EL SENYOR MIRÓ I FOLGUERA I EL PERIODISME A BARCELONA EL 1919

Hi ha molta gent que passa, en el curs de la vida, per un moment decisiu —pel moment en què s’inicia la direcció, el sentit de la pròpia, personal existència. En el meu cas particular aquest moment es produí el dia 11 de juny de 1919 i en fou el principal protagonista la persona el nom de la qual figura en el títol d’aquest paper.

En tal dia com aquell, vaig trobar Quim Borralleres al vestíbul de l’Ateneu de Barcelona. Em féu un senyal i m’hi vaig acostar. Em digué:

—Veniu!

I pujàrem les escales de la Biblioteca. Arribàrem a la sala de revistes. En aquest local solitari, silenciós i fosc descobrírem un senyor que llegia el Times de Londres amb una atenció concentrada, sota d’una bombeta que tenia un pàmpol verd. Ens hi acostàrem.

—Senyor Miró —digué Borralleres—, veig que està molt enfeinat… Perdoni que el distregui. Aquest és el xicot de qui vaig parlar-li l’altre dia. Li doni, si pot, una mà… —I adreçant-se a mi—: El senyor Miró i Folguera, redactor en cap de Las Noticias.

El senyor Miró col·locà el diari damunt de la taula, s’alliberà dels vidres que portava sobre el nas, parpellejà un moment, saludà Borralleres (que se n’anà de seguida) i em digué, ràpid:

—Segui, segui… Agafi una cadira… —Vaig obeir-lo—. El conec de vista —afegí el senyor Miró— i fins i tot em sembla que em va ser presentat un dia a la penya… Alguna vegada hi baixo, en aquesta famosa penya, però li confesso que no tinc pas temps d’anar-hi cada dia… És una reunió de persones bilioses i insolents que, gairebé totes elles, estan en possessió d’una renda… En fi…, m’han dit que vostè pretén entrar en el periodisme.

—En efecte.

—M’han assegurat que vostè està acabant la carrera d’advocat. És cert?

—Sí senyor, és cert.

—I vostè, que disposarà d’una carrera, vol entrar realment en el periodisme?

—Sí senyor, realment.

—Ja s’hi ha pensat bé?

—M’hi he pensat més o menys. En realitat, però, no és pas una cosa de pensar-s’ho. És que no tinc més remei.

—Sí. El doctor Borralleres m’ha informat. Vostè es troba en la necessitat urgent de guanyar-se la vida. Molt bé… I en el periodisme, perdoni, què pensa fer?

—Tothom m’aconsella d’entrar-hi per sortir-ne de seguida que n’hagi obtingut una certa experiència…

—Ja ho veig. Vostè vol portar a la pràctica el tòpic francès segons el qual el periodisme porta a tot arreu a condició de sortir-ne. Li diré, de tota manera, que trenta-cinc anys enrere, a Reus, jo deia el mateix. I encara, pobre de mi, no n’he pogut sortir. No crec que ningú que en aquest país hagi hagut d’entrar en el periodisme per guanyar-se la vida se n’hagi pogut, per ara, sortir. Per això li deia fa un moment: ja s’ho ha pensat bé?

—És que, comprèn?…

—Sí, sí, d’acord. La urgència, ja ho veig.

Es produí una pausa llarga, durant la qual les faccions del senyor Miró agafaren un aspecte de preocupació creixent. Produïa la impressió que li sabia molt de greu que em trobés en la trista necessitat d’entrar en el periodisme. No coneixia pas encara les seves idees sobre aquest ofici; pel to del diàleg semblava, però, que eren molt negres. Em dirigí una mirada plena de tendresa oliosa i trista com si es trobés davant d’un innocent que serà degollat quan l’hora li arribi. Després, amb una barreja de premiositat i de reiteració, em preguntà:

—I vostè considera que el seu únic camí és el periodisme? No ha pensat en alguna altra solució? Un treball d’oficina…

—No senyor. No he pensat en res més.

—Si no hi ha més remei, doncs, farem la prova. A primer de mes entrant vostè serà redactor —d’alguna manera ho hem d’anomenar— de Las Noticias. Es presenti el dia abans a la redacció i demani per mi. A les sis de la tarda…, li va bé?

—Li estic agraïdíssim…

—Sospito que temps a venir m’ho agrairà molt menys… I, parlant de tot, vostè és afeccionat a llegir diaris?

—Sí senyor.

—Coneix Las Noticias?

—Més o menys.

—Deu haver vist que Las Noticias és una cosa que surt cada dia, que per facilitar-hi l’accés al públic, més aviat baix de sostre, que el llegeix, està construïda a base de calaixets. Hi ha el calaixet de les «Provinciales», en el qual es concentren totes les notícies que segrega la província. Hi ha el calaixet de les «Locales», en el qual es posen les notícies de Barcelona. Hi ha el calaixet de les «Municipales», amb les notícies que exhala l’Ajuntament. Hi ha el calaixet de les «Judiciales», de les «Agrícolas», de les «Religiosas», de les «Generales», de les «Taurinas», etc. Ara bé: per ara aquesta fórmula ha donat un cert resultat. És una fórmula per a primaris que ha resultat remunerativa. Si vostè ha passat mai la vista per aquests calaixets s’haurà fet càrrec d’una cosa importantíssima: que aquests calaixets són emplenats, no precisament amb idees, sinó amb notícies. Vostè té alguna idea, apreciat jove?

—No sé què dir-li…

—Faci’m el favor de no estranyar-se de l’aspecte una mica singular que agafa la nostra conversa. Li deia, fa un moment, que la cosa és importantíssima. En realitat és tota la clau del problema. Perquè vostè s’orienti ràpidament li diré que a la casa les idees que vostè tingui o pugui tenir no interessen absolutament gens, literalment gens. Vostès, els joves, solen tenir idees. No és pas que tot el que vostès es pensen que són idees ho siguin realment. Ah, no…, però, en fi, la joventut és l’època de les idees, què hi farem? I bé: quan vostè entri a la redacció faci’m el favor de deixar a la porta les idees que vostè pugui tenir. No hi fa res que aquestes idees siguin grandioses, sublims o simplement humanitàries i excel·lents. Les abandoni, faci el favor, purament i simplement. Li aconsello, a més, que en el tracte amb la gent de la casa faci tots els possibles per demostrar que disposa d’una quantitat d’idees irrisòria, que el seu joc mental és mínim —just per a agafar el tramvia—. Els redactors del diari s’han agafat tan seriosament això de treballar sense idees, que a la llarga s’ha demostrat, es demostra cada dia, que no en tenen ni una per medecina. És tan cert el que li dic, que quan l’atzar els posa en contacte amb algú que té alguna idea el consideren un ximple. Aquest és, doncs, l’ambient que l’espera.

—Ja, ja…

—Vostè el que ha de portar són notícies, notícies, la quantitat de notícies indispensables per a emplenar el calaixet que li serà ofert. Ha d’arribar a la redacció amb les butxaques plenes de notícies. Ha de portar notícies com aquell qui porta maletes. Entesos, jove?

—Perfectament entesos…

—Aquesta meva darrera frase li deu haver estranyat un xic. Portar notícies com aquell qui porta maletes sembla una comparació extravagant. De fet, però, és una extravagància aparent. En tot cas, és la noció que es té a la casa de les notícies. A la casa, no interessa pas la significació diríem transcendental de la notícia: interessa el fet brut, real, tangible, concret, pesant, ocorregut i definitiu. Això dóna bastant de feina, perquè es tracta d’un treball del qual deliberadament s’ha d’excloure tota gràcia, tota fantasia, tot sentiment. Res de sentiments! Ni idees ni sentiments! Vostè serà redactor, jo sóc el redactor en cap d’un diari sense idees i sense sentiments. Jo, Miró i Folguera, fill de Reus, sóc el redactor en cap d’un diari sense idees i sense sentiments… Està entès, jove?

—De tota manera, a Las Noticias hi ha una secció dedicada a aquestes coses…

—Sí senyor, en efecte. Hi ha el calaixet de les idees i els sentiments. És el calaixet de les «Paradojas», que emplena cada dia el senyor Emili Tintorer. El senyor Tintorer és un intel·lectual de l’època del modernisme, un senyor sec, elegant i discret, que, a més de tenir la missió, a la casa, de tenir idees i sentiments, estigué encarregat, anys enrere, de les «Teatrales»…, em segueix? Ara bé: ja comprendrà, estimat jove, que quan un diari té una secció dedicada exclusivament a les idees i als sentiments queda implícitament entès que ni un gram ni un mil·límetre d’aquestes coses no ha de figurar en les altres seccions. Si es produís aquesta barreja, s’originaria una confusió que destruiria el mecanisme intern del negoci, seria barrejar les «Artísticas» amb les «Agrícolas» o les «Judiciales» amb les «Religiosas», una cosa nefanda i horrible…

—Ja ho entenc… Però, senyor Miró, si em permetés…

—Digui, jove, digui…

—Gràcies. Em podria dir què és una notícia?

—És una pregunta de contestació difícil. Peremptòriament em sembla que una notícia és una cosa que des de fa una pila d’anys dóna diners al senyor Roldós, que és el propietari de la barraca en la qual vostè treballarà a partir del primer de mes. Ara: precisar el que és una notícia no em sembla pas tan fàcil.

—Tots els diaris tenen, és clar, la seva concepció de la notícia. Jo només li demano què s’entén per notícia a la redacció de Las Noticias.

