XI

—Una caritat, senyor… Déu li ho agrairà…

M’aturo i el contemplo. És un vell ja molt atrotinat. Així i tot, vesteix amb relativa decència. Capta en un racó fosc del carrer de Viladomat, d’una manera gairebé vergonyant.

—Una caritat, senyor… —insisteix.

Em trec unes monedes de la butxaca, però abans de donar-les-hi em repenso i dic:

—No sou pas un d’aquests que tenen estalvis a la caixa?

Ell em mira, sense contestar, massa sorprès per la meva pregunta.

—Eh? —insisteixo jo—. O potser els porteu cosits al folro de l’americana?

—Oh, senyor! —diu ell—. No…

—Ja sabeu que no seria el primer cas…

L’home cada vegada sembla més confós, més amoïnat, es diria.

—No…

—No ho sabeu? No llegiu el diari?

Amb el cap, enèrgicament, em diu que no. Per la força del costum, encara té la mà estesa. Hi deixo les monedes que guardava entre els dits.

—Gràcies. Gràcies, senyor —diu immediatament.

Però no em moc, segueixo fitant-lo, cosa que sembla estranyar-lo molt. No està acostumat que la gent s’aturin a parlar-li. La gent passen, fan caritat o no en fan, però sempre sense dir-li res. O, en tot cas, ha de suportar, de tard en tard, la petita investigació d’una vella devota que s’interessa per la seva família o, a manca d’això, per la seva soledat. Mai, però, ningú no li ha fet unes preguntes tan insòlites com les que acaba de sentir. Però jo encara no he acabat. Se m’acut quelcom més:

—Escolteu —li faig—. Que us agradaria guanyar-vos vint-i-cinc pessetes?

Em mira recelós, per costum. En el fons, no acaba de fer-se ben bé càrrec del que li he dit.

—Què us sembla? —hi torno—. Vint-i-cinc pessetes…

—És una cosa honrada? —pregunta a l’últim.

Ara el sorprès sóc jo. Mai no m’havia imaginat que em pogués sortir amb aquesta!

—No —dic—, no és una cosa honrada!

—En aquest cas, no hi vull saber res.

—Per què?

La resposta també és aclaparadora:

—Perquè no sé qui sou.

—Ah, voleu dir que…

Però ell ja ha comprès que s’acaba de ficar de peus a la galleda. Rectifica amb tot de gestos violents, desordenats:

—No… Volia dir, bé!… que potser em dieu això per provocar-me…

L’explicació no és massa satisfactòria, però tant se val.

—Només es tracta d’insultar una persona —li dic.

—No —fa ell, però després d’un silenci, encuriosit, acaba preguntant—: qui?

—No el coneixeu. Ningú en particular. La primera persona que passi…

Ell, després de badar molt la boca, acaba rient. Una rialleta somorta, trencada, que sona a metàl·lic.

—El senyor està de broma! —exclama.

—Res d’això. Vint-i-cinc pessetes per insultar una persona…

Ell reflexiona. La proposició sembla temptar-lo. Jo el sotjo amb curiositat.

—No —diu a la fi—. No sabria fer-ho…

—És clar que sí! Us acosteu a una persona i li dieu: animal, bèstia, poca-vergonya, o qualsevol cosa per l’estil. Ja veieu si és fàcil!

—Sí, però… no hi estic acostumat. I, després, tampoc no passa ningú…

Això és veritat. Mentre parlàvem ha acabat d’enfosquir. Ara ja és negra nií i no es veu ni una ànima. Al lluny, se sent remor de tramvies, però ací, en aquest racó, la nit és estranyament densa. Ara passa un cotxe, alenteix la marxa i, una mica més enllà, s’atura silenciosament.

Nosaltres ens aturem darrera, a cinc o sis metres, i esperem abocats a les finestretes. Després d’uns segons, la porta s’obre i el cap salta a la voravia. En Pic i jo l’imitem, sense ni un mot. No hi ha cap necessitat de parlar. Coneixem el nostre deure. Seguim l’home carrer enllà, fins a la propera cantonada. Ens estranya una mica que hagi deixat el cotxe allí, però aviat en tenim l’explicació. El carreró per on s’ha endinsat, no sols és molt estret, sinó que puja en graons. Per ací, un cotxe no hi pot passar.

