XII

Devia fer estona que m’espiava, però jo de tant que me’l mirava no me n’havia adonat. Era un ull tèrbol, carregat de sang. Vist així, tot sol, per entre el coixí dels seus braços, sembla un ull monstruós. En certa manera, ho és.

Vam estar molta estona fitant-nos, sense dir-nos res. A la fi ell es va moure una mica i em preguntà:

—Què mireu?

—A vós. Esteu borratxo com una bóta de vi.

Aixecà una mica més la testa, es passà la llengua pels llavis. Després va dir:

—Si no n’he begut gota, de vi…

—De vi potser no, però el que és de conyac…

De totes maneres, aquella dormida sobre la taula li havia fet bé. O potser era molt resistent al licor. Fos com fos, tenia la llengua força lliure i, fins a cert punt, semblava capaç de raonar bé.

—Un parell de copes… —va dir.

—Devien ser molt grans.

Acabà d’aixecar la testa, tornà a repetir aquell gest de passar-se la llengua pels llavis.

—Tinc set…

—Doncs us l’aguanteu. Ja heu begut prou, no us sembla?

Féu un moviment desconsolat, però no va protestar.

—I bé —preguntà aleshores—, qui sou, vós?

—M’heu citat aquí, no us en recordeu?

—No. Veig tanta gent… —digué d’una manera vaga.

—Necessitàveu un col·laborador. Us vaig escriure. Em telefonàreu i em vau citar aquí. No ho recordeu, ara?

—Ah, sí!

Però no afegí res més. Tampoc jo no n’esperava gran cosa. Dubtava que es trobés en situació de parlar de negocis. D’altra banda, en veure’l en aquell estat, a mi ja m’havien passat les ganes de fer negocis amb ell. Si m’havia quedat a l’establiment, quan el barman me’l mostrà amb un gest despectiu, era més per curiositat que per res més.

—Sí —repetí—, me’n recordo. Com us dieu?

—Cubells. Albert Cubells.

—Sí, ho recordo. Us vaig explicar de què es tractava, oi?

—Vagament.

Es passà els dits pel front, s’allisà els cabells que duia força desordenats. Després es quedà mirant davant seu.

—Em beuré un cafè —decidí, de cop—. Ei, noi, un cafè!

Em mirà.

—Però no estic borratxo. Ja veieu que… No m’emborratxo mai, jo.

—Si vós ho dieu…

Pegà cop de puny sobre la taula, tot d’una indignat.

—Si ho dic és que és veritat! No permeto que ningú, ni vós, eh?, ni vós…

—És clar —vaig tranquil·litzar-lo—. I jo sóc un desconegut…

—Això mateix. Vós sou un desconegut…

El cambrer s’acostà a la nostra taula i deixà la tassa de cafè sobre el marbre, sense un mot.

Ell s’apoderà de la cullereta per tal de remenar-lo, sense tirar-hi sucre. El va remenar molta estona. Fins que em féu posar nerviós.

—Bé —vaig dir a la fi—, si parléssim d’aquest afer vostre…

—Ah, sí, en parlarem. Però no corre pressa… Teniu pressa, vós?

—No. Disposo de tota la tarda, si voleu.

—Magnífic! —I com que no li corria cap pressa, aleshores començà a parlar-ne immediatament—. Com us vaig dir, em cal una persona com vós… és a dir, si vós sou tal com dieu…

Es va interrompre per beure una glopada de cafè. Desprès deixà la tassa sobre la taula, amb una ganyota de disgust.

—Si d’això en diuen cafè… Doncs com us deia —prosseguí—, potser vós sou la persona, però potser no ho sou… Si teniu relacions…

—No és pas això el que m’havíeu dit —vaig protestar.

—No? Doncs què us vaig dir? Relacions, bona lletra i energia…

—No em vau dir res d’això, ni posseeixo cap d’aquestes qualitats. Encara esteu embriac!

Ell es rascà la testa.

—Així, potser us confonc —va dir després.

—Ho crec. El que més semblava interessar-vos, de mi, eren aquestes sis mil pessetes…

Ell reaccionà ràpidament.

—Ah, sí, home, sí, sí! Les sis mil pessetes…

—No em direu que us n’havíeu oblidat?

—És que pensava… —començà.

