoievski, i en els concerts dels dissabtes, invariablement dedicats a la música de Bach. Antoni Puig Gairalt tocava Bach al piano des que, per exigències de Galí, havia abandonat Wagner. En canvi, reflectia la voluntat noucentista de combatre el desordre irracional, tumultuós i passional del romanticisme, per promoure l’ordre exacte, intel·lectual, pur i constructiu, no exempt de grandesa d’ànima.
»Un altre element fonamental de l’ensenyament eren les excursions, especialment al Montseny, a Sant Cugat, al laberint d’Horta. Res de pinzells ni de pintures: anàvem a mirar, només. Galí deia als deixebles que portessin una corona d’ulls al cap.
»El 1909, els dies de la Setmana Tràgica, Galí va ésser fascinat per l’insòlit espectacle d’un gran veler posat al dic sec que semblava volar. Aquest tema passarà a ésser una de les obsessions de la seva plàstica, un veritable símbol de l’anhel col·lectiu, de l’entusiasme i la suma d’esforços i del poder d’elevar-se. És un tema que es repetirà insaciablement a les seves pintures i als seus cartells i que passarà a l’obra d’una gran part dels noucentistes.[6] Va fer-ne un primer quadre que passà a la col·lecció Plandiura, a la Garriga. Xavier Nogués en farà un símbol de l’esperit d’empresa del país, a les pintures de la Casa de la Ciutat de Barcelona.
»El més afí (dels deixebles) al seu punt de vista era Antoni Puig Gairalt, el futur arquitecte de Myrurgia. Joan Miró no veia, al principi, el color de les coses. Galí li proposava d’analitzar el color de coses que en tinguessin poc: una patata, una ampolla negra. Miró aviat va aprendre a extreure’n el més fabulós devessall de color.
»Feia dibuixar de cara una figura vista de perfil, i de perfil, una de vista de cara. Feia dibuixar pel tacte objectes presentats darrera l’esquena o palpant amb els ulls embenats. Es conserven dibuixos de Miró fets d’aquesta manera, que servia per a no fiar-se de la visió total, sinó fer-se un concepte de la forma de les coses. Feia mirar el cos de costat per veure’n el relleu.
»L’Escola no faltava mai, en bloc, o gairebé, als concerts de l’Associació de Música de Càmera al Palau de la Música, on Galí tenia una llotja que en deien a can Galí, cosa que feia l’enveja a Xènius, tan desitjós de fer deixebles.
»La famosa portada d’El mal caçador de Josep Maria de Sagarra, els cartells de “Sant Isidre”, de la Uralita, la decoració del “Vell i Nou”, amb les seves figures gegantines, inflades, sobre celatges amb orenetes i els enquadraments de panxudes cartel·les, de columnes salomòniques i de volutes, expressen una voluntat de vida i de força i una fidelitat a l’expressió popular, que constitueixen tot un programa. D’aquesta línia barroca derivava el seu perdut projecte arquitectònic per una escola ideal de Belles Arts, d’un estil que els qui l’han vist posen en relació amb el dels saborosos i neopopularistes grups escolars de Goday».
No té pas el més petit dubte que el grup format al voltant del senyor Galí tingué una gran irradiació sobre la joventut catalana en el grup dels dos primers decennis d’aquest segle —i amb posterioritat. El portaveu, el supervisor, el qui donà certificats de noucentisme, fou naturalment Eugeni d’Ors, que es mogué en un pla general. Els elements de can Galí feren també molt de forat, encara que limitat a les activitats monogràfiques a les quals cada un d’ells es dedicà. El senyor Galí fou el qui tingué una visió més vasta i, sense deixar en cap moment una voluntat de capdavanter, absolutament justificada. El cercle, en tot cas, influí en la vida de Barcelona en tots els aspectes intel·lectuals, en les arts plàstiques, en l’arquitectura, en la literatura, en la cultura general, en l’acceleració del pols de la ciutat. La seva influència en els estils del gust fou indubtable. El sentit que hom donà, per exemple, a La Revista de López-Picó, encara que mai directament confessat, és en aquell grup que es trobà. Molts dels seus components escriviren en la publicació. Hi contribuïren amb articles molt seriosos, d’un to molt elevat però d’un avorriment i d’una plúmbia pesantor impenetrable. És clar que López-Picó tingué una ingènita tendència a ossificar i mineralitzar la vida intel·lectual, però no seria just oblidar les pressions que tingué en el sentit que acabem d’assenyalar. El retret que tot aquell grup es mereix és una certa tendència al narcisisme, el gust que tingué per a mantenir-se minoritari, per a no sortir d’una certa puresa intel·lectual i una mica recòndita. A tots ells els agradà la distinció remarcada, vestir bé i anar mudats, no barrejar-se gaire amb el camp microbià de la vida corrent i vulgar. Tot aquell popularisme que Galí predicà fou un popularisme embolicat amb paper de plata —llavors no existien encara els plàstics. Aquells nois i aquelles noies eixorivits i dutxats, aquells pagesos i pescadors, foren més aviat siluetes d’aquesta classe de persones que persones reals. Aquesta marca que hom posà a La Revista i a les seves publicacions tan i tan estimables —aquella senyoreta mig agenollada sobre un celatge amb les inevitables orenetes— és obra de Josep Obiols, esperit absolutament típic d’aquell cenacle. En el terreny de les arts plàstiques, l’escissió fou total: el grup dels artistes