En Macià va experimentar unes quantes mutacions. Es va tancar durant una setmana a la cambra fosca de la casa del costat. Quan el cridaven contestava, enfadat, que el deixassin tranquil. En Macià sentia que havia caigut dins un pou profund, un pou on els rostres dels vius es mesclaven amb els dels morts i no hi havia diferència entre els vivents i els fantasmes. A la cambra fosca, on l’al·lot s’havia tancat, hi havia viscut altre temps l’oncle Adrià. El cas d’aquell parent li havia estat amagat i a penes en coneixia alguns detalls apresos entre mormols. Era mescla de superstició i d’exageració. Sembla que n’Adrià era un seductor que més d’una vegada fou perseguit per marits enviats. En Macià només sabia que havia acabat la vida tancat dins aquella habitació, tot arrabassant-se els cabells i menjant-se la llana del matalàs. Deien que l’havien embruixat amb una beguda, però durant aquella època de depressió i de canvi l’al·lot va acabar sabent molts de detalls, perquè se li féu present el fantasma de l’oncle Adrià. Ja portava tres dies sense sortir. La mare s’havia cansat de pregar, fins que li va anar deixant el menjar a terra. Ell el recollia quan veia que no hi havia ningú, i se l’empassava molt de pressa, i a partir d’aquell tercer dia el va compartir qualque vegada amb l’esperit. Perquè n’Adrià era un esperit que no podia morir i que s’amagava a la caixa de l’electricitat i del comptador, a la cambra fosca. N’Adrià, a més, era com un àngel de la guarda, qualcú que podia fer arribar el bé als justos i el càstig als injustos. Era el geni del bé i del mal. Això era. Se posava als objectes niquelats i des d’allà exercia la seva acció. A la caixa de l’electricitat hi havia un parell d’anelles, de les quals havia fet la seva residència. Aquella vegada el fantasma va parlar primer de la seva pròpia història, amb paraules agosarades. Va dir a en Macià, d’aquell home, que mai no havia treballat, com tampoc ho féu son pare. L’oncle Adrià era germà de l’avi Ignasi i formava part d’una família extravagant on un altre germà era barber i tallava els cabells tot desgranant tonades d’òpera amb les tisores. L’oncle Adrià, com els altres germans, rebia una part del guany residual del cafè de «Ses Porgueres», el cafè que tenien son pare i sa mare, que eren una parella insòlita. Eren una parella esbojarrada i l’home solia robar a la dona la capsa dels crespellets i se n’anava de passeig, tot menjant-se’ls i donant-ne als amigots que trobava, fins que no n’hi quedava cap. Tots els senyorassos anaven al saló de «Ses Porgueres», i la majestuosa estança pudia a perfum i a brillantina; i al soterrani, on anaven els obrers, no s’hi veia de la cortina de fum que hi havia. Quan tancaven, desaven les taules i cadires i escampaven el serradis, i recollien monedes que solien ser més valuoses al saló que als soterranis, i d’aquesta manera n’Adrià pogué viure sense preocupacions econòmiques durant trenta anys, i se li conegueren innombrables aventures amoroses. Una d’aquestes aventures desencadenà un duel, només una. L’oncle Adrià es va presentar molt ben vestit, com sempre. Foragità el copalta i es tragué la capa, i li va dir al seu rival que si era home que lluitàs amb els punys. I el rival, que era el doctor Ramon, l’home de na Raquel, no va sebre veure el parany i també va tirar la pistola i avançà, tot traient-se el jaqué. No pogué acabar de fer-ho, perquè n’Adrià s’havia acotat i li va disparar al cor. Això va succeir al carreró del Sant Cristo, i diuen que la imatge morena va suar sang aquella nit. Els testimonis varen fugir i ningú no s atreví mai a dir la veritat, primer per por, després per no fer evident que havien amagat un crim. A l’endemà el cadàver havia aparegut tristament còmic, amb mig jaqué posat i expressió de maleir la seva pròpia estupidesa.