El cap avança apressadament, però nosaltres encara tenim les cames més llargues i a poc a poc ens li acostem. Tenim l’ordre de romandre sempre una vintena de passos enrera, però en circumstàncies excepcionals, com aquesta, se’ns suposa amb prou esperit d’iniciativa per fer el més convenient. I ara, el més convenient ens sembla seguir-lo de ben a prop, per no perdre’l de vista. El carreró és excessivament obscur, molt més que el carrer que hem deixat enrera i on esperen els dos cotxes, tot i que també ho era molt. Però, si més no, era ample, el cel podia vessar-s’hi amb tota la lluminositat de les seves estrelles enfellonides de fred. Ací no. Al capdamunt de tot, les cases, no pas massa altes, gairebé s’ajunten.

Tan fosc, que el cap sembla que no s’acaba d’orientar. Escurça el pas, fita atentament les façanes del costat dret. Totes són mortes, semblen abandonades. Tot el poble sembla abandonat. A la fi, arriba davant un edifici més baix que els restants, d’un sol pis, s’atura davant una porta consumida pel temps, per la pròpia vellesa. La porta sembla tancada, però no ho està. L’empeny i cedeix.

En aquell moment, per la banda de dalt del carreró se sent una remor de passos que s’atansen. En Pic i jo ens precipitem contra un portal. El cap, amb la mà encara a la porta, també detura el seu moviment, espera. Els passos són molt lleus, gairebé cautelosos, però clarament audibles en el silenci de la nit.

I de cop, abans d’arribar al carreró, s’aturen. En Pic i jo ens mirem. Pot tractar-se d’una falsa alarma. Algun veí atardat que retorna a casa. Però la remor ha cessat tan sobtadament que ens costa de creure-ho. La nostra feina consisteix, precisament, a desconfiar.

El cap, des de la porta corcada ens fa un gest amb el braç. Després desapareix fosca endins, on el sentim ensopegar i llançar un renec apagat. Aleshores, mentre en Pic travessa ràpidament la calçada i va a apostar-se a la porta mateix per on l’home ha desaparegut, jo enfilo carreró amunt, sempre arran de murs, tractant de no fer soroll, les mans a les butxaques de la gavardina, en una de les quals tinc la pistola a punt.

Dalt de tot, m’aturo. Hi ha un mur mig enderrocat i em refugio darrera, escoltant. No sento res, absolutament res. Aleshores, amb precaució, faig un altre pas, trec el nas al carrer de sobre. D’antuvi no veig res, tot és fosc i desert. Després, però, a l’altre costat, observo una ombra clavada contra una porta. Una ombra que no em sembla natural. Espero.

L’ombra es mou una mica. No hi ha dubte, és un home. Engrapo més fort la pistola i continuo esperant. De banda a banda, el desconegut i jo ens espiem. És a dir, confio que ell no m’ha vist, però no en puc estar segur.

Sóc el primer que perd la paciència. Retiro la testa, faig un pas enrera i, des de mig carreró, alço el braç en un gest ample. Suposo que en Pic em deu haver vist i interpretat. En efecte, a la poca estona endevino la seva ombra que avança a frec de parets.

Arriba al meu costat i em fita. En aquesta obscuritat gairebé no li puc distingir els ulls, però sé que em fita. Amb la mà li assenyalo cap a la banda de carrer on és el desconegut. Ell, per darrera el tros de mur, treu el nas com havia fet jo, sotja l’ombra llarga estona. Després retira de nou el cap i em fa que sí. També ell l’ha vist. Amb tres o quatre gestos silenciosos ens entenem. Mentre ell retorna darrera el mur jo, d’una correguda, travesso el carrer i em refugio en una portalada, no gaire lluny del desconegut.

L’home, en aparença no ha fet ni un moviment. No ha obert foc. I per força m’ha d’haver vist. La cosa m’intriga una mica. Però la meva cursa ha estat tan sobtada, que potser l’he agafat de sorpresa. Deu ésser això.

