VIII

Hi ha alguna cosa més. Hi ha aquesta desgana immensa que s’apodera de mi, un cop acabada l’obra. A la meva alegria d’haver-la reeixida s’hi afegeix el cansament, el temor. De sobte, em trobo buit. Aquella obra, aquell grapat de quartilles, s’apila davant meu, sobre la taula, com un testament. Potser no escriuré mai més res, penso. Puc morir-me. Però no és això, és clar. Puc viure molts anys encara i no escriure ja res més. Ara gairebé estic segur que no escriuré res més. No podré escriure res més. Estic acabat!

Què s’ha fet d’aquella força, d’aquell impuls magnífic i al·lucinat que hi havia dintre meu, quan aquesta obra, la darrera obra, començava a prendre forma, quan els personatges, l’un darrera l’altre, eixien del no-res, evocats, revelats pel meu poder de visionari? Dia a dia, sense ni sospitar-ho, he anat esgotant la meva reserva d’energia. No em resta ni una gota de sang. Tot s’ho han endut aquestes criatures meves, pare generós que he estat. M’he vessat per elles!

Tristament, contemplo les pàgines davant meu. Les darreres! D’on pouaré la força per iniciar una altra obra? No hi fa res que, cervell endins, encara restin vides que volen ésser, fragments d’escenes a les quals determinades criatures són destinades per dins de poc. No hi fa res. Tot es quedarà així, inacabat, fracassat. I jo que creia en mi!

No hi crec ja. Com podria creure-hi? No hi fa res que em digui que sempre m’ha passat el mateix, que l’acabament d’una obra sempre ha estat seguit, una vegada exhaurida aquesta curta joia que proporciona tota tasca menada a bon terme, d’una profunda depressió, d’un aclaparament que durant dies m’ha tingut desesperat. Les altres vegades m’enganyava, és veritat, però ara no: ara va de veres, ara hauré de callar. No tinc res més a dir. I encara que tingués coses a dir… De què serviria?

El que em falta és la força de posar-les sobre el paper, em falta, una vegada més, l’habilitat. El fet d’haver reeixit en una obra no em dóna la seguretat de reeixir en la següent. No és un do, una habilitat conquerida per sempre, la meva. Cada vegada em cal començar de nou, com si fos la primera, com si abans no hagués escrit mai res. És cert que després, pàgines enllà, em trobaré amb tota una experiència que abans no posseïa, comprendré que malgrat tot he après alguna cosa, que les obres escrites em serveixen, em sostenen… Però abans d’arribar aquest instant, quantes hores de sofriment, de neguit!

Trobar-se davant el paper verge i dir-se que hom no disposa de mitjans per omplir-lo, sentir la indisciplina de les criatures que moren dintre nostre, veure’s incapaç d’imposar una aparença d’ordre, només que sigui una aparença, a aquesta confusió, a aquest caos interior! D’on em vindria la ciència d’ordenar, de trobar els mots justos per a cada boca? Tot això és gratuït, i amb la mateixa gratuïtat que em fou donat m’ha estat pres. Dintre meu només hi ha larves. Sóc un home com els altres, més miserable que els altres, perquè només serveixo per a això i ara descobreixo amb espant que no serveixo ni per a això! Fet i fet, tenia raó quan no creia en mi. Aquella crisi no ha estat superada, continua, continuarà sempre… Sempre seré aquell adolescent que volia i no podia. Tot el que he escrit no és res, sento que no és res. Això només tindria un sentit si pogués continuar. I no puc, no puc!

—Apa, que ja falta poc!

—Però si et dic que no puc —em queixo.

M’he assegut al costat del camí, mentre la columna desfila per davant meu. En Joan s’ha quedat amb mi.

—Què us passa? —pregunta el brigada.

—Res, que no puc caminar. Tinc tot el peu encetat.

No és veritat, exagero. Però és veritat, en canvi, que no puc fer ni un pas més.

—Un parell de quilòmetres i hi arribarem —diu el brigada.

—Un parell de quilòmetres! —exclamo, esfereït.

