37

Sense la perruca rossa, la Laia Moncada encara era més sexi. Bé, sense la perruca i les ulleres que al despatx li ocultaven mitja cara. Deien que les guapes, sobretot les models, eren de plàstic. Doncs no. La Laia era el que se sol dir «un tros de dona». Algú de bandera per a un paio d’èxit com l’Arcadi Bonaventura. Ella no era una top, famosa i reconeixible, pero sí la parella ideal per a una estrella pop.

—Passa —em va convidar després de mirar-me de dalt a baix com el pregadéu mira la sargantana que vol devorar.

La casa era nova. La decoració era nova. Es notava el mal gust per sobre dels diners gastats. La falta d’ús feia la resta. Omplir espais no significa aprofitar-los ni viure en un lloc. El conjunt també era un monument a l’ego dels seus amos. Fotos de l’Arcadi actuant i fotos de la Laia posant omplien parets i prestatges. A l’enorme sala, on vam desembocar després de caminar uns metres, el més visible eren els discos d’or aconseguits pel cantant en la seva incipient i ràpida carrera. Els finestrals donaven a una terrassa, i la terrassa a una piscina comunitària. Havent-hi un pis per replà, pocs veïns en devien gaudir. Tot i que si la Laia prenia el sol en biquini, i ja no diguem fent topless, hi devia haver aglomeracions. Tantes d’homes i joves com queixes de les dones o mares.

L’Arcadi Bonaventura estava assegut en una butaca que semblava més aviat un tron, amb la seva immaculada cabellera rossa per bandera. No es va aixecar en veure’m aparèixer.

Ja ens coneixíem.

Sobretot ell a mi.

Les restes del nyanyo al cap em van recordar que encara era allà.

La Laia es va asseure en un sofà. Més aviat es va ajaure, tan llarga com era. Fins i tot amb roba «d’estar per casa» mostrava els seus dots de model, i que bé que li devia quedar tot, qualsevol drapet. Vaig passar d’ella i em vaig concentrar en ell.

No em van convidar a seure, així que vaig prendre la iniciativa, vaig agafar una cadira i ho vaig fer. Ells no ho sabien, però en el fons estava nerviosa i amb les cames de gelatina.

Havia de ser convincent.

—Per què la nostra agència? —vaig trencar el gel amb una pregunta directa.

L’Arcadi Bonaventura va deixar d’estudiar-me i observar-me amb cara de fàstic. Una cara on no faltaven l’odi i el desconcert pel meu paper a la seva jugada i per com els havia sortit tot de malament.

—Val més que ens entenguem —vaig insistir—. Respon: per què nosaltres?

—Ens van dir que era una agència petita, que el detectiu era un paio sense importància i que treballava sol.

Es corresponia amb la imatge del papa, per molt que em dolgués.

Això no em va evitar la ràbia.

—Per què hi vas haver d’anar tu? —va preguntar el cantant.

—Mala sort. De tota manera tant era, no? Es tractava de penjar el mort a algú. —Mesurava cada una de les meves paraules per conduir la situació—. Quin nyap que us va sortir, col·legues.

—Acabem això d’una vegada, va. —L’Arcadi es va moure inquiet a la butaca.

Em vaig treure una memòria USB de la butxaca de la caçadora.

—Interessant, la pel·lícula, eh? —La vaig aguantar al palmell de la mà.

—Estava penjat, collons! —El cantant va escopir les paraules—. Aquesta coca que vaig esnifar era dinamita, i no tenia ni idea que ella fos menor d’edat. Ni idea! Semblava…

Tan senzill.

Tots els meus dubtes solucionats amb prou feines amb una dotzena i mitja de paraules.

Per què havia de col·laborar ell en el rescat d’una pel·lícula de la Laia? I a sobre una pel·lícula on ella s’ho muntava amb un altre? I el vell masclisme ibèric? Que la model s’ho empassés, bé. Que ho fes l’Arcadi Bonaventura…

Vaig intentar no trair-me per la revelació final.

Coca. Una menor.

L’Arcadi sí que s’hi jugava la carrera, just en el primer moment d’esplendor.

Una cosa per la qual sí que valia la pena matar.

Una cosa que sí que valia cent mil euros.

—Tu el recolzes? —Vaig mirar la Laia.

—No en tens ni idea, nena.

—Mentre mamis de la teta, cap problema, oi?

—Ets una filla de puta…

—Torna a insultar-me i l’altra còpia d’aquest USB us fotrà ben fotuts.

—Calla, Laia!

—Que calli, jo? —La noia va treure les urpes—. Si te l’haguessis guardat a la bragueta no estaríem en aquest embolic de mil dimonis. No l’hauries d’haver mort!