Vaig esperar una estona, però en veure que seguia callat, vaig fer:

—Bé, aleshores, aquesta proposició… De què es tracta? Si és que us trobeu en condicions d’explicar-m’ho!

—És clar que sí! No em fa res, a mi, la beguda —tornà—. Veureu, em calen sis mil pessetes per al meu negoci. Tinc un despatx, sabeu?

—Sí. Però, en aquest cas, per què m’heu citat aquí?

Féu un gest vague amb la mà.

—Ja us ho explicaré…

Agafà la tassa i se l’atansà als llavis. La veritat és que ara semblava força serè.

—He tingut certes dificultats, momentàniament…

—I per això les sis mil pessetes…

—Sí, però és que també necessito algú.

—Expliqueu-vos.

—Doncs veureu… Vull parlar-vos amb franquesa. Ara, al despatx no hi puc entrar. La mestressa de la casa no m’ho permet…

—Li deveu diners?

—Uns miserables mesos de lloguer…

—Quants?

Ell vacil·là:

—No ho sé. Sis o set, potser vuit… No ho sé.

—Ja ho veig. Aleshores, és que el vostre negoci no rutlla…

—Sí, rutlla, però… el que són les coses…

Em vaig quedar sense saber què eren les coses, perquè es va desdir i no es dignà aclarir-m’ho. Vaig fer una altra pregunta:

—I aquest negoci, en fi, de què és?

—De tot —contestà ell, ràpid—. Una mica de tot. Sóc eclèctic, sabeu? Compra-venda de finques, hipoteques… el que es presenta.

—Ho trobo una mica nebulós…

—No, gens —protestà ell—. És un bon negoci. Prou bo per guanyar-se amplament la vida dos homes amb ganes de treballar.

—Però aquest lloguer…

—Assumpte particular, si ho voleu saber. Ara, ho he de reorganitzar tot. És una cosa clara. Despeses, n’hi ha ben poques…

—Però si no hi ha ingressos…

—N’hi ha! Jo sol, aquests darrers temps m’he tret de dues a tres mil pessetes netes cada mes.

—Que repartides entre dos no arribarien a les mil cinc-centes…

—Ja veig que sou exigent —va fer ell—. Però no us penseu, m’agrada! —allargà la mà i em colpejà amicalment el braç, com per donar-me confiança, potser per encoratjar-me—. M’agrada —va repetir—. Així és com hauria de ser la joventut. Crec que ens podrem entendre…

Jo creia tot el contrari.

—Bé, i quins són, en resum, el vostres deutes? Pis i el que sigui.

—Sis mil pessetes.

—I això us sembla una insignificança?

—Sí. A canvi d’aquestes sis mil pessetes us dono una participació en el negoci, un negoci productiu. Ara mateix… teniu, perquè us en feu capaç…

Es ficà la mà a la butxaca interior de l’americana i en va treure una llibreta greixosa, d’entre els fulls de la qual sobresortien infinitat d’altres papers. L’obrí i em mostrà una pàgina tota coberta de noms, adreces i xifres.

—Clients —va dir—. Tot això són operacions en curs. Aquesta…

Però jo el vaig interrompre:

—Dieu que també us dediqueu a les hipoteques. Però amb quins diners, si no en teniu?

—No sóc jo qui les fa. Jo busco un capitalista quan es presenta un assumpte. Faig d’intermediari…

—I com us les arregleu per trobar aquest capitalista?

—Poso anuncis —contestà ell amb la més gran bona fe.

—I resulta, això?

—És clar que sí! I a més, no ho oblideu, hi ha la compra-venda…

—També per mitjà d’anuncis…

—Sí. I els traspassos. Una mica de tot, com us deia.

—Massa coses —vaig fer aleshores.

—Què voleu dir?

—Vull dir que no acabo de veure-ho clar; és a dir, clar sí, però no de la manera que voldria. En un mot, em sembla un mal negoci. Un dels pitjors negocis que he vist mai.

Ell es mostrà incrèdul:

—Que no!

—Sí, un negoci ruïnós.

—Això és perquè no l’enfoqueu com cal.

—Potser no. Potser em deixo escapar una gran oportunitat. Però en fi… em sembla que ja us he molestat prou…

—Voleu dir que no us interessa? —es va sorprendre ell.

