32

Les hores següents van ser… les més extravagants i insòlites de tota la meva vida.

Per una banda, em vaig sentir en una Disneyland espiritual, un parc temàtic dedicat a l’amor i la bondat, però que em posava els pèls de punta. El meu escriptor favorit diu que la perfecció no existeix, i allò traspuava perfecció per totes bandes. Falsa perfecció, perquè per sota de la pàtina meravellosa sabia que existia allò altre, allò momentàniament invisible o intangible. Pel que sabia de sectes i associacions semblants, els rentats de cervell són bàsics. La utopia terrenal. El membre renuncia al seu jo per formar part d’una col·lectivitat. És una formiga al servei de la reina. L’aïllament afavoria la resta.

Encara que qualsevol bombolla es podia punxar.

Vaig acompanyar l’Helena a la seva habitació perquè em va dir que necessitava vestir-se com les altres. Em va fer passar i no es va tallar ni un pèl a l’hora de despullar-se completament. Ho va fer amb naturalitat, i jo vaig intentar no mostrar-me més beata i bleda del que ja fingia ser. És més, li vaig dir:

—Tens un cos molt bonic.

—La nuesa és l’estat natural de l’ésser humà, tot i que aquí, com veus, fem servir roba. No volem tafaners als turons observant-nos amb binocles.

Vam sortir de nou a l’exterior. L’Helena vivia a la masia, i vaig deduir que la Susanna, en ser nova, ho devia fer a l’altra casa. Encara no l’havia localitzat, i tenia por que, al cap i a la fi, no fos al Paradís sinó que li hagués passat alguna cosa dolenta. Vam voltar per la finca, amb la xerrameca de l’Helena enganxada a l’orella, fins que un gong va anunciar la primera activitat comuna de la tarda, que ja declinava cap al capvespre.

—Vinga! —La meva companya va arrencar a córrer.

La meditació va ser fatigosa. Un silenci incòmode. Però allà, finalment, vaig veure la noia que perseguia.

Ja no s’assemblava gaire a la foto que m’havia donat la seva mare. Havia canviat. Per una banda, duia els cabells molt curts, curtíssims. Per l’altra, estava seca. Els seus trets eren fantasmals, la seva pal·lidesa alarmant. Tenia els ulls molt enfonsats i aureolats per unes ombres fosques. Amb la roba blanca, més que una acòlita semblava un fantasma. Es va asseure a uns cinc metres a la meva esquerra i la vaig observar de tant en tant, vigilant, perquè d’alguna manera sabia que jo, al meu torn, també era observada. En Sebastià es va asseure davant nostre, de nou a la gatzoneta, com havia fet a sota l’arbre, i ens va proposar el tema del dia.

—Mediteu sobre la condició humana en el seu temps, si realment existeix l’ara, si tot és un continu passat, si hi ha un futur més enllà de l’amor i la veritat.

Vaig comptar vint-i-dues noies i set nois.

Tots majors d’edat.

Aquesta era la clau. Ningú no podia acusar de res en Sebastià. Tots eren allà per voluntat pròpia. Potser fins i tot s’arriscaven per tenir-me a mi després de dir-los que em faltaven uns quants dies per complir els divuit anys.

Després d’un temps interminable, en Sebastià es va aixecar i, com un messies, va parlar als seus deixebles. Els va preguntar el resultat de la seva meditació, què havien extret de si mateixos en aquella hora llarga. Tots el miraven embadalits, pendents de les seves paraules. Els «afortunats» als quals va interpel·lar van exposar els seus raonaments, orgullosos, feliços, i més si el seu guia els premiava amb un somriure, una aprovació o una felicitació. La resta, ni es movia. Després va deixar anar una llarga peroració sobre els beneficis de l’amor, en tots els ordres. Per a ells era un sant.

Acabada la meditació, va arribar la lectura. Un altre cop es va triar un membre de la secta, en aquest cas una dona d’uns vint-i-cinc anys. No sé per què, jo pensava en la Bíblia o en alguna cosa semblant.

Però no: va llegir una novel·la.

Ni idea de com es deia, però era forta, descarnada.

Incloïa sexe.

Quan la lectura, que va durar una altra hora llarga, es va acabar, en Sebastià va anunciar:

—Avui tenim una convidada, tots ho deveu haver notat. Es diu Berta.

—Benvinguda, Berta! —van cantar a l’uníson.

—Confiem que la Berta vegi i senti el que veiem i sentim tots, i que en un futur molt proper decideixi unir-se a nosaltres.

Em van somriure, com babaus i babaues, i fins i tot em van aplaudir.

—Com més siguem, més forts i lliures serem. —En Sebastià va elevar les mans al cel.

—Que així sigui! —va cridar el seu rendit públic.