L’esperit de l’oncle Adrià va dir que la desgràcia, quan fou home i fou un seductor, la hi havia portada la seva pròpia gosadia. Era com un càstig de les forces compensatòries de l’univers, de les quals ell ara era representant. Llavors hi hagué un capellà rodanxó que, des de la trona de la catedral, tot esgargamellant-se, amenaçà els assassins amb el càstig de Déu. I l’oncle Adrià no va trigar gaire a perdre l’esma. Llavors sempre es trobava amb la vídua del doctor Ramon, que era una dona alta i atractiva, d’ulls i cabell negres, de pell de bronze i mirada inquietant. Un temps es va dir que era una bruixa i que havia enfollit n’Adrià, que sempre era a la seva vora, de nits i de dia. Vegades se’ls havia vist a mitjanit, per la finestra de l’habitació, on la lluna entrava amb la seva cabellera argentada, tot retallant els cossos dels amants. El riure de la dona era fresc, estrident, i imposava, com la seva mirada, i el seductor sospirava cada cop més feblement. La darrera nit que va passar amb na Raquel no se sabé què va succeir, perquè no obriren la finestra. Es va dir que li havia donat una beguda estranya per embruixar-lo, quelcom fet de sang i de saliva. N’Adrià va fugir en pèl pels carrerons, fins arribar al portal del Sant Cristo, on es va agenollar. Després es va tancar a la cambra fosca i ja no recuperà l’esma.

Quan l’esperit sorgia de les anelles i agafava aspecte humà, el seu cos era la imatge de l’oncle. Apareixia molt prim i demacrat i li penjaven cabellots grisos tot al voltant de la clespa, cabellots llargs com teranyines. La pell semblava buida a les galtes i a la papada. Tenia un parell de dents groguenques que guaitaven quan obria la boca i que eren com estalactites d’una caverna imaginària. En Macià se’l mirava absort, immòbil a la cambra fosca. De sobte va sebre que li anava a contar el conte de l’oncle barber, el que se n’havia anat a París. I se li féu present l’estampa d’un home de cabells i barbes perllongades, un home que també comptava per dotzenes les seves aventures amoroses, sense que fossin, però, tan desbordants i estrafolàries com les del seu germà n’Adrià. Aquest jove se n’anava a París portant una maleta llargaruda, de cuiro, i amb unes quantes monedes a la butxaca. Duia un vestit fosc, elegant. Se’l veia pujar a un tren que amollava núvols de vapor i s’acomodava vora la finestra, i allí coneixia una dama que es cobria amb un vel, i la dama només es treia el vel a la nit, quan volia dormir una miqueta. I llavors, un cop corregudes les cortines del departament, la dama recolzava el cap damunt l’espatlla del jove elegant i li deia si volia sopar del que ella duia al cistell i àdhuc l’exhortava que fos atrevit i l’ajudàs a desempallegar-se de la mantellina i que s’ennavegàs en els perfums del seu cabell i de la seva anatomia, tot mentre rera la finestra desfilaven els Pirineus i els camps francesos, arraulits sota la mirada de la lluna.

Perquè la companya de viatge de l’oncle barber era una al·lota sevillana que també anava a París a cercar fortuna a Part. L’oncle barber li va contar ses aventures sens nombre, tot mesclant-hi algunes mentides, atribuint-se conquistes de n’Adrià i meravellant-la quan li deia que posseïa una estranya habilitat, podia reproduir músiques d’òpera i simfonies i fins la Marxa Reial, tot just tallant els cabells amb les tisores. I sembla que aquest poder de l’oncle Eusebi —perquè aquest era el nom del barber— divertí molt l’al·lota sevillana, perquè li va demanar que li retallés una mica el cabell i que li demostràs allò que deia. N’Eusebi la va complaure i li retallà les puntes amb les tisores de plata, tot ajudant-se amb la pinta d’ivori que guardava a l’estoig, i amb les tisores reproduïa el cant d’El barber de Sevilla. Ella somreia i va començar a cantar, amb la seva veu mal atiplada. Després va dir que viatjava a París per intentar de convertir-se en una tiple famosa, perquè era segur que a qualque teatre l’admetrien, la voldrien primer al cor i després, progressivament, li donarien millors papers, fins que arribaria a ser primera figura. I meravellaria el món. L’oncle Eusebi, de primer, es va contrariar amb la veu de la sevillana, però després, tot imbuint-se en la narració de la seva vida desgraciada, ja no li va importar que desafinàs. És possible i tot que fos des d’aquell moment al tren (quan n’Eusebi no advertia la gentalla encuriosida que els observava de la porta del compartiment estant, quan va besar l’al·lota sevillana), que fos des d’aquell instant sublim que començàs el seu amor.