No em sento capaç ni de fer cent metres.

La columna ha desfilat ja tota davant nostre i ara s’allunya carretera enllà. El brigada no sap què fer, no sap què dir. És un individu excel·lent, massa excel·lent i tot. No serveix per a manar. Potser per això tothom li té tant d’afecte.

—Si et posessis espardenyes… —insinua.

—I d’on les trec? Només tinc aquestes botes.

—Si passés algun cotxe… —diu en Joan.

El brigada mou el cap.

—Seria una casualitat.

Em trec la sabata per reposar millor el peu. En Joan i el brigada s’inclinen sobre meu.

—No és gran cosa —diu aquest darrer.

—Ja es veu que no ho teniu vós! —protesto.

Ara, la columna s’ha allunyat tant que ja no la veiem. S’ha perdut per una colzada del camí. El brigada segueix indecís.

—Aneu-vos-en —li diu en Joan—. Ja seguirem d’una manera o altra…

—Però si ni sabeu on anem!

Aleshores ens ho explica. Dos quilòmetres més enllà hi ha una carretera construïda de nou. Tres-cents metres endins, acamparem fins a la nit.

—I a la nit tornem-hi, oi? —em queixo.

—És clar. Som molt a prop del front…

Després ens deixa i en Joan i jo ens quedem sols. Són quarts de dotze del migdia i cau un sol aplanador, tot i que ja som en plena tardor. Per tal de defugir-lo ens traslladem uns metres més enllà, sota els arbres. Encenem cigarretes.

—De totes maneres —diu en Joan, com seguint el fil d’un pensament propi—, arribarem massa tard per al ranxo.

—No. El brigada ens el guardarà. Ja saps que és una mare, aquest home…

Riem. En el fons, però, ens sentim una mica entendrits.

—Deixa’m reposar un quart —dic després—, i a veure si puc fer un altre quilòmetre.

—Escolta, per què no t’embenes el peu? —em diu aleshores.

—Ja ho he provat, però no serveix de res.

Me’l miro. La plaga és a la part de sobre. Si tinguéssim unes espardenyes, la cosa estaria solucionada. Però no en tenim.

—I si caminessis descalç? —em suggereix.

Aquest pensament m’esgarrifa. La carretera és plena de grava. Als dos passos, tindria els peus en sang.

Ho sabia, però m’obstinava en el joc. Era més que un joc. Allunyat del poble, en qualque camí polsós, sembrat de pedres, o bé en un dels tristos boscos que restaven encara, reduïts a quatre matolls baixos dominats per unes dotzenes d’alzines, em descalçava. Els meus peus blancs i fins de noi consentit intentaven caminar sobre el fullam d’espines, sobre les pedres. Havia de fer un esforç per posar-los plans. Instintivament, la planta, en sentir-se ferida, tendia a confiar tot l’esforç de la marxa als talons, més durs. Quan me n’adonava, però, m’obligava a aplanar-los bé per sentir a tot l’ample del peu la carícia grollera que els fregava, els tallava fins a fer-ne brollar una mica de sang. Amb els dies, la cosa esdevenia tan cruel que no podia fer un pas sense contreure els llavis i serrar les dents. Les pedres i el fullam que insistien una i altra vegada sobre les ferides encara tendres, no ben cicatritzades de la vetlla, em procuraven suplicis refinats. Sovint, el dolor es feia intolerable i em calia asseure’m uns minuts. M’agafava un peu entre les mans i el contemplava. Hi passava els palmells, com per compadir-lo. Però no per llarga estona. Novament dret, insistia. De vegades el camí es convertia en una catifa de pols, i els meus peus s’hi enfonsaven amb voluptuositat. Però després tornava a sortir en una zona plena de pedruscall. Tractava de caminar en línia recta, allunyant-me d’on havia deixat les sabates. Així sabia que em veuria obligat a retrocedir per calçar-me de nou. De vegades m’allunyava tant, que el retorn em semblava impossible. Mai no arribaria. No podia més. La meva voluntat cedia, i m’era forçós aturar-me llarga estona, dret sobre la pols, mentre les ferides se’n saturaven. Més amunt, més enllà, sobre la serralada, hi havia el poble. Sobre la primera casa blanca, s’aixecava el castell d’un to gris, de pedra vella. Un castell construït en pedra sauló. Al seu davant hi havia l’era. De vegades veia els homes que hi treballaven. D’altres vegades no veia res, el poble semblava abandonat sota els dardells del sol que inútilment lliscava sobre les pedres mortes. Sobre el turó, la marinada bufava, però ací, en el clot que elegia, l’aire era quiet i càlid. Les fulles dels arbres gairebé ni es movien. Immòbil sobre el camí, m’apoderava de la tranquil·litat de la tarda en aquesta terra àrida i dura on el blat creix, però creix difícilment. A despit dels meus peus maltractats, em sentia en pau amb tot, en pau amb mi mateix.