realistes es mantingué, com és natural; el sentit de gravitació dels altres fou devers l’escola del carrer de la Cucurulla que es manifestà. Hi hagué un moment que semblà que tindríem una escola mediterrània. Galí la somniava, però ningú no acabà mai de veure-ho clar. És evident, però, que tot el corrent de la pintura decorativista fou en els conceptes de Galí que s’inspirà. A Les Arts i els Artistes, el grup més nombrós es mantingué realista, però potser Nogués, quan no féu decoració estrictament francesa, fou cap aquest cantó que es decantà. En un moment determinat, tinguérem dos considerables teoritzadors de l’art: Feliu Elies (Joan Sacs) exposà el dogmatisme realista. Francesc d’A. Galí teoritzà un decorativisme expressat d’una manera no tan dogmàtica però igualment apassionada. Aquests dos grups s’entredevoraven hipotèticament, però, literalment parlant. El moment tingué un autèntic interès i fon molt aprofitable. Posteriorment res no se li ha pogut comparar. A Barcelona es començava de crear una vida intel·lectual, una sensibilitat. Els noucentistes feren una enorme quantitat de coses. Els contraopinants de sentit positiu, cada dia més sorpresos, s’hagueren de sotmetre a l’evidència i en definitiva col·laboraren. Seria en tot cas irrisori discutir avui la importància i l’eficàcia que el cercle Galí tingué en tot aquest recobrament —en aquesta presa de consciència nacional. L’eficàcia fou profunda; els resultats, autèntics i reals. D’aquell sistema d’il·lusions —que Prat, en gran part, creà i organitzà—, encara avui en vivim, i és el que ha permès de mantenir una esperança.
Avui, el noucentisme es pot veure amb una certa perspectiva. És un error total de creure que el noucentisme consistí exclusivament en el Glosari de Xènius. El noucentisme fou un moviment molt més vast, de molta més amplitud, dins la totalitat del qual el Glosari fou un capítol important, però dins uns límits. El noucentisme havia anat precedit del modernisme, la transcendència del qual és indiscutible, sobretot en el terreny de les arts plàstiques, en una determinada concepció del gust de la burgesia, però que demostrà tenir una escassa projecció cultural genèrica. El modernisme fou una ventada d’europeisme, una eliminació de l’art estantís i oficial que fins llavors s’havia fet, i en aquest sentit representà un acostament d’una part de la societat a la realitat viva i autèntica. L’afirmació es pot sostenir, em sembla, a pesar de tots els pesars, de les exageracions i dels estirabots inevitables en tot corrent possible. Però el modernisme no tingué una repercussió cultural vasta; aquest enfocament fou obra del noucentisme, que si representà alguna cosa fou una voluntat d’intervenció en la totalitat de la nostra vida col·lectiva. Per primera vegada en aquest país, i d’una manera perfectament deliberada, la política demana al grup intel·lectual positiu —i sense fer un cas excessiu de les idees professades pels components d’aquest grup, naturalment diverses— que intervinguin en la desprovincianització, el recobrament i l’organització del país. Per arribar a algun resultat, en aquest sentit, s’hi treballà durant molt temps. Els resultats que s’obtingueren en un espai curtíssim de temps —un quart escàs de segle— foren balancejats. Els Estudis Universitaris Catalans havien d’ésser el germen d’una somniada Universitat que no s’obtingué. El Congrés de la Llengua Catalana havia de promoure la formació d’un diccionari científic de la llengua i l’acabament de l’anarquia. Després de moltes vicissituds, que sovint semblaren poc favorables a aquest acabament, F. de B. Moll ha pogut acabar els vuit darrers volums del diccionari —en té deu— amb un ordre perfecte, però amb seixanta anys de temps. Foren creats, mentrestant, l’Institut d’Estudis, el Museu, la Biblioteca, les Normes Ortogràfiques, les escoles que foren possibles. Si haguéssim d’enumerar tot el que es portà a cap en aquell període, en tan poc temps, allargaríem desmesuradament aquest escrit. Ara bé: aquest volum de realitzacions fou possible per la conjunció d’un polític, el senyor Prat, i un grup intel·lectual molt vast, que, per fer-ho curt, anomenarem el noucentisme, amb el benentès que molts d’aquests intel·lectuals ni tan sols acceptaren la terminologia del Glosari de Xènius. És a dir: si haguéssim d’assenyalar la característica del noucentisme com a fenomen històric, diríem que fou l’intervencionisme en la vida col·lectiva, o sigui les realitzacions que portà a cap, més que una qualsevol aglutinació verbal, el que assenyalà d’una manera decisiva la seva presència. El noucentisme no fou, com el modernisme, un moviment que es concentra sobre incentius estètics i es limità a influir un determinat sector de la societat. Les antenes del noucentisme foren molt més vastes, es projectaren sobre tot el país i crearen en definitiva tota la cultura acadèmica i positiva que tenim. El fet fou absolutament inhabitual i és gairebé segur que la realitat de la seva certesa es troba en aquest judici de Josep Pijoan sobre el senyor Prat de la Riba: «Prat era un home que creava situacions en les quals els qui no pensaven com ell col·laboraven amb ell. No era un home de secessió; era un home de la unió permanent i sistemàtica».
