VI

El tenia al meu davant mateix. No podia aixecar els ulls sense trobar-me amb els seus. Al principi això em molestava molt. Mai no vaig arribar a comprendre què hi teia, aquell mussol dissecat, en una oficina. Malgrat la meva incomprensió, però, amb el temps vaig anar acostumant-m’hi, per bé que mai no del tot. Del tot, no crec que s’hi acostumés cap de nosaltres. Hi havia vegades que el mateix senyor Crafcow en semblava molestat. La qual cosa no el decidia pas a desfer-se’n.

Entre nosaltres, els empleats, de vegades en parlàvem.

—Jo sempre l’he vist aquí —deia en Vallès, que era el més vell de l’oficina.

—A mi em posa nerviosa! —es queixava Verònica, la mecanògrafa.

Tots ens la miràvem amb una vaga rialleta. Però ningú no s’atrevia a dir-li, si més no en públic, que el nostre cas era mòlt pitjor, perquè al nerviosisme que ens produïa el mussol s’hi afegia el que ens procurava la noia. L’un per la seva immobilitat, l’altra pel seu capteniment. Però en realitat no calia pas que li ho diguéssim, perquè prou que ho sabia.

Gairebé sempre arribava tard. Quan entrava, nosaltres ja feia cinc o deu minuts que érem instal·lats a les nostres taules, fumant la primera cigarreta del matí. Obria la porta d’una revolada.

—Bon dia tothom!

Tots aixecàvem el cap.

—Hola, Verònica!

Ella creuava l’estança i s’adreçava al penjador que hi havia en un racó de l’oficina. Sempre tenia una cosa o altra per penjar-hi. A l’hivern la gavardina, perquè sempre usava gavardina; a l’estiu la jaqueta o, si no en duia, la cartera. Es desprenia d’aquestes peces amb curosa lentitud, conscient que totes les mirades eren fites en els seus moviments. Després tornava a creuar l’estança mirant uns i altres amb un somrís satisfet a la punta de les dents.

—Verònica! —la cridava algú.

Ella acudia a la taula sense fer-se pregar, s’inclinava una mica endavant, àvida de la confidència. Sabia que el company li diria alguna plagasitat i anticipadament ja la fruïa. Després tornava a incorporar-se, reia, feia un gest d’amenaça a intenció de l’atrevit, si la frase havia estat massa escabellada. Amb mi, no hi volia saber res, perquè un dia que la vaig cridar, quan ella s’inclinava per recollir la flor, vaig dir-li:

—Se’t veu la regatera.

Durant molts dies, gairebé ni es dignà mirar-me la cara. Després, a poc a poc, em devia anar perdonant, però a la meva taula ja no hi va venir més.

Encara rient de la darrera plagasitat recollida, doncs, s’acostava a la seva màquina, s’asseia i encreuava les cames. En Camps, que seia al seu davant mateix, havia de cridar-li l’atenció:

—Verònica, pel que més vulguis!

I amb els braços feia un gest desesperat. Ella simulava no entendre de què anava, però a la fi tornava a desencreuar les cames, sempre rient.

A l’oficina, si se m’exceptua, tots li havien fet proposicions, un dia o altre. Sense resultat, això era el més curiós. Ella, només se li acostaven, els veia venir, els deixava dir, bromejant, coquetejant com una folla. Arribava la inevitable pregunta:

—Quin dia vols que sortim junts?

I contestava això o una frase semblant:

—Que no ens veiem prou aquí?

És clar, el pretendent aprofitava l’ocasió per insinuar-se un xic més:

—És que no et molesten els testimonis?

—No. Et molesten, potser, a tu?

—Doncs sí, a mi sí.