Després tornava a fer uns passos. Les ferides que havia oblidat un moment em recordaven llur dolor. M’hi sobreposava i avançava lentament cap als matolls on havia deixat les sabates. Els meus catorze o quinze anys sofrien i jo estimava i odiava ensems aquest sofriment. El meu sofriment.

De vegades un carro baixava del poble, camí d’una finca on es carregaria de garbes. M’amagava entre els arbres, m’asseia per tal de no cridar l’atenció. Ningú no sabia en quina mena de jocs passava l’estona; ningú no ho havia de saber. El secret n’era una part essencial. Sobretot, perquè sabia que no seria comprès. No podia ésser-ho. Jo mateix no acabava de comprendre’m. Ignorava per què cercava aquell dolor dels peus llatzerets, ignorava si en mi hi havia crueltat o compassió. No sabia res de mi. I potser allò, tot allò, era una manera d’esbrinar-ho. Em cercava desesperadament.

Quan les primeres ombres s’apoderaven dels camps, em calçava de nou. Els mitjons se m’adherien a la pell malmesa i sabia que després em seria un suplici arrancar-los. Però també volia el suplici. A vegades em preguntava: per què? La resposta no era fàcil, em costava de concentrar els meus pensaments, sempre m’havia costat. El meu interès, la meva curiositat, eren amples, universals. Volia pensar en tot. No aconseguia, és clar, de capturar res. El meu ésser era difús, vague com una ombra. No era res, encara, però tenia set d’ésser. I potser el dolor em semblava un camí. D’instint comprenia que em calia sortir del meu confort burgès, abandonar el refugi on vivia confinat, com tots els nois de la meva classe. I només hi havia una manera de sortir-ne: recórrer als extrems. I un extrem era aquest sofriment voluntari i desproporcionat que em procurava cada estiu, lliurat a la llibertat dels camps. Sentia que no tenia dret a gaudir-la joiosament. Em calia pagar-la perquè fos veritable, autèntica llibertat. Ningú, és cert, no m’exigia aquest preu. Però això no importava. Els altres i llurs punts de vista no m’interessaven. Només obeïa exteriorment i encara no sempre. Per dins, sempre estava en oposició amb tot i amb tothom. Violentament, perquè no creia en mi. I això és el que necessitava, el que cercava amb desesperació: creure-hi.

—Jo crec en vós. Estic segur que més tard o més d’hora heu de triomfar.

Assegut darrera la seva taula, en Feli, l’editor, em mirava des de l’altra banda de les seves ulleres. No podia veure-li els ulls. La llum disparava sagetes contra els vidres, els cegava. Val a dir, però, que tampoc no el mirava. La vista fita en la meva cigarreta, un colze sobre la taula desordenada, no sé fins a quin punt les seves paraules em feien bé. Jo em sentia una força. Una força ignorada. Ell era el primer, fora del cercle familiar, que s’atrevia a pronunciar aquests mots i, per l’èmfasi amb què els pronunciava, em convencia que eren sincers. Però és que en aquell instant ja no sabia si m’importava o no ésser una força, ja no sabia si m’importava o no triomfar, fer això que se’n diu triomfar. Potser, al contrari, davant aquesta possibilitat de triomf sentia una íntima esgarrifança de disgust.