Avui, tot això ens sembla màgic. Però és un fet que aquest volum de realitzacions produí, a les persones estrictament contemporànies d’aquests fets, el mateix efecte. En l’assaig que dedicàrem a Eugeni d’Ors, en aquesta sèrie d’Homenots, hi ha una mostra de l’astorament que produïren en Joaquim Ruyra les realitzacions del senyor Prat i que públicament manifestà a Premià de Mar quan donaren a un carrer del poble el nom del President de la Mancomunitat. Aquest escrit del senyor Ruyra és molt important. En citarem un altre fragment, per donar una idea clara del que avui ens sembla un miracle.
«Prat de la Riba —diu Ruyra— no estava dotat de qualitats brillants. Parlava correctament, però no era cap gran orador; raonava amb claríssima lògica, però no podia ocupar cap lloc distingit entre els filòsofs; posseïa una sòlida instrucció, però no era un erudit; escrivia bé, però no era un literat que produís sensació per la seva força imaginativa ni pel seu enginy; examinant-lo analíticament, un hom no el trobava gran per cap dels seus caires. I és que la seva grandesa consistia en un equilibri de facultats, en una convicció incommovible; en una honradesa robusta; un amor ardent per la seva raça i en una serenitat impertorbable. Treballava més intensament darrera cortina que a la vista del públic. Influïa en tota obra de regeneració i no se’l veia quasi enlloc. El seu seny era de monarca i tan aviat exercia funcions de poder moderador sobre les activitats massa precipitades com de poder estimulador sobre les retardades dels egoistes.
»En Prat de la Riba amava totes les característiques catalanes: la nostra llengua, les nostres idiosincràsies racials, els nostres prestigis, la nostra riquesa, la nostra història, els nostres monuments i les nostres esperances. No mirava sols vers la política: mirava vers l’engrandiment de Catalunya. A la seva manera de veure, que jo entenc que és la bona, treballava per la causa de la nació catalana el qui en el nostre país convertia un erm en una vinya, el qui hi establia un regadiu nou, el qui hi bastia un edifici, el qui hi creava riquesa o llum d’honor en qualsevol ordre; el literat amb els seus llibres, l’home d’enginy amb els seus invents, el de ciència amb els seus descobriments i teories lluminoses, el sacerdot moralitzant, el polític combatent les tiranies, el sociòleg preocupant-se de la justícia i aspirant al millor benestar del major nombre possible de gents, l’obrer amb el seu esforç, el vell amb els seus consells, el jove amb els seus entusiasmes… Aquesta és precisament la lliçó que es desprèn del nom del senyor Prat…».
L’estat d’esperit en curs de realització del primer quart d’aquest segle fou aquest —d’aquell primer quart de segle que és el del noucentisme, mot que en definitiva cal acceptar no solament per la seva exactitud cronològica, sinó perquè l’ús l’ha imposat.
La tarda anà passant, la badia de Cadaqués s’enfosquí lleugerament, els blancs de les cases s’afebliren… Calgué emprendre la tornada. Baixàrem pel corriol sobtat fins a la platja del Llaner i, caminat el pedruscall de la petita cala, férem el camí invers cap al Baluard i el centre de l’hàbitat, ara un pas ara un altre. Vaig tractar d’agafar el fil de la conversa interrompuda, i el senyor Galí no hi posà cap obstacle.
