V

Era una tarda inhòspita. El cel era cobert i no costava gens d’endevinar que acabaria plovent. L’atmosfera s’anava carregant d’electricitat i de núvols negres i amenaçadors. La humitat planava sobre l’aire, barrejada a aquesta xafogor del cel empresonat gairebé arran de terra. En arribar a la Rambla de Santa Mònica, començaren a caure les primeres gotes. Com que ja havia arribat tan avall, no vaig voler retrocedir. D’una gambada, em vaig plantar al mercat de llibres de vell de Santa Madrona.

La meitat de les barraques eren tancades. Algunes perquè llurs propietaris es dediquen, també, a altres activitats. D’altres, perquè la policia n’havia ordenat la momentània clausura. Un episodi no gens infreqüent.

Llevat dels venedors, no hi havia ningú. El temps no invitava a dedicar-se a cercar llibres. Vaig passar ràpidament per davant de les dues primeres barraques, on d’un cop d’ull en vaig tenir prou per comprendre que no hi havia res per a mi. El mateix anava a fer amb la tercera, quan em cridà l’atenció un títol en francès. Vaig aixecar-lo. A sota, hi havia un altre llibre insignificant, i sota d’aquest un dels Tropics de Miller. Encara no havia llegit res de Miller, aleshores. N’havia sentit parlar molt, n’havia llegit molts elogis i censures als periòdics francesos, però mai no havia tingut un volum seu entre les mans. Vaig agafar-lo amb circumspecció, amb falsa indiferència. Vaig fullejar-lo. La mestressa de la barraca m’observava.

—Quant en voleu? —vaig preguntar, acostant-me-li.

Endevinava que la dona no sabia què tenia entre mans. El llibre, però, era gruixut. Vaig pensar que me’n demanaria trenta o trenta-cinc pessetes. Estava disposat a pagar-les.

—Vint pessetes —féu ella, després de mirar-lo per tots costats, com si hi busqués inspiració.

Vaig fer una ganyota.

—És car. No està massa ben conservat…

La dona no va dir res.

—Us en donaré quinze.

—No, ja sabeu que els llibres estrangers són cars.

Vaig agafar-l’hi de les mans, el vaig tornar a mirar, fent l’indecís. Amb la testa vaig simular un gest interior de denegació.

—Quinze està bé.

—Quedeu-vos-el per divuit…

Em vaig avergonyir de regatejar. El llibre valia sobradament el preu que me’n demanava. Em vaig preguntar per quina ridícula quantitat havia hagut de vendre’l l’infeliç posseïdor anterior. Potser a sis o vuit pessetes?

—Molt bé.

La dona em tornà el canvi d’un bitllet de vint-i-cinc pessetes i jo vaig prosseguir barraques enllà, el meu volum sota el braç. Continuaven caient algunes gotes, lentes i espaiades. L’atmosfera estava tan carregada que li costava de rebentar.

Rebentà en el moment que abandonava el mercat. Les gotes, de cop, sense previ avís, s’espesseïren. Als pocs segons, una cortina d’aigua em barrava el pas. Vaig refugiar-me a la primera entrada.

El llibre em pesava sota l’aixella. Vaig fullejar-lo una vegada més, íntimament complagut. Amb anticipada voluptuositat vaig contemplar les atapeïdes línies de prosa, els paràgrafs llargs i massissos, les pàgines plenes, sense diàlegs. Després me’l vaig ficar a la butxaca, on s’enquibí amb dificultats, i vaig encendre una cigarreta.

L’aigua queia a cor què vols. La Rambla, en un segon, s’havia quedat neta. Tramvies i taxis regalimaven aigua per tots costats. Els arbres rabiaven de verd sota el cel opac. S’havia girat una mica de vent i l’aigua entrava fins als meus peus.

Ens vam tirar una mica més endins, per no mullar-nos. L’entrada de la barraca es convertia ràpidament en un bassal.

—Vine aquí —vaig fer.

Duia un periòdic a la butxaca i el vaig estendre sobre el banc de pedra que hi havia al fons. Així i tot, encara érem molt a prop de la porta, perquè la barraca era excessivament reduïda. Les parets eren negres de fum i en un racó encara podíem veure tres pedres que un dia o altre havien servit de suport a una olla, a una paella. Entre les pedres, hi havia residus de cendra.

Ens vam asseure, molt junts, sobre el periòdic. Un llampec creuà el cel. Ella s’estremí una mica.

—Tens por?

