VII

Dues o tres hores diàries de màquina, tres o quatre mesos a l’any. Deu, onze, dotze, tretze quartilles. La constància d’aquest treball, l’obstinació, la necessitat també… No hi puc fer més. L’obra se m’escapa pels dits, i teclejo, teclejo… La màquina corre tota sola. Mai no he estat un bon mecanògraf, ni ho seré mai, probablement. Em falta gust, paciència i tranquil·litat per això, per dominar una màquina, sigui de la mena que sigui. Amb tot, jo no puc treballar sense màquina.

Hi ha dies que, matusserament, teclejo com un desesperat, i aleshores tot és fàcil. Dintre meu hi ha una alegria incomparable que acompanya cada frase, frases i més frases que s’ordenen com una interminable desfilada de sorges succeint-se amb precisió, àdhuc amb monotonia. No hi fa res si, de lluny en lluny, una solució de continuïtat ve a trencar aquest ordre magnífic. L’impuls és donat i passo sobre el buit com si m’haguessin crescut ales. Una veu misteriosa em dicta i ni un instant no vacil·lo. Oh, que fàcil, que fàcil que és escriure! On són aquells dies de lluita, quan dubtava de mi, quan l’obra a fer se’m dreçava davant com una muntanya que no tenia mitjans d’escalar? Pàgina darrera pàgina, una vida, una multitud de vides salten al meu encontre, eixides del caos interior on s’han anat perfilant. Jo sabia que això existia dintre meu, ho he anat gestant al llarg de dies i més dies, potser ho he gestat des de l’instant de la meva naixença, però no en sabia res, ni en sabia res encara en el moment d’asseure’m davant la màquina. Tot això és nou per a mi, nou i sorprenent. Prou existia un teixit. Coneixia els meus personatges, sabia més o menys com eren, m’havien mostrat ja les línies generals de llur destí. Però el detall de cada dia, aquesta manera de riure, d’agafar la cigarreta, de besar una noia, tot això ho ignorava. Ignorava encara de què eren capaços. Però ara m’ho diuen. Ells em menen, ells xiuxiuegen a la meva orella els incidents menuts de llur vida, les característiques més secretes de llur temperament. Ells treballen per mi. Només em cal escoltar, escoltar, i tot serà fet, a poc a poc, febrosament, però; tot serà fet perquè els sento dintre meu com persones de carn i ossos, amb llurs debilitats i llurs fortaleses, plens de defectes i de virtuts, vivents, vivents ja abans de cobrar vida en aquests mots que s’allarguen en quartilles i més quartilles…

Però ah!, potser m’havia precipitat.

Hi ha dies que els meus personatges callen. Assegut davant la màquina, cerco en va els mots escaients, tracto en va de copsar el ritme de llur vida en el silenci que de sobte s’ha apoderat de mi. La meva voluntat es tiba com la corda d’un arc, provo malgrat tot de prosseguir… Tot sona a buit, tot sona a fals. Mot darrera mot, comprenc que sóc jo qui parla, qui els imposa una actitud, un destí. Això no és d’ells, això és meu, només meu. Destrueixo frases senceres, esquinço quartilla darrera quartilla. Al cendrer crema una cigarreta. Nerviosament me la poso als llavis, com si fos una solució. I de vegades ho és. Ells, només esperaven aquest gest. Altres cops, però, no serveix de res. Segueixen muts. On els he perdut? En quin indret els he traït? Cerco, cerco desesperadament, i no trobo res. Quin caprici és aquest? Una angoixa sense nom m’abassega, el vòmit em puja als llavis. Em sento buit, fracassat. El terror de l’obra inacabada s’apodera de mi, els nervis se m’enfilen genolls amunt, encreuo i desencreuo les cames. Què fer? Provo de forçar-los, escric malgrat tot, escric el primer que em passa pel cap, sense miraments; escric com un autòmat. I de cop, aleshores, comprenc que això és el que calia, que ells no esperaven res més. Després de les primeres frases sense sentit, sense pes, sense solidesa, després d’aquestes frases que caldrà escriure de nou, és la veu d’ells que altra vegada treballa per mi. Vençuts per la meva obstinació, per la meva passió, heu-els aquí amb llurs secrets. Parlen, oh com parlen!

—Això és el que no entenc, el que no entendré mai —em diu Jos—. ¿No pots fer d’ells el que vulguis?

—No. L’obra no seria sincera.

