50

Sobrenedà unes aigües tranquil·les, emergint d’una dotada profunda i tèrbola de la qual no sabia com s’havia escapat, i un instant després obrí els ulls a la llum hivernal que entrava per la finestra mal ajustada. Li van caldre uns segons per retrobar-se dins del llit i recordar que estava malalt. Ara, però, la febre semblava haver desaparegut i se sentia càlid i confortable sota els llençols.

Una remor, potser el soroll d’una cadira desplaçada de lloc, li féu dreçar l’orella abans de cridar:

—Senyora Mercè…

El soroll es va repetir, més distint, i seguidament unes passes s’atansaren pel dormitori. La noia, granada i menuda, avançà fins al llit amb un somrís. No era la portera. Devia veure la pregunta implícita en el seu esguard, car va dir:

—Sóc la infermera. La portera m’ha donat la clau.

Assentí amb el cap mentre recordava que el doctor Melià li havia dit que no es podia quedar sol, que li calia escollir entre ingressar en una clínica o posar-se una infermera a casa. Ell mateix s’havia preocupat de cridar-la.

—Sí…

—Com se sent?

—Bé, ara.

Li recordava alguna cosa, algú vist o entrevist potser molt de temps enrera, però li era difícil de precisar-ho. Preguntà:

—No la conec?

La noia féu que sí, somrient amb la seva cara revellida i alhora una mica infantil.

—Veig que té bona memòria. Sóc la germana d’en Ferrer. Jo també l’he conegut de seguida, tot i que quan he entrat dormia.

—Ferrer?

No acabava de trobar la imatge corresponent i cercà en la profunditat del seu cervell. Ella precisà:

—Sí, van estar junts al front. Quan els van donar permís, vostè va venir dues vegades a casa…

—Ah, sí, ja ho recordo! Vostè era una noieta molt jove!

—Sí, gairebé una nena.

Ell va girar-se, cercant una posició més còmoda.

—De manera que ara és infermera…

—Sí.

Va aclucar els ulls i es regirà altra vegada. La febre no se n’havia anat, perquè tornava a sentir-se calent i els llençols el molestaven.

—I el seu germà, què fa?

—Encara és a Amèrica. No ha tornat més.

No sabia que se n’hagués anat. Potser ni havia tornat a pensar en ell, des d’aquells dies de Guadalajara. La noia afegí:

—Va acabar els seus estudis allí i ara té una càtedra a la Universitat de Princeton.

—Està bé, això…

Recordà que havia començat a estudiar enginyeria quan la guerra va interrompre els seus projectes. Era un noi callat, una mica renegaire, que sempre duia un llibre o altre damunt. La seva germana també era callada, aleshores, perquè cap de les dues vegades que va estar a casa seva no li va veure obrir la boca. Digué:

—He oblidat com se diu.

—Qui, jo?

—Sí.

—Elena.

Devia observar la seva agitació, com desplaçava les cames d’una banda a l’altra de llit.

—Es troba més malament? Potser l’amoïna parlar…

—No, estic bé, i m’agrada tenir companyia. ¿No ha dit quan tornaria, el doctor Melià?

—Demà al matí. No té res greu, sap? Una mica de grip… Però s’ha de vigilar, perquè a vegades hi poden haver complicacions.

—Sí, ja sé.

Cercà el mocador sota el coixí i va mocar-se, una mica humiliat d’haver de fer-ho davant la noia. Després se li van acudir altres humiliacions possibles, i la seva inquietud augmentà.

—No es desabrigui. Aquest pis és molt humit…

—Com que mai no s’hi fa foc…

—És clar, vostè hi deu parar poc.

Tornà a desplaçar els peus i després va moure les mans. Cada cop estava més incòmode i tot li feia mal.

—Quants dies m’hi hauré d’estar, al llit?

—Tres o quatre si no passa res.

Com aniria l’oficina? Havia telefonat tot seguit que el metge va dir-li que es quedés a casa i no fes imprudències que podia pagar cares. Sortosament, feia tres setmanes que, després d’una llarga espera, li havien instal·lat l’aparell.