—Això mateix: no m’interessa.

Em mirà, desanimat. Després, sense un mot, tornà a apoderar-se de la tassa i va beure la darrera glopada que hi quedava.

—No us interessa —repetí—. En fi, vós mateix, però em sembla que obreu a la lleugera. Voleu que us doni un bon consell?

—Digueu…

—Doncs no decidiu res, encara. Penseu-vos-hi. La reflexió… ja m’enteneu. Penseu-vos-hi —repetí—. No digueu que no, ara. Ens podem veure un altre dia. A mi sempre em trobareu aquí, en aquesta hora.

Vaig cridar el cambrer, tot aixecant-me.

—Molt bé —vaig dir, per no deixar-lo massa desconsolat—. No costa res de reflexionar-hi. Si em decideixo…

Butxaquejà i es va treure una punta de llapis. Tornà a obrir la greixosa llibreta.

—A propòsit —féu, disposant-se a escriure—. Quin dieu que és, el vostre nom?

—Albert Cubells.

Ho va escriure. Després aixecà els ulls de la màquina i començà a fer-me preguntes. Edat, estat civil, professió, tot el que li passava pel cap. Anava omplint la fitxa lentament. Manejava la màquina amb un sol dit de cada mà i, d’altra banda, les línies de la cartolina no sempre coincidien amb el joc del mecanisme. Contínuament havia de rectificar-la. Se’m va acudir que seria molt més pràctic fer les fitxes a mà, però després vaig pensar que potser tot es reduïa a una qüestió de mala lletra.

Jo estava assegut al seu davant, sobre la còmoda butaca, una mica usada ja per tots els altres pacients que s’hi havien assegut. Encara guardava un xic de l’escalfor del qui m’havia precedit.

—Bé —seguí l’interrogatori, després d’una d’aquestes pauses llargues a què l’obligava el seu insuficient domini de la màquina—. Els vostres pares, són vius?

—El meu pare, només.

—I la vostra mare, de què va morir?

—De part.

—Ja. Quants anys té, ara, el vostre pare?

—Prop de la seixantena.

—Té alguna malaltia?

—No, que jo sàpiga.

—Pel costat de la vostra mare, res d’hereditari?

—Em sembla que no.

—Germans, en teniu?

—Un. Va morir a la guerra.

Les preguntes i respostes anaven i venien com cops de pilota, de l’un a l’altre, perquè ara ell havia deixat d’escriure. Només en arribar a aquesta darrera pregunta va fer una pausa mentre anotava alguna cosa sobre la cartolina. No tot el que havíem dit, perquè això se li hauria endut molta estona, i la cosa fou breu.

Després prosseguí:

—Heu estat en contacte amb tuberculosos?

—Fins on jo puc saber, només amb un. Un amic.

—En estat avançat?

—Home!, em semblà que no… De totes maneres, el meu contacte amb ell és recent.

—No heu dit que era un amic?

—Sí, però un amic recent.

—Bé, i la vostra dona?

—Res per aquest costat.

—Perfecte. Ara digueu-me què us ha induït a pensar que podíeu estar afectat…

Vaig vacil·lar un moment. En realitat, no podia dir-li gran cosa. Si em trobava assegut en aquella butaca, diana de les seves preguntes, la culpa no era meva. Jo no estava preocupat. És veritat que tampoc no ho hauria estat si m’haguessin dit que, en efecte, estava malalt. Tots estem malalts, d’una manera o altra. Això no té cap importància. Però no tothom és del mateix parer. Les famílies, així, les famílies en bloc, el conjunt de persones que cadascú de nosaltres anomena la família, solen tenir una altra opinió. En el meu cas, però, tampoc això no hauria tingut massa importància si se l’haguessin callada. Però el fet és que no se la callaven. De fet, amb llur insistència m’havien obligat a donar aquell pas. Per culpa d’ells era allí, sense saber massa bé com explicar-me.

—Doncs veureu —vaig continuar, perquè a ell, el metge, no podia pas contar-li tot això, no li interessava gens ni mica—. El cas és que sóc molt propens als refredats. Em refredo per un no-res. I, després, no hi ha manera de treure-me’ls de sobre. I sempre m’afecten el pit. Tusso, sobretot de banda de vespre.

