11

Per entre els pins podien distingir la clapa d’aigua del pantà, però llevat d’ella ningú no semblava interessat a contemplar-la. El pare i el senyor Rovira, una mica més amunt, tots dos amb la camisa espitregada, parlaven de política en veu baixa, tranquil·lament, potser per no destorbar les dues dones que, més avall, s’havien adormit, amb el petit Albert, sobre les americanes dels respectius marits a tall de coixí. La Roberta també estava estirada, però no dormia. La Carme va pensar que si algú passava per sota i alçava la vista li veuria totes les cuixes, i això li féu observar que també ella havia plegat els genolls per més comoditat. Va allargar les cames, entorn de les quals s’aplanà les faldilles.

La tarda començava a fer-se-li pesada. Sempre li passava el mateix, quan sortien d’excursió. Fins a l’hora de dinar tot anava bé; després, s’avorria. L’Albert era massa petit, la seva germana era massa gran, i els altres… els altres també eren massa grans. Més s’estimava anar al cine, tot i la calor que hi feia.

També en feia aquí, però. L’ombra era més aviat il·lusòria; sempre hi havia un raig de sol o altre que s’endinsava entre els arbres. Ara mateix, una taca daurada se li esmunyia al llarg de les cames.

Va tornar a replegar-les, però tot seguit s’aixecà i va fer unes passes entre els pins, muntanya avall. La Roberta alçà el cap.

—On vas?

S’arronsà d’espatlles.

—No ho sé…

Però la Roberta decidí seguir-la i baixà al seu costat, fins al camí que circumdava el pantà. Els dos homes no havien dit res, potser ni havien observat que se n’anaven. Quan parlaven de política s’oblidaven de tot.

—Quina calor!

—Aquí potser s’estarà bé.

Es van asseure sobre l’herba. Més enllà hi havia una família sencera que dormia. L’home fins i tot roncava una mica. De més lluny, sota el pantà, venien els crits d’uns infants. Ella digué:

—No sé per què ens fan acompanyar-los.

La germana la va entendre.

—És la seva idea del repòs dominical. Es comprèn, tota la setmana tancat al despatx…

Es va estirar sobre el tou d’herba, mandrosament, voluptuosament i, tot d’una, a despit del que acabaven de dir, va semblar-li que ben mirat tampoc no s’ho passaven pas tan malament. Tancà els ulls, relaxada, i després es va tornar a estirar amb un impuls vague, amb una apetència adelerada… De què? No ho sabia.

Van passar tres xicots que se les miraren. La Roberta es va allisar les faldilles i ella els observà amb els ulls mig aclucats, sense distingir res més que el contorn dels cossos. Però ells van continuar llur camí sense adreçar-los la paraula.

Un hàlit d’aire s’obrí pas entre els pins i despentinà breument les branques més altes, sense arribar on eren elles, a la clapa d’herba que restà immòbil, submergida en la calda de les primeres hores de la tarda. La Roberta va dir:

—Fa mandra per tot. Fins i tot me’n fa de dormir.

—Ara s’està bé.

Va sentir un pessigolleig a la cama i es redreçà per caçar un insecte que s’hi passejava. Va esclafar-lo entre els dits i es fregà l’indret per on s’havia mogut, els capcirons atents i sensibles a la carícia de la pell aborrissolada. S’estremí i es quedà mirant al lluny, cap als arbres de l’altra banda del pantà.

La Roberta també matava un insecte.

—I tot és ple de cuques…

Les excursions rarament eren reeixides, car totes dues hi posaven mala cara. Mai no trobaven res ben fet.

Va ajaçar-se de bell nou, amb els braços encreuats sota el cap, i contemplà la seva germana mentre es preguntava si ella també arribaria a ésser tan bonica. Se li va acudir que era molt més bruna.

Va passar un individu ja granat, potser d’una trentena d’anys, i va llambregar-les en silenci. S’allunyà cap a l’aigua que brillava, però després retrocedí i acabà per asseure’s a una dotzena de passes. Les observà, i observà la família que dormia una mica més amunt, evidentment indecís entre si calia o no relacionar els dos grups.

La Roberta s’inclinà al seu damunt:

—Ja veuràs com acabarà per dir-nos alguna cosa…

Ella va examinar-lo dissimuladament, però amb detenció. Va semblar-li que era un individu desagradable, amb un nas massa petit i la cara revellida. Tot ell era menut i revellit.

Acabava d’aclucar els ulls del tot quan li va sentir la veu:

—Que potser esteu soles, maques?

Esperà a veure què faria la seva germana, però la noia no contestà, com si no l’hagués sentit.

—Ei, que us ho dic a vosaltres… A tu, moreneta.

Va adonar-se que la Roberta mirava vessant amunt, cap on els homes continuaven parlant prop de les dones adormides. L’individu va seguir el seu esguard. No devia veure res, però va callar i, al cap d’uns segons, va estirar-se.

Ella es girà cap a la Roberta.

—És fastigós, oi?

—Sí. Com tots aquests que sempre busquen…

—Busquen? Què vols dir?

—Quan siguis gran ja ho sabràs.

Protestà:

—Ja ho sóc!

—No prou, encara.

Ella no es va donar per vençuda:

—Vols dir que diuen coses?

—Sí, coses…

No estava satisfeta, la seva germana era massa reticent, però va callar, va tancar altre cop els ulls i va quedar-se reflexionant en el buit.

Un cos càlid i bellugadís es deixà caure entre totes dues i una veu enjogassada exclamà:

—Bup! Bup!

Es va mig redreçar mentre els cinc anys de l’Albert reien contra seu. La Roberta preguntà:

—Que ens volies espantar?

—Sí.

Va passar per damunt de les cames de la Carme i es va asseure a l’altra banda tot fent-li ganyotes. Ella va retornar-les-hi, amb la llengua fora.

—Que simpàtic!

El nen digué:

—Juguem?

Ella li estirà la galta grassoneta i després li acaricià els cabells i va abraçar-lo, maternal i afalagada.

—Sí, a veure si m’atrapes!

Va aixecar-se amb una revolada i arrencà a córrer cap al pantà, ara totalment oblidada que feia calor.