15

Van aturar-se a contemplar l’escamot que pujava pel mig de l’avinguda de Mistral, i en aquell precís instant va espetegar la descàrrega de fuselleria. Els homes es van desplegar desordenadament cap als costats, on cercaren un refugi en les escales properes. Tots duien les armes a les mans, però cap d’ells no havia disparat encara. Un xicot jove va saltar al seu costat i cridà alguna cosa, potser:

—Què feu?

No ho va entendre bé. Però tot seguit el xicot va aturar-se, es girà i la Lluïsa va sentir la mà que l’engrapava una mica més amunt del colze. Simultàniament, la noia es va queixar sota el dolor de la carn violentament esquinçada i el desconegut va deixar-li anar el braç com si fos un ferro roent. Aleshores va veure que la pell se li omplia de sang.

—De pressa, que us mataran!

La urgència de la seva veu les va treure de llur immobilitat i totes dues van seguir-lo cap a l’entrada. Ja hi havia algú altre que disparava, agenollat, apuntant cap a un terrat de l’altra banda.

Elles van córrer cap dins, amb el xicot. L’altre va dir entre dents:

—Maleïts! N’hi ha a tots dos costats…

El carrer s’havia quedat net en uns segons, però ara ella només sabia mirar-se el braç, i va veure que també l’Anneta s’inclinava al seu damunt amb els ulls oberts. El xicot s’examinava el dit, car la bala els havia fregat tots dos, però va desviar la seva atenció cap a la ferida de la noia i, gairebé puerilment, preguntà:

—És greu?

I tot seguit exclamà:

—Per què carall us quedàveu allí com dues encantades?

Ni ella ni l’Anneta no van saber contestar-li, i el noi li examinà el braç.

—Sembla superficial.

Era molt jove, va observar, i tenia una veu manyaga, tot i que ara parlava excitadament.

—Però més valdria curar-ho…

La sang degotava lenta, però seguida. Potser no era tan superficial com semblava, la ferida.

Amb el fusell a l’altra mà, va fer-les pujar cap als pisos. Aleshores va veure que gairebé tots eren oberts i que la gent havia sortit a l’escala. Més amunt distingí un grup armat que forcejava la porta del terrat, cosa que va trobar estranya, car algú altre de l’edifici havia de tenir la clau.

Ell es va aturar a frec de les primeres persones.

—No hi ha ningú que pugui curar aquesta noia?

Una dona es va separar de les altres veïnes, cap al pis que es veia darrera. Van entrar tots tres darrera seu i la seguiren cap a la cambra de bany. La dona va dir:

—I vostè?

Tots van mirar-li el dit, encetat prop de la falange. El xicot s’arronsà d’espatlles.

—No és res.

—Vol que l’hi emboliqui?

S’ho deixà fer i, per damunt de l’espatlla de la dona, va llambregar-les amb un esguard sorrut.

—Què hi fèieu, al carrer? No són dies de voltar…

—Ja ho sé…

Havien sortit de casa amb la intenció d’anar només fins a la plaça d’Espanya, però en veure els carrers tan tranquils decidiren continuar fins al mercat de Sant Antoni, per l’avinguda de Mistral.

La dona va tallar la gasa amb què acabava de protegir el dit i nuà estretament els dos extrems abans de girar-se-li. El xicot digué:

—Gràcies.

I a elles, gairebé durament:

—Una altra vegada, més val que us quedeu a casa…

I va sortir. La dona els preguntà:

—Us heu espantat?

—Una mica.

—Us donaré un cordial.

De primer, va desinfectar-li el braç i va posar-li una gasa, com havia fet amb el noi. Ella mirava cap a la porta, amb la vaga idea que tornaria, però de segur que se’n devia haver anat cap a la teulada, o potser a la porta del carrer, amb els seus companys. La fusellada no havia pas cessat.

La primera pausa es va fer mentre bevien el licor que la dona va servir-los al menjador, però l’estrèpit va reprendre gairebé immediatament, i ella va dir:

—Més val que us quedeu fins que això s’acabi. No és prudent, sortir.