—Fumeu?

—Sí.

—Molt?

—Regular. Potser una mica més que regular.

—Molt bé, seguiu.

Vaig seguir. No quedava gran cosa més a dir, però.

—D’altra banda, també tinc una certa propensió a la febre. No que en tingui normalment, però només em refredo que ja pujo unes dècimes.

—Ja ho veig. Què més?

—Potser res més. Si més no, ara no recordo res més. Ah, per si pot servir-vos: suo amb una gran facilitat. Fins i tot a l’hivern.

—Res més?

—Res més…

Comprenia que l’havia defraudat. Em devia prendre per un malalt imaginari. En tot cas, no ho va dir. Va escriure alguna cosa més sobre la cartolina i després, tot aixecant-se, féu:

—Si voleu passar… Us miraré.

Vam passar a la saleta del costat. Hi havia un aparell de raigs X. Per una altra porta entrà una infermera. Silenciosament, començà a preparar les coses, és a dir, connectà l’aparell.

—Despulleu-vos de cintura en amunt.

Vaig obeir. En un racó d’habitació hi havia, encès, un petit radiador elèctric, però així i tot feia fred.

—Veniu…

Em mostrà com havia de posar-me. Després, la pantalla va il·luminar-se i ell, des de l’altra banda, començà a passejar-me-la pel cos. La infermera era al seu costat, vagament atenta, sense dir res.

—Respireu fort…

Vaig respirar fort i ell seguia desplaçant la pantalla. Després la immobilitzà. M’estudià atentament, llarga estona, a consciència. Jo m’anava enfredorint. Després d’una estona, va dir:

—Ja està. Podeu sortir.

La pantalla s’enfosquí i la infermera va encendre el llum de l’habitació. Després d’haver estat tant de temps a les fosques, tots fèiem cara de son. Vaig començar a vestir-me.

—Em sembla que no teniu res —va fer aleshores el doctor—. No he vist res. Els pulmons els teniu perfectament.

—Així ho esperava —vaig contestar.

Ell em llambregà amb curiositat. Jo em feia el nus de la corbata.

—No us poseu l’americana. Us trauré una mica de sang, per a una anàlisi.

—Bé…

En cos de camisa vaig passar a una altra habitació, més petita. La infermera havia desaparegut. Quan retornà, vaig arremangar-me la màniga de la camisa. Ella desinfectà l’agulla al meu davant. Després me la clavà al braç i en va treure uns centímetres de sang. El doctor s’havia assegut en una butaca i es mirava les ungles.

Quan la noia es va retirar, digué:

—El resultat no el tindreu fins demà. Podeu passar en aquesta hora, si us va bé.

—D’acord.

—Ja us he dit que no crec que tingueu res, res del que penseu. Però demà n’estarem més segurs…

S’havia incorporat i tots dos estàvem drets, mentre jo em posava l’americana i, després, la gavardina.

—Probablement vindré en aquesta hora. I ara, quant us dec?

Ell féu un gest amb les espatlles, com volent dir que la cosa no tenia massa importància. Però com que, fet i fet, la tenia, i per a tots dos, deixà anar amb un to indiferent:

—Doneu-me tres-centes cinquanta pessetes…

Vaig aguantar-me la respiració. Potser no era car. No ho sé. Però només en duia quatre-centes. Amb una mica més, faig el ridícul. Aquest sol pensament em neguitejà uns instants, mentre em treia els quatre bitllets de la butxaca. Els hi vaig allargar.

—Teniu.

L’home, darrera la taquilla, agafà els bitllets i va mirar-los a contrallum. En arribar al segon, el mirà més llarga estona.

—És fals —va dir, retornant-me’l.

—Fals?

—Sí, veieu…

Encara no havia tingut mai cap bitllet fals a les mans, o en tot cas ho havia ignorat. Per a mi, tots eren iguals.

—… mirat contra la llum no es veuen les lletres interiors. És que no n’hi ha. Compareu-lo amb aquest altre…

Ho vaig fer. En efecte, la cosa era clara. El bitllet fals no tenia més lletres que les visibles a simple vista. L’altre, en canvi, repetia entre paper «Banco de España».

