5

No em treia del cap la cita de la nit, però abans d’anar a assajar amb el grup el que vaig fer va ser començar a treballar en el cas de la Susanna Lorca, la noia desapareguda. Vaig examinar les dades facilitades per la seva mare i vaig consultar les dues direccions a la guia, la del nòvio, Marcel·lí Parets, i la d’una de les amigues, Beatriu Fortés. De la segona, Míriam Lucero, tenia únicament el número de mòbil. Vaig calcular l’hora i les possibilitats de trobar-los a casa. Eren escasses, i per telèfon, sent una estranya… difícilment m’explicarien res si és que sabien alguna cosa. Per tant em vaig arriscar. El que vivia més a prop de casa meva era en Marcel·lí. També havia de ser el més afectat. Si la Susanna havia canviat tant en caure sota la influència d’en Sebastià, la relació amb la seva nòvia per força devia haver patit un daltabaix. Ara faltava saber el grau de nòvios d’aquell parell. La mare de la Susanna no semblava que hi hagués donat gaire importància.

Vaig aturar la moto a la cantonada i la vaig aparcar al costat de mitja dotzena més. La casa era a la meitat de l’illa. No vaig haver de trucar a cap porta perquè la del vestíbul estava oberta i la portera no em va dir res en veure’m passar per davant de la seva garita. Semblava molt concentrada llegint una revista del cor. Quan em vaig aturar al replà, en sortir de l’ascensor, vaig agafar aire i em vaig disposar a ser el màxim de simpàtica i efectiva possible. Encara em faltava molta experiència com a detectiu, tot i que gràcies al morro que tenia no m’havia anat gens malament fins ara.

La porta la va obrir una noia de més o menys la meva edat, potser uns quants mesos menys. Portava els cabells molt curts, anava descalça i duia uns pantalons molt ajustats, amb una samarreta superampla que li deixava una espatlla i part del braç lliures. També lluïa un tatuatge, en aquest cas al turmell dret. Unes lletres estranyes d’estil gòtic.

—Busco en Marcel·lí Parets —em vaig presentar.

—No hi és ara. —Em va observar encuriosida i, en part, divertida, suposo que mirant de saber si jo m’hi havia embolicat—. Sóc la seva germana Consol, i tu?

—Em dic Berta. —Li vaig allargar una de les targetes del papa—. Treballo en una agència de detectius.

—Una agència de detectius? —va repetir com un lloro fent uns ulls com unes taronges.

—Estem buscant la Susanna Lorca.

La Consol Parets va arrufar el nas.

—Com que l’esteu buscant?

—Ha desaparegut.

—De veritat?

—No t’ho ha dit el teu germà?

—Si ho sap, no.

—Segons la mare de la noia, va marxar de casa fa tres dies per unir-se a una secta.

Més que obrir molt els ulls i alçar les celles, els va convertir en dues enormes llunes plenes astorades.

—De veritat?

—Sí.

—Hòstia! Una secta de què?

—No ho sabem.

—Ja em semblava que estava com un llum, però això…

—Quan puc trobar el teu germà?

—No crec que et pugui dir gran cosa. De fet, va trencar amb ella fa una setmana i està fet pols.

—Qui va trencar amb qui?

—Ella amb ell. Li va dir que estava en un pla superior i no sé quantes ximpleries més. Pla superior!… —va rebufar amb sarcasme—. Quina creguda! Va ser un pou de conflictes des que es van embolicar. I ell… de puto cul. En fi…

—La coneixies bé?

—No, però quan en Marcel·lí parla per telèfon no és dels que xiuxiueja.

—Tens idea d’on pot ser?

—Jo? Ni idea.

—Has sentit a parlar d’un tal Sebastià i d’una noia que es diu Helena, amb hac?

—No.

—D’acord, quan puc parlar amb en Marcel·lí?

—A aquesta hora està estudiant, i avui arribarà tard a casa, cap a les nou, perquè va al conservatori de música.

—Tinc el número del seu mòbil.

—No cal ni que ho provis. L’apaga sempre perquè a classe…

—Què toca?

—El saxo.

—Vaja. —Em va semblar un instrument poc convencional.

—Escolta… —Es va recolzar al marc de la porta i va encreuar els braços. No m’imaginava la Susanna sortint amb algú gaire més petit que ella, així que la Consol devia ser la germana petita d’en Marcel·lí. Una germana que l’adorava—. No m’agradaria que en Marcel·lí s’ho passés malament ni que, a més, es preocupés. És massa bon tio, saps? Jo sé que estarà millor sense aquella boja, però ara mateix…

—Tranquil·la.

—El primer amor i tot aquest rotllo, tia.

—Ho comprenc. —No vaig saber com tranquil·lizar-la—. Coneixes les amigues de la Susanna, la Míriam i la Beatriu?

—No, ni idea.

Territori estèril.

—Gràcies per la teva ajuda.

—Li dic alguna cosa, a en Marcel·lí, quan el vegi?

—És clar, per què no?

—No ho sé —va vacil·lar de nou.

—Hauré de parlar amb ell igualment.

—Suposo que sí. —Va desencreuar els braços i es va disposar a acomiadar-se—. Que tinguis sort.

—Fins a una altra.

Va tancar la porta mentre jo començava a baixar les escales.