Des de l’altre costat de carrer, sempre darrera el mur, en Pic em fa un senyal. Aleshores deixo el portal i inicio una breu correguda fins al portal veí. El desconegut, però, ara reacciona. Sento la bala a frec d’orelles i, tot seguit, la seva fuga precipitada. Em llanço al seu darrera, mentre disparo al meu torn. L’home, però, no s’atura i segueix carrer enllà, mig perdut entre les ombres. Ara ens les haurem d’entendre tots dos sols. En Pic no em seguirà. Sap que tot plegat podria ésser una falsa maniobra per fer-nos sortir del carreró. Ara ell retornarà a la porta per on ha desaparegut el cap, pensant que potser ja no ens veurem més. Aquesta pot ésser la meva darrera nit. Moltes nits han estat a punt d’ésser la meva darrera nit. O la seva.

Faig foc dues vegades, sense deixar de córrer al llarg de les façanes. El desconegut no s’hi torna, però. M’ha pres uns metres d’avantatge i, de sobte, deixo de veure’l i sentir-lo. Instintivament, m’aturo. Pot haver-se quedat en un altre portal, o potser ha trencat per algun carrer lateral. La ciutat li deu ésser familiar. Jo, en canvi, la desconec.

Des de darrera l’arbre on m’he quedat, una protecció insuficient però amb la qual m’he d’acontentar, tracto de penetrar la fosca. No veig res. A cinc metres hi ha un altre arbre. M’hi precipito. Res. Repeteixo la maniobra, sempre avançant. Aleshores dispara. Jo em deixo caure a terra. Però ell ja fuig, desapareix de nou. En aquest joc tinc totes les de perdre, reflexiono. Malgrat això, m’incorporo i el segueixo.

A la primera cantonada torno a aturar-me, indecís. Miro amunt i avall. Res. Aleshores travesso el carrer i a frec de cases, per aquella banda no interrompudes, segueixo via enllà, sotjant els portals un a un. Ben aviat em convenço que ell ha trencat per un carrer lateral. Ho esperava. Per això inicio una maniobra que repeteix la seva. Seixanta metres més amunt hi ha la boca d’un altre carrer. M’hi endinso i el travesso ràpidament, ara sense prendre precaucions. Al capdamunt, surto als camps. Segueixo una cleda que tanca uns horts, cerco una obertura. No tardo a trobar-la i aleshores salto a l’altre costat. Ara, només és visible el meu cap, des del carrer.

Enfront de la travessia per on suposo que ell ha desaparegut, m’aturo. Ni un moviment, ni una remor. A pas de llop segueixo cleda enllà fins que ensopego amb una altra obertura més o menys practicable. Surto al carrer i per la banda dels edificis m’atanso de nou a la cantonada. M’hi quedo. L’espera dura llarga estona, tanta, que gairebé acabo per convèncer-me que els meus càlculs eren equivocats. Qui sap on deu ésser, ja, el desconegut! Estic a punt d’abandonar. Fa tanta estona, em sembla, que vaig darrera aquest home, que el cap potser ja és de retorn al cotxe, impacient de la meva tardança. Al capdavall la nostra missió és protegir-lo. Ho hem fet. No esperen pas res més de nosaltres.

Aleshores, tot d’una, sento el trepig que s’atansa. M’incrusto contra la paret. El cor em bat de pressa, de pressa. L’altre avança lentament, amb peus de plom. El carrer és tan fosc, però, que ara i adés no pot evitar una pedra que rodola, que el traeix. S’apropa, s’apropa… La paret i jo ja som una sola cosa. Tinc la sensació que cedeix, que m’acull dintre seu per tal de protegir-me…

Amb cura, aixeco la pistola, fito davant meu. Uns segons després el veig desembocar del carreró. Ens separen quatre, cinc metres.

—Alto! —crido.

Ell, però, no s’atura. Aquest home és un suïcida. Fa un bot, dispara a l’atzar, travessa el carrer, salta la cleda, tot això en uns segons, en unes fraccions de segon. Mai no he vist ningú més ràpid, ni al cinema. Això sembla una pel·lícula de cow-boys. Sortosament per a mi, la seva punteria no és tan bona com la d’aquests herois.

Quan faig foc, ell ja salta. Em precipito al seu darrera, sense deixar de disparar, però aquesta tanca és massa alta per a mi i perdo un temps preciós mentre cerco una obertura. Quan penetro a l’altre costat, comprenc que ja no el trobaré. Darrera un arbre m’aturo a canviar el carregador de la pistola. Després em moc de tronc en tronc, una mica a l’atzar. Amb una cautela infinita, escorcollo tot el camp. Però ell ja no hi és. He perdut la partida.