—Bé —vaig dir—, mala sort —i em vaig treure un altre bitllet de la butxaca, temorós que també pogués ésser fals. Però no ho era. Sortosament, perquè ja no me’n quedava cap més.

—No recordeu qui us l’ha donat? —va preguntar-me l’empleat.

—No. L’únic que sé del cert és que no l’he fabricat jo.

L’home va riure i em va estendre el rebut.

—Mireu de fer-lo passar en un altre lloc… —m’aconsellà.

No calia que m’ho digués, no pensava fer altra cosa. Ni un sol instant no se’m va acudir que en certa manera em feia còmplice de traficar amb moneda falsa, que anava a cometre un acte deshonest. I és que no veia per quin motiu l’atzar m’havia escollit per víctima.

En sortir de l’administració, vaig entrar a l’estanc.

—Un paquet de duro —vaig demanar.

Confiava que la dona no miraria el bitllet. Però el va mirar. En devien córrer molts, des del moment que tothom es mostrava tan desconfiat.

—És fals —digué.

Amb una mica més se m’escapa de contestar-li que ja ho sabia. En lloc d’això, vaig fer els meus cinc cèntims de comèdia, i vaig allargar-li un paper de cinc que era legítim.

En passar per davant del bar, se’m va acudir que potser allí no serien tan llepafils, i hi vaig entrar.

—Un cafè.

No era pas l’hora més adient de beure un cafè, però en aquell temps sempre bevia cafè, fos l’hora que fos. Me’l vaig prendre al taulell mateix.

—Cobreu…

L’home, en cos de camisa i davantal blanc sobre els pantalons, s’acostà a la caixa registradora, i ja em pensava que la cosa era feta quan li va venir l’acudit de mirar-lo.

—Me n’haureu de donar un altre —va dir, allargant-me’l.

—Per què? Què li passa, a aquest?

—Un petit detall… És fals.

—No! —vaig exclamar.

—Sí —digué ell—. Mireu…

I per segona vegada vaig haver de suportar que m’expliquessin com es distingia un bitllet fals d’un de legítim.

—Gràcies —vaig fer—. Teniu —i vaig pagar-lo amb moneda fraccionària. Aquesta, ni se la mirà. No valia la pena.

Deu minuts més tard, vaig entrar a la llibreria propera. No sabia què compraria, però en fi, sempre trobaria un llibre o altre que em fes peça. M’equivocava: no en vaig trobar cap. En aquestes llibreries de tercera categoria només tenen les quatre novetats del dia, que no sempre són veritables novetats. A la fi, vaig quedar-me amb una novel·la policíaca.

—Setze pessetes —digué el llibreter.

Li vaig donar el bitllet de cent.

—No sé si tindré canvi —va dir ell—; avui tothom ve amb bitllets grossos.

Mentre ho deia aixecà el tros de paper i l’examinà. Com que era una mica miop, va passar-hi molta estona. A la fi, però, tornà a allargar-me’l amb descoratjament.

—És fals.

—N’esteu segur?

—Sí, del tot. Qui us l’ha donat?

—És el que m’agradaria de saber… —vaig dir tot butxaquejant per cercar les setze pessetes que valia la novel·la.

Ja al carrer, vaig preguntar-me què més podria comprar. Però la resposta era allí mateix, a la porta de la cantonada, on una noia sotjava els transeünts amb el portamonedes penjat al braç. No va dir-me res, es limità a adreçar-me una mirada entremaliada, maliciosa, que era més invitadora que totes les paraules. Em vaig aturar.

—Hola —féu aleshores. Llambregà cap al rètol que hi havia a la cantonada oposada, on es llegia: «Habitacions»—. Véns? —afegí.

—Ets molt maca —vaig dir jo—. Deus ser molt cara.

—Cinquanta pessetes —aclarí ella amb tota naturalitat.

Jo estava indecís.

—Quedaràs content —va dir encara, accentuant el somriure.

—Molt bé.

Vam travessar el carrer l’un al costat de l’altre, però en arribar a la porta vaig aturar-me.

—Espera…

Naturalment, l’amor que em vendria seria fals, però això ho sabíem tots dos, no hi havia engany. Jo, en canvi, em disposava a enredar-la d’una manera deliberada, com havia volgut fer amb l’estanquera, l’home del bar, el llibreter… Però ara era més greu. La noia podia ésser bonica, però era una desgraciada, una pobra criatura miserable que després potser hauria de passar comptes amb el seu macarró, que probablement la maltractaria en descobrir que el bitllet no era el que aparentava.