—Sí, és cert —em digué—. El 1906 vaig fundar al carrer de la Cucurulla l’escola d’art. Si jo us digués alguna cosa sobre la projecció que tingué, per exemple, seria desproporcionat. Aquesta situació durà fins al 1913, en què el senyor Prat, president de la Diputació de Barcelona, fundà el Consell d’Investigació Pedagògica, que més tard es convertí en Consell de Pedagogia, que tingué una indubtable anomenada i fou de gran eficàcia. En el món oficial havia arribat el moment de la preocupació per la pedagogia, per les escoles, que era un terreny totalment abandonat. L’organisme creat havia de fer un treball permanent d’investigació sobre els progressos de la pedagogia —progressos que eren enormes— i aplicar-los als establiments escolars, no solament als que es fessin de nova planta, sinó als destinats a la transformació de les escoles arcaiques. S’havien creat unes pensions per a estudiar a l’estranger que foren donades a persones de gran qualitat —Enric Jardí, Eladi Homs, etcètera. Se sol ignorar que Eugeni d’Ors fou enviat a París no pas a estudiar filosofia, ni literatura, sinó pedagogia. Pijoan sol dir que el Pantarca no estudià gaire. Seguim endavant. Presidit per Prat, amb Puig i Cadafalch com a vicepresident i els corresponents diputats provincials dels més diversos matisos com a vocals, l’organisme tingué, com a consellers diríem tècnics, d’Ors, Oms i jo mateix i de secretari Alexandre Galí, que es dedicava a la pedagogia feia molts anys.
»L’acord més important de l’organisme fou la creació d’una Escola Superior de Bells Oficis destinada a la formació d’obrers especialitzats, caps de taller, artesans i industrials. En definitiva, ens trobàvem davant la primera Escola del Treball. Jo no us podria pas dir ara l’entusiasme amb què tots plegats ens posàrem a treballar. El sentit de l’Escola ens feia una il·lusió indescriptible, extraordinària. En primer lloc ens situàvem dins el corrent modern i europeu de la cultura. Després, un organisme oficial es dirigia, per primera vegada, als obrers —diguem-ho clar, als pobres— i els oferia un fonament real de treball, de cultura i en definitiva de benestar. Fou Joaquim Folch i Torres que establí els plans d’estudi de l’Escola, que se centraren sobre les següents especialitats: arts de la terra, de la fusta, del metall, del teixit i del cuir, jardineria i escultura arquitectònica. Cada especialitat implicava un exercici d’ingrés i tres cursos complets. L’ensenyament era naturalment teòric. Però ja comprendreu que la pràctica hi tingué una decisiva importància. L’ensenyament purament memorialístic, com solia ésser i sol encara ésser avui en tants establiments oficials, ni tan sols fou esmentat. Això féu que l’Escola —atesa la manera d’ésser del país— fos una escola cara. La Diputació de Barcelona feia moltes coses. Era l’organisme que ja podeu suposar: una diputació provincial de règim comú espanyol en plena gasiveria de l’època de l’economia clàssica. Però el senyor Prat era el senyor Prat. S’hi podia tenir confiança. Jo vaig ésser nomenat director de l’Escola de Bells Oficis i encarregat dels cursos de dibuix general i de color. No ens posàvem pas a treballar. Ens posàvem a gaudir.
»El professorat de l’Escola, formal gairebé en la seva totalitat en les idees que defensàvem en la nostra escola privada, tingué un esperit, i, com que per a haver-hi una escola autèntica hi ha d’haver un esperit, de seguida els Bells Oficis refulgiren en el nostre món de la indústria i del treball. Esteve Monegal fou encarregat dels cursos d’Escultura; Feliu Cardellach, que s’havia destacat estudiant les estructures arquitectòniques i les relacions entre l’arquitectura i la indústria, s’encarregà de Descriptiva i Perspectiva; Joaquim Folch fou proposat per a la Història de l’Art; com que érem pobres en un art tan arcaic, en aquest país, com la ceràmica, encarregàrem al professor francès Alexandre Bigot que se’n volgués encarregar, cosa que féu ajudat de Ramon Oliveras i mentre Vilàs era enviat al Japó per estudiar la gran tradició i la gran producció d’aquell país —viatge que fou dissortat perquè Vilàs morí en el seu curs; Gargallo, llavors en plena discussió, fou un element important de la secció d’escultura; l’arquitecte Raventós, germà de l’economista Manuel i de l’humorista Ramon, fuster de tradició, ja que el seu pare havia estat a Barcelona un gran element de la construcció, s’encarregà de la secció de fustes; l’arquitecte Rubió i Tudurí, de la jardineria; Ramon Sunyer, de la joieria; Aymat, de la tapisseria, on introduí l’alta lliça, gràcies als coneixements del qual encara es troba, en plena força, a Sant Cugat, la fàbrica del senyor Samaranch; el teoritzador Josep Aragay, un dels nostres més grans amics, que havia après la ceràmica amb Quer, treballava als magnífics forns dels Bells Oficis; Solanich, home franciscà i entusiasta, ajudava tothom amb la seva inacabable amabilitat. Us parlo de tot això molt per sobre, però ja veieu els noms: és el millor que ha produït el país, en el curs del segle, en el sentit de les realitzacions pràctiques, en cada una, ja s’entén, de les tècniques particulars. En un país com el nostre, pobre i d’esforços mal pagats, que porta a més a més, a sobre, els segles de rèmora oficial, les escoles s’inclinen a l’immobilisme, a crear un professorat de curiositat i de sensibilitat que tendeix a esbravar-se. El nostre criteri fou eliminar tots aquells elements que aspiren a l’ensopiment general i provincial ineluctable. Els demanàrem un sacrifici. Nosaltres sabíem perfectament que tots els nostres col·laboradors s’haurien guanyat molt millor la vida en l’activitat particular que en la seva activitat escolar, magrament pagada. Aquest sacrifici, l’acceptaren en nom d’un patriotisme real. Amb aquest sentiment es pogueren fer miracles. Si Josep Pijoan, amb els vells erudits del primer Institut d’Estudis, pogué fer coses extraordinàries, nosaltres, més tard, també en férem algunes amb una joventut absolutament informada. El nostre gran problema consistí a crear una generació pràctica.