—I el que lamento més —seguia ell—, és de no disposar dels recursos suficients per editar les vostres obres.

Si ho deia, devia ésser veritat. No havia anat a demanar-li res. Sabia perfectament que no podia permetre’s el luxe d’editar les coses que li agradaven, i menys quan eren tan voluminoses com les meves. Les havia llegides una mica per atzar, en qualitat d’amic.

—Però tindreu moltes dificultats —continuava—. Ja ho veureu. Se us tiraran al damunt. Sense parlar que la naturalesa de les vostres novelles…

Ho sabia. Ho sabia ja quan les havia escrites. Sabia que algunes eren destinades a romandre impublicades durant anys. Potser no les veuria publicades mai. És l’inconvenient d’escriure amb sinceritat quan us sentiu una mica al marge de tothom, quan el vostre món íntim no és ben bé com el món dels altres. Quan aneu contra el corrent…

—No us penseu que ningú faci res per vós. D’amics no en tindreu. Esteu al marge de tots els grupets…

Parlava amb vehemència, brandant el cap lleoní, però en el fons no exagerava gens. Jo era un ésser sortit del no-res, i em caldrien anys d’intrigues per fer-me acceptar. I no estava disposat a intrigar. La meva naturalesa es rebel·lava contra aquest sol pensament. Sentia en mi, malgrat els meus anys, una puresa que es negava a tota baixa complaença. I estava satisfet d’aquesta puresa. Potser era l’única cosa de què estava satisfet. No sé per què, car àdhuc era insensat. Però era així, és així. M’obriria pas amb la meva sinceritat, hostil a tot compromís, o restaria el que havia estat fins ara: un desconegut. Tant era. El meu amor propi no en sofria. No el posava en aquestes coses.

—En realitat, ja heu començat a fer-vos mal veure…

També això era veritat. En general, havia estat mal acollit. La competència era ferotge, com entre botiguers. No hi havia lloc per a tothom. D’on venia aquest intrús, caigut del cel, i del qual la vigília ningú, absolutament ningú, no sabia res? I amb què es despenjava?

—De fet, treballeu en va…

Ho havia dit o no ho havia dit? Potser no foren ben bé aquestes les seves paraules, que gairebé contradeien les que havia pronunciat al principi de la conversa. Però aquestes o unes altres, el sentit era el mateix. Jo no gosava assentir, perquè mai no treballa inútilment qui treballa per una empresa comuna. I d’això es tractava. No del propi interès egoista. Si en mi hi havia uns dots determinats, i no tenia pas cap mèrit especial el fet de posseir-los, no era pas en benefici propi que intentava de fer-ne ús. Indirectament, podia heure’n poc o molt, però no era això el que comptava. Jo havia de posar aquests dots a disposició de la comunitat. Treballava en un moment penós de la nostra història. Afegia el meu esforç a l’esforç dels altres. I així li ho deia, ara. Però ell:

—Sou un il·lús…

Sí, és clar. Aquests mots els havia sentit infinitat de vegades. Per per què? Era realment un il·lús? Ho hauria estat si només hagués esperat treure un benefici personal dels meus esforços, ho hauria estat si hagués anat a cercar-hi una satisfacció d’amor propi. No cercava res de semblant. No em sentia postergat perquè, al meu costat, d’altres lluitessin. No em sentia postergat pel valor de les obres dels altres. No me’n sentia, ni tan sols quan llur obra em semblava superior. Me n’alegrava. Però això, qui ho podia comprendre?