Ens vam aixecar. Algunes noies van voletejar al meu voltant.

—Que siguis molt feliç, Berta!

—T’estimem!

—T’esperem!

L’Helena em va treure d’aquell cercle viciós. La Susanna Lorca havia tornat a desaparèixer.

—Per què hi ha més dones que homes? —vaig preguntar a l’Helena.

—Nosaltres som més receptives i obertes. A més, en Sebastià és un home. Totes l’estimem. Ell no fa distincions entre sexes, els seus braços són els braços de l’amor, i l’amor és universal i infinit. Però als homes els costa molt més fer el pas, comprendre el poder de la llum i la renúncia del «jo».

Vam passar al menjador, on hi havia una gran taula formada per altres de més petites unides en un rectangle sota la presidència d’en Sebastià. Els torns de cuina eren rotatoris i cada dia, tant a l’hora de dinar com de sopar, tres residents se n’ocupaven. Quan vaig veure el plat gairebé vaig vomitar, perquè odio les verdures.

Mai no havia provat res vegetarià.

I en vaig tenir ben bé prou.

—No menges més? —em va preguntar l’Helena.

—No tinc gana. —Vaig buscar una excusa que la complagués—. Estic tan impressionada…

Ella va assentir feliç.

Després de les postres ningú no es va moure. Volia preguntar què passava quan, de sobte, enmig d’un inesperat silenci, en Sebastià es va aixecar del seu lloc i es va passejar entre nosaltres.

A poc a poc.

Ningú no el mirava, uns i altres mantenien els ulls tancats i el cap acotat.

Esperaven.

No vaig trigar a saber què.

En Sebastià va posar la mà a l’espatlla d’una noia d’uns vint anys, rodoneta, de figura generosa. A la noia se li va il·luminar el rostre, va obrir els ulls, va flotar en una mena d’èxtasi celestial. Ningú no va dir res. Ell es va apartar del seu costat i ella es va posar dreta i el va seguir.

Quan van desaparèixer, hi va haver sospirs i els primers es van aixecar.

—On van?

Crec que era la pregunta més absurda del dia.

—La Irene ha estat elegida —va dir l’Helena.

—Per què? —vaig seguir amb el meu paper.

—Aquesta nit, ella el servirà.

—Com que el servirà? —Necessitava sentir-l’hi dir.

—Li banyarà els peus i el cos, li acariciarà la pell i la untarà d’essències, rebrà els seus dons i després jaurà al seu costat.

—Vols dir que…?

L’Helena em va travessar amb uns ulls directes però plens d’una falsa tendresa.

Ho vaig veure per primera vegada.

—En Sebastià és un ens pur —va manifestar.

Potser estava posseïda per en Sebastià, potser només treballava per a ell com a captadora, potser l’estimava amb bogeria i amb això en tenia prou per ser la seva còmplice.

No hi va haver temps de res més. El menjador es buidava de pressa. L’Helena va donar per acabades les seves «explicacions». Quedava un temps lliure abans d’anar-se’n al llit, però ella em va acompanyar de seguida a la que seria la meva habitació, a l’altra casa, tal com m’havia imaginat. Ens vam aturar davant d’una porta sense nom situada al primer pis, la va obrir i em vaig trobar en una peça com la resta, igual que la seva, petita, sense gairebé res. No hi havia ni clau ni pany. Els lavabos quedaven al final del passadís. La sola idea de passar la nit allà em posava els pèls de punta, no perquè pensés que m’havia de passar res dolent i molt menys que hagués de rebre la visita d’en Dràcula Sebastià, però sabia que no podria aclucar els ulls, i que si ho feia tindria malsons.

—Tens una camisa de dormir a l’armari, una tovallola…

—Gràcies.

—A tu per quedar-te.

—Bé, és una cosa nova, diferent…

—És molt més que això, Berta. És el primer dia de la teva nova vida, ja ho veuràs. Com algú pot resistir-se a això? —Va abraçar el contorn obrint braços i mans—. Hi ha un món hostil allà a fora. Un món que no ens mereix. Ja ens han fet prou mal.

—Bé —em vaig resignar amb ganes de quedar-me sola d’una vegada.

—Ara dóna’m el mòbil.

—Per què?

—Perquè estan prohibits aquí.

No havia trucat a l’àvia. I si no l’avisava, me’n cauria una de bona al matí. Però ja era tard per fer marxa enrere i no podia dir a l’Helena que necessitava fer una trucada a soles. A qui? A la meva suposada i díscola tia?

El vaig desconnectar i l’hi vaig donar.

—Fins demà, Berta.

—Bona nit.

Es va acostar, em va fer dos petons de Judes a les galtes i es va retirar.

Encara no eren ni les deu de la nit.