—És precisament això el que no sé. Jo li podria dir, per exemple, essent com sóc un vell lector de la premsa anglesa, què és una notícia des del punt de vista d’un diari anglès. Ara: des del punt de vista de Las Noticias les coses es compliquen…

—Un discurs del president del Consell serà, sens dubte, per a la casa, una notícia.

—Sí senyor, evidentment.

—Un discurs del senyor Cambó, serà una notícia?

—També.

—La submissió del governador civil o del bisbe a una operació quirúrgica, haurà de ser tinguda per una notícia?

—Quin dubte hi ha? És una notícia.

—La grip de la nena del governador, és una notícia?

—No és una notícia, però des del punt de vista de la casa és una important notícia.

—El sobresaliente obtingut pel fill de la marquesa de X…, s’haurà de considerar indefectiblement com una notícia?

—No és una notícia, però ho és en principi, des del punt de vista de la casa.

—Seria tan amable d’aclarir-me les paraules «en principi»?

—Vull dir que, atesa la falta de paper, no és una notícia publicable entre setmana. Com que els diumenges n’hi ha més, es pot considerar una notícia de diumenge. Comprèn? Per a donar una noció precisa del que a la casa s’entén per notícia hauríem de prescindir de generalitzacions i sotmetre els fets a un punt de vista empíric. Potser una resposta aproximada a la pregunta que m’ha fet podria ser aquesta: Las Noticias és un diari que apareix en una ciutat de nou-cents mil habitants, que és, però, elaborat amb un esperit de població de vint mil.

—És claríssim…

—Li dic tot això perquè vagi agafant l’aire de la casa. Parteixi de la idea que la feina s’haurà de fer i, per tant, que serà mal pagada. No sé pas si amb el que guanyarà podrà pagar la dispesa. Al pas a què van les coses, jo necessitaré trobar un sobresou en un o altre lloc. He demanat per entrar a la biblioteca del Cercle Artístic. L’esplendor que la ruleta té en aquest establiment sembla que permetrà d’ampliar la biblioteca i tenir un bibliotecari estipendiat. En general, no crec que hi hagi cap redactor de la casa que visqui exclusivament del sou. En fi, ja irem parlant de tot. Em trobarà cada tarda aquí mateix. Si no té res a fer, es deixi veure.

La conversació amb el senyor Miró i Folguera em situà en un mar de confusions. El vaig trobar un senyor estranyíssim. Em produí la sensació de trobar-me davant d’un home molt intel·ligent. I, com que aquests fets es donen tan espaiats, em vaig veure forçat, literalment sense voler, a donar un tomb de Rambla, que en aquest temps és un carrer tan bonic.

La segona visita al senyor Miró i Folguera es produí el 18 de juny a la mateixa sala de revistes de l’Ateneu. El vaig trobar que llegia, com l’altra vegada, el Times de Londres. Tenia al costat una tauleta amb un servei de cafè i una garrafa d’aigua. Després d’haver-me fet seure, em digué amb una veu curiosa, perquè em semblà cordial i tendra:

—M’agradaria que em digués que s’ha deixat córrer l’aventura periodística…

—No el puc pas complaure…

—Quina llàstima!

—Li confesso, a més, que és una aventura que em fa una certa gràcia.

—La joventut és inconscient. És el que té de meravellós l’edat de vostè. Més endavant comprendrà el que li dic. Crec, en tot cas, que el periodisme és una de les coses més desagradables i desgavellades que en aquest país es poden emprendre. Ja veu que no li amago res, que li parlo amb sinceritat. En fi… De tota manera, sospito que vostè, a través del periodisme, en porta alguna de cap…

—És una cosa ben senzilla. M’agradaria anar a l’estranger de corresponsal…

—Ja ho entenc: vostè voldria ser corresponsal a l’estranger d’un diari o altre. Però, quina classe de corresponsalia pretén? Gratuïta o estipendiada? —Deguí fer-hi una cara enriolada amb un matís de reticència—. Li he fet aquesta pregunta perquè el costum que hi ha hagut en el periodisme d’aquest país en el meu temps amb els corresponsals a l’estranger ha estat la gratuïtat sistemàtica. Els primers que han començat a cobrar amb una certa puntualitat han estat els corresponsals de la darrera guerra. Es pot dir que Gaziel ha estat el primer que ha viscut d’aquest ofici. Abans hom donava un carnet al corresponsal i se li desitjava explícitament un bon viatge. Vostè coneix Sadurní Ximénez? És l’home que ha tingut més temperament de corresponsal a l’estranger de tots els que he conegut. Ximénez, que és un gran aventurer, hauria estat un corresponsal volant únic, insuperable, magnífic. Ho intentà alguna vegada, però no se’n sortí mai: ni una sola vegada no se li enviaren els diners que se li havien promès. El senyor Coll i Rataflutis, que corresponsaleja a París, ha viscut de les engrunes de la taula del financer Pau Bosch, el col·leccionista de rellotges. El meu amic Jaume Brossa, corresponsal a Londres, ha hagut de fer, per viure, tots els papers de l’auca. En aquest ofici, l’única cosa positiva era el carnet. El carnet era una espècie de rossinyol (en el bon sentit de la paraula) que hom feia servir per obrir-se pas a través de portes generalment tancades. Alguns aconseguiren algun resultat —ben pocs. Altres acabaren establint-se en alguna ciutat de l’estranger i es dedicaren a fer una cosa o altra, absolutament diferent del motiu inicial del viatge. El poeta Pérez Jorba marxà de corresponsal de premsa pagat… És una pretensió honorable i digna, però la primera cosa que cal per a ésser un corresponsal d’aquesta naturalesa és trobar un diari que tingui el ferm propòsit de pagar…

—És evident.

—Doncs ja ho sap! Un excel·lent corresponsal pagat és l’home que ha trobat un diari que cada fi de mes té la memòria suficient per a complir els compromisos contrets. Està entès?

—Sí senyor.

—Doncs, si està entès, recordi’s del que li acabo de dir i s’estalviarà molts maldecaps. —Després d’una petita pausa, el senyor Miró féu una transició brusca i em preguntà, amb una amable rialleta—: Vostè, jove, quina literatura cultiva? És poeta, per ventura? Dramaturg, potser?

—Oh, no senyor! En realitat, no em dedico a res.

—Molt bé. Els joves literats que no es dediquen a res solen cultivar la narrativa o alguna cosa semblant. El doctor Borralleres m’ha parlat de vostè. M’ha dit que vostè ha publicat petites caralladetes a les revistetes. El doctor Borralleres no sembla pas gaire entusiasmat amb les seves elucubracions.

—Jo tampoc, francament.

—Així a vostè no li agrada el que escriu?

—No m’agrada gens.

—Es pot afirmar, doncs, que vostè coincideix amb el doctor Borralleres a judicar mediocres els seus treballets?

—La coincidència és perfecta.

—És clar que, sigui dit entre nosaltres, el doctor Borralleres m’ha decaigut molt en aquests últims temps. El considerava un home d’un judici ponderat i d’un gust segur, però després d’haver-li sentit parlar tant i tant de Proust, de Marcel Proust, la meva decepció ha estat completa. Perquè ha de saber, jove, que jo he fet un esforç per llegir Proust i he arribat a la conclusió que és un escriptor inintel·ligible, un pur galimaties. És un d’aquells autors dels quals la gent de Reus diu que no els entén ni Déu. És clar que el pobre doctor Borralleres no en té pas tota la culpa. El qui l’ha ensibornat de mala manera i li ha pervertit el gust ha estat aquest sinistre poetastre d’avantguarda que fuma tabac anglès amb pipa anomenat Solé de Soja. Aquest Solé és el primer lector que Proust ha tingut a Barcelona. Què li sembla? Vostè pot concebre una aberració semblant? Solé, que és un gandul i no ha alçat mai una palla de terra, treballa ara com un boig divulgant l’obra de Proust, i s’ha de reconèixer que ha fet forat en el món de l’esnobisme. Jo em pregunto: com és possible tot això? Com s’explica? Però, la resposta, encara l’espero…

—Ja, ja…

—Però tornem a la conversa. Tot això serà un núvol d’estiu, em segueix? Havíem quedat, em sembla, que la literatura que vostè cultiva no és del seu gust…

—Hi havíem quedat, en efecte.