—No et repensaràs pas, ara —va dir-me, malfiada.

—És que no sé si duc prou diners…

Sota el seu esguard tot d’una ombrívol, vaig butxaquejar, vaig treure les peces menudes que duia, el bitllet… En veure’l, la mirada se li il·luminà de nou.

—Si encara te’n sobra!

—No, aquest és fals.

No s’ho creia, i ara em tocà de repetir les explicacions que m’havien estat fetes anteriorment. Ella anava assentint. Després preguntà:

—Quan tens, doncs?

—Vint-i-dues pessetes —vaig comptar.

Ella vacil·là un moment.

—Si no fos per l’habitació… —reflexionà—. Ja en val deu, saps?

—No t’amoïnis —vaig fer—. Un altre dia… I té —vaig allargar-li les pessetes—, per les molèsties.

Però no les va voler.

—No —va dir—. Un altre m’hauria col·locat el bitllet. Tu ets un bon noi.

Vaig emprendre el camí de casa. Em sentia satisfet i disgustat. Aquell acte d’honradesa m’aclaparava una mica. Em sorprenia. Qui podia imaginar-se’l després dels pronòstics que, d’infant, havien estat fets sobre la meva conducta futura? Perquè aleshores, de noi, miraven el meu esdevenidor amb certa desconfiança. Era un noi deshonest. Tan deshonest, que àdhuc era incapaç de penediment.

Hi havia l’afer de la guardiola, que, en realitat, no era una veritable guardiola, sinó una capsa qualsevol que havia contingut sabó de tocador. De guardiola autèntica, mai no n’havia tingut. Només aquella capsa. Allí anaven a parar les monedes de dos rals que el meu pare o la tia em donaven. Això deien ells, que me les donaven.

Hi havia una capsa per a mi i una altra per al meu germà. Les monedes eren repartides, aproximadament, amb equitat. Quan el meu pare retornava del cafè, o la tia d’alguna compra, amb una d’aquelles monedes de níquel, el primer que feien era dir:

—Mireu, nens, dos ralets…

—Em toquen a mi —contestava un de nosaltres, perquè ells no es recordaven mai de qui havia estat el darrer beneficiat. De vegades, ni nosaltres no ho recordàvem, i aleshores hi havia discussions. Per acabar-les, si no ens posàvem d’acord abans, s’acudia a aquest expedient: comptar les monedes de les dues capses. Els dos ralets, aleshores, anaven a parar a la més desguarnida. Que solia ésser la del meu germà, perquè jo, més d’un cop, quan podia apoderar-me de la clau de l’armari, on les capses eren tancades, em lliurava a profitoses substitucions.

La moneda, doncs, ingressava en una de les dues capses en presència de l’interessat, el qual gairebé ni havia tingut temps de veure-la. Potser tenien por que ens quedés una mica de níquel entre els dits… Assistíem, doncs, a la cerimònia sense massa pena ni goig, contemplàvem els petits muntets de monedes entre les quals hi havia qualques duros, tots amadeus, que el meu pare ens donava en les grans ocasions: el dia del seu sant o del nostre. També hi havia alguns ralets foradats i unes peces ja fora d’ús que no sé d’on havien sortit: petites monedes de coure, d’un i de dos cèntims. Eren curioses, i potser per això les havien confiat a les nostres capses.

El muntet, però, amb el temps no semblava pas augmentar massa. Potser era que no ens queien gaires peces de dos rals entre els dits, potser era, també, que algú allargava les mans més sovint del que calia.

L’armari era de paret, en una habitació que actualment no utilitzàvem. Era ple de roba i, al prestatge del capdamunt, àdhuc hi havia una sèrie de peces de vaixella sense desembalar. Sempre era tancat, i la clau fora del pany. També era tancada l’habitació.

