8

Vaig ser la primera de sortir escapada, a tres quarts de nou, per acudir a la meva cita amb la Vanessa Fonoll. Durant l’assaig havia aconseguit deixar de pensar en la meva trobada amb el seu xantatgista. Ara al meu cap ja no hi havia res més. Ni al meu cap ni al meu ànim.

Portaria quinze mil euros a un paio capaç de fer servir les debilitats dels altres en benefici propi.

Un porc.

Vaig arribar a les nou en punt a la cantonada de Mallorca amb la rambla de Catalunya. El bon temps ja feia que les terrasses estiguessin plenes de gent i les voreres estaven a petar de vianants passejant, sobretot a la part central. Algunes botigues de moda aprofitaven al màxim l’horari comercial i munions de noies en sortien amb bosses ben plenes.

Em vaig preguntar què es devia sentir en disposar de diners per a coses així.

Entrar en una botiga, emprovar-te una dotzena de coses i sortir-ne amb tres o quatre.

Potser en una altra vida.

O quan el grup triomfés.

La Setena Corda.

Les nou i cinc.

Em vaig asseure a la moto i vaig treure el mòbil per aprofitar el temps. Vaig marcar el telèfon dels Ruiz i vaig encreuar els dits a l’espera que el meu nou testimoni fos una bona noia, de les de sopar a casa i a una hora decent. Això em va fer recordar que la que no aniria a sopar era jo, si no era a tres quarts de quinze, quan tot s’hagués acabat, el xantatgista tingués els diners i jo la càmera amb la pel·lícula que havia de tranquil·litzar la model.

—Digui?

Una veu d’home. Una veu de pare.

—Que hi ha la Carolina, sisplau?

—De part de qui?

—De la Berta.

No tenia sentit que li digués que no em coneixia. I Berta era tan bon nom com qualsevol altre, encara que no n’hi hagués gaires. De fet, no en coneixia cap més.

Van transcórrer uns segons. No vaig sentir cap esbroncada, cap avís del tipus «sopem d’aquí a cinc minuts» o «no t’estiguis una hora penjada al telèfon». Que truqués al fix de casa i no al mòbil que segurament devia tenir ella també era peculiar.

—Sí?

—Carolina Ruiz?

—Sóc jo, qui ets?

—Em dic Berta. Berta Mir. No em coneixes. M’ha donat les teves dades la Beatriu Fortés, una amiga de la Susanna Lorca. —Vaig pensar que eren massa noms i massa explicacions inútils, però no podia dir-li que treballava en una agència de detectius per si resultava que era amiga, molt amiga, de la misteriosa Helena—. Mira, és que estic buscant una de les noies que va assistir a la teva última festa. Vam quedar que ens trucaríem però he perdut el seu telèfon. En sortir me la va presentar una altra noia i ens vam enrotllar i després amb les presses…

—Com es diu?

—Helena.

—Helena? —va semblar que dubtava un instant—. Ah, sí, va venir amb la Núria Montanyà, ja la recordo!

—Així, no la coneixies?

—No, però puc donar-te el telèfon de la Núria i l’hi preguntes a ella.

—Ui, d’acord, sí, gràcies! —El meu to es va convertir en el d’una fan.

—Ara torno.

Em vaig esperar.

Trenta segons.

Ni rastre de la Vanessa Fonoll.

—Apunta. —Vaig recuperar la veu de la Carolina.

Ja estava preparada, boli i un tros de paper. Vaig anotar el número i li vaig donar les gràcies. La meva interlocutora es va acomiadar amb tota la innocència del món.

—Ciao!

Vaig dubtar de trucar a la Núria Montanyà, perquè la Vanessa Fonoll ja no podia trigar gaire, però finalment ho vaig fer. Almenys aquest sí que era un mòbil.

Gairebé un quart de deu. Només faltaven tres minuts.

La cita amb el xantatgista era a les deu, i era lluny.

—Sí?

—Núria?

—Sóc jo.

—Em dic Berta. M’ha donat el teu número la Carolina…

—Quina Carolina?

De Bertes no n’hi havia. De Carolines, sí.

—La Carolina Ruiz.

—Ah, sí.

—Estic buscant una noia i he perdut el seu telèfon. La Carolina m’ha dit que era amiga teva i que la vas dur a la seva festa.

—L’Helena?

—L’Helena, sí. Tampoc recordo el seu cognom.

—Soler. Helena Soler. Tot i que no érem exactament amigues. De fet ni tan sols l’he tornat a veure.

Em vaig mossegar el llavi fins que em vaig fer mal.

Vaig intentar que la veu em continués sonant afable i, sobretot, pròpia d’una amiga atribolada.

Cosa que jo mai no havia estat.

—És que ens vam conèixer per Internet, saps? Vam quedar de veure’ns aquí, a Barcelona. Pero només van ser un parell de vegades. Volia que li presentés amigues perquè l’havia deixat el nòvio després de tres anys i havia perdut totes les seves relacions anteriors. S’ho havia passat fatal i estava molt penjada i perduda, sense ningú.

—Saps la seva adreça?

—No. Em va dir que era de Premià de Dalt.

El Maresme, la costa catalana per sobre de Barcelona.

—Pots donar-me el seu telèfon i el seu correu electrònic?

—Espera, sí.

Trenta segons de silenci, tot i que la rambla de Catalunya seguia mostrant la seva cara més bulliciosa.

Tenia el nexe, i un nom: Premià de Dalt. Ja era alguna cosa. Començava a encomanar-se’m la paciència del papa quan investigava a fons, sense deixar caps per lligar.