—Jo seré el mestre-músic-barber, i tu seràs l’emperadriu de les tiples —va dir.

I tot duna sonà una traca d’aplaudiments. Els viatgers de primera, de segona i el revisor picaven de mans, i també el maquinista i el fogoner.

Si, així degué començar aquell enamorament, una bella història d’amor que havia d’acabar tràgicament. N’Eusebi s’instal·là al millor barri de París, gràcies a les monedes d’or i de plata que tenia. Aviat eren clients seus els millors artistes i empresaris del moment, i també els comerciants perfumistes i modistes, entre els quals també comptava en Melcior Riquelme, el germà de na Maria. A tots meravellava l’art de n’Eusebi, el mestre-músic-barber, com anunciava el rètol del seu establiment, el que interpretava amb les tisores tota mena de músiques, tot mentre a la façana de la perruqueria, impulsat per les notes musicals i seguint-ne el compàs, començava a rodar un rotlle de ratlles vermelles i de ratlles blanques. La fama de l’oncle barber començava a transcendir més enllà de París, i sens dubte hauria conquistat el món, de no haver-li esdevingut aquella trista desgràcia que li va esdevenir. S’hauria fet famós a Roma i a Venècia, a Londres i a Madrid, a Moscou i a Nova-York, i també a Barcelona, si no s’hagués suïcidat.

I amb la ràpida ascensió de l’oncle barber a la fama i la fortuna, li van ploure oportunitats a l’al·lota sevillana. Els empresaris la incloïen als cors de les seves òperes, per amistat amb el barber, i durant els primers temps la parella del barber i la corista fou molt feliç. Al cap i a la fi l’al·lota també s’havia enamorat del jove barber. N’Eusebi engrandia el seu repertori musical i hi incorporava tonades populars, tonades de moda que guanyaven adeptes entre un públic majoritari que formava cues llargarudes davant la perruqueria. El mestre barber s’enriquia. Ara en tenia a dotzenes, de pintes i tisores, i les emprava d’or i de platí. Les nits que l’al·lota sevillana no tenia funció, queia estamordit en els seus braços i no l’abandonava fins a l’endemà. Els dilluns, que era el seu dia lliure, si l’al·lota no tenia assaig, passejaven i passejaven, i recorrien els Camps Elisis fins a restar-ne exsangües, tot enfarfegant-se de gelats, que eren llavors una nova invenció i n’hi havia de coco, d’ou i de vainilla; i caminaven plens de tendresa, abraçats i renovant-se promeses d’amor, pujant ella als pedestals per cantar tonades de sarsuela, que era com una mena d’opereta tergiversada que es portava molt a Espanya. I ell duia el ritme amb les mans, a falta de tisores. I els vianants s’aturaven a escoltar-los, admirant-se del seu amor i de la poca traça que tenia aquella al·lota per a cantar.

Projectaven casar-se aviat, celebrar les noces més sonades del segle. Convidarien tots els germans i familiars de l’oncle barber, i els descendents dels seus germans i els parents de les esposes dels seus germans. (En realitat només n’Ignasi s’havia casat, per la banda de n’Eusebi). Per a tots hi hauria regals i millorarien la fortuna de tothom, perquè els guardaven la sorpresa de la seva riquesa. I quin bé que els farien, als parents pobres, als familiars de la sevillana!… Per a les noces havien convidat tres-cents artistes i igual nombre d’empresaris; havien convidat dues-centes famílies nobles, tres prínceps i un rei. Tot estava enllestit: els salons, els músics, la vaixella d’or, la cristalleria de platí i la coberteria d’alpaca. Havien contractat el ballet dels caníbals, salvatges negroides que havien de romandre engabiats fins a l’hora de la representació i que no podien actuar si no ho feien encadenats. Havien arribat els parents i a l’endemà es congregarien a l’església de «Notre Dame», juntament amb reis i prínceps. En el vestit de noces hi havien treballat més de mil modistes, i era fet de tuls i sedes fabricats per cucs microscòpics, i venia brodat de perles i corals i llentissons que eren granalla d’or i de plata. El vel anava cobert de diamants. Tan fascinant prometia ser el vestit, que el nuvi no pogué resistir la temptació de veure’l la nit abans del casori, tot i que deien que això duia mala sort. I es va quedar meravellat, amb els ulls ballant-li a les òrbites. Comparat amb aquella peça, el jaqué que havia fet en Melcior Riquelme, el modista de París, quedaria ridícul.