—És un punt que calia aclarir ràpidament. L’altre dia li vaig donar un consell. Li vaig dir: en el moment d’entrar a Las Noticias, faci’m el favor de deixar a la porta les seves idees i els seus sentiments, si és que vostè presenta alguna idea o algun sentiment. Ara li’n donaré un altre: en el moment d’entrar en aquest diari, faci’m també el favor de deixar a la porta la seva literatura narrativa. Ho faci encara que tingui l’amor propi de considerar-se un Balzac o un Dickens. Pensi que una qualsevol infiltració de la seva literatura personal en el nostre diari podria ser catastròfica, literalment nefasta… Hi podríem deixar tots plegats la carcanada, com diuen a Reus. Vostè, jove, és una naturalesa tendra, pueril, escassament foguejada. Pensi que un diari és una cosa que s’aguanta permanentment per un fil. El fil que aguanta el diari està format pels adjectius que hom utilitza en els papers que s’hi publiquen. Els adjectius d’un diari han de ser matisats, facilíssimament digeribles, apriorísticament acceptats per la clientela. Si vostè pretén fer-n’hi passar algun de nou, si vostè té la insensata pretensió d’enriquir l’adjectivació habitual, vostè esdevé ipso facto enemic de l’administració. Així, doncs, res de literatura narrativa personal, res d’adjectius originals, encara que siguin d’or, res de sortir del camí traçat. L’aparició d’un adjectiu no habitual produeix en el lector una rialleta de conill. Una concentració de rialletes de conill es pot convertir, s’ha convertit moltes vegades, en el principi de la fi. La simple temptativa, doncs, d’establiment d’alguna modificació pot ser nefasta. La qüestió és no donar mai al subscriptor el pretext de cursar la baixa. Ja li vaig dir que el diari és com una calaixera amb molts calaixets. En un d’aquests calaixets, en les «Paradojas» del senyor Tintorer, està acceptat l’enriquiment i la varietat de l’adjectivació. En les altres seccions, ni pensar-hi! M’ha comprès bé? Ni pensar-hi! Així, doncs, que quedi ben clar: a Las Noticias un bon dia és un hermoso día; un dia fred i plujós és un día desapacible; un comerciant és el activo comerciante, i un sacerdot, el virtuoso sacerdote. Però res més! No es pot passar d’aquí. Qualsevol altre vel·leïtat seria l’aparició de les rialletes de conill. I, ara, anem al gra.

—Sí senyor. Anem al gra.

—Vostè, jove, sap escriure una gasetilla?

—No ho crec pas. Exactament, crec que no la sé escriure. En tot cas, no n’he escrita mai cap.

—La seva modèstia l’honora. Ha de saber, però, que un diari, un diari d’aquest país, no és més que un enfilall de gasetilles. L’estil dels nostres diaris, tant pel que fa referència a la informació local com a la informació general, com a la informació internacional, és el que s’anomena vulgarment l’estil de gasetilla. «Ayer, en el expreso de la noche, salió para Madrid el senador por nuestra Universidad literaria Dr. Don José Daurella y Rull». La primera condició per a romandre a la nòmina d’un diari és saber escriure gasetilles com la que li acabo de formular. És a dir: vostè ha de portar notícies com qui porta maletes, però a més ha de presentar aquestes notícies en forma de gasetilla. És indispensable. És sinequanònic —per dir-ho com el poeta Bartrina, que era de Reus, quan parlava de filosofia—. Ara bé: si vostè em preguntés quina és la principal característica d’una bona gasetilla jo li respondria: una gasetilla pot ser gramaticalment i lògicament un centpeus, inintel·ligible, però una gasetilla ha de produir al país que la llegeix una sensació de claredat radiant absoluta, decisiva…

—Potser, senyor Miró, convindria —vaig atrevir-me a dir-li— que m’aclarís, d’antuvi, la contradicció que m’ha semblat observar en les paraules que vostè ha pronunciat.

—Perdoni, però en les meves paraules no hi ha cap contradicció. Vostè n’hi veu una perquè vostè és un llepafils. Ja comprendrà que, després de l’esforç que hem fet per crear una clientela caracteritzada per la més absoluta inanitat gramatical i lògica, plantejar problemes gramaticals i lògics és anar explícitament contracorrent. Una gasetilla pot ser gramaticalment deficient i un galimaties des del punt de vista lògic, però ha de ser clara i habitual, és a dir, no ha de pertorbar el mecanisme mental inconscient de la gent. Si no és pertorbadora d’aquest mecanisme, ningú no s’adonarà de les seves deficiències. Així, doncs, estimat jove, cal que sàpiga que una gasetilla —i vostè a partir de primer de mes viurà de la gasetilla— pot ser obscura o clara independentment de la seva perfecció intrínseca. Atingui’s, doncs, a aquesta regla general: el país, lector de Las Noticias, vol gasetilles que li produeixin una sensació de permanent claredat. El país vol claredat, jove, claredat!

—Sí senyor, vol claredat.

Arribats que fórem en aquest punt del diàleg, el senyor Miró, dominat per un creixent mestretitisme, penetrà francament en el laberint de la gasetilla considerada com un element inseparable del mecanisme mental inconscient del material humà. Era una matèria que l’havia portat a reflexionar sobre les contingències de l’esperit d’aquest material. La vida havia posat —ben a contracor possiblement— els seus coneixements tècnics de la gasetilla al servei de l’administració d’un negoci de gasetilles important. Feia dues o tres dotzenes d’anys que, d’una manera modesta però segura, anava tirant d’aquesta combina tan singular. En podia parlar, així, amb un gran coneixement de causa. Malgrat l’aire de desengany trist que el descobriment d’aquestes coses posava en les seves constatacions, el to contundent que tenia el seu parlar no implicava pas una qualsevol vel·leïtat de cinisme. Respectava la seva manera de viure i la considerava tan plausible com qualsevol altra. Els negocis —fins i tot els negociets—, sigui quina sigui la forma que agafin, són agradables per a la persona que els fa. Mentre parlava, vaig tenir ocasió de mirar-lo amb una certa calma.

El senyor Miró era un home petit, grassonet, molt pàl·lid —tenia la pal·lidesa específica de l’home que treballa a la nit— que representava de cinquanta-cinc a seixanta anys. Portava una petita barbeta blanca d’un punxegut moderat i un bigoti grisenc i molsut molt acurat. Anava vestit generalment de blau i, com que era a l’estiu, portava una armilla de piqué blanca. Sota els cabells clars i blancs —que presentava tirats enrere—, les seves faccions haurien estat normalíssimes si el seu ull esquerre no hagués tingut una característica ben especial. Tenia l’ull dret absolutament normal, però l’esquerre era un ull blanc i mort, com un ou de colom, molt sortit, a penes aguantat sota l’òrbita ciliar. Era un ull sorprenent, curiosíssim, que afectava tota la seva exteriorització. Aquell òrgan estrany i inexplicable el feia semblar una figura d’anticipació, un personatge d’una novel·la de Wells sobre la humanitat del futur. Era un ull tan desorbitat, tan impensat i d’una tal novetat, que semblava que el senyor Miró disposava de l’òrgan del sisè sentit, d’una cosa misteriosa, com si la persona que el presentava tingués un lloc diferent dintre de l’evolució humana. Cap a on mirava aquell ull? Què veia? Quina era la seva força de penetració visual? Eren preguntes que hom es plantejava davant d’aquell misteriós ou de colom, sobretot quan hom constatava que aquell ull tenia un moviment de rotació que no diferia per res del moviment que tenen els ulls normals, però que agafava un aspecte singularíssim atesa la seva blancor neutra i grisenca. Quan aquell ull es posava a rodar, teníeu la impressió de trobar-vos davant d’una cosa absolutament nova i inexplicable. Inexplicable potser no és ben bé la paraula. Només calia sentir parlar el senyor Miró per a comprendre que no era una encarnació del futurisme i que totes les hipòtesis a què el seu ull incitava eren simples elucubracions de l’esperit infonamentades, mers productes de la imaginació literària. L’ull esquerre del senyor Miró era simplement un ull normal fracassat, un ull nial.

Vaig sortir d’aquestes vagues observacions en sentir que deia, alçant el to de la veu i mentre l’ull se li posava a rodar.

—Així, doncs, vostè pretén, jove, entrar en el periodisme tot i considerar-se pràcticament incapaç d’escriure una gasetilla ben girada…

—En efecte, així és, per desgràcia…

—És realment singular… Però potser no hi ha cap raó per a desanimar-se. Li aconsello, per començar, de llegir el diari amb detenció. Tracti d’aprendre’s de memòria les gasetilles que hi trobarà. La gasetilla és un fenomen de la vida inconscient, tant per al qui l’escriu com per al qui la llegeix. Em segueix, jove? És un fenomen d’automatisme mental. Tracti d’adaptar-se a aquest automatisme. Saturi’s bé dels principis que li he exposat. En cas de dubte, s’abstingui. No tiri endavant. Qualsevol solució és millor que caure en les novetats! No inventi gasetilles noves. Res de novetats! Ni idees, ni sentiments, ni adjectius nous, ni gasetilles de nova planta…

—Li estic molt agraït —vaig dir alçant-me de la cadira—. Ni idees, ni sentiments, ni literatura personal, ni adjectius nous, ni gasetilles de nova planta.

—Exacte, jove, exacte. Aquest és el programa. Vostè m’ha interpretat.

—Bona tarda tingui…

—Bona tarda, jove, bona tarda.

En passar la porta, vaig girar-me per acabar-lo de saludar. Amb les ulleres sobre el nas —de les quals penjava una cinteta negra—, s’havia embrancat altra vegada en la lectura del diari.

La tercera conversació amb el senyor Miró i Folguera tingué lloc, com les anteriors, a la sala de revistes de l’Ateneu i es produí el 27 de juny. El vaig trobar, com les altres vegades, llegint el Times de Londres, tenint sobre la tauleta del costat un servei de cafè esgotat.

—S’acosta el dia… —vaig fer en asseure’m, per dir alguna cosa.

—Sí senyor, exacte! I, referent a la seva feina, li diré que tinc la intenció de destinar-lo al calaixet de les «Judiciales». Essent estudiant de Dret i amb la carrera ja tan avançada, potser serà el lloc més adequat. Haurà d’anar a l’Audiència cada matí i veure el que passa. Dic a l’Audiència! Res del jutjat de guàrdia. Aquest jutjat forma part d’un altre calaixet, el dels «Sucesos», secció autònoma però certament lligada amb les «Policiales». A l’Audiència, hi tenim un xicot que ho té una mica abandonat. —Deguí fer-hi una cara de poc entusiasme, perquè em mirà estranyat—. És que el que li proposo no li agrada? —digué amb una amabilitat lleugerament refredada.

