19

Eren les quatre menys cinc i en Marcel·lí ja m’estava esperant al lloc de trobada. Quan entrava al bar, un noi d’uns dinou anys es va aixecar i em va fer un senyal. Mentre m’hi acostava, ens estudiàvem l’un a l’altre. Vaig entendre per què les amigues de la Susanna el valoraven tant fins i tot abans que obrís la boca. L’aspecte ho deia tot. Cara de bon paio, ulleres, cabells esbullats però al seu lloc, pantalons perfectament planxats, camisa neta, mans cuidades… Em podia jugar qualsevol cosa que cap tatuatge li marcava la pell. Fins i tot les sabates brillaven.

Perquè duia sabates.

En un món plagat de vambes, algú duia sabates.

Després va obrir la boca.

—Berta?

—Gràcies per venir.

—No, gràcies a tu.

La veu serena i plàcida d’un tros de pa.

Potser era que la Susanna, en el fons, els preferia dolents.

—Vols prendre alguna cosa?

—Una llimonada.

Va aixecar la mà, va captar l’atenció del cambrer i li va ensenyar el seu got. També en bevia una. Completat el ritual ens vam asseure l’un al davant de l’altre. L’últim intercanvi de mirades ens va deixar a punt per trencar el gel.

Ho va fer ell.

—Detectiu —va valorar la meva feina.

—Bé, ajudant. El detectiu és el senyor Mir.

—Em pensava que parlaria amb algú més gran.

—Et talla fer-ho amb mi?

—No, no, però… no ho sé, depèn del que em preguntis…

—Estem intentant trobar la Susanna. Hauria de ser l’única cosa important.

—I ho és, és clar que ho és! —es va defensar dolgut—. Tant de bo pogués ajudar, en el que fos, tot i que em temo que serà inútil.

—Per què?

—Perquè la Susanna que jo coneixia sembla haver-se esfumat d’un dia per l’altre, així. —Va fer petar els dits de la mà dreta—. És com si de cop s’hagués transformat en una altra persona.

—L’estimaves?

—L’estimo —va matisar—. Espero que quan tot això passi i toqui de peus a terra, reaccioni i torni a ser la que era. Estàvem enamorats, per l’amor de Déu. No era una fantasia.

—Penses que ha caigut en una trampa?

—És una noia molt vulnerable. —Se li va contraure el rostre per l’amargor—. Tots ho som, jo també, però ella… Tota l’estabilitat emocional que va aconseguir amb mi va ser a còpia de paciència, amor, temps. Són coses que no s’improvisen. Quan t’enamores deixes de ser tu per ser l’altra persona.

En Marcel·lí Parets acabava de definir l’amor.

Em va caure encara més bé.

Malgrat que traspuava la innocència d’un passerell.

—Per què no m’expliques el que en saps?

—No crec que sigui gaire. Estàvem bé, feliços, anàvem a poc a poc en la nostra relació, quan va aparèixer aquella noia, l’Helena. Em penso que la Míriam i la Beatriu ja te n’han parlat.

—Sí.

—Va haver de ser una influència molt poderosa, i molt negativa. L’Helena la va portar fins a aquell home, en Sebastià, i ell li va girar el cervell al revés.

—Creus que l’Helena captava noies per a la secta?

—És clar! És evident, no?

—I la Susanna encaixava en el perfil.

—Suposo. Hi deu haver persones més predisposades que d’altres. No tothom es deixa…

—Influir?

No va contestar al meu comentari. Es va limitar a arronsar-se d’espatlles. La meva llimonada va aterrar a la taula en aquell moment, juntament amb la nota del cambrer. Vaig aprofitar la pausa per fer-ne un glop.

—Si la Susanna era influenciable devia ser per alguna cosa. —Vaig aguantar el got a l’altura de la cara—. Devia tenir problemes d’abans, coses que estaven ocultes i van acabar per sortir, com un suro a sota l’aigua.

—Sempre va ser difícil.

—Complicada?

—Difícil —va insistir—. Jo em sentia com un trencaglaç avançant pel pol nord. La vaig conquistar amb paciència.

—Com eren les vostres relacions?

Es va posar vermell de cop.

Una flamarada.

—Normals —va dir sense convicció.

—Defineix «normals».

—No feia gaire que estàvem junts.

—En la intimitat…?

Més flamarades.

—Encara no hi havia intimitat. —Va abaixar el cap i em va defugir la mirada.

—Vols dir que no ho havíeu fet?

—No volia ficar la pota.

—L’hi vas demanar?

—No es tracta de demanar o no demanar. Hi ha coses que se senten, i passen quan han de passar.

—O sigui que no estava preparada.

—Més o menys.

—Marcel·lí —vaig sospirar—, com més sàpiga de la Susanna, millor per a ella, no només per trobar-la, sinó també per treure-la d’aquell lloc.