—Però tu els has imaginat…

—Jo he creat les condicions de llur vida, els he donat un caràcter a partir del qual es desenvolupen. Després… després ja no em pertanyen. Viuen una vida pròpia, independents de mi. Aleshores ja no puc inventar, no els puc fer fer no importa què. Els trairia…

—Però, després de tot, no existeixen pas de veritat! Només existeixen dintre teu. Ets tu mateix qui desenvolupa el seu caràcter, qui els presta aventures…

—Ells les busquen. Jo els dono un camp per a córrer. Són lliures de fer-hi el que vulguin. Absolutament lliures. Jo no puc saber mai si un d’ells es llançarà al pas d’un tren o robarà una cartera…

La cartera no apareixia enlloc. L’havien escorcollat detingudament i no la hi havien trobada. La noia, però, insistia que només podia haver-la-hi presa ell. L’havia vist sortir de la seva habitació, on no tenia res a fer…

Totes dues, ella i la mestressa, eren assegudes davant la taula. Al darrera, el caporal lluitava desesperadament per posar una mica d’ordre en les declaracions de la noia. Nosaltres dos, un tal Bosch i jo, érem una mica més enrera. La mossa havia donat els nostres noms i la guàrdia civil ens havien vingut a cercar a casa, per declarar. En Bosch semblava molt molest, i tenia raó. Era un home casat i aquell episodi li duria dificultats amb la seva dona. ¿Com podria explicar-li la seva presència en aquella casa de barrets, la més respectable de la província, segons havia assegurat ja dues o tres vegades la mestressa?

El Milionari, dret davant la taula, cada dos minuts provava de parlar sense que l’interroguessin. Donava llargues explicacions que el caporal escoltava amb desgana i amb disgust. Se’l mirava amb commiseració. Era un pobre infeliç, amb mania de grandeses. Sempre parlava de milions i això amb el temps li havia valgut el motiu de què ara gaudia. Ja ningú no el coneixia per altre nom.

—Resumint —digué el caporal a la noia, mentre els seus dits jugaven amb un llapis blau i vermell—, segons tu, éreu totes a la sala, amb aquest parell —ens assenyalava amb la punta del llapis— i el Milionari.

—Privat. Modest Privat —protestà l’home.

—I amb en Privat… Carall, quin nom! —va fer—. Bé, tots vosaltres éreu a la sala i us heu adonat que en Privat desapareixia. Quan el senyor Bosch i tu… en fi, en arribar a les habitacions heu vist que en Privat sortia de la teva…

—Això és.

—Ara bé, tu tenies una cartera dins el calaix de la tauleta de nit. Feia potser una hora que l’havies obert i sabies que hi era. Tot i que en aquesta cartera hi guardaves cent vint-i-cinc pessetes, de moment no has pensat a relacionar les dues coses. Sabies que ell… bé, que té les seves peculiaritats. No ha estat fins molt més tard, quan ells dos —i ens assenyalava novament amb el llapis— ja eren fora, que presa d’una sobtada sospita has tornat a la teva habitació. Aleshores has vist que la cartera havia desaparegut…

—Sí. I el Milionari, pel seu costat, ja havia desaparegut quan aquest i jo…

—El Milionari se n’ha anat de seguida —digué la mestressa—. Jo l’he vist sortir i li he preguntat d’on venia. M’ha contestat que del wàter, i llavors se n’ha anat.

El caporal es girà cap a nosaltres.

—És veritat, tot això? Heu vist en Privat que sortia de l’habitació? —s’adreçà a en Bosch.

En Bosch, molestat com estava, semblava poc inclinat a donar la raó a la noia que l’havia posat en aquell compromís.

—No ho sé… L’he vist al passadís, sí, però no podria assegurar que sortia de la seva habitació.

—Però… —intentà protestar ella.

—Calla —li féu el caporal—. De manera que no n’esteu segur?…

—No.

—I vós —se m’adreçà aleshores—, vós éreu a baix, a la sala, amb les mosses…

—Jo l’únic que puc fer és confirmar la declaració de la senyora Clara. He sentit que preguntava al Milionari d’on venia, però jo no m’havia fixat d’on sortia. I ell, en efecte, ha contestat que del wàter, i aleshores, sense dir adéu a ningú, se n’ha anat.

—I tu què hi dius, Privat?

En Privat només esperava l’ocasió. Es disparà:

—Jo em guardaria prou bé de tocar res que no fos meu. A casa sempre hem estat molt honrats, i d’altra banda no necessitem res de ningú. Què n’he de fer de cent pessetes, si només amb les propietats que tinc…

—No es tracta de les teves propietats —el va interrompre el caporal—. Què hi feies, a les habitacions?