Hi ha en mi, potser, quelcom d’adolescent. Costat a costat amb la meva amargor d’ésser home, amb el meu disgust infinit per tot, hi ha aquesta espurna d’il·lusió obstinada que em duu a creure que després de tot puc anar equivocat quan penso que res no val la pena. I cal creure que aquesta il·lusió és prou forta per obligar-me a continuar amb un treball, l’únic treball que sóc capaç de fornir. Treballo per alguna cosa que sento perduda, per alguna cosa que potser no estimo particularment, perquè és un compost de moltes coses que avorreixo, però hi treballo perquè sóc ací i no puc fer res per evitar-ho; hi treballo perquè, si jo no hi crec, hi creuen els altres, i jo també vull donar-los armes per a lluitar, per a continuar creient-hi, perquè llur creença i llur combat són bells i la meva carn s’hi sent solidària.

En Feli em contempla, potser una mica admirat del meu silenci. He deixat passar el seu «il·lús» sense ni un comentari. Comprenc que he de dir una cosa o altra. Ho dic:

—Ja ho sé. Però prefereixo això…

No segueixo. Prefereixo això a què? En realitat ho prefereixo a tot. A l’enveja, a la mala fe, a l’engany, a l’egoisme. I sé que d’altres són com jo. No pot ésser que estigui sol. Només que, on són, com cercar-los, on trobar-los, aquests altres que endevino? Com distingir-los en el vertigen d’aquesta vida, en els encontres fortuïts que ara i adés tenen lloc amb els meus semblants? Comprenc que no es passegin amb el cor a la mà. Els el podrien prendre…

Algú ens ve a interrompre. M’aixeco per anar-me’n.

—No marxeu, encara! És aviat…

Surt del despatx i el sento parlar amb l’arribat de nou. Fullejo un llibre que hi ha sobre la taula. Encenc una altra cigarreta. Sense escoltar, m’arriben fragments de la conversa de fora.

—És un volum gaire dens? —pregunta en Feli.

—Una cinquantena de poemes —contesta l’altre.

—Bé, això… poden ser molt llargs o molt curts… Valdrà més que el dugueu. En teniu còpies a màquina?

—No, tot és en manuscrit.

—Cal que el feu picar, doncs.

—És que, abans, jo volia saber en quines condicions…

—No puc dir res sense veure l’original. I, després, encara hi ha la qüestió censura… Abans de l’aprovació és inútil parlar de res.

—Oh, però si es tracta d’una cosa inofensiva! Són versos… com us diré?, sobre temes del camp, del temps…

—Així i tot… No puc pas comprometre’m a res. Si voleu picar o fer-vos picar còpies… Pel cap baix se’n necessiten dues…

L’altre dubta un moment. Per la cortina entreoberta que separa el despatx del local exterior, veig el poeta. Un home que ja ha passat la quarantena, grassonet, molt mudat.

—Bé… —decideix a l’últim—. Bé caldrà que ho faci.

—Feu-ho, doncs, i m’ho dueu. Aleshores, si us sembla, ho enviarem. I la cosa seguirà el seu curs…

Se’n van junts fins a la porta, on s’aturen encara uns moments. S’acomiaden. Finalment, en Feli torna al despatx.

—Heu sentit? —fa.

—Sí. I m’imagino com deuen ser els seus versos. Un poeta que qualifica la seva obra d’inofensiva…

Somriem. Tots dos sabem que la poesia, l’autèntica poesia, no és mai inofensiva, i que el poeta que és un autèntic poeta, havent-la poada en l’entranya més profunda del seu ésser, havent-la assolida, amb inspiració o amb treball, només a costa d’una intensa voluntat, d’una intensa necessitat de sofriment, mai no podria qualificar-la així. I de sobte se m’acut de pensar que la bona poesia rarament és joiosa. La bona poesia, és a dir, aquella que més enllà d’una forma bella, més enllà de tot el que és ofici i artifici, s’endinsa o arrenca de l’abís existencial de l’home, sempre és un clam de dolor. Encara que no ho sembli.

—En vénen molts, així —diu en Feli.