Va fer un glop llarg de llimonada amb què gairebé va buidar el got. Continuava amb la mirada enfonsada en algun lloc de la taula, el rostre envermellit, l’ànim alterat. La sorda lluita dels seus somnis, les seves conviccions, els seus ideals i tota la resta en contrapartida amb la traïció a la seva nòvia.

—Quan ens vam fer el primer petó… —va aconseguir reunir el valor per acabar la frase—, em va demanar paciència, que no corregués. El cor li anava a mil. Semblava a punt d’explotar, de posar-se a plorar, o a córrer.

—Tan dur va ser?

—La Susanna no besa amb els ulls tancats, com tothom. Els obre. Els obre molt. I no vol foscor. Tampoc no suporta que l’abraci pel darrere, ni que la toqui si no em pot veure. Ha de ser de cara, sense sorpreses, com si necessités preparar-se.

—Això implica problemes psicològics, trastorns…

—Ja ho sé.

—Te’n va explicar el motiu?

—No.

—L’hi vas preguntar?

—Sí, però no em va respondre. Només va dir que era tímida i que jo era el primer.

—Com us vau conèixer?

—Gràcies a una amiga seva. Vam coincidir, vam parlar de llibres, de música… A mi em va agradar des del primer moment. Sé que ella no es va fixar en mi, però jo sí en ella. Ja t’he dit que va ser cosa de paciència, d’arribar-li a poc a poc al cor. Ens vam deixar uns CD, ens vam enviar alguns correus electrònics… i una cosa va portar l’altra, una cita, una pel·lícula, una passejada… Al cap de tres setmanes li vaig dir que m’agradava i ella em va contestar que també sentia alguna cosa per mi, però que no n’estava segura. Em va dir que jo era molt tendre, i que si s’havia d’enamorar d’algú seria d’un noi com jo. No em va obrir una porta, em va ensenyar una escletxa, però per a mi va ser suficient. Un mes després ja sortíem junts i tothom ens feia nòvios.

Arribava a la part més complicada, però ja el tenia. En Marcel·lí confiava en mi.

—Et va parlar del seu pare?

—Mai no en parlava.

—Per què?

—No volia. Vaig saber que s’havia mort bastant després de començar a sortir, i quan l’hi vaig preguntar… es va tancar. Es posava tensa només de mencionar-l’hi.

—Una de les seves amigues em va parlar de la seva reacció en morir ell. La Susanna va dir que finalment era lliure.

—Ah, sí?

—No t’ho va explicar ella?

—No.

—Creus que la va reprimir d’alguna manera? —vaig fer servir el meu vocabulari més delicat perquè no se’m notés el que pensava.

—No ho sé.

—Càstigs físics…?

—No ho sé!

—Perdona.

En Marcel·lí Parets es va ensorrar.

—Què li deuen estar fent?

—Res que ella no vulgui.

—I si ho vol?

—Que sigui vulnerable no significa que sigui idiota o que hagi perdut el seny de cop i volta. Fins i tot a les sectes es prenen les coses amb paciència, per adoctrinar els acòlits.

—Acòlits —va remugar amargament—. Quina paraula per dir esclaus.

—Suposo que no et va dir on tenia el seu centre d’operacions, en Sebastià.

—Creus que si ho sapigués no l’hauria anat a buscar?

—Ho faries?

—Mataria per ella. —Va tancar el puny i el seu costat de Míster Hyde va superar el pacient Doctor Jeckyll, que el contenia.

—Què vas fer quan et va dir que havíeu acabat?

—Tu què creus? Em vaig quedar…

—Vas reaccionar?

—No, no vaig poder. Quan ho vaig fer ja era massa tard. Podia esperar qualsevol cosa menys això. Em pensava que havia superat el pitjor. El temps estava de la nostra banda. Jo estic estudiant, em falta la tira per acabar la carrera…

—Toques el saxo.

—Sí, m’agrada.

—Jo canto i toco el baix en un grup.

—Interessant. —Ho va dir sense gaire convicció.

El nòvio de la Susanna Lorca no em diria gaire res més.

No podia.

No sabia res més.

Perquè els secrets de la seva estimada continuaven sent això: secrets.

Tancats en la part més profunda del seu ésser.

—Em trucaràs si saps alguna cosa? —va preguntar de cop i volta.

—Primer ho he de dir a la seva mare.

—Però després…

—Sí —vaig dir sense gaire convicció, tot i que ell em va creure.

—Tinc el teu número al mòbil, de quan m’has telefonat abans. Si no ho fas d’aquí a un parell de dies ho faré jo.

—Si recordes alguna cosa, o si es posa en contacte amb tu…

—D’acord.

—No et vulguis fer l’heroi. Aquesta gent pot ser perillosa.

Tots dos vam callar de cop.

Tots dos vam escurar els gots de cop.

Hora de separar-nos i de seguir l’únic fil que tenia per arribar fins a la Susanna Lorca.