—Per què? —preguntava ella—. Això vol dir la mena d’intencions que portes…

La frase tancava la conversa, encara que sovint es prolongués durant dies i dies. El restant ja no era més que repetició. Mai no vaig poder assistir, com és natural, a totes les incidències d’aquestes converses, de vegades perquè es prolongaven pel carrer, a la sortida, altres cops perquè tenien lloc en veu baixa, en qualque racó de l’oficina, però en aquest darrer cas ella no s’estava pas de contestar en veu alta als mots confidencials del seu interlocutor, i tots en teníem prou per comprendre de què parlaven i l’habilitat amb què la víctima pledejava. El que no arribo a entendre és com molts, havent estat testimonis d’escenes com aquestes, acabessin deixant-s’hi agafar. Va arribar un moment que tota l’oficina havia fet el ridícul. Ella se’n gloriejava. Un dia vaig sentir que deia a la noia que treballava a l’oficina del costat:

—Ja se m’han declarat tots els del despatx…

Suposo que ella ja donava la frase per acabada, però en aquell moment em va veure i devia endevinar que havia sentit els seus mots. Per això, envermellint una mica, va afegir:

—… llevat d’en Cubells.

—I el mussol, recorda-te’n —vaig fer jo.

—Els dos mussols —replicà ella, oportuna.

—I prou que et pesa, oi?

—Ah, sí, ni em deixa dormir!…

—Jo en canvi dormo molt bé. Com que dormo sol…

Vaig escapolir-me abans no em tirés entre cap i coll la sabata que ja es treia del peu. L’altra mecanògrafa somreia per sota el nas, satisfeta. Aquella tarda devia conquistar-me totes les seves simpaties.

Més tard, aprofitant que va haver d’acostar-se a la meva taula per lliurar-me uns papers, Verònica murmurà:

—Això que has dit, no t’ho perdono.

—De debò?

—De debò —contestà ella, potser creguda que m’excusaria.

Però jo vaig fer:

—No és veritat, doncs?

Sense una paraula, es girà d’esquena i tornà a la seva taula. En tot el que quedava de tarda no vaig veure que em mirés ni una sola vegada.

L’endemà, tot just arribat a l’oficina, vaig despenjar el mussol. Aquell matí, en llevar-me, se m’havia acudit una facècia.

—Què fas? —va preguntar-me en Vallès.

—No res.

Vaig posar el mussol sobre la taula de la Verònica, al costat de la màquina d’escriure.

—Però què fas? —insistí en Vallès.

—Deixa, home! Ja ho veuràs.

Els altres no tardaren a presentar-se. Ningú no s’adonà de res. Verònica fou, com de costum, la darrera. Tampoc ella no va adonar-se de res fins que s’assegué a la seva taula. Aleshores preguntà:

—Què hi fa, aquí, aquest animal?

En Vallès em mirava, esperant. Els altres es van apropar a la taula.

—Qui l’hi ha posat? —preguntà en Reig.

—Jo crec que hi ha vingut sol —vaig dir aleshores.

Vaig parlar tan seriosament, que en Reig féu:

—No diguis ximpleries.

—No són ximpleries. Aquest animaló duia les seves intencions, no en dubteu pas.

La noia hi va caure:

—Ah, sí? Quines?

—A mi em sembla que se’t volia declarar… Però, és natural, amb tanta gent no gosa. Potser que ens retirem…

En aquell instant, quan els altres començaven a riure, entrà el senyor Crafcow, català malgrat el seu cognom d’importació. En veure’ns allí reunits, féu:

—Què passa?

Era una avinentesa que ni pintada per coronar la meva obra.

—És el mussol, que s’està declarant a la Verònica —vaig dir.

Tothom es plantà a riure de nou, el mateix senyor Crafcow comprès. Verònica no sabia què fer, si riure o plorar. Asseguda a la seva taula, en aquell moment se la veia tan insignificant que me’n vaig compadir. Malgrat això, en agafar l’animaló per retornar-lo al seu lloc, vaig afegir:

—Però ella l’ha rebutjat…

Ara ningú no va riure, perquè la burla anava adreçada una mica a tots. També el senyor Crafcow, tot i que ell no figurava en la nòmina de pretendents, no per casat, sinó per flemàtic, semblà molestar-se una mica.