—Considereu que el català és un home ineluctablement pràctic?
—No hi ha res més difícil de lligar que la teoria i la pràctica. Són dues coses que difícilment s’agermanen i se sobreposen, i ara parlo de les coses de la vida habitual. Vegeu el menyspreu que el món d’avui té per la metafísica, la teologia, els mers jocs de paraules. És aquesta sots-valoració que ha creat el domini de l’esperit anglosaxó, format en l’observació, en l’empirisme i, quan és possible, en la llei científica general. El català, bàsicament, és un home pràctic, però porta a sobre un tal engrut de segles de verbalisme inútil, de segregació de parauleria, de facilitat teòrica, que només quan s’ha destruït aquesta crosta horrible apareix una possibilitat real i humana. Només quan s’ha eliminat aquest crostisser separatiu i ineficaç que sol atiar sempre lligat amb un punt de fatxenderia insuportable, apareix l’home real i pràctic, que sol ésser humil i no gens donat a la propaganda irresponsable. A l’Escola de Bells Oficis ens haguérem de plantejar aquest gran problema en termes pedagògics i en els cursos de realitzacions eliminàrem l’amanerament, gairebé sempre inútil, del treball amb model. Creguérem que els alumnes no havien de copiar, de dibuixar, amb el carbó o el llapis, tècniques fàcils, sinó fer boixos o joies, plats o olles, perquè la tècnica, més difícil, els obligués a solucions enginyoses, a l’arbitrarietat que aquestes tècniques impliquen en el moment de les realitzacions pràctiques. Els últims deixebles de l’escola del carrer de la Cucurulla foren Francesc Domingo i Josep Llorens i Artigas. Tots dos vingueren als Bells Oficis. Llorens, que inicialment volia ésser pedagog i tenia mitjans expressius considerables —fou un extraordinari crític d’art—, fou decantat cap a la ceràmica. Després d’haver fet de secretari de l’Escola, fou pensionat a París per perfeccionar-se, i aquest fou l’inici d’una carrera que ha convertit Llorens en un autèntic valor universal. Per aquelles aules, hi passà molta gent, i ara recordo els noms, entre molts altres, dels pintors Puigdengolas i Rafael Llimona, que hi assistiren. Arribà un moment en què els locals dels Bells Oficis foren insuficients, i així fou creada, com a complement, l’Escola Tècnica d’Oficis d’Arts, escola nocturna, estrictament dedicada als obrers, que aviat cobrí la matrícula dels dos-cents alumnes que s’hi havien projectat. Però tot això no us ve pas de nou, perquè, si no vaig errat, vós fóreu diputat de l’últim període de la Mancomunitat.
—És perfectament exacte.
—Així, ja ho sabeu tot. La Diputació del senyor Prat esdevingué la Mancomunitat de les quatre províncies catalanes. D’aquest primer organisme autonòmic, en foren presidents successivament, els senyors Prat i Puig i Cadafalch. Tot el que es pugui dir d’aquest organisme com a realitzacions pràctiques és absolutament prim i feble davant la realitat. És l’organisme públic d’aparença més modesta però de més gran transcendència que aquest país ha tingut en molts segles d’indiferència i d’inanitat total. Però ja sabeu el que s’esdevingué: l’any 1925, la Dictadura del general Primo de Rivera, utilitzant la pedanteria i la ignorància d’alguns catalans de l’alta burgesia obsessionats per la tràgica situació social, situació en la qual la Mancomunitat no tingué art ni part, arrasà, destruí l’organisme autonòmic. La destrucció de la Mancomunitat produí en el país una situació de legalitat —i sobretot de dignitat— extremament dramàtica. Entre els intel·lectuals, la injustificada decisió produí un disgust i una voluntat de menyspreu perfectament comprensible. A la superfície en un principi, no passà res. De fet, és un dels esdeveniments mítics més decisius de la història de la primera meitat d’aquest segle, en aquest país. Se’n deduïren enormes conseqüències que encara vivim. Els professors de l’Escola de Bells Oficis firmaren un escrit de solidaritat amb un professor que havia estat maltractat. Foren expulsats en bloc. L’Escola s’havia acabat definitivament. Havia durat onze anys, més o menys.
