22

Algun oficial impacient i desficiós devia haver ordenat, no devia fer gaire, que volessin el pont, i es van veure obligats a passar el riu a gual. L’aigua freda els va sorprendre amb els seus pessics acerats i ells van serrar les dents, avançant, enfonsant-se en el corrent, fins que els arribà al baix ventre. Després el llit tornava a pujar dolçament cap a la riba.

Es van asseure sota els arbres i en Cirés, que era l’únic que en duia una muda, va posar-se uns pantalons secs. Els altres van buidar les sabates i es van escórrer els mitjons. Se’ls van haver de tornar a posar encara humits, per no entretenir-se. Sabien que eren les escorrialles d’aquell acumulament de mig milió d’homes que, entre soldats, carrabiners i fortificadors, havien constituït el cos d’exèrcit que lliurà, i va perdre, la batalla del Segre.

Pràcticament, des de Seròs que venien fugint, molts d’ells ja sense armes, que havien abandonat per les cunetes de les carreteres, per les vores dels camins de roda, sobre els solcs de les terres de conreu que travessaren. En Domènec, però, encara duia el fusell i una pistola arrencada de les mans d’un cadàver, i s’havia fet el propòsit de conservar totes dues armes fins a Barcelona.

—Anem?

Van aixecar-se quan un altre grupet, més ressagat, travessava a frec del pont enderrocat. No van aturar-se a canviar-se de roba, aquells. És veritat que, fora de les armes, no duien res més. Eren tres xicots prims i de cara cremada pel sol, i quan se’ls van reunir un d’ells deia:

—Maleïts!

Van esperar que s’expliqués, i ell va assenyalar cap on hi havia hagut el pont, darrera seu.

—Afusellaria el fill de puta que ha donat l’ordre de volar-lo! ¿Que potser no ho veuen que res no els aturarà i que després la reconstrucció l’haurem de pagar nosaltres?

Tots hi van estar d’acord i prosseguiren per la carretera polsosa. A banda i banda hi havia una bona quantitat de vehicles abandonats, però tots eren inservibles, avariats o sense gasolina.

Fosquejava quan van arribar al poble. Portes i balcons eren tancats com si tothom hagués fugit. En Cirés va dir:

—Un llit bé el trobarem. No s’ho deuen pas haver endut tot…

En Domènec i en Giralt també eren partidaris de fer-hi nit. Havien caminat setze hores seguides, a vegades corrent, travessant llaurats impossibles que els empresonaven els peus.

—Deveu tenir ganes que us enxampin! Abans del matí seran aquí…

En Giralt es mostrava escèptic.

—No ho crec. Volen assegurar-se del terreny.

Un dels tres xicots que els havien aconseguit també es mostrava partidari del descans, però els altres dos foren irreductibles i en Moles se n’anà amb ells.

S’endinsaren per un carreró lateral i, amb un roc, van trucar a la porta de la primera casa de la cantonada de sota. Els cops percudiren en el silenci sense desvetllar ningú. La porta, però, era massa sòlida per esbotzar-la, de manera que en Cirés, que era el més àgil de tots, va enfilar-se per la canal fins al balcó, trencà els vidres amb un cop de peu i després van sentir com baixava l’escala. Però no els va poder obrir i tornà a reaparèixer dalt del balcó.

El xicot que procedia de l’altre grup s’havia allunyat i ara va cridar-los. Els mostrà la finestra baixa d’una altra casa i tots penetraren a l’interior. En Cirés se’ls va reunir blastomant, perquè en davallar per la canal havia caigut i tenia la pell de tots dos palmells escorxada.

El poble devia haver quedat verament desert, car ni a la casa del balcó ni en aquesta on es ficaren després no hi havia ningú amagat. També devien haver-se endut els magres queviures, perquè no van saber trobar res de menjar. Els llits, en compensació, tenien matalassos, i ells s’hi van estirar voluptuosament, rendits i capolats.

—Carall, ja no em recordava que fossin tan tous! —féu en Domènec.

Però una mà ja el sacsejava per l’espatlla, i aleshores va comprendre que s’havia adormit sense ni adonar-se’n. La veu d’en Giralt preguntava:

—Sents?

Al lluny se sentia una remor gronxadissa que van identificar tot seguit. Els altres també s’havien despertat i escoltaven.

—És prop d’aquí…

—Cal fotre el camp!

El rellotge d’en Cirés, que era l’únic que en tenia, va indicar-los que eren les quatre de la matinada. Ell, amb l’orella dreçada, preguntava:

—Voleu dir que encara hi ha alguna resistència?