—Havia anat al wàter.

—Però no hi ha un wàter a baix, a la sala?

—No hi vaig mai, jo, perquè sempre és brut.

La mestressa saltà com una fera:

—Qui ho ha dit, això? No hi ha casa més neta en tota la comarca. Tant les nenes com la comuna…

—Calma, calma —recomanà el caporal—. De manera que, segons tu, no has entrat a l’habitació? —preguntà al Milionari.

—No. Jo…

—Ella assegura el contrari…

—No he pres mai res a ningú. Pot preguntar-ho a qualsevol, i tothom li dirà que quant a honradesa…

—Però em sembla, Privat, que el wàter és a l’entrar del corredor… Vós l’heu vist al passadís —s’adreçà a en Bosch—; però on, del passadís?

—Semblava venir de l’altre costat… —hagué de confessar en Bosch.

—Sortia de la meva habitació! —cridà la xicota.

El caporal va imposar-li silenci amb un gest de la mà. Mirà el Milionari.

—Si només has anat al wàter, què hi feies a l’altre costat de corredor?

—Jo he sortit i… no em trobava gaire bé. Una mica de rodament de cap, sap? Potser m’he equivocat de camí…

—I equivocadament has agafat la cartera…

—No, senyor! Jo, com tothom sap…

—Què n’has fet? —li preguntà el caporal sense escoltar-lo.

—Jo no l’he presa. Escorcolli’m.

—Ja t’hem escorcollat. Però has tingut temps d’amagar-la en algun lloc, o de desfer-te’n…

—No, senyor, jo no l’he presa. Jo, si ho pregunta…

—Molt bé —callà un moment, mentre considerava amb atenció el llapis que tenia entre mans. Després aixecà els ulls i els tornà a fitar en l’home—. Tinc entès que has demanat una pensió al govern…

—Sí, senyor. Hi tinc dret perquè…

El caporal féu encara un gest amb la mà.

—Tinc entès, també, que la setmana passada et van comunicar que t’havia estat concedida. No és així?

—Sí —digué el Milionari, satisfet.

El caporal acotà el cap.

—Doncs és una llàstima, Privat… No crec que l’arribis a cobrar mai. Hauré d’informar sobre l’acusació…

El Milionari s’alarmà tot seguit:

—Però jo no he fet res!

—Hauré d’informar sobre l’acusació i molt em temo que el govern te la retirarà. La pensió, vull dir. Ja veus què hi hauràs guanyat! Ara bé, si tu et decideixes a ser franc, jo, comprens?, puc oblidar-me d’informar. Fins ara no hem escrit res…

Callà, sempre mirant-se’l. Es va produir un instant de silenci. Darrera nostre, un guàrdia reia per sota el nas. Nosaltres quatre, les dues dones, en Bosch i jo ens vam mirar. Era tan infeliç, el pobre Milionari, que acabaria per caure-hi.

Va tardar una mica a decidir-se, però a la fi va fer:

—Així, si dic on l’he amagada…

—Tot això quedarà entre nosaltres.

—És al corral de casa —va confessar aleshores l’home—. Sota un feix de brosta…

—Bon noi! —exclamà el caporal. S’adreçà al guàrdia que hi havia al costat de la porta—. Aneu-la a cercar i torneu cap aquí… Vosaltres —ens digué a nosaltres dos— ja us en podeu anar. No ha passat res.

En Bosch i jo vam sortir.

—No ha passat res —va repetir en Bosch, ja al carrer—. És clar, per ells no ha passat res. Però per què ens havien de venir a buscar? Què li dic, ara, a la dona?

—La veritat —vaig aconsellar-li—. Conteu-li la veritat.

—Que fàcil que us és, dir-ho!

—No —vaig insistir—, la veritat sempre paga.

El tinent estava volat. Val a dir que aquella tarda ja havia comparegut de mal humor. Potser s’havia barallat amb la dona. Quan en Mora li va dir que algú havia tocat la màquina d’escriure i l’havia espatllada, es posà a cridar:

—He repetit cinquanta vegades que quan us n’aneu tanqueu la porta amb clau. Sempre ho deixeu tot obert i, és clar, entra qualsevol… Si no ha estat algú de la mateixa oficina. Mira d’esbrinar qui s’ha quedat l’últim… Faré un escarment!… Vull saber qui ha ficat els dits on no havia de ficar-los… Qui estava de guàrdia?