Sabia que no en tenia. Mai no l’havien espantada, les tempestats, però la pregunta gairebé fou automàtica.

—No.

Així i tot, com per protegir-la, vaig passar-li el braç per l’espatlla. Ella s’arraulí més contra meu.

—M’agrada, veure ploure —vaig dir.

—A mi també.

Al lluny, més lluny en aparença que en realitat, hi havia una filera d’arbres. Entre ells i la barraca on érem refugiats, un camp de blat, encara verd.

—Sembla que té ganes de durar —digué ella.

—I què? Que duri, si vol.

Romaníem abraçats en aquell cul de barraca i l’embat de la pluja colpejava la fràgil teulada. Per un costat, arran de paret, s’escorria ja un fil d’aigua. Una gran quietud, una quietud que vencia la mateixa remor de la pluja i l’espetec dels llampecs, ens envoltava.

—Ni que fóssim sols al món…

Ella va somriure.

—Sí…

Érem tan a prop l’un de l’altre, que ens vam besar. Després, ella reclinà el cap sobre la meva espatlla. Tots dos érem feliços, infinitament feliços. I no sabíem per què. Potser per això mateix ho érem.

L’aigua, a fora, rebotia furiosa, entollava el camp de blat en herba. La humitat es filtrava barraca endins i assalvata els nostres cossos. Hi lluitàvem arraulint-nos més l’un contra l’altre.

—Jos…

—Què? —preguntà aixecant un instant l’esguard.

—T’estimo…

—T’estimo… —i somreia de nou.

Els vint anys ens circulaven per la pell. Els traduíem en mots breus i llargues besades.

Després, al defora, la pluja minvà lleugerament. Més enllà de la finestra d’arbres que gairebé tapava l’horitzó, s’insinuava una claror insistent, un raig de sol foradava els núvols i, a través del camp, gairebé vingué a llepar-nos els peus.

—Plou i fa sol —vaig dir.

—Les bruixes es pentinen —va riure ella.

Vam riure tots dos. Una tronada insistent, repetida de núvol en núvol, ens féu cor.

—Això ha estat un llamp.

—Potser sí.

La pluja es vessà de bell nou i el pàl·lid raig de sol fou engolit per la cortina d’aigua. Ara, però, la cosa fou de curta durada. Els núvols, empesos per un airet fi, viatjaven cel enllà, cap a d’altres contrades. La cortina aquosa s’aclaria i de cop, gairebé sense transició, deixà de ploure. Nosaltres, però, encara vam quedar-nos una estona asseguts en aquell banc, al fons de la barraca. Després el sol, més potent ara, tornà a travessar la nuvolada i tot el camp s’inundà de claredat.

Em vaig aixecar per sortir fins a la porta. Ella em seguí, vingué al meu costat. Suspeses en la verdor del blat, innombrables gotes d’aigua reverberaven sota la llum. Vam fer uns passos enfora. Al nostre davant s’estenia tota la plana i, més enllà, darrera els arbres, la lleu ondulació de la carena, tot esponjós, ufanat per la pluja. A pèrdua de vista, tot era verd.

Ella es penjà al meu braç. Va dir uns mots insòlits, però profunds:

—És verd com el paradís…

Per això li havíem donat aquell nom, romàntics infants que encara érem. El més jove tenia quinze anys. El més vell, disset. La contrada era àrida i desagradable. Us plantava cara amb hostilitat de mal veí. Així i tot, la recorríem incansables, tarda darrera tarda, de vegades matins i tot. Seguíem al llarg de la riera, cercant aventures fantàstiques. Cada dia ens endinsàvem una mica més enllà, àvids d’alguna cosa que sempre se’ns escapava.

Foren en Josep i el meu germà que, duts per llurs afanys pictòrics, van descobrir el paradís. Ells el van batejar. Era una clapa plana vorejada de tossals, al costat del riu que en aquell lloc corria més profund i guardava amples bassals d’aigua de l’hivern. Un castell que començava a enrunar-se, però que encara no s’enrunava, acabava de donar-hi el toc definitiu. Davant el castell, a frec d’aigua, s’estenia un petit bosquet de pins; a l’altra banda, darrera el casal, la plana sempre era verda, alimentada per les filtracions subterrànies del rierol. Una dotzena d’àlbers i pollancs hi encisaven el verd i l’argent de llurs fulles. L’herba, a llurs peus, era blana i amical.