—Sí senyor, i li agraeixo el que fa. Però vostè ja sap que a l’estiu, a l’Audiència, les coses s’alenteixen i s’encalmen. L’administració fa les vacances.

—Sí, és clar. Després del desestero hi ha les vacances. Pensi, però, que l’amistat que tinc amb el doctor Borralleres, l’afecte que li porto, que està part damunt de les seves inexplicables vel·leïtats proustianes, m’obliguen a donar al seu recomanat una feina planera i còmoda, sobretot per començar…

—És ben amable…, però li voldria parlar amb claredat.

—Digui, jove, digui… —féu posant l’esquena sobre el respatller de la cadira, cosa que semblà donar a l’ou de colom del seu ull esquerre un augment de protuberància.

—El doctor Borralleres li degué transmetre francament les meves intencions. Modèstia a part…, però m’agradaria de treballar…

—Sí, me’n va parlar, però li seré franc: no en vaig fer gaire cabal. En el periodisme de la meva joventut hi havia algú que tenia ganes de treballar. En el d’ara, aquesta pretensió és tan poc corrent, que vaig considerar que el doctor Borralleres parlava per modo di dire, per utilitzar la locució italiana, d’una manera rutinària…

—Si em permetés, li diria que no és pas el cas. En el país hi ha, en aquest moment, una informació impressionant: la situació social, els atemptats… No creu que…

—Sí, sí, però ui, ui, ui, ui, ui!…, no em faci, li ho prego, rodar el cap. Si vostè vol treballar en la secció de «Sucesos», ja que els fets a què al·ludeix formen part, en el diari, d’aquest calaixet, en podrem parlar més endavant. Però abans…, ja comprendrà que m’hi vull pensar. No vagi tan cremat! No oblidi, d’altra banda, que en aquest aspecte de la informació la censura és molt forta. No es pensi pas que sigui tan fàcil…

—És clar…

—Així, doncs, espero que en aquest moment trobarà natural que reservi la resposta per a un altre dia. A fi de mes passi per la redacció. Ja sap que el diari té l’administració a la Rambla dels Estudis i la redacció i la impremta en una travessia del carrer Nou, al carrer de Guàrdia. És en aquest carrer, que és un dels més bruts de Barcelona, que s’haurà de presentar. En principi, persisteixo en la meva primera idea: les «Judiciales». Si la secció resulta, per raons estivals, excessivament estèril, llavors l’utilitzaria com a auxiliar meu per al calaixet de què sóc responsable: les «Políticas». Potser haurà de fer alguna visita a les patums de la Lliga. Té un trajet presentable?

—Divuit duros.

—All right. Li interessa, a vostè, jove, la política?

—Francament, no gaire.

—És curiós. A tots els qui escriuen caralladetes de la prosa narrativa, els passa igual: diuen no gaire! Quan vostè sigui contribuent, la política li interessarà.

—Possible, dintre d’una probabilitat vaga…

—Potser té raó… Si vostè es vol dedicar al periodisme i, a més, té ganes de treballar-hi, no crec pas que arribi mai a ser un contribuent apreciable.

El senyor Miró i Folguera, que en el moment de la meva insinuació havia agafat un aspecte d’inquietud i d’alarma, s’havia anat calmant. S’havia tornat a posar els vidres damunt del nas, que en exhalar els seus «ui, ui, ui!» li havien caigut a la taula. Em tornava a mirar amb la tendresa trista de les visites anteriors. M’hauria estat difícil d’imaginar el que pensava de mi. És molt probable que gairebé tots els seus pensaments giressin al voltant de la coneguda exclamació: «Tan jove i tan desgraciat!».

Així, arribà un moment en què la conversació reprengué amb una absoluta normalitat.

—I, parlant de tot —digué—, vostè, jove, quin castellà escriu?

—Precari, notòriament precari…

—Si és així, no renyirem pas.

—Què diu, ara?

—Comprendrà. En aquest punt no podem fer filigranes ni permetre’ns gaires luxes. Hem d’escriure un castellà intel·ligible, el castellà del subscriptor, el castellà traduït del català de Barcelona, notòriament repatani. No hi ha més cera que la que crema: el nostre mitjà d’expressió ha d’ésser repatani. Que quedi ben entès: res de xaronismes! Però tampoc res de castissismes! Entre Góngora i El nuevo Pascual o la prostitución en Barcelona hi ha una bona mitjana, que és la que ens traça el camí de l’eficàcia. Aquesta eficàcia no pot deixar de ser administrativa, com no pot ser, en cap moment, confusionària. El bilingüisme ha tingut sempre aquest mal: crear una tercera llengua, una llengua de pobrets i alegrets, modesta però honrada, un simple fracàs expressiu, un fracàs ple de bona voluntat, una cosa sense cap ni peus, en fi, el que a Reus en diem una collonada. Se’n fa càrrec, jove? Aquest és el nostre mitjà d’expressió. No en tenim d’altre. La frase ha de ser curta, matisada però sense exagerar. Si no hi caben tots els matisos, val més fer-ne una altra i posar-hi el que ha sobrat. Valen més dues frases petites i clares que una de grossa i massa carregada. La frase ha de ser agradable, mengívola, però lleugerament repatània. No en dubti pas, jove, no en dubti pas! Repatània. L’esperit de la llengua que hem de cultivar ha de ser repatani. No pot ser d’altra manera, perquè les coses modestes i honrades són intrínsecament repatànies. No demani peres a l’om i cregui’m a mi: els oms no en fan. Aquesta és la veritat. Accepti aquest esperit amb bona voluntat i serà útil a la casa. No perdi temps esperant el miracle. La dificultat d’aquesta classe de fenòmens és considerable… Finalment, la frase ha de tenir forma de persiana. Aquest moviment de contracció o d’augment de visibilitat és una condició obligada per la notícia que hom té davant. Hi ha coses que s’han de donar amb la persiana baixa, altres amb la persiana dalt de tot. Vull dir que la frase s’ha de saber graduar —graduar de llum, de volum, de visibilitat. No hi ha dues notícies iguals, com no hi ha dues fulles iguals. Les notícies no són més que la germinació de la vida, i la vida és canviant, diversíssima… —S’interrompé un moment. Després—: Una cosa havia oblidat… —digué—. A fi de mes, quan aparegui, la primera cosa que caldrà fer serà presentar-lo al director del diari. Hi ha molta gent que ignora que Las Noticias té un director —no un director de palla, sinó real i tangible—. Aquest fet, els redactors l’han de saber: és una exigència elemental, comprèn? El director del diari és un senyor anomenat don Juan Barco, fill de Salamanca, radicat a Barcelona, amic del professor Unamuno, persona d’una certa edat, delicada, llunyana i discreta. Sembla que és una persona que ha tingut una vida familiar molt complicada, amb els materials de la qual el senyor Unamuno ha escrit alguna de les seves novel·les, si és que les novel·les que escriu el senyor Unamuno es poden anomenar novel·les, cosa que no he cregut mai, perquè el castellà culte no serveix per a escriure novel·les, comprèn, jove? Però això és una altra història, com va dir Rudyard Kipling. El senyor Barco té la condició essencial, posada per la família Roldós per a dirigir el seu diari: té un nom castellà. Jo podria tenir la capacitat periodística de Lord Northcliffe: pel fet de dir-me Miró i Folguera i ser fill de Reus no podré mai accedir a la direcció de Las Noticias, cosa a la qual, d’altra banda, no aspiro. Ho ha d’ésser el senyor Barco, pel fet de dir-se Barco, em segueix? Afegiré, pel seu govern, que si el senyor Barco, en comptes de Barco, es digués un nom més ampul·lós, més característic, per exemple, Hurtado de Mendoza o Giménez de Orozco, guanyaria més diners dels que guanya. Ara guanya simplement els diners d’un home que es diu Barco…

—Ja ho entenc.

—No cregui pas, però, que la funció del senyor Barco, a la direcció, no tingui importància. Té importància sobretot per als redactors, i, per tant, convé que vostè la conegui. El senyor Barco llegeix el diari, cada dia, de dalt a baix, amb la missió de constatar si s’hi publiquen notícies repetides. Això, ho fa per aconseguir que els redactors no es distreguin, és a dir, perquè els redactors també el llegeixin. Si en el calaixet de les «Provinciales», per posar-li un exemple, hi constata l’aparició d’una notícia publicada ahir en el calaixet de les «Agrícolas», és que el redactor de les «Provinciales» no ha llegit les «Agrícolas», comprèn? El senyor Barco pretén que els seus redactors llegeixin el diari, no pas, certament, per raons informatives o culturals, vull dir per enriquir les possibilitats mentals del redactor, sinó simplement per evitar la repetició de notícies, que el subscriptor pugui dir: «Això, ja ho havia llegit…». El senyor Barco vol novetat, sorpresa, peix fresc. Ara bé: el redactor que no passa per aquestes baquetes perd la seva confiança. Així, jo li aconsello…

—Moltes gràcies.

Encara parlàrem d’algunes coses més. El senyor Miró em féu grans elogis del seu redactor del calaix d’estranger: Manuel Brunet.

—Vostè el coneix? —em preguntà.

—No tinc el gust.