Ho sé. He assistit moltes vegades a aquesta escena o a d’altres escenes semblants. Sé que tothom ha escrit unes dotzenes de versos en la seva vida. Sé que molts fins i tot han començat una novel·la autobiogràfica. O s’han entretingut amb l’aparent facilitat d’una obra teatral. És un entreteniment que no seria pas qüestió de trobar blasmable. Un entreteniment honest i sa. Però… què ho fa que sento sempre aquest disgust tan intens davant l’aficionat que, amb tota innocència, amb tota ignorància, es dedica al cultiu de les lletres? Que potser no ho som tots, uns aficionats, fet i fet? Però ah, no! Jo no puc creure en aquell home que, de lluny en lluny, quan disposa d’un moment, escriu un vers o una comèdia. No puc creure en l’home que es passa quaranta anys completant un recull de poemes, escrivint mitja novel·la, potser una novel·la sencera. Cal lluitar dia a dia, sempre decebut però sempre esperançat, fer-ne la raó de la pròpia vida, sentir que tot el restant és insignificant —encara que no ho sigui…— Aquí comença l’artista. O tot o res. I si després de tot és res, malgrat la nostra vocació, malgrat la nostra febre, si després de tot és res i resulta que ens havíem equivocat, què hi fa? La il·lusió ha estat bella…

—No puc pas dir-los que no —acaba en Feli amb un somrís, com excusant-se.

—És clar… —assenteixo.

El comprenc. Per això assenteixo. Per això assenteixo tan sovint. De vegades àdhuc assenteixo, i ara és una mica aquest cas, a allò que em fereix, que m’és hostil. El món no es clou amb mi. Hi ha raons que no són les meves, però això no hi fa res. Al contrari, potser no podria comprendre que tothom pensés com jo. Imagino un món de gent que pensen tots com jo. Res no seria possible. Però, i ara?

Abandono el despatx íntimament descoratjat. No sé per què. Em passa sovint. Un mot, una actitud, no res és prou per a descoratjar-me. Però jo sóc més fort que el meu descoratjament. La meva obra no n’és atesa. La meva obra em venç, venç tot allò que de dèbil hi ha en mi. No sé com és possible, no ho puc explicar. No comprenc d’on surt la meva força per a prosseguir. És tant com dir que no em comprenc. Visc a repèl de les meves idees. Jo hauria de plantar-me ací i arrelar com un arbre. Vegetar i esperar la mort sense un moviment. Perquè no crec en el moviment. I en el meu, menys que en el dels altres. Però això és ara. Dins d’uns instants quelcom em colpirà en ple cor i m’oblidaré fins i tot de la meva existència. Dins d’uns instants… Però aquest instant no arriba mai. És inútil l’espera. I ho sé. I perquè ho sé ja no és veritable espera. Aleshores, què decidir? Perquè o sóc això o sóc allò, no puc pas ésser alhora dues coses que s’exclouen. O potser sí. Què s’hi oposa, ben mirat? La meva raó, la meva raó d’home. I què és, això? De vegades no és res, és menys que res. Aleshores vago amb el somriure trist i difús i, com que no sé què pensar, no sé tampoc per què decidir-me.

—De vegades, em fa l’efecte que ets un xicot sense pena ni glòria —em diu la Marina.

No me n’ofenc. Tots dos, recolzats contra la barana de ferro que protegeix els pas de la riera, mirem enllà, cap als camps que, passades les darreres cases del poble, es perden pendent avall, suaus d’antuvi, abruptes després, en una llunyania que els nostres ulls no abasten.

—I què hi vols fer? —m’arronso d’espatlles.

—Doncs trobo que no hauries de ser així. Només tens dinou anys…

—Això no és qüestió d’anys —responc.

Algú ha deixat anar un cavall en aquests camps que tenim davant. L’animal, el coll allargat, pastura sense pressa, com per fer temps. Disposa de l’eternitat.

—No tens ambició de res, pel que veig —segueix ella.

Això la molesta. Ella té els seus projectes, projectes que m’afecten. Totes les noies tenen els seus projectes quan troben un home que els plau una mica. Elles potser no ho saben, però els projectes existeixen.

—Ambició, vana paraula —dic.

—Avui estàs impossible —decideix ella.

