5

Els ulls li espurnejaren i va mirar-se la vermellor del braç, on l’Adela l’havia pessigat. Va agafar-la per les trenes i estirà llargament, amb una obstinació gairebé obsessiva. La noieta proferí un xiscle i la senyoreta Maria, plantada davant la pissarra, es tombà amb un sol moviment del cos.

Va restar uns segons immòbil, estudiant la classe, i a la fi preguntà:

—Qui ha cridat?

Ningú no va dir res, però les noies miraven dissimuladament cap al pupitre que compartien l’Adela i la Matilde. La mestra va seguir els esguards i observà les dues cares congestionades.

—Matilde! Adela! Heu estat vosaltres?

—M’ha estirat les trenes!

—Ella m’ha pessigat!

La mestra deixà el guix i, curosament, amb calma, va espolsar-se les mans, l’una contra l’altra. Avançà pel passadís, entre la doble renglera de pupitres, i va aturar-se davant les dues noies.

—Qui ha començat?

—Ella!

—M’ha pres una estampa!

—No és veritat!

La senyoreta Maria ja allargava la mà.

—A veure-la, aquesta estampa.

La Matilde no es va moure. L’altra la denuncià:

—La té al llibre de lectura.

La mestra va agafar-lo i el fullejà.

—És aquesta?

—És meva. M’havia caigut i…

—Mentida! M’ha caigut a mi…

La mestra les va mirar llargament totes dues, sense abandonar la cartolina que ara subjectava amb dos dits de cada mà.

—Molt bé. La partiré i us en donaré la meitat a cada una…

L’Adela protestà sense ni pensar-s’hi:

—No, senyoreta! Jo…

Va esperar que la Matilde obrís la boca, però la noieta mirava davant seu amb un esguard tossut.

La mestra es dirigí a la seva taula, on deixà l’estampa abans de fer:

—Matilde!

La Matilde no va contestar, ni la mirà, i ella va atansar-se de bell nou pel passadís, entre el silenci nerviós i encuriosit de les altres alumnes.

—Matilde, per què has dit una mentida?

—No n’he dit cap. És meva.

—M’ha caigut a mi!

—Calla, tu. Aixeca’t, Matilde.

La noieta va avançar els peus, replegats sota el seient, i va posar-se dreta de mala gana.

—Per haver mentit, sortiràs de classe i estudiaràs la lliçó vint; després te la preguntaré. I per haver-vos distret mentre jo explicava, totes dues m’escriureu cinquanta vegades: «A classe no es juga i s’escolta la mestra».

L’Adela va dir:

—Sí, senyoreta.

La Matilde no va dir res.

—Apa, agafa el llibre i surt.

Va acompanyar-la fins a fa porta, sense abandonar el seu posat més sever i distant. Després tancà i la Matilde va quedar-se sola.

Es va asseure al darrer graó, davant la porta de la classe dels nois, però no obrí el llibre. Mirà cap al despatx, tancat, i seguidament enlaire, cap a les escales que menaven al pis on vivia el director; no se sentia res ni es veia ningú. Aleshores, arrossegant-se de graó en graó, anà davallant fins a l’entrada, on es va refugiar a l’angle de la paret en veure que dos senyors que venien parlant acabaven d’aturar-se arran de porta.

—És una llàstima que no poguessis venir. En Bofill va fer un discurs de primera.

—Ja ho llegiré a «La Publicitat». Veig que ocupa una pàgina sencera.

—Sí, i que diu unes veritats… Va deixar en Romanones com un drap brut. Però amb manetes, saps?, com aquell qui no hi toca. Expert en parteratges de ministeris, li va dir!

L’home va riure mentre l’altre continuava endavant. Va encalçar-lo tot dient:

—Ara, la situació…

Però el restant es va perdre i la Matilde ja obria el llibre. El va tornar a tancar tot de cop i, passats uns moments, s’aixecà. Va treure el nas per la porta del carrer i espià cap a Pere IV. Els dos homes, novament aturats, més amunt, ara gesticulaven.

Quan va sentir la veu, no se sobresaltà, sinó que va girar-se tranquil·lament. Era el senyor Voliar que, des del reclau de l’escala, preguntava:

—Ribera, què hi fas aquí?

—M’han castigat.

—No pas a mirar el carrer, suposo…

Ella va fer que no amb el cap, silenciosament. L’home va impacientar-se.

—Apa, què esperes? Puja!

Va estrènyer el llibre entre les mans i anà pujant els graons amb una lentitud deliberada. Quan la va tenir més a prop, el director s’interessà:

—Quina n’has fet?

—No he fet res.

—Sí, és clar. Ja sé que és inútil preguntar-t’ho. Seu aquí i no et moguis. Què t’ha manat, la senyoreta?

—Que estudiés tota una lliçó.

—Doncs, això és el que has de fer.

Passà pel seu darrera i pujà cap al pis de dalt després d’ajustar la porta del despatx que s’havia quedat oberta.

Ella va esperar, tancà de bell nou el llibre i va repenjar el cap contra els genolls alçats. En sentir de nou la porta, no va canviar de posició. Els passos van aturar-se un moment al seu costat, però ningú no li digué res, i aleshores, en sentir que els peus es movien, va espiar per sobre dels braços l’esquena ampla que desapareixia cap a l’interior del despatx. Va alçar la testa i li féu una llengota. Tot seguit es va posar dempeus i corregué cap a l’altra banda de replà. A punt de precipitar-se escales avall, però, va aturar-se. Somrigué, s’ajupí i, amb dos dits clavats al carnal de les bragues, contemplà el filet de líquid que s’escorria de graó en graó.

Després tornà a seure on el director li havia indicat i obrí el llibre definitivament. Va anar llegint a poc a poc, fins que cinc minuts abans de plegar la porta de la classe es va obrir i la senyoreta Maria digué:

—Entra!

Aleshores va distingir el rastre humit que es perllongava escales avall i acabà de sortir al replà.

—Què és, això?

Ella, sense replicar, va seguir l’esguard de la mestra.

—Que potser no saps contestar? Què és?

—No ho sé. Ja hi era.

La dona se la va mirar amb una expressió recelosa.

—T’has orinat, oi?

—No, senyoreta. Deu haver estat un gos.

—Vols que et torni a castigar?

Va mirar-la, però no digué res. Simplement, esperà. La senyoreta Maria va cansar-se’n primer.

—Passa, passa, que amb tu no acabaríem mai!

Van entrar a classe en el moment que sonava el timbre. La mestra la subjectà pel braç.

—Tu et quedes a donar la lliçó. Vosaltres, aixequeu-vos.

Ella va preguntar:

—Puc anar al wàter?

—Al… No!

Va picar de mans i les noies abandonaren els pupitres ordenadament. Ella va esperar en un costat, fins que passà l’Adela. Allargà la mà ràpidament i, aprofitant que la mestra havia avançat cap a la porta, va estirar-li la trena. Després li va treure la llengua.