—Si es presenta l’ocasió, l’hi presentaré. Vostè, jove, va al llit tard? Brunet i jo som els qui tanquem el diari. Gairebé cada dia ens hi toquen quarts de cinc del matí. És pesat… De vegades sortim plegats, al carrer. Brunet té alguns anys més que vostè; em semblen, a més a més, molt diferents. Brunet és un home silenciós, misantròpic, solitari. Abans venia a l’Ateneu i freqüentava la penya del doctor Borralleres. Ara s’ha retirat de tot contacte amb la gent. És un exseminarista que s’ha fet ateu. Aquesta classe de moviments no són gaire bons per a l’esperit, són anormals, perquè sempre hi ha la possibilitat que de l’ateisme hom torni a la llana pura i simple. En la vida, demani coherència i formalitat, per més primaris que siguin els principis sobre els quals es troba posada aquesta coherència. Guardi’s dels convertits! A més, és molt impressionable; em segueix, jove?, però ho ha de ser per les coses que valen la pena. S’ha de saber graduar el moviment de la pròpia persiana, comprèn? Brunet té una falla: no té ni la més lleu idea del món anglosaxó, que és el més important de la terra. Ara està afectat per la revolució russa, imagini’s! És una reminiscència del dogmatisme de seminari… A part de les hores de nit, que passa a la redacció, no sé pas quina vida fa. Deu fer la vida del vigatà exiliat a la Rambla.

—Brunet és un excel·lent escriptor… —que jo vaig dir.

—N’estic segur…, però en tant que redactor de Las Noticias ha hagut de deixar a la porta totes les seves condicions personals, s’ha hagut de despersonalitzar. A la casa, es dedica a posar títols i inflar o desinflar telegrames. Fent aquesta feina és molt apreciable.

El dia 30 de juny, a darrera hora de la tarda, vaig anar a Las Noticias. El carrer de Guàrdia és el segon entrant al carrer Nou, per la Rambla a mà esquerra. El porter m’anuncià al senyor Miró, i aquest senyor em rebé de seguida al seu despatx, molt petit, situat en un racó de la sala de redacció. Després de parlar un moment, passàrem a la direcció. Per arribar-hi, travessàrem la sala de redacció, on hi havia sis o set senyors que escrivien damunt una taula llarga amb un aire estudiós. Després passàrem per una habitació solitària en la qual hi havia una taula, un tresillo i una butaca suplementària i que vaig suposar que era el despatx de la gerència. Després arribàrem a la direcció.

El senyor Barco, que en el moment d’entrar escrivia, s’alçà de la cadira i ens allargà la mà amb una cordialitat una mica fatigada però visible. Em féu dos o tres compliments. El senyor Barco era un senyor petit, distingit, que disposava d’un castellà precís i ben pronunciat, més vell —o més envellit— del que jo suposava, d’un color general grisenc, sense relleu. Com que la llum de la taula li tocava a la cara, de ple a ple, no em podia fer càrrec, amb claredat, de les seves faccions. Anava vestit a la financera: jaqué, armilla blanca, corbata verda i pantalons ratllats. Semblava un president de república del Caribe de bona jeia.

Una vegada exhaurits els compliments, els senyors Barco i Miró es posaren a parlar de les seves coses. Vaig voler-me retirar, però ho impediren… Després el senyor Barco, portant un cigar entre dos dits, ens acompanyà fins a la porta. En el moment d’allargar-me la mà, em digué:

—El señor Miró le dará las instrucciones pertinentes… Miró, usted mismo…

I així s’acabà la visita.

Tornàrem de seguida a la sala de redacció i el senyor Miró m’indicà el lloc de la taula general que em corresponia. El lloc implicava disposar d’una cadira, un calaixet, una carpeta (per cert, suada, plena de taques de tinta, brutíssima), un tinter, una ploma i un paquet de quartilles. El calaix estava situat entre el de les «Religiosas» (el titular del qual em fou presentat) i el de les «Provinciales», que no em fou presentat perquè no hi era. Entre les altres persones presents vaig tenir el gust de conèixer el senyor León, encarregat de les «Municipales» —un senyor d’uns trenta-cinc anys, molt elegant, d’una carnadura lluent, els cabells plens de brillantina, extremament simpàtic i comunicatiu, la veu una mica rogallosa —em costa de digerir la veu de cabreta—, i pel qual em semblà que el senyor Miró tenia un afecte explícit.

Després sortírem al corredor, i el redactor en cap em pregà de seguir-lo. Em digué:

—Ara li presentaré el senyor Pallardó, que és un element important del sistema, he, he!… És la persona que assegura la relació entre la redacció i la impremta, l’home de la platina. No vull pas dir que sigui el compaginador, perquè el diari no ha pas arribat encara a l’estadi de la compaginació; es fa com les botifarres: posant una cosa darrere l’altra, embotint els calaixets a dins de les columnes. A més, fa de corrector de proves i té al seu càrrec dues seccions: les «Taurinas» i les «Festivas», que apareix escrita en vers. Aquest senyor Pallardó és un poeta d’una fluència inesgotable, una tènia poètica, i seria capaç de posar en vers la geometria analítica. Aquestes «Festivas», com les «Paradojas», seran seccions del seu gust, perquè, essent calaixets sense notícies, delicades exhalacions de la inspiració, no les haurà de llegir…

El senyor Pallardó ocupava una cambreta reduïdíssima, amb una taula, una cadira i una determinada quantitat de pilons de papers posats al sòl de terra. El racó estava impregnat d’emanacions de paper imprès, horribles. Si haguéssim intentat de seure, la falta d’espai ho hauria fet impossible. A peu dret hem esperat que el senyor Pallardó acabés d’escriure —car, en entrar, l’hem trobat escrivint a gran velocitat. Davant d’aquest espectacle, el senyor Miró m’ha dirigit una mirada amb el seu ull en forma d’ou de colom —una mirada de resignació, però subratllant la forta ratxa de fluent inspiració que el dominava. No l’hauríem pas pogut interrompre: li hauríem fet un tort. Finalment, el senyor Pallardó ha alçat el cap i s’ha posat dempeus. Ha aparegut un home alt, corpulent, una mica carregat d’espatlles, espès, de faccions vulgars, cara de mal humor, vestit amb un guardapols de color de mig dol. Em dirigí una rialleta notòriament forçada —justa per a donar entenent que li havíem trencat les oracions. He pogut donar una ullada al paper que escrivia, i per la forma que tenia l’escrit he vist que el que el senyor Pallardó estava elaborant en aquell moment era una «Festiva». La inoportunitat de la visita era visible. Les paraules amables del senyor Miró semblaven augmentar la impaciència de la persona objecte de la visita. Era un espectacle absolutament nou per a mi: el de la impaciència de la inspiració poètica. Quina quantitat de coses insospitades, estranyes, hi ha en la vida! Finalment, ens acomiadàrem, i, en haver-ho fet, el senyor Pallardó posà les anques a la cadira com si la prengués per assalt, la ploma se li mogué amb una rapidesa sorprenent i ni tan sols ens tornà el «passi-ho bé» que li enviàrem en el moment de la sortida.

En trobar-nos al corredor, el senyor Miró em digué:

—Aquesta classe de poetes són així. Quan tenen la desgràcia que els bufi la inspiració, entren en titil·lació i no saben a quina paret toquen. Es troben dominats per una musiqueta d’organillo. Perden el món de vista. Es fa càrrec, jove, de fins a quin punt pot ser mediocre i adotzenada la poesia?

Caminant pel corredor, arribàrem a la porta del carrer. El senyor Miró em donà les darreres instruccions.

—Demà a les dotze vagi al Palau de Justícia. Demani pel nostre redactor. No li costarà pas de trobar-lo. De seguida estarà orientat. I a les sis de la tarda l’espero aquí mateix amb les notícies. Ha arribat l’hora de posar fil a l’agulla. Estigui bonet. Passi-ho bé.

Fa tres dies que treballo a Las Noticias.

El primer dia, a quarts de dotze del matí, vaig anar, amb el tramvia número 29, al Palau de Justícia. Hi vaig trobar el meu antecessor fàcilment. Resultà ser un jove absolutament impersonal, bru, dentadura blanca, de paraula fàcil i agradable. Acabats els primers compliments, a causa probablement de la necessitat d’expandir-se, parlà còmodament. Resumeixo.