Per tal d’arribar al paradís, però, calia recórrer un llarg i declinant camí eriçat de pedres i roderes. Desmuntàvem de les bicicletes que carretera enllà ens havien menat fins en aquella entrada, i davallàvem a peu. Al fons de tot, la clapa verda i arbrada tenia tonalitats de miratge. En certa manera, potser no estàvem mai ben segurs d’atènyer-la. Potser temíem sempre veure-la desaparèixer sota els nostres peus, en el moment de petjar-la.

Des del camí, a mesura que n’anàvem vencent els accidents, el castell es dreçava amb fragilitats de joguina, però ja des de lluny ens venia a rebre la cridadissa de les oques que en ample ramat corrien esbojarradament a l’entorn de la casa. El gos ens coneixia i s’abstenia de bordar. Érem hostes acollits sense recel.

A l’estiu, durant les vacances, hi anàvem de bon matí, l’esmorzar a la butxaca. Al cel sempre solia haver-hi algun núvol per donar varietat al paisatge. En Josep i el meu germà s’enduien teles i colors i es posaven a pintar. Pintaven qualsevol cosa, sense massa discerniment. L’únic que els interessava era pintar, sorprendre la fugitiva bellesa de l’hora sobre un arbre, una paret, una clapa d’aigua. No ho sabien, però tots dos estaven a punt de descobrir l’impressionisme, que ignoraven. L’ignoren encara, perquè la terra els guarda…

Els altres, els dos germans Arcol, en Magí, en Lluís, en Ramon de vegades, ens instal·làvem al costat del rierol, allí on l’aigua era més profunda, i ens posàvem a pescar. Les hores lliscaven amb una pressa desacostumada. Les cremàvem com les nostres cigarretes, àvidament consumides a l’ombra dels pins.

D’altres vegades ens banyàvem. L’aigua d’antuvi ens resultava molt freda, però a poc a poc ens hi habituàvem. En sortir-ne ens eixugàvem la pell a força de corregudes i exercicis violents. Des del casal algú ens mirava i brandava la testa. Eren testimonis adults que admiraven la gratuïtat dels nostres jocs, l’infant que restava en les pregoneses dels nostres cors.

En Josep, el més gran de tots nosaltres, havia dut una corda llarga i, en aparença, resistent. La lligàvem entre dos arbres i mesuràvem la nostra agilitat en el salt. Els nostres crits excitats foradaven l’aire. Mig nus, despentinats, bruts de terra, la nostra vida diària ordenada en deures quedava lluny, oblidada. No sabíem, però, submergits en el nostre goig, que un dia recordaríem —els qui quedessin per a recordar-ho— aquell racó de món amb una nostàlgia que els anys, amb el seu pas, tindrien cura d’aprofundir. No sabíem que aquell nom amb el qual, potser una mica faceciosament, havíem batejat l’indret, torbaria moltes de les nostres hores futures, immediates ja, perquè el dolor de la pàtria era a punt de rebentar, i aquest dolor ens arrabassaria, prematurament, la infància que encara dúiem arrapada a la pell.

Innocents de tot, però condemnats ja, donàvem testimoni, abans de desaparèixer, de la nostra alegria, de la nostra vitalitat. Un testimoni, de vegades, perillós.

Un matí, en Josep va tenir una de les seves pensades. A tres o quatre metres l’un de l’altre es dreçaven dos pollancs alts i fins. No sé per quin atzar havien perdut la majoria de llurs branques. Un d’ells, al capdamunt, potser a cinc o sis metres sobre terra, es blegava suaument. El joc imaginat per en Josep consistia a lligar-hi la corda i després, enfilats a l’arbre veí, l’altre cap de corda entre les mans, llançar-nos al buit en un moviment de pèndol.

Entusiasmat per la perillosa idea, un de nosaltres escalà l’arbre i hi lligà un extrem de corda. En Josep, disposat a donar l’exemple, s’enfilà el primer a l’arbre proper. Amb la corda entorn del cos, es llançà sense vacil·lacions. Va descriure un ample moviment, passà a frec de terra, sense tocar-hi, perllongà el mig cercle aire enllà i retrocedí per trobar-se dempeus sobre el sòl.

—Què us sembla?

Semblava fàcil i tots ho vam voler provar. La cosa marxava sobre rodes quan el darrer de tots, l’Arcol gran, s’enfilà a l’arbre. Una vegada dalt, però, agafà por. L’altura no deixava d’ésser una mica impressionant. Vacil·là.

—Apa! —li cridàvem nosaltres.