—En Barrios —digué en Martí.

—Barrios! —cridà el tinent.

L’oficina era dividida en dues habitacions i en Barrios treballava a la de dins, on hi havia l’arxiu.

Em vaig aixecar.

—No cal molestar ningú. Ho he fet jo.

El tinent em fità sense dir res.

—Volia picar un poema i…

En Barrios es presentà, però el tinent es va limitar a acomiadar-lo amb un gest de la mà.

Tots em miraven. En Mora tenia la boca oberta. No comprenia que m’hagués decidit a confessar, quan hauria estat tan fàcil carregar la cosa a l’esquena d’un desconegut d’alguna altra oficina. Era veritat que sempre deixàvem la porta oberta i allí hi podia entrar qualsevol.

—… i, en fi, se m’ha espatllat —vaig acabar.

El tinent em mirava. La seva ira semblava haver desaparegut de sobte. Després es va asseure i inclinà el cap sobre uns papers que hi havia al seu davant. Els donà un cop d’ull distret. Els deixà de nou i aixecà el cap.

—Telefona que vinguin a reparar-la —digué adreçant-se a en Mora.

Distretament, ordenà els papers mentre en Mora s’encaminava a l’aparell. Em mirà, ara una mica de cua d’ull, però en trobar-se amb la meva mirada em fità francament i brandà el cap. Però no va dir res.

Jo tampoc. Tots dos callàvem.

Ens fitàvem i callàvem. Els passos anaven muntant l’escala. Sortosament, havíem tancat la porta, i el llum, des de fora, no es devia veure. D’un salt, després d’aquells moments d’immobilitat, en Lluís es precipità a apagar-lo. Després, sempre sense dir-nos res, vam encendre la pila per no ensopegar amb l’atapeïment de mobles i ens vam amagar al final de tot, entre dos grans armaris sense envernissar.

Els passos, a fora, s’havien aturat, o si més no nosaltres no els oíem des del nostre amagatall. En la fosca, romaníem com dos objectes. Però tots dos pensàvem el mateix, tots dos temíem el mateix.

D’antuvi hi havia la porta per on havíem penetrat, després d’innúmeres dificultats, en la casa. Una porta sempre tancada, condemnada, al capdamunt de l’escala. Ens semblava haver-la ajustada, però no n’estàvem segurs. Sortosament, per arribar allí calia travessar tot un amuntegament d’objectes. Després hi havia la porta de la cambra on havíem entrat. Podien adonar-se que la clau no estava girada, creure-ho un oblit i tancar-nos a dins. En aquest cas, no podríem sortir. Totes les nostres eines, les nostres pobres i improvisades eines, s’havien quedat sota l’escenari, al peu de la porta condemnada.

Amb aquest doble temor que ens rosegava el cor, vam esperar molta estona, sempre callats. No teníem manera de saber si la persona que havia començat a pujar l’escala seguia allí. La porta de la cambra ajustava tan bé que ni un raig de llum no penetrava en l’habitació.

Potser vam quedar-nos mitja hora en aquella immobilitat. Després, sempre sense parlar, vaig encendre de nou la pila i tots dos sortirem del nostre refugi. A pas de llop, ens vam atansar a la porta. Allí, escoltàrem. No se sentia res. Amb precaució, vam badar-la una mica, ara la pila apagada. A fora anava cremant el llum. Vam sentir una remor al final de les escales, lluny. Aleshores una veu de dona preguntà:

—Aquesta caixa també?

No ens va arribar la resposta, però devia ser afirmativa, perquè sentírem, distint, el soroll d’una caixa remoguda. Després es va sentir una altra remor confusa de paraules, encara més lluny, probablement a la botiga de sota. Tot seguit apagaren el llum.

Vam esperar cinc minuts i obrirem la porta. Tot s’havia quedat silenciós i fosc. Precipitadament, vam pujar els tres o quatre graons que menaven al darrer replà. Allí, a primera fila dels objectes, hi havia potser mitja dotzena de caixes de pomes. Una d’elles era oberta. En passar, en vam prendre un parell.

Uns segons després ens trobàvem de nou sota l’escenari. Ens arribà el brogit de converses del saló veí, on els interns esperaven l’hora d’anar a sopar. Tots dos, en Lluís i jo, vam riure, excitats. Ara estàvem contents de la nostra expedició. Tot havia anat bé. El botí, és cert, era magre, aquell parell de pomes, però no era el botí allò que comptava, sinó l’aventura.