És veritat. Tot això m’enutja. No em sento fet per això. Només una cosa m’agrada, d’aquest poble: el paisatge. És a dir: m’agrada tot, llevat de la gent i la meva feina. Mestre d’escola…

—Anem, que t’acompanyaré…

Ens posem en marxa. No sé per què ens havíem aturat. Segurament m’he aturat jo, àvid de contemplar aquesta esplanada verda, i ella m’ha imitat, sense estranyar-se, pensant potser que l’únic que volia era perllongar l’estona que passarem junts.

Muntem pel caminoi que mena a la plaça del poble. Tot el poble és així: ple de desnivells. Travessem per davant d’un cafè. El meu company, en Serals, és a la porta. Ens saluda amb la mà, somrient.

—No trobes que s’avindria amb l’Adela? —em diu la Marina—. Tots dos són una mica tímids, i callats. Saps que encara es tracten de vostè?

No, jo no crec que fos una parella tan reeixida com ella sembla pensar. Estic segur que, per bé que tímids i callats tots dos, no s’avindrien en res. Però no li ho dic, perquè ella voldria saber en què em baso, i jo no disposo d’explicacions.

—Què hi dius? —insisteix.

—No ho sé —i afegeixo—. Si vols, puc parlar-li’n.

—Sí, fes-ho!

La cosa sembla que la il·lusiona molt, no sé per què. Els seus sentiments per l’Adela, en la mesura que els comprenc, són complexos. Totes dues de la mateixa edat, sent per ella una tendresa maternal i, ensems, una admiració filial. Perquè la noia encara no ha festejat mai, se sent una mica protectora, ella que ja sap què és això. El respecte, en canvi, li ve dels consells que l’amiga li dóna contra meu. Mai no he remarcat cap hostilitat, quan ens veiem, però tot m’obliga a creure que existeix, perquè no fa més que prevenir la Marina contra les meves intencions deshonestes. I el més curiós és que la Marina no s’ho sap callar i sempre, més tard o més d’hora, acaba contant-m’ho tot. A mi en general em fa molta gràcia. Gràcia les prevencions de l’amiga i gràcia la candidesa de la Marina. Si és que no és fingida.

Ara davallem per sortir a l’ample camí que mena a la casa de la noia, a l’altre extrem del desordenat poble. Ens cal passar per davant d’un grup de cases de dos pisos. Són construccions curioses. Al segon pis, cal enfilar-s’hi per una escala externa que arrenca del mateix carrer. En aquest grup hi ha dues escales, una a cada extrem, i entre elles corre un passadís que serveix totes les portes. A dalt, a tocar de l’escala, la Montserrat cus al llindar de casa seva. Ens mira passar.

—Adéu, Montserrat…

—Adéu-siau —contesta ella, somrient.

La Marina no diu res, la Marina no saluda. Caminem uns metres en silenci, però en arribar a l’altre extrem del grup de cases es queixa:

—No sé per què la saludes, aquesta noia.

—I jo no sé per què no la saludes —li replico.

—Perquè no té gaire bona fama…

No li recordo que unes setmanes enrera, tot i això, bé s’hi parlava. És ara, des que m’ha vist amb ella un vespre, que li nega la salutació. No sé què es deu imaginar. No sé, tampoc, com deu interpretar el meu silenci a la seva observació, perquè uns passos més enllà afegeix:

—Ha festejat amb tres o quatre nois. Sempre acaben deixant-la…

—I això, què vol dir?

Ella, inconseqüent, replica, potser per descoratjar la inclinació que li sembla descobrir en mi per la xicota:

—I és molt gran. Ben bé té vint-i-tres o vint-i-quatre anys…

Jo em planto a riure. Ella em mira, una mica ofesa.

—De què rius? —pregunta.

—De res. Em fa gràcia, ves…

Tornem a fer unes passes en silenci. Ara hem arribat a l’ample camí que mena a l’altre costat de poble, una mica separat del nucli principal de cases. Jo miro cap a les muntanyes que es retallen al fons. Ella insisteix:

—T’agrada, oi?

—Per què ho dius?