Retrocedeixo, torno a travessar la cleda, tiro carrer avall, segueixo l’altre carrer més ample, fins al carreró on he deixat en Pic. Ja se n’ha anat. La persecució ha estat molt llarga i el cap ja deu haver acabat la seva feina, fos la que fos. Em deuen esperar als cotxes.

M’esperen als cotxes, en efecte. Però ells dos sols. Els xofers han desaparegut. El cap està d’un humor endiablat. No comprèn què pot haver-se esdevingut. I el pitjor és que ens han trossejat les cobertes. Totes vuit rodes estan desinflades. I només en tenim dues de recanvi. Ens cal sortir a la recerca d’un garatge.

A l’entrada del poble, un vell que trobem ens orienta.

—Segueixin sempre dret, fins a la plaça. Allí n’hi ha un.

La Joana i jo, després de regraciar-lo, ens les emprenem per l’ample carrer. A banda i banda hi ha una doble filera de fanals, una llarga perspectiva de fanals que es perden en una colzada, perquè el carrer té una configuració circular.

—Aquells ens deuen estar maleint els ossos —dic jo, referint-me a en Comes i a la Paquita, abandonats en plena carretera.

—Bah! —riu ella—. Deuen haver fet com nosaltres.

La miro, somric.

—No ben bé com nosaltres, potser…

Em prem el braç. Repeteix:

—No, potser no ben bé…

Seguim carrer amunt. Fins a la plaça. El garatge, ens costa de veure’l. És un local estret, per on només pot passar un cotxe cada vegada. Després veiem que a dintre s’eixampla en una vasta sala on caben dotzenes de vehicles.

En veure’ns entrar, un individu que, assegut en una cadira, sota una bombeta forta però insuficient, llegia el diari, s’aixeca, sol·lícit. Li expliquem què volem.

—On ha estat, això? —pregunta.

—A un parell de quilòmetres d’aquí, potser encara no…

—Caldrà agafar el cotxe-grua?

—No. Rutllarà tot sol. Tot és qüestió de remolcar-lo…

Sortim del garatge, després de fer-nos indicar un hotel. N’hi ha dos, una mica més amunt, l’un davant l’altre. Un d’ells té cafè obert i ens hi asseiem.

—Estàs cansada? —pregunto a la Joana.

—No, gens —fa ella—. Em sento molt en forma —riu.

Demanem begudes i encenem cigarretes.

—Vas tota despentinada —li dic.

Quan el cambrer torna, li pregunta pel lavabo. Ho calia, perquè al fons de tot de la sala hi ha un rètol força indiscret que ho diu. Potser perquè és tan indiscret no l’hem vist abans. Ens fa gràcia ésser tan despistats i riem.

Després em quedo sol. Una bona estona, perquè les dones quan s’hi posen no s’estan de res. En retornar, em pregunta:

—Haurem de passar la nit aquí, doncs?

—Suposo. Et sap greu?

—Oh, no!

Bevem i fumem. El local no és gaire ple. A dins, només hi ha dos jugadors de billar, rodejats de mitja dotzena de badocs. A fora, una altra parella, i en una taula més llunyana, un grup de quatre xicots que discuteixen sense ganes. De tant en tant, ens miren. És a dir, la Joana. És una noia atractiva.

—M’agradaria viure en un poble —diu ella de sobte.

—Sí? —pregunto, admirat.

—Bé, vull dir una temporada… Aquesta vida tan tranquil·la que s’hi endevina, aquesta calma…

—Això són tòpics —faig, menyspreador.

—Què és, un tòpic? —em pregunta.

—Un lloc comú. En definitiva, una frase que ha perdut el sentit, la bellesa i la veritat. Si ho sap tothom!

Potser he parlat amb una mica massa de vehemència, tot i que la cosa no s’ho valia pas, perquè ella, gairebé sorpresa, em diu:

—Doncs jo no… És clar que sóc una ignorant.

Ho diu amb tanta humilitat, que li contesto:

—Bé, de fet tots ho som.

Ella branda el cap.