Però ell no es decidia. Era clar que amb tota la seva força de voluntat es comminava a saltar, encara que només fos per quedar bé als nostres ulls. El pànic, però, era més fort que ell, que el temor al ridícul. Diverses vegades ho intentà. Quan anava a confiar el seu cos a l’espai, però, sempre es feia enrera. En Josep començà a insultar-lo:

—Gallina, més que gallina!

L’Arcol gran, cada vegada semblava més espantat.

—No puc —va dir a l’últim, amb tota franquesa. Tots havíem saltat, però tots, també, havíem sentit aquell moment de pànic abans de confiar-nos a la fortalesa de la corda. L’havíem vençut, és cert, però no per això deixàvem de comprendre els seus sentiments; cap de nosaltres no va riure.

En Josep, en canvi, estava exasperat.

—Baixa, doncs! —ordenà.

L’altre, dòcil, no s’ho féu dir dues vegades. En Josep s’apoderà tot seguit de la corda.

—Tornaré a repetir-ho perquè vegis que no hi ha cap perill.

S’enfilà, la cigarreta que fumava entre els llavis. A dalt, es passà la corda pel cos.

—Mira —va fer.

I es llançà. La branca on la corda era lligada, però, consentida, s’esqueixà. Feixugament, en Josep va caure per terra, cargolat sobre ell mateix. Apressats, vam córrer amb la intenció d’auxiliar-lo, però ell ja s’aixecava i, com si no hagués passat res, mirant als seus peus, entre l’herba, preguntava:

—I la meva cigarreta? On és la meva cigarreta?

No semblava preocupar-lo res més.

—Però no t’has fet mal? —li preguntàrem.

—És clar que no!

I com que encara havíem d’esmorzar, afegí:

—Però en canvi he agafat gana, molta gana. Ah, quina gana que tinc!

Des de la vetlla que no havíem menjat res. Per tal de fugir de la riuada que s’escampava per les carreteres, havíem pres un camí de carro, una mica a l’atzar. Era un camí solitari, entre dues parets de terra. Després, els camps davallaven o el camí muntava i vam sortir a la superfície. Aleshores vam veure la casa, a l’altre costat d’un olivar. Semblava abandonada, però una espiral mandrosa de fum s’aixecava de la xemeneia i s’escampava, impulsada pel vent, arran de teules.

Ens hi vam encaminar. En Nebot es va treure la baioneta de la funda on la duia. Era l’únic de nosaltres tres que anava armat.

—Pot haver-hi algun gos, sabeu? —va fer per justificar el seu gest.

Vam deixar el camí i, camps a través, ens atansàrem a la casa. Llevat del fum de la xemeneia, no presentava rastres de vida. No cal dir que no hi havia cap gos. No hi havia animals de cap mena.

La porta quedava a l’altra banda i vam fer la volta a l’edifici.

—Potser no ens voldran obrir… —vaig comentar.

Però la porta era oberta. Una ampla porta de dos fulls. Les nostres pesades botes ressonaven en l’empedrat desigual que hi menava. Sobre la porta hi havia una finestra, i una altra una mica més enllà, sobre un cobert baix. Totes dues eren tancades.

Vam penetrar en l’entrada, on ens aturàrem. Al volt de les parets es veien tot d’arreus de pagesia.

—Ei, mestressa! —cridà en Nebot.

A l’esquerra hi havia les escales que s’enfilaven cap al pis.

—Pugem —va decidir en Freixes.

A mitja ascensió, la porta del pis s’obrí, al capdamunt. Sense moure’s del llindar, una dona negra i despentinada va treure el cap enfora.

—Què voleu? —preguntà, recelosa.

El més sorprenent era que ens hagués obert.

—No tindríeu pas alguna cosa per menjar? —preguntàrem.

—No, no hi ha res.

—Pagarem…

—Us dic que no tenim res…

Era clar que no es feia il·lusions sobre el valor de la moneda que podíem donar-li.

—Però un tros de pa…

Havíem arribat al capdamunt de l’escala i en Nebot, que anava davant de tot, seguia avançant. La dona retrocedí un mica. No podia veure els ulls del meu company, però no era pas difícil d’endevinar-hi aquella lluor tèrbola que s’hi encenia quan començava a indignar-se.

—Fa vint-i-quatre hores que no hem menjat res —digué en Freixes.

De fet, estàvem mendicant. Però no ens ho semblava.

—Ens ho han pres tot —explicà la dona.

Continuava retrocedint, pis endins, pressionada per la voluntat d’en Nebot. En Freixes i jo entràrem al seu darrera.