Ningú no va respondre i en la fosca no era possible de veure l’expressió de les cares. Va sentir els peus que es movien cap a les escales i els va seguir. Van saltar novament per la finestra mentre en Giralt es queixava:

—Tinc un ventre més prim!

Era inútil fer-hi comentaris. En silenci van esmunyir-se cap a la carretera i, un cop més, reprengueren la fugida. La nit era blana, estrellada, i ells avançaven l’un darrera l’altre, ordenats al llarg de la cuneta. En Giralt va preguntar al company nou:

—També eres al pont de Seròs, tu?

—No. Formava part d’uns comandos, a la rereguarda feixista.

Tots van aturar-se, perquè mai no n’havien sospitat res, d’aquelles activitats. Mentre reprenien la marxa, el xicot explicà:

—És natural que no ho esbombessin… Recollíem informació i la transmetíem.

—Bonica feina!

—N’han pescat molts. Sobretot després…

—Encara com no t’hi has quedat, allà.

—No. Jo continuo fins a França, si convé.

Però França era molt lluny i de sobte tots van alentir el pas, cansats ja davant la perspectiva d’aquells llargs quilòmetres que s’afileraven a llur davant. En Domènec tenia ganes d’asseure’s, però va dominar-les i es limità a canviar-se el fusell d’espatlla.

El dia ja s’afermava quan van distingir un grupet de tres edificis al capdavall d’un camí que s’insinuava entre dues rengleres d’arbres, a la dreta de la carretera. En Giralt va suggerir:

—Potser trobaríem alguna cosa de menjar…

Van decidir arriscar-se a perdre un quart. El camí tombava per darrera dels arbres i, en sortir a descobert, la primera cosa que van veure fou el cotxe aturat a frec de paller. Després els dos oficials que sortien de la casa, una masia de parets escrostonades. Es van aturar, sorpresos i tots es miraren. Aleshores en Cirés avançà fins al cotxe, però un dels oficials ja cridava:

—No el toquis!

—Teniu gasolina?

L’home va fer que sí, sense ganes, i tots ells es van moure cap al cotxe, lents, però decidits. En Domènec digué:

—Hi cabem tots.

L’oficial va molestar-se.

—Fora d’aquí!

Va fer un gest amenaçador, però aleshores tots van sentir la veu dura del xicot que havia format part dels comandos:

—Les mans quietes!

Els apuntava amb la pistola i l’oficial s’immobilitzà. L’altre no havia dit ni fet res, però només era un tinent. El primer, amb les barres de coronel, va preguntar:

—Què voleu?

—Que ens deixeu pujar al cotxe.

—¿No veieu que si deixem pujar tothom ens quedarem a mig camí?

—Tothom, no. Els qui hi càpiguen. Hi cabem tots els que som aquí.

No havien remarcat la dona, vella i encongida sota la manteleta, però ara van sentir la seva veu, darrera els oficials:

—Deixa’ls pujar, fill meu.

L’home va avançar cap al paller, amb l’altre al seu costat. En arribar prop del cotxe es va arronsar d’espatlles.

—Algú de vosaltres sap conduir com cal?

En Cirés no va fer-s’ho dir dues vegades: s’instal·là darrera el volant. El tinent semblava vexat.

El coronel va abraçar la dona, però ella no plorà. Es va quedar molt quieta, mirant el cotxe que s’allunyava. Tots van girar-se a fer-li adéu, com si fos la mare comuna.

En sortir a la carretera, el coronel va dir:

—Sou decidits, oi?

—Quin remei queda!

Carretera endavant van començar a trobar grups de fugitius, i alguns es mig plantaven davant el cotxe, però en Cirés enfonsava encara l’accelerador i els altres saltaven renegant. Dues vegades els van disparar, però la majoria d’homes anaven sense armes.

Passat Tàrrega, van aturar-se a omplir el dipòsit amb la gasolina que duien envasada. Amb l’incident de la masia, ningú no havia pensat a mirar el nivell del líquid.

En reprendre la marxa, el coronel preguntà:

—I vosaltres fins on aneu?

—Fins on sigui. Si cal, fins a França.

En Domènec, sobtadament, va declarar:

—Jo em quedo a Barcelona.

Tots van fitar-lo, com si li demanessin explicacions, i ell va respondre la muda interrogació:

—Passi el que passi, cal que això continuï essent casa nostra.

I tots van comprendre què volia dir.