—No —diu—. Tu no. Ja he pogut adonar-me que saps moltes coses…

Les sé? Aquesta és la qüestió. No les sé! Ho ignoro gairebé tot. Ignorància, coneixença, què vol dir, això? No sé res de medicina, de geografia, d’astronomia, no sé res d’una infinitat de coses. Allò que se’n diu substancialment res. No sabria pas diagnosticar una apendicitis, cosa que bé sembla força senzilla. No sabria pas fixar el lloc d’una estrella en el firmament, perquè per començar resulta que fins i tot ignoro les matemàtiques. Desconec els noms de gairebé tots els rius del món. Si em fessin dir els que corren per l’Àfrica, potser no en trobaria cap. Ni rius ni muntanyes. Conec de vista les de Kilimanjaro, per la narració de Hemingway. I prou. No hi fa res que hagi estudiat una mica. Tot això après, amb els anys és oblidat. Ho ignoro, doncs. La llista de les meves ignoràncies és enorme. I les coses que sé, les sé encara malament. Més que saber-les, en tinc una idea. N’estic informat. La teoria de la relativitat, o el principi de la bomba atòmica, per exemple. Em sembla saber què és això. Però, en el fons, només m’ho sembla. No ho sabria pas explicar massa clarament, d’una manera intel·ligible. Això m’aclapara. La meva coneixença és de coses superficials, anodines, de coses diàries que només serveixen per la vida quotidiana i vulgar. I encara! Tampoc d’això no ho sé tot.

D’altres ignoren més que jo, però no és un consol. N’hi ha força que saben moltes més coses. Però tampoc no ho saben tot. Ningú no ho sap tot. És impossible de saber-ho tot. Hi ha massa coses. Hom les llegeix, però no es queden a la memòria. No tenim prou memòria per a retenir-ho tot. O ho retenim amb un desordre tal que en el moment oportú no hi ha manera de trobar-ho. No ens en podem servir. Això m’exaspera, em molesta. M’obliga a assentir quan parlen de totes aquestes coses que no conec o que conec malament. He d’acceptar el que em diuen, encara que siguin bestieses. Qualsevol audaç pot convèncer-me de qualsevol disbarat, només perquè jo ignoro tantes coses.

Les ignoraré sempre. No n’hi ha prou amb una vida d’home, ni amb deu vides d’home, per aprendre-ho tot. Cada dia és més difícil, diuen. També això és un tòpic, però aquest, si no té bellesa, posseeix veritat. Potser hem escrit massa llibres, potser hem parlat massa, potser hem descobert massa coses. És excessiu. Penso en tots els llibres que puc llegir en el transcurs de la meva vida. La xifra, comparativament, és tan baixa que em fa pena. Fet i debatut, resulta que ni podria llegir tots els llibres que s’han escrit sobre un sol tema. Impossible de llegir, per exemple, tots els tractats filosòfics amb els innumerables comentaris als quals han donat lloc. Impossible de llegir tots els llibres de poesia que han estat publicats, i els corresponents estudis, crítiques, notes i glosses sobre aquests llibres creadors. Impossible de saber-ho tot, d’una sola cosa. Doncs?

I, d’altra banda, com escollir el millor, com saber què és el millor? Perquè d’altres ho han dit? I com podien dir-ho, aquests altres, si tampoc ells no ho han llegit tot, si tampoc ells no han tingut temps de llegir-ho tot? Potser han llegit el que jo no he llegit i es pensen que això és més substancial que el que conec jo, però ho pensen precisament per això, perquè no han llegit res més. Com poden afirmar-ho, doncs? Com és possible l’afirmació sense conèixer-ho tot d’una determinada matèria? Com pot afirmar-se res, si ningú no pot llegir-ho tot? Perquè hi ha coses que tothom les llegeix i altres coses que no les llegeix ningú, així, sense més ni més, sense que per endavant sigui possible de saber si les primeres són millors, més substancials, que les segones. Cal escollir. Aquesta és la cosa, i cal escollir a ulls clucs, confiar en un atzar que no sempre és prou clarivident.