Aquella nit, quan ella s’amollava la cabellera davant l’espill del tocador, i li deia quina mena d’auguris hi havia contra els qui veien el vestit la nit abans, i quina mena d’auguris pitjors hi hauria contra els qui havien estrenat la núvia tres anys abans de la nit de noces, n’Eusebi Janer va començar a riure, i el seu riure esdevingué descomunal. Amb quina gana que reia! I la sevillana, la que l’endemà havia d’ésser la seva esposa, legal i legítimament atorgada segons el ritu de la Santa Mare Església, gemegava que des que havia arribat a París no havia passat del cor de les òperes de tercera, i encara amb influència, i que sense haver-ne tingut ni tan sols no hauria aconseguit, potser, de cantar en un escenari. I la seva veu era bona, n’estava segura. Havia assistit a classes pagades per n’Eusebi, però no semblaven haver estat de profit; ni amb protecció ni amb bons professors no havia aconseguit de prosperar. I tenia veu, n’estava segura. Però ¿què era el que impedia que la manifestàs? N’Eusebi li obria tots els camins, totes les portes… Potser era això. Per a triomfar s’ha de sofrir, es digué la sevillana. Això era, la protecció. Això era, sens dubte. En mala hora ho descobria, si demà perdria per sempre la seva llibertat. Fins era previsible que el mestre-barber li digués que no tornàs a cantar. En mala hora ho havia sabut.

L’endemà n’Eusebi despertà molt tranquil, havent folgat plaenterament amb la que avui seria la seva esposa. Que bé que s’havia portat, sens dubte agraïda pel casori! Ella ja se’n devia haver anat, devia haver corregut a l’apartament, no fos que el trobassin buit quan arribassin les modistes. En aquells moments la devien vestir. Potser intentaven d’espantar-la, innocents, amb els perills de la primera nit i de la pèrdua de la virginitat. Es vestí lentament. Es pentinà amb un raspall de platí i baixà al carrer. El cotxe ja l’esperava. El va menar fins a la catedral entre els aplaudiments dels parisins i entre una pluja de pètals de roses. Quan entrà, la música de l’orgue resultà eixordadora. Continuà ressonant llargament en el seu cap, tot mentre esperava, agenollat davant Faltar. Continuà ressonant devers una hora i mitja, perquè una hora i mitja va estar agenollat, esperant. A la fi va perdre la paciència, va pujar al cotxe i va dir que el duguessin de pressa a l’apartament de la núvia. Ja no ressonaven els aplaudiments ni queien pètals rosats des de les finestres. Només se sentia com un murmuri i xiulet burleta, quelcom que sens dubte era degut al nerviosisme, quelcom que no existia en realitat. Entrà a l’apartament. Era buit. Va tornar a la catedral i ni rastre de la núvia. La comitiva de convidats principescos i d’artistes del moment parlotejava obertament, i eren molts els qui havien sortit a fumar un cigar o voltaven pels cafès i pels tuguris de la vora, tot prenent unes copes i comentant entre rialles la brometa de la núvia. L’oncle barber, que al cap i a la fi era un Janer de pura arrel, féu portar un megàfon al sagristà i pujà a la trona per cridar que no se casava, que una altra vegada seria, però que el convit els esperava i no volia que hi faltàs cap dels convidats, que ja que no les seves noces celebrarien la seva fidelitat a la vida de fadrí. I així va ser. El banquet excels es féu realitat i l’oncle barber s’embriagà solemnement i li tremolava la mà a l’hora de tallar el pastís amb l’ajuda d’una cambrera. Després, quan el darrer tros s’hagué repartit entre els pocs que hi quedaven —molts d’aquells esperits nobles no volgueren assistir al que qualificaven de denigrant espectacle—, el mestre-barber es posà a plorar i ja no hi hagué príncep ni artista capaç de consolar-lo. L’hagueren d’assistir en una crisi que vorejava el «delirium tremens», i calgué mantenir-lo allitat, fermat amb corretges, durant dues setmanes. Amb això, els familiars hagueren d’anar-se’n sense cap mena de recompensa econòmica, entre els xiulets i la cridòria de la gossada negroide, muntada per als efectes del comiat, ja que la núvia encara no havia aparegut ni era probable que aparegués. I els familiars de l’oncle barber també s’anaren disgregant, sense rebre la sorpresa que el mestre els tenia reservada, ja que el desgraciat havia enfollit i estava intern en un hospital de les germanetes dels desemparats. El deixaven en bones mans. Ningú entre ells no coneixia altre home a la terra que tingués més i millors amics.