—I què volies, que em passés la vida pagant, com hauré de fer amb ella? —Em va assenyalar despectivament mentre es regirava al seient.

—No et passaràs la vida pagant-me, ja t’ho he dit —vaig voler deixar clar—. Per això sóc aquí, a la llum del dia. Ho arreglem i, quan surti per aquesta porta amb els diners, t’envio la còpia de seguretat. Això és tot. No vull saber res més de tu, tio. No només mates un desgraciat sinó que li cremes la casa i et carregues una vella.

—Això va ser un accident!

—Compta igual —li vaig deixar clar—. Què va passar, se te’n va anar la mà?

—Vam regirar la casa, ens vam endur discos, USB, cintes… però no em podia arriscar. Millor el foc.

—En Damià no era un professional, només un incaut i un ingenu.

—Un ingenu que em va filmar i se’n va voler aprofitar.

—Volia cent mil euros per fer una pel·lícula. Res més. Jugava net.

—I jo què sabia!

—Vas mirar la seva adreça al DNI després de matar-lo, vas tenir sort que fos la real, no la dels seus pares, i més sort encara que ell portés la cartera a sobre, com un passerell. Després li vas agafar les claus. Vaig aparèixer jo, tard, per culpa de la Laia, vas muntar l’escena final després de deixar-me inconscient i vas tocar el dos per completar la recerca de la teva gravació.

—Digue’m una cosa. Com et vas escapar? La policia devia arribar en menys de deu minuts.

—Tinc la closca dura.

Van callar tots dos. La Laia, la consentida, el va mirar amb ràbia i un punt de menyspreu. L’Arcadi a ella amb ira.

No serien la parella més feliç del món.

—Acabem-ho d’una vegada —va dir ell aixecant-se.

—Tens els cinquanta mil?

—Allà —va assenyalar una simple bossa de plàstic del supermercat que feia molt poc embalum.

Me’ls vaig imaginar de cinc-cents euros. Cent bitllets.

Estava a punt de fer el senyal.

Quan hagués comprovat que els diners eren de veritat el faria.

Ja n’estava farta i, sens dubte, com a actriu, havia complert.

La resta…

No vaig arribar a incorporar-me. Va sonar un mòbil. Era el de la Laia. O almenys el telèfon era al seu costat, en una tauleta. Va allargar la mà, el va atrapar i se’l va acostar a l’orella.

Fins i tot jo vaig poder sentir els crits.

A la model li va canviar la cara.

Es va quedar pàl·lida, molt blanca.

L’Arcadi Bonaventura i jo, quiets.

—N’estàs… segur? —amb prou feines va poder articular, la noia.

—Què passa? —es va alarmar el seu nòvio.

Crec que estava preparada per a tot menys per a allò.

Era impensable.

—És… en Max… —va balbucejar la Laia amb ulls vidriosos—. Diu que el vídeo… la pel·lícula… està penjada a YouTube… —Va empassar-se la saliva davant de l’evidència del que estava dient—. Està intentant que la retirin perquè… Però ja… Diu que ja l’ha vist molta gent i que… els fòrums…

L’Arcadi Bonaventura drogant-se i fent-s’ho amb una menor.

La fi.

Vaig trigar a reaccionar.

—Filla de puta! —va cridar el mite caigut.

El senyal era una simple paraula.

No el vaig poder fer.

Mentre la Laia seguia al telèfon, completament enfonsada, l’Arcadi em va caure a sobre i amb les seves mans em va agafar pel coll i em va tallar l’alè. La respiració se’m va tallar a l’instant. Em vaig debatre com vaig poder, però era inútil. Veia sobre meu el seu rostre trasmudat, embogit. Havia deixat de ser una estrella pop i un tio guapo per convertir-se en una màscara de si mateix. Jo no respirava, però ell estava vermell.

Una bava va començar a caure-li de la boca.

Els segons es van fer eterns.

Després, l’estrèpit, la porta a terra, els agents irrompent en tromba a la sala, el caos, el placatge sobre l’Arcadi i els meus pulmons recuperant la seva funció natural.

Vaig continuar ajaguda.

Ningú no es preocupava de mi, només d’ells dos. I això que eren una dotzena o més.

Fins que vaig veure l’Alfred.

—Amunt —em va dir allargant-me la mà.

No ho vaig poder evitar. M’hi vaig abraçar tremolant.

—Bona noia —em va dir ell fent-me copets a l’esquena.

No calia preguntar-li si ho tenien. Quan ens vam separar jo mateixa em vaig treure el micròfon que duia enganxat al pit, sota la samarreta.

Segur que era una bona gravació.