D’altra banda, cadascú té el seu tipus d’intel·ligència. Jo tinc el meu. Hi ha coses que potser no entendria encara que tingués temps de llegir-les. La meva intel·ligència no és feta per allò, o em manquen els coneixements bàsics, essencials, que me la farien comprensible. Podria, és cert, fer-me amb aquests coneixements, però per entrar-hi ja necessito d’algú altre, d’algú que, més expert, pugui aconsellar-me, dir-me si més no quins són els millors textos per aprendre-ho. Però aquest més expert ben segur que tampoc no ha llegit tots els textos; per tant, tampoc no pot saber quins són els millors. Per a saber-ho, li caldria conèixer tots els idiomes, perquè és de presumir que en tots els idiomes han estat escrits textos sobre tot. I no tots han estat traduïts. De molts, hom pensa que no val la pena que siguin traduïts. O no hi ha temps per a traduir-los. O ens acontentem amb el que tenim més a l’abast perquè, fet i fet, el més actiu de nosaltres és encara un mandrós. No puc aprofundir mai res, no puc conèixer mai res, doncs. Tot són dificultats quan em vull fer el que se’n diu una cultura sobre això o allò. No hi ha manera de fer-se-la. I si sempre hi ha algú que coneix més poques coses sobre una matèria determinada, sempre hi ha algú que en coneix més. Al seu costat sóc un ignorant. Sempre, en tot, sóc un ignorant al costat d’algú.

I posat a ignorar, ignoro fins i tot una infinitat de coses que entren dins el camp d’acció que m’interessa particularment, que en part són la raó de la meva vida, del meu fer. Un camp en el qual em sento més o menys especialista per gust, per vocació, la literatura, resulta que tampoc no el conec bé. Tampoc no ho he llegit tot, no ho llegiré mai tot. Em falten mitjans. Les biblioteques són insuficients, no tinc diners per comprar tots els llibres, ni prou amics perquè entre tots me’ls deixin tots. A hores d’ara, encara no sé els noms dels escriptors balcànics, si és que n’hi ha, que cal suposar que sí. Ho ignoro gairebé tot de la novel·la xinesa, de la poesia nòrdica. I no és pas tan lluny com això. Tot és a prop. Però no conec el xinès, no conec els idiomes nòrdics, les poques traduccions que n’han estat publicades en els quatre o cinc llenguatges que mig sé, són insuficients, fragmentàries, i ni aquestes no les he llegides totes, no puc viure simultàniament en tots els països on es publica en aquestes llengües per aconseguir-ho tot. He d’acontentar-me del que m’arriba per casualitat, pel voler o la curiositat dels altres. I no tot s’acaba aquí. Hi ha coses pitjors.

Em sembla saber alguna cosa de Mallarmé, posem per cas, però contínuament sóc desmentit. Contínuament descobreixo nous llibres de nous senyors que s’han cremat les celles estudiant-ne la poesia. I cadascun d’aquests senyors té la seva visió particular de l’afer. Si no els llegeixo, m’escapen infinitat de detalls que no creia que existissin, perquè jo no sóc un especialista d’aquesta poesia. I si els llegeixo comprenc la meva insuficiència. Insuficiència que no puc superar, perquè encara no he tingut temps de posar-me al corrent, de creure que m’havia posat al corrent, quan les circumstàncies ja m’han desbordat. Han estat publicats d’altres llibres d’altres senyors que també han dedicat la seva vida a aquest assumpte. També cal llegir-los. I sempre igual. Avanço a remolc. I avanço a remolc en tot, encara que en tingui una coneixença directa, com és el cas de la poesia de Mallarmé. Tothom avança a remolc, tots els seus lectors, tots els seus estudiosos, àdhuc els més especialitzats. Avancem a remolc els uns dels altres, perquè ningú no és capaç de descobrir-ho tot, ni d’aquesta poesia ni de res. Hom creu saber-ne prou, hom pensa que ja està tot dit i que ningú no pot anar més enllà, però ve un altre obsessionat i us demostra que anàveu equivocats. Que encara hi ha més. I després un altre demostrarà que aquest encara s’havia quedat curt, la qual cosa equival a demostrar que tothom es queda sempre curt. I, després, les exegesis no sempre s’acorden, cal encara escollir entre elles, perquè totes són igualment possibles o, si més no, ho són moltes d’elles. Com escollir, doncs, com decidir-se a escollir? Hi ha les nostres preferències personals, però és que això compta, quan es tracta d’un altre? No són un destorb, precisament, aquestes preferències? ¿No ens enganyen, no ens ceguen? Com saber-ho? Com saber res? Sempre he de concloure el mateix: sóc un ignorant.