Trobar la clau d’aquesta habitació em costà setmanes de treball. La meva constància, però, acabà triomfant. La clau era desada al dormitori de la meva tia; generalment, penjava d’una perxa que hi havia darrera la porta i on ella solia deixar els vestits. Una vegada esbrinat aquest detall, la resta fou relativament fàcil. Només em calia esperar el moment de quedar-me sol a casa per lliurar-me a les meves malifetes. Prenia la clau, obria l’habitació, prenia l’altra clau de dins una calaixera que hi havia davant per davant de l’armari, obria l’armari i m’apoderava, sense mirar massa prim en quina capsa poava —potser perquè sempre tenia molta pressa—, d’una moneda de dos rals. De vegades eren dues. O tres. Però això darrer molt rarament. No volia que la cosa fos observada. Tornava a tancar-ho tot, posant una cura infinita a deixar-ho exactament tal com ho havia trobat, i aquí no ha passat res.

Els diners els esmerçava, sobretot, en patufets. Les llepolies mai no m’havien atret gaire. Ni, posem per cas, les bales, o les pedres fogueres, o les baldufes. Des que vaig saber llegir, el que m’interessava més que tot eren els patufets. Comprava tots els que podia. Per no cridar massa l’atenció, repartia els meus favors entre les tres llibreries que aleshores hi havia al poble. Així i tot, vaig acabar per fer-me remarcar i un bon dia, en arribar a casa, vaig tenir la sorpresa de trobar el meu pare que, molt greu, em demanava:

—Obre la cartera!

La cartera era plena de literatura. A més dels patufets, nom que donàvem a tots els setmanaris infantils, hi havia alguns fascicles d’aquestes històries inversemblants on hom contava fets de policies, d’indis, d’homes fantasmes, de vampirs…

Un llibreter m’havia denunciat! Vaig haver de donar llargues i complicades explicacions de com m’havia fet amb els diners. Per no descobrir la meva font d’ingressos, vaig acabar declarant que un dia, tot jugant, havia trobat una pesseta sota el bufet. L’explicació no sé si fou creguda. Suposo que no. De totes maneres, em fou confiscada tota la literatura clandestina, i després encara em castigaren.

—Quan trobeu una cosa que no és vostra —va dir el meu pare— teniu l’obligació de donar-la al seu propietari.

No em vaig sentir ni poc ni molt afectat per aquests mots, perquè els diners venien precisament de la meva propietat, de la capsa. Des d’aleshores vaig procurar mostrar-me més cautelós. Sovint, em feia comprar els patufets pels companys. A la llibreria del traïdor, desemmascarat, no hi vaig tornar més. D’altra banda, en previsió d’altres possibles escorcolls, vaig trobar un amagatall on deixar la meva literatura, la qual introduïa després al pis, aprofitant les absències dels familiars.

La impunitat amb què em lliurava als meus petits maneigs, amb el temps augmentà la meva gosadia. De fet, l’augmentà tant, que un dia la capsa, i la del meu germà per acabar-ho d’adobar, arribà al fons. Això fou durant una festa major.

Per la festa major el meu pare ens donava dos rals que podíem despendre lliurement. Ara bé, dos rals no arribaven enlloc. I jo que en tot l’any no pensava en altre divertiment que la lectura, en arribar aquests dies em migrava al costat de les atraccions on d’altres companys més afortunats despenien alegrement unes quantes pessetes. Ho trobava injust. Per això vaig decidir-me a donar el cop.

El segon dia de festa major al matí, aprofitant un moment que em trobava sol a casa, vaig penetrar en l’habitació on eren desades les capses i vaig apoderar-me potser de la meitat de llur contingut. En aquell moment no em preocupava, o potser ni se m’acudí de pensar-hi, que tard o d’hora la meva malifeta seria descoberta. Això pertanyia al futur, i el futur sempre és problemàtic. Comptava, només, el present. I el present eren totes aquelles atraccions que emplenaven la plaça. Ara podria donar-me’n a cor què vols.

Els dos rals paternals ja havien estat rebentats la vetlla, i, a casa, ben segur que esperaven que aquella tarda, sense diners, no sortiria. Però de cara al vespre vaig dir que me n’anava a donar un tomb amb els amics. Un cop al carrer, el meu cor saltava de joia. Tot em semblava meu. Amb aquelles pessetes a la butxaca podia fer el que volia. I ho vaig fer. El vespre passà volant, de la barraca de tir als cavallets, de les barques a la barraca de la dona barbuda… No vaig deixar res per verd. Quan em vaig trobar amb la butxaca buida, perquè no vaig parar fins a buidar-la, ja era molt tard.