L’habitació on ens trobàvem era un menjador gran i net. En un costat hi havia una llarga taula negrosa, darrera la qual corria un banc de fusta. A l’altre costat, tres cadires de cul de boga. A la paret oposada, un rabassut bufet sense envernissar.

Al fons de l’estança, drets al costat d’una porta ajustada que probablement donava a la cuina, hi havia un infant de set o vuit anys i una noia que no devia arribar als divuit. Ens miraven amb els rostres més encuriosits que espantats, tot i que el nostre aspecte no devia tenir pas res de tranquil·litzador. En Nebot, encara esgrimia la baioneta, però semblava haver-se’n oblidat.

Sense concedir cap mirada ni a l’infant ni a la noia, s’adreçà al bufet, un dels calaixos del qual era lleugerament entreobert. D’una estirada l’obrí del tot. A dins, hi havia un pa encetat. En Nebot va agafar-lo amb la mà que tenia lliure i, girant-se, va mostrar-lo a la dona.

—I no teníeu res, eh!

La mestressa no replicà. Ell es va moure cap a la taula i hi deixà el pa.

—Apa, què més teniu?

La dona era obstinada.

—No tenim res més.

—Molt bé —va decidir ell—. Ho mirarem nosaltres. I no hi sortireu pas guanyant…

En Freixes i jo ens acostàrem a la porta que suposàvem era de la cuina, però la dona, finalment vençuda, ens aturà.

—Us donaré una mica de pernil.

—Això ja és més ben enraonat.

—I vi —digué en Nebot—. No us oblideu d’un porró de vi.

La dona no hi féu objeccions. S’adreçà a la cuina, obrí la porta i va desaparèixer a l’altre costat. La noia i l’infant la van seguir. Jo vaig anar darrera d’ells mentre en Freixes i en Nebot s’entaulaven. Aquella dona no m’acabava de fer gràcia.

—Què busqueu? —preguntà en veure’m.

—Res —vaig fer, quedant-me plantat al llindar.

Ella va obrir una altra porta que hi havia a l’extrem de la cuina. L’infant i la noia s’havien quedat al costat de la llar, on fumejaven un parell de troncs, sobre els quals havien penjat una olla de dimensions regulars.

Quan la dona va sortir amb els talls de pernil, els meus companys ja havien començat a menjar pa. Vaig entaular-me, mentre la vella deixava el plat al nostre davant.

—Ara el vi.

La dona va tornar a sortir, però ara per la porta del pis. La noia i l’infant s’havien quedat altra vegada al costat de la porta de la cuina. Tots dos tenien la cara una mica estúpida del salvatge que no està acostumat a veure gent.

En Nebot semblà descobrir-los per primera vegada. La fam una mica apaivagada per les primeres mossades, ens féu:

—Què us sembla? —i ens picava l’ullet.

En Freixes i jo tornàrem a mirar la noia. A part la seva expressió d’estupidesa, no era pas desplaent, ben a l’inrevés. Era molt desenvolupada, tot i que se l’endevinava jove. Tenia una temptadora rotunditat d’anques i sines.

—Vine aquí —la invità en Nebot.

La noia no es va moure.

—No se’t menjarem, dona! Vine…

La xicota s’acostà una mica.

—Com et dius?

—Ramona…

—Per què no seus amb nosaltres? —i amb el palmell de la mà li assenyalava un indret del banc, al seu costat.

La mare va entrar en aquell moment. Fou prou llesta per comprendre el significat d’aquell gest, perquè les paraules probablement no les havia sentides.

—Deixeu-la tranquil·la! —va fer mentre deixava el porró sobre la taula.

En Freixes se n’apoderà ràpidament.

—No volíem pas fer-li cap mal —digué en Nebot a la dona—. Apa, seu aquí —afegí, adreçant-se a la noia.

Ella féu un altre pas i obeí amb docilitat animal. La dona ens observava desconfiada, però ara no digué res. En Nebot, sense deixar de menjar, contemplava la xicota amb cobejança.

Mentre restà pa i pernil al seu davant, no féu ni un gest. Ell i la noia es miraven, ella vagament fascinada. El porró passava de mà en mà, però el xicot ni mentre bevia no deixava de covar-la amb els ulls. Jo començava a pressentir dificultats.

En acabar, vaig treure la petaca. A ells dos ja no els quedava ni una engruna de tabac, de manera que vaig convidar-los. Els convidava cada vegada que feia una cigarreta. En Freixes s’abocà una mica de tabac sobre el palmell, mentre sostenia el paper amb els llavis. En Nebot, en canvi, refusà.