Sóc tan profundament ignorant que m’ignoro a mi mateix. M’ignoro i ignoro les meves coses. Intel·lectualment, potser encara a hores d’ara desconec la meva novel·lística… Les altres coses les ignoro perquè les tinc massa lluny, i això perquè ho tinc massa a prop. No sabria qualificar-me en una escola, la qual cosa ja és prou grollera per ésser a l’abast de qualsevol. Si empro, de vegades, el mot existencial, l’empro en un sentit tan ampli que engloba una tercera part, potser, de tota la producció literària contemporània. L’empro perquè els problemes que m’afecten no són exclusivament intel·lectuals, ni estètics, sinó d’una naturalesa total que compromet la modalitat del meu ésser lliurat a la contingència. Existencials, en resum, perquè només l’home existeix, perquè només ell se sap existir. Existencials perquè només ell coneix la mort i això dóna una nova dimensió a l’ésser… Però què? ¿No hi ha res més, no podria precisar una mica, dir quines regles obeeixo, si n’obeeixo alguna, quina és la meva filiació estricta, quins els meus postulats artístics? Doncs no, no podria. Vaig a les palpentes. Obeeixo la força que em sento a dintre, un impuls enèrgic, desbridat, que amenaça desbordar-me, que no admet fronteres, però que, malgrat tot, se les crea, perquè ningú no sabria ésser il·limitat. Podria parlar aleshores d’aquestes fronteres… Tampoc. Vindran d’altres que en parlaran amb més coneixement de causa, perquè podran estudiar la cosa en fred, si els sembla que val la pena, però jo no, no puc estudiar-la, perquè la visc, i viure-la és massa dolorós, massa joiós, massa càlid. No podria dissecar-ho. Em falta el valor, em falta la perspectiva. En tot em falta alguna cosa. O voluntat, o intel·ligència, o sensibilitat, o el coneixement previ. I, de vegades, potser em falta tot alhora. Resulta, doncs, que no puc arribar mai a res, a cap resultat, i cada vegada que em sembla haver arribat a un resultat, cada vegada que més o menys gratuïtament penso haver arribat a un resultat, en una matèria o altra, acabo per descobrir que no, que allò no és un resultat, que més enllà d’aquest resultat sempre n’hi ha un altre, i que més enllà d’aquest encara n’hi hauria un tercer si em prengués el treball de prosseguir. I si me’l prenc, resulta que tampoc no és aquell el resultat final, resulta, en últim terme, que no hi ha resultat final. Tota definició és autèntica, justa, en un moment determinat, però falsa o insuficient un moment després, perquè un moment després coneixem una mica més, ens han ensenyat una mica més, els llibres, els homes, la vida, tot plegat. Això em descoratja de tota temptativa de dogmatisme, això m’obliga a afirmar amb molta prudència, això m’obliga en darrer terme a passar-me de tota afirmació. No sé res, no puc saber res. Però els altres tampoc, encara que creguin el contrari. Alguns saben més, molt més que jo; d’altres menys, molt menys, però en definitiva és igual. Tot és vàlid, i res no és vàlid, tot és sostenible i res no és sostenible. Tot depèn de qui ho sosté o de qui ho ataca. I en això passem la nostra vida. Això, en definitiva, és el que sembla comptar. I aquest impuls que ens duu a afirmar o a negar, a sostenir un punt de vista amb exclusió de tots els altres, no menys encertats potser, és el que prenem per coneixença, el que els sobergs prenen per coneixença, quan no passa d’ésser una mera opinió personal. Els nostres gustos i els nostres disgustos, el fred i la calor, l’estat de la nostra economia domèstica, tot això determina la nostra coneixença, perquè coneixença no és sols informació. La coneixença pressuposa la informació, però la sobrepassa. No n’hi ha prou de llegir el diari per entendre en política. No n’hi ha prou d’haver llegit tota mena de manuals de divulgació per entendre en les disciplines que aquests manuals ens exposen. La informació és difícil, ja ho hem vist, però la coneixença encara ho és més, i si puc suposar, que ja és molt suposar, un home informat de tot, capaç de retenir-ho tot en la seva memòria com en un immens arxiu ben ordenat, aquest home pot, malgrat això, no conèixer-ho tot, pot no conèixer res, no saber res de res, ésser el primer ignorant entre els ignorants. Perquè saber, és més que saber mort. Saber és ésser capaç de crear, saber és sofrir la nostra ciència, viure-la i convertir-la en vida per als altres, per als menys afortunats. Saber és… qui sap què és saber? Perquè saber què és saber, potser seria saber massa…