—Precarietat terrible!
—Sí, és clar, però la confiança no ha tornat mai més. Els professors foren expulsats i els alumnes se n’anaren voluntàriament. De la continuació de l’Escola, se n’encarregà el Polytechnicum, institució que tenia el domicili al carrer de Sant Pere Més Alt, de notori i remarcable sentit social obrerista (matís socialista), reformada amb aportacions particulars. L’actuació, en aquell moment, de Ferran Valls i Taberner i altres polítics socialment oposats fou magnífica. Es feren esforços extraordinaris per suplir el que se n’havia anat avall, però hauria estat absurd d’imaginar que el Polytechnicum podria ésser el mateix que l’Escola de Bells Oficis. Mentre els forns de l’Escola restaven apagats i buits i el material de les realitzacions pràctiques havia quedat inventariat en els armaris tancats, les activitats pedagògiques de la nova institució no podien ésser res més que teòriques perquè no s’arribaren a tenir mai prou diners per a fer les coses d’altra manera. Què voleu? A pesar dels esforços, tothom es desanimà una mica i vingué la ineluctable dispersió. Així anàrem fent la història: el teixir i el desteixir de tants de segles.
—Vós què féreu? Ressuscitàreu la vella escola?
—Vaig aguantar al Polytechnicum fins que em fou possible. No creguéssiu pas que aquell esforç caigués purament en el buit. Recordo haver vist en aquelles tristes aules Josep Maria Prim, Carme Cortès, Capdevila, Ros… No vaig pas ressuscitar l’escola: em vaig dedicar a l’activitat privada, que em fou més fructífera que el que fins llavors havia fet. Vaig fer d’artista. Com a pintor, vaig realitzar la cúpula del Palau Nacional d’Indústries Elèctriques de l’Exposició Internacional del 1924; vaig pintar els frescos del frontis del Palau de la Metal·lúrgia per a la mateixa Exposició i vaig portar a cap diverses composicions monumentals per a la Casa de Correus de Barcelona, per a l’absis de la Seu Nova de Lleida, per a la casa editorial Montaner i Simón… etc. Com tot el que havia fet fins llavors, vaig tractar de donar a la meva obra un sentit social, més aviat lligat amb les últimes recerques de les arts plàstiques —el postcubisme, el futurisme—, que em sembla que hi és visible. Em vaig dedicar paral·lelament a la publicitat. Els cartells de l’Exposició de Montjuïc, del Conyac Barbier, de l’Orquestra Pau Casals, són meus. En fi… És una mica empipador parlar d’aquestes activitats, dutes a terme amb una intenció merament personal. A mi, el que m’interessa és l’impacte, la projecció cultural col·lectiva. El sentit de la cultura d’avui és aquest, i en el nostre país aquest sentit a penes existeix. Art leading life, diuen els anglesos. És l’interès essencial que té.
—De tota manera, tornàreu a l’actuació pública…
—Sí. El 1930 vaig ser nomenat representant de les Belles Arts al CENU, organisme destinat a l’ordenació dels serveis públics d’ensenyament i vicepresident de la ponència d’ensenyament artístic. Llavors vaig planejar la constitució d’un Institut d’Arts Plàstiques, dividit en dues seccions determinades: les Belles Arts i els Bells Oficis. La primera es projectava sobre l’ensenyament de la música, el teatre i la dansa. La segona, sobre les manufactures tipus, les arts gràfiques, les arts publicitàries, la formació i la conservació d’un museu d’art sumptuari i popular i la formació d’experts. Aquestes dues seccions tenien en certa manera un terreny de col·laboració mútua, que comprenia l’ensenyament de la pintura, l’escultura, el cinema i l’eurítmia de les formes i de la llum. Aquesta darrera matèria, que cada dia tindrà més importància en la vida moderna, implicava una nova concepció del decorativisme i de l’interiorisme. En aquest projecte, l’ensenyament dels Bells Oficis era calculat per a alumnes d’intel·ligència mitjana —un 73% de la població escolar és d’intel·ligència mitjana. A l’ensenyament de les Belles Arts s’admetia, en canvi, tothom: els d’intel·ligència mitjana; el 7% dels superdotats i el 20% d’escassament dotats. La idea era, no pas la formació de genis, ni la formació d’imitadors o simuladors, sinó exactament fonamentar l’esperit de creació.