—De vegades em sembla que sou massa enginyós, Cubells…

Els altres es van dirigir a llurs taules i jo vaig penjar el mussol. A Verònica, més m’estimava de no mirar-la. Quan vaig fer-ho, molta estona després, ja s’havia recobrat i semblava la noia de sempre. Aquell dia, però, va haver de repetir algunes lletres.

A la tarda, quan faltava mitja hora per sortir, aprofità una de les seves obligades visites a la meva taula per a dir-me:

—Voldria parlar amb tu…

Ens vam adreçar al despatx i el meu pare tancà la porta al seu darrera. Semblava preocupat. Ja feia dies que ho semblava. I jo sabia per què. Amb tot, una vegada instal·lats un a cada butaca, vaig preguntar-li:

—I bé?

Ell s’escurà la gorja. Jo també, per dins. Aquestes converses, perquè veia venir el que em diria, no són mai planeres, ni agradables. Tots dos ens sentíem víctimes. Una mica l’un de l’altre, una mica de les circumstàncies. Però, ben entès, no ens ho confessàvem.

—Doncs bé —va començar ell—. Ara, o molt m’equivoco, tot això ja s’ha acabat. Vull dir el servei… He volgut que passessin uns mesos… Comprenc que necessitaves recobrar-te una mica…

Va fer una pausa. Per omplir el silenci, vaig donar-li la raó:

—Sí…

—En un mot —va prosseguir ell, anant al gra—, què penses fer? Està molt bé que escriguis, però…

Escriure? Mereixia aquest nom el que jo feia? Tenia vint-i-cinc anys i em sentia la vocació de crear, però me’n faltava desesperadament l’habilitat. De fet, travessava una crisi. Tota la meva vida, des de la guerra fins als vint-i-vuit anys, seria una llarga crisi d’inquietud. Era incapaç de fer res. Què eren les dues o tres dotzenes de contes, els dos o tres-cents poemes que havia escrit? Ja no en quedava gairebé res. En moments de lucidesa crítica ho havia anat destruint tot, gairebé tot. Em faltaven mitjans per a expressar-me, i jo no me n’adonava. No m’havia comprès, encara. I de les meves novel·les començades, què? Fragments, fragments i més fragments que no em sentia amb ànims de completar. Mai no podia arribar al final. Una desgana immensa, un disgust profund m’obligaven a interrompre totes les empreses de llarga alenada que emprenia, al principi amb fe, després ja sense ni això. Per endavant, presumia el fracàs. Què em passava? Sabia que dintre meu hi havia coses, coses que volien ésser dites, que tot un món vivia en les meves entranyes, un món que em turmentava amb la seva urgència d’ésser, i jo romania amb les mans caigudes al llarg del cos, incapaç de donar-li forma. M’ignorava. Ignorava la meva voluntat que un dia sorgiria poderosa per trencar tots els obstacles, ignorava que hi havia una manera de fer meva, amagada en qualque replec del meu esperit… Sofria de les llargues hores de meditació, sofria de la meva incapacitat quan, la ploma a la mà, el món que il·luminava encara no era el meu món i jo ho sabia. No creia en mi. Em veia com un d’aquests eterns aficionats als quals un miratge empeny cap a un destí que no és el seu, cap a un camp d’activitat on sempre són rebutjats. Però jo perseverava, per inèrcia, per ràbia, per disgust. Què podia fer? D’altra banda, hi havia els llibres, aquests enemics. Acabarien per ésser-ho. Em passava els dies llegint, devorant… La meva fretura era insana. Arribà un moment que no sabia fer res més que llegir. Em faltava temps per a la meditació reposada, em faltava temps i valor per cercar en les pregoneses de la meva vida què era i què volia. Em perdia en superfície. Cada dia aprenia una manera de fer les coses que no era la meva, cada dia recollia un missatge que em torbava… Aleshores?

