46

Van pujar enllaçats, a les fosques, ell guiant els seus passos insegurs. En arribar al capdamunt del tram, va dir:

—Ara hi ha el replà.

Però ella va ensopegar i la mà va subjectar-la més fort, per sobre les anques. Va sentir que la noia li passava el braç pel coll i, en la nit que els envoltava, va cercar-li els llavis.

—Caurem…

Ensopegaven ja amb el primer graó de l’altre tram i Van continuar pujant, cada cop més lents. Aleshores van sentir la porta del carrer i tot seguit el llum es va encendre. Ell s’aturà, admirat.

—Però si a nosaltres no ens ha funcionat!

Després la va arrossegar escales amunt, de pressa, ficà la clau al pany i obrí. Ella es va deixar anar contra la porta, part de dins.

—Estàs cansada?

—Aquesta correguda…

Va agafar-li la mà i la dugué cap al menjador. Ella preguntava:

—I tot això per tu sol?

—Per ara, sí. Vine.

La porta del dormitori s’havia quedat oberta i l’ajustà al seu darrera. El balcó també era obert, i va haver de deixar-la per anar a tancar-lo. Després va girar-se-li.

Ella no s’havia mogut de lloc i va mirar-la complagut, amb un somrís. Quan se li atansà, va agafar-li totes dues mans, encara mirant-se-la, però ella es deslliurà i va repenjar-se-li.

—Trobes que he fet ben fet?

No li va respondre amb paraules, i ella tampoc no devia esperar-ho. Van restar un moment enllaçats i, en separar-se, ella examinà el seu voltant per primera vegada.

—De manera que és aquí on duus les secretàries…

—Només una: tu.

Va veure que la Carme li somreia, afalagada. Costava poc d’afalagar-la.

—Em vols ensenyar el lavabo?

Van travessar el menjador i la va dur cap a l’altra banda. Ella es va tocar els llavis davant el mirall i després obrí la boca per mirar-se les dents, com feia sempre. En Domènec li somreia. Va girar-se i, dòcilment, se li atansà. Ell va trobar-se-la entre els braços, s’ajupí i va subjectaria per sota dels genolls.

—Oh!

Però pesava i la deixà de bell nou, amb prou lentitud perquè la mà, que relliscava, s’entretingués sota el vestit. Ella no va dir res, arraulida contra seu.

—Vine.

Travessaren el menjador per segon cop, cap al dormitori. Amb el peu, sense desenllaçar-la, féu petar la porta.

Va sentir-la manyaga sota els seus dits que l’acariciaven, però després va veure que allargava la mà i, seguint-la, observà com els dits es tancaven sobre l’interruptor. El dormitori va quedar-se a les fosques.

Aleshores se li escapolí i va sentir-la caminar per la cambra. La lleba del balcó va grinyolar feblement i la llum de la nit tardoral s’apoderà de l’habitació com una gran mà propicia i amical. Sota la celístia, ella va atansar-se-li de nou i preguntà:

—No trobes que està més bé, així?

Va fer que sí amb el cap, però s’adonà que ella no el podia distingir i digué:

—Molt més bé.

Ella va riure i s’instal·là sobre el llit, asseguda. En Domènec retrocedí fins a la banda de l’ombra i, en apropar-se-li, sentí les seves mans i, després, la tebior de la pell a l’altura del pit.

Ni l’un ni l’altre no van dir res i, en mirar-la, ell va veure; que havia tancat els ulls. El cos palpitava amb el riu de sang que corria cada cop més de pressa i en Domènec va trobar-se endut, i penetrat, per una vaga sentor primaveral, d’humus en renovació, com si s’hagués ajaçat damunt la terra, una terra xardorosa que venia al seu encontre i el cercava tendrament.

Van continuar callats en la quietud de la sang que reprenia el seu ritme, fins que ella, a cau d’orella, sospirà:

—Estimat…!!

El cor glatí més fort, car mai ningú no havia tingut una veu com aquella. Encara que fos un error, va estroncar-la amb els seus llavis, altre cop impacients. Però ella ja fugia i, uns segons, la va veure retallada contra el balcó. Després s’adonà que corria cap a la porta.

Va esperar, fumant una cigarreta, però tot i que la seva orella espiava la remor dels passos, no encertà a sentir-la. Va sentir, en canvi, la mà contra el ventre, i la va veure reclinada.

La frescor de la pell va produir-li una breu esgarrifança, però tot seguit el benestar tornà a penetrar-lo, més profund, més complet.

—Carme…

Com dir-li que era meravellosa? Ella, però, que potser l’havia entès, va riure amb una rialla clara a la qual es barrejava quelcom de càlid que ressonava dins, al fons de tot, en l’entranya d’on el riure naixia. Recomençà:

—Ets una noia…

Ella el va interrompre:

—No sóc cap noia, Domènec.

Ja ho sabia, però no havia volgut dir allò. Amb tot, ara va fer:

—Tens ganes de parlar-ne?

—No. Per què? Ja no té cap importància.

—És veritat.

No la tenia. No l’engelosia res del que hi podia haver hagut en la seva vida abans de conèixer-lo a ell. Perquè tots els homes que el precediren eren la força, l’impuls que li permeté d’ésser tal com era actualment. I era així com la volia, ara que acabava de conèixer-la.

—Et volia dir que ets una noia deliciosa.

—Tu trobes?

La rialla li bullia per dins, complaguda.

—Sí, Carme. I si t’ho dic, és perquè ho sé.

—Ja m’ho penso. Sempre he cregut que en deus haver tingut moltes, de dones.

—Sempre?

—Bé, des d’aquell dia que vaig entrar al despatx del senyor Monner quan tu hi eres. Vaig veure com em miraves.

—Sí, m’ho vas dir.

—Però potser encara no t’havia dit que també a mi em van venir ganes de conèixer-te… més bé. Més i més bé, saps?

Reposà els llavis en els seus i de bell nou va sentir aquella mena de palpitació, i l’olor de la terra que hom treballa i estima perquè retorna l’amor i els treballs… S’hi endinsà.