—Anàreu gaire enllà?
—En aquell moment, potser sí. Ara tot el que us dic ja resulta una mica antiquat. Però, en fi, en el món en què vivim és inevitable.
Amb aquesta frase, em semblà que Galí donava per acabada la conversa. No em semblà pas correcte de tornar sobre algun punt exposat. En la conversa Galí-Cirici Pellicer, trobo aquest paràgraf, que crec que cal recollir per a acabar de donar la seva corba vital:
«Posteriorment —escriu Cirici—, Galí va ésser nomenat, pel Govern de la República, director general de Belles Arts. En aquest càrrec la seva gestió va ésser importantíssima. Per protegir-les de la guerra, va instal·lar al castell de Peralada tres mil obres procedents del Museu del Prado i altres col·leccions espanyoles, posant-hi calefacció per millor garantir-ne la conservació, i va instal·lar el tresor de la corona d’Espanya a la casa Alemany, del Passeig de Sant Gervasi. Quan el perill va ésser massa gran, va ordenar el trasllat de les obres dels museus a Suïssa, on van poder formar la base de sensacionals exposicions.
»Més tard, durant onze anys, del 1939 a 1950, Francesc Galí va viure a Londres i a Hamstead. Dr retorn a Catalunya va ésser acollit càlidament per les generacions d’artistes joves». Etcètera.
Havíem travessat gairebé tot el poble de Cadaqués, seguint la proximitat del mar, i gairebé ens trobàvem a l’altre extrem de l’arc de la badia, davant la petita platja del Pianc. Del lloc es veia l’altra banya de la badia, el coster de llécol fosc del Llaner al petit far de Calanans. La tarda, però, havia caigut, tot s’havia embrunit, la migrada llum del far s’havia encès i les grogues llumetes del poble començaven d’encendre en una part i altra. Tot d’un plegat s’encengué la il·luminació pública, que semblà, durant un instant, una batzegada lumínica, però que no féu altra cosa, magra com era, que augmentar la vaga i groga lluminositat. El mar no es movia. No feia cap vent. Al cel, les estrelles començaven de cremar. Ens asseguérem al pedrís que hi ha a la façana de la casa del senyor Sala.
Arribat d’Anglaterra, Galí s’ha tornat a dedicar a l’activitat privada i ha fet diverses obres importants, no solament en cases particulars, sinó en llocs més públics, com per exemple a l’antesala del despatx de l’alcalde de Barcelona. Hi ha una cosa, però, d’aquest període que no ha estat gaire habitual en l’activitat de Galí: s’ha pogut dedicar aparentment a no fer res, a conversar, a divagar. Així com el seu cosí, el pedagog Alexandre Galí, que tingué un paper tan important en la formació de l’Escola dels Bells Oficis i fou el creador del col·legi Blanquerna, ha publicat una magnífica biografia del baró de Maldà (Rafael d’Amat i de Cortada), el cèlebre memorialista del segle XVIII, i ha donat a la impremta les primícies del «Calaix de Sastre», el copiosíssim dietari del baró, en possessió del seu familiar, el marquès de Castellvell, Francesc s’ha pogut dedicar una mica a l’oci —però no gaire. El fet que hagi passat aquesta tarda a Cadaqués, sense fer pràcticament res, mirant el paisatge, és un fet molt singular.
Francesc Galí, nascut el 1880, ha intervingut en la vida del país des d’un lloc que en certs moments ha estat molt rellevant, des dels inicis d’aquest segle.
—Sí, teniu raó —em diu amb la seva veu una mica evaporada i un somriure de conformitat franciscana—, nosaltres, les persones de la meva generació que hem pensat d’una determinada manera no hem pas fet gaires vacances. Hem tingut molta feina i de molt mal fer. S’han travessat en el nostre camí tota espècie d’esdeveniments polítics i socials. Moltes coses que contribuírem a crear han estat enderrocades, sovint després d’enormes estralls. Això és tan cert que, si mireu les coses des de la pura superfície, des del punt de vista merament exterior, els qui quedem de la meva generació, que ja no som gaires, fa l’efecte que vivim enmig d’un món arrasat, ple de ruïnes i de misèries de tota classe. Quan penso en tot això i recordo que, fa un moment, us deia que nosaltres no hem estat homes de gaires vacances, em vénen ganes de preguntar-me si no n’hem fetes massa. La persona que està dotada del sentit de la responsabilitat i es troba davant una situació adversa, sempre tendeix a sospitar si la situació no s’ha originat per un excés de frivolitat o un sobrant de confiança… És una qüestió, en tot cas, molt intricada. Us diré, però, que independentment de la visió purament exterior de les coses, i fins i tot de les rauxes de pessimisme o optimisme que hom pugui sentir (aquestes coses són sempre personals i en definitiva temperamentals i, per tant, d’una importància relativa), n’hi ha una altra de més lligada, potser, amb la realitat, i la seva sement ha quedat en el camp.