Ningú no sabia res d’això, mai no n’havia parlat a ningú, absolutament a ningú. No hauria sabut com fer-ho. Em mancaven paraules, em manquen encara, per explicar-me. Era tot tan complex! Més del que volia creure jo mateix. Havia sortit llatzerat dels anys de guerra. La meva experiència em pesava com un cos mort. No sabia com desfer-me’n, no hi havia manera de desfer-me’n. Em calia temps, anys al meu davant per recobrar-me, per retrobar-me com havia estat, com podia ésser en el futur. Ara ni existia un futur, no existia res, llevat d’aquesta desgana que a penes em permetia vegetar. Arribà un moment que vaig deixar d’escriure en absolut. Per què? De què servia lluitar amb una matèria que se’m mostrava tan rebel? Després de tot, qui em necessitava?

Si alguna cosa, algú, m’hagués sostingut! Però no: res, ningú. El meu orgull em privava de comunicar aquella misèria. Afectava un somriure, un aspecte despreocupat, i tothom s’hi enganyava. Jo mateix m’hi enganyava, de vegades… És que, després de tot, no hi ha d’altres coses, al món? ¿Infinites coses a les quals podia dedicar la meva atenció? Però no, era inútil. Íntimament sabia que només hi havia una cosa, per a mi: escriure, escriure, escriure… Només escrivint podia manifestar-me com era, només escrivint podia assolir un cert equilibri espiritual, només escrivint podia donar un sentit a la meva vida. Jo havia nascut per escriure, calia que escrivís; tot el que no fos escriure m’era estrany i remot. Però encara no havia après a lliurar-me del tot, a escriure amb dolor, perquè aquell dolor, aquell sofriment d’aleshores era només disgust per la meva impotència. Una part de vanitat s’hi manifestava. Havia d’aprendre a desfer-me d’aquesta vanitat, havia d’aprendre a fer-me humil per entrar en el reialme tancat del meu esperit. Em calia comprometre tot el meu ésser, jugar-me la vida a cada ratlla abans de comprendre que sí, que podia escriure. Jo ignorava que això arribaria més tard o més d’hora, jo només sabia que els mots se’m convertien en cendra fins i tot quan parlava de mi.

—… però això ha de ser, en tot cas, una ocupació marginal, complementària —prosseguia el meu pare—. Ja saps que res no m’agrada més, però en aquestes circumstàncies… Tu mateix ho deus haver pensat, oi?

—Sí…

—Doncs bé, crec que ja seria hora que decidíssim en què pots ocupar-te. Tens alguna cosa en perspectiva?

—No. I tu?

Encreuà les cames i es va treure una cigarreta de la butxaca; mentre obria el paper per canviar-lo, va dir:

—Sí, havia pensat… en realitat havia pensat en diverses coses. Totes de caràcter agrícola…

—No —vaig protestar—, ja saps que no hi entenc res, ni em plau. Altrament… en fi, no tinc ganes de quedar-me aquí.

El meu pare va interrompre l’elaboració de la seva cigarreta. La meva resposta no li venia pas de nou, però no això l’afectava menys.

—Però aquí tens tots els mitjans de vida…

—Ja ho sé. Però no tot es redueix a mitjans de vida, per a mi. Ni crec que calgui convertir-se en un esclau de les habituds familiars… Aquí em sento, com t’ho diré?, desplaçat. Sí, aquesta és la paraula.

—Aleshores, vols anar-te’n a Barcelona?

—Aquesta era la meva intenció.

Ell reflexionà un moment, mentre acabava de cargolar la cigarreta.

—Ja ho veig. Això que la teva promesa sigui d’allí…

Jo vaig fer un gest de protesta. No era això.

—A mi ja saps que no em faria res venir a viure al teu poble —va dir ella.

Passejàvem per Montjuïc, com gairebé cada tarda. El sol encara cremava una mica i per això, deixant enrera les grans avingudes i la carretera, ens endinsàrem pels caminois que es perden entre la verdor. Al davant nostre caminaven altres parelles, i altres parelles ens seguien. Montjuïc sempre és ple de parelles.