—Després…

La noia tenia una mà sobre la taula. Ell allargà la seva per tal d’acariciar-la-hi. La xicota, però, la va retirar ràpidament i la deixà caure sobre la falda, on tenia l’altra. El xicot seguí el seu moviment i totes dues mans es van perdre sota la taula.

—Nebot! —vaig dir.

—Què? —féu ell, sense girar-se.

—Que ja està bé…

En Freixes s’arronsava d’espatlles, desinteressant-se de l’escena. La mare, que havia obert la boca, en veure la meva intervenció tornà a tancar-la sense haver dit res. Ara em mirava plena de curiositat.

—Doncs si està bé, no t’hi fiquis —contestà en Nebot.

Un moment, desvià l’esguard de la noia i, en la mirada que em va adreçar, vaig comprendre que no seria fàcil fer-lo cedir. Més que veritable desig, niava dintre seu una mena de rancúnia que el tornava perillós per a les dones que queien al seu abast. La seva filiació uterina, car duia els cognoms de la seva mare, havia desenvolupat en ell un singular complex de ressentiment. Em semblava comprendre que només en la conquista amorosa sentia justificada la seva existència. Qui sap quines tèrboles herències desfogava! En certa manera, el dominava l’obsessió de venjar la seva irregular naixença. Un dia m’havia confiat que als setze anys començà a pegar la seva mare.

I se’n vanagloriava!

—Deixa-la —vaig dir—. Ens n’hem d’anar…

—Vés-te’n tu, si vols.

Vaig aixecar-me.

—Apa, no siguis tossut. Després et sabria greu…

Mentre li parlava havia allargat la mà i ara el subjectava per l’espatlla. Ell féu un moviment brusc.

—Treu els «dàtils»!

Vaig retirar-la. Immediatament, com si jo no existís, tornà a girar-se a la noia, la qual seguia callada i immòbil com un tros de fusta. La meva presència, però, malgrat la seva aparent indiferència, devia molestar-lo, perquè afegí:

—I fot el camp d’aquí darrera!

No em vaig moure.

—No em sents?

—En Freixes i jo ens n’anem —vaig contestar.

—Bon vent!

—I tu véns amb nosaltres.

Agafà la baioneta que hi havia al seu davant, sobre la taula, i acabà incorporant-se. Al meu costat, gairebé era un gegant. Vaig veure que tenia la partida perduda.

—Toqueu el dos, si no…

—Si no, què?

Les dues dones, la vella encara dreta a l’altre costat de taula, i l’infant, menut al costat de la porta, ens miraven amb una atenció sostinguda, dolorosa gairebé.

En Nebot no contestà. Va limitar-se a aixecar una mica més la baioneta, que ara tenia a l’altura del cor.

—Gosaries usar-la contra un company? —vaig dir.

—Company de merda! —replicà ell, i escopí al meu costat, gairebé sobre el banc.

—Però Nebot! —va intervenir aleshores en Freixes.

En Nebot tornà a escopir, aquesta vegada a la salut del nostre company.

—Foteu el camp!

En Freixes s’aixecà i donà la volta per l’altre costat de taula. La dona es va moure una mica per cedir-li el pas. En Nebot saltà com una fera i sortí del banc. En Freixes es desplaçà altra vegada.

—No t’hi fiquis! —l’advertí en Nebot. Ells dos eren molt més amics, perquè des del principi de la guerra que havien estat junts i havien compartit tota mena de calamitats.

—Deixa-la —digué en Freixes—. En Cubells té raó.

Jo vaig aprofitar aquell instant per adreçar-me a la noia, encara quieta, les dues mans sobre la falda. En tota l’estona no havia fet ni un sol moviment.

—I tu, per què no te’n vas? Vés-te’n!

—Si me’n vaig, encara et sabrà greu —replicà ella Somrient.

S’havia assegut al meu costat, davant el taulell del bar, sobre els alts tamborets.

—No serà tant! —vaig ironitzar.

—És que potser no tens diners? —em preguntà aleshores.

—Per això, no; per això no en tinc mai. No estic disposat a pagar una cosa que pot aconseguir-se gratis.

Ella va riure, burleta.

—Aleshores, deus haver dejunat molt!

—No més que un altre. D’altra banda, només vull les dones que em volen a mi.

—Però és que jo ja et vull una miqueta!

Potser és veritat, vaig pensar. No era la primera vegada que ens vèiem. I les coses sempre havien anat de la mateixa manera. Potser sí que ella havia acabat per interessar-se una mica per mi, com deia. Però no estava disposat a admetre que ho creia.