On dimonis era la Vanessa Fonoll?

—Ets aquí?

—Sí, digue’m.

Vaig apuntar el nou número de mòbil i el correu electrònic. Quedaven unes últimes preguntes.

—Et va parlar d’algú que es deia Sebastià?

—No me’n recordo, em penso que no.

—Ni et va demanar que anessis a Premià?

—Això sí, pero jo estava molt enfeinada, i ho continuo estant amb el coi d’exàmens.

—Com és que no has tornat a saber res d’ella?

—No ho sé. Era estranya però… em va caure bé. Després d’allò del nòvio anava de rotllo zen i tot això, molt espiritual. Però era simpàtica, amable… A la festa va passar dels nois i va parlar amb moltes noies. Es va fer amiga d’una altra, crec.

—Saps com es deia?

—No, per què?

—Susanna Lorca?

—No me’n recordo.

—Divuit anys, atractiva, rostre angelical, cabells negres, ulls grans, llavis rosats… —li vaig descriure la fotografia de la desapareguda.

—Sí, més o menys era així.

—D’acord, gràcies, Núria.

—Si parles amb ella digue-li que podria haver dit alguna cosa. Jo no penso trucar-li.

—D’acord, i gràcies una altra vegada, eh?

Es va començar a adonar que les meves preguntes havien estat força estranyes.

—Escolta…

Massa tard.

—Adéu —vaig tallar la comunicació.

Em vaig quedar mirant el telèfon, per si em trucava ella. Per sort no ho va fer, tot i que no hauria contestat.

L’Helena no havia «seduït» la Núria. Només li havia llançat l’ham perquè anés a Premià de Dalt.

A ella l’havia temptejat. A la Susanna, no. Amb la noia desapareguda havia anat a sac.

Per què?

Perquè la Susanna era molt més fàcil?

Un quart i cinc.

Tenia una trucada pendent, la d’en Marcel·lí Parets, el nòvio. Pero m’atreia més la possibilitat de trobar l’Helena Soler d’una vegada.

Començava a entendre de què anava aquella pel·lícula.

La Vanessa Fonoll no vindria. S’havia fet enrere. Però, i els mil euros? Tornaria a l’agència per recuperar-los i donar-me una excusa? Almenys n’hi cobraria dos-cents per l’hora perduda.

Tenia gana. I ganes de passar de tot.

Vaig marcar el número de la misteriosa Helena, amb hac.

Telèfon no operatiu, o en ús, o…

Vaig mirar amunt i avall de l’encreuament. Jo estava ben visible, asseguda sobre la moto. Era impossible que la model fos a la cantonada oposada, la diagonal a la meva, i les altres dues les veia perfectament. No se la veia per enlloc.

Em va sonar el telèfon.

«El número al qual ha trucat ha deixat de comunicar…».

Segon intent.

—Hola, qui ets?

Vaig haver de fer un esforç de concentració i vaig lamentar no haver-me parat un minut a pensar com enfocar aquella entrevista crucial en la meva investigació.

—Helena?

—Sí, sóc jo.

—Em dic Berta… —Vaig deixar que la meva veu denotés un lleu toc de nerviosisme—. Jo… he parlat amb la Núria i…

—La Núria Montanyà?

—Sí.

La pausa va ser breu.

—Berta?

—Sí, perdona, és que… Em va explicar el que t’havia passat, amb el teu nòvio, i és tan… tan igual al que… —Vaig fingir que m’aturava per l’emoció—. No hauria d’haver trucat, perdona, és que…

—No, no, no passa res. Sé com et sents.

—M’ho imagino.

—A mi em va fer molt mal.

—I a mi el meu. I a sobre em va deixar per la meva millor amiga.

—Malparit…

—La Núria m’ha dit que buscaves noves amigues.

—Sí.

—A mi… m’agradaria coneixe’t.

—Bé, sí, no ho sé.

—He trigat gairebé dos mesos a recuperar-me. —La meva veu es va convertir en un filet angoixat—. De què serveix ser alta, guapa, que tots t’ho diguin, si la persona a la qual més estimes t’apunyala per l’esquena? Jo… gairebé em suïcido, saps?

—No, això no, tia.

—Mira, la setmana que ve faig una festa d’aniversari. Vindran només noies. No tinc amigues, perquè ell em va fer renunciar a totes per tenir-me en exclusiva, però entre l’institut, veïnes… Espero que sigui un nou començament.

—Quants en fas?

—Divuit.

—Felicitats. Majoria d’edat.

—En tinc unes ganes…

—Vius amb els teus pares…?

—Es van morir en un accident. Visc amb una tieta que té encara més ganes de perdre’m de vista que jo a ella.

—Tens perfil a Facebook?

—No. El meu nòvio no em deixava. Deia que era cosa de criatures.

—Control total.

—Sí.

Aquesta vegada la pausa va ser més llarga.

Pel carrer Mallorca vaig veure córrer la Vanessa Fonoll.

Dos quarts menys tres de deu.

—Dóna’m el teu correu electrònic. El número del teu mòbil ja el tinc en el meu. Et trucaré demà o demà passat per quedar.

—Oh, gràcies —vaig aixecar una mà perquè la model em veiés mentre recitava la meva adreça de correu.

—D’acord, Berta —va donar per finalitzada la conversa l’Helena.

—No te n’oblidis, sisplau.

—No pateixis.

La Vanessa Fonoll va arribar al meu costat just en el moment en què tallava la comunicació.

Ja no podria trucar a en Marcel·lí Parets.

I hauria de sortir pitant, a tota hòstia, per arribar a la cita que tenia a les deu.