Caminàvem lentament, abstrets en la nostra conversa, greus com persones que decideixen de llur destí. El decidíem cada dia, una mica cada dia…

—Ja ho sé —vaig contestar, sincerament convençut—, però és que sóc jo qui no té ganes d’estar-s’hi. Si més no, no per sempre.

—Però és que no és igual viure allí que en un altre lloc?

—No. No trobaries a faltar la ciutat, tu?

—No. Mentre estiguem junts, mes igual viure en un indret que en un altre.

Entendrit, vaig passar-li el braç per la cintura. Ella es reclinà contra meu, plorosa.

—Jos…

Naturalment, ens vam besar. El camí era solitari. Només hi havia d’altres parelles. Era com si no hi hagués ningú.

Vam tornar a caminar.

—Però és que tu no saps que allí sóc una criatura insòlita… —vaig dir-li aleshores.

—I aquí, no?

—No de la mateixa manera. Aquí ens ignorem els uns als altres; hom es perd entre l’aglomeració. Ets una unitat sense nom. Ningú no remarca que ets un ésser singular…

Ella, però, no em trobava pas singular. És natural. M’estimava. I em calia creure que m’estimava precisament perquè era com era.

—I, en tot cas, això només ho saps tu… —reflexionà.

—No —vaig dir-li—. Tot ens traeix. Fins i tot el nostre aspecte físic…

Ella va riure, pensant que ara parlava en broma.

—Per què et deixes aquestes patilles? —m’havia preguntat anys abans, molts anys abans, l’Aurora.

Ens vèiem en un carrer extrem, gairebé fora poblat, de cara a la nit. Ella sempre venia apressada, només disposava d’uns minuts. Gairebé mai no teníem temps de dir-nos res. Les nostres entrevistes cada dia eren més curtes, més fugisseres, més nervioses. A casa seva havien ensumat quelcom. O algú que ens havia vist junts els n’havia parlat. Ella temia una sorpresa… Malgrat això, encara li sobraven uns minuts per a retreure’m les patilles!

—Que potser no estan bé? —preguntava jo.

—No. No veus que ningú no les porta tan llargues?

—I això què hi fa?

—Sempre vols singularitzar-te. Fins i tot en això ets diferent dels altres…

—És que ho sóc en alguna altra cosa? —feia, una mica admirat. Potser encara era massa jove per a remarcar-ho.

—Sí, en tot —repetia ella.

—Ja em diràs…

—Sempre vas sol, com si no tinguessis ni amics ni companys…

—I això t’enquimera? —vaig dir rient—. Què em contestaries, si et confessés que precisament m’agrada anar sol?

—Veus? —triomfava ella—. Veus com ets diferent? No fas res com els altres. No vas mai al ball…

—Però si ni sé ballar! No m’agrada…

Ella picava de peus, nerviosa, indignada.

—Aquest és el mal. L’única cosa que saps fer és llegir, llegir i llegir! Sempre se’t veu amb algun llibrot a les mans…

Àdhuc això era un defecte. Ho era perquè em singularitzava.

—No deu pas estar prohibit, llegir —feia jo en broma.

—Però entre poc i massa!… Si vinguessis al ball, ens podríem veure…

—Sí? Com? Allí, instal·lada entre els teus pares… Més m’estimo anar al cine, la veritat.

—Això és perquè no m’estimes… —es queixava.

Mai no ens havíem dit que ens estimàvem. Ni ella ni jo. I és que tots dos devíem saber que no ens estimàvem. En el fons, les nostres entrevistes no tenien sentit. No hi havia res entre nosaltres. Jo era un ésser singular, havíem quedat en això d’una vegada per totes. Ella era un ésser profundament convencional. No hi havíem quedat mai, però no calia. Tot i això, continuàvem veient-nos.

—Si m’estimessis… I encara hi ha altres coses —seguia—. Ahir et van veure amb la Pura…

—És que no puc parlar-hi?

—No, perquè t’hi passes hores i hores. Sembla que festegis amb ella!

Jo somreia. Era la creu de la medalla.

—Has tornat a sortir amb l’Aurora… —es queixava dolçament la Pura.