—Mira, et pagaré una altra copa i després te’n vas, eh, maca?

—No.

—No, què?

—Que encara no me’n vaig.

Vaig donar una ullada al nostre entorn. El bar era ple, Hi abundava l’element femení dubtós. Material de primera qualitat. Material jove. Els homes, en canvi, eren de totes les edats. Abundaven, però, els tipus esportius i ben abillats de trenta a cinquanta anys. Al final de l’estret local, s’havia format una mena de reunió escandalosa que no parava de cridar el cambrer.

—Com et sembli —vaig fer—. Però ja són ganes de perdre el temps, també!

Ella s’arronsà d’espatlles.

—Jo sóc així.

Sí, no podia negar-se que la noia era una mica singular. O potser es captenia singularment perquè jo li ho havia mig imposat des del principi. Un principi que no es remuntava a més enllà de deu o dotze dies.

Un individu d’una trentena passà pel nostre darrera i li posà la mà sobre el braç.

—Hola, Bella!

—Hola.

—Seràs aquí, aquesta nit?

—No ho sé… Per què?

—El diumenge volíem anar d’excursió i…

—Els diumenges dormo —replicà ella.

L’home va riure, sense immutar-se. Se’l veia molt segur d’ell mateix. Es captenia com si jo no hi fos. És clar que això no tenia res de particular.

—Ja et veuré aquest vespre —repetí.

Tornà a prémer-li una mica el braç i s’allunyà cap a la taula dels escandalosos.

—Et dius Bella, doncs? —vaig preguntar-li.

No era la primera vegada que la sentia anomenar d’aquesta manera, però fins ara havia cregut que era un mer qualificatiu.

—Sí. T’estranya?

—Oh, no! Si t’està molt bé!

—Antipàtic —murmurà ella.

Vaig acabar-me la copa que tenia davant, vaig llençar la punta de la cigarreta.

—Em sembla que me n’he d’anar… —vaig dir.

—Però si és molt d’hora!

—I què? Mira, el de l’excursió no et treu els ulls de sobre. Em sembla que el faràs molt feliç si…

—No el puc sofrir!

—Pobre xicot! Que potser no té diners?

Ella em mirà ofesa, indignada.

—No he dit res, dona! —vaig excusar-me.

—Sí, més val que te’n vagis, perquè encara t’esgarraparia.

Vaig pagar les nostres consumacions. Ella baixà del tamboret i vingué fins a la porta.

—Si t’esperes una mica, t’acompanyo. També he de sortir…

Vaig tancar de nou la porta.

—Em poso l’americana i vinc.

Va desaparèixer passadís endins i jo em vaig quedar sol al vestíbul, contemplant les teles allí penjades. Gairebé ni vaig tenir temps de veure-les, perquè retornà a l’acte.

—Anem —digué.

A baix, tombàrem cap a la Gran Via.

—On havies d’anar, tu?

—Havia de passar per l’editorial…

—És urgent?

—No, gens.

—Vine, doncs. Et presentaré un individu interessant.

—Qui és?

—No el coneixes, em penso. Un budista.

Em mirà, espiant la meva reacció.

—Un budista? Però és que hi ha budistes, per aquí?

En Pius va riure i travessàrem el passeig.

—És aquí.

Entràrem al portal i pujàrem amb l’ascensor. El budista vivia al darrer pis. Ens va sortir a rebre la seva mare.

—Hola —saludà afectuosament el meu company—. En Carles és a l’estudi.

Vam travessar el passadís i ens adreçàrem a la porta del final de tot. Darrera, se sentia una veu pastosa que parlava molt seguit. Sense trucar, en Pius va obrir.

A l’habitació, una barreja de biblioteca i d’estudi de pintor, perquè el budista pintava i escrivia, hi havia tres individus. Dos d’ells, molt jovenets. El tercer, el propietari de la cambra, s’acostava ja als quaranta anys. Va interrompre les seves explicacions en sentir el soroll de la porta.

—Bon dia —saludàrem.

—Hola, Pius!

—Et duc un amic —digué el meu company— que tenia moltes ganes de coneixe’t —i ens presentà.

—He sentit parlar molt de vós —vaig dir, perquè alguna cosa m’indicava que l’home esperava uns mots d’aquesta mena.

—Ah, sí? —féu entre incrèdul i secretament afalagat.

—Però potser t’hem destorbat… —es disculpà en Pius.