—Quina hora és?

—Dos quarts de cinc.

Devia haver dormit un parell d’hores, potser una mica més, però més que una dormida havia estat un ensopiment provocat per la febre. Ara tornava a sentir-se ensonyat i va cloure de nou els ulls. La noia no digué res i ell va abandonar-se com qui rellisca per un pendent molt inclinat.

Quan tornà a remuntar-lo, l’Elena no era al dormitori i observà que pel balcó no entrava gens ni mica de llum. Va mormolar:

—Elena…

La noia va acudir a l’acte, com si hagués estat esperant a l’altra banda de porta.

—He tornat a dormir?

—Sí. Ara que s’ha despertat, li donaré un comprimit.

La noia va allunyar-se i ell restà en la fosca relativa del dormitori, car el llum del menjador era encès, i la porta s’havia quedat oberta. Va sentir la remor breu i musical de la cullereta que remenava alguna cosa dins d’un got.

—Li encendré el llum de la tauleta, no li sembla?

—Sí, més val.

Després va incorporar-se sobre el coixí per tal de beure.

—Què és?

—Un febrífug.

Retornà el got i va estirar-se de bell nou. Aleshores descobrí que tenia ganes d’orinar i una mica de suor li brollà sobre el pit i el ventre en pensar que no es podia aixecar despreocupadament i… Però, per què no?

Rebutjà els llençols i l’atmosfera glaçada de la casa va mossegar-li els membres. Apressadament, va tirar-se la bata sobre les espatlles i disminuí el volum del cos amb un arrauliment del ventre.

Ella el va sorprendre quan abandonava el dormitori.

—On va, ara?

Va sentir que es ruboritzava i evità la seva mirada.

—Una necessitat…

I va córrer cap al wàter sobre unes cames que li feien figa i s’entrebancaven.

En sortir, ella l’esperava al llindar de l’habitació i, severa, digué:

—No ho faci més, això. ¿Per què es pensa que sóc aquí, sinó per cuidar-lo?

—Ja ho sé.

—No se n’ha de donar vergonya.

Va murmurar unes paraules inintel·ligibles i tornà a colgar-se. Ella va acotxar-lo com a un infant.

—Sembla mentida que siguin homes grans i decidits…

—Això de decidits…

Ella, potser per ajudar-lo a recobrar-se del seu atabalament, indicà:

—Ja sé que sempre ho ha estat força… Recordo el que ens contava el meu germà, i els seus discursos quan va venir a casa…

—Potser sí.

—Com ell…

Va fer una petita pausa, canvià la tonalitat de la seva veu i, amb una altra mena d’interès, prosseguí:

—Per això fins i tot m’ha sorprès de veure’l. Sempre m’havia pensat que també era fora.

—No.

—Però devia marxar…

Va limitar-se a negar-ho amb el cap. La noia va explicar:

—Nosaltres, si no hagués estat per la mare, ens n’hauríem anat tots. Però estava malalta, aleshores. I si ara no fos tan vella… És tan difícil de resignar-se!

No sabia si l’acabava d’entendre. Això no obstant, va fer:

—Quan no queda altre remei… Entre tots, potser hem exagerat.

Ella el fità, estranyada.

—Vol dir…? Em costa de creure que és vostè qui parla així!

Va comprendre la seva desil·lusió, i se n’irrità. ¿Que potser pretenia demanar-li comptes d’alguna cosa? Una desconeguda, una noia que havia vist dues vegades quan era una criatura… Què n’havia de fer? Però després va haver de confessar-se que sota la seva irritació covava un sentiment incòmode, de culpabilitat. Mirà de foragitar-lo i, sense gaire esforç, es refugià en el malestar físic que encara augmentava.

Ella va continuar reflexionant:

—Però és clar, ara està malalt…

I després, impersonal:

—Vol alguna altra cosa?

Va denegar, més incòmode encara per la distància que creixia entre ells. Seguidament, va tancar els ulls, mentre la noia abandonava el dormitori.