—Qui t’ho ha dit?

—No veus que tot se sap?… I, després, ella va dient que vosaltres dos festegeu.

—Deixa-la dir.

—Però si no és veritat… Jo…

Callava. No s’atrevia a dir-me com la disgustava aquella sospitada duplicitat meva. Vorejant el mur de l’estació, anàvem i veníem sobre els mateixos dos-cents metres, d’un extrem a l’altre. Els vespres eren freds i tots dos ens arronsàvem sota els respectius abrics. En aquella hora gairebé no passava ningú. Els escassos veïns que retiraven del treball, ens adreçaven un cop d’ull distret. La majoria ni devien identificar-nos.

—No et preocupis —li deia jo—. No té cap importància.

—No ho sé… De vegades ets tan estrany…

—Estrany?

—No ets com els altres nois. Mai no sé quan et veuré… No vols sortir els diumenges… Ja sóc ben totxa, ja!

—Per què?

Però ella seguia el seu propi raonament:

—Si no vinc a la biblioteca, no et veig. I encara sóc tan bleda de posar-me al teu costat. Tothom ho veu…

—Doncs al costat de qui t’hauries de posar? —preguntava jo.

Ella no contestava i fèiem uns passos en silenci. Tots dos reflexionàvem profundament. De vegades em decidia a ésser sincer, ben sincer, i aleshores, sense necessitat que ella em pressionés, acabava per confessar-li que sí, que tenia raó.

—En realitat —li deia—, tu no hauries de voler sortir amb mi. Per què no t’hi negues?

Ella no contestava, però feia un gest de descoratjament.

—No veus que et fas malveure? En el fons, et faig molt de mal, i tu ho saps. En un poble, una noia no pot sortir dia darrera dia amb un xicot sense que els altres s’imaginin que hi ha el que no hi ha…

—Ja ho sé…

—Doncs? Em dius que sóc estrany. És que no ho ets, tu, també?

—No ho sé. Però si no ho sóc, m’hi faràs tornar.

Anàvem i veníem en la fosca, com dos sentinelles que fan els cent passos. Al final del carrer, al costat del pas a nivell hi havia la caseta del guardabarrera. Un raig de llum s’escapava per una de les finestres.

—Apaga el llum, cony!

S’apropà a la breu barrera, el fusell sobre l’espatlla. Ficà el cap a dins.

—Sempre fas el mateix… Per què no encens la pila?

—Se m’ha gastat —féu el de dins.

—Doncs a les fosques!

Nosaltres estàvem asseguts uns metres més enllà, esperant el matí. Ja no faltava gaire. Res, potser, no ho indicava en la qualitat de la fosca, però no ens calia consultar el rellotge per saber que començava a ésser tard. La riuada de camions havia cessat ja.

—Cada nit és el mateix —ens confià l’home—. En passen centenars i centenars, amb els fars apagats, l’un darrera l’altre… Per mi que se’n prepara una de grossa. De primer van passar molts homes, ara només passa material.

El lloc de control era als afores de la ciutat, potser a tres o quatre-cents metres. Una senzilla barraca de fusta. Per a nosaltres era el lloc indicat on esperar. Per allí havia de passar, forçosament, el camió de l’avituallament. Però encara disposàvem d’unes hores. El camió no abandonava la ciutat fins a les vuit.

—Més ens hauria valgut buscar una casa on dormir… —digué en Freixes—. No sé quin acudit us ha agafat…

No valia la pena de contestar. Ja eren les quatre de la matinada quan el tren ens deixà allí. Una hora intempestiva. Tot era tancat i mort. No hi havia ni un mal cafè obert.

—Amb les ganes que tinc de dormir! —insistia el xicot.