—No, no, res d’això! Precisament teníem una conversa… Però deixeu que us presenti…

Encaixàrem amb els dos jovenets.

—Deixebles? —preguntà en Pius sense aparent ironia.

—Els estic convencent… —digué el budista.

Tots vam riure i l’atmosfera, fins aleshores lleugerament cerimoniosa, es tornà càlida i amical de cop i volta.

—Parlàvem del coronel Olcott —va dir un dels joves—. Em sembla ridícul que fos precisament un americà qui trobés la fórmula de compromís entre les diverses escoles budistes. Oh, i que elles, gairebé totes elles, l’acceptessin!

—Qui és el coronel Olcott? —volgué saber el meu amic.

—Un americà —repetí l’home—. El president i fundador de la Societat Teosòfica.

—No n’havia sentit parlar mai —féu en Pius—. I tu? —em preguntà.

—Tampoc!

—Sou uns ignorants —digué l’home, amb dolça reprovació—. I la ignorància és la causa de tots els mals, de tots els sofriments… Així ho va dir Siddharta Gotama, el Buda —i no sé per què, féu ressaltar expressament la doble d.

—Tot el que demanem és instruir-nos… —vaig contestar.

L’home em fitava amb una blana atenció, interessat.

—Seriosament?

—I tant!

—Doncs, apa —digué animat de sobte—. Ara mateix podem començar.

Aquella febre de proselitisme em féu somriure. Però vaig aixecar la mà en senyal de protesta:

—No tan de pressa… Un altre dia.

—Només hem pujat un moment —digué en Pius, acudint al meu auxili—. En realitat, volia parlar-te de negocis.

L’altre parà la teula tot seguit. La seva cara va prendre una expressió astuta, molt poc budista per cert, que descobria un comerciant potser encara ignorat.

—Sí?

—Hi ha un senyor que ha vist la tela que et vaig comprar… —recalcà aquest darrer mot, i no em fou difícil de comprendre que en el fons era per fer-li retret de no haver-li’n donada mai cap, tot i l’amistat que els unia. Així mateix ho va comprendre l’altre, perquè contestà:

—Molt barata, per cert.

—Bé, el cas és que voldria veure altres coses teves. Li has interessat. És un individu de diners.

—I per què no el duies? Mal amic…

—Tot el contrari! Però és un senyor molt… posem molt convencional. Si te l’hagués dut sense més ni més, tu, el primer que hauries fet és parlar-li de budisme. I això, precisament, és el que has d’evitar.

—Sentiu? —digué l’home, adreçant-se als dos jovenets que escoltaven la conversa en silenci.

Els dos jovenets van somriure, condescendents.

—Bé, tu faràs el que et semblarà. Jo ja t’he avisat. Les teves idees amb tota seguretat que el predisposarien malament. Més val que et limitis a mostrar-li les teles sense comentaris.

—Si tu ho dius… I quan el duràs?

—Quan vulguis. Vaig dir-li que eres fora i que no tornaries fins a finals de setmana. Puc telefonar-li per concertar dia i hora…

—Demà mateix —digué el budista—. Cap al vespre.

—Perfectament. I posa una mica d’ordre en tot això… —assenyalà l’habitació al seu voltant.

—Ah, no! —protestà l’home, ofès—. Això són figues d’un altre paner. Que no es pensi que això és una botiga…

En Pius s’arronsà d’espatlles. Jo vaig consultar el rellotge.

—Teniu pressa? —digué el budista.

—Una mica. Si no, també m’agradaria de veure les vostres coses. Un altre dia, amb més temps…

—Veniu demà.

—Sí, potser sí…

Vam prendre comiat. Els dos jovenets m’estrenyeren la mà amb displicència. El budista, en canvi, amb un excés de cordialitat.

—Fins demà, doncs…

—Bé…

Ens va deixar a la porta de l’estudi. En Pius i jo travessàrem tot el corredor sense trobar ningú.

—Un individu curiós, oi? —em preguntà una vegada a l’escala.

—Home…

No li havia trobat res de particular.

—Si us arribeu a conèixer més bé… —començà, tombant-se, car em precedia escales avall. De sobte, però, es va interrompre. Havia fet un pas en fals i s’arrapà a la barana per tal de no caure. Després es redreçà i continuàrem davallant. Coixejava una mica.

—Què et passa? —vaig preguntar-li.

—M’he torçat el peu… Em fa mal…

—Sabbe sankhara dukkha^[1] —vaig dir a manera de conclusió.