Vam tornar a tancar la porta. Havíem guardat els claus que la condemnaven i els enfonsàrem en els mateixos forats que havien ocupat. Per fer-ho, ens calgué picar amb el petit martell que ens havíem procurat. Tot i el drap amb què havíem tingut la precaució d’embolicar-lo, els cops ressonaven encara molt forts. Conteníem la respiració, temorosos d’ésser oïts.

Devíem ésser-ho, perquè la porta que donava al saló s’obrí i des de sota l’escenari, a la llum que entrava per la porta, vam veure dos peus i el capdavall d’una sotana.

—Qui hi ha, aquí? —preguntà una veu.

Al saló s’havia fet el silenci. Novament ens quedàrem immòbils. Fins que els peus van desaparèixer. Pel soroll vam endevinar que enfilaven els tres graons que menaven a l’escenari. Després sentírem les peuades sobre l’empostissat polsós. Ràpidament, ens vam escórrer cap a la sortida. Ens vam quedar al peu dels graons, esperant l’oportunitat d’esmunyir-nos cap al cor de l’església, al qual donava una porta, en angle amb la del saló.

Quan vam sentir les peuades a l’altre extrem d’escenari, vam sortir. A dalt, encara hi havia muntades les decoracions de la darrera obra que havíem representat. No ens podia veure. En canvi ens devia sentir, perquè encara no érem dins el cor que ens va arribar la veu que ordenava, precipitant-se a través de l’escenari:

—Atureu-vos!

Però nosaltres tancàvem la porta darrera nostre i ja ens escapolíem cap al corredor que, fent la volta a l’església per l’altre costat, ens menaria a les escales exteriors. En arribar al replà, però, vam sentir algú que pujava feixugament. Per tal d’evitar l’encontre, ens vam desviar cap a la clausura, on hi havia les habitacions, deixàrem en un costat les escales principals i anàrem a sortir a la petita escala que menava a les proximitats de la cuina.

Gairebé vam ensopegar amb la Conxita, que venia amb un carregament de plats.

—On va, tan de pressa? —em preguntà.

No es va aturar, però, i vaig seguir-la fins al menjador, on encara no hi havia ningú.

—Precisament et buscava —vaig dir-li.

—A mi? —rigué ella.

En Serals va treure el nas per la porta. En veure’ns, entrà.

—El cotxe surt a les quatre… —féu.

—Ja us ho havia dit —puntualitzà la Conxita.

—Amb aquest temps també surt? —vaig admirar-me.

—Si gairebé no neva!

—Així i tot… Val més que ens quedem fins demà.

—Per què? —inquirí en Serals.

La Conxita va riure, mentre empenyia els plats sobre el bufet. A darrera hi havia uns vasos i no els havia vistos. Un d’ells relliscà pel marbre. Instintivament, vaig allargar la mà per agafar-lo. Però no vaig ésser prou llest i el vas va caure per terra i va fer-se mil bocins.

—Oh! —va fer la Nina, desolada.

—Sempre seràs la mateixa! —es queixà en Selva—. Impulsiva…

—Això vol dir que per avui ja n’hi ha prou —va concloure en Pius, i s’aixecà.

Jo vaig imitar-lo.

—Sí, és tard, ja.

—Us n’aneu, doncs? —preguntà en Rovira, al pis del qual ens havíem reunit.

—Què et sembla? Són prop de les tres!

Tots es van aixecar.

—Ara que la cosa es començava a posar interessant de veritat! Tot això de l’estat propietari…

—Ho deixarem per un altre dia —digué en Selva—. Aquesta trencadissa també m’ha desmoralitzat.

Vam sortir cap al passadís. Al vestíbul ens vam posar els abrics.

—Tapeu-vos bé —recomanà en Rovira—, que em sembla que fa molt de fred.

Vaig baixar les escales amb en Pius i en Selva. Més endarrera venia la Nina amb en Soler i en Buixams. Darrera de tot, la Glòria i en Fèlix.

No ens vam aturar a esperar-los. En Pius ens deixà gairebé immediatament i jo vaig continuar amb en Selva. Uns passos més amunt se’ns reuní en Buixams, que també vivia a la part alta de la ciutat.

—Que agafem el tramvia…?

—No, anem a peu. Estirarem les cames —vaig dir.

La nit, damunt nostre, era follament estrellada. Feia molt de fred i tots tres caminàvem amb les mans ben enfonsades a les butxaques.