—Calla d’una vegada! —protestà l’Isidre—. Et penses que no en tenim nosaltres, també? Només faltes tu…

En Joan s’havia assegut per terra i, embolcallat en la manta, provava de fer una becaina, el cap contra la motxilla. Naturalment, era pena perduda, perquè nosaltres mateixos, amb la nostra intermitent conversa, el manteníem despert. Per si fos poc, encara hi havia l’individu del control, un xerraire com pocs n’he vistos. En aquella hora i mitja que havíem passat allí, ja havia tingut temps de contar-nos totes les campanyes en què havia pres part. S’havia donat tanta manya, de fet, que ara ja havia esgotat el tema. Tots ens n’alegràvem una mica.

Ara i adés, el darrer vehicle de la columna perdut en la nit, passava un cotxe, un camió. En sentir la remor, perquè gairebé tots circulaven amb els fars apagats, l’home ens deixava per plantar-se enmig de la carretera. L’insòlit és que no es fes esclafar. Aixecava el fusell, tot cridant. El vehicle s’aturava i ell hi ficava el nas per la finestreta. Feia que li mostressin els papers. Sempre estaven en regla, pel que vaig poder observar. També ens havia fet exhibir els nostres, quan ens presentàrem.

—On aneu?

—A l’Hospitalet. Hem d’esperar el camió de la bateria…

—Deveu portar papers, oi?

Hi passejà el raig d’una menuda pila que tenia a la butxaca.

—Està bé —va dir.

L’altre individu era més callat. De tota manera, gairebé no l’havíem vist. Poc després de la nostra arribada, llençà la cigarreta que fumava i va desaparèixer dintre la barraca. Ja no en va sortir fins que es féu clar. La seva veu només l’havíem sentida quan es defensà dels retrets del seu company per haver encès el llum de petroli que tenien dins.

Amb el dia, s’aixecava un airet viu que ens obligà a embolcallar-nos més estretament en les nostres mantes. No teníem capots. Mantes i prou. En Freixes, allunyant-se, orinà contra un arbre i després començà a passejar-se amunt i avall al llarg de la cuneta. L’Isidre no tardà a imitar-lo.

—Tot em fa mal —va dir.

Els altres badallàvem, els del control compresos. En Joan va treure una llauna de carn de la seva motxilla. En Joan sempre tenia gana. Tots teníem sempre gana. A Barcelona ens havien donat un xusco per cap i dues llaunes de carn argentina, a partir entre tots quatre.

—No vols esmorzar?

Era molt aviat, encara; m’hauria estimat més esperar una mica, però sabia que si no aprofitava l’ocasió em quedaria sense carn. En Joan, sense adonar-se’n, se la menjaria tota.

—Sí.

Amb el seu punxegut ganivet obrí la llauna. L’Isidre i en Freixes se’ns aproparen i, seduïts per l’exemple, decidiren obrir la seva.

En Joan deixà la llauna per terra, es va treure el xusco i en tallà dues gruixudes llesques. Després llescà un tros no menys respectable de la vermella i atapeïda carn. M’allargà el pot.

—Té.

Als cinc minuts tots menjàvem. El paisatge, al nostre entorn, a poc a poc anava perdent aquell aspecte fantasmagòric que li donava la lividesa de l’alba. L’horitzó s’esclarissava i un sol tímid, poruc, estenia els seus raigs sobre la terra. Nosaltres ens vam desplaçar cap al camp que queia al costat de la carretera, perquè ací els arbres que la vorejaven eren massa tofuts i tot el voltant de la barraca quedava a l’ombra.

En acabar, vam encendre les cigarretes. Eren prop de les set.

—Encara una hora… —va dir l’Isidre, referint-se al nostre camió.

Els dos homes del control havien encès un llum d’esperit i es preparaven cafè. No ens van convidar. Tampoc nosaltres no els havíem ofert esmorzar del nostre.

—Ja el coneixereu, el vostre camió? —ens va cridar el garlaire.

—No els fas aturar tots?

—Però vosaltres no badeu… No us vull tenir tot el sant dia aquí.

—No et preocupis, a les vuit serem fora.

A les vuit, però, encara érem allí. I a les nou.

A dos quarts de deu feren llur aparició mitja dotzena d’avions.