—Sempre la saludes tan afectuosament…

—Això no demostra res.

—Però sé que t’agrada —s’entossudeix ella.

De sobte, allò em molesta. No té ni cap ni peus. Potser és veritat que la Montserrat m’agrada. Sí, indiscutiblement, m’agrada. És una noia vistosa. Però res més. Em queixo:

—És que vols fer-me una escena?

—No… Pots saludar qui vulguis —decideix aleshores.

—I doncs!

No ens enfadem, però. La tarda és massa dolça al nostre entorn. Tot convida a la calma. Altrament, la Marina mai no està massa segura de mi. També ella troba que sóc un individu molt singular. Li costa de preveure les meves reaccions. Sempre l’agafen una mica de sorpresa. I el que la sorprèn més és la meva manera indiferent, passiva, de prendre’m les coses. Preferiria que cridés. I jo rarament, molt rarament, li dono aquest gust.

A una cinquantena de metres de casa seva ens aturem, arran d’una paret que ens amaga una mica. Ella s’hi repenja, aixeca els ulls i em mira. No sé quin treball ha tingut lloc en el seu esperit mentre callàvem. Però ara em mira somrient. Amb una espuma de malícia i tot.

—De què rius? —li pregunto.

—Vés a saber! —replica—. Em fa gràcia ser tan totxa.

—De manera que ho reconeixes?

—Sí. Tu també.

—Jo també, què?

—Que també ets totxo.

Riem tots dos. Aquestes sortides seves sempre em fan riure. La Marina té un sentit de l’humor força especial. El mal és que no sempre se’n serveix. O no sempre se’n serveix a temps.

—He dit moltes ximpleries avui, oi? —fa després.

—No. Quines?

—Tot això de la Montserrat…

—Però si és veritat! M’agrada.

Ella no s’enfada. Sap que vull provocar-la.

—Ah, sí? —fa només.

Em clava les ungles al braç.

—Tu! —protesto.

—Així aprendràs a dir aquestes coses.

—És veritat —repeteixo—. M’agrada.

—Però jo t’agrado més, oi? —coqueteja.

—M’ho he de pensar.

Ella em torna a clavar les ungles.

—No t’hauria de mirar la cara…

—Per què me la mires, doncs?

—Doncs per això, perquè sóc una bleda. No hi puc fer més.

—I jo ho trobo deliciós.

—De veritat? —s’il·lusiona.

Me li atanso més.

—De veritat —dic.

—No t’acostis tant.

—Per què?

—Perquè, perquè… Ja me’l sé jo, el perquè!

—I jo també. Tens una mica de por, oi?

Ella no contesta. Probablement perquè ho he encertat.

—Me n’haig d’anar —diu—. És tard.

—No —faig jo—. Ja voldria que fos fosc.

—Oi que sí? —riu. Després es posa seriosa tot d’una—: Em sembla que l’Adela té raó, després de tot. Sí, és molt clarivident.

—Molt clarivident —repeteixo.

—No trobes? —fa ella, prenent seriosament la meva acceptació.

—És clar que sí. El millor que pots fer, si em vols creure, és deixar-me…

—No et creguis, de vegades ho penso.

—Doncs no t’hi pensis més. Apa, digues-me que no torni.

La cosa ha començat en broma, però ara tots dos parlem greument. Això sembla que va de veres! Pot sortir-ne qualsevol cosa…

Ella calla. Jo torno:

—Apa, digues-m’ho! O vols que t’ho digui jo a tu?

—No —diu—. Ni una cosa ni l’altra.

Reflexiona, somriu, em mira.

—L’Adela també pot equivocar-se! —acaba.

—Però és que no s’equivoca.

—I tu què saps?

—Carall, si no ho sé jo… —ric.

—Ho sap l’Adela! —fa ella amb volguda poca-solta.

—Sí, l’Adela ho sap tot. Què et sembla, si no ens hi parléssim més?

—Fet! —exclama ella.

Tornem a riure, ara com dos infants.

—La veritat —dic aleshores—, és que estem com una cabra!