Vaig encaminar-me a casa. M’hi esperava un espectacle que no havia previst. Perquè no havia previst que la meva malifeta fos descoberta tan aviat. Després vaig saber que, amb la pressa que duia, havia deixat l’armari mal tancat, i la tia se n’havia adonat mentre jo era fora. Sospitant alguna cosa, va obrir les capses i aleshores ho va comprendre tot. Ara, quan vaig entrar a casa, la dona plorava. El meu pare no plorava, però encara era pitjor. Estava vermell d’ira. Només veure’m, preguntà:

—D’on véns?

—De fer un tomb, ja us ho havia dit…

—A veure les butxaques…

Les hi vaig mostrar. No hi quedaven ni cinc cèntims. Assegut en un costat de taula, el meu germà em mirava amb commiseració barrejada d’horror. Perquè ja sabia que la seva capsa també havia rebut.

—I els diners —seguí preguntant el meu pare—, què n’has fet?

—Quins diners? —vaig atinar a dir, sentint que el món em queia a sobre.

—Els diners que has pres de la capsa.

—De quina capsa? —vaig provar de simular encara.

La resposta fou una bufetada.

—D’aquesta! —cridà ell, cada vegada més indignat—. I d’aquesta —repetí, afegint la contrapartida a la galta oposada.

Vaig retrocedir una mica.

—Per què ho has fet, per què ho has fet? —es lamentava la tia—. Desgraciat…

—Digues —insistí el meu pare—, en què els has gastats?

Era inútil negar.

—A les atraccions.

—Tots? —s’admirà ell.

—Sí…

—I ja saps què has fet? Ja saps que has robat?

—Jo…

—Sí, robat —va repetir ell—. Qui s’apodera del que no és seu, qui penetra en una habitació que no és la seva i forceja un pany i pren el que hi ha dins, és un lladre.

—Jo…

—Un lladre! —tornà ell—. Que potser vols anar a parar a la presó? Digues! No saps que es comença així i s’acaba com s’acaba? ¿No saps que després en faràs de més grosses? És que ens vols deshonrar?…

—Jo…

—Aquesta és l’educació, l’exemple que t’hem donat? Digues, d’on les has tretes, aquestes manyes? Però ja t’asseguro jo que te les faré oblidar! No em vull veure obligat, a les meves velleses, a anar pel carrer amb el cap cot… Ah, no!

—Jo…

El meu pare s’exasperà:

—Jo, jo, jo, té… —i em va caure un altre castanyot—. I ara agenolla’t allí, en aquell racó, de cara a la paret, els braços en creu…

Els meus onze anys no van poder resistir més i, mentre m’encaminava a l’indret assenyalat, les llàgrimes em rodolaven cara avall.

—Tenir un fill lladre… És que no és prou pena! —tornava el meu pare.

Però jo ja no l’escoltava, jo ja no el seguia. Jo pensava en altres coses, jo em deia, agenollat en el meu racó, que els pares mai no saben de què va, que els pares sempre són injustos, que els pares rarament tenen raó. Havia pres els diners del meu germà, és cert, però hauria rebut el mateix tracte si només hagués pres els meus. Exactament el mateix. Jo em creia que eren meus, però no ho eren, mai no ho havien estat. Els tenia en dipòsit, només. I això era injust. Si me’ls donaven havien d’ésser meus, i si eren meus havia de poder disposar-ne al meu grat, al meu gust. I el meu gust no era el seu. Jo tenia onze anys i m’abellien les coses que agraden als infants d’onze anys. Volia divertir-me, pujar a les barques i veure la dona barbuda… Què m’explicava, si a ell aquestes coses no li interessaven? Per què havia de mesurar-me pels seus gustos i preferències d’home fet? Per què, sempre, som jutjats segons unes lleis que no són les nostres? Per què no se’ns vol acceptar com som?

No té raó, no té raó, no té raó, em deia una i altra vegada. No en tenia, perquè només tenia la seva, i prescindia de mi com si jo no existís. Sempre seria igual, sempre és igual amb tots els fills, sempre és el mateix amb tothom. Ningú no té mai raó…