—Sempre em dic que no hi tornaré més, a aquestes reunions, però sempre acabo cedint —es queixà en Selva, que semblava estar molt descontent amb ell mateix.

—Home…! —comentà en Buixams.

—Perds el temps xerrant i xerrant, i què?

—Però si a tu ja t’agrada, xerrar! —vaig riure.

—És clar, algú o altre ha de parlar. Si ho dius per avui, tothom estava molt ensopit…

Ni en Buixams ni jo no vam contestar. Carrer Balmes amunt, un airet viu que venia de la banda del Tibidabo ens tallava la cara amb els seus afilats ganivets. La veritat és que la temperatura no invitava a parlar. Aquell hivern es mostrava molt rigorós.

Quan ens aixecàvem, els vidres eren opacs de la gelada, i l’aigua, de tan freda, ens cremava les mans. El pitjor, encara, era que per arribar als lavabos calia travessar aquell breu racó de la porta, sempre oberta. De fora entrava una alenada de glaç que se’ns entaforava roba endins, poc abrigats com anàvem. Tota la companyia estava refredada. Un refredat, però, no és una malaltia seriosa mentre no es transformi en pulmonia. Érem obligats, doncs, a fer la vida diària.

Al pati, quan ens hi reuníem per l’esmorzar, gairebé a les fosques encara, només se sentia tossir i esternudar. De vegades, el sergent es molestava i acabava cridant:

—Silenci, no vull sentir ningú!

Era difícil obeir-lo, però, quan del fons de la gargamella ens pujava una raspera que ens obligava a tossir o rebentar. L’ofegàvem darrera els mocadors, mentre la cua anava avançant, cadascú amb el seu plat a la mà. Se’ns servia una llet aigualida amb unes gotes de cafè. Així i tot, ens la bevíem àvidament. Si més no, era calenta. Potser ens imaginàvem que servia per alguna cosa, que reblaniria els nostres refredats. Però després, mitja hora després, encara ens calia tornar a sortir al patí, on se’ns mantenia immòbils durant llargues estones, mentre el sergent posava ordre, revistava la vestimenta dels homes, no fos cas que algú s’hagués deixat un botó mal cordat…

Quan ens posàvem en marxa, ja tothom estava gelat. Ens movíem com autòmats, al principi. Després, però, i sense cap necessitat que els crits del sergent ens hi obliguessin, afermàvem el pas; era gairebé amb entusiasme que travessàvem aquell cap de ciutat per adreçar-nos a l’esplanada que s’estenia al costat del riu. Entràvem en reacció, àdhuc suàvem sota els nostres capots.

Seguidament, però, hi havia una altra pausa, mentre sergents i oficials conferenciaven. La breu suor se’ns congelava al damunt, mentre les mans es petrificaven sobre els fusells. Quan ens havíem ben encarcarat, començava la instrucció.

Dreta i esquerra, mitja volta… dreta i esquerra, mitja volta… dreta i esquerra, mitja volta… Els fusells ensopegaven, qualque despistat girava en direcció oposada, i s’armava un embolic de mil diables. El sergent es desfeia a crits i tornàvem a començar. Dreta i esquerra, mitja volta… dreta i esquerra, mitja volta… dreta i esquerra, mitja volta…

L’absurditat del món em queia a sobre. Com un ninot anava i venia, rígid, perdut entre els meus companys. Ara ja no sentia fred. Ningú no sentia fred. En canvi, experimentava una lassitud immensa. Potser cap de nosaltres no ho sabia, però aquell exercici era la imatge de la vida. Era tota la nostra vida. A això es reduïa tot el nostre fer, a això es reduiria mentre visquéssim. Amb armes o sense armes. Amb sergents o sense sergents. Dreta i esquerra, mitja volta. Tot estava fet, tot estava dit, tot estava viscut. Només calia repetir els moviments que d’altres, abans de nosaltres, que nosaltres mateixos, havíem fet tantes vegades. Només calia imitar-los i imitar-nos. No calia pensar, perquè pensar no servia de res. Ni servia de res quedar-se fora, amb els oficials i els sergents. També ells seguien la maniobra, també ells marcaven el pas, també ells eren presoners de l’engranatge que ens agermanava. Tot era igual. Tot era sempre el mateix. No importava. Al final de tot hi havia aquell mot que tots esperàvem, que tots esperem:

—Al… to!

I aleshores ens aturàvem; aleshores ens aturem. Res més.