Però, ai, que res no posa més a prova les vertaderes amistats que la caiguda en desgràcia. En tres setmanes de «delirium», i en tres mesos que hagué de romandre a l’hospital, hi hagué temps perquè els falsos aduladors, els falsos amics i la glòria de perruquer musical se li acabàs, a l’oncle Eusebi. Quan va sortir era un pobre home envellit i alacaigut que ningú ni reconeixia. Tothom el recordava, és veritat. Li hauria bastat d’obrir altra vegada el seu establiment perquè els clients hi acudissin a batzegades, atrets pels sons de les seves tisores de plata i pel ball de les seves pintes d’ivori i el perfum almivarat amb què mullava els cabells. Però n’Eusebi no es trobava amb forces de tornar obrir la perruqueria i es va jurar que només ho faria si retrobava la sevillana. I es posà a cercar-la amb tota la seva ardor. Havia tingut temps de reflexionar sobre les causes de la fugida de la núvia, i hi trobà la raó en aquelles queixes que li havia sentit la nit abans del projectat matrimoni. Així doncs des de llavors havia decidit d’anar-se’n, i per això s’havia portat tan bé aquella nit que havia d’ésser la darrera. Però no ho seria. La trobaria. En un teatre o en un altre, en una companyia o en l’altra, li n’havien de donar noves. Segurament que no la devien haver contractada, però li parlarien delia, perquè li devien haver fet algunes proves. Ella volia triomfar per la seva pròpia mà, ignorant com era d’impossible això. I n’Eusebi va anar demanant per la sevillana a tots els empresaris, els seus antics amics, que li donaven un copet damunt l’espatlla i no li contestaven, i com a màxim s’interessaven per la seva salut i per la hipotètica pròxima obertura de la seva perruqueria i l’acompanyaven fins a la porta. I el mateix va succeir amb els seus amics els artistes. El convidaven als seus camerini i xerraven una estona amb ell, i l’acompanyaven llavors fins a la porta del carrer, sense contestar mai les seves preguntes sobre la corista. N’Eusebi va recórrer tots els teatres de París i es dedicà llavors durant mesos inacabables a visitar tots els cabarets i music-halls. A la fi una nit d’hivern, en un pobríssim cafè, potser el teatre més trist de tota la «Ciutat-llum» —o vilallum— va estar a punt d’adormir-se fins que hom anuncià el número de l’esclava del sultà, una pantomima en què el musulmà escollia entre un esplet d’al·lotes i es decidia per una en especial, una que era morena, tenia els ulls foscos i cantava molt malament sota el mantell que la cobria. Era l’al·lota sevillana. Era ella. N’Eusebi va estar a punt de botar, però féu un esforç per a contenir-se. L al·lota somreia. No l’havia vist, confós com estava entre el públic. Es va destapar, cantà i va caminar. No portava més que un tapaculs beige que se subjectava amb un fil, per darrera, i els mugrons pintats amb purpurina. Quan va acabar el número, l’oncle Eusebi se’n va anar del petit teatre amb la cua entre les cames. Va ordenar el repartiment dels seus béns entre el poble i va caminar llavors des de ca seua fins al Sena, on es va ofegar amb un pes de cinc quilos fermat al coll.