—Jo no sóc pas periodista —em digué—. Sóc advocat i treballo al despatx d’un procurador. M’he casat fa poc i la meva senyora és molt gelosa. Abans de casar-nos era una mira’m-i-no-em-toquis. Ara s’ha tornat gelosa. Coses de la vida… Quan sabé que la redacció del diari era al carrer de Guàrdia, s’oposà que hi posés més els peus. Es pensa que el barri és pervers, té por que no li faci el salt, etcètera (la loquacitat barcelonina). Davant d’una situació semblant, em serà molt difícil de mantenir-me a Las Noticias. Hi sóc per fer-me un sobresou. Tampoc no era del seu gust que fes l’Audiència. Diu que a la vista de les causes hi va el pitjor de cada casa…, en fi, comprèn? És una persona com tantes n’hi ha en aquest país. Vol posar la nostra vida matrimonial sobre la possibilitat d’heretar d’aquí a vint o vint-i-cinc anys alguna cosa que els seus pares han de tenir, tenen, certament. S’imagina d’aquí a vint o vint-i-cinc anys! Jo em passaré la vida constatant que són durs de morir i ella imaginant que es poden morir d’un moment a l’altre, d’una manera prematura i impensada, com les esqueles de La Vanguardia demostren cada dia. És fantàstic! Li diré tot passant que aquestes esqueles de La Vanguardia, que són universalment llegides, susciten, és clar, moviments de tristesa autèntica; la seva vertadera importància prové més aviat, però, de les possibilitats que ofereixen en el compliment de les profecies i no pas de les profecies enraonades i normals, sinó de les més absurdes i estrafolàries. Entre la meva senyora i jo, aquestes esqueles seran un pretext de conversació diària fins que Déu vulgui…, i ja hi pot posar els anys que li sembli. Ara m’han destinat a les «Provinciales». Abans de dinar s’ha d’anar a la Diputació, recollir les notes de Secretaria que ja donen escrites, i convertir-les en gasetilles. Si algun dia el president diu alguna cosa, s’ha de recollir. Res més. És un treball que faria millor un ciclista. Pràcticament, aquí a l’Audiència, en aquest temps, no hi ha res a fer. Li presentaré un ordenança. De tant en tant li allargui una propina —modesta— i el tindrà al corrent. No és pas necessari de venir cada dia. No s’ha pas d’exagerar. Amb un parell de vegades la setmana n’hi haurà prou. El Liberal surt a les sis de la tarda. Agafi les notícies que li puguin interessar, modifiqui’n una mica la redacció i tindrà la secció feta. Els diaris d’aquest país viuen en règim de simbiosi. Jo ho faig així…

—De tota manera —vaig gosar dir— aquesta secció podria tenir interès. Ha vist com la donen els diaris de París? Podria ser una secció molt divertida…

—Si vostè vol fer una secció divertida, no crec pas que es mantingui gaires setmanes a la casa —digué el jove amb un aire sentenciós i definitiu.

Després em presentà un ordenança. Constatada la seva conversació anodina —la de l’ordenança—, però lleugerament encoberta, el meu antecessor s’acomiadà i ja no el vaig veure més.

A les sis, a la Rambla, vaig comprar El Liberal. El paper portava, com a notícies de l’Audiència, el que el funcionari m’havia dit. Vaig retallar-les i a dos quarts de set em trobava ocupant el meu seient a la taula de la redacció. Amb una dificultat suficientment empipadora vaig tractar de modificar fins on fos possible l’estil de les gasetilles i vaig emplenar el meu calaixet. S’hi assemblaven molt, però les meves eren més mal escrites. Els faltava la fluència automàtica, el rondibilis, per dir-ho amb la paraula de Rabelais. A quarts de vuit, el senyor Miró tenia damunt de la seva taula el meu primer fruit periodístic estipendiat. La rebuda que em féu tingué totes les característiques de la jerarquia. Redactor en cap, fredor total. Recollí els papers i digué:

—D’aquí a tres o quatre dies parlarem.

L’endemà, en obrir el diari, vaig veure que els papers s’havien publicat, amb l’estil, però, molt corregit. Havien estat reconvertits a l’automatisme anterior. Vaig comprendre que en el nostre país només hi ha una manera reditícia de dir les coses i que aquesta manera s’ha d’aprendre si hom vol mantenir-se en aquest estrany ofici.

En els dies successius, tot es produí normalment. Vaig anar a l’Audiència, l’ordenança m’explicà vagament —feia calor— el que hi havia, a El Liberal vaig trobar escrit el que el modest personatge m’havia dit. El sistema funcionava perfectament. Els primers dies vaig posar una certa atenció en la còpia, lleugerament desvirtuada, del diari de la nit. Ho vaig fer prenent les precaucions amb què es porten a cap els treballs clandestins. Després vaig veure que tots els redactors de la casa feien el mateix —àdhuc el senyor León, de les «Municipales», que era un redactor molt benvist i gras.

El carrer és realment infecte. Fa una olor corprenedora de pixum, que es barreja, a l’hora baixa, amb l’olor de xampú que deixen en passar múltiples senyoretes dedicades a les passions de l’amor. Amb la calor, aquesta dosificació és d’una vulgaritat reticent i diabòlica.

La redacció és en uns baixos i s’hi entra per un corredor que condueix, en línia recta, a les màquines. La paret de la dreta d’aquest corredor és un envà de fusta que tanca els tres compartiments —la redacció, la gerència i la direcció—, els quals estan, a la vegada, separats per envans de fusta. Aquests envans són baixos, no arriben al sostre, de manera que els tres compartiments són destapats, fan una sola nau. Això em fa una certa angúnia, però el fet que d’un compartiment a l’altre tot se senti obliga a la discreció.

A la redacció —que té una finestra reixada que dóna al carrer, que a l’estiu és oberta i deixa entrar l’aire miasmàtic del carrer— hi ha una taula llarga en la qual cada redactor té el seu seient i el seu calaixet. A quarts de sis de la tarda es comença d’animar. A quarts de set es troba completa. En aquesta hora arriba el senyor Barco i travessa la redacció. A la taula gran, s’hi fa un silenci imponent. Només se sent el baf del districte i les plomes dels redactors gratant les quartilles. En el moment d’entrar, el senyor Barco porta un cigar encès a la boca. Travessa el local entremig d’un núvol de fum. Però aquest cigar és objecte, segons he pogut veure, d’una sèrie de manipulacions. L’encén a la porta del carrer; en asseure’s davant de la taula del seu despatx l’apaga. En sortir, per anar-se’n, el torna a encendre. Traspassada la porta, el cigar és apagat convenientment.

—Al pas que anem —he fet observar avui als meus companys de taula—, aquest cigar li durarà set o vuit dies. Sempre és el mateix…

Les meves paraules han obtingut una rebuda glacial. Tothom s’ha posat a escriure amb el cap baix, frenèticament. El redactor de les «Agrícolas» se m’ha acostat i m’ha dit amb un aire greu i mortuori:

—Si vostè repeteix això unes quantes vegades, es jugarà la posició!

Pocs minuts després del director, sol aparèixer a la casa un senyor de mitja edat, sec com un clau, amb uns vidres que li tremolen a la cara, silenciós com una ombra, amb un aire de distret. Aquest senyor, que camina a grans gambades, ve a deposar la «Paradoja». De vegades en porta dues o tres. És el senyor Emili Tintorer, que es firma Max. És l’únic redactor que té dret a pensar, a opinar i a sentir. És un ésser privilegiat. Però no sol pas abusar d’aquest privilegi.

Després del senyor Tintorer sol arribar el senyor Roldós (fill), és a dir, la representació de la propietat. És un jove senyor malenconiós, alt, pàl·lid, passiu, callat. Quan arriba al seu despatx de la gerència, s’asseu darrere de la seva taula i deixa passar les hores mirant el sostre i fumant cigarretes. Sobre la seva taula no hi sol haver mai cap paper. De vegades, molt de tant en tant, rep alguna rara visita. El fenomen és tan singular que la casa queda intrigada durant dos o tres dies. És exactament el tipus del senyor que surt de casa o del cercle que freqüenta «per anar a fer acte de presència».

El senyor Pallardó no és pas un home que faci gaires estaries a la redacció. Però de vegades apareix amb el seu guardapols de mig dol, que li arriba fins als peus. Quan el vaig veure arribar per primera vegada vaig recordar l’escena de la presentació. «Ara veuràs», vaig dir-me, «un poeta en estat de frenesí creador…», però no vaig pas tenir tanta sort. El senyor Pallardó prengué seient a la taula general, obrí el seu calaixet i menjà una queixalada dels variats queviures que el calaix contenia… A la casa, el senyor Pallardó és molt considerat. Alguns redactors el consideren un geni ignorat, un gran valor literari humiliat per la incomprensió general i la universal injustícia. No conec pas la seva obra per a poder-ne parlar amb un mínim de coherència.

El senyor Miró i Folguera m’agrada cada dia més. Vaig suposar que la meva entrada a la casa accentuaria la seva fredor. En part, així ha estat, però de vegades té una debilitat i posa en les nostres conversacions la cordialitat que em demostrà a l’Ateneu. És un vell liberal, molt tolerant però molt rígid en les qüestions de la feina. És un home de coneixements enciclopèdics —i de fet ara he sabut que s’ha passat una bona part de la vida treballant per a enciclopèdies. Fa la impressió de saber-ho tot. La seva erudició sobre el segle XIX és dilatadíssima.

A la redacció, el senyor Miró té dues principals missions: exercir la censura sobre l’estil i vigilar l’adaptació de l’esperit dels redactors als principis que presideixen la bona marxa del paper. El diari no té un criteri determinat sobre res, i això si cal s’ha d’imposar amb la violència. Parlant de la seva feina el senyor Miró diu:

—En aquest país passa una cosa molt particular. A les redaccions hi ha elements que tenen un nas finíssim per a la notícia i no saben escriure-la; n’hi ha d’altres, en canvi, que escriuen passablement, alguns bé, als quals no hi ha manera humana de fer portar una notícia. Als uns, doncs, els he de donar la substància; als altres, la forma… És pesat, no cregui…

El senyor Miró parla d’aquestes coses amb una visible displicència, però en el fons amb una secreta vanitat. És un home que té bona opinió de si mateix. Si això el fa feliç, Déu li ho conservi. De tota manera, entre la gent del ram és tingut per un home d’escriptura torturada i lleugerament coriàcia, i classificat entre els periodistes que, si bé no saben mai el que passa exactament, saben en canvi «com han de passar les coses». El matís és divertidíssim. Sigui com sigui, el senyor Miró és un home molt notable, que sempre en té una per dir. Seria impossible que pensés com la gent d’aquest temps. Però jo ja voldria, als seus anys, tenir la receptivitat, la frescor de curiositat que presenta.