—És clar…
—No m’agrada pas de parlar del futur, perquè mai no se sap com podrà anar. De tota manera, ha quedat una certa sement, a la qual hi ha persones que poden donar tota la importància i que altres no veuen tant. A propòsit d’aquest fet, us diré una cosa que tinc observada i que m’ha impressionat. Nosaltres, els vells, els del meu temps, els qui començàrem en aquells famosos IV Gats de què us he parlat, tenim de la situació actual una idea molt diferent de la que els joves d’avui em solen exposar. És un fet natural. Nosaltres començàrem del no-res, de la pura inanitat, del zero absolut. Rusiñol i Casas trobaren la paraula exacta: els quatre gats. No n’hi havia més, no hi havia res, exactament érem quatre gats. Els joves, per contra, s’han trobat amb una cosa feta, que començava de funcionar, que presentava l’aspecte d’una realitat puixant i ho han vist enderrocar. I és clar: la seva visió és una altra, perquè es pensen que el que hi havia tenia una presència antiga i una existència venerable. Tenia una existència real, però no pas venerable: tenia trenta anys. Eren el senyor Prat i el senyor Pijoan i els noucentistes els qui ho havien creat. Jo he estat present en totes aquestes aparents antiguitats. Els joves, que no poden tenir la més petita idea de l’estat del país el 1910, afirmen que la reculada ha estat immensa, total. És indiscutible que ho ha estat, però al meu entendre la situació era infinitament pitjor quan nosaltres començàrem. Llavors, fins els qui deien que escrivien en català escrivien (gairebé tots) en castellà. El provincianisme era total. Ara, a pesar de l’enorme enderrocament sofert, no crec que, de provincians, n’hi hagi tants. Alguna cosa s’ha modificat —i sempre deixant a part el que d’una manera o altra s’ha pogut salvar, que no crec que sigui vulgar. Després de tot el que us acabo de dir pensareu que jo sóc una espècie d’optimista grotesc, una mena de doctor Pangloss absolutament leibnizià. No ho cregueu pas. Jo no he estat mai ni optimista ni pessimista. Per a deixar-me emportar per aquests moviments d’humor, n’he passades, n’he vistes massa. La situació que tenim davant, en ella mateixa, no és res, és un pes mort, una força passiva i exclusivament expectant. Aquesta situació agafarà una o altra direcció si un grup humà determinat la sap manipular. Existeix, avui, aquest grup? ¿És possible de fer la hipòtesi de la seva aparició a la curta o a la llarga? Jo, personalment, no ho sé pas, però això no vol pas dir que persones més ben informades no ho sàpiguen. De tota manera, el fet és biològicament possible, encara que sembli que tothom està tant per les branques. Falta la convicció objectiva mínima…
—Falta un mínim de llibertat normal, la que tingué, diríem, el senyor Prat.
—Exacte. Hi ha un punt, però, en què la pèrdua ha estat seca i irrecuperable: vull dir la pèrdua de temps. Portem perduts potser vint anys. ¿Quants en perdrem encara? Jo crec que aquest és el problema més greu que tenim avui plantejat. Ja portàvem molt de retard —el retard ancestral. Ara estem en camí de presenciar el sacrifici d’una generació completa i total, sacrifici que haurà començat a l’escola i s’haurà acabat en la confusió d’una determinada manera de pensar. El temps passa i és sobre aquest pas del temps que està basat l’esforç que s’està fent per provincialitzar el país. La sement hi és —deixeu-me pensar que nosaltres, en aquest sentit, hi férem alguna cosa—, però la fugida del temps és ineluctable. Nosaltres, la gent de la meva època, fórem una generació que tingué pressa. No férem pas gaires vacances, però encara potser en férem massa. La gent d’avui, agafant les coses, en general, no sembla pas tenir tanta impaciència. I aquest potser és l’element que separa més, una generació de l’altra.
Després d’haver pronunciat aquestes paraules, Galí es posà a mirar el paisatge nocturn. Només es veien les llumetes grogues del poble i les esquitxades de llum sobre algunes parets blanques. El mar no es movia —a penes se sentia la succió de l’aigua en la sorra de la platja immediata. El cel era ple d’estrelles. Entrava el petit vent de la terra habitual.
Galí mirà el rellotge i constatà que s’havia fet tard. Començàrem de caminar seguint el camí a la inversa i el vaig acompanyar a la fonda de la plaça de les Herbes, a la porta de la qual ens acomiadàrem.