No van quedar-se dins del pis, sinó que se n’anaren a l’escala, on encara hi havia, altres veïns, entre els quals esperaren, silencioses. Podien sentir perfectament que, des de baix, algú disparava sense interrupció, però després van adonar-se que eren dos fusells diferents.

Un vellet comentà:

—Al carrer, n’hi ha uns quants d’estesos. M’estranya que no hagin fet una estossinada, perquè ens han agafat entre dos focs.

—Els caçaran, no es poden pas escapar.

El vell era més escèptic:

—Qui ho sap! Les escales tant serveixen per a pujar com per a baixar…

I va riure amb una rialleta seca. Van sentir-se corregudes cap a la banda de dalt i dos xicots, amb les armes a les mans, van saltar pels graons, escapats cap a l’entrada.

L’Anneta va insinuar:

—I si pujàvem al terrat…?

—I ara! Vosaltres no us bellugueu d’aquí!

Ho havia dit la dona, la qual tot seguit preguntà:

—On viviu?

—Al carrer de Sant Roc.

—Ja ho saben, a casa vostra, que heu sortit? Passaran angúnia…

Es van mirar amb una llambregada culpable, ja que se n’havien anat sense dir res. És clar que l’Anneta gairebé no tenia ningú; la seva mare ja era com si no fos d’aquest món.

Algú va baixar dels pisos alts i, satisfet, va dir:

—Ja els estan desallotjant.

Una dona manifestà:

—Per força havien de tenir algun còmplice als pisos…

—Oh, és clar!

Ara només se sentien trets aïllats i a l’entrada de la casa s’havia fet el silenci, com si tothom se n’hagués anat. Per precaució, però, van continuar esperant. El vellet, que havia desaparegut, tornà. Devia haver mirat pel balcó, perquè va dir:

—A l’altra banda ja no en queda cap… Deuen haver telefonat demanant reforços, hi ha dos camions que de primer no havia vist i tots els terrats són plens de milicians.

Tothom ho volgué veure i l’escala va buidar-se en uns segons. Elles dues anaven a seguir la dona, però la Lluïsa es va repensar i arrossegà la seva amiga cap a baix.

Tal com havien pensat, a l’entrada ja no quedava ningú, però quan es disposaven a sortir al carrer es van sentir més trets, llunyans, com si encara es perseguissin per les teulades, i van aturar-se. Més avall hi havia dos homes que recollien un dels morts; devien carregar-lo al camió, i elles no es van atrevir a sortir prou enfora per seguir la maniobra.

No es van moure fins que baixaren tres homes armats, tots tres joves, bruts i suats. Simultàniament, observaren que l’avinguda començava a poblar-se de milicians.

—Ja es pot sortir?

—Sembla…

Els van seguir al carrer. Un dels camions que havia vist el vell ja se n’havia anat amb els morts i ferits i els homes s’enfilaven a l’altre, tan mal aparcat que tenia una roda sobre el passeig.

El xicot feia la volta a la cantonada quan elles pujaven per la vorera. Devia haver sortit per una escala de l’altre carrer. Un camal dels pantalons li penjava, esquinçat. Van aturar-se, però ell les mirà breument, sense reconèixer-les, i hauria passat de llarg si ella no hagués dit:

—Els heu agafat tots?

—Sí…

Aleshores li va somriure i els seus ulls es desplaçaren cap al braç embenat.

—Ah, sou vosaltres! Com va, aquest braç?

—No ha estat res.

Va veure que continuava examinant-la amb atenció, com si fins aleshores no la descobrís. Al cap d’uns moments, féu:

—M’agradaria assegurar-me que se’t cura bé. Potser…

Ella va esperar, complaguda, i va somriure per encoratjar-lo.

—Què et sembla si diumenge… Vull dir que ens podríem trobar…

L’Anneta va intervenir:

—No li pots pas dir que no. Ens ha salvat la vida…

—No ho dic pas.

—A la plaça d’Espanya, a les cinc? ¿A la sortida del metro…?

—Sí… Em dic Lluïsa.

—I jo Domènec. Fins diumenge, doncs. Ara m’he de reunir amb els companys.

Van seguir-lo amb la mirada i ell es girà encara a somriure’ls. Després ella va dir:

—Anem, que és tard.