Fa poques tardes, a la tertúlia del Cafè Catalunya, discutien el doctor Turró i el senyor Miró sobre l’edat que tenia Pasteur en morir. Era una discussió enutjosa i absurda, com totes les inútils discussions que es poden resoldre obrint un diccionari qualsevol.

—Perdoni, doctor… —digué el senyor Miró, una mica enervat—. On ha llegit que Pasteur morí a aquesta edat?

—Ho he llegit exactament a Las Noticias d’abans d’ahir… Pepito, porta Las Noticias d’abans d’ahir, si et plau!

—Deixem-ho córrer…! No en parlem més! Quin cas vol que faci jo de Las Noticias? Li prego de no prendre’m per un altre! Si ho hagués llegit en el Times, de Londres, encara!

Del senyor Miró s’afirma que es negà rodonament a creure que la guerra del catorze havia començat —malgrat que el seu diari havia donat la notícia en lletres cubitals— fins que no ho llegí al Times. Pel que es veu, el senyor Miró està molt interessat que la gradació jeràrquica es mantingui perfectament precisada.

Com que el senyor Miró i Folguera trigà uns quants dies a cridar-me, una bona part del mes de juliol transcorregué normalment fent la vida de sempre. Em vaig convèncer que no era pas absolutament indispensable d’anar cada dia a l’Audiència. Amb El Liberal n’hi havia ben bé prou. D’altra banda, m’arribà la notícia que el senyor Barco estava satisfet de la feina —content amb un matís. Sembla que el que l’ha agradablement sorprès és que fins ara no he fet cap planxa massa vista. Però, és que hauria estat possible disposant dels excel·lents elements de què hom disposa espontàniament?

El meu company de taula és el redactor de «Religiosas». Hi parlo sovint. És un senyor castellà amb una barba molt acurada i un cap com un maniquí de perruqueria. Si no fos que quan camina va una mica coix, semblaria un cavaller d’un quadre de Velázquez. Escriu amb una certa prosopopeia, amb el tronc del cos rígid, fent un moviment circumdant amb el colze del braç dret. Llàstima que aquest moviment quedi desvirtuat per la presència d’un puny de cel·luloide, rodó com la boca d’un canonet, d’un color blanc equívoc, incert.

Un dia vaig arribar a la redacció amb un set als pantalons. Impossible d’esbrinar-ne l’origen. Vaig ensenyar la desgràcia al redactor de «Religiosas». S’ho mirà amb calma, lentament. Amb això, em semblà que aquell senyor tenia ganes de dir-me alguna cosa i no gosava. Al capdavall m’insinuà, anant a fer una gran volta, que la seva senyora era molt bona sargidora i que per vuitanta-cinc cèntims la reparació quedaria tan bé que ningú no ho coneixeria. Avui m’he posat els pantalons de mudar i li he portat els del set. Demà estaran llestos. Petit detall; a través d’una altra gran volta m’ha dit que m’estaria eternament —eternamente— agraït si el pagava per endavant. Ho he fet. Això m’ha valgut una mirada d’un agraïment entranyable —vull dir afectat per tenir les entranyes com a origen. Potser massa agraïment. Els sentiments, quan són excessius, em fan basarda, no m’agraden gens.

Un altre dia vaig fer un altre descobriment. Vaig anar a veure el senyor Pallardó —el geni poètic de la casa, el geni que ha d’escriure tabernaclades populars i adotzenades a conseqüència de la incomprensió general—, per resoldre una petita qüestió de proves d’impremta. En passar per davant de la porta de la direcció em semblà sentir la veu del senyor Barco.

Evidentment: era la seva veu. Com que els compartiments són destapats, del corredor estant se sent el que s’hi parla. La simple veu del senyor Barco, però, no m’hauria pas fet aturar. Era el que la veu deia el que m’aturà en sec. Eren les vuit del vespre. L’hora que a la redacció hi havia més moviment. La veu del senyor Barco no era pas gaire forta, més aviat tenia un to confidencial —com si la seva emissió el pogués comprometre. El senyor Barco dictava.

Dictava lentament. Quan vaig acostar l’orella a l’envà de fusta que tancava la direcció vaig sentir:

—… después, en la noche lúgubre y oscura, sonó un tiro y se vio el resplandor de un fogonazo. Puntos suspensivos. Seguido, mayúscula. La adúltera cayó muerta…

No hi havia dubte: el senyor Barco dictava una gran escena del fulletó del diari. El moment que l’adúltera moria… La meva sorpresa fou extraordinària. Mai no hauria cregut que el fulletó de Las Noticias fos escrit pel director. En principi em sembla que tota aquesta classe de literatura és obra de Carolina Invernizzio. Sempre que obro un diari del país amb fulletó descobreixo que la novel·la és d’aquesta popularíssima senyora. Resulta, doncs, que la Carolina Invernizzio d’aquest diari és el senyor Barco. Novetat curiosíssima! Novetat sobretot pensant que el fulletó és molt seguit, que el petit comerç i la gent de les porteries el retalla religiosament. Tothom es pensa que el fulletó és escrit per una gran fulletonista. I si resulta —em pregunto— que el senyor Barco és més important del que sembla a primera vista? No se sap mai, Mare de Déu!

Totes aquestes coses em semblaren divertides i en vaig parlar amb molta gent. Em semblà curiós que a Barcelona hi pogués haver, tan amagat, un competidor de la Signora Invernizzio, fulletonista coneguda a tot el món i d’una importància —momentània— indiscutible. Constato, però, que la repercussió que tenen aquestes notícies és diversa. Alguns amics de l’Ateneu per als quals la meva presència en aquest diari és un error permanent troben que no tenen la mínima gràcia. Alexandre Plana, que coneix el senyor Miró i Folguera i fins i tot el respecta, em diu que Las Noticias és una barraca arrilada i estantissa, desproveïda del més petit interès. No accepta que pugui contenir ni un qualsevol filó pintoresc. Considera que l’estada que hi faig serà una pèrdua de temps pura i simple. Però jo em demano: potser els altres diaris són diferents? Potser hi havia alguna altra solució tres setmanes enrere?

Entre la gent de la casa, aquestes diguem-ne indiscrecions produïren moviments de pànic evident. El director era tan sagrat, que els redactors el coneixien purament de vista. En el moment de demostrar-los que probablement convivíem amb un fulletonista de dimensions mundials, comparable amb Matilde Serao o Carolina Invernizzio, els venia un tremolor a tot el cos i desapareixien. Un d’ells demostrà tenir una mica més de serenitat. Després d’escoltar l’anàlisi comparativa que li vaig fer entre una novel·la de Matilde Serao i la del senyor Barco, em digué amb una veu fosca:

—Si continueu parlant així, us jugareu la posició…

—Quina posició? —li vaig dir, una mica fatigat de tant sentir parlar de la posició.

Però no vaig pas obtenir resposta. Mentre formulava la meva pregunta, havia passat la porta.

Finalment, un dia de la tercera setmana de juliol, a l’Ateneu, el senyor Miró m’envià a buscar i em pregà de presentar-me a la sala de revistes. Hi vaig anar. El senyor Miró s’havia posat d’estiu i portava un vestit de dril de color de colomassa. Parlàrem llargament.

—Aquesta ditxosa Audiència —em diu d’entrada— dóna molt poc rendiment. La secció és molt escanyolida.

—En efecte. És pobríssima, però no crec que ara com ara hi hagi res a fer.

—Vol fer el favor de dir-me com treballa, vostè?

Li ho explico. Com que no em considero obligat a amagar-li res, li parlo amb la més gran franquesa. Observo que la meva sinceritat li augmenta l’atenció. Li descric les dues fonts d’informació utilitzades: la informació facilitada pels organismes oficials —que un parell de ciclistes podrien recollir— i la provinent de la premsa del vespre. El senyor Miró m’escolta amb una rialleta que es va tornant trista.

—Així vostè sospita —em diu en una interrupció— que quan la premsa del vespre ve forta Las Noticias fan un paper brillant i que quan ve magra les nostres planes són anèmiques…

—Aproximadament…

—Però és que vostè creu que pot ésser diferent? No crec pas que el que guanya la gent permeti un altre resultat… L’origen del saqueig, del plagi, ha estat sempre la misèria. Li diré, a més a més, que la cosa no té remei.

—Jo li he parlat amb un excés de claredat, potser…

—No senyor, no! Al contrari. Li estic agraïdíssim. —El senyor Miró, a qui el to que ha pres el diàleg enutja visiblement, fa un moviment amb la mà com si s’esquivés una mosca, gest que va seguit d’una transició brusca en la conversa—. Aquesta nit, a Sant Andreu —em diu—, el senyor Cambó dóna una conferència. Hi hauria d’anar i portar un report del discurs. Mitja columna.

—Molt bé.

Havent sopat, vaig a Sant Andreu amb el tramvia. El míting és en un centre de la Lliga que disposa d’un teatret —tot enormement suburbial, arrilat i pobret. A l’escenari, no hi cabrien ni els Pastorets fets pels nens de l’hospici. El senyor Cambó —tot de perfil, nerviós com un cavall de sang, d’un relleu obsessionant— fa una impressió extraordinària en aquest ambient. Em fa una certa il·lusió de sentir-li un discurs amb un paper i un llapis a la mà —és a dir, amb una receptivitat de periodista.