Venien de terra endins. D’antuvi vam sentir el bramul de les sirenes de la ciutat propera. Després els vam veure, sis ocells negres que avançaven amb aquesta falsa lentitud que tenen les coses en la llunyania. Quan les sirenes van emmudir, el roncar dels motors davallà com un zumzeig que anava creixent. Vol i zumzeig tenien quelcom de majestuós. També quelcom d’horripilant.

El del control va dir:

—No vénen per nosaltres. Cada dia passen de llarg…

Tot i això, vam estirar-nos per terra. Els avions s’apropaven. Aviat els vam tenir sobre el cap. Ara, a mesura que progressaven cap a la ciutat, descendien. Vam començar a desconfiar de les paraules de l’individu del control.

De sobte, un dels ocells es deixà anar amb un ronc estrident, fendí l’aire, dret al seu davant, i aleshores, cap a les primeres cases, al llarg de la carretera, vam sentir el crepitar de les metralladores. Els altres anaven davallant també, però més lentament. Després vam oir l’explosió de les bombes.

—Doncs, mira que ho has encertat!… —es queixà l’Isidre.

Tot allò, però, tenia lloc massa lluny. Ens semblava que tenia lloc massa lluny. Vam tornar a incorporar-nos, espiant l’horitzó, on, contra la nostra espera, no s’aixecava cap columna de fum. Les explosions, en canvi, se succeïen. El roncar dels motors gairebé era inaudible. Els avions s’allunyaven cap al mar.

De sobte, tot cessà; es féu un gran silenci. Al nostre entorn tot havia callat. Nosaltres continuàvem fitant la ciutat.

—Tornaran —va assegurar en Freixes.

La primera cosa que vam sentir, abans i tot que el zumzeig del motor, fou el crac-crac de les metralladores. Un dels avions sortia del poble i al llarg de la carretera sembrava una línia de projectils. No podíem endevinar per què. Més amunt hi havia un parell de cotxes i un camió, tots tres aturats arran de cuneta. Llurs ocupants devien haver-se precipitat als camps veïns. No els vèiem.

—Ràpid! —digué l’individu callat.

Es posà a córrer cap a uns munts de terra que es dreçaven al nostre darrera. Aleshores vam veure que s’hi obria la boca de dues coves. D’una correguda ens hi llançàrem, mentre l’avió s’atansava inexorablement. Les coves no eren gaire profundes, a penes la llargària dels nostres cossos. A més, eren obertes en direcció a l’aparell. Però més valia allò que res.

El tecleig de la metralladora era cada vegada més proper. Dins la cova, les nostres respiracions, convertides en un panteix, muntaven cap al sostre, d’on ens eren feixugament retornades. Feia pudor d’humit i una capa de palla mig podrida ens omplia els narius amb la seva fètida bravada. L’avió, al nostre darrera, roncava com un condemnat. Però nosaltres només teníem orelles per la crepitació de la metralladora. Materialment, vam sentir la proximitat de les bales que ens fregaven. La ràfega es tirà per damunt nostre, cova endins, mossegà la terra dels fons amb un pap-pap!, sord i inofensiu, tot de menudes pedres es precipitaren paret avall com si un infant les hagués arrencades amb els dits. Després, tot passà.

En aixecar el cap, vaig veure la mà d’en Joan. S’havia estirat tan llarg com era, els braços endavant, les mans tocant la paret del fons. I ara, d’una d’aquestes mans creixia una taca de sang que li omplia el dors i el palmell, xopava la terra… Ell no es movia.

En Freixes també ho havia vist i tots dos ens incorporàrem gairebé al mateix temps.

—Joan!

Com que no contestava, en Freixes el va tocar, espantat tot d’una. Aleshores es va moure una mica. Tenia les dents tan serrades, que ni podia parlar. Estava pàl·lid com una paret emblanquinada.

—Joan! —repetí en Freixes.

Ell obrí la boca, va moure els llavis amb esforç.

—La guerra… s’ha acabat… —barbotejà, i acotà el cap.

Després, vam veure que una altra bala li havia entrat per l’esquena.