12

Me n’havia anat a dormir cap a les onze de la nit, molt d’hora, però tot i així em vaig despertar tard, passades les nou del matí. Quan vaig treure el nas pel pis em vaig trobar el panorama habitual: l’àvia absent i l’Alejandra treballant amb el papa. Que l’àvia sortís sempre d’hora em començava a picar. Gairebé estava a punt d’imaginar-me-la amb un nòvio de la seva edat si no hagués estat pel seu caràcter i per com les gastava.

Vaig deixar que l’Alejandra acabés de moure el papa i me’n vaig anar a la cuina. Primer de tot, em prendria una aspirina. El cap m’explotava i el nyanyo em feia sentir com una mutant a punt d’engendrar un alien. També vaig esmorzar, amb gana, perquè no havia sopat i em sentia defallida. Això em va ajudar a vivificar el cos.

No volia pensar en els successos de la nit anterior.

Encara no.

Ja vestida, vaig anar a veure el papa.

Ni tan sols vaig tenir temps de parlar-li jo. Tan bon punt li vaig agafar la mà, ell ja va moure el dit.

«AHIRNIT».

Què li podia dir? Era un home immobilitzat amb el cap lúcid. No servia de res angoixar-lo. Una cosa era que m’ajudés en algunes feines. L’altra que li expliqués aquell galimaties que ni jo mateixa no entenia.

—Bé, papa, molt bé —vaig somriure acaronant-li el front amb l’altra mà.

«EL X».

—El xantatgista era un pèl-roig molt jove, un aficionat. Li vaig donar els diners i em va entregar… —Em vaig paralitzar per un instant. Sabia que havia trobat a faltar alguna cosa—. Em va donar la càmera —vaig acabar afegint.

La càmera i…

Què més havia de dur un mort a sobre?

«CLIENT», va preguntar el papa.

—Satisfet.

«VIGILA».

—Ja vigilo, no pateixis. A més, la feina ja està feta.

«+XA».

—Si li torna a fer xantatge ja veurem —no li volia continuar mentint com si res—. Me n’he d’anar. Tinc un altre client.

«?».

A vegades encara em feia pessigolles al palmell de la mà. Aquest cop vaig trigar a identificar el signe d’interrogació.

—Una noia captada per una secta, o almenys això és el que sembla. La seva mare vol que la trobi. Crec que ja tinc el lloc, Premià de Dalt. Només em falta una adreça. Quan la tingui l’hi dono, a ella, i fi del cas.

«LLESTA».

—Ui, sí! —Em vaig inclinar a sobre d’ell i li vaig fer el meu habitual petó al front—. Deu ser que sóc filla teva.

No solia mentir-li, així que em vaig sentir malament. Em va fer por que ho notés malgrat el seu estat. Abans de l’intent d’assassinat, i malgrat la separació de la mama, havia estat un home feliç, ocurrent, divertit i somiador. L’«utòpic possibilista», com es definia ell mateix. El pitjor, el més trist, va ser que la mama es cansés de tot això. Una dona que volia viure la vida desesperadament i un home que en tenia prou amb molt poc per sentir-la. Al final, de la passió inicial ja no en quedava res.

Bé, jo.

Una prova que en un altre temps es van estimar.

El papa devia pensar molt en ella en aquell estat en què es trobava.

Mai no deixaria d’estimar-la.

Em vaig ficar a la meva habitació per pensar què fer i ordenar les idees. Fins i tot vaig agafar un paper i un boli per anotar els ingredients del còctel. Tenia el nom i les dades del mort per una banda, i el que m’havia dit la model per l’altra. Les dades eren reals. La informació… La Vanessa Fonoll havia parlat de l’agència que la portava, Top Star, i del seu nòvio, que tenia un bar de copes a la part alta de Ganduxer. Quant a l’escena del crim, la pregunta continuava sent qui m’havia tirat l’aigua per despertar-me i salvar-me.

I a sobre anomenant-me Sònia.

De bojos.

Quant al cas de la Susanna Lorca… bé, estava pendent que em telefonés l’Helena Soler.

Per si de cas vaig entrar a Internet i vaig comprovar el correu.

Res.

Segurament no em trucaria, i hauria de córrer tot Premià de Dalt per trobar el coi de secta.

—A veure si resolem aquest embolic —em vaig dir per donar-me ànims.

Vaig trobar les dades de Top Star al buscador. Vaig obrir la pàgina. Una dotzena de belleses en biquini, vestits de somni o robes informals em van saludar des del seu portal. Les clàssiques noies de bandera, espectaculars, triades per la naturalesa per ser el somni dels uns i l’enveja de les altres. Vaig obrir algunes entrades sense veure-hi la Vanessa Fonoll i vaig acabar tancant la pàgina i l’ordinador. En cinc minuts m’havia acomiadat de l’Alejandra i estava asseguda a la meva moto.

En vaig trigar amb prou feines deu a aturar-la a la vorera, al costat de l’edifici a la planta baixa del qual hi havia l’agència.

Em vaig sentir com l’aneguet lleig quan hi vaig entrar.

La recepcionista també era de bandera. Bé, de banderí. Guapa i amb presència, tot i que gran per ser model, potser ja rondava els quaranta. Em va dirigir un somriure amable però els seus ulls no mentien. Si hi anava per presentar-me de candidata per a un càsting ho tenia malament.

—Busco una de les seves models —vaig anar directa al gra—. La Vanessa Fonoll.

—Vanessa?

—Sí.

—Tenim una Vanessa Pou i una Vanesa Fresser, la primera amb dues esses i la segona amb una, però cap Vanessa Fonoll.

—És alta, molt guapa, molt rossa… —Vaig parar de parlar perquè al cap i a la fi li estava descrivint moltes de les seves noies—. Porta sempre ulleres fosques.

—Totes porten ulleres fosques fins i tot per dormir. —Llavors la recepcionista se’m va fer una mica còmplice—: Ho sento.

—Em va dir que estava a punt de ser la imatge d’una gran campanya…

Ni tan sols em va contestar. N’hi va haver prou amb la seva mirada.

—D’acord, gràcies.

M’ho imaginava, però constatar-ho em va doldre.

Malgrat tot, vaig pujar a la moto i me’n vaig anar a Ganduxer.

A la part alta, ja a prop del passeig de la Bonanova, no hi havia cap bar de copes, només cases senyorials.

Mentides.

Mentides per involucrar un pobre detectiu de segona en un assassinat sense empremtes, sense rastres. A més, per lògica, el pèl-roig ja devia estar mort quan jo vaig arribar, així que l’assassí va haver de continuar el pla. La Vanessa també em va fer perdre temps perquè tot passés molt ràpid.

Vaig comprar el diari en un quiosc de la plaça de la Bonanova i el vaig examinar atentament.

Cap crim.

Potser no havien tingut temps de donar la notícia, perquè l’edició ja estava tancada, així que les dades policials no les veuria fins a l’endemà.

Això era molt de temps.

Em quedava el pèl-roig mort.