Ara fa un cert temps que no he sentit cap discurs del senyor Cambó. La darrera vegada, on fou? No ho recordo exactament. En tot cas, sempre l’he sentit com a particular, com una persona lligada amb la situació política de cada moment. Ara, a més d’aquest interès, es tracta de veure l’estructura, el dibuix del discurs, examinar-lo a través de la mirada freda de l’observador.

La pedra de toc d’un orador serà sempre la recensió que dels seus discursos pot fer-se. Si un discurs es pot seguir amb un paper i un llapis a la mà, el discurs és bo. Si un discurs té carcassa, coherència, subestructura —és a dir, si té recensió—, és un bon discurs. Si és una segregació de paraules pastosa, informe, espessa, pomada pura, tots els esforços que fareu per dibuixar-ne l’esquelet seran perduts. La recensió serà impossible. Si la vostra missió és donar-ne una idea, la hi haureu de posar personalment. Si no la hi poseu, sortireu del discurs amb les mans tan buides i els papers tan blancs com a l’entrada del local en què el discurs s’ha produït.

No hi ha res més fàcil, ni més agradable, ni més apassionant, que recensionar un discurs que contingui un esquelet. El llapis segueix el raonament de l’orador, l’encadenament del seu joc mental, amb una deliciosa fascinació. El llapis camina a la mateixa velocitat que el pensament de l’orador. L’orador es deixa endevinar constantment. La novetat ve donada només per la passió, per la diferent gradació amb què s’acompanya la intenció del gest, la gosadia, l’elegància, la simpatia de l’orador. Dominant tots aquests atributs importants, però secundaris, hi ha la fixesa de la coherència del discurs.

Proveu de recensionar una segregació verbal merament sonora, una fluència de paraules incontenible i densa, una riuada oratòria. Us sentireu inundat, certament, però no en traureu pas la més petita frase sintètica i coherent. Si sobre la pastositat apareix un exabrupte, un estirabot, us farà, per contrast, una sorprenent impressió. Del restant, us serà impossible de recordar-ne res, de treure l’entrellat de res. Us farà l’efecte que us trobeu davant d’una selva inextricable sense camins fressats. Haureu de deixar-ho córrer, francament.

Malgrat que les condicions materials en què s’ha hagut de fer la recensió han estat molt desagradables —m’ha tocat un angle de taula d’un pam escàs de profunditat—, m’he divertit escrivint una gran quantitat de quartilles. Arribat a la redacció, a la una, m’ha estat molt fàcil de posar el report en net. Quan he lliurat els papers al senyor Miró, ha fet, sorprès, un gest com si els volgués sospesar.

—Que ha pres el discurs taquigràficament? —m’ha preguntat.

—No senyor, a punta de ploma. Quan l’orador hi és, l’exercici és molt fàcil…

—És clar! Ara, el que vostè em dóna fa una columna i mitja. Jo no sóc pas cambonista, però em faria gràcia de publicar-ho. Ara bé: si ho publiquem, no semblarem més papistes que el papa?

—Vostè dirà. Escurçar el discurs no serà pas difícil. Si vol, li deixarem el pom i la virolla i al mig hi posarem el que sol posar-s’hi: «El orador se extendió en largas consideraciones que fueron consideradas muy atinadas por el numeroso público que llenaba el local…».

—Sí, és clar… Sempre serem a temps a escurçar-lo.

He deixat el senyor Miró immers en l’embarras du choix —llegint els papers. He notat, però, que a mesura que anava llegint enviava a la impremta, per l’ordenança, les quartilles amb molt pocs retocs. En el moment d’acomiadar-me, m’ha dit:

—Sàpiga, jove, que, passi el que passi, publicarem el discurs.

—Què vol que passi?

—Què sé jo! Ja veurem…

El senyor Miró i Folguera es degué sentir complagut de la recensió del discurs de Sant Andreu, perquè al cap de pocs dies em tornà a cridar. Ens veiérem, com altres vegades, a la sala de revistes.

Mentrestant, s’havia produït un fet important. Mentre el doctor Borralleres es dirigia a l’Ateneu a prendre cafè s’havia trobat, al carrer del Duc de la Victòria, literalment al mig d’un tiroteig. El fet, explicat amb el detallisme minuciós que caracteritzava les seves descripcions, féu posar pell de gallina a la major part de les persones que freqüentaven la docta corporació. En iniciar-se el diàleg, el senyor Miró féu una referència a la desagradable aventura del nostre amic i després digué:

—Si no recordo malament, vostè em parlà, temps endarrere, de fer no sé quines informacions relacionades amb el pistolerisme…

—Sí senyor. Li vaig demanar que, atès l’escàs rendiment de les «Judiciales», em destinés a la secció de successos per ajudar els companys que fan informació al carrer…

—Però vostè com ho veu tot això? N’hauríem de parlar…

—Quan vulgui. Jo crec que el més urgent és lluitar contra l’atonia enorme de la gent davant del pistolerisme, del marasme imperant. Arribarà un moment que la gent perdrà l’esma de defensar-se. Sobre la informació dels fets de violència, només hi pot haver dos criteris: aplicació brutal de la censura a la informació i actuació paral·lela o difusió màxima dels fets per tal de vigoritzar la reacció ciutadana…

—Sí, és clar…, però, vol dir que això que diu és factible?

—Jo no sé pas si és factible. Es podria provar. No crec pas que hi perdem gaire. El que en tot cas és grotesc és donar la notícia d’un atemptat en tres o quatre ratlles insubstancials, com si es tractés d’una «nota de societat» de pago. O no dir res o donar-ne una informació que respongui a la realitat.

—En definitiva, vostè proposa una edició catalana d’El Sol en el que fa referència a la situació social.

—Perdó! No pas exactament. Jo no proposo pas una informació abundant de tendència sindicalista, que és la que em dóna Muntaner. Proposo una informació suficient de tendència objectiva. Els fets nets i pelats…

El senyor Miró em mira una estona amb el seu ull d’ou de colom i després passa els vidres de les ulleres pel mocador blanc. No sap què fer. Es troba en un estat de perplexitat.

—El que proposa —em diu— és molt delicat…

—Possible. Però no crec pas que hi perdessin res provant-ho. Després de tot, tenim a sobre una força paternal: la censura militar. No direm pas ni més ni menys que el que la censura vulgui…

—No sé què fer, realment… —i afegeix, després d’una pausa, fent una transició brusca—: Però, en fi, vostè mateix. Faci el que li sembli. No és pas una feina sobre la qual es puguin donar instruccions… Una cosa només li recomano: prudència màxima. No ens podem crear cap problema. La casa no vol problemes. La casa no està per res. Anar tirant…, i demà serà un altre dia… Està entès?

—Perfectament entès.

—No deixi ni un sol moment, doncs, d’estar en contacte amb mi. És absolutament indispensable que jo vegi amb tota calma la informació. No lliuri ni una ratlla a ningú que jo no hagi prèviament vist…

El senyor Miró ha pronunciat aquestes frases amb un aire una mica esporuguit. Davant del seu precaucionisme em vénen ganes de deixar-ho córrer tot. En definitiva —penso—, què se m’hi ha perdut, en aquest afer? En realitat, la situació s’ha invertit: la meva proposició estava destinada a intentar produir un servei; en realitat, no ha originat més que maldecaps i molèsties. D’una manera indecent estic trencant les oracions del pobre senyor Miró, que és tan bondadós i tan condescendent.

Des del punt de vista de la meva experiència, aquesta conversa em fou de molt profit. Primer de tot contribuí a il·luminar-me d’una manera encara més exacta i crua sobre el panorama del periodisme. El precaucionisme gairebé morbós, exasperat, del senyor Miró era el reflex exacte de la reacció de la gent, de la inèrcia de la societat. Davant dels dos grups terroristes dedicats a l’entredevoració, el ciutadà s’ha tornat un simple espectador, una persona que tracta de desentendre’s. Davant d’una situació semblant, l’únic desllorigador serà el cop de força ineluctable i fatídic.

Feia ben pocs dies que, a través del periodisme i amb la natural cautela, tractava de penetrar en l’espessa jungla de la situació de Barcelona, quan el senyor Miró em pregà d’anar-lo a veure. Em rebé, com gairebé sempre, a la sala de revistes, embrancat en la lectura del Times. Quan em tingué a la vora, em dirigí —fent un gest de deixadesa estival— una mirada maliciosa.

—Li he de comunicar una mala notícia —digué—. Des de demà es consideri cessant a Las Noticias.

—Moltes gràcies. Alguna cosa de la feina?

—No senyor. El director ha considerat impertinent la comparació que vostè ha fet del seu fulletó amb els de Matilde Serao i Carolina Invernizzio. La seva idea és que la gent del diari ha de reservar les seves opinions literàries i sobretot les seves opinions sobre els fulletons que s’hi publiquin.

—L’adverteixo que Carolina Invernizzio i Matilde Serao són dues excel·lents fulletonistes. Per la qualitat de les pedres de toc, la comparació no podia pas ser despectiva.

—La premsa que jo llegeixo, estimat jove, la premsa anglesa, no publica fulletons, de manera que estic in albis, com diem a Reus. Aquestes vel·leïtats literàries no m’afecten… Li diré de seguida que totes aquestes nimietats no han d’afectar per a res les nostres relacions personals. Jove, moltes gràcies de tot, molta sort, bona tarda.

—Bona tarda, senyor Miró. Agraïdíssim…

I aquesta fou —potser massa difusament explicada— la meva primera aventura periodística.